Podemos ha estat, sense cap mena de dubte, una de les grans sorpreses d’aquestes eleccions. En només quatre mesos des de la fundació del partit i pràcticament sense mitjans han estat capaços de recollir més d’un milió dos-cents mil vots, superant clarament un partit consolidat com UPyD i més que doblant el suport electoral rebut per Ciudadanos. El resultat és que Podemos ha obtingut cinc escons, un menys que la suma de Ciudadanos i UPyD.
Podemos, o Pablemos com ja se’l comença a conèixer, és un partit fet a la imatge i semblança del seu fundador, ideòleg i cap de llista, Pablo Iglesias. És un partit tan personalista que, en la papereta electoral, en comptes de posar-hi el logo del partit hi havia la foto del seu líder. Però, sigui com sigui, s’ha de reconèixer que Iglesias, tertulià habitual de les cadenes del senyor Lara, s’ho ha treballat a fons, tot i que potser els resultats electorals no han acabat sent els que buscava el senyor Lara, que diuen que tenia l’objectiu de dividir l’esquerra per tal d’enfortir la dreta.
Als anys vuitanta Carlos Jiménez Villarejo feia de fiscal a Barcelona. Juntament amb un altre conegut fiscal, José Maria Mena, passaran a la història negra de Catalunya per diversos episodis foscos com, per exemple, haver-se proposat empresonar el President de la Generalitat per l’afer Banca Catalana. Però no se’n van sortir. Aquests fiscals, que vivien a Barcelona i eren molt d’esquerres (havien militat tots dos al PSUC), ara estan feliçment jubilats. De fet, Mena suposo que encara viu a Sarrià perquè de tant en tant me’l trobo pel barri, tot i que no resulta fàcil reconèixer-lo perquè quan es va jubilar i es va quedar sense cotxe oficial ni escorta policial es va deixar créixer la barba.
Però les coincidències entre aquests personatges no s’acaben aquí. Un exemple: ni un ni l’altre utilitzaven mai la llengua catalana. Sobre les estranyes actuacions professionals d'aquests individus i, diguem-ho tot, també moltes de positives, se'n podria escriure un llibre. De vegades semblava que lluitessin en contra de la normalització lingüística. És bo recordar que en aquella època, una dècada després de la mort de Franco i amb una Constitución Española i un Estatut d’Autonomia de Catalunya suposadament democràtics, encara s’empresonaven persones pel sol fet de defensar la nostra llengua. Intueixo, però, que els seus excompanys del PSUC no estaran gaire d’acord amb aquestes valoracions.
Els interessos de Podemos i els de Villarejo es van creuar quan va ser l’hora de fer la llista electoral per a les eleccions de diumenge passat. Pablo Iglesias, el cap visible i número 1 de la llista, va convèncer Villarejo per anar de número 3 però, com que l’exfiscal ja és un home gran, van pactar que si sortia elegit renunciaria a l’escó de diputat i no aniria al Parlament Europeu. Això s’ha sabut ara, després de la jornada electoral, perquè ni el més optimista hagués pogut somiar que Villarejo, que ara sabem que només anava de florero, sortiria elegit.
L'opció d’anar a les llistes sabent que no prendràs possessió del càrrec segurament és legal, però per l’engany que es fa a l’elector resulta del tot reprovable. El penúltim capítol d’aquesta història és que ara, Villarejo, sabent que ha estat elegit, intenta deslligar-se del seu compromís de renunciar a l’escó però Pablo Iglesias, l’amo de Podemos, li ha dit que de cap manera, que els acords són per complir-los. En pocs dies coneixerem el desenllaç.
Podemos, o Pablemos com ja se’l comença a conèixer, és un partit fet a la imatge i semblança del seu fundador, ideòleg i cap de llista, Pablo Iglesias. És un partit tan personalista que, en la papereta electoral, en comptes de posar-hi el logo del partit hi havia la foto del seu líder. Però, sigui com sigui, s’ha de reconèixer que Iglesias, tertulià habitual de les cadenes del senyor Lara, s’ho ha treballat a fons, tot i que potser els resultats electorals no han acabat sent els que buscava el senyor Lara, que diuen que tenia l’objectiu de dividir l’esquerra per tal d’enfortir la dreta.
Als anys vuitanta Carlos Jiménez Villarejo feia de fiscal a Barcelona. Juntament amb un altre conegut fiscal, José Maria Mena, passaran a la història negra de Catalunya per diversos episodis foscos com, per exemple, haver-se proposat empresonar el President de la Generalitat per l’afer Banca Catalana. Però no se’n van sortir. Aquests fiscals, que vivien a Barcelona i eren molt d’esquerres (havien militat tots dos al PSUC), ara estan feliçment jubilats. De fet, Mena suposo que encara viu a Sarrià perquè de tant en tant me’l trobo pel barri, tot i que no resulta fàcil reconèixer-lo perquè quan es va jubilar i es va quedar sense cotxe oficial ni escorta policial es va deixar créixer la barba.
Però les coincidències entre aquests personatges no s’acaben aquí. Un exemple: ni un ni l’altre utilitzaven mai la llengua catalana. Sobre les estranyes actuacions professionals d'aquests individus i, diguem-ho tot, també moltes de positives, se'n podria escriure un llibre. De vegades semblava que lluitessin en contra de la normalització lingüística. És bo recordar que en aquella època, una dècada després de la mort de Franco i amb una Constitución Española i un Estatut d’Autonomia de Catalunya suposadament democràtics, encara s’empresonaven persones pel sol fet de defensar la nostra llengua. Intueixo, però, que els seus excompanys del PSUC no estaran gaire d’acord amb aquestes valoracions.
Els interessos de Podemos i els de Villarejo es van creuar quan va ser l’hora de fer la llista electoral per a les eleccions de diumenge passat. Pablo Iglesias, el cap visible i número 1 de la llista, va convèncer Villarejo per anar de número 3 però, com que l’exfiscal ja és un home gran, van pactar que si sortia elegit renunciaria a l’escó de diputat i no aniria al Parlament Europeu. Això s’ha sabut ara, després de la jornada electoral, perquè ni el més optimista hagués pogut somiar que Villarejo, que ara sabem que només anava de florero, sortiria elegit.
L'opció d’anar a les llistes sabent que no prendràs possessió del càrrec segurament és legal, però per l’engany que es fa a l’elector resulta del tot reprovable. El penúltim capítol d’aquesta història és que ara, Villarejo, sabent que ha estat elegit, intenta deslligar-se del seu compromís de renunciar a l’escó però Pablo Iglesias, l’amo de Podemos, li ha dit que de cap manera, que els acords són per complir-los. En pocs dies coneixerem el desenllaç.
1 comentari:
Comencen bé aquests :)
Publica un comentari a l'entrada