.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 21 de maig del 2014

La utilització política d’un malalt

(Foto: Ara)

Diumenge, en un acte polític de la campanya electoral es va fer, a parer meu, una clara utilització política d’una persona malalta, i així ho vaig fer saber tant al partit que organitzava l’acte com al seu màxim dirigent. Em van respondre que els primers sorpresos havien estat ells i, al marge de la credibilitat que se li vulgui donar a la seva resposta, ho van fer de manera educada i correcta, i així els ho vaig reconèixer. Ahir, però, el diari El País va publicar, i no s’ha desmentit, que els dirigents del partit coneixien la possibilitat d’aquella compareixença des del dia abans. Qui ens enreda?

El meu retret per utilitzar políticament una persona malalta no va ser pas l’únic. N’hi van haver més, i fins i tot algun redactat en uns termes molt lamentables que, evidentment, jo no comparteixo. Però paral·lelament i amb posterioritat a la resposta oficial que vaig rebre del partit, van començar a aparèixer per la xarxa diverses piulades en contra dels que fèiem aquella denúncia, algunes molt desafortunades i amb les clàssiques desqualificacions personals incorporades, que són l’especialitat dels tuitaires anònims; de vegades penso que estan fent mèrits polítics buscant ves a saber què. També vaig llegir una consideració força educada, signada amb nom i cognom per un Doctor en Biologia i investigador en malalties neurodegeneratives al CSIC.

Com que no sóc metge no puc argumentar-ho en termes científics però, per motius que ara no venen al cas, alguna cosa he après sobre les persones que pateixen malalties neurodegeneratives. És per això que segueixo pensant que diumenge es va fer una clara utilització política d’una persona malalta. Seré discret. Això vol dir que, encara que tinc alguna intuïció al respecte, vull deixar ben clar que no estic acusant cap persona concreta com a responsable d’aquest lamentable episodi.

Ja per acabar, les declaracions radiofòniques que una familiar de la persona malalta va fer dilluns no m’han fet canviar d’opinió perquè, insisteixo, aquí no és discuteix si el malalt i els seus familiars poden sortir de casa i anar allà on vulguin. Només faltaria que no ho poguessin fer! Però aquí estic denunciant una cosa molt més seriosa i preocupant que és, insisteixo, la utilització política d’una persona malalta.

Adolfo Suárez (e.p.d.), també malalt d’Alzheimer, va haver de passar fa uns anys per un episodi molt similar, i en aquell cas sabem que el responsable va ser el seu propi fill, que el va portar a un míting de la seva campanya electoral i el va fer quedar en evidència davant de molta gent. Allò encara em va agradar menys.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Benvolgut Miquel,

saps que sóc la primera crítica del meu partit, perquè els partits són les persones i aquestes no sempre fan allò que pot ser el més sensat. Tanmateix en aquest cas, sé que ERC no tenia ni idea de la presència d'en Pasqual Maragall a l'acte. No dic pas que algú de la cúpula sabés que es barallava la possibilitat que hi assistís, perquè no ho sé, però, si ets tan amable de concedir-nos el benefici del dubte, admetràs que la possibilitat que això fos un motiu de crítica més que d'admiració també els devia passar pel magí.

D'altra banda en Pasqual Maragall és un malalt d'Alzheimer, no és un moble del rebedor. Si la seva malaltia fos coronària, per exemple, tothom ho hagués trobat entranyable, com què la seva malaltia és neurodegenerativa, i no hi ha res que ens faci més por als humans que les malalties que toquen el cap, ja considerem que és incapaç de prendre les seves pròpies decisions.

No dubto, tampoc, que la seva família, va sospesar molt aquesta actuació. I si, pel que m'ha arribat, va ser voluntat d'en Pasqual Maragall persona, i no malalt d'Alzheimer, anar a donar suport al seu germà, finalment va prevaldre l'estima per la persona i el respecte a la seva voluntat.

Jo no duria més enllà aquest afer, perquè una dona que fuig de la policia quan la sancionen -Aguirre- en faci sang no hem de caure en el mateix parany o perquè el que transcendeix de les candidatures no siguin els seus programes sinó l'anècdota no hem de caure en el mateix parany.

En Pasqual Maragall ha volgut fer visible la seva malaltia per dignificar-la, no dic en aquest acte, que penso que també, sinó des que se li va diagnosticar. La societat hauríem de pensar d'una manera més inclusiva perquè fins i tot un malalt d'una malaltia neurodegenerativa és un ésser humà i, com a tal, pot voler ser escoltat i nosaltres, com a societat, no hauríem de perdre el temps criticant-ho sinó preocupant-nos perquè s'estigui fent tots els possibles per poder avançar en la investigació sobre el mal, i l'atenció adequada en els malalts que estan en els pitjors estadis.

M'agradaria que la premsa abandonés l'amarillisme i es decidís a explicar-nos quines són les propostes dels candidats per a ser votats, i no pas que se la passessin comentant l'última niciesa de l'un, el color de les calces d'un altre o que un germà ha volgut donar suport a l'altre, quan, en realitat, el que compta, és la validesa de l'Ernest Maragall com a eurodiputat i el que diuen, en Josep Maria Terricabras i ell, que aniran a fer al Parlament Europeu.

Les anècdotes han passat al davant del contingut. Ahir vaig assistir al míting del Baix Llobregat i vaig escoltar molt contingut per part dels candidats que hi van assistir. Em quedo en això i no pas amb l'anècdota de la voluntat d'un malalt d'anar a veure a son germà, demostrar-li el seu suport, i demostrar-nos que encara està viu i que és una persona, no un ninot de paper cartró.

Una abraçada

Jordi ha dit...

És difícil de dir. No sabem quin és el grau d'afectació actual però si pot escollir no hi ha res a dir. També, pel que sé, només va fer acte de presència, no?

Hem arribat a un punt on qualsevol cosa s'aprofita en contra de l'altre: destruir per sobre de construir.

Joana ha dit...

És un tema en el que estic molt sensible, em vaig negar a veure aquell reportatge de bicicleta, cullera, poma, no em cal veure a la dona del Maragall explicant com és la cruel malaltia, la tinc a casa, a ma mare li van diagnosticar la mateixa setmana que a ell i el mateix equip mèdic. En aquests anys, he pogut veure a ma mare com degenerava i a molts altres malalts, i el posat i la mirada que fa, no semblen pas d'algú que pugui prendre les seves pròpies decisions, que li diguin si vol anar a veure al seu germà a un miting, pot dir que sí i com és el germà el recorda encara i se n'alegra quan el veu. Un acte així, el deuria trasbalsar de mala manera, no es tracta de que estiguin reclosos sense sortir de casa tampoc!

Miquel Saumell ha dit...

Clidice, Jordi, Joana,
Molt agraït per les vostres aportacions i, per part meva, només puc afegir que, almenys fins al moment, no he vist cap motiu de pes per modificar la meva opinió.