El lideratge de Podemos

(Foto: El País. D’esquerra a dreta, Luis Alegre, Carolina Bescansa, Juan Carlos Monedero, Tania González, Pablo Iglesias i Íñigo Errejon)

Com que la gent està molt farta dels polítics que ens governen, no ens ha de sorprendre que s’agafi a qualsevol proposta alternativa que consideri mínimament atractiva. El fenomen Podemos sorgeix a partir del moviment assembleari de fa tres d’anys conegut com a 15-M o dels indignats i ara, amb eleccions a la vista, tot indica que Podemos hi jugarà un paper rellevant. Però a mesura que les enquestes van confirmant la tendència virtuosa de Podemos comencen a fer-se públiques tensions i discrepàncies entre els membres de la cúpula formada, entre d’altres, per les persones retratades a dalt.

Sobre el funcionament orgànic de Podemos hi han ara mateix sobre la taula dues propostes en discussió. La primera consisteix en que hi hagi una sola persona que mani per damunt de totes les altres; és el model clàssic dels partits polítics, i el defensa Pablo Iglesias fins i tot en el cas, gens probable, que no fos ell la persona elegida per el càrrec. La segona proposta és que hi hagi un triumvirat format per tres secretaris generals amb un poder col·legiat de decisió. Vindria a ser un model similar al d’ICV que, en teoria, i dic en teoria perquè a la pràctica no és així, té dues persones (Herrera i Camats) que comparteixen la direcció.

No he cregut mai que l’assemblearisme pugui funcionar amb eficàcia a les empreses, partits i entitats. Ras i curt, com que no crec en els moviments sense un lideratge clar, no crec tampoc en l’assemblearisme. Per tant, si jo formés part de Podemos tinc molt clar que optaria pel model clàssic de funcionament que defensa Pablo Iglesias. No ens enganyem, sempre hi ha un dia que davant de dues posicions del tot irreconciliables hi ha d’haver algú que doni un cop sobre la taula i digui: “s’ha acabat la discussió, anirem per aquí”.

Com que dono per fet que aquest algú serà prèviament escollit per la militància de manera democràtica, no estic ni molt menys propugnant per a Podemos un model dictatorial de funcionament sinó el model clàssic d’una direcció forta, que és tota una altra cosa. Ara bé, si jo tingués interessos en els partits de la casta i els veiés perillar, treballaria sota mà perquè s’instaurés a Podemos una direcció col·legiada amb tres secretaris o més. Tinc indicis que aquest moviment ja estaria en marxa i, si se’n surten, seria la garantia que en quatre dies Podemos desapareixeria del mapa polític espanyol. I qui diu quatre dies diu quatre anys.