El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.672, del 3 d'octubre de 2014.
Després d’uns anys de relatiu silenci mediàtic, des de mitjans de setembre l’excolònia britànica del que ara s’anomena Regió Administrativa Especial de Hong Kong torna a aparèixer a les portades dels mitjans de comunicació de tot el món, exceptuant, per motius obvis, els de la Xina continental, on gairebé no es parla de les protestes dels estudiants que aquests dies surten al carrer. Els hongkonguesos es temem, i no els falta raó, que els xinesos no pensen respectar els acords assolits fa trenta anys amb els britànics.
Per entendre millor el que està passant cal fer un petit recordatori del que ha passat en els darrers trenta anys. Intentaré resumir-ho. L’any 1984 es va arribar a un acord pel qual el Regne Unit cediria a la Xina el territori de Hong Kong (illes i part continental, amb uns 7.200.000 habitants) en unes condicions determinades que preveien el manteniment durant un període de cinquanta anys de les llibertats polítiques, comercials, econòmiques, justícia independent, etc. Els xinesos van batejar la nova situació com “un país, dos sistemes”. Fruit d’aquell acord, el Regne Unit va cedir la sobirania de Hong Kong a la Xina l’1 de juliol de 1997, ara fa disset anys.
El problema ha esclatat quan fa un mes Pequín va anunciar que a partir del 2017 els habitants de Hong Kong podran elegir el seu cap de govern, tal com està previst en els acords de 1984 però, i aquí és on s’ha produït el problema, ho hauran de fer a partir d’una terna de candidats elegida per les autoritats comunistes de Pequín. Encara que no és ben bé el mateix, seria com si a les properes eleccions a la Generalitat els catalans haguéssim de triar entre una terna de candidats proposats pel senyor Rajoy. Un disbarat.
I per què el títol de Hong Kong com a símptoma? Les promeses que ara les autoritats comunistes de Pequín insinuen que no es compliran m’han fet pensar en les generoses promeses que David Cameron i altres líders polítics britànics van fer als escocesos pocs dies abans del referèndum, quan les enquestes donaven un empat tècnic i els unionistes corrien el risc de perdre’l. Però ara que han guanyat, i cal dir que ho han fet amb autoritat, ja insinuen allò de donde dije Digo, digo Diego. Alex Salmond, l’exprimer ministre d’Escòcia que va dimitir per haver perdut el referèndum, ja ha anunciat que s’està plantejant que el seu partit, l’Scottish National Party que encara lidera i que té majoria absoluta al Parlament d’Edimburg, promogui una declaració unilateral d’independència. Poca broma.
***
Hong Kong com a símptoma
Després d’uns anys de relatiu silenci mediàtic, des de mitjans de setembre l’excolònia britànica del que ara s’anomena Regió Administrativa Especial de Hong Kong torna a aparèixer a les portades dels mitjans de comunicació de tot el món, exceptuant, per motius obvis, els de la Xina continental, on gairebé no es parla de les protestes dels estudiants que aquests dies surten al carrer. Els hongkonguesos es temem, i no els falta raó, que els xinesos no pensen respectar els acords assolits fa trenta anys amb els britànics.
Per entendre millor el que està passant cal fer un petit recordatori del que ha passat en els darrers trenta anys. Intentaré resumir-ho. L’any 1984 es va arribar a un acord pel qual el Regne Unit cediria a la Xina el territori de Hong Kong (illes i part continental, amb uns 7.200.000 habitants) en unes condicions determinades que preveien el manteniment durant un període de cinquanta anys de les llibertats polítiques, comercials, econòmiques, justícia independent, etc. Els xinesos van batejar la nova situació com “un país, dos sistemes”. Fruit d’aquell acord, el Regne Unit va cedir la sobirania de Hong Kong a la Xina l’1 de juliol de 1997, ara fa disset anys.
El problema ha esclatat quan fa un mes Pequín va anunciar que a partir del 2017 els habitants de Hong Kong podran elegir el seu cap de govern, tal com està previst en els acords de 1984 però, i aquí és on s’ha produït el problema, ho hauran de fer a partir d’una terna de candidats elegida per les autoritats comunistes de Pequín. Encara que no és ben bé el mateix, seria com si a les properes eleccions a la Generalitat els catalans haguéssim de triar entre una terna de candidats proposats pel senyor Rajoy. Un disbarat.
I per què el títol de Hong Kong com a símptoma? Les promeses que ara les autoritats comunistes de Pequín insinuen que no es compliran m’han fet pensar en les generoses promeses que David Cameron i altres líders polítics britànics van fer als escocesos pocs dies abans del referèndum, quan les enquestes donaven un empat tècnic i els unionistes corrien el risc de perdre’l. Però ara que han guanyat, i cal dir que ho han fet amb autoritat, ja insinuen allò de donde dije Digo, digo Diego. Alex Salmond, l’exprimer ministre d’Escòcia que va dimitir per haver perdut el referèndum, ja ha anunciat que s’està plantejant que el seu partit, l’Scottish National Party que encara lidera i que té majoria absoluta al Parlament d’Edimburg, promogui una declaració unilateral d’independència. Poca broma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada