.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 24 d’octubre de 2014

"Siguem realistes, d’opcions només n’hi ha dues"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 7 del nº 1.674, del 17 d'octubre de 2014.

***

Siguem realistes, d’opcions només n’hi ha dues

La primera: abaixar el cap i deixar-ho tot tal com està, és a dir, renunciar al dret a decidir el nostre futur col·lectiu, oblidar-nos de referèndums a curt, mitjà i llarg termini, demanar perdó a Espanya per l’afront immerescut que han rebut de la díscola i gens agraïda regió del nord-est espanyol, fer un acte públic de contrició i propòsit d’esmena, transmetre el missatge a Espanya que els catalans estem disposats a rebre el càstig que ens mereixem, tant en format econòmic de menys transferències i inversions com en format cultural i lingüístic d’anar arraconant el català fins a la seva desaparició de facto, seguint el model aplicat a València i Balears.

La segona: en primer lloc, ens cal acceptar dues realitats: A) que Espanya mai donarà permís a Catalunya per convocar un referèndum d’autodeterminació. I mai vol dir ni ara, ni d’aquí a deu anys ni d’aquí a un segle. B) Que una Catalunya independent seria perfectament viable en el concert internacional. A partir de tenir molt clares aquestes premisses, el full de ruta seria aquest:

1/ Convocatòria d’eleccions. Cada partit presenta el seu programa per separat, com en totes les eleccions, però els partits que es declaren independentistes inclouen una clàusula comuna que diu que si en el nou Parlament hi ha una majoria independentista, és a dir, un mínim de 68 diputats, aquests es comprometen a fer tot el que faci falta per transformar Catalunya en un país independent.

2/ Un cop els 135 diputats elegits han pres possessió del càrrec i s’ha assolit aquesta majoria independentista d’un mínim de 68 diputats, es fa una declaració solemne d’independència condicionada a que sigui ratificada posteriorment mitjançant un referèndum popular.

3/ Immediatament el Parlament convoca el referèndum amb només dues opcions de resposta: sí a la independència i no a la independència. No cal obtenir el permís de ningú perquè, com ja hem dit abans, Catalunya ja és un estat independent i sobirà, amb independència dels reconeixements internacionals.

4/ Comptats els vots del referèndum, guanya l’opció que treu la meitat més un dels vots emesos i, si guanya el sí, la independència de Catalunya ja és definitiva i no té marxa enrere.

5/ No cal dir que, simultàniament amb aquest procés, s’ha de treballar de valent amb les institucions internacionals i països de tot el món, Espanya inclosa, per obtenir el reconeixement internacional tan aviat com els catalans hagin confirmat democràticament que han optat per fer de Catalunya un país independent.

7 comentaris:

ALEX ha dit...

Molt realista i explicit. No hi ha cap més alternativa

Jordi ha dit...

Jo tinc el dubte de si cal fer un referèndum després d'una DUI. Se suposa que ja ha estat fet en unes plebiscitàries davant la impossibilitat de fer un referèndum.

Per la resta està molt clar, o sobreviure o desaparèixer.

Miquel Saumell ha dit...

Àlex,
Segur que es poden matisar els diferents passos a seguir però, grosso modo, el full de ruta no pot diferir massa.

Jordi,
Doncs jo això ho tinc molt clar, aquest és un pas tan important pel país que el referèndum vinculant ha de ser un pas ineludible.

Anònim ha dit...

Si el parlament escollit en unes eleccions fa una declaració de independència es absurd acte seguit fer un referèndum.
Primer les eleccions ja han sigut el referèndum.
( de fet sempre ens diuen els dependentistes, que cada cop què fem eleccions ja decidim)
Segon cap país que ha declarat la independència des de el seu parlament, acte seguit a fet un referèndum, en molts casos no se n'ha fet i en altres s'ha trigat tres o més anys a fer-se,per la senzilla raó que cal donar temps a la gent perquè puguin valorar les diferències de l'estat opressor amb el nou estat, i perquè fer un referèndum acte seguit de fer la DI et pots trobar que la campanya de la por i els inconvenients dels primers moments facin girar la truita fàcilment.
Per tant no siguem més papistes què el papa i fem les coses com fa tothom, declarem la DI amb un mandat democràtic i en tot cas després de tres o més anys ja parlarem si fem o no un referèndum ( si és què cal)

Eliseu

Miquel Saumell ha dit...

Eliseu,

Gràcies, tot i que els objectius són comuns la meva proposta difereix de la teva.

Els meus articles de "La Veu de l'Anoia" estan òbviament condicionats per l'espai que em concedeixen (2.500 caràcters, títol apart) i això, de vegades, impossibilita explicar-ho tot. Ara, aprofitant el teu comentari, intentaré completar el meu article.

Et recordo que jo proposo presentar-se a les eleccions amb "una clàusula comuna que diu que si en el nou Parlament hi ha una majoria independentista, és a dir, un mínim de 68 diputats, aquests es comprometen a fer tot el que faci falta per transformar Catalunya en un país independent". Aquesta ambigüitat no és casual, és buscada, per tal que els tribunals no et puguin declarar il·legal el programa electoral i, de retruc, impedir-te que et presentis a les eleccions.

Tu, en canvi proposes, o almenys jo ho entenc així, presentar-se a les eleccions parlant més clar, és a dir, anunciant clarament la DI en el programa. Això, al meu entendre, els tribunals ho tombarien abans de les eleccions i t’impedirien presentar-te amb aquest programa.

Segueixo pensant que no es poden equiparar les eleccions al referèndum. Jo no admeto que la independència de Catalunya la decideixin els vots de 135 diputats, vull que la decideixin tots els catalans amb una pregunta clara i dues respostes: sí a la independència i no a la independència.

Això que dius del referèndum diferit tres anys no ho entenc. M'ho hauries d'aclarir però, sigui com sigui, i mentrestant què? Durant aquests "tres o més anys" que dius, Catalunya seria independent o no? I si ho fos i en el referèndum sortís una majoria de "no", això com es gestiona? Hi haurien moltes més preguntes però, per no allargar-me, ho deixo aquí.

Evidentment que si se’ns obliga a fer aquests passos, que a algú com tu us poden semblar duplicats, és perquè MAI hi haurà un acord previ entre metròpoli i colònia per permetre fer el referèndum com s'ha fet a Escòcia. Aquí se’ns força a fer una estranya enginyeria electoral que ens permeti superar l’escull legal de l’unionisme.

Resumint, de papista no en tinc pas cap vocació, només busco una sortida viable. Però repeteixo, em pots donar un sol exemple al món d'un país que s'hagi independitzat via DI i "tres o més anys després" s'hagi ratificat la independència via referèndum popular vinculant? Jo no en conec cap.

Anònim ha dit...

Miquel,
Gràcies,si no estiguesim limitats pels escrits segur que ens entendríem.
La intenció de la meva resposta, no era pas prioritzar la DI o el referèndum, sinó evitar la duplicitat que trobo absurda i contraproduent,i corroborar a en Jordi que si ja has fet la DI no cal un referèndum immediat.
Si és fa un referèndum i guanya el SI després proclamar la DI no és duplicitat sinó obeir el mandat de les urnes, però al revés si seria una duplicitat, car ja el parlament amb una majoria aconseguida a les urnes a proclamat la DI.
I això és pot fer amb la clàusula què proposes i què no veig pas malament per els motius que dius.
Lògicament si el parlament fa una DI som de facto independents, i com he dit la majoria de països què ha declarat una DI des de el parlament ( països bàltics) posteriorment no han fet cap referèndum i cap ha tornat al seu antic estat.
Fer un referèndum posterior només seria en cas que la pressió internacional sigués insuportable, però en tot cas ho he dit en condicional i si calgués fer-ho com evidentment seríem independents ja ho faríem quant ens convingues i posant nosaltres les normes.
Em preguntes si conec algun estat que hagi fet el referèndum dilatat en el temps, no, això ho he llegit en algun article.
Per mi si els partits és presenten amb la clàusula que tu proposes i com què la metròpoli no s'avindrà mai a negociar la independència seria perfectament legítim proclamar la DI des de el parlament car hi hauria un mandat democràtic.
Dius que això no ho admets, doncs jo si què ho admetria car pot ser què sigui l'única alternativa que tinguem, perquè no cal oblidar el motiu pel qual som colònia d'Espanya i el què no puc admetre de cap de les maneres, és formar part d'Espanya per la força de els armes.
Davant aquesta disjuntiva, formar part d'un estat per la força de les armes o proclamar una DI amb mandat democràtic, crec que la segona opció l'hem d'acceptar com a total i absolutament legítima.

Eliseu

Miquel Saumell ha dit...

Eliseu,
T'agraeixo els aclariments, queda clar que tu i jo compartim plenament l'objectiu però diferim una mica en la via per arribar-hi. La qüestió és arribar-hi i, al meu entendre, com més aviat millor, i per una via 100% democràtica.