.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 6 d’octubre de 2014

No és religió, només és política


Aquest blog no tracta mai sobre religió i no tinc cap intenció de saltar-me la tradició. Així, encara que el títol d’aquest comentari a algú li pugui suggerir el contrari, avui tampoc parlaré de religió; em limitaré a parlar de política i societat. Per exemple, de la política que es fa des dels púlpits de determinades esglésies i catedrals, així com la que els bisbes espanyols fan des del faristol de la Conferencia Episcopal Española. Aquests són, però, uns polítics força peculiars, i és que com que no s’han presentat a les eleccions no tenen cap legitimitat democràtica per pretendre representar la ciutadania. Espero que se m’entengui, no estic negant als bisbes el dret a fer reivindicacions polítiques però, això sí, sempre que no pretenguin fer-ho en nom de la societat. No cal dir que, com qualsevol ciutadà, els bisbes tenen tota la legitimitat per parlar en nom propi i/o en nom de la seva feligresia particular, però no en nom de la societat espanyola en general, com passa massa sovint.

Membres molt significats de la cúpula directiva de la CEE semblen, per sobre de tot, polítics. Si més no, tot sovint actuen com a tals. I si ho volem concretar una mica més, diria que els que fan més soroll mediàtic actuen com a polítics de la dreta més extrema. Repeteixo, no parlo de religió sinó de política. Les proclames del bisbe Juan Antonio Reig Pla, moltes de les quals no tenen res a veure amb la religió, generen vergonya aliena a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat intel·lectual i/o social. Diuen que Rouco Varela està feliçment jubilat, però es diu menys que la seva lamentable petjada política segueix dominant la cúpula de la CEE. Ara mateix em vénen al cap les seves provocadores proclames en contra de les legítimes aspiracions polítiques d’una bona part de la societat catalana. No fa gaires dies hi van tornar, contraposant la sensibilitat independentista de molts catalans a uns inexistents arguments morals en favor de la unitat d’Espanya.

Els escàndols de pederàstia i, naturalment, segueixo sense parlar de religió, sorgeixen ara com a bolets. No és que n’hi hagi més que abans sinó que ara hi ha un Papa que, per fi, s’ha enfrontat al problema de cara i sense tremolar-li el pols, caigui qui caigui. Els últims casos coneguts fins ara:  la detenció de l'exnunci del Vaticà a Santo Domingo per pederasta i la destitució fulminant d’un bisbe del Paraguai que ha estat apartat del càrrec per encobriment flagrant i continuat de capellans pederastes. Repeteixo, aquests casos no tenen res a veure amb la religió, i cal denunciar-los i deixar d’amagar el cap sota l’ala com s’ha fet fins ara. Tinc la sensació que en aquests moments el Papa Francesc va molt per davant d’alguns bisbes i capellans que, amb l’excusa d'intentar evitar l'escàndol i que hi hagi soroll mediàtic, segueixen sent partidaris d’ignorar el problema i seguir mirant cap a una altra banda.

Dit tot això, em va sorprendre agradablement l’acte reivindicatiu protagonitzat dimarts passat per uns monjos de Montserrat que portaven cartells de “VOLEM VOTAR” en favor del dret dels catalans a decidir el nostre futur. Fixeu-vos, però, en la diferència que hi ha entre l’acte de Montserrat i les reivindicacions que dèiem abans. Els monjos s’expressaven no en nom de la societat, que és molt diversa i hi ha de tot, i ni tan sols ho feien en nom de la comunitat benedictina de Montserrat. Ho feien en nom propi.