.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimarts, 28 d’octubre de 2014

Ens estan robant!

(Dibuix: rac105)

Avui faré unes reflexions sobre les nostres finances particulars i segurament, cadascú des de la seva realitat individual i amb tots els matisos que calguin, arribarem a la conclusió que més o menys tots tenim un sentiment similar. Personalment els calés no m’han sobrat mai. Vaig fent. Podríem dir que sempre he anat més aviat escàs que sobrer, però tampoc aspiro a incorporar-me a la llista Forbes ni a figurar, quan em mori, entre els rics del cementiri. Ara bé, els pocs diners que tinc em cabreja molt que, amb una aparent impunitat i a plena llum del dia, me’ls vulguin robar. Amb els diners que m’administro jo per sort no m’han encolomat mai productes financers miraculosos (primes úniques, participacions preferents, etc.), potser perquè sempre he tingut una tendència molt conservadora a allunyar-me de les ofertes que considero massa llamineres respecte el rendiment promig del mercat. Els miracles, també els financers, només a Lourdes. Això sí, alguna vegada he patit de valent a la borsa, però això és cent per cent responsabilitat meva. Si et fiques en una operació de risc, i la borsa evidentment ho és, ja saps a que t’exposes.

Ara bé, tots tenim una part important dels nostres diners dipositats a les diverses administracions que ens governen: ajuntament, consell comarcal, diputació, Generalitat, estat i Unió Europea. En aquests llocs hi tenim una sèrie de polítics i funcionaris que, almenys en teoria, estan al nostre servei i vetllen pels nostres interessos. Aquests personatges ens administren uns diners que són tan nostres com els que tenim dipositats als nostres comptes corrents o a la llibreta de laCaixa. Si volem dir-ne diners públics cap problema, però no perdem mai de vista que els diners públics són diners nostres. Per això em fot molt que em comptes de utilitzar-los per allò que se suposa que s’han d’utilitzar (pagar sous dignes als funcionaris, garantir determinats serveis socials, fer carreteres, escoles i hospitals, etc.) quatre desgraciats se’ls fiquin a la butxaca a plena llum del dia. Tots aquests escàndols que estan sortint a la llum últimament tenen sempre la mateixa base: uns lladregots, normalment ben vestits i encorbatats que, des de les seves atalaies polítiques, es dediquen a robar diner públic impunement, és a dir, a robar-nos a nosaltres. Jo ja n’estic molt tip i penso que comença a ser l’hora de dir prou, però això no sé ben bé com s'hauria de fer. Els moviments polítics del tipus Podemos/Podem i l'assemblearisme en general no m'acaben de fer el pes.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Diuen els britànics que ells van inventar l'estat modern ... i la corrupció. Però que van tenir la delicadesa d'incloure-hi unes quantes lleis, reals i morals, que intenten que no sigui, tot plegat, més escandalós del compte.

Gestiono diners públics, una mica més de 2,3 milions d'euros. Sempre els dic a la gent: no digueu "partida", parleu d'euros, perquè així, potser, tindreu la noció que tenen propietari.

Sé que el calvinisme no té gaire bona premsa, i amb raó, però, en la cosa pública, el millor que es pot fer és tenir poc sentit de l'humor -ja riuràs fora de la feina- i ser impecable i implacable.

És clar que això no té solució si ets dels que pensen que mereixes més del que tens, i et fa mandra, o no tens prou intel·ligència per aconseguir allò que desitges. Personalment, tendeixo a controlar molt els meus desitjos, sobretot que siguin possibles, perquè d'una altra manera t'obligues a fer allò que no hauries de fer. En canvi, veig el senyor Rato, fatu ell, i penso en quants Ratos conec, i en com funcionen, i en quanta admiració desperten ... i deixo de pensar-ho perquè aleshores em frustro.

Mirada endavant, velocitat de creuer i continuar creient que un altre món, millor, és possible.

Idealisme, en diuen.

Jordi ha dit...

I el que queda per sortir. Estant anant de baix cap a munt... Aquest concepte de diners públics no crec que el tinguin. Igual que parlen que els diners que paguem a Catalunya són seus, no nostres, poden pensar que una vegada a l'administració són seus.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Sempre he pensat que, tristament, la corrupció, política i de tota mena, va bastant lligada a la condició humana, i un ha de tenir les seves bases morals molt ben establertes i consolidades per no caure en la temptació del famós 3%. Tot plegat és humanament molt llaminer i, pel que sembla i pel que es veu aquests dies, massa fàcil. I és que amb només el 3% del pressupost d'una regidoria d'un poble petit com el teu ja donaria per viure la mar de bé.

Jordi,
Sempre parlo dels "diners públics" com una part dels nostres patrimonis personals que, obligadament, això sí, cedim a uns gestors públics (polítics i funcionaris) perquè ens els administrin de la millor manera possible, no perquè se'ls quedin. És per això que quan veig un cas de corrupció política tinc la mateixa sensació que si uns "cacos" m'atraquessin de nit a la Rambla.