.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 31 d’octubre de 2014

Persones honorables, persones amb conviccions

Com a mostra del seu desacord amb la política cultural del Gobierno de España, el músic Jordi Savall (Igualada, 1941) ha enviat una carta, dura i contundent però, alhora, molt educada, al ministre espanyol de cultura, José Ignacio Wert, en la que li comunica la renuncia al Premio Nacional de Música 2014 que li ha concedit el Ministerio de Cultura, dotat amb 30.000 euros.

Savall no és el primer ciutadà català que per les seves conviccions profundes opta per renunciar a un Premio Nacional espanyol; n’hi ha hagut d’altres que ho han fet abans, i tots em mereixen un gran respecte. Potser perquè no abunden massa, valoro molt les persones amb conviccions profundes que, per defensar-les, són capaces d’enfrontar-se als poders establerts. Si fos igualadí, que no en sóc però com si ho fos, avui estaria orgullós de ser de la mateixa ciutat que Jordi Savall. Més savalls és el que necessita aquest país!

Salvant totes les distàncies i sent un cas molt diferent, el jutge Santiago Vidal (Sant Sadurní d'Anoia, 1954) és una altre persona honorable, una persona amb conviccions (“em poden prendre la feina, però no la dignitat”). Ara mateix s’està jugant la continuïtat de la seva carrera judicial per defensar la seva dignitat i la seva llibertat, i espero que se’n surti amb el mínim cost personal possible. Aquesta és la mena de persones que, amb seus exemples i testimonis, mantenen alta la dignitat d’un poble. Aquesta és la mena de persones que es mereixen tot el meu respecte.

dimecres, 29 d’octubre de 2014

La por cal superar-la

Joshua Wong, un hongkonguès de 18 anys, és el líder de les protestes estudiantils que des de fa algunes setmanes tenen lloc a Hong-Kong. Els estudiants es manifesten en contra del plans del govern comunista de Pequin, que té la pretensió de controlar políticament l’excolònia britànica més enllà del que estableix el tractat signat fa tres dècades entre el Regne Unit i la Xina. Per no repetir-me, trobareu més detalls a l’article de La Veu de l’Anoia que m’han publicat recentment.

Acceptant les distàncies geogràfiques, polítiques i de tota mena existents entre Hong-Kong i Catalunya hi ha, però, una certa similitud entre la situació actual de Hong-Kong respecte la Xina i la de Catalunya respecte Espanya. Amb totes les matisacions que calguin, no deixen de ser dos territoris sotmesos que se senten maltractats per les seves respectives metròpolis. Els governants xinesos amenacen els hongkonguesos si no deixen de protestar, de la mateixa manera que els governants espanyols amenacen els catalans si no fan bondat. La seva bondat, és clar, que no necessàriament és la que ens convé a nosaltres.

Però quan un sap que té raó, i tant els estudiants hongkonguesos com la majoria dels catalans estem convençuts de tenir-la, no s’ha de tenir por de les amenaces i, si se’n té, la por cal superar-la. En aquest sentit Wong, l'estudiant que ha demostrat repetidament que no té por, va pronunciar una frase que ho resumeix tot: "La gent no hauria de tenir por del seu govern, sinó que és el govern qui hauria de tenir por de la seva gent".

dimarts, 28 d’octubre de 2014

Ens estan robant!

(Dibuix: rac105)

Avui faré unes reflexions sobre les nostres finances particulars i segurament, cadascú des de la seva realitat individual i amb tots els matisos que calguin, arribarem a la conclusió que més o menys tots tenim un sentiment similar. Personalment els calés no m’han sobrat mai. Vaig fent. Podríem dir que sempre he anat més aviat escàs que sobrer, però tampoc aspiro a incorporar-me a la llista Forbes ni a figurar, quan em mori, entre els rics del cementiri. Ara bé, els pocs diners que tinc em cabreja molt que, amb una aparent impunitat i a plena llum del dia, me’ls vulguin robar. Amb els diners que m’administro jo per sort no m’han encolomat mai productes financers miraculosos (primes úniques, participacions preferents, etc.), potser perquè sempre he tingut una tendència molt conservadora a allunyar-me de les ofertes que considero massa llamineres respecte el rendiment promig del mercat. Els miracles, també els financers, només a Lourdes. Això sí, alguna vegada he patit de valent a la borsa, però això és cent per cent responsabilitat meva. Si et fiques en una operació de risc, i la borsa evidentment ho és, ja saps a que t’exposes.

Ara bé, tots tenim una part important dels nostres diners dipositats a les diverses administracions que ens governen: ajuntament, consell comarcal, diputació, Generalitat, estat i Unió Europea. En aquests llocs hi tenim una sèrie de polítics i funcionaris que, almenys en teoria, estan al nostre servei i vetllen pels nostres interessos. Aquests personatges ens administren uns diners que són tan nostres com els que tenim dipositats als nostres comptes corrents o a la llibreta de laCaixa. Si volem dir-ne diners públics cap problema, però no perdem mai de vista que els diners públics són diners nostres. Per això em fot molt que em comptes de utilitzar-los per allò que se suposa que s’han d’utilitzar (pagar sous dignes als funcionaris, garantir determinats serveis socials, fer carreteres, escoles i hospitals, etc.) quatre desgraciats se’ls fiquin a la butxaca a plena llum del dia. Tots aquests escàndols que estan sortint a la llum últimament tenen sempre la mateixa base: uns lladregots, normalment ben vestits i encorbatats que, des de les seves atalaies polítiques, es dediquen a robar diner públic impunement, és a dir, a robar-nos a nosaltres. Jo ja n’estic molt tip i penso que comença a ser l’hora de dir prou, però això no sé ben bé com s'hauria de fer. Els moviments polítics del tipus Podemos/Podem i l'assemblearisme en general no m'acaben de fer el pes.

divendres, 24 d’octubre de 2014

"Siguem realistes, d’opcions només n’hi ha dues"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 7 del nº 1.674, del 17 d'octubre de 2014.

***

Siguem realistes, d’opcions només n’hi ha dues

La primera: abaixar el cap i deixar-ho tot tal com està, és a dir, renunciar al dret a decidir el nostre futur col·lectiu, oblidar-nos de referèndums a curt, mitjà i llarg termini, demanar perdó a Espanya per l’afront immerescut que han rebut de la díscola i gens agraïda regió del nord-est espanyol, fer un acte públic de contrició i propòsit d’esmena, transmetre el missatge a Espanya que els catalans estem disposats a rebre el càstig que ens mereixem, tant en format econòmic de menys transferències i inversions com en format cultural i lingüístic d’anar arraconant el català fins a la seva desaparició de facto, seguint el model aplicat a València i Balears.

La segona: en primer lloc, ens cal acceptar dues realitats: A) que Espanya mai donarà permís a Catalunya per convocar un referèndum d’autodeterminació. I mai vol dir ni ara, ni d’aquí a deu anys ni d’aquí a un segle. B) Que una Catalunya independent seria perfectament viable en el concert internacional. A partir de tenir molt clares aquestes premisses, el full de ruta seria aquest:

1/ Convocatòria d’eleccions. Cada partit presenta el seu programa per separat, com en totes les eleccions, però els partits que es declaren independentistes inclouen una clàusula comuna que diu que si en el nou Parlament hi ha una majoria independentista, és a dir, un mínim de 68 diputats, aquests es comprometen a fer tot el que faci falta per transformar Catalunya en un país independent.

2/ Un cop els 135 diputats elegits han pres possessió del càrrec i s’ha assolit aquesta majoria independentista d’un mínim de 68 diputats, es fa una declaració solemne d’independència condicionada a que sigui ratificada posteriorment mitjançant un referèndum popular.

3/ Immediatament el Parlament convoca el referèndum amb només dues opcions de resposta: sí a la independència i no a la independència. No cal obtenir el permís de ningú perquè, com ja hem dit abans, Catalunya ja és un estat independent i sobirà, amb independència dels reconeixements internacionals.

4/ Comptats els vots del referèndum, guanya l’opció que treu la meitat més un dels vots emesos i, si guanya el sí, la independència de Catalunya ja és definitiva i no té marxa enrere.

5/ No cal dir que, simultàniament amb aquest procés, s’ha de treballar de valent amb les institucions internacionals i països de tot el món, Espanya inclosa, per obtenir el reconeixement internacional tan aviat com els catalans hagin confirmat democràticament que han optat per fer de Catalunya un país independent.

dijous, 23 d’octubre de 2014

Qui mana a Catalunya?

Rajoy diu no saber qui mana a Catalunya. Ho ha dit també el ministro Fernández, un personatge sinistre que sempre presumeix de ser català tot i haver nascut a Valladolid i viure la major part del seu temps a Madrid. Ho diuen, però, amb un to burleta i amb tota la intenció de provocar. Però aquesta també és una pregunta clàssica que sovint ens fem els catalans: qui mana, realment, a Catalunya? Sí, ja sabem allò tan repetit que diu que qui de veritat mana a Catalunya és laCaixa i, en representació d’aquesta entitat financera, el seu president, Isidre Fainé. Però donant com a bo que, en termes econòmics, qui de veritat talla el bacallà a Catalunya és laCaixa, darrerament som molts els que ens fem aquesta pregunta en termes estrictament polítics, tot i que sense la connotació burleta dels governants espanyols.

Observant els esdeveniments polítics d’aquestes ultimes setmanes podria donar la sensació que qui ara mana a Catalunya és la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell. Escoltant-la, per exemple, diumenge passat a la plaça de Catalunya de Barcelona, donava la sensació, almenys me la va donar a mi, que estava donant instruccions al president Mas, que li estava exigint la convocatòria d’eleccions a curt termini, que l’estava renyant en públic, com si allò fos un parvulari. I tot i ser perfectament conscient que les eleccions s’haurien de convocar com més aviat millor, les exigències públiques de Forcadell estan totalment fora de lloc.

Cal fer memòria, alguns semblen haver oblidat que Artur Mas va guanyar les eleccions. I és per això que el president de la Generalitat és Mas i no un altre. I cal recordar també que el president de Catalunya és la única persona que té la potestat de convocar les eleccions. Escoltant, però, el discurs de la senyora Forcadell utilitzant la primera persona del plural, semblava que fos ella, en representació del poble, qui tingués la potestat d’anticipar les eleccions. Doncs no, no és així. En l’actiu de Carme Forcadell hi trobarem molts mèrits que ningú li discuteix. Per exemple, liderar des de l’any 2012 les mobilitzacions massives de la societat civil catalana (escrit en minúscules per evitar qualsevol confusió). Però si Forcadell pretén governar primer ha de presentar-se a les eleccions. I després, guanyar-les.

dimarts, 21 d’octubre de 2014

El lideratge de Podemos

(Foto: El País. D’esquerra a dreta, Luis Alegre, Carolina Bescansa, Juan Carlos Monedero, Tania González, Pablo Iglesias i Íñigo Errejon)

Com que la gent està molt farta dels polítics que ens governen, no ens ha de sorprendre que s’agafi a qualsevol proposta alternativa que consideri mínimament atractiva. El fenomen Podemos sorgeix a partir del moviment assembleari de fa tres d’anys conegut com a 15-M o dels indignats i ara, amb eleccions a la vista, tot indica que Podemos hi jugarà un paper rellevant. Però a mesura que les enquestes van confirmant la tendència virtuosa de Podemos comencen a fer-se públiques tensions i discrepàncies entre els membres de la cúpula formada, entre d’altres, per les persones retratades a dalt.

Sobre el funcionament orgànic de Podemos hi han ara mateix sobre la taula dues propostes en discussió. La primera consisteix en que hi hagi una sola persona que mani per damunt de totes les altres; és el model clàssic dels partits polítics, i el defensa Pablo Iglesias fins i tot en el cas, gens probable, que no fos ell la persona elegida per el càrrec. La segona proposta és que hi hagi un triumvirat format per tres secretaris generals amb un poder col·legiat de decisió. Vindria a ser un model similar al d’ICV que, en teoria, i dic en teoria perquè a la pràctica no és així, té dues persones (Herrera i Camats) que comparteixen la direcció.

No he cregut mai que l’assemblearisme pugui funcionar amb eficàcia a les empreses, partits i entitats. Ras i curt, com que no crec en els moviments sense un lideratge clar, no crec tampoc en l’assemblearisme. Per tant, si jo formés part de Podemos tinc molt clar que optaria pel model clàssic de funcionament que defensa Pablo Iglesias. No ens enganyem, sempre hi ha un dia que davant de dues posicions del tot irreconciliables hi ha d’haver algú que doni un cop sobre la taula i digui: “s’ha acabat la discussió, anirem per aquí”.

Com que dono per fet que aquest algú serà prèviament escollit per la militància de manera democràtica, no estic ni molt menys propugnant per a Podemos un model dictatorial de funcionament sinó el model clàssic d’una direcció forta, que és tota una altra cosa. Ara bé, si jo tingués interessos en els partits de la casta i els veiés perillar, treballaria sota mà perquè s’instaurés a Podemos una direcció col·legiada amb tres secretaris o més. Tinc indicis que aquest moviment ja estaria en marxa i, si se’n surten, seria la garantia que en quatre dies Podemos desapareixeria del mapa polític espanyol. I qui diu quatre dies diu quatre anys.

dilluns, 20 d’octubre de 2014

Tots uniformats? No, no tots

(Foto: @Araeslhora)

Ahir al migdia vaig passar per la plaça de Catalunya de Barcelona i no hi vaig arribar a entrar perquè estava tan plena de gent que no em va venir de gust barrejar-me amb aquella aglomeració humana. Les multituds em produeixen tant respecte que sempre que puc intento evitar-les. I dic que hi vaig passar, i dic bé, perquè no hi vaig anar expressament sinó que em venia de pas, de tornada d’un acte relacionat amb la gastronomia que se havia celebrat una estona abans a la plaça de la Catedral. Però tenia interès en fer-hi una ullada. El fet és que s’havia publicitat una crida a omplir la plaça de Catalunya per exigir poder votar i reivindicar el dret dels catalans a la independència de Catalunya. Això darrer potser no es va dir tan explícitament per part de les persones que hi van prendre la paraula, però tothom ho va entendre: els crits de in! inde! independència! no deixaven cap dubte.

S’havia anunciat que durant l’acte les dues senyores que encapçalen les associacions cíviques convocants de la trobada (Òmnium Cultural i Assemblea Nacional Catalana) es posicionarien sobre el nou format rebaixat de la votació del 9N que havia proposat dimarts el president Mas. No hi van haver sorpreses. En els seus parlaments tant la senyora Casals com la senyora Forcadell van dir que hi donaven suport, però que aquest suport quedava condicionat a que en un termini de tres mesos a partir del 9N el president Mas havia de convocar eleccions. Es va parlar molt d'unitat però no es va mencionar cap vegada la llista única, com tampoc no es va utilitzar el mot plebiscitàries que tants utilitzen i que tanta urticària provoca en alguns. Sigui com sigui tothom entén quin és l’objectiu de les eleccions anticipades que es reclamen al president Mas, però no van aclarir què passarà si, arribat el moment (primers de l'any que ve), Mas no signa la convocatòria.

La simbologia de la trobada era força visible: gairebé tothom portava una camisa de color groc, i molts anaven ben equipats amb senyeres i estelades, diria que més estelades que senyeres. Tots? Doncs no, no tots anaven d’uniforme. Els polítics i altres vips que estaven situats en un lloc reservat i separat del poble, l'anomenada fila zero, no anaven de color groc. No anaven de groc ni els que van prendre la paraula (Calçada, Casals, Forcadell...) ni els polítics de tots colors presents a la plaça que no van parlar en públic. Casualitat? No ho crec pas. Simplement devien pensar el mateix que vaig pensar jo, que ahir portava una camisa de color de rosa. A alguns no ens agrada anar d’uniforme, tot i reconèixer la gran potència cromàtica d'una plaça de Catalunya i carrers dels voltants totalment tenyits de groc.

divendres, 17 d’octubre de 2014

Les dues cares del PP: Espanya i Catalunya

De vegades em pregunten per què em fico tant amb els populares. La resposta és clara i curta: perquè ara mateix són els principals responsables -n’hi ha més, és clar- dels mals que patim els catalans. En definició recent del president Mas que dono per força encertada, el Partido Popular és, a dia d’avui, el principal adversari de Catalunya. Però igual que dic això estic convençut que si fossin els socialistes els que governessin Espanya amb majoria absoluta, les coses no serien gaire diferents.

Quan parlem del conflicte entre Catalunya i Espanya sovint tendim a passar per alt una trista realitat que no podem perdre de vista; trista, si més no, per a l’autor d’aquestes reflexions. El Partido Popular va guanyar les últimes eleccions espanyoles amb una àmplia majoria absoluta, no de vots, ja que només compta amb el 44.6% de suport electoral, però sí d’escons, amb el 53% dels diputats. La llei D’Hondt els dóna una prima gens menyspreable de quasi el vint per cent, és a dir, per cada cinc diputats obtinguts mitjançant el vot, els en toca un de franc. Els populares controlen també el 62% del Senado, que és una segona cambra formada per uns personatges molt ben retribuïts però sense la més mínima utilitat política. Encara ningú no m’ha explicat de què serveix el Senado, i com que de moment aquest cementiri d’elefants també el pago jo em permeto insistir-hi: de què serveix el Senado? Bé, aquestes xifres volen dir, ras i curt, que com que a Espanya això de la separació de poders que tan prediquen no ha passat mai de ser una gran utopia, els populares dominen còmodament tots els poders de l’estat: el legislatiu, l’executiu -que inclou la fiscalia-, i el judicial amb els seus obedients apèndixs, és a dir, el TOP heretat del franquisme, que ara anomenen Audiencia Nacional, i els tribunals suprem i constitucional. Aquest últim, que no deixa de ser un recurs polític més en mans del govern, és una de les institucions més desprestigiades de la Marca España.

A Catalunya, però, el Partido Popular és un partit que podríem perfectament qualificar de residual i, a curt termini, amb una clara vocació extraparlamentària. Amb menys del tretze per cent de suport electoral, degut a les seves actuacions en contra dels interessos culturals i econòmics de la majoria dels catalans és un partit molt antipàtic. Els seus repetits intents de genocidi lingüístic en contra de la llengua catalana passaran a la història negra de Catalunya, com si fos l’epíleg d’un franquisme que alguns despistats o curts de vista van donar per acabat fa quasi quatre dècades. L’encarregada de la franquícia i els seus obedients secretaris i portaveus són una barreja de provocadors contumaços i, sovint, mentiders compulsius. Quant a les formes, gens amables, tenen més tendència a cridar i a renyar que a escoltar i a respectar les opinions de la majoria. L’encarregada de la franquícia és una senyora que es dedica a enregistrar converses amb les seves amistats sense ni tan sols tenir el detall d’avisar-les abans. Molt lleig. La gravació del dinar de La Camarga amb aquella simpatitzant del partit racista Plataforma per Catalunya (alerta amb les amistats perilloses!) ja forma part indissociable de la seva biografia política. Però, repeteixo, tot i el seu soroll mediàtic, el Partido Popular pinta molt poc a la política catalana. Per si encara queden dubtes, podem posar un altre exemple força significatiu: els populares amb prou feines freguen l’u per cent dels 946 alcaldes que hi ha a Catalunya.

Aquestes són les dues cares del Partido Popular, a Espanya i a Catalunya. És un partit que sempre ha estat disposat a sacrificar la seva potencial clientela catalana per guanyar pes a Espanya. Una mala jugada popular a, posem per cas, Castellfollit de la Roca, té dues conseqüències: per cada vot que els populares perden a Castellfollit (suposant que hi tinguin algun votant, que ho ignoro) en guanyen tres a Almendralejo, Espanya. I com que el seu territori polític natural no és Catalunya sinó Espanya, ja els està bé. Marxem?

dimecres, 15 d’octubre de 2014

Els dos errors de Mas

El d’avui ve a ser com un complement de l’article d’ahir, publicat abans de la compareixença de Mas al Palau de la Generalitat. Ahir el president va cometre dos errors que intueixo pocs s’esperaven.

El primer error de Mas. Insistir en que la consulta del 9N segueix endavant, quan ara ha quedat transformada en una simple enquesta de costellada simpàtica, del tipus Arenys de Munt, és a dir, sense més valor que el purament testimonial. Mas va assegurar que hi haurà locals, urnes i paperetes, sí, però aquests tres elements són del tot insuficients si pretenem que la comunitat internacional valori els resultats amb un mínim de seriositat. Aquí coincideixo amb el president Taradellas quan deia que en política es pot fer de tot menys el ridícul. Aquest és un luxe que ara mateix els catalans no ens podem permetre.

El segon error de Mas. Sabent que aquest acord no s’assolirà, va assegurar que només convocaria eleccions anticipades si hi hagués acord per fer una candidatura unitària dels partits que es declarin independentistes. Mas hauria d’haver explicat els seus arguments per posar una condició tan dràstica. No ho va fer. Em costa molt d’imaginar un simpatitzant jove de la CUP votant una llista compartida amb els convergents; francament, me l’imagino més quedant-se a casa o votant Podemos. Més clar encara, em costa molt d’imaginar-ne a mi mateix, que no milito ni he militat mai enlloc però que em considero un liberal sense adjectius, votant una llista compartida amb, posem per cas, els comunistes. Tinc el màxim respecte per a totes les idees polítiques, però cadascú a casa seva.

Encara tinc plena confiança en el president Mas, i espero que rectifiqui. Les complicades circumstàncies polítiques que ens anirem trobant aniran posant les coses al lloc que els correspon. És segur que tindrem eleccions anticipades, però no és el mateix que es convoquin per decisió del president Mas que per imposició dels partits de l’oposició. No sé si m’explico amb suficient claredat.

dimarts, 14 d’octubre de 2014

Cap decepció

Encara que ahir hi va haver algú que en busca d’un protagonisme potser no del tot merescut es va avançar a donar l’exclusiva, avui el president Mas anunciarà oficialment que la consulta del 9 de novembre no es farà. El neocomunista Herrera, que és qui ahir no es va poder d’estar d’avançar una notícia esperada per gairebé tothom, potser amb l’objectiu infantiloide de restar protagonisme al president, juntament amb la seva àlter ego Camats i la tropa duraniana d’Unió, que mai saps si puja o baixa (Espadaler, Ortega & Co.), tots plegats s’han tret un pes de sobre. Parlem clar, ara ja no ens cal dissimular, a aquests personatges la consulta els venia molt costa amunt, i intueixo que aquesta nit han dormit més tranquils.

Però cal veure les coses amb una mica de perspectiva i no donar massa importància a aquest nou entrebanc puntual. El fiasco del 9N només és una pantalla més que calia passar, per allò de també hem provat això i tampoc ens ho han deixat fer. De cara a l’escenari internacional cal que Catalunya es vagi carregant de raons, i aquesta suspensió n’és una més. D’aquí una estona el president Mas ens ho confirmarà oficialment. Esperem, doncs, conèixer quina és la següent pantalla que els polítics ens tenen preparada però, sigui quina sigui, que ningú s’enganyi, el conflicte entre Catalunya i Espanya només es resoldrà democràticament, és a dir, votant. La majoria dels nostres polítics són perfectament conscients que més d’hora que tard els catalans decidirem el nostre futur col·lectiu a les urnes. Això ja no hi ha qui ho aturi.

(Continua aquí).

dilluns, 13 d’octubre de 2014

Si Franco aixequés el cap!

Ahir es va celebrar una manifestació unionista a Barcelona. S’hi van poder veure alguns líders del Partido Popular encapçalats per la senadora espanyola Sánchez-CamaRGA, Plataforma X Catalunya (el seu líder, un tal Hernando, presumia de manifestar-se al costat d’aquella senyora que va ser enregistrada al restaurant La Camarga mentre dinava amb la senadora mencionada abans), Ciudadanos, Societat Civil Catalana i altres personatges de tarannà polític més aviat tirant a ultra, és a dir, de companyia política poc recomanable. Parlo, evidentment, dels manifestants que tenien un protagonisme mediàtic, perquè també hi participava gent anònima que simplement reivindicava, amb el mateix dret que qualsevol altre ciutadà, una Catalunya lligada per sempre a Espanya. Amb prou feines van omplir la part central de la plaça Catalunya, i això que es van posar autocars gratuïts per portar a Barcelona manifestants d’altres indrets de Catalunya i de fora de Catalunya. Si ho comparem amb altres manifestacions de signe contrari, la d’ahir va ser un fracàs en tota regla.

El contrast el vaig trobar a El Poblenou del Delta, un poblet del Montsià que pertany administrativament a Amposta. Ahir, moltes de les seves cases es van pintar de groc. Literalment, tal com es mostra a la foto, però deixant a la vista una mica del color original i tradicional del poble, el blanc. L’acció no era fruit d’un sobtat canvi de gustos cromàtics de l’alcalde pedani o dels veïns del poble. Es volia deixar constància pública d’una acció reivindicativa que, amb l’ajut logístic de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, defensa la celebració d'una consulta sobiranista a Catalunya que des d’Espanya ens pretenen prohibir. Dissabte hi vaig ser i puc donar fe que les cases del poble eren blanques, i ahir, a mig matí, hi vaig tornar i les cases s’estaven pintant o ja s’havien pintat de groc.

Uns reivindiquen que des de l’estat se’ns prohibeixi votar perquè a ells ja els està bé la situació actual; de fet es temem que, quan anem a votar, ells perdran. Uns altres, molt descontents amb la situació actual de Catalunya, reivindiquem el dret a decidir democràticament el nostre futur col·lectiu. Són dos casos extrems, però el cas de El Poblenou del Delta em va cridar especialment l’atenció pel fet que, fins l’any 2003, aquest poble es deia Villafranco del Delta, en honor del dictador Franco. És a dir, mentre fins fa només onze anys el nom del poble honorava Franco, ahir els seus veïns reivindicaven el dret a decidir el futur col·lectiu dels catalans mitjançant l’eina més democràtica de totes: el vot lliure i secret. Si Franco aixequés el cap!

divendres, 10 d’octubre de 2014

"Hong Kong com a símptoma"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.672, del 3 d'octubre de 2014.

***

Hong Kong com a símptoma

Després d’uns anys de relatiu silenci mediàtic, des de mitjans de setembre l’excolònia britànica del que ara s’anomena Regió Administrativa Especial de Hong Kong torna a aparèixer a les portades dels mitjans de comunicació de tot el món, exceptuant, per motius obvis, els de la Xina continental, on gairebé no es parla de les protestes dels estudiants que aquests dies surten al carrer. Els hongkonguesos es temem, i no els falta raó, que els xinesos no pensen respectar els acords assolits fa trenta anys amb els britànics.

Per entendre millor el que està passant cal fer un petit recordatori del que ha passat en els darrers trenta anys. Intentaré resumir-ho. L’any 1984 es va arribar a un acord pel qual el Regne Unit cediria a la Xina el territori de Hong Kong (illes i part continental, amb uns 7.200.000 habitants) en unes condicions determinades que preveien el manteniment durant un període de cinquanta anys de les llibertats polítiques, comercials, econòmiques, justícia independent, etc. Els xinesos van batejar la nova situació com “un país, dos sistemes”. Fruit d’aquell acord, el Regne Unit va cedir la sobirania de Hong Kong a la Xina l’1 de juliol de 1997, ara fa disset anys.

El problema ha esclatat quan fa un mes Pequín va anunciar que a partir del 2017 els habitants de Hong Kong podran elegir el seu cap de govern, tal com està previst en els acords de 1984 però, i aquí és on s’ha produït el problema, ho hauran de fer a partir d’una terna de candidats elegida per les autoritats comunistes de Pequín. Encara que no és ben bé el mateix, seria com si a les properes eleccions a la Generalitat els catalans haguéssim de triar entre una terna de candidats proposats pel senyor Rajoy. Un disbarat.

I per què el títol de Hong Kong com a símptoma? Les promeses que ara les autoritats comunistes de Pequín insinuen que no es compliran m’han fet pensar en les generoses promeses que David Cameron i altres líders polítics britànics van fer als escocesos pocs dies abans del referèndum, quan les enquestes donaven un empat tècnic i els unionistes corrien el risc de perdre’l. Però ara que han guanyat, i cal dir que ho han fet amb autoritat, ja insinuen allò de donde dije Digo, digo Diego. Alex Salmond, l’exprimer ministre d’Escòcia que va dimitir per haver perdut el referèndum, ja ha anunciat que s’està plantejant que el seu partit, l’Scottish National Party que encara lidera i que té majoria absoluta al Parlament d’Edimburg, promogui una declaració unilateral d’independència. Poca broma.

dimecres, 8 d’octubre de 2014

Amenaces impresentables d’un exfiscal

Han passat ja dues setmanes però penso que és un fet molt greu que no es pot passar per alt. L’exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José María Mena, un persona a la que la jubilació no li ha rebaixat el seu conegut ressentiment social i polític, va amenaçar autoritats polítiques i administratives, funcionaris públics i també particulars (aquest seria el grup en el que estaria inclòs l’autor d’aquest article) de ser acusats d’un delicte si seguien col·laborant en la consulta del 9 de novembre quan el Tribunal Constitucional d’Espanya l’hagués aparcat provisionalment. Convé recordar un petit detall: quan el senyor Mena va proferir aquestes amenaces ni tan sols s’havia signat el decret de convocatòria de la consulta, és a dir, ell ja s’anticipava al text del decret, que no coneixia, i a la resolució del TC, que tampoc.

Amb les impresentables amenaces d’aquest jubilat sarrianenc una cosa va quedar clara, i és que fins i tot un exfiscal en cap de Catalunya admetia, tot i que sense dir-ho expressament, que a Espanya no hi ha separació de poders, doncs donava per fet quina seria la decisió del TC no només abans que aquesta es fes pública sinó fins i tot abans que la llei es fes pública. No és cap novetat, alguns això ho hem dit sempre, però és bo que ara també ho vagin admetent les persones que teòricament hi entenen més. El fet greu és que a Espanya no hi ha separació de poders. I després encara diuen que en aquest país hi ha una democràcia equiparable a la dels nostres veïns. Va, home, va!

dimarts, 7 d’octubre de 2014

I tot indica que els corruptes tornaran a guanyar les eleccions

(El Mundo d’avui)
(El País d'avui)

Se’n foten del poble, ens roben a la cara sense cap vergonya i... totes les enquestes diuen que els corruptes i col·laboradors necessaris tornaran a guanyar. Quin fàstic!

dilluns, 6 d’octubre de 2014

No és religió, només és política


Aquest blog no tracta mai sobre religió i no tinc cap intenció de saltar-me la tradició. Així, encara que el títol d’aquest comentari a algú li pugui suggerir el contrari, avui tampoc parlaré de religió; em limitaré a parlar de política i societat. Per exemple, de la política que es fa des dels púlpits de determinades esglésies i catedrals, així com la que els bisbes espanyols fan des del faristol de la Conferencia Episcopal Española. Aquests són, però, uns polítics força peculiars, i és que com que no s’han presentat a les eleccions no tenen cap legitimitat democràtica per pretendre representar la ciutadania. Espero que se m’entengui, no estic negant als bisbes el dret a fer reivindicacions polítiques però, això sí, sempre que no pretenguin fer-ho en nom de la societat. No cal dir que, com qualsevol ciutadà, els bisbes tenen tota la legitimitat per parlar en nom propi i/o en nom de la seva feligresia particular, però no en nom de la societat espanyola en general, com passa massa sovint.

Membres molt significats de la cúpula directiva de la CEE semblen, per sobre de tot, polítics. Si més no, tot sovint actuen com a tals. I si ho volem concretar una mica més, diria que els que fan més soroll mediàtic actuen com a polítics de la dreta més extrema. Repeteixo, no parlo de religió sinó de política. Les proclames del bisbe Juan Antonio Reig Pla, moltes de les quals no tenen res a veure amb la religió, generen vergonya aliena a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat intel·lectual i/o social. Diuen que Rouco Varela està feliçment jubilat, però es diu menys que la seva lamentable petjada política segueix dominant la cúpula de la CEE. Ara mateix em vénen al cap les seves provocadores proclames en contra de les legítimes aspiracions polítiques d’una bona part de la societat catalana. No fa gaires dies hi van tornar, contraposant la sensibilitat independentista de molts catalans a uns inexistents arguments morals en favor de la unitat d’Espanya.

Els escàndols de pederàstia i, naturalment, segueixo sense parlar de religió, sorgeixen ara com a bolets. No és que n’hi hagi més que abans sinó que ara hi ha un Papa que, per fi, s’ha enfrontat al problema de cara i sense tremolar-li el pols, caigui qui caigui. Els últims casos coneguts fins ara:  la detenció de l'exnunci del Vaticà a Santo Domingo per pederasta i la destitució fulminant d’un bisbe del Paraguai que ha estat apartat del càrrec per encobriment flagrant i continuat de capellans pederastes. Repeteixo, aquests casos no tenen res a veure amb la religió, i cal denunciar-los i deixar d’amagar el cap sota l’ala com s’ha fet fins ara. Tinc la sensació que en aquests moments el Papa Francesc va molt per davant d’alguns bisbes i capellans que, amb l’excusa d'intentar evitar l'escàndol i que hi hagi soroll mediàtic, segueixen sent partidaris d’ignorar el problema i seguir mirant cap a una altra banda.

Dit tot això, em va sorprendre agradablement l’acte reivindicatiu protagonitzat dimarts passat per uns monjos de Montserrat que portaven cartells de “VOLEM VOTAR” en favor del dret dels catalans a decidir el nostre futur. Fixeu-vos, però, en la diferència que hi ha entre l’acte de Montserrat i les reivindicacions que dèiem abans. Els monjos s’expressaven no en nom de la societat, que és molt diversa i hi ha de tot, i ni tan sols ho feien en nom de la comunitat benedictina de Montserrat. Ho feien en nom propi.

divendres, 3 d’octubre de 2014

El president Mas i el MUE

El MUE, és a dir, el “Movimiento Unionista Español” format per la majoria dels partits polítics, organitzacions patronals i sindicals, mitjans de comunicació, de dretes i d’esquerres, etc. acusa el president Mas de ser l’únic dolent de la pel·lícula, i amaga als espanyols que el president Mas no està sol, ni molt menys. El MUE amaga que el president Mas té el suport de més de les tres quartes parts dels diputats del Parlament, de més del noranta per cent dels ajuntaments catalans, de les quatre diputacions catalanes i de la majoria dels consells comarcals i, last but not least, d’una part molt significativa de la societat civil de Catalunya.

Per tant, és evident que el president Mas no està sol sinó que té al seu costat la majoria del poble. En conseqüència, el que el MUE anomena la deriva independentista de Mas no és un caprici del president Mas, com ells no es cansen mai de repetir, dia sí i dia també, sinó que és fruit de la voluntat majoritària del poble de Catalunya, políticament liderat, això sí, pel seu president, com no podria ser d’altra manera. Això és exactament així i el demés són trons. Tots ho sabem, ells tampoc ho ignoren, però el MUE prefereix no explicar la realitat als espanyols. Un engany més, i van...

dimecres, 1 d’octubre de 2014

Els governants de Sarrià

Dijous passat es va celebrar l’Audiència Pública de Sarrià-Sant Gervasi, que és l’àmbit on els veïns estan convocats per fer preguntes al regidor del districte. Van prendre la paraula per preguntar deu persones provinents de diferents barris del districte, i van plantejar preguntes, queixes i situacions molt diversos. Entre aquestes intervencions i les respostes del regidor tot plegat va durar 35 minuts de rellotge, és a dir, una mitjana de tres minuts i mig per tema plantejat. Al meu entendre, hi havia pressa per donar per acabada la sessió, i moltes ganes de cobrir l’expedient de la participació ciutadana. Algunes respostes no van ser considerades suficients, i d’altres van incloure una dosi de prepotència, totalment gratuïta, impròpia de qui està al servei del ciutadà que li paga el sou. Massa sovint alguns tenim l’estranya sensació que el polític i/o el funcionari pensa que ha de ser al revés, que és el ciutadà qui s’ha de posar al seu servei. Val a dir que a la sortida diverses persones em comentaven haver tingut aquesta mateixa sensació.

Parlo de prepotència perquè em sembla que és el mot que defineix millor algunes intervencions del regidor com, per exemple, quan va tractar el tema dels pipicans. Fins a cinc vegades ens va assegurar que no es faran mai més pipicans al barri, i gairebé ens va exigir que no li preguntéssim mai més sobre el tema. L’actual equip de govern considera que aquest invent s’ha demostrat poc efectiu i, segons el regidor, aquest ajuntament s’ha proposat rectificar una mala mesura heretada de governs anteriors. Fins aquí res a dir, però no li calia utilitzar un to dur i diria que molest amb ves a saber qui; semblava que el regidor ens estès renyant. Va insistir més d’una vegada amb el “mai més”, com donant a entendre que ells seran al govern “per sempre”. La realitat és que el “mai més” només el tenim garantit fins el proper mes de maig, quan hi hauran les eleccions municipals. I a partir de llavors, ja es veurà. Ni el regidor ni ningú ens pot garantir qui ens governarà a partir del mes de maig. Una mica d’humilitat no fa mal a ningú, ni tan sols al regidor del districte.

No puc tancar aquestes notes sense haver de comentar de nou la manca de puntualitat d’aquests actes. Ja em vaig queixar en el Consell de Districte del mes de juny, i el conseller em va respondre que “justament la meva característica és que arribo abans d’hora”. Aquesta vegada el retràs no va ser tan exagerat, l’acte va començar només dotze minuts més tard de l’hora anunciada. La majoria dels assistents suposo que també teníem altres coses a fer, però vam arribar a l’hora, mentre que el regidor del districte va entrar a la sala amb dotze minuts de retràs. Una vegada més ningú es va disculpar. Segueixo pensant que això no deixa de ser una evident descortesia pels que arriben a l’hora tot i que, insisteixo, començar els actes a l’hora que toca no és només un tema de cortesia sinó d’exigència ètica. No s’hi val a fer discursos sobre la modernitat de la nostra ciutat, com els que aquests dies fa l’alcalde en el seu periple per la Xina i els Estats Units, i no imposar-ho a casa seva. Per cert, demà hi ha convocat un nou Consell de Districte, i jo hi arribaré puntual, com sempre que tinc ocasió d’anar-hi. Esperem que el regidor, també.