Un vodevil sense cap gràcia

(L’article original en versió paper es va publicar el 23 de gener de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.688 de La Veu de l'Anoia)

La setmana passada Mas i Junqueras van arribar a una entesa per a la convocatòria d’eleccions el proper 27 de setembre, i en les seves intervencions posteriors tots dos van començar demanant disculpes. Avui em centraré en els motius d’aquestes disculpes, és a dir, en el que ha passat en el període que va de la consulta ciutadana del 9N a l’acord assolit ara. Està molt estesa l’opinió que no ens hem agradat, que aquest episodi és per oblidar-lo. A veure, no estem parlant d’uns passavolants, Mas i Junqueras són els principals líders polítics de Catalunya. Però si ens basem en les declaracions públiques que han fet en els últims dos mesos, amb uns pobres arguments polítics o, si més no, poc coherents, només es pot concloure que tot plegat ha esdevingut un vodevil sense cap gràcia. Només en una cosa coincidien Mas i Junqueras: les seves estratègies polítiques semblaven tenir com a únic objectiu afeblir l’adversari, oblidant que l’adversari era i és, a la vegada, el soci imprescindible.

Al marge que sobre l’objectiu d’una Catalunya independent semblen anar d’acord, sovint tendim a oblidar que Mas i Junqueras són adversaris polítics, amb models de societat molt diferents. Així, segur que en aquesta negociació hi ha molta lletra petita, i té tot el sentit que n’hi hagi. Fins i tot hem d’estar disposats a admetre que potser encara no és el moment de fer-la pública. Però d’aquí a comunicar-se entre ells via SMS o Twitter, a la vista de tothom, ho trobo d’un infantilisme que frega la frivolitat. Els catalans que durant aquests mesos van arribar a la conclusió que la política catalana semblava estar en mans de persones irresponsables estaven carregats de raó.

Els ultimàtums públics són a les antípodes del que se suposa que ha de ser una negociació mínimament seriosa entre dos socis. Així, costa d’entendre que Junqueras tractés d’imposar a Mas una data per convocar les eleccions. També es fa difícil d’entendre que Mas s’hagi fet tan pesat amb la llista unitària, o de país, o transversal, o del president o com la vulguem anomenar. No calia ser un gran expert en política per concloure que l’exigència d’una llista única independentista estava condemnada al fracàs. Sortosament Mas ho va acabar entenent. Doncs bé, arribats a aquest punt encara resulta més increïble que el president pretengués condicionar com s’havia de configurar la llista electoral del seu contrincant. Això ja va ser el súmmum dels despropòsits d’un període polític tan esperpèntic que a ningú convé que es repeteixi.