(L’article original en versió paper es va publicar l'11 de desembre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.734 de La Veu de l'Anoia)
Des del 27 de setembre la CUP ens ha demostrat, per activa i per passiva, que és una opció política amb la qual no es pot comptar per tirar endavant seriosament un procés tan complicat com la independència de Catalunya. És per les seves traves a una entesa mínimament lògica amb Junts pel Sí que les opcions unionistes de dretes i d’esquerres els aplaudeixen encantats. La CUP ens està demostrant que Aznar tenia raó quan deia que abans que es trenqui Espanya els independentistes catalans es dividiran entre ells. I tot això al marge que finalment es pugui arribar o no a un acord, que si hi és serà un acord precari entre sensibilitats polítiques tan allunyades.
Passi el que passi, tot indica que aquesta legislatura serà més curta que els divuit mesos previstos. Les pròximes eleccions al Parlament no és clar si seran a principis de març en el cas que no s’investeixi president abans del 9 de gener, o una mica més endavant si ara s’investeix president amb el suport de la CUP. Tenir de soci la CUP és garantia d’inestabilitat política i descarrilament a curt termini. La CUP té tot el dret a decebre l’expressió majoritària del món independentista, però la culpa també és de Junts pel Sí per haver confiat en allò que no era possible. Per més que t’hi esforcis, oli i aigua no es barregen mai.
Ara ja ha quedat clar que l’interès prioritari de la CUP és implantar el seu model econòmic i social d’extrema esquerra. Però si la CUP, com ells mateixos manifesten, vol implantar el comunisme o una cosa que s’hi assembli, el seu soci natural no és precisament Junts pel Sí sinó el grup del diputat Franco, que també està en aquesta línia. Toquem, doncs, de peus a terra, i acceptem que com que amb la CUP no s’hi pot ni s’hi podrà comptar, no porta enlloc pressionar-los més. Cal promoure un pla B i tenir-lo ben a punt per quan s’hagi d’aplicar.
Calen unes noves eleccions, amb Esquerra i la nova marca de Convergència presentant-se per separat. La llista única ha estat un gran fracàs estratègic, i alguns ho hem estat dient des del principi. Amb aquesta coalició contra natura dreta-esquerra, Esquerra ha perdut molts votants per l’esquerra, en benefici de la CUP, i Convergència els ha perdut per la dreta. Presentant-se per separat, és de preveure que Esquerra recuperarà aquells votants, i que Convergència també en recuperi uns quants. L’aposta és que aquests dos partits sumin la majoria absoluta de vots i escons. És molt difícil però no impossible. A dia d’avui no hi sé veure cap camí alternatiu.
Des del 27 de setembre la CUP ens ha demostrat, per activa i per passiva, que és una opció política amb la qual no es pot comptar per tirar endavant seriosament un procés tan complicat com la independència de Catalunya. És per les seves traves a una entesa mínimament lògica amb Junts pel Sí que les opcions unionistes de dretes i d’esquerres els aplaudeixen encantats. La CUP ens està demostrant que Aznar tenia raó quan deia que abans que es trenqui Espanya els independentistes catalans es dividiran entre ells. I tot això al marge que finalment es pugui arribar o no a un acord, que si hi és serà un acord precari entre sensibilitats polítiques tan allunyades.
Passi el que passi, tot indica que aquesta legislatura serà més curta que els divuit mesos previstos. Les pròximes eleccions al Parlament no és clar si seran a principis de març en el cas que no s’investeixi president abans del 9 de gener, o una mica més endavant si ara s’investeix president amb el suport de la CUP. Tenir de soci la CUP és garantia d’inestabilitat política i descarrilament a curt termini. La CUP té tot el dret a decebre l’expressió majoritària del món independentista, però la culpa també és de Junts pel Sí per haver confiat en allò que no era possible. Per més que t’hi esforcis, oli i aigua no es barregen mai.
Ara ja ha quedat clar que l’interès prioritari de la CUP és implantar el seu model econòmic i social d’extrema esquerra. Però si la CUP, com ells mateixos manifesten, vol implantar el comunisme o una cosa que s’hi assembli, el seu soci natural no és precisament Junts pel Sí sinó el grup del diputat Franco, que també està en aquesta línia. Toquem, doncs, de peus a terra, i acceptem que com que amb la CUP no s’hi pot ni s’hi podrà comptar, no porta enlloc pressionar-los més. Cal promoure un pla B i tenir-lo ben a punt per quan s’hagi d’aplicar.
Calen unes noves eleccions, amb Esquerra i la nova marca de Convergència presentant-se per separat. La llista única ha estat un gran fracàs estratègic, i alguns ho hem estat dient des del principi. Amb aquesta coalició contra natura dreta-esquerra, Esquerra ha perdut molts votants per l’esquerra, en benefici de la CUP, i Convergència els ha perdut per la dreta. Presentant-se per separat, és de preveure que Esquerra recuperarà aquells votants, i que Convergència també en recuperi uns quants. L’aposta és que aquests dos partits sumin la majoria absoluta de vots i escons. És molt difícil però no impossible. A dia d’avui no hi sé veure cap camí alternatiu.
3 comentaris:
Miquel, tens tota la rao del món. S´ha de prescindir de la CUP. Són molt perillosos. Ara bé, jo crec que en unes noves eleccions l´independentisme no guanyara. Ja veurem, pero no te bona pinta.
No entendré mai l'actitud de la CUP que ens encalla el Procés per gaudi de les dretes i les esquerres light.
Vull pensar que un col·lectiu prou important d'independentistes seguirà treballant per encarrilar aquest tren tan oscil·lant. I els que pensem om ells els hi farem costat.
Gràcies, Luis i Glòria.
La meva conclusió és que s'ha de continuar treballant, i guanyar a les urnes.
Publica un comentari a l'entrada