Policia franquista?

Deixar assumptes tan delicats com la gestió de la policia en mans d’incompetents té els seus riscos. A Barcelona, dimecres passat vam assistir a un nou episodi de violència gratuïta fruit d’una clara incompetència política, amb el resultat de vuitanta ferits, entre ells una trentena de periodistes. La policia és com és i, per tant, allò que de veritat compta és de qui rep les ordres.

Encara que per definir la lamentable actuació policial de dimecres passat l’expressió policia franquista s’està utilitzant molt aquests dies, crec que titllar de franquista a la policia és un error. Sota el franquisme o amb el montillisme, la policia és sempre la policia. No sóc cap expert en el tema però, vist des de fora, lamento constatar la poca diferència que hi ha entre la policia franquista i la policia d’ara. Apallissaven llavors, sovint sense cap motiu, i ho segueixen fent ara. Veient les filmacions de dimecres em venien al cap aquelles grans manifestacions dels anys setanta, gestionades llavors per la Policia Armada. Excepte el color de l’uniforme que va canviant amb el temps (del gris al blau passant pel marró), cap altra diferència substancial. Això sí, ara es fan dir mossos. El fet diferencial.

Recordo que llavors donaven les ordres i es comunicaven entre ells en espanyol i ara, curiosament, segueixen utilitzant el mateix idioma. Llavors cometien excessos i torturaven i ara ho fan menys perquè saben que estan més vigilats. Però ho segueixen fent. Em remeto a les sentències judicials que massa sovint condemnen policies per aquesta mena d’excessos. Ens agradi o no, policia és sempre sinònim de violència. No nego que també sigui sinònim d’altres coses però, bàsicament, policia i violència són dos termes que van lligats. Es tracta d’una violència legal, cosa que ningú nega, però no per això deixa de ser violència.

En situacions de conflicte com la de dimecres, el policia que porta la porra a la mà està entrenat per no pensar gaire (millor encara si s’absté de pensar del tot) i per posar-se a repartir estopa a dojo en quan rep l’ordre de carregar. I això és el que va passar dimecres. Els policies no crec pas que es plantegin si el fet de començar a repartir a tort i a dret, indiscriminadament, contra qualsevol ciutadà que se’ls posi pel davant, és correcte o no ho és. M’imagino que en aquesta feina els plantejaments ètics i morals deuen quedar bastant al marge. El policia està entrenat per imposar la raó de la força prescindint d’altres consideracions. En conseqüència, el policia no té cap mania en posar-s’hi quan se li ordena que reparteixi a discreció. Precisament per això, els cossos de policia estan formats per gent un pèl especial. És evident que no tothom és vàlid per fer aquesta feina. Entenc que com a mínim han de ser persones potencialment violentes i aquesta virtut no la té tothom.

Per tant i tornant al començament, penso que no porta enlloc queixar-nos tant del policia de la porra i en canvi tenim tot el dret de queixar-nos dels que donen les ordres, és a dir, dels responsables polítics de la policia. Parlo de Rafael Olmos, director general, del conseller Saura i, per damunt de tots, del president Montilla. Aquests senyors són els veritables responsables dels fets de dimecres.

El culpable es diu Dídac Ramírez

Després de més de quatre mesos de tancament al rectorat de la Universitat de Barcelona per part d’un petit grup d’estudiants, ahir al matí la policia va desallotjar els pocs que encara persistien en la seva actitud. Com era d’esperar, es van produir tota mena d’actes violents per part d’uns i altres, amb un balanç de ferits i detinguts que no crec que ens hagi de sorprendre gaire. Els estudiants es van arribar a creure que després del llarg tancament el fet de romandre al rectorat era un dret adquirit, i es van resistir al desallotjament. La policia va actuar amb normalitat, és a dir amb la violència que la legislació li té reservada en aquests casos.

L’actuació de la policia va tenir lloc, com és preceptiu quan es tracta d’instal·lacions universitàries, a instàncies del rector, Dídac Ramírez. El senyor Ramírez és el gran culpable d’aquest desgavell que durant quatre mesos tant ha perjudicat la resta d’estudiants –la gran majoria- i el correcte funcionament de les instal·lacions universitàries.

Algú per error ha pogut entendre que permetre un tancament il·legal durant tant temps generava unes expectatives que el rector sabia millor que ningú que no es podrien complir. I això és el que des d’abans de Nadal ha fet per omissió l’irresponsable senyor Ramírez. Deixar que uns estudiants ocupessin les instal·lacions universitàries i no fer res per resoldre-ho durant quatre mesos.

No ens perdem en nimietats. La gravetat de l’actuació del rector no és la decisió que finalment va prendre ahir d’avisar a la policia sinó el passotisme de no fer-ho durant quatre mesos, deixant que dia rere dia la situació s’anés podrint en detriment del normal funcionament de la universitat que ell com a màxima autoritat de la institució té l’obligació de garantir.

Plegar de ministre

En determinades circumstàncies ha de ser molt millor ser un exministre que ser un ministre. M’explico. Fa unes setmanes, referint-se el cessament forçat com a ministre del senyor impresentable que anava a caçar sense carnet i amb males companyies, el seu col·lega del govern, Pedro Solbes, va comentar que ell l’envejava, aclarint que la seva aspiració era deixar el càrrec i passar a ser exministre.

(Aquí potser convé fer un petit incís. I és que després d’aquestes insòlites manifestacions, en una empresa normal el senyor Solbes no duraria ni un minut més en el seu càrrec. Però és evident que el govern no és una empresa normal. La prova del cotó és que pot estar vicepresidit per un senyor que només aspira a marxar)

Després li devien cridar l’atenció ja que la setmana passada Solbes va dir que estava encantat de ser ministre i molt il·lusionat amb la seva tasca, és a dir, va dir justament el contrari del que havia dit pocs dies abans. Això sí, en la seva rectificació hi vaig veure poc convenciment. Aquest és el govern que tenim, avui blanc i demà negre, i un que vol plegar i sembla que no el deixen.

En pocs dies de diferència Solbes va dir una cosa i exactament la contrària. Penso que els ciutadans tenim dret a preguntar-nos en quina de les dues declaracions ens va enredar. Jo m’apunto a la tesi que ens va enredar la segona vegada, i no crec pas que m’equivoqui. I encara diré més. M’atreviria a dir que l’autor intel·lectual de l’enredada de Solbes va ser Zapatero.

Tot aquest espectacle no és bo i penso que Zapatero faria bé d’acceptar la dimissió de Solbes sense esperar més. Però també hem de ser conscients que el seu relleu no ens resoldrà un problema que ve de molt més amunt.

El 16, un recorregut de luxe

Sense ser cap expert en el tema, m’atreviria a dir que a la ciutat de Barcelona ja només queda una línia d’autobús amb un recorregut que podríem anomenar de luxe de principi a final. Així, el 16 és l’única línia d’autobús que passa per zones d’alt standing en tot el seu recorregut. Remarco el tot. No parlo dels autobusos en sí, que m’imagino deuen ser similars als de les altres línies. Ni tampoc dels usuaris que l’utilitzen, ja que hi viatja tot tipus de gent. Em refereixo concretament a les zones de Barcelona que dóna servei el 16. Fixeu-vos en el seu itinerari de luxe, en forma d’ela invertida. Comença a la plaça Urquinaona i agafa la Ronda de Sant Pere. Al cap d’uns metres ja gira a la dreta per enfilar el passeig de Gràcia, fins que arriba al Cinc d’Oros. Llavors gira a l’esquerra per la Diagonal. Poc després es desvia a la dreta per la Via Augusta, fins a la plaça Molina. A continuació puja pel carrer de Balmes, agafa la ronda del General Mitre, a continuació el passeig de Manuel Girona fins que acaba el seu recorregut al carrer Doctor Ferran. El que dèiem, a Barcelona no existeix cap altra línia de característiques similars al 16.

Abans hi havia un altre bus públic, diguem-ne de luxe, que enllaçava els tres cortinglés de la ciutat, situats a Diagonal-Carles III, Francesc Macià i Plaça Catalunya. Però no fa gaire va deixar de funcionar, crec que per manca de clientela. Només passava pels dos carrers més senyors de Barcelona, el Passeig de Gràcia i l’Avinguda Diagonal, evidentment segons la meva particular valoració. Eren uns autobusos blaus i més petits que els altres, amb unes tauletes davant dels seients i tot. Em sembla que el bitllet era més car que els altres. I dic em sembla perquè no el vaig arribar a agafar mai ja que al ser d’una altra empresa no acceptaven la targeta T-10 que utilitzo normalment per desplaçar-me per Barcelona.

Quins avantatges ens comporta ser espanyols?

Plantegem-ho des d’una visió pràctica i deixant, això sí, les grans declaracions patriòtiques i els sentiments al marge. El debat dels sentiments és un altre i sovint esdevé irracional. Per tant, prefereixo plantejar-me aquestes coses des de la racionalitat més extrema. La pregunta que sovint jo mateix em faig i faig a gent del meu entorn seria aquesta: de què ens serveix ser espanyols? La pregunta és molt senzilla i oportuna alhora. Però per més que hi pensi no hi sé trobar cap resposta convincent. Convincent per a mi vull dir. No em valen els arguments dels que em responen preguntant-me per la seva banda si és que no m’agrada la pintura de Velázquez, el pernil de Jabugo o el Tio Pepe. M’agraden totes aquestes coses i moltes més. Però és que potser tot això ara ens ho regalen i si no fóssim espanyols ho hauríem de pagar? Oi que no? Doncs és el mateix que passa amb el foie i el champagne produïts a França. S’ha de ser francès per poder menjar foie gras del Périgord? Oi que no? Doncs amb el vi negre de Rueda o l’alvariño blanc de Galícia passa més o menys igual, és a dir, es poden consumir amb tota tranquil·litat sense necessitat d’ensenyar cap passaport a la botiga o al restaurant. Però tot i això encara et trobes amb gent que et vol convèncer insistint en els fantàstics paisatges i monuments, i tota la riquesa del folklore i festes tradicionals que et trobes viatjant per Espanya, com si pel fet de no ser espanyol un no en pogués gaudir igualment. A mi m’agrada Emilia-Romagna i no tinc cap necessitat de ser italià per anar de tant en tant a aquella regione. Aclarits aquests petits detalls, que podríem ampliar amb altres delicadeses com el famós chuletón d’Àvila, el fantàstic paisatge del Valle del Jerte a la primavera, o el Museo del Prado tot l’any, em torno a preguntar: sentiments a banda, de què ens serveix ser espanyols? O, si voleu, aquesta altra versió: quins avantatges ens comporta ser espanyols? Parlo evidentment d’avantatges pràctics. Als inconvenients ja ens hi referim prou sovint i crec que avui no cal incidir-hi. I un aclariment final: no ser portuguès no vol dir anar contra Portugal. Al contrari. Jo no sóc portuguès ni tinc cap intenció de ser-ne però cada vegada que hi vaig m’agrada més aquell país. De vegades les coses alienes es valoren més des de la distància i des de la diferència, encara que només es tracti de la petita o no tan petita diferència que hi ha entre els documents que els viatgers de diferents nacionalitats mostrem al policia de la duana quan sortim cap a l’estranger.

Dia de la Dona i quotes femenines

Fa uns dies es va celebrar el Dia Internacional de la Dona que, si no ho tinc mal entès, és una jornada reconeguda per les Nacions Unides. Em sembla bé que aquest organisme vetlli per la igualtat d’oportunitats de la dona i defensi la seva no discriminació en la nostra societat. Però posats a fer, potser estaria encara més bé que des d’aquella organització es prediqués amb l’exemple, almenys amb l’exemple d’allò que directament depèn d’ells. Ho dic perquè si no vaig mal fixat des de 1946 la secretaria general de les Nacions Unides l’han ocupat sis persones. El balanç és el següent: dones 0, homes 6. Quota femenina, 0 per cent. La teoria sembla ser que la tenen clara... i la pràctica que s’apliquen ells mateixos també. Hi veig, però, una contradicció, una certa manca de coherència.

Això no vol dir que estigui a favor de les quotes. Crec que és un error l’establiment de quotes femenines. Fixar una quota femenina mínima per a determinats càrrecs i llocs de treball ho veig com un insult a la intel·ligència de les persones, homes i dones, de la mateixa manera que una quota masculina ho seria igualment. Però posats a fixar quotes, si resulta que la meitat de la població són dones crec que també és un error fixar la quota femenina en una xifra que no sigui el 50 per cent.

Dedueixo que si per llei hi ha d’haver un mínim del 40 per cent de dones, la resta (60 per cent) són homes. 60 és un 50 per cent més que 40. El legislador potser pensa que hi ha un 50 per cent més d’homes preparats per a determinades tasques que de dones. O potser justifica el 40 amb l’excusa que s’ha de deixar un cert marge de discreció. D’acord, doncs posats a deixar marge, per què no es fixa el mateix 40 per cent però referit a la quota masculina? Ah, això sí que seria un gran escàndol. Fins i tot hi hauria qui ho consideraria discriminatori per l’home. La meva conclusió és que l’escàndol no és la xifra en si sinó la filosofia perversa de les quotes, aquest igualitarisme mal entès que no necessàriament és el resultat d’una igualtat d’oportunitats per a tothom.

La discriminació de la dona no es resol a base de quotes sinó amb una educació com cal. Però és clar, davant del problema i per la llei del mínim esforç, per a un polític potser és més fàcil fixar unes quotes mínimes que anar a l’arrel del problema.

El que està més content podria ser esquerrà

Això no ha fet més que començar

No sé si els manifestants de dissabte a Brussel·les en favor del dret a l’autodeterminació de Catalunya eren els 2.900 que va dir la policia belga o els més de 10.000 que deien els organitzadors. No els vaig comptar. Si ho hem de deixar en 6/7.000 persones tampoc ho discutirem. Deixem-ho en que uns quants milers de catalans van fer l’esforç de desplaçar-se fins a Brussel·les per tal de participar en la primera manifestació que es fa a la capital d’Europa en defensa del dret a l’autodeterminació del nostre país. Intueixo que l’acte de dissabte és bastant més important del què pot semblar a primera vista. Hi haurà un abans i un després.

És important per diversos motius. El primer és que es tracta d’un acte sorgit de la iniciativa privada, de la societat civil. Una iniciativa al marge de la política a partir d’un article de l’Enric I. Canela aparegut fa mig any en un blog d’internet. Només aquests darrers dies alguns polítics s’han definit. La majoria en contra, alguns amb un innecessari menyspreu envers els manifestants. Uns pocs oportunistament a favor, i encara amb la boca petita. Tant se val. Ja sabem que els partits van per una banda i els ciutadans per una altra. Aquest divorci creixent no és pas cap novetat.

Un altre motiu d’importància és que l’acte de dissabte constituirà la primera pedra de la internacionalització del nostre conflicte. Tinc la teoria, que aquí he exposat més d’un cop, que el futur de Catalunya no ens el resoldran mai a Madrid, i que l’única via per trobar-hi una solució passa per internacionalitzar el conflicte i donar-lo a conèixer a les institucions internacionals. Això vol dir moure’s més amunt dels Pirineus, fer soroll a Europa, i segurament també a les Nacions Unides.

Convé que se’n parli, que se sàpiga també fora de l’estat que Catalunya té un conflicte amb Espanya que algun dia s’haurà de resoldre. Cada vegada hi ha més gent que en comença a estar tipa. Això sí, encara no se sap quants són els partidaris i quants els detractors d’un encaix directe de Catalunya a Europa. Resulta que les lleis d’aquest país no permeten preguntar-ho als ciutadans. Alguns, partidaris del qui dia passa any empeny, consideren que és millor mantenir-nos tots plegats en la ignorància. Penso que van equivocats i tard o d’hora hauran de rectificar. Això no ha fet més que començar.

El gran cinisme de CiU

Una de les conseqüències pràctiques de la Ley de Partidos és que el país basc, sent una societat majoritàriament nacionalista, tindrà ara un parlament de clara obediència espanyola, en el sentit de que els partits que depenen de Madrid sumen ara majoria absoluta. Això passa perquè degut a l’aplicació d’aquella llei una part del vot nacionalista es va veure obligada a votar nul o abstenir-se.

El gran cinisme dels senyors de CiU consisteix en queixar-se ara del que passa a Euskadi després d’haver votat ells mateixos a favor d’una llei que precisament fa possible aquesta distorsió.

No és cap atenuant que el vot de CiU no fos decisiu per l’aprovació de la llei. Un polític ha de ser coherent amb els seus actes, i CiU o no ho va ser donant suport a la Ley de Partidos, o no ho és ara queixant-se de les seves conseqüències pràctiques.

El proper lehendakari

Em sap greu tornar-hi però aquesta prepotència de Patxi López barrejada amb una pressa sobtada per ser nomenat lehendakari em treu de polleguera. Després de trenta anys d’intentar fer-se amb la lehendakaritza sense èxit, ara que els socialistes tenen alguna possibilitat semblen voler saltar-se els terminis fixats per la llei. Una actitud gens democràtica i difícil d’entendre.

A veure si m’explico. En unes eleccions hi ha sempre un partit guanyador, només un, i és precisament aquest partit qui per llei té la primera opció d’intentar governar. Tota la resta de partits són perdedors. A Euskadi tenim un partit guanyador, el PNV, i uns partits perdedors, tota la resta. Però això que mirant-se els resultats de diumenge sembla ben senzill d’entendre no tothom ho té tan clar. No ho tenen clar una bona part dels mitjans de comunicació ni alguns partits polítics. Tampoc ho té clar Patxi López que ja el mateix diumenge al vespre va començar a dir que el PNV no sap perdre, i que els clars guanyadors són ells.

Els socialistes, perdedors de les eleccions, haurien de tenir una mica de paciència i només quan es facin amb el govern, si se’n surten, estaran en disposició d’afirmar que el PNV ha perdut. Però no ens equivoquem, el PNV haurà perdut el govern, no les eleccions.

Les lleis d’aquest país permeten que governi un partit que ha perdut les eleccions, i que passi a l’oposició el partit que les ha guanyat. Catalunya n’és un bon exemple, Euskadi aviat en podria ser un altre. I des de Madrid, mentrestant, s’ho miren encantats de la vida.

Per cert, si Patxi López arriba finalment a lehendakari la nostra metròpoli podria estalviar-se el càrrec de delegat del govern espanyol a Euskadi. Per què n’hi hauria d’haver dos, com passa ara a Catalunya? No havíem quedat que s’ha d’estalviar?

Resulta inevitable la corrupció política?

No ho puc evitar, els anys m’han anat convertint cada vegada més escèptic amb els polítics. Quan sento parlar a un polític del seu gran sacrifici personal per servir a la societat normalment no me’l crec. Segurament no tothom és mereixedor de la meva incredulitat. Estic convençut que hi ha excepcions tot i que, dissortadament, crec que aquestes només confirmen la regla. No ens enganyem, amb molt poques excepcions el principal objectiu d’un polític és arribar al poder i utilitzar tots els ressorts i gaudir de totes les prebendes que el càrrec comporta. A partir d’aquí, d’haver-hi arribat, podem discutir sobre el segon objectiu d’un polític, un cop instal·lat al poder. Uns diran que si naps i els altres que si cols. Ara no hi entraré.

M’ha vingut al cap aquesta reflexió veient tot això que està passant amb el PP i també, però ara en menor mesura, amb el PSOE. Pel que es va veient sembla ser que hi ha gent emmerdada a tots nivells. Estic segur que també hi ha persones honestes que ara mateix se senten molt maltractades per aquestes acusacions de corrupció generalitzada. Hem de suposar que el temps i els tribunals aniran posant tothom al seu lloc. Temps al temps. Però encara que tot plegat no té gaire bona pinta, de moment no es pot parlar de cap delicte sinó tan sols de presumpcions, que es poden acabar confirmant o no. No s’hauria d’oblidar que Garzón ens ha demostrat sovint que ell també s’equivoca; fins i tot li han hagut de cridar l’atenció des del Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Però parlant d’aquests temes tampoc puc evitar el record del que passava fa uns quinze anys, amb el PSOE al poder. Em refereixo als darrers agònics anys de Felipe González a La Moncloa. L’espectacle s’assemblava al d’ara però llavors amb morts i tot. Corrupció a dojo a tots nivells, i ja no presumpta sinó amb sentències judicials i condemnes en ferm. Veure com eren detinguts alts càrrecs del PSOE no era llavors cap novetat i sorprèn que alguns que ara piulen molt semblen haver-ho oblidat. No fa pas tant temps però es veu que per segons què i per segons qui la memòria és curta.

Per tant convé no perdre de vista la realitat. Els fets són els que són. Si agafant els últims trenta anys féssim un balanç de les condemnes judicials en ferm als polítics d’aquest país, avui per avui el primer lloc del podi l’ocuparia sens dubte el PSOE. Potser l’explicació fàcil és que en aquestes tres dècades el PSOE ha governat més que el PP i, per tant, ha tingut més ocasions de fer malifetes. Però llavors un arriba a la trista conclusió que la corrupció va sempre necessàriament associada a l’exercici del poder polític. I un es resisteix a donar per inevitables aquestes distorsions del sistema.

Ahir a Euskadi

“La il·legalització de l'esquerra abertzale obre la porta del govern basc al nacionalisme espanyol” (Vilaweb)

Una vegada més, Vilaweb és l’excepció que confirma la regla. Els diaris diuen que Patxi López (PSOE) és el guanyador de les eleccions d’ahir a Euskadi però la veritat és que sense la trampeta legal prèvia de deixar sense possibilitat de representació parlamentària a una part important dels votats bascos, el canvi que ara sembla inevitable seria del tot impossible.

Ahir el PNV va guanyar clarament les eleccions. Ahir va guanyar Ibarretxe, no López. Però molt possiblement el PNV no podrà formar govern degut a un nou pacte de partits perdedors que, casualitat o no, són precisament els mateixos que van tirar endavant la il·legalització de l'esquerra abertzale.

Convé deixar-ne constància.

De cara a demà

Algú m’ha dit que de cara a demà no m’he mullat prou. Doncs bé, jo crec que sí que m’he mullat però em mullaré una mica més. No gaire més ja que avui és jornada de reflexió i no voldria pas incomplir la llei que prohibeix als mitjans de comunicació fer propaganda electoral. Encara que tampoc sé si aquesta llei contempla la casuística dels bogs com a mitjans de comunicació. Que ningú dubta que ho són.

La meva posició és més clara que l’aigua. De cara a les eleccions de demà a Euskadi i Galícia, jo voldria que acabés governant la llista més votada, fos la que fos. En altres paraules, m’agradaria que governessin els guanyadors de les eleccions. És això demanar massa? Crec que no ho és. Així com no m’agrada gens l’aliança de perdedors que governa Catalunya des de fa uns quants anys, tot i tenir una legitimitat que ningú els nega, tampoc m’agradaria que acabés passant una cosa similar en aquells territoris. Per tant, tal com jo ho veig, si a Galícia guanya el PP aquest partit hauria de formar govern, i si a Euskadi guanya el PNV el mateix, mitjançant els pactes que fossin necessaris per aconseguir majories parlamentàries. Estic convençut que en política no hi ha pactes impossibles.

Dit això, què penso que passarà? Passarà que, dissortadament, si PSOE i PP sumen, aquests partits pactaran per governar ells a Euskadi, encara que el PNV guanyi les eleccions. I a Galícia, si PSOE i BNG sumen tornaran a pactar, encara que el PP guanyi les eleccions. Són les conseqüències de les distorsions d’un sistema democràtic imperfecte que permet governar legalment als perdedors d’unes eleccions.

Pigs

En anglès, pigs és el plural del mot pig, que vol dir porc. Però utilitzat de forma pejorativa, amb aquest nom també es coneix el grup dels quatre països del sud de la Unió Europea, aquells que sempre s’han considerat més desgraciats econòmicament parlant. Pigs és l’acrònim format per les inicials, en la seva denominació anglesa, de Portugal, Italy, Greece i Spain.

Evidentment després de les darreres ampliacions de l’UE cap a l’est, els països més pobres han passat a ser uns altres. Això però no treu que la premsa anglosaxona segueixi utilitzant aquest terme insultant per referir-se a nosaltres. És allò d’agafar la fama de desgraciat i la dificultat que se’t presenta després per canviar-ho.

Doncs bé, com que ara ja no som els més pobres, en pocs anys passarem de cobrar una pastarrufa important de l’UE a pagar a l’UE, és a dir, a ser-ne contribuents nets. Els que llavors cobraran de valent seran Romania, Bulgària, etc. Però m’atreviria a dir que els anglesos que són molt seus seguiran anomenant-nos pigs a nosaltres.

A nosaltres els catalans això no ens ve gens de nou, i en aquest sentit anem més entrenats que la resta dels contribuents de l’estat espanyol. Aquí pagues de valent i encara t’insulten. Ja m’agradarà veure com s’ho agafen els espanyols això de ser contribuents nets de l’UE i a sobre que els diguin que són uns porcs.

Potser llavors començaran a entendre quelcom que sentim els catalans des de temps immemorials. O potser no. Una cosa, però, és clara. El nombre d’euroescèptics espanyols augmentarà a mesura que se n’adonin que això de ser europeus costa molts diners, de la mateixa manera que, per motius molt similars, l’escepticisme amb Espanya té cada dia més adeptes entre els catalans.

I per evitar malentesos, visc(a) Europa!

Les afilades tisores de Caamaño

Fran Caamaño és el substitut de Bermejo al capdavant del Ministerio de Justicia d’Espanya. M’han sorprès les alabances que, pel seu tarannà dialogant, els polítics d’aquí han fet del nou ministre. Ens posen com a exemple la seva intervenció en la duríssima retallada a que va ser sotmès a Madrid l’Estatut de Catalunya. Fem memòria. Després de múltiples baixades de pantalons el primer projecte de l’Estatut va ser aprovat pel noranta per cent dels diputats del Parlament. Un cop aprovat tots els caps polítics van fer públicament un brindis per demostrar la seva satisfacció per la feina ben feta. Doncs bé, o ens van enganyar o anaven tots equivocats. Només dos dies després el senyor Montilla ja parlava d'unes necessàries noves retallades sobre aquell text que tant havia costat de parir. Molts van criticar-lo però Montilla tenia raó. Així, la segona gran retallada de l’Estatut va fer-se en l’etapa madrilenya de la negociació on, com dèiem abans, hi va intervenir molt decisivament l’ara nou ministre. Es va dir que aquella retallada afectava a més del cinquanta per cent del text sorgit del Parc de la Ciutadella. Del tarannà dialogant de Caamaño no en dubto però la retallada va ser de les que fan història. Ara l’Estatut es troba novament el quiròfan per a una molt previsible nova amputació, en aquest cas a càrrec dels cirurgians del Tribunal Constitucional. Doncs bé, vist tot això no sé a què ve tota aquesta alegria pel nomenament de Caamaño. Que el seu tarannà és millor que el del seu antecessor? D’això n’estic segur. Però molts semblen haver oblidat l’eficàcia de les afilades tisores de Caamaño.

Don Mariano plega

Alguns diuen que ha dimitit i altres que l’han fet fora. Formalment marxa ell per iniciativa pròpia però la veritat no la sabrem mai. El fet és que en un país com el nostre on, per més motius que hi hagi per fer-ho, els polítics s’enganxen amb Araldit a la poltrona del càrrec i no pleguen ni per casualitat, ahir es va produir una rara excepció a aquesta regla. El ministre caçador Don Mariano finalment ho deixa. Francament no m’ho esperava però crec que és una bona notícia. L’únic retret que se li pot fer (a ell mateix si és ell qui marxa, o al seu cap Zapatero si és que l’ha hagut d’ajudar a marxar) és que ho fa una mica tard. Darrerament ha provocat un desgast al seu partit que s’hagués pogut evitar. I és que aquestes coses, si passen pocs dies abans d’unes eleccions poden tenir la seva incidència en el vot de la gent. No veig clar, electoralment parlant, a qui pot beneficiar i a qui pot perjudicar, sis dies abans de les eleccions gallegues, la sortida del govern d’aquest senyor tan prepotent. Aquest és un tema que deixo pels experts. En canvi, veig més clar que l’aigua que la decisió de Zapatero de posar-hi al seu lloc a un senyor gallec no sembla gens casual. D’això se’n diu intentar treure profit de les adversitats. Però m’oloro que amb un nou ministre gallec i tot diumenge a Galícia tornarà a guanyar el PP. Per cert, a la roda de premsa convocada per informar de la seva dimissió el ministre s’ha oblidat d’un petit detall: no ha reconegut el seu error i, evidentment, tampoc ha demanat cap mena de disculpes. Genio y figura.

La Catalunya ignorant i el govern que es mereix

No cal ser del ram del pa per saber que d’un llonguet no en surt un pa de quilo. Ni cal esforçar-se gaire per concloure que d’un país amb majoria d’ignorants difícilment en sortiran governs massa brillants.

Segons el darrer baròmetre del CEO, una mica més del cinquanta per cent dels catalans no saben quins partits componen el tripartit. Es tracta d’una dada prou significativa del nivell cultural en què ens movem, i a la vegada intueixo que és una excel·lent notícia pels nostres polítics, que saben que la ignorància generalitzada de la ciutadania els facilita molt la seva feina.

Dedueixo que aquests ciutadans tampoc saben quins partits formen part de l‘oposició. Vaig encara una mica més enllà i m’atreveixo a dir que potser tampoc tenen massa costum d’anar a votar quan toca. M’imagino que aquesta meitat de la nostra societat és la que no només viu al marge de la política sinó també de moltes altres coses, per exemple dels mitjans de comunicació. Segurament es limiten a una revista d’aquelles de molta foto i poca lletra i algun diari esportiu, i para de comptar. Possiblement el motiu de la seva ignorància té a veure amb la manca de consciència sobre el fet que la política, encara que no els agradi, també la paguen ells. Tot plegat forma part de la mateixa ignorància.

Però si fossin conscients que tot això de la política es paga amb els seus propis diners potser s’ho mirarien amb uns altres ulls. I tal vegada tots seríem més exigents del que som ara amb els administradors de la cosa pública. I tothom sabria quins partits componen el tripartit per tal de no votar-los en cas de desacord amb el que fa aquest govern, o de tornar-los a votar si la seva gestió la considerem satisfactòria. Hi ha gent per tot, també per equivocar-se.

D’un temps ençà tinc la sensació que els catalans anem mig enganyats per la vida. Enganyats pels nostres governants, sí, però també per nosaltres mateixos. Si parlem dels diners que ens manquen és evident que els nostres veïns de l’oest en tenen una bona part de la culpa. D’això no crec que en dubti ningú mitjanament informat. Però si som honestos amb nosaltres mateixos haurem d’acceptar que el problema també el tenim a casa. No tot és culpa del veí.

Faig una mica de pedagogia i encapçalo aquest article amb la foto dels caps visibles del tripartit, tan desconeguts per la majoria dels catalans. Si els coneix més gent potser el proper baròmetre ens sortirà una mica més presentable. El senyor que apareix al mig de la foto (fets, no paraules) exerceix de president però depèn dels altres dos. El del bigoti és, ara ja sí, vicepresident del govern, després d’apropiar-se indegudament d’aquest càrrec durant dos anys. Aquest petit detall ja ens diu molt de la seva peculiar personalitat. I l’altre és el dels vuitanta per hora per l’autopista i altres bestieses per l’estil; no cal afegir res més. Tot i que aquest govern té tota la legitimitat és bo recordar que cap d’aquests partits va guanyar les darreres eleccions.

Pla Bolonya per a no experts

Aquesta nota no va dirigida els experts. Va dirigida al 99.99 per cent de la societat catalana que no som experts. Fa dies em van demanar si seria capaç de escriure una cosa molt curteta que no es fes pesada sobre el famós Pla Bolonya, un assumpte del que se’n parla sovint però que molt pocs a banda del 0.01 per cent d’experts saben de què va realment. S’ha escrit tant sobre el tema que no saps per on començar, i alguns com jo mateix no hem estat capaços de separar el gra de la palla per fer-nos una idea resum. He buscat aquí i allà quelcom curtet i només he trobat aquest xiste d’en Forges. Potser us traurà de dubtes o potser no però almenys la meva bona voluntat hi és.

Tot queda enregistrat i no tothom n’és conscient

Diuen els entesos que en l’univers d’internet estem tots fitxats, però segurament no tots els que hi intervenim en som prou conscients i penso que seria bo que tothom n’estigués assabentat. Jo no sóc cap expert però explicaré el poc que sé.

Es pot saber qui fa un blog encara que el faci de forma anònima, i de la mateixa manera es pot saber qui hi ha al darrere d’un comentari deixat en un blog, encara que es tracti d’un comentari anònim. Només pel fet d’entrar a la xarxa un ja deixa prou pistes per poder ser degudament identificat.

Al nostre país no sé com funciona doncs no ho he provat mai però no fa gaire, a Itàlia, vaig haver de connectar-me a internet des d’un locutori públic i abans em vaig haver d’identificar amb el passaport. Allà quedava constància de l’hora d’inici i del final de la meva connexió, i quedava tot enregistrat en una fitxa.

Segons la meva experiència particular, quan es deixa un comentari en un blog dels que permeten deixar-ne, que no són tots però sí la majoria, es poden donar aquestes cinc possibilitats:

1) que el comentari surti publicat automàticament, és a dir, sense passar una censura prèvia per part de l’amo del blog, allò que alguns han batejat càndidament com a moderació de comentaris. Així es gestionen, per exemple, els comentaris del blog que esteu llegint.

2) que el comentari no surti publicat fins que l’amo del blog l’hagi sotmès a la seva prèvia aprovació. Passa força sovint.

3) que el comentari sigui censurat per l’amo del blog i no surti publicat. Passa poc però passa.

4) que el comentari que ja ha sortit publicat (amb o sense censura prèvia) sigui esborrat posteriorment per l’amo del blog. Passa poc però passa.

5) que el comentari que ja ha sortit publicat (amb o sense censura prèvia) sigui esborrat posteriorment pel propi autor del comentari. Passa alguna vegada.

El que potser molta gent ignora és que si un s’ha subscrit a rebre els comentaris de determinat blog (aquesta és una possibilitat a l’abast de tothom) els rep tots automàticament per correu electrònic excepte en el cas 3. En els altres quatre casos els comentaris arriben sempre al subscriptor, encara que s’acabin esborrant del blog. Explico tot això perquè potser hi ha qui pensa que esborrant comentaris que ja han estat publicats, ni que només hagin vist la llum durat uns pocs segons, ja no en queda cap rastre. Doncs allò que dèiem abans, queden totes les pistes.

Tal vegada aquestes notes pensades per a usuaris no experts serviran perquè tots plegats ens ho pensem dues vegades abans d’escriure segons què a segons on. Ens agradi o no el big brother ens vigila sempre, i ho fa d’una manera sofisticada i discreta alhora, però cada dia més efectiva.

Luis Herrero i Raül Romeva, eurodiputats

Encara que la premsa no n’ha parlat gaire crec que convé comentar-ho per tal que la gent ho sàpiga. No em refereixo al lamentable episodi de l’expulsió de Veneçuela del diputat Herrero (PP), que d’això ja se n’ha parlat força, sinó a l’intent de justificar-la per part del diputat Romeva (ICV), en unes desafortunades declaracions que han passat bastant desapercebudes.

Els fets. La setmana passada el president Chávez de Veneçuela va ordenar l’expulsió immediata del país, sense contemplacions, de l'eurodiputat del PP Luis Herrero. La policia el va anar a buscar al seu hotel de Caracas, el van ficar de males maneres en un vehicle, el van traslladar a l’aeroport i el van embarcar en el primer avió que sortia del país, concretament amb destinació Brasil. Evidentment tot això sense donar-li cap explicació i sense ni tan sols permetre que Herrero pogués recollir el seu equipatge de l’habitació del hotel.

El motiu esgrimit posteriorment per les autoritats veneçolanes és que Herrero va gosar donar la seva opinió en uns termes que no els va agradar. Cap sorpresa, Veneçuela està agafant una deriva dictatorial i aquestes coses passen i seran cada dia més habituals. No ens hauria de sorprendre.

Acte seguit Raül Romeva, que també és eurodiputat però d’un altre partit (ICV), va fer dues coses lletges. La primera per omissió, no solidaritzar-se amb el seu col·lega del Parlament Europeu pel maltractament al que va ser sotmès pel sol fet d’opinar. Si el perjudicat hagués estat ell mateix crec que Herrero s’hi hagués solidaritzat. La segona i al meu entendre més greu, justificar la seva expulsió amb arguments tan puerils com el “dret d’admissió”, el fet que Herrero “no és la primera vegada que expressa aquest tipus d’opinions” i “que no són casuals”. Al capdavall el que va dir Herrero és quelcom que cada dia diu més gent. Que Chávez va camí d’esdevenir un dictador i que Veneçuela va camí d’esdevenir una dictadura. Això és un fet, això ho veu tothom que sàpiga i vulgui mirar una mica més enllà de la punta del nas.

L’eurodiputat Romeva una de dues: o va tenir un mal moment (tothom es pot equivocar), passat el qual s’hauria de disculpar públicament, o està justificant aquesta mena d’abusos contra la llibertat d’expressió tan propis dels règims no democràtics. Encara que de vegades no puc evitar plantejar-me que potser a certs polítics de certs partits en el fons del fons allò que els atrau de veritat són els règims dictatorials.

Ser de dretes i votar al PSUC (o a ICV)

Feia temps que estava molt malalt i finalment, divendres passat, va morir Antoni Farrés, que havia estat alcalde de Sabadell durant vint anys, del 1979 al 1999. Farrés era un bon alcalde i molts sabadellencs van tenir un disgust quan fa deu anys va deixar la política municipal per dedicar-se a altres activitats. L’excel·lent valoració de Farrés com alcalde i com a persona era una opinió compartida per gent d’esquerres, gent de dretes i també per aquells que normalment es declaren apolítics però que són, per entendre’ns, gent d’ordre.

Farrés era d’un partit polític d’esquerres, però el seu és un exemple clar de que no sempre es vota el partit sinó que de vegades es vota la persona al marge del partit. No és cap secret que la relació de Farrés amb el seu partit sovint grinyolava fins al punt que va acabar abandonant discretament la seva militància. Farrés anava per lliure i tothom sap que la gent que va massa per lliure resulta incòmoda, i especialment no agrada gens als politburós dels partits.

Durant l’època que Farrés feia d’alcalde jo anava bastant sovint a Sabadell per temes de feina. Allà tractava amb gent de dretes de tota la vida que et reconeixien amb orgull el seu vot al senyor Farrés. La majoria de sabadellencs estaven encantats de tenir una persona tan valuosa com alcalde. Llavors no era gens difícil trobar-te, per exemple, amb votants convençuts del PP que votaven sempre PP... menys a les municipals. A les municipals votaven al senyor Farrés. Estic segur que si Farrés s’hagués presentat en una altra llista política hagués tret uns resultats similars, és a dir majoria absoluta.

La idea de viure en un lloc on es vota a la persona i no al partit sempre m’ha seduït. Ho veig com un acostament de la política al ciutadà, una certa humanització de la cosa pública. A Sabadell, dissortadament, això ara ja no passa. És una circumstància que només es dóna molt de tant en tant, normalment en llocs petits. En aquest sentit Sabadell va ser durant vint anys una excepció.

Però posats a fer-li un retret i des de la meva postura favorable a la limitació de mandats, a mi m’hagués agradat que després dels seus primers vuit anys com alcalde se n’hagués agafat quatre de descans, abans de tornar-hi. Vull pensar que algun dia s’imposarà la sensatesa de fer una llei que prohibeixi estar-se més de dos mandats seguits en un càrrec públic, sense excepcions. A la cada dia menys democràtica Veneçuela de Chávez ara volen fer justament el contrari, eliminar aquesta prohibició, i això em reforça la idea que la meva postura no està gens desencaminada.

Veient el que ens envolta som molts els que trobarem a faltar l’Antoni Farrés, un bon alcalde i, pel que diu tothom, un home d’una honestedat més que provada. Una rara avis de la política catalana dels darrers trenta anys. Que n’aprenguin!

Espanya, una justícia massa polititzada

Tinc molt clara la diferència que hi ha entre un terrorista que només mereix el rebuig social i tot el pes de la llei, i un independentista amb el que hi pots estar d’acord o no però que és mereixedor de tots els meus respectes. En altres paraules, alguns pensem que qui pretén per vies democràtiques passar comptes directament amb Brussel·les prescindint dels actuals peatges espanyols no és per això un delinqüent. Relacionat amb aquestes coses, avui em proposo comentar quelcom inexplicable en una societat democràtica.

Ara resulta que a instàncies del govern d’Espanya, els tribunals espanyols han decidit finalment deixar una part important de la societat basca sense la possibilitat de poder estar representada per determinats partits polítics. Emparats en una llei al meu entendre antidemocràtica, una llei que, no ho oblidem, es troba encara pendent de recurs davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, els jutges espanyols han decidit tirar pel dret, fer-ne una interpretació absolutament restrictiva i anul·lar determinades llistes electorals amb arguments legals més que dubtosos. És a dir, per motius polítics i aplicant les mateixes lleis, ara tocava fer exactament el contrari d’allò que els mateixos tribunals van decidir en les eleccions anteriors. Abans sí i ara no, i sense ni posar-se vermells. D’això se’n podria dir polititzar la justícia, o aplicar la llei amb criteris polítics.

Les llistes ara prohibides són les d’unes opcions polítiques que donen suport a l’independentisme d’Euskadi per la via estrictament democràtica i, òbviament, sense predicar cap mena de violència. Sí, sense violència, i la prova és que no han imputat cap delicte als membres d’aquestes llistes, tots ells perfectament identificats. I si no ho han fet és que no hi veuen delicte ni delinqüents.

Els jutges espanyols han optat per la via matussera, tractant d’anul·lar determinades idees polítiques mitjançant la prohibició de que aquestes se sotmetin a votació dels ciutadans. El resultat pràctic d’aquesta anul·lació de llistes és que estadísticament parlant resultarà que, a partir de les properes eleccions, a Euskadi el suport oficial a l’independentisme baixarà de manera estrepitosa. Però com que encara que alguns ho intenten les idees no es poden prohibir, evidentment els independentistes seguiran existint, diguin el que diguin els resultats electorals del primer de març.

El plantejament que fan les institucions espanyoles (legislatiu, executiu i judicial, todos a una) només és una manera una mica barroera de fer-se elles mateixes trampes al solitari. Segurament pensen que si s’impedeix votar determinades opcions independentistes automàticament desapareixerà el problema de l’independentisme. Però qualsevol persona amb dos dits de front veu que van errats; almenys algunes persones ho veiem així.

Abans d’acabar i consideracions ètiques i morals al marge, algú em pot dir quin article concret de quina llei espanyola obliga a condemnar els actes terroristes? Ho dic perquè molt relacionat amb el tema d’avui sovint es diu que tal individu o tal organització política han de ser objecte de càstig exemplar per no condemnar expressament quelcom que, al meu entendre, cap llei t’obliga a condemnar. I repeteixo, faig aquesta pregunta deixant de banda qualsevol altra consideració. Avui parlem només de lleis i de la seva discrecional aplicació seguint uns criteris polítics canviants.

La cultura de l’esforç

Fa pocs dies el ministre del govern espanyol Celestino Corbacho va dir que programes del tipus Gran Hermano i similars s’haurien de prohibir perquè no fomenten la cultura de l’esforç. De fet el que va dir Corbacho és que “no estic dient que s’hagin de prohibir però s’haurien de prohibir”. Encara que se l’entén perfectament podríem concloure que l’expressió oral sembla que no està entre les virtuts més destacades del senyor ministre.

Discrepo amb ell sobre la seva idea de prohibició tot i que coincideixo amb la seva queixa sobre la manca de la cultura de l’esforç, una lamentable realitat que està cada dia més estesa en la nostra societat. Crec que tenim motius sobrats per queixar-nos d’aquest càncer social que ens envolta i que condiciona molt negativament el futur del nostre país.

Confesso que no he vist mai aquest programa que tant preocupa el ministre. Però tot i no haver-lo vist tinc molt clara la meva postura al respecte. Aquests programes no s’han de prohibir. De fet vaig una mica més lluny. Crec que no s’hauria de prohibir cap programa de televisió. Si algú pensa que determinats programes no compleixen amb la legalitat vigent sempre té l’opció de presentar denúncia i la judicatura ja prendrà les mesures que calguin, suposant que se n’hagi de prendre alguna.

Això sí, estaria encantat de viure en un país lliure on no existissin aquesta mena de subproductes. Això voldria dir que seria un lloc on no hi hauria demanda potencial de brossa televisiva i, per tant, vull pensar que la qualitat humana d’aquella idíl·lica societat seria bastant millor que la nostra. I segur que la cultura de l’esforç hi seria molt més present.

No tot és culpa de la crisi

Divendres tornava a Barcelona des de l’aeroport i vaig experimentar per primera vegada l’estranya sensació de conduir entre un bosc de senyals contradictòries de limitació de velocitat, unes d’estàtiques amb un límit fix de 80 i unes altres de dinàmiques amb uns límits capritxosament variables, sempre a la baixa. I tot plegat combinat amb una sèrie de radars que anaven fotografiant els incauts que encara tenen la precaució de fixar-se només en el cotxe del davant en comptes d’oblidar-se una mica del trànsit i alçar la vista cap als panells que indiquen unes velocitats quasi de tartana.

S’ha d’estar molt alerta amb el trànsit, d’acord. Però ningú negarà que també s’ha de pensar en la butxaca, i més en temps de crisi com ara. Uns pocs conductors tenen ja l’habilitat d’utilitzar un ull per mirar endavant i l’altre per vigilar els capritxosos panells lluminosos, cobrint així totes les expectatives de perill, el perill de patir un accident i el perill de que en Saura t’alleugeri la cartera i de passada t’esgarrapi uns quants punts del carnet. Jo encara no sóc capaç de fer-ho però segur que també n’aprendré.

Parlo concretament del tram que hi ha entre la sortida de l’aeroport i la plaça Cerdà. Parlo evidentment de la primera imatge que rep un visitant quan arriba a Barcelona. Fins fa poc tot aquell tram estava limitat a 80. Divendres començava amb els 80 de sempre i aviat va aparèixer un 70, i després va anar baixant fins a quedar-se en els ridículs 40 per hora. No és cap broma, velocitat màxima de 40 per hora entre un trànsit fluid i sense embussos ni retencions. Feia temps que no experimentava aquesta sensació d’estar fent el ridícul circulant a pas de tortuga per una via d’entre tres i quatre carrils.

I tot això pel capritx d’uns polítics que se’ls hauria d’haver enviat cap a casa fa temps, com a mínim per la seva manifesta incompetència, i sense cap agraïment pels serveis prestats. Als insostenibles arbres de Nadal a pedal i al caríssim hotel per a gossos que volen fer a Pedralbes ara s’hi afegeix el retorn a la velocitat de les tartanes dels nostres avis. I això que només estem parlant dels seus invents més recents. El dia que es faci el balanç global de la seva gestió n’hi haurà per llogar-hi cadires.

I després alguns polítics encara es queixen que les empreses estrangeres no només han deixat d’invertir a Catalunya sinó que van tancant i marxant, la majoria sense fer massa soroll, cap a altres indrets més acollidors. No tot el que ens passa aquí és culpa de la famosa crisi.

Quatre-cents

Fa quasi disset mesos vaig obrir aquest blog sense ni imaginar-me quina seria la seva durada. Vaig triar un nom, vaig buscar una plataforma senzilla (blogger) i el vaig obrir sense pensar-m’ho gaire. Si el comptador automàtic d’aquest blog diu la veritat, i no tinc perquè dubtar-ho, aquest post que esteu llegint és el número quatre-cents des que al setembre de l’any 2007 vaig obrir aquesta finestreta virtual. Déu n’hi do! Encara que mirat dia a dia un no se n’adona gaire de l’esforç que hi ha dedicat, vist ara en conjunt és una feinada més que respectable.

Millor no dir res que dir segons què

Què se suposa que hauria de fer un blogaire com jo quan un dia no té res a dir però a la vegada li sembla que no es pot estar de penjar alguna cosa nova al blog? Fins ara això no m’ho havia plantejat mai ja que sempre tinc coses per comentar. Avui, però, és el primer cop que m’ho plantejo. No perquè no tingui temes en cartera, que en tinc bastants, sinó perquè no tinc prou ganes de posar-m’hi i desenvolupar una cosa que quedi més o menys decent, ni que només sigui a ulls de l’autor.

Però encara que em faig públicament la pregunta tinc la resposta teòrica molt clara. Abans de dir segons què, o d’escriure per escriure, millor quedar-se quiet, no dir res i tal dia farà un any. Crec que és una bona teoria, un bon consell. El que no vol dir que sigui fàcil de seguir, i la prova és que ja porto dos paràgrafs.

Què se suposa que hauria de fer un polític en unes circumstàncies similars? Aplicant el sentit comú, que com tothom sap està poc estès entre l’anomenada classe política, m’imagino que com a plantejament teòric un polític hauria de fer més o menys el mateix. Callar. Però a la pràctica, què fa? Normalment fa exactament el contrari. És a dir, fa allò que estic fent jo ara mateix a l'escriure aquestes ratlles.

Per què ho explico tot això? Ahir vaig tornar a fer carretera i escoltava la ràdio. Diferents emissores de tots colors, m’agrada escoltar-ho tot i passar d’una a l’altra. Al vespre llegia els diaris amb ulls més crítics que de costum i me n’adonava de la quantitat de brossa intel·lectual que tant a la ràdio com als diaris hi havia en forma de declaracions de polítics que, ben mirat, o no m’aportaven res o només deien bajanades. No entraré en detalls, parlo de polítics de tot l’arc parlamentari; es veu que això s’encomana.

Una de les coses que hauríem d’aprendre, tant els blogaires com els polítics, és a saber prendre la decisió de callar quan no hi ha gaire cosa a dir, demostrant que el silenci no sempre està renyit amb la intel·ligència. Però és un aprenentatge que no és gens fàcil, almenys no ho és per a mi. Aquí en teniu una nova prova.

El tramvia per la Diagonal i els gossos a Pedralbes

Aquests senyors tan simpàtics que fa trenta anys governen Barcelona tenen ara en projecte una reforma urbanística de la Diagonal en la que el tramvia hi jugarà un paper molt important. Per conèixer l’opinió de la ciutadania sobre el projecte volen muntar una consulta popular, la primera que s’organitza a nivell de ciutat si la meva memòria no em falla. No queda clar si la consulta serà vinculant o no ho serà, però pretenen que els barcelonins hi diguem la nostra. Aquesta gent, quins detalls!

Doncs bé, m’han assegurat que la decisió de fer passar el tramvia per la Diagonal ja està presa i amb aquesta consulta potser només ens deixaran opinar sobre el color de les papereres i poca cosa més. O bé la consulta serà només com una enquesta sense caràcter vinculant.

No queden clares, per tant, quines són les veritables intencions del senyor Martí i companyia amb aquesta consulta popular. Em permeto aclarir als lectors de comarques que no seguiu de prop la vida política de la capital que Carles Martí és l’home fort del partit a la ciutat de Barcelona, i també l’home fort del partit a l’ajuntament. El partit és el partit que mana arreu. Queda per tant aclarit el paper que juga cadascú.

Hi ha el senyor Hereu, sí, que exerceix el paper institucional d’alcalde, però qui mana a l’ajuntament és el senyor Martí, evidentment amb el permís dels seus socis comunistes, verds i alternatius. La colla de la senyora Mayol, per entendre’ns. Sí, sí, la promotora d’un hotel de luxe per a gossos a Pedralbes que l’altre dia, per justificar la seva extravagant proposta, va gosar comparar els gossos amb els nens dient que el cost per plaça hotelera de gos estava una mica per sota del cost per plaça escolar de nen. I es va quedar tan ample. I l’alcalde Hereu com si sentís ploure. I el senyor Martí mirant cap a una altra banda. I la majoria dels barcelonins prenent til·la a dojo i preguntant-nos què hem fet per haver d’aguantar tot això.

Jo no sé si aniré a votar. En qualsevol cas entenc que abans, posats a promoure consultes populars, com a resident del districte se m’hauria de permetre votar, amb caràcter vinculant, sobre si s’ha de fer l’hotel per a gossos a Pedralbes o no s’ha de fer. I és que és evident que no s’ha de fer. Però això ho veu tothom menys la senyora Mayol. És evident que el senyor Hereu també ho veu, però fa el murri per allò dels equilibris i els pactes; no s’ha d’oblidar que el senyor Hereu governa en minoria. I el seu govern en precari depèn dels capritxos de la senyora Mayol.

La prova del cotó definitiva!

Potser això no ho llegirà ningú

Una eina de can google anomenada analytics, que molt de tant en tant em miro per tenir una idea de l’evolució del número de visitants d’aquest blog i altres detalls estadístics, em diu ara que a partir del dia de Reis els visitants d’aquest blog van baixar de sobte fins a la xifra de... zero, i amb aquesta xifra tan rodona m’he mantingut fins al dia d’avui. No és cap broma. Segons analytics des de fa quasi un mes el radar no té cap visitant. Cap ni un. Zero lectors.

Però com que sé del cert que encara em llegeix algú i per altra banda tothom t’avisa que no tot el que es diu a la xarxa és veritat, he demanat l’ajut tècnic d’un que hi entén perquè m’expliqui què pot haver passat i com posar-hi remei. No és que m’amoïni gaire que em visiti menys gent però em resisteixo a acceptar que d’un dia per l’altre, de sobte, m’hagi quedat sense lectors. Seria molt estrany ja que a mitjans de desembre, l’última vegada que ho vaig mirar, aquest blog passava amb escreix de les cent visites diàries, que no és gaire però que és bastant més que zero.

Resulta que al voltant de Reis vaig potinejar una mica el blog fent proves amb altres formats tot i que, al final, el vaig tornar a deixar tal com el tenia. En algun moment em devia passar per alt de clicar alguna cosa i aquest oblit o error m’hauria desactivat l’analytics. Ara, després de remenar les tripes del blog durant una bona estona sembla ser que finalment el problema pot haver quedat solucionat, encara que per estar-ne segur m’hauré d’esperar un parell de dies. Mentrestant, fins que no tingui la confirmació que encara mantinc una certa clientela, crec que és millor que no em creï falses expectatives escrivint coses que potser no llegirà ningú.

Explico aquestes misèries perquè sé que bastants dels lectors d’aquest blog són a la vegada blogaires, i això que m’ha passat a mi els podria passar a ells si els seus coneixements tècnics sobre la gestió d’un blog fossin similars als meus, és a dir, nuls.

I això sí, gràcies per llegir-me, digui el que digui l’analytics.

Probablement la crisi no existeix. Deixa de preocupar-te i consumeix. T’esperem al cortinglés

Fixeu-vos que rima i tot però aquest anunci no l’he vist mai. És podria donar el cas que una gran empresa tipus cortinglés decidís muntar una campanya publicitària en aquests termes, per tractar de fomentar el consum dels seus clients potencials i mirar d’augmentar la xifra de negocis. Res a dir i, en qualsevol cas, si ells milloren el seu negoci de retruc se’n beneficia tothom via impost de societats.

Ara tenim una campanya publicitària que utilitza frases similars per tunejar els autobusos en defensa de l’ateisme, i una altra en projecte en el sentit oposat. Se suposa que al darrere d’aquestes campanyes hi ha unes organitzacions serioses, amb uns pressupostos ben farcits i unes prioritats de despesa cobertes amb escreix que els permeten utilitzar els seus superàvits d’aquesta manera tan peculiar. És a dir, entre nosaltres i ara que no ens llegeix ningú, llençant els diners per la claveguera, talment com si els fessin nosa.

Sempre m’ha fet mal als ulls veure com es llencen els diners. Evidentment em fa més mal si els diners són públics, perquè una part són meus, però en qualsevol cas m’entristeix veure que hi ha gent amb tan poca inventiva, i constatar amb quina alegria decideixen certes despeses al meu entendre sense cap sentit. Amb la quantitat de necessitats bàsiques que hi ha per cobrir arreu crec que no descobriré la sopa d’all si dic que una persona mitjanament sensible s’ha de sentir com a mínim estranyada amb frivolitats d’aquesta mena.

I contràriament a allò que dèiem abans de l’hipotètic cas del cortinglés, encara que aquests anuncis convencin la gent a favor o en contra de l’ateisme la societat com a tal tampoc en sortirà beneficiada. Aquí no hi juga l’impost de societats.

Cuba, entre la dictadura i la gerontocràcia

Cuba, especialment la Cuba dels darrers cinquanta anys, és un tema que sempre m’ha interessat. En aquest blog n’he parlat diverses vegades i avui hi torno, ara amb l’excusa dels primers cinquanta anys dels comunistes al poder.

A partir de la desfeta del corrupte govern de Fulgencio Batista ara fa cinquanta anys, els cubans van dipositar moltes esperances en aquella colla de joves barbuts liderats per Fidel Castro. Aquella revolució era una experiència nova i tothom la seguia amb interès. Al principi tot eren flors i violes. Després va anar passat allò que va anar passant i els cubans, alguns molt aviat, van començar a ser conscients que la solució als seus problemes no els arribaria mai dels germans Castro i companyia.

A mesura que passaven els anys, els quinquennis i els plans quinquennals apadrinats pels russos, els cubans van anar perdent aquell entusiasme inicial per la revolució. A mesura que passaven els anys, aquells revolucionaris es van anar fent grans i conservadors, en el sentit de conservar-se ells mateixos al poder. Ja fa cinquanta anys que hi són!

D’eleccions lliures i democràtiques evidentment cap ni una en aquests cinquanta anys. Si algú dels seus (o dels altres) els fa massa nosa l’endrecen a la presó o el pelen sense massa miraments. La gent amb més iniciativa, en una gran majoria, va decidir marxar i començar una nova vida en altres països, en busca d’un futur que el seu propi país els nega.

Mentrestant, a l’interior de l’illa tot han estat grans consignes per entretenir la gent i grans mentides per maquillar la realitat i justificar la cada dia més desastrosa situació interna. Des de la ja mítica zafra de los 10 millones (que tot i l’esforç col·lectiu esmerçat, a l’hora de la veritat amb prou feines va arribar a les vuit milions de tones) fins als grans mites de l’educació i la sanitat.

Educació i sanitat, les dues grans icones revolucionaries que a les primeres de canvi et posen sempre com exemple d’allò que suposadament justifica l’existència de la dictadura. Però la realitat és molt diferent del que ens expliquen. Els que poden, que són els que manen i poden viatjar a l’estranger, aquells que coneixen més bé que ningú la situació deplorable dels seus hospitals, es fan discretament els tractaments de salut a fora de l’illa.

Sé que corro el risc de que algú em digui que sóc poc objectiu i m’assegurarà que la situació en aquests àmbits és ara molt millor que fa cinquanta anys. Només faltaria que no fos així! Però si ho comparem amb la situació de fa 25 anys, els mateixos cubans admeten que la qualitat d’aquests serveis bàsics s’ha deteriorat molt, i segueix empitjorant cada dia que passa.

De la recent història de Cuba em sorprèn que encara hi hagi gent que s’ho cregui. No a dins, naturalment, però sí a fora de Cuba. I darrerament han sorgit líders a Veneçuela, Bolívia, Equador i Nicaragua que s’emmirallen en Cuba com l’exemple a seguir.

El famós embargament. Em resisteixo a admetre la tesi cubana que diu que tots els seus mals són deguts a l’embargament dels successius governs nord-americans. Això forma part de la propaganda i no s’ho creu ningú que conegui una mica la situació de Cuba. L’embargament només és l’excusa i no pas l’origen d’aquell desastre. En qualsevol cas el pes econòmic de l’embargament és molt inferior del que pretenen els dirigents cubans.

Els que fa poc que seguiu aquest blog potser no vau tenir oportunitat de llegir el relat de la meva arribada a La Havana ara fa tres dècades. La trobareu clicant aquí. I si voleu tenir una visió des de l’interior, al meu entendre força realista, em permeto recomanar molt aquest blog fet per la filòloga Yoani Sánchez des de La Havana mateix.

Nebrera a la corda fluixa per una relliscada

Vull començar aclarint que no he votat mai al PP, i no ho he fet per dos motius bàsics. El primer és que prefereixo votar als partits que decideixen sobre el terreny i no a 600 km de distància. El segon és que sovint tinc la sensació que el PP defensa uns interessos territorials que no són precisament coincidents amb els meus. Amb el PSOE (que aquí se’ns presenta amb la marca PSC) em passa exactament el mateix. Aclarit doncs el meu no-vot.

Però s’ha de reconèixer que al marge d’ideologies i pel que s’ha pogut veure fins ara, la diputada Montserrat Nebrera és una política intel·lectualment potent i amb discurs propi. És precisament per això que només una persona intel·ligent com Piqué es podia permetre el luxe de fitxar-ne una altra de les mateixes característiques. I això és el que va fer Piqué. Però un cop donat el pas, en l’organigrama d’un partit polític personatges com Nebrera i com Piqué grinyolen, més aviat fan nosa i sempre acaben sent incòmodes. No agraden, hi ha el risc de que facin ombra als que manen. Amb algunes excepcions, que segur que hi són, les estructures dels partits busquen persones que no destaquin gaire i, sobretot, que facin bondat, persones que no posin objeccions i segueixin fil per randa les directrius emeses per la cúpula.

Fa uns dies i parlant dels desgavells de la ministra del govern espanyol Magdalena Álvarez, de trajectòria més que lamentable per Catalunya i els catalans, la diputada Nebrera es va expressar d’una manera molt planera i potser massa contundent, en uns termes que podien donar lloc a certs equívocs. I el que només era una crítica a la tasca de la ministra, que això és el que va fer Nebrera, els andalusos s’ho van agafar per la tremenda com si fos una crítica a Andalusia. Nebrera va rectificar immediatament però sembla ser que no li ha servit de gaire. El PP ja estava esperant la més mínima relliscada de la seva diputada díscola per ficar-li el dit a l’ull, i van aprofitar l’ocasió per obrir-li un expedient disciplinari. Tot fa suposar que aquesta història s’acabarà amb Nebrera quedant amb més o menys discreció apartada del partit, i la cúpula del PP alleujada per treure’s un pes de sobre.

Però no hauríem de perdre de vista que si Nebrera acaba plegant no ho farà per haver insultat a la ministra sinó per la seva peculiar trajectòria política, diguem-ne que poc ortodoxa. Si Nebrera fos una nena que anés a l’escola, segurament la definirien com un personatge molt brillant però poc escolar. I la meva experiència em diu que tan poc agrada la canalla poc escolar a les escoles com les persones massa brillants i amb discurs propi als partits polítics.

Espionatge al PP de Madrid

“Allá donde fueres haz lo que vieres” o adaptar-te a un entorn que no és el teu

Comences a sortir de casa i aviat te n’adones que les normes de comportament social que t’havien ensenyat sobre allò que convé observar en determinats llocs i circumstàncies tenen la seva importància. L’altre dia parlàvem del costum de petonejar-se com a pràctica social. Avui ampliarem el tema tot i ser conscient que potser entre el post d’avui i el de la setmana passada algú hi pot trobar alguna contradicció.

Així, aviat aprens que no has d’actuar igual quan et presenten a un senyor coreà que quan has de saludar a una senyora belga. La posició de les mans, la manera d’encaixar-les, el número d’inclinacions de cap o de petons que s’han de fer segons qui tens al davant (si s’escau fer-ne, és clar, d’això ja en vam parlar fa uns dies), són coses que si no vols cridar massa l’atenció sempre convé tenir molt en compte.

A algú que fos un reconegut culé se li acudiria avui d’anar a visitar un client perico i començar la conversa parlant de la situació de la lliga espanyola de futbol? Doncs d’això es tracta, d’anar torejant les situacions de la millor manera possible sense deixar de banda una certa coherència de comportament però, a la vegada, tractant d’evitar que el teu interlocutor se senti menyspreat.

En certs països orientals fins i tot un detall aparentment tan nimi per a nosaltres (però no per a ells) com la manera d’agafar la targeta comercial del teu interlocutor i la forma de tractar-la (a la targeta, no a la persona) et pot espatllar un negoci. Aquí l’agafes i sovint, sense ni llegir-la, te la guardes a la butxaca de l’americana de qualsevol manera. Per a un japonès això és senyal de molt mala educació.

A certs llocs tenen per costum preguntar-te de seguida sobre la teva religió sense pràcticament conèixer l’interlocutor. Excepte en casos de molta confiança penso que això no s’hauria de fer mai, i sempre que m’hi he trobat acostumo a reaccionar amb un simple somriure silenciós. També podries dir i a tu què coi t’importa? però segons on no només no s’entendria sinó que et prendrien per un maleducat.

Si per exemple tens previst d’anar a Lugo, o a Nairobi, o a Montevideo, assabenta’t abans de com són allà les convencions socials i mira d’adaptar-t’hi ja que evidentment no seran ells els que adoptaran els teus exòtics costums. Exòtics per a ells, naturalment. L’exotisme dels costums només ho és en funció d’on et trobes i des d’on t’ho mires, i amb què ho compares.

Congratulations, Mr President!

Encara que només va rebre el suport electoral del 52 per cent del vot popular, a partir d’ara el President Obama ja ho és de tots els americans. En aquest cas m’atreviria a dir que també el consideren el seu president molts altres ciutadans que ni tan sols són americans. Des que fa dos mesos Obama va guanyar les eleccions americanes, i de fet ja des de molt abans, el món ha viscut una mena d’encantament amb Obama com no s’havia vist mai abans amb altres presidents electes. S’han generat moltes expectatives arreu. Hi ha un entusiasme generalitzat. Hi ha molta gent il·lusionada, expectants amb les mesures que es prendran properament des de la Casa Blanca. És bo que sigui així. En aquest aspecte crec que Obama comença el seu mandat amb un plus de popularitat molt favorable que estic segur que sabrà aprofitar. Doncs apa, deixem-lo treballar i concedim-li els típics cent dies de gràcia. A finals d’abril ja en tornarem a parlar tot i que molts esperem que no faci falta esperar tant per tancar la presó de Guantánamo. La prioritat de tancar allò seria tot un gest de cara a Amèrica i de cara al món. Un gest molt significatiu de que les coses, almenys algunes coses, a partir d’ara es faran d’una altra manera.

Jubilació anticipada?

Saül Gordillo no només té un blog sinó que molts blogaires el consideren un dels grans entesos en aquest fenomen. El blog de Gordillo darrerament experimenta una baixa important de visites; ell mateix ho reconeix. A partir d'aquest fenomen ha escrit un article que porta per títol "La generació Facebook jubila la generació bloc".

Discrepo de Gordillo. Compara coses diferents que, al meu entendre, només són complementàries. Però admeto que potser el que em passa és que com que jo encara no he entrat al Facebook, ni tinc previst fer-ho a curt termini, parlo des d’una certa ignorància.

Tal com jo ho veig, un blog es pot comparar, per exemple, amb un twitter (miniblog), de la mateixa manera que un Mercedes 600SEL es pot comparar, per exemple, amb un DaciaLogan. Estem parlant bàsicament del mateix producte però amb diferents prestacions.

Però comparar el Facebook amb un blog ho veig una mica com si volguéssim comparar un plat de gambes de Palamós amb una visita a la Torre de Collserola. Totes dues coses són interessants però no necessàriament si un puja a Collserola ha de deixar de menjar gambes. Són coses complementàries i, per cert, ambdues molt recomanables.

La cinquena Ateneuesfera

Ahir dissabte els membres de l’Ateneuesfera ens vam reunir una vegada més. Per l’autor d’aquest blog era la tercera trobada ja que no vaig assistir a les dues primeres. L’organitzador i factòtum de tot això segueix sent l’amic Guillem Carbonell, que cada vegada s’hi esforça més per tal que quan ens reunim a l’Ateneu Barcelonès tothom es trobi com a casa.

Aquest cop i per no repetir-me em limitaré a posar els enllaços de les cròniques que vaig fer sobre les dues reunions anteriors, és a dir, les celebrades al juliol i a l’octubre de l’any passat. L’objectiu d’aquestes trobades no ha canviat gens. Ras i curt, es tracta de que un grup molt heterogeni de persones que només coincideixen en el fet de ser blogaires es reuneixen de tant en tant per parlar quasi exclusivament de blogs i temes relacionats amb els blogs. És així de senzill.

Una de les coses que ahir sembla ser que potser va quedar mig clara és que qui no és al Facebook quasi que no hi és, quasi que no existeix. Jo sóc un dels pocs ateneuesfèrics que encara no ha entrat al Facebook ni tinc previst fer-ho a curt termini. Això sí, puc assegurar que encara existeixo. No només això, constato que també es pot viure bé sense ser-hi. Almenys de moment.

El nombre de membres del grup va creixent. Si algú té interès en saber més de nosaltres i del què diem als nostres blogs, els enllaços corresponents els trobareu a la columna de la dreta d’aquesta pàgina, sota l’epígraf “L’Ateneuesfera”.

Tremosa i la seva suposada independència

Ha sigut noticia el fitxatge de Ramon Tremosa com a candidat de Convergència al Parlament Europeu. S’ha fet esment del seu perfil soberanista i la seva preparació intel·lectual però, sobretot, el que més s’ha destacat d'ell és la seva condició d’independent.

Ara s’ha fet públic que fins fa quatre dies Tremosa militava a Convergència i el coneixement d’aquesta recent militància no a tothom li ha semblat bé. Bé, de fet sembla ser que va deixar de pagar quota l’any 2002. Quatre dies. A mi personalment no m’ha agradat gens, no el fet absolutament secundari de la seva militància sinó la moto que ens han volgut vendre els dirigents de Convergència sobre el fitxatge estrella d’un suposat independent. Al meu entendre hagués estat més correcte evitar equívocs i dir que Tremosa era un ex militant del partit.

Els que seguim Tremosa de prop i llegim els seus llibres i els seus articles ja sabem de quin peu calça. A mi, particularment, el discurs de Tremosa em sona bé, m’agrada força, i no em preocupa gens que militi o deixi de fer-ho. De fet, tinc molt clar que el cap de llista d’un partit, hi militi o no, sempre es deu a les directrius de la seva direcció. Per tant, en aquest cas crec que tocava incidir menys en la seva independència i més en el programa que es vol tirar endavant amb Tremosa de diputat. A mi m’hagués agradat, per exemple, que ens expliquessin quines diferencies hi haurà amb el programa del diputat Guardans.

Amb militància o sense se suposa que a hores d’ara l’independent Tremosa ja té clar que els seus nous caps polítics tenen despatx al carrer Còrsega 333. És evident que la seva suposada independència l’haurà de deixar en stand-by mentre treballi per a la coalició.

Nosaltres som els veritables responsables

Com a continuació pràctica sobre allò que dèiem ahir de les equivocacions electorals avui hi podem posar alguns noms concrets.

Ara toca criticar Saura. Cada dia que passa els catalans tenim nous motius de queixa, i són tantes coses que ja hem perdut el compte. Avui no en concretarem cap, que cadascú es quedi amb la que vulgui. Ara també toca criticar Mayol. Aquesta senyora, sortosament per a la resta de catalans, només la patim en clau barcelonina. Els seus dos darrers disbarats (utilitzant un mot suau només tracto de ser educat i respectuós) són els famosos arbrets de 214.000 euros i l’hotel de superluxe per a gossos i gats que vol construir-nos a tocar de Pedralbes. Uns equipaments, per cert, que no sé en quants euros estan pressupostats però que en pessetes sé de bona tinta que passen de llarg dels mil milions. Ara toca també criticar Álvarez pel que tots sabem i tenim al cap, que no és precisament el col·lapse d’aquest cap de setmana a Madrid (això ha estat poqueta cosa) sinó tot el que hem patit a Catalunya des de la seva presa de possessió com a ministra. O és que ja ho hem oblidat?

Però no ens enganyem, els responsables directes de que uns irresponsables accedeixin a un càrrec polític i segueixin ocupant-lo després de demostrar per activa i per passiva la seva incompetència són els caps de les diferents institucions que els hi paguen el sou, un souàs, per cert, que no es mereixen i que no hem d’oblidar que surt dels nostres impostos. Sovint em critiquen per anar-ho recordant regularment però crec que s’ha de fer. Els nostres impostos serveixen per pagar els sous de les persones competents però també els de les persones incompetents. Som així de generosos.

Per tant i en el cas de Saura, el responsable directe és José Montilla, president de la Generalitat de Catalunya. En el cas de Mayol, el responsable directe és Jordi Hereu, alcalde de Barcelona. En el cas d’Álvarez, el responsable directe és José Luis Rodríguez Zapatero, president del govern d’Espanya.

Segurament ara hi haurà algú que pensarà: casualment tots tres són socialistes! És lògic que ho siguin si el partit socialista exerceix una mena de monopoli del poder en les tres institucions que diem. Ep, democràticament, això no ho discuteix ningú, s’ho han guanyat. Però fent una mica de brometa podríem dir que actualment ens trobem sota un règim democràtic de partit únic. L’exemple més emblemàtic és l’Ajuntament de Barcelona, trenta anys de govern socialista sense interrupcions.

Com a conclusió: la culpa és nostra ja que, evidentment, aquestes persones soles no hi han arribat. Per fer-ho han necessitat l’ajut dels nostres vots. Pensem-hi i si ens hem de quedar més tranquils flagel·lem-nos una mica. I la propera vegada que ens cridin a votar, sobretot, tinguem-ho ben present i actuem en conseqüència.

“El votant mai s’equivoca”. Voleu dir?

Després d’unes eleccions aquesta és la típica afirmació que amb posat molt seriós ens deixen anar a les primeres de canvi els grans experts en política. També solen expressar-se així els anomenats tertulians, uns suposats experts capaços d’opinar sobre qualsevol assumpte encara que, amb les seves afirmacions, sovint només demostren ser uns perfectes ignorants. Doncs bé, jo opino exactament el contrari; al meu entendre la frase és més falsa que un bitllet de sis euros. A veure si sóc capaç d’explicar-me.

Els votants som persones, oi? I les persones ens equivoquem, oi? I ho fem bastant sovint, oi? Dons bé, defensar que el votant no s’equivoca és tant com defensar que les persones no s’equivoquen. I al meu entendre defensar una cosa així és més aviat indefensable.

És evident que el votant s’equivoca més sovint del que seria desitjable. El votant s’equivoca molt. Segurament tots tenim ara mateix al cap més d’un exemple de les lamentables conseqüències de determinades equivocacions electorals. El que ja és més greu és que de vegades el votant repeteix la mateixa equivocació elecció rere elecció. Si no fos perquè sóc un demòcrata convençut això potser ja seria motiu per posar-ho en mans de la fiscalia.

El que també passa sovint és que l’elector s’equivoca sense saber-ho, sense ser-ne prou conscient; evidentment aquests, pobrets, no tenen cap culpa (a mi, pobret de mi, això també m’ha passat algun cop). També es dóna el cas força estès del que s’equivoca per militància, conscientment. Sap perfectament que els seus són uns sapastres però... són els seus. Aquest potser seria un cas per ser tractat per un bon professional de la psicologia.

Òbviament allò que no negaré és que, encara que hi hagi pel mig una flagrant equivocació electoral dels votants, el resultat de l’elecció és del tot legítim i democràticament inqüestionable. Així funciona la democràcia, el menys dolent dels sistemes polítics. Si t’equivoques a l'anar a votar saps que pots rectificar al cap de quatre anys i, mentrestant, molta paciència, molta til·la i creuar els dits tot esperant que els que hi has posat per error com a administradors d’una part dels teus diners no facin massa disbarats ni malifetes. I això sí, la propera vegada procura no tornar-te a equivocar.

Discriminació sexual socialment acceptada

M’ha fet gràcia veure que aquests dies molta gent s’ha vist capaç de criticar a la ministra del ¡capitán, mande firmes! pel seu original vestuari, el seu maquillatge i el seu cabell repentinat i lluent amb que es va presentar recentment a un acte oficial. En canvi, em sorprèn cada dia que ningú critiqui els caps visibles d’Esquerra per motius similars, vull dir per motius de vestuari. I per poc que ens hi fixem a fe de Déu que de motius per a la crítica sobre la peculiar forma de vestir de Carod i companyia no en falten. Aquelles corbates que no les trobaries ni rebuscant als encants, aquelles camises i aquelles americanes marronoses que a mi sempre em criden tant l’atenció. L’obsessió d’Esquerra pel color marró no l’he entès mai i per a mi és un misteri que aquest look no rebi crítiques i sí les rebi el de la senyora Chacón.

No és cap secret que la ministra de l’exèrcit no és sant de la meva devoció, i menys encara darrerament amb el seu silenci tan cridaner sobre el tema del finançament de Catalunya. No s’ha d’oblidar que la ministra va ser la cap de llista per Barcelona del partit que té la clau de la caixa dels diners dels catalans, un tema que és objecte de portada a la premsa pràcticament cada dia. Convindrem que amb les coses de menjar no s’hi juga però hi ha algú que darrerament sembla gaudir jugant-hi. I la ministra segueix sense dir aquesta boca és meva. Ara bé, d’aquí a criticar el seu vestuari només per ser una senyora em sembla que és fer-ne un gra massa.

El que passa és que una bona part de la nostra societat accepta amb naturalitat una certa discriminació sexual, almenys en determinats aspectes de la vida social. A casa nostra tenim determinats costums socials que al meu entendre són sexualment discriminatoris, tot i que tampoc sabria dir si són discriminatoris per la dona o per l’home.

Per exemple, per què quan et presenten a una parella heterosexual, si ets un home a la senyora l’has de petonejar i, en canvi, a la seva parella només li has d’encaixar la mà? I, en canvi, si ets una dona, toca petonejar als dos membres de la parella? Per què en saludar-se dos homes normalment es donen la mà i dues dones es petonegen? En definitiva, per què les dones, en general, no donen la mà sinó que més aviat tenen tendència a acostar els llavis i la galta a la cara del seu interlocutor? Ep, no critico les dones, al capdavall només fan allò que socialment sembla que s’ha de fer.

No voldria pas que d’aquestes preguntes innocents algú en tragués conclusions equivocades. Però com deia aquell, o todos moros o todos cristianos. Posats a triar, en les relacions socials jo quasi que m’inclinaria per generalitzar l’encaixada de mans, deixant per a les relacions familiars i d’amistat el tema de les petonejades que avui en dia tant s’estilen arreu.

Ahir a Bilbao

Ahir a Bilbao el lehendakari Ibarretxe (EAJ-PNV), president d’Euskadi, així com el principal líder de l’oposició i ferm aspirant a substituir-lo, Patxi López (PSOE), van comparèixer a judici com a resultat d’una denuncia del PP per un suposat incompliment de la Ley de Partidos que, pel que sembla, entre altres estranyes i antidemocràtiques prohibicions, impedeix que els polítics parlin i es reuneixin amb segons qui.

Es comença fent una llei amb els peus, una llei que criminalitza actes estrictament polítics que en cap país del nostre entorn democràtic serien delicte, i s’acaba amb un episodi esperpèntic com el que va començar ahir. Una llei que per acabar-ho de complicar, convé recordar-ho, van tirar endavant conjuntament el partit dels denunciants (PP) i el partit dels denunciats (PSOE), todos a una.

Com a element paral·lel afegit a aquest sainet, els dirigents del PP, és a dir, els denunciants que pretenen veure tancats a la garjola als seus denunciats, diumenge passat encara van tenir la barra de declarar que, si fos necessari, donarien suport com a lehendakari al líder del PSOE, precisament aquell senyor al que volen veure una bona temporada endreçat a la presó.

Torno a repassar els antecedents del cas per si m’he perdut alguna peça bàsica d’aquest trencaclosques i no, la cosa va més o menys així com explico. Algú ho entén?

La data de les eleccions a Euskadi

Els socialistes espanyols s’han queixat en veu alta de que el president d’Euskadi hagi decidit celebrar les properes eleccions basques el primer de març. Els populars espanyols també, però en veu més baixa. La resta de partits em sembla que fins ara no han dit ni ase ni bèstia. L’inconvenient que hi troben els partits d’obediència espanyola és que el primer de març és també el dia fixat prèviament pel president socialista de Galícia per celebrar les eleccions gallegues. Quina casualitat! diran els uns. Casualitat buscada! diran els altres.

A veure, no havíem quedat que el president Ibarretxe és, per llei, qui té la potestat d’escollir la data de la jornada electoral? Doncs si és així, resulta evident que Ibarretxe escollirà la data que més li convingui a ell i al seu partit, no? O és que potser hi ha algun article de la llei electoral que digui que la data ha de ser la més convenient per l’oposició? O tal vegada està prohibit celebrar eleccions a Euskadi i a Galícia el mateix dia? Oi que no? Doncs què dimonis pretenen els socialistes espanyols? Pretenen potser que la data que esculli el PNV no sigui favorable al PNV sinó que beneficiï al PSOE? De veritat, molt més sovint del que seria desitjable els polítics es queixen sense motiu, només per queixar-se. I entenc que ells haurien de ser els primers en donar exemple a la ciutadania.

L’1 de març els bascos aniran a votar, i penso que ja són prou grans per saber què els convé al marge de que la data elegida pel seu president sigui més o menys convenient per a uns o per els altres.

Per cert, el PP ja ha dit que donarà suport com a lehendakari a Patxi López, líder del partit socialista. Per tant, els que tenien in mente votar PP poden votar directament PSOE i s'estalviaran feina; votin PP o votin PSOE els vots per escollir lehendakari aniran a parar a la mateixa persona. Al cap i a la fi a Euskadi ambdós partits defensen el mateix, i ja no se'n amaguen gens.

Il mio Capodanno: da San Cugatte a Tuixenti

(Nota preliminar. Ei! E, em retreies que amb la meva obsessió amb el tema del català que, insisteixo, almenys a Sarrià s’està perdent a marxes forçades, només demostro ser poc multiculti i cosmopolita. Dons apa, avui poso el títol en italià i no se’n parli més)

Vaig acabar i començar l’any a la populosa ciutat de Sant Cugat del Vallés. Ho és, de ciutat, des de fa trenta anys; abans, oficialment, només era una vila. Encara que pel que sembla és un lloc molt agradable per viure-hi a mi, francament, Sant Cugat m’agradava més abans, quan era un poble on tothom es coneixia.

El contrast que representa passar en poques hores de la ciutat de Sant Cugat al petit poble de Tuixent és tota una experiència. Situat a 150 km de Sarrià, amb poc més de cent habitants i a uns 1.200 m d’altitud, Tuixent es troba dins el Parc Natural del Cadí/Moixeró, a la comarca de l’Alt Urgell. Hi vaig anar per primer cop l’any 1991 i des de llavors hi he tornat unes dotze vegades, fins ara sempre a l’estiu.

Aquesta ha sigut la meva primera visita a Tuixent en ple hivern. Res a veure amb les anteriors. Ja una mica més amunt de Solsona, pujant cap al Port del Compte, la neu acumulada en aquell impressionant paisatge de muntanya anava augmentant fins a arribar a gruixos considerables a mida que la carretera s’anava enfilant. I fins a Tuixent la neu dipositada ja no ens va abandonar però, això sí, combinada a estones amb un sol quasi espatarrant. I un trànsit pràcticament inexistent ja que al matí del primer de gener la gent acostuma a dormir.

No faré massa propaganda de Tuixent. Crec que no convé que es massifiqui, que hi vagi massa gent. La justa i prou perquè els seus habitants puguin continuar vivint amb dignitat però sense perdre la tranquil·litat de la que gaudeixen ara. És aquell just equilibri que no sempre s’acaba trobant. Si a Tuixent passés el que ha passat a Sant Cugat no hi ha dubte que en alguns aspectes s’augmentaria la qualitat de vida però també acabaria perdent una bona part del seu encant.

Si aneu algun dia a Tuixent i penseu quedar-vos a dinar us recomano d’anar a Cal Gabriel. Això no és una crítica gastronòmica i per tant no entrarem en detalls, però us asseguro que val molt la pena, en tots els sentits. I tots vol dir tots: l'entorn, la decoració, la simpatia de la Montserrat, el savoir faire del Llorenç a la cuina, la qualitat honesta dels productes i, tot plegat, combinat amb una certa moderació en els preus.

Una curiositat: em van explicar que la majoria dels habitants de Tuixent sempre ha defensat que aquest és el nom del seu poble. Però al poc temps d’arribar el primer tripartit al poder, la Generalitat de Catalunya, un cop més mal assessorada, va resoldre que, a partir d’aleshores, el poble de Tuixent s’havia de dir Tuixén, i així surt escrit a la majoria dels documents oficials (no a tots). Qui té raó? Evidentment qui té la raó és el poble de Tuixent. I qui no la té i a més a més fa el ridícul és el govern de la Generalitat. Però ja no ve d’una, oi?

Rècord: primer post de l’any 2009

Són les dotze i un minut de la nit de cap d’any. Ja som al 2009. Ara no sóc a Sarrià sinó a una població de l’altra banda de la serra de Collserola que, entre altres característiques, té fama de ser la ciutat amb l'índex de natalitat més alt de tot Catalunya, i també de l'estat espanyol.

Per sort, aquí hi ha connexió wi-fi a dojo i puc estar connectat a la xarxa. Amb la mà esquerra m’estic menjant el raïm (prèviament pelat i desempinyolat, més que res per no ennuegar-me) i amb la dreta estic escrivint el meu primer post de l’any que no és cap altre que aquest que esteu llegint.

Estic segur que més d’un dels lectors d’aquest blog ha pensat: mira el Miquel, ja se’ns ha enganxat a la xarxa, ja no pot deixar de blogejar ni tan sols la nit de cap d’any. Oi que sí?

Doncs bé, tot això que a algú li pot semblar una exageració pot donar-se perfectament a la realitat, més o menys tal com ho explico. Conec gent que ja no desconnecta mai d’internet, hi són sempre i en directe.

Però aquest d’avui pot ser també un relat de ficció ja que els blogs tenen la possibilitat de ser programats anticipadament; aquest post el puc haver escrit fa hores o dies, amb instruccions de que es publiqui a les 00:01 de l’1 de gener del 2009.

En qualsevol cas, El radar de Sarrià us desitja un bon any!