Què ens amaguen a Barcelona i a Moià?

Aquest article també podria portar per títol “Com tapar-se les vergonyes mútues mitjançant un pacte vergonyós”. Però anem a pams.

A Barcelona tenim la desgraciada particularitat que a més a més de la seva feina l’ajuntament també fa negocis que poc o res tenen a veure amb allò que el ciutadà espera d’una responsable gestió municipal. Una peculiaritat d’aquests negocis municipals és que quasi sempre se salden amb resultats ruïnosos pel contribuent barceloní. Així, entre moltes altres activitats municipals diguem-ne atípiques i limitant-nos al tema gastronòmic, l’ajuntament és un productor de vi (el vi Barcelona no cal que el busqueu a les botigues, només el podreu tastar si sou convidats a un àpat organitzat per l’ajuntament, i em penso que no sabrem mai què ens costa cada ampolla); l’ajuntament gestiona algun restaurant amb baixa clientela i elevada pèrdua, i ha participat en el capital d’hotels de súper luxe amb poc èxit. Quan és l’hora de passar comptes, per exemple en la recent desinversió municipal en l’empresa que gestiona l’Hotel Miramar (un cinc estrelles gran luxe), si escoltes el govern sembla que Barcelona no hi hagi perdut res, i si escoltes l’oposició en treus la conclusió que hi hem perdut milions. I dic hem doncs els milions són nostres, i aquest és un detall que no hem d’oblidar, encara que el senyor Hereu massa sovint fa i desfà com si els milions fossin seus. Per cert, l’alcalde de Barcelona sempre ha estat del PSOE.

Situem-nos ara en un escenari totalment diferent, el bonic poble de Moià, a la comarca del Bages. Per mi Moià té un significat especial doncs és el lloc on va néixer el tenor Viñas (a la foto), i jo vaig estiuejar uns quants anys a la Villa Maria, la casa-museo que els descendents del tenor tenen a Vallvidrera. Diuen els moianesos que els comptes del seu ajuntament tampoc no estan massa clars. Es parla d’irregularitats en despeses i adjudicacions, d’un elevat endeutament municipal que “podria tenir l’origen en suposades irregularitats a l’hora d’adjudicar contractes i en les despeses dels regidors”. El resultat de tota aquesta disbauxa és que per tal d’intentar sanejar l’elevat endeutament municipal l’equip de govern ha fixat unes quotes dels impostos municipals fora de tota lògica. Molta gent del poble n’està fins al capdamunt i ha dit prou, i ara es planteja seriosament què més s’ha de fer. Per cert, l’alcalde de Moià sempre ha estat de CiU.

Quan no hi ha manera de treure’n l’aigua clara i es vol saber qui té raó entre tanta discrepància en els números d’uns i altres, i això és vàlid tant pel cas de Barcelona com pel cas de Moià, sempre hi ha el recurs de sotmetre’ls a la Sindicatura de Comptes que, almenys en teoria, és un organisme neutral. Si en Jordi diu blanc i en Josep diu negre deixem que s’ho estudiï aquest organisme i hi digui la seva. Aquestes són les regles del joc i fins aquí no em sembla malament aquesta forma de funcionar.

El problema es presenta quan aquests assumptes s’han de discutir al Parlament i votar-los. I és que per enviar els comptes a la Sindicatura primer s’ha de votar si es fa o no es fa, i si els dos partits més importants del Parlament es posen d’acord per impedir-ho, llavors la via parlamentària queda pràcticament esgotada i poca cosa més es pot fer. Doncs això és exactament el què va passar la setmana passada al Parlament. CiU i PSOE es van posar d’acord per no enviar els comptes al síndic. Un pacte vergonyós per tapar-se les vergonyes entre ciuencs i sociates. Vull suposar que tant els moianesos com els barcelonins ho tindran molt en compte quan en les properes eleccions hagin d’escollir la seva papereta. Personalment jo ja ho tinc clar: ni els uns ni els altres tindran el meu vot.

Trànsit més fluid

Potser cal fer una mica de memòria i recordar que quan ens van imposar les ridícules restriccions dels vuitanta per hora (la foto és del diari El Punt) i les velocitats variables -sempre a la baixa- en determinades autopistes, ens ho van justificar dient que els objectius eren bàsicament dos: rebaixar la contaminació atmosfèrica i fer un trànsit més fluid. Però segons uns estudis del RACC que em mereixen molta més credibilitat que els que pugui tenir el conseller Saura, va quedar demostrat que si la contaminació ambiental i la fluïdesa en el trànsit han millorat una mica no es deu a les restriccions de velocitat sinó a una clara disminució del trànsit motivada per la baixada de l’activitat econòmica. Menys fàbriques que treballen i, per tant, que ja no contaminen, més empreses que tanquen cada dia encara que el govern fa com si sentís ploure, menys treballadors que es desplacen de casa a la feina, tot plegat porta necessàriament a una disminució dels cotxes, autocars, motos, camionetes i camions en circulació. Per tant, s’ha de reconèixer que ara gaudim d’una circulació quelcom més fluida i generem una mica menys de contaminació que abans. Però no perdem de vista que la veritable causa d’aquestes millores és la crisi econòmica.

Però ara les autoritats de trànsit ja no ens parlen tant de la fluïdesa en el trànsit i de la menor contaminació atmosfèrica sinó de la disminució del número de morts en accident de trànsit. És a dir, ara han descobert la sopa d’all, consistent en que a menys velocitat hi ha menys morts. Primer de tot i sense cap mena de dubte, sempre és una bona notícia que el número de morts hagi disminuït, encara que sigui molt lleugerament. I dic molt lleugerament perquè no val comparar les xifres d’ara amb les xifres de l’any 2000 com es fa des de la conselleria, sinó que s’han de comparar les xifres d’ara amb les xifres de l’any anterior, i llavors es veu que la disminució no és ni molt menys tan espectacular com ens volen fer creure.

Però si l’argument governamental i l’objectiu principal d’aquest conseller políticament amortitzat ja no és tant la contaminació ni la fluïdesa en el trànsit sinó la disminució del número de morts en accidents, penso que aplicant la coherència s’hauria de continuar per aquest camí, és a dir, rebaixant encara més els límits. A menys velocitat menys morts, això no ho discuteix ningú. Si tots anéssim a 30 per hora els morts en accident de trànsit pràcticament desapareixerien de les nostres estadístiques, però simultàniament psiquiatres i psicòlegs tindran molta més feina. I és que haver de circular a 80 per hora o menys per una via de quatre carrils de circulació pràcticament buits és com per posar malalt al conductor més tranquil. Proveu-ho! Si aneu a l’aeroport des de Barcelona qualsevol dia a les sis del matí, quan des de la plaça Cerdà enfileu l’autopista de quatre carrils pràcticament buits entendreu de què us estic parlant.

Encara no sabem què vol ser de gran però CiU guanyarà (i 2)

(La primera part d’aquest article la trobareu aquí)

Evidentment dono per exclòs un nou pacte de perdedors. Dono per suposat que el tripartit ja no sumarà els 68 escons necessaris per a continuar governant, com també dono per suposat que un pacte a la basca (la suma dels dos grans partits d’obediència espanyola) tampoc sumarà. Si una d’aquestes dues opcions sumés els 68 escons de la majoria absoluta, tinc clar que immediatament es formaria govern, ja fos el tripartit tres o un nou pacte a la basca PSOE-PP però d’àmbit català.

Ara bé, si tot i els meus desitjos (govern de CiU en minoria) aquesta força política considerés convenient fer un pacte estable amb algú, i insisteixo, espero que aquesta eventualitat no es doni, l'única opció possible que veig, ja sigui mitjançant un pacte de govern o un acord estable de legislatura, seria amb el PP. Sí, no ens escandalitzem, parlo de l’eventualitat d’un pacte CiU-PP. Més val parlar clar per evitar-nos sorpreses i disgustos més endavant. L'opció de pacte amb el PP seria per exclusió, i és que aplicant el sentit comú i veient el què ha passat en els darrers set anys a Catalunya, qualsevol altre pacte polític hauria de quedar exclòs, ni que només fos per dignitat. Altrament el ciutadà no entendria res, i el votant de CiU encara menys.

La política és l’art d’allò que és possible i veig del tot inviable, almenys a curt termini, un pacte de CiU amb qualsevol dels partits que formen el tripartit. En política els errors es paguen anant a viure una temporada a la freda bancada de l’oposició. I si els errors es repeteixen (cas d’Esquerra –abans ERC- amb les seves curioses decisions de 2003 i 2006) encara amb més motiu. Allà hi ha molt temps per meditar i alguns dels que ara governen tenen motius més que sobrats per fer-ho.

Last but not least. El meu darrer desig seria que, guanyés o no les eleccions, CiU ens digués què volen ser de grans. Aquesta ambigüitat calculada avui en dia ja no genera l’entusiasme dels anys vuitanta del segle passat (vots canten), provoca desafecció entre una part dels seus simpatitzants i transmet a l’electorat una certa sensació de por a definir-se que ara mateix la veig fora de lloc. En aquest sentit fa més d’un mes vaig escriure a Jordi Pujol demanant-li exactament això, és a dir, que ens expliqués què voldran ser de grans. Fins el moment, però, no hi ha hagut cap resposta per part seva. Jo crec que en el fons ni ells mateixos saben què volen ser de grans. Perquè francament, no em puc imaginar que ho sàpiguen i no ens ho vulguin dir.

Encara no sabem què vol ser de gran però CiU guanyarà (1)

Amb poques excepcions, més de vuit anys seguits al poder acostumen a deixar-nos governs acomodaticis i mancats de noves idees. Per això sempre em mostro crític amb als governs de llarga durada, com ara els vint-i-tres anys de Pujol o els catorze de González, així com determinats ajuntaments, diputacions i autonomies que a la pràctica funcionen com si fossin de partit únic in aeternum, i massa sovint amb les mateixes cares al capdavant de la institució. Per tant, entenc que també té la seva part positiva que CiU, tot i ser el guanyador de les últimes eleccions, s’hagi passat uns anys a l’oposició després dels vint-i-tres anys continuats al govern.

Un aspecte molt positiu de la democràcia és l’alternança política, tot i que aquí encara ens manca una llei que reguli la limitació de mandats, com passa a molts països. Avui manen uns i demà manaran uns altres. El vot pot ser transversal, avui es vota socialista i demà es vota popular. Al cap i a la fi aquests dos partits tenen sovint una pràctica política molt similar, si més no en tot allò que fa referència al creixent desencaix de Catalunya. A més a més, aquí podem triar altres opcions polítiques més minoritàries però igualment interessants, i s’estan coent noves alternatives (Reagrupament, Plataforma per Catalunya, Montse Nebrera, Jan Laporta, etc.) que poden donar alguna sorpresa o, com a mínim, bastir un Parlament més plural que faci més necessària la negociació política entre grups.

Avui em mullaré una mica més que d’habitud, i barrejaré desitjos personals, previsions electorals i realitats polítiques a partir dels resultats de les properes eleccions. Així, de cara als pròxims quatre anys sembla clar que la llista de CiU tornarà a guanyar les eleccions. Segons totes les enquestes això tornarà a ser així, però el meu desig és que CiU no assoleixi una majoria absoluta. Les majories absolutes sempre comporten un excés de prepotència i una manca de respecte no només per l’oposició sinó també pel ciutadà, i no m’agrada ni una cosa ni l’altra. Així mateix m’agradaria que CiU governés en minoria, amb pactes puntuals amb uns i altres.

Aquesta seria per mi la situació ideal de cara als propers quatre anys, per recuperar-nos una mica dels continuats desgavells del tripartit. I tot això ho dic sense saber encara quin serà el sentit concret del meu vot, que és un vot canviant amb el temps.

(La segona part d’aquest article la trobareu aquí)

La maragallada hereuenca

La maragallada del Fòrum, aquell caríssim invent que li va tocar gestionar a l’alcalde Clos després de l’espantada romana de l’alcalde Maragall, ja la tenim pagada? Tinc entès que no. Aquest nou fòrum que ara se’ns anuncia de cara al 2022 en forma d’esquiada penso que no s’hauria de plantejar fins que l’anterior el tinguéssim pagat i ben digerit, i se n’hagués fet el balanç global definitiu, que intueixo no serà com per que ningú en presumeixi ni es posi cap medalla al mèrit ciutadà. El problema d’aquests capricis és que tard o d’hora s’han de pagar, i tothom sap qui s’acaba rascant la butxaca.

He esperat uns dies abans de comentar la darrera maragallada, aquesta, però, protagonitzada no per Maragall sinó per l’hereu d’en Clos. He volgut conèixer primer les justificacions d’aquesta maragallada hereuenca i, francament, no n’he tret l’aigua clara. Un discurs buit i sense cap mena de contingut, molt bla bla bla però cap concreció. La meva impressió és que el tàndem format per Jordi Hereu i Carles Martí (que és qui, amb mà de ferro, realment mana a l’ajuntament) veuen ara amb claredat que perdran les properes eleccions. Per tal d’intentar evitar el drama polític i els molts drames personals que suposaran pels socialistes deixar el negoci de l’ajuntament després de trenta-dos anys ininterromputs, ara s’han tret de la màniga com a últim recurs aquest invent de l’esquiada del 2022. Quan La Vanguardia d’ahir, en el publireportatge que li van dedicar, destacava la seva frase “Este alcalde no se ha vuelto loco” és per alguna cosa. Jo també penso que Hereu ha perdut definitivament el nord. No sap o no vol resoldre els problemes creixents de la ciutat i ara ens surt amb l’esquiada per tenir entretingut el personal durant una bona temporada.

En dir que Hereu ha perdut el nord no parlo de la seva faceta personal i familiar sinó de la seva faceta més pública, és a dir, aquella que sorgeix a partir del moment que Joan Clos li va traspassar el càrrec d’alcalde, que a la vegada l’havia heretat de Maragall, que a la vegada l’havia heretat de Serra, talment com si l’Ajuntament de Barcelona fos una monarquia socialista on es passen el càrrec de pares a fills. Pares i fills polítics, s’entén. Primer es passa el càrrec a l’hereu, després ja hi haurà temps de preparar les eleccions i sotmetre-ho a votació. Què ens hi juguem que Hereu farà el mateix que els seus tres antecessors?

Una de les primeres decisions que hauria de prendre el proper alcalde de Barcelona hauria de ser la retirada d'aquesta candidatura i dedicar-se més al dia a dia dels problemes dels barcelonins, que és exactament per això que li paguem el sou i les moltes benèfiques associades.

Llibertat i privacitat a la corda fluixa

Els governs tenen molta afició a limitar la llibertat dels ciutadans i qualsevol excusa és bona per fer-ho. S’han tancat diaris que políticament feien nosa, deixant centenars de treballadors al carrer i milers de lectors sense el seu diari preferit. S’han il·legalitzat partits polítics que impedien la formació de governs dits constitucionalistes. S’han empresonat persones per delictes d’opinió que no figuren al codi penal però sí en la ment perversa d’un nombre creixent de dirigents polítics, evidentment amb la necessària connivència de jutges poc escrupolosos.

Ara s’intenta buscar una sortida legal al tancament administratiu de pàgines web, amb l’excusa de la defensa dels drets d’autor; el jutge, si finalment es presta a participar en aquesta farsa, només hi posarà el “visto”, sense judici previ ni cap garantia jurídica per l’empresa o la persona que en surti perjudicada. A continuació vindrà el tancament de blogs d’internet com aquest que esteu llegint, no ho dubteu pas. Això sí, sempre amb l’excusa de la seguretat, allò que sembla ser el valor suprem de la nostra societat, un valor per damunt de qualsevol altre a parer d'alguns.

Els governs estan conreant entre la gent la cultura de la por per tal de justificar qualsevol disbarat. Molt em temo que també aquí acabarem passant per aquest nou limitador de la nostra privacitat anomenat escàner corporal. Si fins ara passar el control de seguretat en qualsevol aeroport ja s’havia convertit en un veritable malson, en el futur encara serà pitjor. Posarem un tros més de la nostra privacitat en mans d’un prosegur mileurista qualsevol. Per cert, recordeu que la norma exigeix que aquests personatges treballin sempre amb els guants posats; ho dic perquè de vegades ho obliden i se’ls ha de fer un recordatori amable en aquest sentit.

El més trist de tot és que la majoria de la gent acaba per acceptar-ho com a mal menor, i quasi tothom sembla disposat a cedir noves quotes de la seva llibertat a canvi d’augmentar suposadament la seva quota de seguretat, com si la seguretat absoluta fos quelcom assolible. Cal recordar que el debat dels escàners corporals és només el resultat d’un fallo informàtic que va permetre viatjar als Estats Units a un jove passatger nigerià que segons els antecedents que tenia d’ell la policia s’hauria d’haver quedat a terra. A partir d’aquí, s’agafa l’excepció com a norma i se’ns intenta vendre les bondats dels escàners. Els fabricants d’aquests escàners hauran d’estar sempre agraïts a aquell xicot nigerià, això suposant que la història que ens van explicar sigui real. Tampoc s'ha de descartar que el nigerià sigui accionista de l'empresa que fabrica els escàners. Per què no?

Per cert, quan es posaran escàners corporals als viatgers dels trens de rodalies? I parlo expressament dels trens de rodalies perquè em sembla recordar que l’atemptat terrorista més greu que hi ha hagut en aquest país no va tenir com a protagonista un avió sinó uns trens de rodalies.

Ara el responsable ja és Montilla

Per motius que no vénen al cas no vull entrar ara en els resultats de la investigació judicial sobre l’incendi d’aquest estiu que es va saldar amb cinc bombers morts i un sisè bomber greument ferit. Suposo que algun dia hi haurà un judici i la sentència serà la què serà. Però sí que vull entrar en la lamentable reacció, entre prepotent i xulesca, protagonitzada per la quota verdcomunista del govern tripartit. Ja fa temps que penso que a aquests personatges no se’ls pot demanar més del que poden donar de sí, que ja s’ha vist repetidament que no és massa. I és que d'on no n'hi ha no en pot rajar. Ara hi ha qui torna a demanar la dimissió dels que sens dubte són els més grans incompetents d’aquest govern. Però ells ja han dit que no dimitiran i, arribats a aquest punt, ara el responsable ja és Montilla, la única persona que té a les seves mans desempallegar-se d’aquesta quota d’incompetència governamental.

En defensa del Partit Popular

Un impresentable i ideològicament tronat dirigent polític, Jaume Bosch, ara sota l’aixopluc de les sigles ICV-EUiA, que tot i ser més amables que la marca comunista a poca gent convencen (vots canten), proposava l’altre dia “castigar i aïllar el Partit Popular de la política catalana”. Penso que actituds antidemocràtiques com aquesta s’han de denunciar amb la màxima contundència. Així, fa temps vaig criticar també una proposta semblant de CiU dirigida igualment en contra del PP i reforçada amb una ridícula visita a cal notari que alguns trigarem a oblidar. He denunciat també altres episodis que tenien els socialistes com a impulsors de propostes similars. I això que jo no he votat mai el PP!

En una democràcia hi cap tothom, també el PP, encara que decideixi interposar un recurs al Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, de la mateixa manera que també hi cap el Partit Socialista, que va fer exactament el mateix que el PP però sense donar la cara, mig d’amagatotis, utilitzant persones interposades com el Defensor del Pueblo i diversos dirigents autonòmics per presentar els corresponents recursos. Per cert, no recordo que en aquella ocasió Jaume Bosch es mostrés tan ofès com ara.

Tampoc cal oblidar que allò que durant el franquisme els seus companys ideològics pretenien imposar en aquest país no era pas la democràcia sinó una altra mena de dictadura, la dictadura del proletariat. Els simpatitzants del PSUC, pares polítics d’ICV-EUiA, van ser uns grans lluitadors contra el franquisme. És una realitat que no crec que negui ningú i que sempre se’ls haurà d’agrair. Per tant, de lliçons d’antifranquisme totes les que toquin, però de lliçons de democràcia més aviat són en Bosch i companyia els que potser n’haurien de rebre unes quantes.

Convé recordar també que el suport polític que rep el PP en unes eleccions és bastant superior al que rep ICV-EUiA. Quan Jaume Bosch ens proposa l’aïllament del PP, pretén aïllar també els centenars de milers de votants que el PP té a Catalunya? Pretén Bosch aïllar tot el sector de la societat catalana que vota el PP, seguint el model espanyol d’aïllar políticament, al meu entendre de manera injusta, el sector de tarannà independentista no violent de la societat basca?

Per motius diametralment oposats al PP jo també faig pública sovint la meva més absoluta discrepància amb el text ribotat i descafeïnat d’aquest Estatut. Però no per això se m’acudirà demanar l’aïllament dels qui diuen defensar-lo, com en Jaume Bosch per exemple, tot i que veient el seu tarannà antidemocràtic de ganes no me’n falten.

Síria vista des de Teià

Un grup d’amics ens varem trobar dissabte a Teià per dinar plegats. El plat principal de l’àpat era xai al forn amb panses, prunes, olives i pinyons. El xai és un dels plats clàssics dels països mediterranis del Mitjà Orient, així que l’àpat ens va servir d’introducció gastronòmica al curt viatge virtual a Síria que varem fer tot just després de dinar. En menys d’una hora varem visitar Damasc, Àlep i uns quants llocs més d’aquell interessant país. De les persones que dissabte compartíem taula alguns havien tornat de Síria no feia gaires dies, i tenien els records del seu viatge encara molt frescos. Uns altres no hi havien estat mai i es mostraven interessats en saber coses d’aquell país.

Els que havien viatjat a Síria havien fet en menys d’una setmana uns quants milers de fotografies, que ara amb això que les fotos ja no s’han de portar a revelar se’n fan moltes més que abans. Però com que aquella quantitat de fotos era del tot ingovernable posteriorment se’n van seleccionar unes quatre-centes, es van muntar en una presentació de photoshop força dinàmica i tot plegat es va acompanyar d’una música adient al país per tal de poder-les veure en format panoràmic i comentar-les entre tots. Res de nou, la típica sessió d’ensenyar o veure les fotos d’un viatge, una experiència que intueixo que tothom ha viscut (patit?) més d’una vegada.

Durant el visionat de les fotos els comentaris eren els usuals que es fan en aquestes ocasions: “Mira, en aquest bar és on ens van intentar col·locar un suc de taronja caducat”; “Mira, aquest és el venedor del zoco que ens demanava trenta lliures per aquell objecte i al final ens el va acabar venent per vuit després d’un llarg regateig”; “Mira, aquí estem esmorzant (un bufet impressionant!) a l’hotel de Damasc”; “Mira, aquest és el xofer del nostre autobús amb cara d’emprenyat perquè havíem de marxar i encara en faltaven dos”; “Mira, aquí ja som a l’aeroport de Viena fent un canvi d’avió en el viatge de tornada”, i d’altres per l’estil. Què us haig d’explicar?

Els que em coneixen saben que m’agrada viatjar, sí, però també saben que cada dia m’agrada menys fer el turista. En aquest aspecte sóc una mica estrany, ho reconec, doncs no acostumo a fer allò que fa la majoria de viatgers quan surt de casa. Hi ha dues coses que no acostumo a fer mai quan viatjo. La primera és que no fotografio res, ni tan sols porto una simple càmera de fotos. La segona és que no acostumo a comprar res, no sóc persona de tornar a casa amb records o gangues dels meus viatges. No per res, simplement no ho faig, sense necessitat de buscar-hi més explicacions. Entre passar-me mitja hora en una botiga i estar-me mitja hora prenent un cafè en un bar qualsevol observant la gent m’inclino sempre per la segona opció, sigui a Damasc o a Paris.

Monarquia: divisió d’opinions

Aquesta carta surt publicada avui al diari Avui

Sóc demòcrata
Contesto la carta de Bernardí Espona (3 de gener). Ell diu que és monàrquic i qualifica d'ignorant qui no ho és. Jo, en canvi, sóc demòcrata i em sento insultat per vostè. Jo vull votar cada quatre anys qui m'ha de governar, i tenir la possibilitat de canviar de vot quatre anys després si el que hi ha no m'agrada. I no m'agrada que el cap d'Estat sigui la persona escollida per Franco fa més de 40 anys, en plena dictadura. Diuen els monàrquics que al votar la Constitució del 79 allà ja hi anava inclosa la monarquia. Aquest és un argument trampós, aquella Constitució és va fer en unes circumstàncies excepcionals de poders fàctics que no tenen res a veure amb la situació d'avui en dia, a banda que els que van tenir l'oportunitat de votar-la ara ja passen tots dels 52 anys. Els successors d'aquells votants haurien de tenir dret a dir-hi la seva, no una vegada sinó cada quatre anys. I si en volen continuar dient rei, per mi cap problema, però cada quatre anys que passi per les urnes, com tothom. Una democràcia amb excepcions és una democràcia coixa.
Miquel Saumell
Barcelona

Rebaixes: rebaixant la nostra llibertat

(Del Diario de Mallorca)

Ahir va començar oficialment la temporada de rebaixes. És un altre excel·lent exemple d’aquesta constant tutela administrativa que el govern de torn ens imposa per demostrar qui mana i a qui li toca obeir, peti qui peti. És aquest intervencionisme governamental sense límit sobre les nostres vides i els nostres negocis fet amb la típica mentalitat de funcionari, entesa aquesta mentalitat en el sentit més pejoratiu del terme. I aquí s’ha d’admetre que no hi ha grans diferències entre la política d’un govern més aviat de dretes (els famosos vint-i-tres anys de pujolisme) i un altre més aviat d’esquerres (els sis anys del tripartit actual que ara ja semblen tenir una propera data de caducitat).

A sant de què s’ha de regular quin dia el botiguer pot vendre els seus productes a un preu més baix que el d’ahir? Qui sap millor que el propi botiguer quan li convé rebaixar estocs de la seva botiga, i quines són les mesures més adients per fer-ho, que no són només les simples rebaixes de preu a partir del dia que decideix el govern? A qui perjudico si jo trobo un comerciant disposat a vendre’m una corbata italiana de seda natural a meitat de preu el dia 19 de novembre, i jo estic disposat a fer l’operació aquell mateix dia? Per què tant el comerciant com jo ens hem d’esperar que arribi el 7 de gener per tancar l’operació? Quina diferència hi ha entre la data d’ahir, dijous 7 de gener, quan comencen oficialment les rebaixes, i el dijous 19 de novembre de l’any passat? Què carai sap el conseller Huguet sobre les necessitats puntuals de tresoreria d’una botiga, unes necessitats que segurament es podrien resoldre fent una rebaixa ics en els seus preus de venda, encara que fos en època fora de rebaixes? I què sap ell sobre les meves necessitats de compra?

La regulació de les rebaixes ho veig com una mesura governamental més per rebaixar la nostra llibertat de poder comprar i vendre quan més ens convingui a nosaltres i no quan més convingui al govern. Per tant, la meva proposta seria desregular les rebaixes, doncs els drets del consumidor que de vegades ens posem com a gran excusa hem d’entendre que ja queden suficientment protegits amb les lleis que regulen el comerç ordinari durant la resta de l’any.

Tothom vol ser funcionari

Sorprenentment va passar bastant desapercebuda una enquesta de fa unes setmanes que parlava del futur professional del jovent. Ara mateix no disposo de les dades exactes però els resultats d’aquella enquesta venien a dir que dues terceres parts dels joves catalans aspiraven com a fita professional de les seves vides a treballar a l’administració pública. Ras i curt, dos de cada tres catalans volen ser funcionaris. Al meu entendre es tracta d’una notícia força decebedora, i molt significativa d’una societat que d’un temps cap aquí ha anat deixant de banda aquella iniciativa privada que sempre havia tingut i tothom ens reconeixia.

Catalunya va esdevenint un país excessivament burocratitzat, amb una iniciativa privada que va de baixa. Ara sabem que la majoria de catalans aspiren a formar part d’aquesta immensa maquinària de la burocràcia que pretén controlar-ho tot i controlar-nos a tots. Entre el jovent català prima per davant de tot el sou assegurat de per vida. Potser humanament s’ha d’entendre, no dic pas que no. Però encara em costa més d’entendre que les noves generacions no tinguin interès en voler emprendre res, en arriscar, en treballar per a ells mateixos, en sobresortir. Una pena per a ells però, sobretot, una desgràcia pel país.

I dit això no voldria pas que ningú interpretés aquest comentari com una crítica a la feina dels funcionaris. Com a tot arreu intueixo que a l’administració hi ha de tot, gent eficient i gent mandrosa. Això sí, hi ha la petita diferència que, per molt malament que treballi, a un funcionari difícilment el fan fora de la feina, en una mena de corporativisme sindical mal entès que no només perjudica els funcionaris eficients, que intueixo que són majoria, sinó també als castigats contribuents, que som tots.

Sempre que surt aquest tema a la conversa em faig la mateixa pregunta: quan tots siguem funcionaris i l’economia productiva hagi pràcticament desaparegut, de què viurem? Sóc conscient que formular en veu alta una pregunta tan plena de lògica com aquesta no està massa ben vist per determinats sectors de la nostra societat. Es considera políticament incorrecte i fins i tot provocador però jo insisteixo, a mi m’agradaria que algú que hi entengui em donés una resposta.

Es pot viure amb 20 euros diaris?

L’últim Consell de Ministres d’Espanya de l’any 2009 va fixar el salari mínim interprofessional en 633.30 euros mensuals. Ignoro si són molts els treballadors que cobren aquest sou, però suposo que des del moment que el salari mínim es fixa per llei és perquè en alguns sectors de l’economia es deuen pagar aquestes misèries. La xifra és bruta, encara faltaria deduir-ne els impostos. Siguem optimistes i suposem que els impostos només siguin del cinc per cent. Comptant els mesos de 30 dies, la disponibilitat neta quedaria en vint euros diaris (633.30 : 30 x 0.95).

Es pot viure amb vint euros diaris? Si la resposta fos sí, aquí mateix s’acabaria el meu comentari. De fet ja no l’hauria escrit. Però si, com intueixo, la resposta és no, a què ve fixar aquestes xifres? Cóm es pot justificar que l’estat fixi una xifra que se sap del cert que és insuficient per viure? O és que l’estat dóna per suposat que els que tinguin la desgràcia (o potser en les actuals circumstàncies encara n’hauríem de dir sort?) de cobrar aquesta misèria de sou són persones pluriempleades, treballadors que complementen els vint euros diaris amb algun altre treball, possiblement cobrant en negre? O tal vegada això forma part de l’engany col·lectiu al que ens tenen sotmesos les nostres autoritats des de temps immemorials? O potser hem d’acceptar que en segons quines circumstàncies laborals els treballadors no han de menjar cada dia?

Vegueries? Depèn

Primer de tot convé que ens posem d’acord sobre quantes i quines vegueries ha de tenir Catalunya. Això és quelcom que de ben segur no s’hauria d’imposar des del govern, com ja s’ha intentat fer de manera molt matussera, sinó que s’han de tenir molt en compte les opinions provinents del territori. Per posar només un exemple: posar en dubte des de Barcelona la conveniència d’una Vegueria del Penedès com s’està fent em sembla un clar despropòsit. Estem parlant d’uns legítims interessos locals que molt sovint no coincideixen amb els interessos de les cúpules dels partits, que per sobre de tot es preocupen dels resultats electorals de les seves respectives llistes a partir del canvi administratiu que ara es posa sobre la taula. Interessos de partit per davant dels interessos del territori i dels interessos de la gent, això és el què hi ha, i d’aquí vénen les prevencions d’uns i altres.

Però tan bon punt hi hagi acord, i és d’esperar que l’acord finalment arribi, endavant amb les vegueries. Això sí, hi posaria una condició. Només una però del tot irrenunciable. I és que simultàniament amb la creació d’aquesta nova estructura administrativa se n’eliminessin dues de les actualment existents, concretament els consells comarcals i les diputacions. Vegueries sí, però a canvi que desapareguin les comarques i les províncies.

És una proposta força raonable. En primer lloc hi hauria una clara reducció de la despesa pública, un estalvi molt necessari si pensem no només en la crisi econòmica actual sinó en el futur del país. Catalunya hauria de tendir a reduir el desmesurat protagonisme de les seves administracions públiques. No cal dir que fiscalment la butxaca del ciutadà en sortiria beneficiada, i administrativament el canvi també seria positiu. El resultat s’hauria de traduir en menys burocràcia, menys buròcrates, menys paperassa i gestions inútils (n’hi ha tantes!). En definitiva, menys intervencionisme i menys tutela de l’administració pública en les nostres vides.

Bon any!!!

Em plau desitjar un molt bon any 2010 a tota la clientela d’aquest blog, tant a les persones que només el llegeixen com a les que a més a més dediquen un temps extra a deixar-hi comentaris. No em costa gens admetre que alguns dels comentaris són força més interessants que el propi post que comenten, i això enriqueix molt el blog.

No desvetllo cap secret si dic que m’ho passo molt bé escrivint, i sovint encara m’ho passo millor quan participo en els debats que es generen a partir de les vostres interessants aportacions. Vull recordar que El radar de Sarrià va començar mig en broma l’any 2007 sense que el seu autor sabés massa bé on es ficava, i ves per on demà ja estrenem el 2010 amb un blog del tot consolidat i un munt de temes pendents en cartera.

Gràcies novament a tothom i bon any!

Coses de la cua de correus

A mig matí arribo a l’oficina de correus per recollir un certificat. Cua. Tinc catorze persones al davant. L’últim de la cua és un conegut meu i ens posem a xerrar. Va arribant més gent, alguns marxen en veure tanta cua. En pocs minuts els que ens esperem ja passem de la vintena. Dels cinc mostradors només n’hi ha dos d’operatius. De fet són tres empleats per atendre tota aquella gentada. Però un dels funcionaris sempre es fora, esmorzant o ves a saber què, o sigui que simultàniament només en treballen dos. Quan arriba la funcionària que estava esmorzant o ves a saber què i ocupa el seu lloc, alguns pensem que ara anirem més ràpids. Doncs no, falsa alarma. Tan bon punt la nouvinguda pren possessió del seu lloc s’aixeca la companya que té al costat, es posa l’abric i surt al carrer. Al cap d’una estona el meu conegut em pregunta:

- Miquel, has vist qui tens al darrere teu?

Em giro i d’entrada no reconec el personatge, però m’hi fixo més bé i veig que es tracta d’un alt funcionari de l’estat recentment jubilat, d’aquells que disposen de cotxe oficial i escorta policial i surten al diari dia sí i dia també. Potser per passar més desapercebut ara s’ha deixat una barba blanca mig esclarissada. Contesto al meu interlocutor:

- Sí, el conec però només de vista, som veïns des de fa anys. Aquest senyor no passarà a la història de Catalunya com a mínim per tres motius. El primer és que tot i haver tingut algun protagonisme com a lluitador antifranquista, i aquest és un mèrit que se li ha de reconèixer, la seva colla en realitat no lluitava per la democràcia sinó per canviar la dictadura franquista per una altra mena de dictadura, la dictadura del proletariat em sembla que en deien. Pretenien passar de Guatemala a guatepeor. Afortunadament no ho van aconseguir. El segon motiu és que ja en època democràtica, anys vuitanta del segle passat, i des del seu càrrec de fiscal va lluitar aferrissadament amb un objectiu bastant pervers, utilitzant tota mena de recursos, oficials i no oficials (el diari El País, amb tota la seva artilleria, hi va col·laborar molt activament). L’objectiu consistia en endreçar una temporada a la presó al president electe de la Generalitat, Jordi Pujol. No ho van aconseguir. El tercer motiu és que tot i haver-se passat quasi tota la seva vida professional a Barcelona, l’home no va ser capaç d’expressar-se mai en català quan actuava en la seva qualitat d’alt càrrec públic, demostrant així el nul respecte que alguns tenen per la nostra llengua. En definitiva, un personatge que no passarà a la història.

Em toca el meu torn i, simultàniament, al nostre personatge l’atenen al mostrador del costat. Es nota que ja el coneixen perquè s’hi adrecen així:

- Buenos días Sr. Mena, ¿qué le trae hoy por aquí?

Ho heu endevinat, es tracta de José Maria Mena, exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Sembla que pretén enviar un paquet.

A mi m’atén amb tota correcció (i cosa estranya, en català!) la senyora que abans estava esmorzant o ves a saber què. Em dóna la carta i llavors li demano un full de reclamacions. Em pregunta si tinc alguna queixa i li contesto:

- Sí, els vint-i-vuit minuts de cua que he hagut de fer mentre un terç de la plantilla estava esmorzant o ves a saber què.

La funcionària deu ser una persona intel·ligent ja que opta per callar, i jo que ho agraeixo doncs no tinc cap ganes de posar-me a discutir. Finalment decideixo que cursaré la meva queixa per internet i marxo. Però no n’espero gran cosa, la veritat. Ni de la queixa ni de la sensibilitat lingüística d’alguns funcionaris forans que aterren a Catalunya talment com si arribessin a una colònia.

El vot poruc

Em desagrada el secretisme que s’autoconcedeixen els diputats del Parlament quan han de legislar sobre segons quins temes. Parlo, en definitiva, de la por que traspuen els nostres representants polítics a que sobre determinats assumptes el poble conegui el sentit del seu vot. El decebedor missatge que ens deixen és que el ciutadà no té ni tan sols el dret a conèixer què fan individualment cadascun d’ells amb la representació política que els atorguem el dia de les eleccions.

Intueixo que aquestes reflexions no agradaran gaire als 135 inquilins provisionals del palau del Parc de la Ciutadella, però com que ells semblen incapaços de fer-se autocrítica potser no és mala idea que algú els faciliti la feina obrint aquest debat.

Sobre aquest tema i amb el títol de Vots porucs el diari El Punt publica avui les meves reflexions. En la versió paper trobareu l’article a la pàgina 15 (edició Comarques Gironines), pàgina 16 (edició Barcelona), i en la versió digital el trobareu clicant aquí.

La internacionalització del tió i el caganer

Així ho veuen des de la BBC.

Nit de Nadal

La prova del cotó que esteu llegint un blog més aviat poc influent socialment parlant és que amb aquest post d’avui ja en són tres que el dia 24 de desembre El radar de Sarrià és present a la xarxa. Aquells que ja n’éreu lectors potser recordareu que tant l’any 2007 com l’any 2008 em vaig permetre insistir en el fet que aquesta nit no és la Nit Bona com cada dia que passa més gent forana i també no forana s’entesten en rebatejar la nit que va del 24 al 25 de desembre. Francament, no acabo d’entendre aquesta obsessió malaltissa per canviar-li el nom a la Nit de Nadal. Hauríem de tenir clar que no tot és traduïble literalment, no tot es pot espanyolitzar amb aquesta lleugeresa.

Bon Nadal!!!

Jan Laporta i la política

1/ Jan Laporta presideix el Barça durant una de les millors èpoques de tota la història del club, segurament la millor des de la seva fundació. Els que hi entenen em diuen que obtenir millors resultats esportius que els assolits aquesta temporada és una tasca impossible i, per tant, per més bé que es facin les coses en el futur els èxits només es podran igualar, però mai superar. En aquest sentit, Laporta deixa una difícil herència al seu successor. També em diuen que quan hagin passat uns anys, aquesta temporada d’èxits passarà a la història com l’etapa Guardiola i no pas com l’etapa Laporta. Sembla ser que quan es parla d’èxits esportius qui acostuma a passar a la història és l’entrenador i els jugadors, no el president.

2/ No sóc culé. Poques vegades he anat al camp del Barça, i quasi sempre ho he fet acompanyant algun estranger que tenia curiositat per anar al Camp Nou. De fet, ni tan sols m’agrada massa el futbol. Com a espectador el trobo un esport bastant avorrit, especialment si el comparem amb el futbol sala, molt més àgil i ràpid. En el futbol gran sovint et trobes amb períodes de temps massa llargs en els que no passa absolutament res mentre que en el futbol sala contínuament estan passant coses, no tens temps d’avorrir-te.

3/ Sembla cada dia més clar que quan Laporta sigui gran es dedicarà a la política. De fet ja ho està fent ara aprofitant-se del prestigi obtingut amb la presidència d’un Barça triomfant. Hi ha gent que critica aquesta dualitat d’activitats de Laporta, fins i tot hi ha qui diu que haurien de ser incompatibles. Jo no. El Barça és una entitat privada i el seu president pot fer tot allò que li sembli convenient amb una única limitació: la voluntat dels seus socis.

4/ Si no canvio d’opinió, i no crec que ho faci, no votaré mai una llista política on hi hagi el senyor Laporta. A banda que sembla evident que Laporta és independentista, i aquesta característica no em fa pas cap nosa, ignoro quines són les seves idees polítiques, econòmiques i socials. No recordo que s’hagi definit mai. Per altra banda no se m’acudiria donar el meu vot a un polític només per la seva trajectòria al capdavant d’un club de futbol. Això sí, Laporta ja ens ha demostrat amb escreix que és una persona molt inestable, massa inestable pel meu gust. Una persona que té tants rampells com Laporta no és el meu model del què ha de ser un polític seriós i eficient.

5/ Últimament he parlat de les expectatives electorals de Laporta amb altres persones, la majoria culés i alguns fins i tot de tarannà independentista, però també amb amics d’altres sensibilitats esportives i/o polítiques. Em sorprèn constatar que quasi totes aquestes persones diuen el mateix que jo, ells tampoc el votarien. Les plataformes electorals i els partits polítics que tant li van al darrere estan avisats, després que no es queixin si el presenten a les seves llistes i reben un vot de rebuig.

6/ Encara que de presidents de clubs de futbol n’hi ha de tota mena, d’èxits polítics a partir de la presidència d’un club se n’han donat més aviat pocs, i encara amb resultats dispars. Jesús Gil y Gil i la seva majoria absoluta a l’alcaldia de Marbella podria ser l’excepció que confirma la regla.

Els nostres orígens

Transcripció: Enric Juliana és un periodista que treballa a La Vanguardia i acostuma a escriure sobre quatre països: Catalunya, Espanya, Itàlia i Portugal. Quan escriu sobre Portugal s’ha referit més d’un cop al cuaderno azul, unes llibretes artesanals molt especials que es venen en una petita tenda de Lisboa anomenada Casa Louças do Calhariz. Els seus amos m’han dit que són amics d’en Juliana i a la botiga hi tenen penjats algun dels seus articles, i també alguns d’altres autors que fan referència al famós cuaderno azul. L’última vegada que vaig ser a Lisboa vaig comprar-ne alguns exemplars, que em serveixen per recordar que tot i que vivim rodejats d’aparells electrònics digitals per llegir, escriure i, en general, comunicar-nos mitjançant la xarxa d’internet, encara persisteix quelcom que afortunadament no ha desaparegut de les nostres vides: un simple paper en blanc que fa la tasca de pantalla del què nosaltres escrivim i llegim sense necessitat d’utilitzar un teclat. Amb un cuaderno azul i un simple llapis en tenim prou. El suport paper és quelcom tan o més antic que aquest tipus de lletra que esteu llegint en aquest moment, però funciona tan bé com el primer dia, no falla mai, no es penja ni es queda sense bateria. I en uns moments tan digitals com els presents, quan sembla que ja ningú sap què és una llibreta de fulles en blanc i un simple llapis, convé recordar aquestes petites coses. Cal no oblidar els nostres orígens.

Deu motius per preferir no ser espanyol

Anglès: Un país on el coneixement de l’anglès per part de la seva classe política no és la norma sinó l’excepció ja diu molt de quin tipus de país és. Ara mateix tant el cap del govern com el líder de l’oposició necessiten traductor.

CEOE: un país on des de fa bastants mesos el líder de la seva principal organització patronal no paga el sous dels treballadors de la seva pròpia empresa ja diu molt de quin tipus de país és.

Divisió territorial: un país on després de trenta anys de democràcia encara defensa les bondats del café para todos, equiparant Catalunya (amb una Generalitat que ara celebra els seus primers 650 anys d’història) amb, per exemple, la Región de Murcia, amb tots els respectes per als murcians, ja diu molt de quin tipus de país és.

Egunkaria: un país que tanca impunement diaris ja diu molt de quin tipus de país és.

Llengua catalana: “Hi ha gent a qui no agrada que es pense, s'escriga o es parle en català; és la mateixa gent a qui no agrada que es pense, s'escriga o es parle” (Ovidi Montllor). Un país on aquestes sensibilitats lingüístiques estan tan esteses ja diu molt de quin tipus de país és.

Monarquia: un país que accepta que el millor sistema per ocupar el càrrec de cap d’estat és el de tenir-hi instal·lada la mateixa família de per vida, que es passen el càrrec de pares a fills com si això fos una Corea del Nord qualsevol, ja diu molt de quin tipus de país és.

Toros: un país que té com a fiesta nacional aquesta salvatjada ja diu molt de quin tipus de país és.

Televisió: Un país que té com a grans referents televisius a una tal Belen Esteban i a un tal Jorge Javier Vazquez, que per cert és català, ja diu molt de quin tipus de país és.

UGT+CC.OO.: un país on els líders dels seus principals sindicats, uns organismes paraoficials finançats pràcticament en exclusiva amb subvencions públiques, organitzen sense motiu manifestacions en contra dels únics que tenen a les seves mans la creació de llocs de treball productius ja diu molt de quin tipus de país és.

10: el motiu número deu, dels molts que hi podríem afegir a aquesta llista, el deixo a la consideració dels lectors d’aquest blog.

Regals nadalencs inútils

(Forges, a El País d'avui)

El canibalisme és gastronomia?

En aquest país hi ha una llei que estableix com a delicte el maltractament dels animals. Si maltractes un gos o un gat i t’enxampen ja has begut oli: ets un delinqüent, amb tot el que això comporta. Tinc entès que per una cosa així fins i tot et poden endreçar una temporada a Can Brians.

Natàlia Molero és escriptora, independentista i defensora de la fiesta nacional. És així com ella es defineix. Fa un parell de dies es va despenjar amb aquesta queixa que recollia el diari El Punt: “Els meus pares anaven al cine a Perpinyà i jo haig d’anar a veure toros a França. La llibertat d’opció comença respectant la llibertat dels altres”. Argumentava també que la fiesta nacional s’hauria de mantenir donat que es tracta d’una tradició molt catalana més que centenària. El gran argument de la tradició!

Entenc la queixa de la senyora Molero però, la veritat, no em fa cap pena. Si aquí es prohibeixen els toros és evident que ella haurà d’anar més lluny per continuar gaudint de la fiesta nacional, de la mateixa manera que si aquí s’acaba prohibint que es fumi en els locals públics els fumadors hauran de sortir al carrer per encendre la cigarreta.

Ja que parlem de maltractaments gratuïts i no d’una altra cosa, la senyora Molero encara hauria d’anar bastant més lluny per assistir a altres festes ancestrals que també es basen en el maltractament dels animals. Fins i tot hi ha qui gaudeix assistint a les lapidacions públiques que formen part de la tradició d'alguns països àrabs. Són espectacles que sempre tenen un públic entusiasta.

La tradició no pot ser mai un argument per mantenir determinades activitats lúdiques que qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat hauria de rebutjar. Fa anys vaig veure aquesta frase pintada en una paret de Terrassa: si el toreig és art, el canibalisme és gastronomia. Doncs és exactament d'això del què estem parlant.

Diaris... i diaris de paper

Fa un parell d’anys no se m’hauria acudit posar aquest títol a un article. Potser hauria pogut escriure diaris... i diaris digitals, entenent llavors com a diaris, així, en genèric, els de paper. Però ara cada dia veig més clar que els diaris són els digitals, i l’excepció serà cada dia més el format paper.

Tal com ja he explicat altres vegades sóc un nouvingut en el món digital. Fa quatre dies no sabia ni què significaven les expressions TIC i 2.0, i de fet encara ara se’m presenten dubtes sobre el seu veritable abast. Per tant, tampoc sé del cert si ja puc ser considerat una persona definitivament integrada en la nova societat digital, o tal vegada encara no he donat el pas definitiu cap a la modernitat tecnològica. Això, però, si voleu que us sigui franc, no em fa perdre la son.

En un acte molt simpàtic que va tenir lloc fa uns dies vaig coincidir amb una amiga meva que, bàsicament des de l’administració pública, és capdavantera en la utilització i promoció social de les noves tecnologies. Tot i que d’aquestes coses en sap moltíssim més que jo em va sorprendre quan per presentar-me un amic seu va utilitzar aquesta fórmula:

“Et presento en Miquel Pellicer, editor d’El Mundo Deportivo digital”.

Jo vaig respondre més o menys així:

“Encantat, però en tot cas el que m’estàs dient és que en Miquel Pellicer és l’editor del diari El Mundo Deportivo, i punt, entès en el sentit que no necessàriament ho és de la versió paper."

Potser vaig exagerar una mica ja que amb la meva petita provocació es van posar tots a riure, i evidentment jo també m’hi vaig afegir. Però el matís és important. Avui en dia comença a sonar antic que et presentin algú i hi afegeixin l’adjectiu digital referit a la seva feina. L’aggiornamento tecnològic s’hauria de donar per descomptat, i més en segons quins àmbits i professions. El que intento dir és que l’excepció comença a ser l’anomenat suport paper i la millor prova d’això la tenim en la quantitat de diaris de paper que van tancant arreu del món. Alguns es reconverteixen en format digital però molts es veuen incapaços d’adaptar-se als nous temps i acaben desapareixent en aplicació de l’anomenada llei del mercat, una llei que no falla mai.

A les persones definitivament integrades en les noves tecnologies de vegades també els passa factura la part analògica del seu subconscient, i és que només han passat com qui diu quatre dies des que el tèlex (pels més joves: la foto de dalt és d’una cinta perforada de tèlex) i el fax van passar de les taules dels despatxos a les vitrines dels museus. De fet, en alguns despatxos encara s’utilitzen.

Més èxit que fracàs

Després del referèndum el got es pot veure mig ple o mig buit o, per ser més exactes, quasi ple (percentatge del “sí”) o massa buit (percentatge de la participació). Per cert, l'acudit és de l'Avui d'ahir.

Anem a pams. En general, m’ha agradat força la preparació del referèndum. M’ha agradat encara més la implicació entusiasta de tants milers de persones voluntàries que hi han dedicat hores de lleure i de son i també diners. Sense el voluntariat això no hagués estat possible. M’ha agradat especialment la tasca molt professional que ha fet l’Alfons López Tena i el seu equip, buscant la participació i abstenint-se escrupolosament de fer campanya partidista. En aquest sentit, no m’ha agradat gens la tasca d’altres organitzadors que s’han decantat obertament pel “sí”. Entenc que com a organitzadors això no els tocava a ells sinó als partits i estaments no vinculats a l’organització del referèndum. Han donat una imatge poc seriosa.

No vaig entendre que es permetés votar a qui no es permet votar en una votació oficial. A més a més, la inclusió d’aquests dos col·lectius (jovent de 16-18 anys i immigrats sense dret a vot en una votació oficial) ha aigualit els resultats globals doncs la seva participació en el referèndum ha estat menor que la dels altres votants; és a dir, si no se’ls hagués convocat a votar el percentatge global de participació hagués estat més alt.

No m’ha agradat gens ni mica la ressaca del dia següent en forma de presentació urgent al Parlament d’una Iniciativa Legislativa Popular signada per alguns dels organitzadors, sense ni tan sols consultar els seus companys. L’oportunisme descarat d’alguns en aprofitar-se dels resultats amb interessos partidistes i/o merament particulars és de jutjat de guàrdia. Alguns organitzadors han anat molt ràpids, massa ràpids pel meu gust, doncs demà mateix presenten un nou partit polític o plataforma electoral de cara a les properes eleccions al Parlament. Tal com jo ho veig alguns estan demostrant que no són gent de fiar.

·

Entre els aprofitats hi poso també, i molt especialment, un partit anomenat Esquerra. Espero que l’actitud oportunista dels seus dirigents faci obrir els ulls a aquells que encara confien en un partit que, tot i declarar-se independentista, ha demostrat amb escreix per la via dels fets que la seva declaració d'independentisme només és una enganyifa. Per altra banda els amics de Convergència haurien d'oblidar-se de la seva ambigüitat calculada i dir-nos què volen ser de grans.

Tot i això en faig un balanç força positiu, aquest és un pas més dels molts passos que encara s’han de donar en un procés polític que serà més llarg del què segurament ens agradaria.

Entre el menyspreu i l’autisme polític

Després dels referèndums privats que han tingut lloc en diversos pobles i ciutats de Catalunya resulta curiós veure la reacció d’Espanya. El principal retret dels contraris a que aspectes importants de les nostres vides es decideixin a les urnes, i no hi ha cap dubte que el futur de Catalunya n’és un, és que això no ha estat un referèndum oficial i, per tant, no s’hi ha de donar més importància. Tenen tota la raó quan diuen que no és oficial (ja ens agradaria que ho fos, ja!), i no tenen cap raó quan diuen que no s’hi ha de donar més importància. La prova del cotó de la seva importància política és que a Catalunya no es parla d’una altra cosa. També a Espanya. I a l’Europa més endreçada. I fins i tot més enllà.

Però posar com excusa que aquest no és un referèndum oficial no deixa de tenir la seva gràcia, o si voleu el seu sarcasme, tenint en compte que són ells mateixos, els espanyols, els que de moment prohibeixen fer-lo. Un exemple més de la cultura de la prohibició que tant agrada a alguns. En general a Espanya s’intenten convèncer que tot això de l’independentisme és un divertimento de quatre arreplegats amb poca feina, una aventura sense cap futur. I reaccionen com acostumen a reaccionar els ignorants, amb un menyspreu que només denota el desconeixement que tenen del què s’està coent políticament a Catalunya. Repassem ara l’actitud dels dos grans partits espanyols.

No és cap secret que la gran assignatura pendent del PP és Catalunya (aquesta falca publicitària és ben significativa). Per tant, no ens ha d’estranyar que les seves perspectives electorals a Catalunya continuïn sent força minses. Ara diuen que aquest referèndum és il·legal, actuant com si ells fossin els únics propietaris d’una paraula del diccionari que està a disposició de tothom qui la necessiti. Els senyors del PP encara no han entès que aquests referèndums, tant els celebrats fins ara com els previstos per l’any que ve, potser no són oficials ni tenen efectes legals però políticament són força rellevants. I d’il·legals, res de res. A Catalunya, opinar encara no és delicte.

Els del PSOE ho tenen bastant més complicat, hi ha qui ho ha definit com un cas típic de psiquiatre. Per una banda, a Espanya fan un paper similar al del PP, com no podria ser d’altra manera, tota vegada que els interessos d’ambdós partits són coincidents, així com ho són també molts dels seus potencials votants. Però a Catalunya no s’acaben de definir amb claredat, pretenen no perdre clientela per cap dels seus extrems ideològics, i amb aquest objectiu s’han dividit la feina. Uns fan el paper de la defensa de l’estructura inamovible de l’estat en clau espanyola. Són els que prediquen al Baix Llobregat, la zona on tenen el gruix de la seva clientela. Però uns altres, aquells que imparteixen doctrina a la Catalunya interior, se’ns mostren amb un tarannà que oscil·la entre l’ambigüitat calculada i el quasi independentisme, tot i que, no fos cas, des del partit els encoratgen a no fer massa soroll. No fos cas que per guanyar un vot a Girona en perdessin dos a Guadalajara.

Un apunt final. Els amics d’el pati descobert em van ensenyar a fer projeccions dels resultats electorals en funció d’una participació modificada respecte a la real. És un exercici divertit i pot ajudar a fer entendre que una participació baixa potser és més significativa del que a primera vista pot semblar. Així, en aquest cas, si en comptes d’una participació del 27.46% haguessin anat a votar la meitat més un dels que hi tenien dret, i tots aquests nous votants haguessin optat pel “no”, el “sí” també hagués guanyat, concretament amb un 52%.

Interpretació oportunista de l’abstenció

Això ho escric divendres, és a dir, abans de la celebració del referèndum que va tenir lloc ahir a diverses poblacions catalanes. Però és que avui dilluns, l’endemà de la jornada de votació, m’interessa posar sobre la taula el tema de la lectura interessada que sens dubte es farà de l’abstenció. No cal ser un politòleg per saber què passarà a partir d’avui mateix. A veure. Els que han votat “sí” queda clar el què volen. Els que han votat “no” també. Els vots en blanc i els vots nuls són exactament això, ni “sí” ni “no” però amb una voluntat inequívoca de participar en un procés democràtic com aquest, en unes votacions que ens deixen uns resultats tan legalment vinculants com els assolits en el referèndum sobre l’entrada d’Espanya a la NATO o en el referèndum sobre el Tractat de Lisboa. O sigui gens legalment vinculants. Però ningú negarà que aquests tres referèndums són tan políticament rellevants com qualsevol altre. Ara bé, seria bo que cap tendència política es permetés interpretar de manera oportunista el sentit del no-vot dels abstencionistes. Sé que això és predicar en el desert però a mi m’agraden les causes perdudes o, més ben dit, difícils (de causes perdudes no n’hi han). La meva tesi és senzilla. Els abstencionistes simplement no han votat i, per tant, no sabem el què pensen. Tant poden ser partidaris del “sí” com del “no” com del “blanc” o com del “nul”, o de tot el contrari. Ho dic perquè ja estic veient que més d’un i més de dos tindran l’atreviment de sumar per a la seva causa els vots que més li agradin amb els no-vots dels que s’han quedat a casa, quan és obvi que són dues coses que no sumen.

Copenhague, Haidar i Obama's Nobel. Així ho veu El Mundo

No comencem gaire bé

La plataforma Barcelona decideix es proposa organitzar també un referèndum sobre el futur de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i personalment ho considero una bona notícia. Tot i el seu valor purament testimonial jo penso anar a votar. Però si els organitzadors de la consulta que es vol tirar endavant l’abril de l’any vinent són els mateixos que van organitzar l’acte d’ahir davant de la Sagrada Família començo a tenir els meus dubtes que aquest assumpte estigui en unes mans mínimament competents. Ho explico amb un ànim de crítica constructiva als organitzadors doncs ara encara s’és a temps de rectificar. El fet és que de moment s’ha donat una imatge bastant lamentable.

La convocatòria de l’acte per internet deia textualment que tindria lloc ahir a la una del migdia davant de la Sagrada Família. Jo em trobava per aquella zona i, encuriosit, m’hi vaig acostar. Entendre què vol dir exactament davant de la Sagrada Família devia ser complicat per la majoria dels assistents. I ho era, es veien grups dispersos amb cara de perduts per les quatre façanes del temple. Vaig veure també alguna estelada així com uns mossos d’en Saura igualment mig perduts que no sabien massa cap on s’havien de dirigir per tal de controlar l’acte. Finalment vaig trobar el lloc escollit, que es trobava mig amagat a l’altra banda del llac. A la una menys cinc allà només hi havia un periodista amb la càmera i el trípode preparats, el noi de l’empresa d’Igualada que va muntar el faristol, la pancarta i els dos altaveus, i qui això escriu. Tres persones, ningú més, a banda de quatre jubilats que prenien el sol en aquella zona de la plaça. Vaig esperar quinze minuts i veient que no apareixia ningú més a la una i deu vaig marxar amb la cua entre les cames a recollir el cotxe que tenia aparcat a l’altra banda del temple.

Allà vaig veure un grup de gent que tenia la pinta de ser del ram independentista i m’hi vaig acostar. Eren unes dotzenes de persones, entre elles alguns periodistes de diversos mitjans, també algun d’estranger, i algun polític. Vaig reconèixer un diputat. També hi havia quatre persones encorbatades que més aviat cridaven l’atenció. En preguntar qui muntava l’acte tothom es treia les puces de sobre: això ho fem uns quants, no hi ha ningú que en sigui el responsable, potser hauries de parlar amb aquell que està responent a la premsa, i per l’estil. Llavors els vaig indicar on es trobava el lloc preparat per l’acte, és a dir, just a l’altra banda del temple, no al davant de la façana sinó a l’altra banda del llac. Em van mirar amb cara molt estranya com si jo fos un veritable marcià acabat d’arribar al planeta terra i vaig decidir que el límit de la meva paciència ja havia estat àmpliament superat. Vaig marxar. Devia ser un quart i mig de dues. És evident que la campanya de cara el referèndum que es farà a la ciutat de Barcelona no ha començat gaire bé. Algú s’hauria de posar les piles.

Joan Solà

Al llarg de més de 25 anys, Joan Solà, catedràtic de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona, un dels lingüistes més respectats del país, ha bolcat la seva passió per la llengua i pel país en prop d’un miler d’articles de premsa. Així comença la contraportada de l’últim llibre d’aquest autor, Plantem Cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra, que em permeto recomanar. Tot i que el tema que tracta Joan Solà d’entrada pot semblar molt feixuc aviat veus que explica les coses de forma molt didàctica i entenedora. En altres paraules, no cal ser lingüista ni independentista per gaudir d’aquest llibre.

El diari Avui va publicar ahir una nova aportació de Joan Solà, un article que porta per títol Llibertat, dignitat. Parla d’un tema de molta actualitat com són les consultes informals que es portaran a terme diumenge vinent a moltes poblacions de Catalunya. Després de llegir aquest article resulta molt més fàcil entendre el creixent i al meu entendre imparable moviment sobiranista d’una bona part de la societat catalana. Diu Solà que sense dignitat no hi pot haver mai llibertat. Jo també penso que això és exactament el que ens passa ara a Catalunya.

Les coses pel seu nom

Essent conscient que avui en dia potser seria més políticament correcte anomenar-lo paisatge d’hivern, jo sóc un amant de les tradicions i encara en dic pessebre, de la mateixa manera que de les properes vacances de Nadal em resisteixo a dir-ne vacances d’hivern. Potser en diré vacances d’hivern de la setmana blanca que el conseller Maragall ha reservat als catalans amb canalla en edat escolar per anar a esquiar el mes de febrer. Però ara per ara prefereixo seguir dient a les coses pel seu nom. Vacances de primavera? No, Setmana Santa i tothom s’entén.

Aquestes reflexions les faig al bell mig del pont de la Puríssima. Sí, ja sé, alguns en diuen pont de la Constitució. Però al meu entendre van errats, o potser és que també pretenen ser tant políticament correctes com els defensors del paisatge d’hivern. A veure, la Constitució va ser ahir, diumenge, i quan la festa cau en diumenge no hi ha pont que valgui. Aquest pont en tot cas s’explica perquè dimarts és la Puríssima. Per tant, avui és el pont de la Puríssima.

Com dèiem abans, alguns van commemorar ahir els 31 anys de la Constitución Española, una llei espanyola feta sota les fortíssimes tuteles militar i eclesiàstica de finals dels anys setanta del segle passat. Llavors es va decidir el nostre futur excepte en un punt molt concret que ja havia decidit en nom nostre el senyor Franco l’any 1969, és a dir, el seu successor com a cap de l’estat. Aquests detallets convé recordar-los de tant en tant doncs la memòria d’alguns és fràgil, almenys per algunes coses. No van gaire desencaminats els que d’aquella transició política tan peculiar entre el franquisme i el que tenim ara en diuen pacte de l’amnèsia.

L’argument democràtic dels defensors de la monarquia franquista en que es va convertir la Jefatura del Estado és que aquesta institució es va incloure en la Constitución Española que es va sotmetre a referèndum el 6 de desembre de 1978. És veritat, però també ho és que tots els que van poder votar-la ara ja passen dels cinquanta-dos anys d’edat. Això vol dir que la majoria dels espanyols, és a dir, els que ara són menors de cinquanta-dos anys, mai s’han pogut definir sobre unes qüestions que no ens hauria d’estranyar que després de tants anys es comencin a posar en dubte.

Pessebre. Nadal. Setmana Santa. Pont de la Puríssima. Pacte de l’amnèsia. Monarquia franquista. Les coses pel seu nom.

Més clar, l’aigua

Algunes coses que a primera vista ens poden semblar molt complicades d’explicar i fer entendre a Espanya en realitat són força més senzilles del què sembla. Espanyols! n’és un bon exemple.

Guerra oberta als internautes

La ministra de Cultura d'Espanya, Ángeles González-Sinde, ens va demostrar ahir dues coses:

la primera, que no ha entès res de res, posant així en evidència la seva manifesta incapacitat per continuar ocupant el càrrec de ministra.

la segona, que el govern espanyol no és un govern seriós i que Espanya no és un país seriós. Si ho fossin, a hores d’ara Doña Ángeles ja hauria presentat la seva dimissió irrevocable. Alternativament, ja hauria estat fulminantment cessada per Don José Luis. Però no ha passat ni una cosa ni l’altra.

La conclusió és que es demostra una vegada més que, amb comptadíssimes excepcions, els polítics i els alts funcionaris públics porten incrustada la censura en el disc dur del seu cervell.

El PP intenta ara treure profit polític d’aquesta relliscada, i fa bé. Però no ens enganyem, intueixo que si governés el PP també intentaria silenciar i enfosquir segons quines webs amb excuses de mal pagador, exactament com ara està fent el PSOE.

Atur i economia (in)sostenible

Aquests dies he estat visitant diverses empreses de la Catalunya interior. Sempre que ho faig, i ho faig sovint, torno a Barcelona decebut al constatar que l’economia de la Catalunya real no només no millora sinó que empitjora. Per altra banda, escoltes els polítics i els alts càrrecs de les nostres administracions públiques i aviat te n’adones que, en general, no toquen massa de peus a terra. No m’estranya. Es tracta d’un col·lectiu amb una idea bastant distorsionada de la realitat econòmica que els envolta. Són persones que normalment gaudeixen d’una bona preparació acadèmica teòrica, però que tenen la particularitat que no han passat mai per l’economia real, amb poquíssimes excepcions que confirmen la regla.

Per entendre-ho millor sempre poso un exemple que és quasi una declaració de principis: menys del 10% dels treballadors de Catalunya treballen per l’administració pública, mentre que més de les dues terceres parts dels nostres representants al Parlament són funcionaris en actiu o en excedència. Més clar, l’aigua. És un parlament democràticament escollit, sí, però poc o gens representatiu del país real. En contraposició, escoltes els titulars de les pimes catalanes i aviat arribes a la conclusió que aquí hi ha dos móns que viuen d’esquena un de l’altre. El món oficial va prepotentment a la seva mentre el món real de l’economia productiva fa el què pot per intentar sobreviure. Són dos móns diferents, dues realitats que s’ignoren entre sí.

Escric aquestes notes a corre-cuita i sense tenir al davant les dades estadístiques. Per tant, podria ser que les xifres que tinc al cap i que donaré a continuació no siguin 100% fiables, però no crec que em desviï massa de la realitat. De la trentena de països de la Unió Europea, Espanya és el que té la taxa d’atur més alta, amb quasi quatre milions de desocupats. De les disset autonomies en les que està dividit l’estat espanyol, Catalunya és la que té la taxa d’atur més alta, amb més de mig milió d’aturats. De les quaranta i escaig comarques de Catalunya, la comarca de l’Anoia és la que gaudeix de la taxa d’atur més elevada, i poso aquest exemple concret perquè ahir m’hi vaig passar tot el dia i ho tinc més fresc. Dels trenta i escaig municipis pertanyents a la comarca de l’Anoia, no és estrany trobar-te amb taxes d’atur del tot insostenibles, que en alguns casos freguen el trenta per cent de persones sense feina. Aquesta és la trista realitat, aquestes són les xifres del drama dels aturats, aquests són uns tristos rècords que no són precisament per presumir.

Escoltar llavors els polítics que tenen a les seves mans pal·liar d’alguna manera aquesta lamentable situació es transforma aviat en una gran decepció. Veure amb quina persistent incompetència es manifesten els presidents dels governs espanyol i català és per deixar-ho tot i marxar cap a l’exili. Observar com les persones que tenen el deure de facilitar la creació de llocs de treball productius, o almenys de no posar-hi tantes traves administratives i de tota mena com hi posen ara, és quasi un exercici de masoquisme. Escoltar les dues persones que tenen directament al seu càrrec aquest negociat, és a dir, la consellera Mar Serna des de la Generalitat i el ministre Celestino Corbacho des del govern espanyol, és lo més semblant a rebre una lliçó d’incompetència política.

Economia sostenible? Cap economia pot ser sostenible amb una tercera, o una quarta o, en el millor dels casos, una cinquena part de la seva força laboral a l’atur. I mentrestant, els nostres estimats dirigents polítics no volen reconèixer que per aquest camí no anem enlloc, enlloc més que a un empitjorament del drama de l’atur.

Massa burocràcia

Us heu preguntat alguna vegada quants nivells d’administracions públiques governen les vostres vides? Us heu preguntat alguna vegada si totes i cadascuna d’aquestes administracions públiques us són útils i necessàries? Us heu preguntat alguna vegada si alguna o algunes d’aquestes administracions públiques es podrien eliminar? Veieu convenient que s’estableixin nous nivells administratius (ara es parla de les vegueries) abans de concretar quines administracions s’eliminen prèviament?

Si no m’he descomptat o me n’he deixat algun, jo tinc vuit nivells administratius que em vigilen i em governen les 24 hores del dia. Cadascun amb els seus corresponents despatxos, els seus funcionaris, els seus càrrecs de confiança, els seus cotxes oficials, les seves dietes, els seus assessors i informes externs (partida pressupostària important, però massa sovint mig opaca), les seves propagandes dites institucionals i altres despeses i benèfiques de tota mena. Ens podem permetre aquesta disbauxa? Estic convençut que no necessitem tanta gent. No ja per les quotes de llibertat que cada un d’aquests nivells de l’administració ens va acotant sinó pels calés que costa mantenir tota aquesta gegantina estructura administrativa que no fa més que créixer i créixer sense parar.

A més a més ens trobem que cada nivell de l’administració vol deixar petjada en les nostres vides. Els buròcrates amb signatura als diaris oficials (alerta, n’hi ha de molt perillosos!) pretenen que tothom sàpiga qui mana i això vol dir que el ciutadà ho ha de notar, i no necessàriament mitjançant actuacions positives i necessàries per la societat. Amb tants funcionaris i assimilats que pretenen controlar tots i cadascun dels nostres actes com si fóssim pàrvuls, s’està arribant a situacions esperpèntiques i ridícules com la de pretendre fixar quants minuts al dia hem de treure a passejar el gos, o intentar rebatejar el Nadal com a vacances d’hivern amb unes justificacions que no se sostenen, i moltes altres bestieses per l’estil.

El districte, la ciutat, la comarca, la regió metropolitana, la província, la nació, l’estat i Europa. Jo crec que si ens ho miréssim amb una mica de deteniment i un mínim d’interès aviat arribaríem a la conclusió que si s’eliminessin alguns d’aquests nivells administratius el ciutadà no només ho notaria positivament a la seva butxaca sinó també en l’alleujament d’una burocràcia que massa sovint ens ofega. Jo pensava que quan amb molt bon criteri l’administració va decidir eliminar el paper de barba, les pòlisses i els “Dios guarde a Ud. muchos años” de les instàncies allò s’hagués traduït en quelcom més profund, però dissortadament sembla ser que només es tractava de pura façana.