dilluns, 3 d’agost del 2020
divendres, 24 de juliol del 2020
Infantilitzar la societat
(Article original publicat el 17/7/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1974, pàg. 2)
Provocar actituds o comportaments infantils és la definició que ens dóna el diccionari del verb infantilitzar. No és pas cap secret que molts dirigents polítics tenen una tendència malaltissa a infantilitzar la societat. És aquella mena de polítics que estan convençuts que ells estan molt per sobre del nivell dels seus administrats, als quals consideren poc preparats per entendre determinades mesures impopulars que es prenen. Aquesta és una realitat que critico sovint, i per això em sorprèn molt que hi hagi gent adulta que accepti sense objeccions ser tractada com un nen per les autoritats.
Aquesta mena de polítics deuen pensar que amb un tracte infantil cap a l’administrat, la ciutadania els farà més cas i/o no els objectaran determinades mesures impopulars que tot sovint s’han de prendre. Al meu entendre, els polítics que actuen amb aquest menyspreu cap als seus administrats estan completament equivocats. Quan els polítics intenten aplicar a la societat mesures que no tenen justificació, el més lògic seria que la gent amb una mínima actitud crítica i una mica de sentit comú es preguntessin pels motius, i demanessin explicacions. Però per un malentès respecte a l’autoritat, pocs ho fan.
Amb aquesta pandèmia que més o menys se sap quan va començar però ningú sap quan s’acabarà, hem pogut comprovar com molts dirigents polítics han intentat, una vegada més, infantilitzar la societat fins a uns extrems que a mi m’han semblat insultants. Han intentat justificar algunes de les mesures que s’han pres com si s’estiguessin dirigint a la canalla d’un parvulari. La crua realitat és que en els darrers mesos se’ns han retallat importants drets i llibertats democràtiques, però ens ho han presentat de tal manera que molta gent ha reaccionat dient que era pel nostre bé, i ni s’han preguntat pels motius que han portat els dirigents polítics a prendre determinades mesures.
D’exemples en sobren, i amb un s’entendrà millor. Al principi de l’estat d’alerta semblava que els gossos tinguessin més drets que la mainada i la gent adulta en general. No és que ho semblés, és que aquesta era la forassenyada conseqüència d’imposar unes normes que no tenien cap lògica. Tu podies sortir a passejar el gos el temps que convingués, però no podies sortir a passejar els nens. Eren pocs els que ho objectaven, però ningú els feia cas. La gent estava tan preocupada amb la pandèmia i tan manipulada pel tracte infantil que rebien dels polítics que l’únic plantejament que molts es feien és que tot era pel nostre bé.
Provocar actituds o comportaments infantils és la definició que ens dóna el diccionari del verb infantilitzar. No és pas cap secret que molts dirigents polítics tenen una tendència malaltissa a infantilitzar la societat. És aquella mena de polítics que estan convençuts que ells estan molt per sobre del nivell dels seus administrats, als quals consideren poc preparats per entendre determinades mesures impopulars que es prenen. Aquesta és una realitat que critico sovint, i per això em sorprèn molt que hi hagi gent adulta que accepti sense objeccions ser tractada com un nen per les autoritats.
Aquesta mena de polítics deuen pensar que amb un tracte infantil cap a l’administrat, la ciutadania els farà més cas i/o no els objectaran determinades mesures impopulars que tot sovint s’han de prendre. Al meu entendre, els polítics que actuen amb aquest menyspreu cap als seus administrats estan completament equivocats. Quan els polítics intenten aplicar a la societat mesures que no tenen justificació, el més lògic seria que la gent amb una mínima actitud crítica i una mica de sentit comú es preguntessin pels motius, i demanessin explicacions. Però per un malentès respecte a l’autoritat, pocs ho fan.
Amb aquesta pandèmia que més o menys se sap quan va començar però ningú sap quan s’acabarà, hem pogut comprovar com molts dirigents polítics han intentat, una vegada més, infantilitzar la societat fins a uns extrems que a mi m’han semblat insultants. Han intentat justificar algunes de les mesures que s’han pres com si s’estiguessin dirigint a la canalla d’un parvulari. La crua realitat és que en els darrers mesos se’ns han retallat importants drets i llibertats democràtiques, però ens ho han presentat de tal manera que molta gent ha reaccionat dient que era pel nostre bé, i ni s’han preguntat pels motius que han portat els dirigents polítics a prendre determinades mesures.
D’exemples en sobren, i amb un s’entendrà millor. Al principi de l’estat d’alerta semblava que els gossos tinguessin més drets que la mainada i la gent adulta en general. No és que ho semblés, és que aquesta era la forassenyada conseqüència d’imposar unes normes que no tenien cap lògica. Tu podies sortir a passejar el gos el temps que convingués, però no podies sortir a passejar els nens. Eren pocs els que ho objectaven, però ningú els feia cas. La gent estava tan preocupada amb la pandèmia i tan manipulada pel tracte infantil que rebien dels polítics que l’únic plantejament que molts es feien és que tot era pel nostre bé.
dijous, 16 de juliol del 2020
Orgull gai?
El diccionari que tinc més a mà defineix el mot orgull com “1/ Excés d'estima de si mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es cregui superior als altres. 2/ Sentiment legítim de la pròpia dignitat o de les pròpies obres. 3/ Cosa que és causa d'un legítim orgull.”
Fa pocs dies el col·lectiu LGBTI va celebrar la seva diada anual, i són molts els que defineixen aquesta celebració com el dia de l’orgull gai o LGBTI. Gairebé cada any em pregunto què hi té a veure l’orgull amb el fet de declarar-se com a part d’aquest col·lectiu.
Per sentir-se orgullós d’una cosa, ser gai per exemple, entenc que un ha hagut de fer algun mèrit. Pots estar orgullós dels teus estudis, o d’haver guanyat una competició, per exemple. Però sentir-te orgullós de ser gai? Quins mèrits has fet?
Fa pocs dies el col·lectiu LGBTI va celebrar la seva diada anual, i són molts els que defineixen aquesta celebració com el dia de l’orgull gai o LGBTI. Gairebé cada any em pregunto què hi té a veure l’orgull amb el fet de declarar-se com a part d’aquest col·lectiu.
Per sentir-se orgullós d’una cosa, ser gai per exemple, entenc que un ha hagut de fer algun mèrit. Pots estar orgullós dels teus estudis, o d’haver guanyat una competició, per exemple. Però sentir-te orgullós de ser gai? Quins mèrits has fet?
divendres, 10 de juliol del 2020
Conseqüències econòmiques
(Article original publicat el 3/7/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1972, pàg. 2)
La situació sanitària de la pandèmia està bastant controlada, i com que el problema sanitari va minvant, ara les autoritats s’estan centrant a intentar apaivagar les conseqüències econòmiques negatives de la pandèmia, les quals, a dia d’avui, es fa difícil concretar quin abast concret podran tenir. Mentrestant, però, des de l’administració es destaca també que la gestió pública ha estat exemplar, fins al punt que ja es parla de concedir reconeixements públics als funcionaris que han tingut més visibilitat pública en la gestió de la pandèmia. Però de medalles no se’n pot concedir cap administració. Aquí tothom ha comés errors, i totes les administracions tenen la seva part de responsabilitat d’una gestió manifestament millorable. I a ningú se li escapa que, en alguns casos, serà la justícia qui haurà de dir l’última paraula. És el cas, per exemple, de la gestió i supervisió pública de les residències de gent gran, públiques i privades. Considerant les moltes persones mortes que en aquests establiments no han tingut l’assistència sanitària a la qual tenien dret, seria molt estrany que cap responsable polític acabés pagant conseqüències penals per una gestió tan poc edificant.
Sobre les conseqüències econòmiques de la pandèmia, semblaria que encara no som prou conscients del desastre que ens està caient al damunt. Fa pocs dies l’FMI va empitjorar dràsticament les seves previsions per a l’estat espanyol, estimant una caiguda del PIB del 12,8 per cent per a aquest any. Si aquesta dada s’acaba confirmant, és per posar-se a tremolar. Per altra banda, la gestió dels ERTOS no ha funcionat correctament, i la culpa és en bona part de l’administració que està gestionant aquesta eina pensada per ajudar treballadors i empreses. De fet, però, un ERTO no deixa de ser una manera d’amagar una situació real d’atur que més tard acabarà aflorant. El fet és que transcorreguts més de tres mesos des que la figura dels ERTOS es va posar en marxa, alguns treballadors no han cobrat ni cinc. És d’esperar que es vagin resolent aquests problemes que estan deixant milers de famílies sense ingressos.
La prova del cotó per comprovar les conseqüències econòmiques està a l’abast de tothom. Només cal sortir al carrer i observar la quantitat de locals comercials que fins al mes de març tenien una activitat més o menys normal i ara es troben tancats amb el cartell d’“es lloga”. La gent que treballava en aquests negocis s’ha quedat sense feina, i no els serà fàcil que en trobin una altra. Tot plegat no pinta bé.
La situació sanitària de la pandèmia està bastant controlada, i com que el problema sanitari va minvant, ara les autoritats s’estan centrant a intentar apaivagar les conseqüències econòmiques negatives de la pandèmia, les quals, a dia d’avui, es fa difícil concretar quin abast concret podran tenir. Mentrestant, però, des de l’administració es destaca també que la gestió pública ha estat exemplar, fins al punt que ja es parla de concedir reconeixements públics als funcionaris que han tingut més visibilitat pública en la gestió de la pandèmia. Però de medalles no se’n pot concedir cap administració. Aquí tothom ha comés errors, i totes les administracions tenen la seva part de responsabilitat d’una gestió manifestament millorable. I a ningú se li escapa que, en alguns casos, serà la justícia qui haurà de dir l’última paraula. És el cas, per exemple, de la gestió i supervisió pública de les residències de gent gran, públiques i privades. Considerant les moltes persones mortes que en aquests establiments no han tingut l’assistència sanitària a la qual tenien dret, seria molt estrany que cap responsable polític acabés pagant conseqüències penals per una gestió tan poc edificant.
Sobre les conseqüències econòmiques de la pandèmia, semblaria que encara no som prou conscients del desastre que ens està caient al damunt. Fa pocs dies l’FMI va empitjorar dràsticament les seves previsions per a l’estat espanyol, estimant una caiguda del PIB del 12,8 per cent per a aquest any. Si aquesta dada s’acaba confirmant, és per posar-se a tremolar. Per altra banda, la gestió dels ERTOS no ha funcionat correctament, i la culpa és en bona part de l’administració que està gestionant aquesta eina pensada per ajudar treballadors i empreses. De fet, però, un ERTO no deixa de ser una manera d’amagar una situació real d’atur que més tard acabarà aflorant. El fet és que transcorreguts més de tres mesos des que la figura dels ERTOS es va posar en marxa, alguns treballadors no han cobrat ni cinc. És d’esperar que es vagin resolent aquests problemes que estan deixant milers de famílies sense ingressos.
La prova del cotó per comprovar les conseqüències econòmiques està a l’abast de tothom. Només cal sortir al carrer i observar la quantitat de locals comercials que fins al mes de març tenien una activitat més o menys normal i ara es troben tancats amb el cartell d’“es lloga”. La gent que treballava en aquests negocis s’ha quedat sense feina, i no els serà fàcil que en trobin una altra. Tot plegat no pinta bé.
divendres, 26 de juny del 2020
Reflexions post confinament
(Article original publicat el 19/6/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1970, pàg. 2)
Gairebé acabat el confinament, podem intentar treure algunes conclusions de tot el que ha passat des del 13 de març. Han estat més de tres mesos de confinament, una situació estranya que s’ha respectat amb més o menys rigor, tancats a casa, en molts casos sense poder treballar. I en alguns casos sense cobrar ni cinc, ja que la gestió governamental dels ERTOS no ha funcionat com caldria esperar d’una administració pública moderna. Tot plegat ens dóna l’oportunitat de valorar aquesta situació amb calma i sense apriorismes polítics que no porten enlloc.
Hi ha un aspecte positiu. Resulta inqüestionable que amb l’aturada del trànsit, l’activitat industrial, comercial, de transport, turisme, aviació, creuers, etc., s’han produït moltes menys emissions, i aquestes setmanes la contaminació ha disminuït força. Deixem-ne constància, perquè segurament és l’única part positiva d’aquest episodi que ens ha tocat viure.
La contaminació està tornant a les taxes d’abans del 13 de març. Fora de quatre il·luminats, ningú proposa una nova normalitat sense indústries i tot el que les envolta. A veure, si volem que la gent treballi i es guanyi la vida, s’han d’oferir llocs de treball, i per a això es necessiten empreses que rutllin. Aquesta carraca que promou gent benintencionada de reformular la indústria no se la creuen ni els que la prediquen amb més bona voluntat que dades objectives.
Aquestes setmanes m’he fet tips de preguntar a gent de tota mena com es “reformula” una fàbrica com la Nissan, i com a resposta només he escoltat vaguetats. Què se suposa que s’hauria de fer amb aquelles instal·lacions per donar feina als milers de treballadors que ara fan cotxes? Expropiar les naus i plantar-hi enciams i tomaqueres? Fabricar bicicletes, potser? I qui les comprarà, tenint en compte que sortirien molt més cares que les que pots trobar al Decathlon fabricades a la Xina?
El descontrol total de les residències de gent gran, amb el resultat de milers de morts —alguns s’haurien pogut salvar—, és un escàndol de proporcions estratosfèriques. Els dirigents que ho han permès, per acció o per omissió, és d’esperar que acabin desfilant pels jutjats. Per altra banda, les persones mortes sense acompanyament, lluny de la família, em generen una gran tristesa. I el maltractament governamental al personal que es trobava a primera línia, que ara volen compensar amb una medalleta borbònica, és una burla a metgesses, infermers i la resta del personal sanitari. I n’hi ha més, però l’espai destinat a aquest article és limitat.
Gairebé acabat el confinament, podem intentar treure algunes conclusions de tot el que ha passat des del 13 de març. Han estat més de tres mesos de confinament, una situació estranya que s’ha respectat amb més o menys rigor, tancats a casa, en molts casos sense poder treballar. I en alguns casos sense cobrar ni cinc, ja que la gestió governamental dels ERTOS no ha funcionat com caldria esperar d’una administració pública moderna. Tot plegat ens dóna l’oportunitat de valorar aquesta situació amb calma i sense apriorismes polítics que no porten enlloc.
Hi ha un aspecte positiu. Resulta inqüestionable que amb l’aturada del trànsit, l’activitat industrial, comercial, de transport, turisme, aviació, creuers, etc., s’han produït moltes menys emissions, i aquestes setmanes la contaminació ha disminuït força. Deixem-ne constància, perquè segurament és l’única part positiva d’aquest episodi que ens ha tocat viure.
La contaminació està tornant a les taxes d’abans del 13 de març. Fora de quatre il·luminats, ningú proposa una nova normalitat sense indústries i tot el que les envolta. A veure, si volem que la gent treballi i es guanyi la vida, s’han d’oferir llocs de treball, i per a això es necessiten empreses que rutllin. Aquesta carraca que promou gent benintencionada de reformular la indústria no se la creuen ni els que la prediquen amb més bona voluntat que dades objectives.
Aquestes setmanes m’he fet tips de preguntar a gent de tota mena com es “reformula” una fàbrica com la Nissan, i com a resposta només he escoltat vaguetats. Què se suposa que s’hauria de fer amb aquelles instal·lacions per donar feina als milers de treballadors que ara fan cotxes? Expropiar les naus i plantar-hi enciams i tomaqueres? Fabricar bicicletes, potser? I qui les comprarà, tenint en compte que sortirien molt més cares que les que pots trobar al Decathlon fabricades a la Xina?
El descontrol total de les residències de gent gran, amb el resultat de milers de morts —alguns s’haurien pogut salvar—, és un escàndol de proporcions estratosfèriques. Els dirigents que ho han permès, per acció o per omissió, és d’esperar que acabin desfilant pels jutjats. Per altra banda, les persones mortes sense acompanyament, lluny de la família, em generen una gran tristesa. I el maltractament governamental al personal que es trobava a primera línia, que ara volen compensar amb una medalleta borbònica, és una burla a metgesses, infermers i la resta del personal sanitari. I n’hi ha més, però l’espai destinat a aquest article és limitat.
divendres, 19 de juny del 2020
L’anormalitat de la nova normalitat
Entrem a la fase que el govern espanyol ha batejat com “la nova normalitat”. Però com molta altra gent, no estic gens d’acord amb aquesta definició. Entrem en una nova fase sanitària i ciutadana que, d’entrada, de normal en tindrà més aviat poc. Per tant, no podem acceptar i considerar normals les restriccions de tota mena que les autoritats ens continuaran imposant. Com a ciutadans d’un país suposadament lliure i democràtic, no podem considerar normal que es limitin els nostres drets, i que se’ns amenaci de tornar enrere si la situació sanitària empitjora. Tot això potser és el que toca fer, no sóc expert en aquestes coses i no em pronunciaré, però anomenar-ho nova normalitat, i com a ciutadans acceptar-ho, és acceptar el joc dels nostres governants els quals, sobre molts aspectes de les nostres vides, ens volen tenir molt més controlats que abans, perquè saben que una ciutadania sota control és més fàcil de manipular que una ciutadania lliure. Resumint, l’anormalitat de la nova normalitat és, precisament, anomenar nova normalitat a una situació que de normal tampoc en tindrà res.
divendres, 12 de juny del 2020
Empreses que tanquen
(Article original publicat el 5/6/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1968, pàg. 2)
L’anunci del tancament d’una fàbrica japonesa amb molts anys de presència a Catalunya ha estat de gran rellevància. És molt lamentable que una empresa tanqui, sobretot pels costos socials que representa una decisió com aquesta, però també pel deteriorament del teixit empresarial del país. Però a ningú li ha de sorprendre que l’empresa hagi decidit llençar la tovallola catalana. Des de feia temps estaven treballant a un mínim de la seva capacitat productiva, i els treballadors n’eren ben conscients. Només faltava posar data a l’anunci oficial. De motius per tancar n’hi ha però, si hagués decidit continuar, també en trobaríem algun. El fet és que, valorats pros i contres, la decisió ha estat la de tancar, i els dirigents japonesos sabran per què ho han fet. Això sí, el moment d’anunciar-ho, en plena pandèmia sanitària, no ha estat el més adequat, i demostra una manca d’empatia de l’empresa amb els milers de treballadors catalans que ara es quedaran al carrer. Però el fet és que la decisió de la companyia implica discontinuar la producció a Catalunya, i l’excés de la producció mundial de cotxes segur que hi té molt a veure.
Podem dividir les reaccions que s’han produït en dos grups. Per una banda, la dels treballadors que es quedaran sense feina. Han dit que faran soroll i que produiran fum negre mitjanant la crema de pneumàtics. Aprofito per dir que sempre es manifesten en castellà, com si el català no existís. Hi ha qui creu que es pot contaminar sempre que la causa de la protesta sigui justa, i el fet és que ningú ha protestat per l’evident perjudici mediambiental que provoca una acció així. Es veu que si els sindicats decideixen cremar pneumàtics, els treballadors no es plantegen les conseqüències mediambientals de la seva acció. Es pot entendre, però potser hi ha altres formes de protesta més efectives però que alhora siguin menys contaminants.
Deixo pel final comentar les reaccions dels polítics, la majoria molt decebedores ja que només destil·len una gran impotència. Però amb amenaces que no es poden complir no es va gaire lluny. Els dirigents polítics de l’esquerra extrema que es passen el dia demanant la reconversió de les fàbriques de cotxes, un cop es va anunciar el tancament van practicar un gran cinisme fent-se una foto amb els pobres treballadors a les portes de l’empresa. Les seves declaracions del tipus “no permetrem que tanquin”, “exigirem que reconsiderin la decisió” i altres proclames ridícules per l’estil només mostren una gran incapacitat política.
L’anunci del tancament d’una fàbrica japonesa amb molts anys de presència a Catalunya ha estat de gran rellevància. És molt lamentable que una empresa tanqui, sobretot pels costos socials que representa una decisió com aquesta, però també pel deteriorament del teixit empresarial del país. Però a ningú li ha de sorprendre que l’empresa hagi decidit llençar la tovallola catalana. Des de feia temps estaven treballant a un mínim de la seva capacitat productiva, i els treballadors n’eren ben conscients. Només faltava posar data a l’anunci oficial. De motius per tancar n’hi ha però, si hagués decidit continuar, també en trobaríem algun. El fet és que, valorats pros i contres, la decisió ha estat la de tancar, i els dirigents japonesos sabran per què ho han fet. Això sí, el moment d’anunciar-ho, en plena pandèmia sanitària, no ha estat el més adequat, i demostra una manca d’empatia de l’empresa amb els milers de treballadors catalans que ara es quedaran al carrer. Però el fet és que la decisió de la companyia implica discontinuar la producció a Catalunya, i l’excés de la producció mundial de cotxes segur que hi té molt a veure.
Podem dividir les reaccions que s’han produït en dos grups. Per una banda, la dels treballadors que es quedaran sense feina. Han dit que faran soroll i que produiran fum negre mitjanant la crema de pneumàtics. Aprofito per dir que sempre es manifesten en castellà, com si el català no existís. Hi ha qui creu que es pot contaminar sempre que la causa de la protesta sigui justa, i el fet és que ningú ha protestat per l’evident perjudici mediambiental que provoca una acció així. Es veu que si els sindicats decideixen cremar pneumàtics, els treballadors no es plantegen les conseqüències mediambientals de la seva acció. Es pot entendre, però potser hi ha altres formes de protesta més efectives però que alhora siguin menys contaminants.
Deixo pel final comentar les reaccions dels polítics, la majoria molt decebedores ja que només destil·len una gran impotència. Però amb amenaces que no es poden complir no es va gaire lluny. Els dirigents polítics de l’esquerra extrema que es passen el dia demanant la reconversió de les fàbriques de cotxes, un cop es va anunciar el tancament van practicar un gran cinisme fent-se una foto amb els pobres treballadors a les portes de l’empresa. Les seves declaracions del tipus “no permetrem que tanquin”, “exigirem que reconsiderin la decisió” i altres proclames ridícules per l’estil només mostren una gran incapacitat política.
dimarts, 2 de juny del 2020
Les cues de la gana
Les cues de gent necessitada per anar a buscar menjar allà on en reparteixen ja hi eren abans de la pandèmia, però amb la crisi sanitària aquestes s’han fet molt més visibles. Abans les cues de la gana te les trobaves al tercer món, i la novetat és que ara les veus al primer món, o al món més ric si voleu. I és que de cop i volta persones amb una feina estable s’han quedat al carrer sense cap garantia de poder tornar a treballar al mateix lloc. Per part de l’administració s’han anunciat ajuts de l’estat, però en molts casos aquests ajuts s’han quedat en paper mullat. Tampoc podem oblidar tota la franja de la població que viu gràcies a l’economia informal, que alguns calculen en un vint per cent del PIB. La majoria d’aquesta gent també s’ha quedat sense ingressos i, més greu encara, sense cap dret a rebre ajuts de l’administració. Els ajuts que es donin als primers s’haurien de fer extensibles també als que fins ara s’han vist obligats a treballar en negre. No tinc gens clar, però, que els polítics que han de decidir aquestes coses s’ho miraran amb els mateixos ulls. Dissortadament.
divendres, 29 de maig del 2020
Poca credibilitat
(Article original publicat el 22/5/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1966, pàg. 2)
Després de més de dos mesos ja podem treure algunes conclusions sobre la gestió que han fet les autoritats espanyoles amb els infectats per la pandèmia del COVID19. El primer gran escàndol és el derivat de la manera de comptar diagnosticats, ingressats a l’hospital, recuperats i donats d’alta, i morts. I com que no hi ha hagut ni hi ha unanimitat de criteri en la forma de comptar, qualsevol intent de sumar pomes amb peres està condemnat al fracàs. Hi ha casos de persones mortes per la pandèmia que no figuren a les estadístiques, i tampoc hi figuren persones que han passat la malaltia a casa seva i s’han recuperat. Les dades que des de l’administració pública ens faciliten cada dia no són fiables, ja que canvien la manera de comptar cada dos per tres. No sabem quanta gent ha mort pel COVID19, ni ho sabrem mai. No hi ha tampoc unanimitat de criteri per decidir quins malalts han d’ingressar a l’hospital i quins no, ni a quins tractaments uns i altres han de ser sotmesos.
El pitjor que pot fer un govern és generar desconfiança i incerteses entre la ciutadania, i precisament això és el que s’ha estat fent des del primer dia. Quan al principi, a les rodes de premsa del govern, sortia un uniformat per explicar, per exemple, que s’havien recuperat trenta quilos de taronges de no sé on, quedava clar que aquell pobre home pretenia tapar amb les taronges episodis informativament foscos que el govern havia decidit que no sortissin a la llum. Quan un dia i un altre es preguntava al govern sobre la composició del comitè de savis, i no es facilitava la llista amb les excuses més peregrines, quedava clar que, segurament, el comitè no existia; si més no, els ciutadans teníem tot el dret a pensar-ho. O potser, si existia, no volien que la població pogués qüestionar els c/v dels suposats experts que decidien què s’havia de fer i què no es podia fer. Des del primer moment el govern ha pretès infantilitzar la societat, i tracten els ciutadans com si fossin pàrvuls.
Quan hi hagi un rebrot dels contagis, que tal com van les coses sens dubte hi serà, seria molt recomanable que el govern espanyol canviés de tàctica. Podrien estudiar com han gestionat el problema a Portugal, sense anar més lluny. El govern portuguès ha tractat els ciutadans com a majors d’edat. Hi havia el deure de confinament, però no van posar mai mesures punitives perquè consideraven que no calia. No hi havia multes, i les passejades estaven autoritzades. La comparació dels resultats estadístics de Portugal i Espanya ho diu tot.
Després de més de dos mesos ja podem treure algunes conclusions sobre la gestió que han fet les autoritats espanyoles amb els infectats per la pandèmia del COVID19. El primer gran escàndol és el derivat de la manera de comptar diagnosticats, ingressats a l’hospital, recuperats i donats d’alta, i morts. I com que no hi ha hagut ni hi ha unanimitat de criteri en la forma de comptar, qualsevol intent de sumar pomes amb peres està condemnat al fracàs. Hi ha casos de persones mortes per la pandèmia que no figuren a les estadístiques, i tampoc hi figuren persones que han passat la malaltia a casa seva i s’han recuperat. Les dades que des de l’administració pública ens faciliten cada dia no són fiables, ja que canvien la manera de comptar cada dos per tres. No sabem quanta gent ha mort pel COVID19, ni ho sabrem mai. No hi ha tampoc unanimitat de criteri per decidir quins malalts han d’ingressar a l’hospital i quins no, ni a quins tractaments uns i altres han de ser sotmesos.
El pitjor que pot fer un govern és generar desconfiança i incerteses entre la ciutadania, i precisament això és el que s’ha estat fent des del primer dia. Quan al principi, a les rodes de premsa del govern, sortia un uniformat per explicar, per exemple, que s’havien recuperat trenta quilos de taronges de no sé on, quedava clar que aquell pobre home pretenia tapar amb les taronges episodis informativament foscos que el govern havia decidit que no sortissin a la llum. Quan un dia i un altre es preguntava al govern sobre la composició del comitè de savis, i no es facilitava la llista amb les excuses més peregrines, quedava clar que, segurament, el comitè no existia; si més no, els ciutadans teníem tot el dret a pensar-ho. O potser, si existia, no volien que la població pogués qüestionar els c/v dels suposats experts que decidien què s’havia de fer i què no es podia fer. Des del primer moment el govern ha pretès infantilitzar la societat, i tracten els ciutadans com si fossin pàrvuls.
Quan hi hagi un rebrot dels contagis, que tal com van les coses sens dubte hi serà, seria molt recomanable que el govern espanyol canviés de tàctica. Podrien estudiar com han gestionat el problema a Portugal, sense anar més lluny. El govern portuguès ha tractat els ciutadans com a majors d’edat. Hi havia el deure de confinament, però no van posar mai mesures punitives perquè consideraven que no calia. No hi havia multes, i les passejades estaven autoritzades. La comparació dels resultats estadístics de Portugal i Espanya ho diu tot.
divendres, 15 de maig del 2020
El judicial, un món a part
(Article original publicat el 8/5/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1964, pàg. 2)
Tot i que de vegades ens volen fer creure que són infal·libles, els jutges també s’equivoquen. S’equivoquen tant i l’encerten tant com ens equivoquem i l’encertem les persones que no som jutges. El problema és que, quan un jutge signa una sentència equivocada, normalment no és el jutge qui paga per la seva equivocació sinó la persona que en pateix les conseqüències. Les sentències judicials injustes generen un gran escàndol en la societat. Algunes són tan extravagants que no poden ser fruit d’una equivocació dels jutges sinó d’una voluntat clara de perjudicar la persona jutjada, o la idea que representa. Els jutges, com tothom, també tenen les seves preferències polítiques i, si cal, persegueixen idees. D’això en té experiència el món independentista català. Els jutges disposen d’una eina molt efectiva per venjar-se de qui discrepi de la seva particular interpretació de la llei: la sentència judicial. Evidentment no parlo de tots els jutges, ja que la majoria fan bé la seva feina. Parlo de molts d’aquells que arriben als nivells diguem-ne més polítics de la judicatura: el TOP, que ara en diuen Audiència Nacional, i el Tribunal Suprem. El Tribunal Constitucional, formalment, no entraria en aquesta categoria, tot i que els efectes perversos de les seves actuacions són encara pitjors, ja que, si et condemnen injustament, només et queda la via d’anar a buscar la justícia més amunt dels Pirineus, amb tot el que això comporta.
Aplicant la Llei de Seguretat Ciutadana del 2015, recentment s’ha fet pública una sentència condemnatòria que no implica entrada a la presó, però quasi, en contra d’una diputada madrilenya podemita que va participar en unes protestes. És una sentència injusta, i molta gent se n’ha queixat en veu alta, inclòs un vicepresident del govern espanyol. Però el corporativisme del món judicial intenta tapar les crítiques que reben els jutges, i qui té les de perdre sempre és qui es queixa i no pas el jutge. Al meu entendre, la majoria de les sentències condemnatòries derivades d’aquella llei són injustes, ja que aquella llei no es pot considerar democràtica. I tot i les promeses de derogar-la fetes en el seu dia pels partits que governen ara, les esquerres han vist que aquell pervers artefacte judicial també pot ser útil als seus interessos actuals, i ara es fan els desentesos. Una actitud típica dels polítics, els quals diuen una cosa quan són a l’oposició i fan exactament la contrària quan governen. Jutges i polítics units per un interès superior comú.
Tot i que de vegades ens volen fer creure que són infal·libles, els jutges també s’equivoquen. S’equivoquen tant i l’encerten tant com ens equivoquem i l’encertem les persones que no som jutges. El problema és que, quan un jutge signa una sentència equivocada, normalment no és el jutge qui paga per la seva equivocació sinó la persona que en pateix les conseqüències. Les sentències judicials injustes generen un gran escàndol en la societat. Algunes són tan extravagants que no poden ser fruit d’una equivocació dels jutges sinó d’una voluntat clara de perjudicar la persona jutjada, o la idea que representa. Els jutges, com tothom, també tenen les seves preferències polítiques i, si cal, persegueixen idees. D’això en té experiència el món independentista català. Els jutges disposen d’una eina molt efectiva per venjar-se de qui discrepi de la seva particular interpretació de la llei: la sentència judicial. Evidentment no parlo de tots els jutges, ja que la majoria fan bé la seva feina. Parlo de molts d’aquells que arriben als nivells diguem-ne més polítics de la judicatura: el TOP, que ara en diuen Audiència Nacional, i el Tribunal Suprem. El Tribunal Constitucional, formalment, no entraria en aquesta categoria, tot i que els efectes perversos de les seves actuacions són encara pitjors, ja que, si et condemnen injustament, només et queda la via d’anar a buscar la justícia més amunt dels Pirineus, amb tot el que això comporta.
Aplicant la Llei de Seguretat Ciutadana del 2015, recentment s’ha fet pública una sentència condemnatòria que no implica entrada a la presó, però quasi, en contra d’una diputada madrilenya podemita que va participar en unes protestes. És una sentència injusta, i molta gent se n’ha queixat en veu alta, inclòs un vicepresident del govern espanyol. Però el corporativisme del món judicial intenta tapar les crítiques que reben els jutges, i qui té les de perdre sempre és qui es queixa i no pas el jutge. Al meu entendre, la majoria de les sentències condemnatòries derivades d’aquella llei són injustes, ja que aquella llei no es pot considerar democràtica. I tot i les promeses de derogar-la fetes en el seu dia pels partits que governen ara, les esquerres han vist que aquell pervers artefacte judicial també pot ser útil als seus interessos actuals, i ara es fan els desentesos. Una actitud típica dels polítics, els quals diuen una cosa quan són a l’oposició i fan exactament la contrària quan governen. Jutges i polítics units per un interès superior comú.
dissabte, 9 de maig del 2020
Entre poc i massa
Amb això de la pandèmia i les seves conseqüències, observo que hi ha gent que diu estar encantada de la vida amb la disminució dels sorolls i la contaminació ambiental, com a resultat del confinament de la població i l’aturada dràstica de l’activitat industrial i mercantil. Alguns fins i tot suggereixen que seria molt positiu que aquesta aturada de la societat s’allargués en el temps. Alguns —imagino que són els que tenen la vida resolta— sembla que només hi vegin els aspectes positius, que ningú nega que hi siguin, i treuen importància a les moltes conseqüències negatives de la pandèmia que ens ha tocat viure, començant pels milers de persones que no poden superar la malaltia i es queden pel camí.
A veure, entre poc i massa. Qui s’ha quedat sense feina i sense ingressos estic segur que no s’ho mira d’aquesta manera tan centrada en la visió positiva que dèiem abans. Parlo, sense anar més lluny, del personal sanitari que a finals d’abril es va quedar al carrer perquè ja no els necessitaven als hospitals, i ni tan sols tenen dret a cobrar l’atur. Cada dia a les vuit del vespre la gent surt al balcó i aplaudeix al personal sanitari, però s’oblida de les seves precàries condicions laborals, i de les retallades de sous i pagues extres que encara no han recuperat. Per cert, retallades que va començar a aplicar un govern tripartit d’esquerres, i van continuar amb un govern de dretes.
Parlo, en general, dels treballadors de les moltes empreses que han tancat. Potser no podran tornar a treballar-hi, ja que només el temps ens dirà quants d’aquests tancaments d’empresa seran provisionals o definitius. Els ERTES només són una eina governamental per maquillar una situació d’atur que és molt més greu que allò que ens diu l’estadística oficial. Està bé parlar d’unes ciutats sense cotxes i plenes de bicicletes, però sempre sense perdre de vista que els ciutadans, a banda de respirar aire net, tenen dret a poder esmorzar, dinar i sopar cada dia. Alguns semblen haver-ho oblidat.
A veure, entre poc i massa. Qui s’ha quedat sense feina i sense ingressos estic segur que no s’ho mira d’aquesta manera tan centrada en la visió positiva que dèiem abans. Parlo, sense anar més lluny, del personal sanitari que a finals d’abril es va quedar al carrer perquè ja no els necessitaven als hospitals, i ni tan sols tenen dret a cobrar l’atur. Cada dia a les vuit del vespre la gent surt al balcó i aplaudeix al personal sanitari, però s’oblida de les seves precàries condicions laborals, i de les retallades de sous i pagues extres que encara no han recuperat. Per cert, retallades que va començar a aplicar un govern tripartit d’esquerres, i van continuar amb un govern de dretes.
Parlo, en general, dels treballadors de les moltes empreses que han tancat. Potser no podran tornar a treballar-hi, ja que només el temps ens dirà quants d’aquests tancaments d’empresa seran provisionals o definitius. Els ERTES només són una eina governamental per maquillar una situació d’atur que és molt més greu que allò que ens diu l’estadística oficial. Està bé parlar d’unes ciutats sense cotxes i plenes de bicicletes, però sempre sense perdre de vista que els ciutadans, a banda de respirar aire net, tenen dret a poder esmorzar, dinar i sopar cada dia. Alguns semblen haver-ho oblidat.
dimecres, 29 d’abril del 2020
El rescat financer
(Article original publicat el 23/4/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1962, pàg. 2)
Escoltem i llegim sovint que com a resultat de la crisi que va començar l’any 2007 i que encara no es pot donar per acabada, per tal d’evitar-ne la fallida els bancs espanyols van ser rescatats pel govern amb 65.000 milions de diners públics. Però aquesta afirmació és falsa i, per tant, les propostes que alguns fan a partir de la mateixa no tenen massa credibilitat. Així, és ben cert que si ara el govern disposés d’aquells diners, d’altra manera es podria gestionar la crisi general derivada de la pandèmia. Però basat en el mateix relat equivocat, es proposa que, ja que els bancs suposadament van rebre aquells fons públics, ara haurien de ser les entitats financeres les que, en contrapartida, rescatessin la societat. El discurs potser sonaria bé si la informació del rescat financer fos certa. Però no ho és. El fet cert és que tot aquest relat parteix d’una informació equivocada.
No per anar repetint que els bancs van rebre 65.000 milions això passarà a ser veritat. No és cert que es rescatés la banca, i caldria que tots féssim un exercici honest de memòria. Es van rescatar, això sí, una sèrie de caixes d’estalvis, gairebé totes les existents excepte algunes que eren gestionades sota criteris estrictament professionals; és el cas de la Caixa. Aquelles caixes, però, funcionaven sota una nefasta gestió política, concedint crèdits que no es tornaven i finançant disbarats com, per exemple, aeroports que no han arribat a funcionar mai. Com que la majoria d’aquelles empreses es trobaven en fallida, el govern va decidir rescatar-les, nacionalitzar-les i vendre-les a tercers. Repeteixo, no es va rescatar cap entitat financera privada, sinó unes caixes d’estalvi que utilitzaven els partits per a lluïment personal dels seus dirigents i per fer-se favors entre ells.
No sé si les entitats financeres haurien o no d’ajudar a resoldre la greu situació en la qual ens trobem a causa de la pandèmia; es tracta d’una decisió política en el qual no hi entraré. Ara bé, tenint present que, en cas de fallida, els dipòsits de fins a cent mil euros estaven garantits pel Fons de Garantia Bancària, jo no les hagués pas rescatat. Allò va ser una decisió política vergonyosa, gens exemplar, i molts ens preguntàvem per què el govern salvava aquelles caixes i no, posem per cas, les merceries. Però el fet és que amb aquella operació els polítics pretenien tapar-se les vergonyes d’una nefasta gestió pública. El rescat de les caixes en fallida va tirar endavant perquè els partits polítics en sortien beneficiats.
Escoltem i llegim sovint que com a resultat de la crisi que va començar l’any 2007 i que encara no es pot donar per acabada, per tal d’evitar-ne la fallida els bancs espanyols van ser rescatats pel govern amb 65.000 milions de diners públics. Però aquesta afirmació és falsa i, per tant, les propostes que alguns fan a partir de la mateixa no tenen massa credibilitat. Així, és ben cert que si ara el govern disposés d’aquells diners, d’altra manera es podria gestionar la crisi general derivada de la pandèmia. Però basat en el mateix relat equivocat, es proposa que, ja que els bancs suposadament van rebre aquells fons públics, ara haurien de ser les entitats financeres les que, en contrapartida, rescatessin la societat. El discurs potser sonaria bé si la informació del rescat financer fos certa. Però no ho és. El fet cert és que tot aquest relat parteix d’una informació equivocada.
No per anar repetint que els bancs van rebre 65.000 milions això passarà a ser veritat. No és cert que es rescatés la banca, i caldria que tots féssim un exercici honest de memòria. Es van rescatar, això sí, una sèrie de caixes d’estalvis, gairebé totes les existents excepte algunes que eren gestionades sota criteris estrictament professionals; és el cas de la Caixa. Aquelles caixes, però, funcionaven sota una nefasta gestió política, concedint crèdits que no es tornaven i finançant disbarats com, per exemple, aeroports que no han arribat a funcionar mai. Com que la majoria d’aquelles empreses es trobaven en fallida, el govern va decidir rescatar-les, nacionalitzar-les i vendre-les a tercers. Repeteixo, no es va rescatar cap entitat financera privada, sinó unes caixes d’estalvi que utilitzaven els partits per a lluïment personal dels seus dirigents i per fer-se favors entre ells.
No sé si les entitats financeres haurien o no d’ajudar a resoldre la greu situació en la qual ens trobem a causa de la pandèmia; es tracta d’una decisió política en el qual no hi entraré. Ara bé, tenint present que, en cas de fallida, els dipòsits de fins a cent mil euros estaven garantits pel Fons de Garantia Bancària, jo no les hagués pas rescatat. Allò va ser una decisió política vergonyosa, gens exemplar, i molts ens preguntàvem per què el govern salvava aquelles caixes i no, posem per cas, les merceries. Però el fet és que amb aquella operació els polítics pretenien tapar-se les vergonyes d’una nefasta gestió pública. El rescat de les caixes en fallida va tirar endavant perquè els partits polítics en sortien beneficiats.
dilluns, 27 d’abril del 2020
La gent
Hi ha persones que s’atribueixen alegrement la facultat de parlar en nom de la gent, sigui per criticar alguna cosa, reivindicar-ne una altra o predicar sobre qualsevol assumpte. La gent diu que aquest no és el camí correcte, la gent reclama un carril bici, la gent... És la mateixa mentalitat d’aquells que es veuen capaços de parlar en nom dels catalans. Els catalans pensen, els catalans reclamen, els catalans... O si anem més enllà, cap a l’oest, també és molt habitual sentir que los españoles esto, los españoles lo otro. O els sindicalistes que gosen parlar en nom dels treballadors (quan la majoria dels treballadors no estan afiliats a cap sindicat), o els dirigents de les patronals que tenen la barra de parlar en nom dels empresaris, com si tots els empresaris pensessin igual. En el fons, aquestes persones, potser sense ser-ne conscients, defensen el pensament únic, i ni els passa pel cap admetre que tal vegada no tota la gent pensa igual que qui, contra tota lògica, se n’atribueix la seva representació en exclusiva. Pensem-hi.
divendres, 17 d’abril del 2020
Reflexions des del confinament
(Article original publicat el 9/4/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1960, pàg. 2)
Aquesta és la quarta setmana de confinament. Se’ns permet sortir de casa, però només per fer unes poques activitats: anar a la farmàcia (qui ho necessiti), anar a comprar menjar (una necessitat que té tothom), anar al quiosc a comprar el diari (suposant que el quiosc estigui obert, que ja és molt suposar), anar a l’estanc a comprar droga legal (per cert, el tabac és una droga molt més perniciosa que altres drogues que són il·legals) i, pels que en tinguin, anar a passejar el gos. La mainada, en aquest aspecte, té menys drets que els gossos. Les autoritats competents d’Espanya (Catalunya s’ha quedat sense competències, tot això es decideix a 600 quilòmetres de casa) deuen pensar que els pares no estan prou preparats com per treure a passejar els seus fills, amb les precaucions que es fixessin.
A casa nostra tenim un terrat rectangular, amb un perímetre d’uns 200 passos. Aquesta circumstància ens permet fer passejades diàries, i observar la ciutat des de les altures. Veus com la gent passa l’estona als terrats i terrasses dels edificis veïns. La majoria porta el mòbil a la mà però pocs l’utilitzen per parlar ja que fan altres activitats digitals. Deuen participar en xarxes socials, o escolten música, o veuen pel·lícules, o vés a saber que. Des del terrat veiem també l’activitat del carrer, que gairebé és nul·la. De tant en tant passa un cotxe, i de tant en tant passa alguna persona amb un gos, un carret de la compra o sense res. Al principi era estrany veure persones amb mascaretes, però ara se’n veuen més. No sé pas d’on les deuen treure, ja que a les farmàcies del barri ens diuen que estan esgotades. Nosaltres a casa en tenim alguna per si més endavant ens diuen que per sortir al carrer serà obligatori portar mascareta.
Penjades als balcons es veuen algunes pancartes que diuen “ens en sortirem”, “tot anirà bé” i missatges similars. Jo també estic convençut que més aviat que tard ens en sortirem, però sense oblidar els milers de persones, joves i grans, que amb la seva vida hauran pagat el peatge més car de la crisi. Per altra banda, el personal sanitari es mereix un deu. Treballa en unes condicions físiques i mentals molt complicades i, per si això fos poc, la majoria dels professionals de la sanitat no disposen de tots els elements de protecció que haurien de tenir. Quan tot això s’acabi, s’hauran de demanar responsabilitats a molta gent, tant per la gestió de la crisi com, per exemple, per la situació de les residències de gent gran, un dels grans escàndols d’aquesta crisi.
A casa nostra tenim un terrat rectangular, amb un perímetre d’uns 200 passos. Aquesta circumstància ens permet fer passejades diàries, i observar la ciutat des de les altures. Veus com la gent passa l’estona als terrats i terrasses dels edificis veïns. La majoria porta el mòbil a la mà però pocs l’utilitzen per parlar ja que fan altres activitats digitals. Deuen participar en xarxes socials, o escolten música, o veuen pel·lícules, o vés a saber que. Des del terrat veiem també l’activitat del carrer, que gairebé és nul·la. De tant en tant passa un cotxe, i de tant en tant passa alguna persona amb un gos, un carret de la compra o sense res. Al principi era estrany veure persones amb mascaretes, però ara se’n veuen més. No sé pas d’on les deuen treure, ja que a les farmàcies del barri ens diuen que estan esgotades. Nosaltres a casa en tenim alguna per si més endavant ens diuen que per sortir al carrer serà obligatori portar mascareta.
Penjades als balcons es veuen algunes pancartes que diuen “ens en sortirem”, “tot anirà bé” i missatges similars. Jo també estic convençut que més aviat que tard ens en sortirem, però sense oblidar els milers de persones, joves i grans, que amb la seva vida hauran pagat el peatge més car de la crisi. Per altra banda, el personal sanitari es mereix un deu. Treballa en unes condicions físiques i mentals molt complicades i, per si això fos poc, la majoria dels professionals de la sanitat no disposen de tots els elements de protecció que haurien de tenir. Quan tot això s’acabi, s’hauran de demanar responsabilitats a molta gent, tant per la gestió de la crisi com, per exemple, per la situació de les residències de gent gran, un dels grans escàndols d’aquesta crisi.
dimarts, 14 d’abril del 2020
Frivolitats
Aquests dies de confinament estem veient moltes frivolitats per part dels polítics. En una societat tan infantilitzada com la nostra (i com agrada a determinats polítics promoure-ho i aprofitar-se’n!), una TV pública promou una performance multitudinària als balcons, mentre l’alcaldessa que ho controla políticament riu per sota el nas; en cas d’èxit, que no ho va ser, s’hauria posat totes les medalles. La mateixa alcaldessa demanava als nens que li escrivissin cartes, prometent que un dia a la setmana ella les contestarà per mitjà de la mateixa TV. Recorden “Aló presidente”? Doncs a Barcelona ara hi tindrem “Aló alcaldessa”. La senyora no descansa mai, sempre està en campanya electoral, i ho aprofita tot per promocionar-se, fins i tot la desgràcia aliena d’una pandèmia.
Uns poca soltes de Madrid (i sóc suau en la descripció) publiquen el recompte de les mascaretes que envien a Catalunya i, oh casualitat!, la suma és de 1.714 mil mascaretes, o 1.714.000 si us agrada més. Ja està, ja han tornat a fer la brometa fàcil a costa dels catalans. El conseller català de torn cau a la trampa dels poca soltes de Madrid i respon molt enfadat en roda de premsa, amb més vehemència estomacal que intel·ligència. A Madrid se’n foten de l’any 1714, un any que a Catalunya no s’oblidarà mai, i encara riuen. Són només uns exemples de la frivolitat que gasten alguns polítics i funcionaris en temps de, per a ells, poca feina.
Uns poca soltes de Madrid (i sóc suau en la descripció) publiquen el recompte de les mascaretes que envien a Catalunya i, oh casualitat!, la suma és de 1.714 mil mascaretes, o 1.714.000 si us agrada més. Ja està, ja han tornat a fer la brometa fàcil a costa dels catalans. El conseller català de torn cau a la trampa dels poca soltes de Madrid i respon molt enfadat en roda de premsa, amb més vehemència estomacal que intel·ligència. A Madrid se’n foten de l’any 1714, un any que a Catalunya no s’oblidarà mai, i encara riuen. Són només uns exemples de la frivolitat que gasten alguns polítics i funcionaris en temps de, per a ells, poca feina.
dijous, 2 d’abril del 2020
Una política informativa manifestament millorable
L’aparició i extensió mundial de la pandèmia potser no es va poder evitar, i de fet encara no hi ha cap evidència de quin va ser el seu origen. Potser no ho sabrem mai. Ara només podem confiar en els tècnics, que són els que han de resoldre el problema. Mentrestant, els governants haurien de facilitar les coses als ciutadans, deixar de fer política petita, en el sentit més negatiu del concepte fer política, evitar tirar-se els plats pel cap entre ells i facilitar una informació fiable al ciutadà, i prescindint d’especulacions gratuïtes que només porten a la confusió de la ciutadania. S’han de denunciar les desqualificacions generalitzades adreçades al President de la Generalitat per la seva exigència —avalada pels millors experts en la matèria— d’un confinament més efectiu per a Catalunya... per acabar donant-li la raó per la via dels fets en aplicar la seva recepta a tot l’estat, però sense que Torra hagi rebut cap disculpa pública. Això ha sigut molt lleig, i els dirigents del PSOE i de la seva franquícia catalana en són els grans responsables.
El govern espanyol fa dues compareixences públiques diàries, uns actes que alguns voluntariosos anomenen rodes de premsa però que, evidentment, de rodes de premsa no en tenen res. Primer surten uns polítics i uns tècnics qui hi diuen la seva, i després contesten unes quantes preguntes... prèviament seleccionades. Sorprèn negativament que hi participin també uns uniformats de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i l’Exèrcit, els quals més que transmetre tranquil·litat a la ciutadania generen intranquil·litat pel llenguatge militar i de pensament polític únic que utilitzen. Costa d’entendre el paper dels militars en les compareixences públiques d’un govern civil i suposadament democràtic. La majoria dels països del nostre entorn geopolític fan una gestió cent per cent civil de la política informativa.
Acabades les compareixences, comença el torn de preguntes, i aquí els governants transformen el format habitual d’una roda de premsa en una altra cosa. Així, les preguntes són prèviament filtrades i escollides pels seus equips, quan tècnicament seria perfectament factible que els periodistes formulessin en directe les seves preguntes per via telemàtica i poguessin repreguntar, i els governants contestessin també en directe. Cal deixar constància que, dissortadament, en les compareixences de la Generalitat també s’ha optat erròniament pel mateix format. Un merescut clatellot, doncs, als dos governs, l’espanyol i el català.
Tot plegat em porta a concloure que la política informativa que sobre la crisi originada per la pandèmia s’està duent a terme per part dels nostres governants és manifestament millorable. Els ciutadans som adults i no ens mereixem que se’ns menystingui d’aquesta manera.
El govern espanyol fa dues compareixences públiques diàries, uns actes que alguns voluntariosos anomenen rodes de premsa però que, evidentment, de rodes de premsa no en tenen res. Primer surten uns polítics i uns tècnics qui hi diuen la seva, i després contesten unes quantes preguntes... prèviament seleccionades. Sorprèn negativament que hi participin també uns uniformats de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i l’Exèrcit, els quals més que transmetre tranquil·litat a la ciutadania generen intranquil·litat pel llenguatge militar i de pensament polític únic que utilitzen. Costa d’entendre el paper dels militars en les compareixences públiques d’un govern civil i suposadament democràtic. La majoria dels països del nostre entorn geopolític fan una gestió cent per cent civil de la política informativa.
Acabades les compareixences, comença el torn de preguntes, i aquí els governants transformen el format habitual d’una roda de premsa en una altra cosa. Així, les preguntes són prèviament filtrades i escollides pels seus equips, quan tècnicament seria perfectament factible que els periodistes formulessin en directe les seves preguntes per via telemàtica i poguessin repreguntar, i els governants contestessin també en directe. Cal deixar constància que, dissortadament, en les compareixences de la Generalitat també s’ha optat erròniament pel mateix format. Un merescut clatellot, doncs, als dos governs, l’espanyol i el català.
Tot plegat em porta a concloure que la política informativa que sobre la crisi originada per la pandèmia s’està duent a terme per part dels nostres governants és manifestament millorable. Els ciutadans som adults i no ens mereixem que se’ns menystingui d’aquesta manera.
dilluns, 23 de març del 2020
Alarma
(Article original publicat el 27/3/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1957/1958, pàg. 2)
Pedro Sánchez ha decidit posar Espanya en estat d’alarma. Es tracta d’una situació excepcional que, entre altres mesures, inclou el desplegament dels militars, i la limitació de la llibertat de moviments dels ciutadans, un dret democràtic essencial protegit per la constitució. Per aconseguir-ho, va presidir un consell de ministres llarguíssim per tal de convèncer els seus socis de govern de la necessitat de prendre una mesura tan greu com aquesta. Fins i tot hi va assistir el vicepresident, de Podemos, que no hi hauria d’haver anat per trobar-se en període de quarantena. Però feta la llei feta la trampa, i Iglesias hi va anar, i es va fer també responsable de la decisió. Amb aquesta mesura tan dràstica, Sánchez volia demostrar que qui mana és ell i només ell, i que la seva confiança en la gestió autonòmica de la pandèmia és nul·la.
A Sánchez li agrada molt fer discursos. Els discursos de Sánchez són això, només discursos, usualment buits de contingut i sense cap compromís en ferm per part seva. Són, usualment, discursos amables que tenen com a únic objectiu obtenir el suport polític dels receptors als quals van adreçats, com, per exemple, la seva investidura com a president. Esquerra no ho ignora, i com a soci a l’ombra li segueix el joc. Sánchez fa un discurs amable, obté la contrapartida política que busca, i immediatament s’oblida del seu discurs. I com que un país es governa amb decisions i no amb discursos, és molt important parar atenció a les decisions que porten la seva signatura i es publiquen al BOE. La decisió de posar Espanya sota l’estat d’alarma és una decisió molt greu que a parer dels tècnics no resoldrà el problema del coronavirus, i portarà conseqüències molt negatives per a tothom.
La decisió d’imposar l’estat d’alarma és una repetició del nefast article 155, però aquesta vegada amb vigència a tot l’estat. Amb aquesta mesura Sánchez demostra no creure en l’estat autonòmic, i torna als anys setanta del segle passat, abans d’establir-se l’estat autonòmic. Així, ara mateix qualsevol decisió que es prengui a Catalunya sota l’estat d’alarma és per ordre d’un ministre de Madrid. El president de Catalunya, els consellers i els alts executius de la Generalitat ja no pinten res. I el mateix val per Euskadi i per l’altra nació històrica de l’estat, Galícia. La resta d’autonomies són només l’excusa per tenir controlats a catalans, bascos i gallecs. La situació d’Espanya és francament alarmant, i amb la nefasta gestió que fan de la pandèmia es torna a posar en evidència.
Pedro Sánchez ha decidit posar Espanya en estat d’alarma. Es tracta d’una situació excepcional que, entre altres mesures, inclou el desplegament dels militars, i la limitació de la llibertat de moviments dels ciutadans, un dret democràtic essencial protegit per la constitució. Per aconseguir-ho, va presidir un consell de ministres llarguíssim per tal de convèncer els seus socis de govern de la necessitat de prendre una mesura tan greu com aquesta. Fins i tot hi va assistir el vicepresident, de Podemos, que no hi hauria d’haver anat per trobar-se en període de quarantena. Però feta la llei feta la trampa, i Iglesias hi va anar, i es va fer també responsable de la decisió. Amb aquesta mesura tan dràstica, Sánchez volia demostrar que qui mana és ell i només ell, i que la seva confiança en la gestió autonòmica de la pandèmia és nul·la.
A Sánchez li agrada molt fer discursos. Els discursos de Sánchez són això, només discursos, usualment buits de contingut i sense cap compromís en ferm per part seva. Són, usualment, discursos amables que tenen com a únic objectiu obtenir el suport polític dels receptors als quals van adreçats, com, per exemple, la seva investidura com a president. Esquerra no ho ignora, i com a soci a l’ombra li segueix el joc. Sánchez fa un discurs amable, obté la contrapartida política que busca, i immediatament s’oblida del seu discurs. I com que un país es governa amb decisions i no amb discursos, és molt important parar atenció a les decisions que porten la seva signatura i es publiquen al BOE. La decisió de posar Espanya sota l’estat d’alarma és una decisió molt greu que a parer dels tècnics no resoldrà el problema del coronavirus, i portarà conseqüències molt negatives per a tothom.
La decisió d’imposar l’estat d’alarma és una repetició del nefast article 155, però aquesta vegada amb vigència a tot l’estat. Amb aquesta mesura Sánchez demostra no creure en l’estat autonòmic, i torna als anys setanta del segle passat, abans d’establir-se l’estat autonòmic. Així, ara mateix qualsevol decisió que es prengui a Catalunya sota l’estat d’alarma és per ordre d’un ministre de Madrid. El president de Catalunya, els consellers i els alts executius de la Generalitat ja no pinten res. I el mateix val per Euskadi i per l’altra nació històrica de l’estat, Galícia. La resta d’autonomies són només l’excusa per tenir controlats a catalans, bascos i gallecs. La situació d’Espanya és francament alarmant, i amb la nefasta gestió que fan de la pandèmia es torna a posar en evidència.
divendres, 13 de març del 2020
Aznar i González
(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de març de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.955 de La Veu de l'Anoia)
Felipe González i José Maria Aznar són dos expresidents del govern espanyol que en deixar d’exercir els seus càrrecs no van acceptar cedir protagonisme mediàtic i passar a un anonimat més que recomanable. Així, tot i els anys que fa que van deixar les seves responsabilitats de govern, Aznar i González segueixen treballant per aparèixer a les portades dels diaris. I tot i pertànyer a partits polítics diferents, a banda de l’anticatalanisme que els agermana els dos expresidents comparteixen moltes més semblances polítiques del que pot semblar a primera vista. Aznar sempre ha sigut un polític de dretes, però amb l’evolució que està fent en els últims anys tindria tot el sentit que acabés fitxant per l’extrema dreta de Vox.
Per la seva banda González, amb els anys, ha anat evolucionant clarament cap a la dreta, i l’esquerranisme teòric que de tant en tant encara predica no va més enllà d’un discurs retòric adreçat a la soferta militància socialista. Una altra coincidència és que els dos expresidents engreixen els seus patrimonis particulars mitjançant les portes giratòries, una sortida econòmica que es van preparar a consciència mentre exercien altes responsabilitats de govern. I coincideixen tots dos que cal atacar per terra, mar i aire la Catalunya real, ja que no volen admetre que la ciutadania independentista té més pes polític que la minoritària Catalunya unionista que ells defensen amb dents i ungles. Se senten més còmodes explicant-se en els mitjans més populistes i, molt especialment, els d’extrema dreta, i eviten els mitjans de comunicació menys estomacals, és a dir, més professionals.
La seva llunyania política amb el president actual, Pedro Sánchez, els ha fet acostar posicions en la malaltissa deriva anticatalana que tots dos comparteixen. Ara s’han proposat fer descarrilar el govern socialista actual. Des dels mitjans de comunicació que dèiem abans, s’adrecen sovint a periodistes, jutges, fiscals i a tothom que els vulgui escoltar per criticar determinades mesures penitenciàries les quals, seguint estrictament la normativa vigent, es comencen a aplicar als presos polítics empresonats injustament. En aquest sentit, cal recordar que quan eren els alts càrrecs socialistes els que estaven empresonats, aquells sí, per delictes molt greus, amb morts pel mig i tot, van fer tot el possible perquè el compliment de les penes quedés reduït a la mínima expressió. Ara, amb els presos polítics catalans, busquen exactament el contrari. L’aplicació de la llei no és igual per a tothom.
Felipe González i José Maria Aznar són dos expresidents del govern espanyol que en deixar d’exercir els seus càrrecs no van acceptar cedir protagonisme mediàtic i passar a un anonimat més que recomanable. Així, tot i els anys que fa que van deixar les seves responsabilitats de govern, Aznar i González segueixen treballant per aparèixer a les portades dels diaris. I tot i pertànyer a partits polítics diferents, a banda de l’anticatalanisme que els agermana els dos expresidents comparteixen moltes més semblances polítiques del que pot semblar a primera vista. Aznar sempre ha sigut un polític de dretes, però amb l’evolució que està fent en els últims anys tindria tot el sentit que acabés fitxant per l’extrema dreta de Vox.
Per la seva banda González, amb els anys, ha anat evolucionant clarament cap a la dreta, i l’esquerranisme teòric que de tant en tant encara predica no va més enllà d’un discurs retòric adreçat a la soferta militància socialista. Una altra coincidència és que els dos expresidents engreixen els seus patrimonis particulars mitjançant les portes giratòries, una sortida econòmica que es van preparar a consciència mentre exercien altes responsabilitats de govern. I coincideixen tots dos que cal atacar per terra, mar i aire la Catalunya real, ja que no volen admetre que la ciutadania independentista té més pes polític que la minoritària Catalunya unionista que ells defensen amb dents i ungles. Se senten més còmodes explicant-se en els mitjans més populistes i, molt especialment, els d’extrema dreta, i eviten els mitjans de comunicació menys estomacals, és a dir, més professionals.
La seva llunyania política amb el president actual, Pedro Sánchez, els ha fet acostar posicions en la malaltissa deriva anticatalana que tots dos comparteixen. Ara s’han proposat fer descarrilar el govern socialista actual. Des dels mitjans de comunicació que dèiem abans, s’adrecen sovint a periodistes, jutges, fiscals i a tothom que els vulgui escoltar per criticar determinades mesures penitenciàries les quals, seguint estrictament la normativa vigent, es comencen a aplicar als presos polítics empresonats injustament. En aquest sentit, cal recordar que quan eren els alts càrrecs socialistes els que estaven empresonats, aquells sí, per delictes molt greus, amb morts pel mig i tot, van fer tot el possible perquè el compliment de les penes quedés reduït a la mínima expressió. Ara, amb els presos polítics catalans, busquen exactament el contrari. L’aplicació de la llei no és igual per a tothom.
dimarts, 10 de març del 2020
Gestió pública de comportaments privats inadequats
Diumenge es va celebrar la manifestació del Dia de les Dones. Gairebé tots els partits polítics, sindicats i altres agents socials, públics i privats, es van afegir a les celebracions, i tothom semblava estar d’acord amb les reivindicacions. La teoria, doncs, sembla que tothom la té perfectament clara. La mentalització ja és un pas, però ni de bon tros és un pas definitiu per resoldre un problema molt greu que té com a conseqüències la destrucció de persones i famílies.
Simultàniament amb la celebració dels actes del Dia de les Dones s’han fet públics determinats episodis inadequats, presumptament delictius, d’un dirigent polític que es dedicava a assetjar sexualment dones del seu departament. Era un tema que feia molt temps que existia però que, tot i això, es mantenia en l’esfera d’una discreció difícil d’entendre fins que aquesta setmana ha esclatat. El responsable polític de la conselleria finalment ha dimitit, i ara caldrà veure si l’escàndol anirà més enllà o del tema no se’n tornarà a parlar i tal dia farà un any.
La conclusió que se’n pot treure és que, si no ens posem seriosos, no resoldrem el problema. No n’hi ha prou que es facin grans manifestos a favor de les dones si no s’acompanyen de polítiques efectives. Si els escàndols es continuen tapant, si els assetjadors segueixen actuant amb una aparent impunitat, si les denúncies de les dones afectades no tenen efectes pràctics immediats, cada any anirem fent manifestacions però el problema de fons subsistirà.
Simultàniament amb la celebració dels actes del Dia de les Dones s’han fet públics determinats episodis inadequats, presumptament delictius, d’un dirigent polític que es dedicava a assetjar sexualment dones del seu departament. Era un tema que feia molt temps que existia però que, tot i això, es mantenia en l’esfera d’una discreció difícil d’entendre fins que aquesta setmana ha esclatat. El responsable polític de la conselleria finalment ha dimitit, i ara caldrà veure si l’escàndol anirà més enllà o del tema no se’n tornarà a parlar i tal dia farà un any.
La conclusió que se’n pot treure és que, si no ens posem seriosos, no resoldrem el problema. No n’hi ha prou que es facin grans manifestos a favor de les dones si no s’acompanyen de polítiques efectives. Si els escàndols es continuen tapant, si els assetjadors segueixen actuant amb una aparent impunitat, si les denúncies de les dones afectades no tenen efectes pràctics immediats, cada any anirem fent manifestacions però el problema de fons subsistirà.
divendres, 28 de febrer del 2020
Al·lèrgies lingüístiques
(L’article original en versió paper es va publicar el 21 de febrer de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.953 de La Veu de l'Anoia)
El món evoluciona amb força rapidesa, i si volem seguir el ritme de la societat que ens ha tocat viure sense quedar-ne exclosos hem d’estar molt alerta als canvis que contínuament s’estan produint. No s’hi val a badar però, això sí, convé separar el gra de la palla. No tot canvi és bo per si mateix, i això inclou també la forma d’expressar-se que tenen els humans. Determinats canvis que s’estan imposant en la forma de parlar i escriure a alguns ens grinyolen i ens costen d’acceptar, sobretot quan aquests canvis semblen més fruit d’una moda banal i passatgera que de normes lingüístiques tècnicament ben argumentades i elaborades per persones expertes en lingüística i que, per tant, en saben més que la majoria de la societat. És molt recomanable reconèixer l’autoritat de les persones que sobre determinats temes hi entenen més que la resta.
Amb un exemple potser s’entendrà millor. D’uns anys ençà el mot tothom gairebé ha desaparegut de molts textos i també de moltes expressions orals, i està sent substituït per allò al meu entendre tan ridícul del totes i tots, o tots i totes, com si la paraula tothom no ho englobés tot. La no utilització del terme tothom sembla una mena d’al·lèrgia lingüística sobtadament sobrevinguda, i observada des de la distància d’una mínima racionalitat lingüística costa d’entendre. Trobo francament ridícul i fora de lloc que, existint ja el terme tothom, aquest s’hagi de substituir per totes i tots, o tots i totes. Ho veig com una manera de complicar-se la vida sense cap necessitat, però en determinats àmbits l’exclusió del tothom gairebé s’ha convertit en una religió.
Potser només es tracta d’una moda passatgera, i més aviat que tard el sentit comú es tornarà a imposar i recuperarem la utilització d’aquest mot. Però com que sempre hi ha qui busca tres peus al gat, potser algú, o alguna, se sentirà ofesa, o ofès, i dirà que l’hom de tothom també té connotacions excloents, i que posats a ser políticament correctes s’hauria de dir tothom i totdon, o totdon i tothom. En fi, ja diuen que el sentit del ridícul no té límits, i també en l’àmbit lingüístic algunes persones semblen competir per veure qui la diu més grossa i obté la nota més alta. Però dit tot això, aquestes reflexions no són pas incompatibles amb la meva reivindicació, absolutament convençuda i sense reserves, d’una llibertat d’expressió sense límits per a tothom. I, per tant, també reivindico la llibertat que té tothom de fer el ridícul utilitzant determinades expressions orals o escrites.
El món evoluciona amb força rapidesa, i si volem seguir el ritme de la societat que ens ha tocat viure sense quedar-ne exclosos hem d’estar molt alerta als canvis que contínuament s’estan produint. No s’hi val a badar però, això sí, convé separar el gra de la palla. No tot canvi és bo per si mateix, i això inclou també la forma d’expressar-se que tenen els humans. Determinats canvis que s’estan imposant en la forma de parlar i escriure a alguns ens grinyolen i ens costen d’acceptar, sobretot quan aquests canvis semblen més fruit d’una moda banal i passatgera que de normes lingüístiques tècnicament ben argumentades i elaborades per persones expertes en lingüística i que, per tant, en saben més que la majoria de la societat. És molt recomanable reconèixer l’autoritat de les persones que sobre determinats temes hi entenen més que la resta.
Amb un exemple potser s’entendrà millor. D’uns anys ençà el mot tothom gairebé ha desaparegut de molts textos i també de moltes expressions orals, i està sent substituït per allò al meu entendre tan ridícul del totes i tots, o tots i totes, com si la paraula tothom no ho englobés tot. La no utilització del terme tothom sembla una mena d’al·lèrgia lingüística sobtadament sobrevinguda, i observada des de la distància d’una mínima racionalitat lingüística costa d’entendre. Trobo francament ridícul i fora de lloc que, existint ja el terme tothom, aquest s’hagi de substituir per totes i tots, o tots i totes. Ho veig com una manera de complicar-se la vida sense cap necessitat, però en determinats àmbits l’exclusió del tothom gairebé s’ha convertit en una religió.
Potser només es tracta d’una moda passatgera, i més aviat que tard el sentit comú es tornarà a imposar i recuperarem la utilització d’aquest mot. Però com que sempre hi ha qui busca tres peus al gat, potser algú, o alguna, se sentirà ofesa, o ofès, i dirà que l’hom de tothom també té connotacions excloents, i que posats a ser políticament correctes s’hauria de dir tothom i totdon, o totdon i tothom. En fi, ja diuen que el sentit del ridícul no té límits, i també en l’àmbit lingüístic algunes persones semblen competir per veure qui la diu més grossa i obté la nota més alta. Però dit tot això, aquestes reflexions no són pas incompatibles amb la meva reivindicació, absolutament convençuda i sense reserves, d’una llibertat d’expressió sense límits per a tothom. I, per tant, també reivindico la llibertat que té tothom de fer el ridícul utilitzant determinades expressions orals o escrites.
dimecres, 26 de febrer del 2020
De casament a Espanya
Diuen les dades oficials que a Catalunya menys del deu per cent dels casaments es fan per l’església, cosa que no passa a Espanya, on aquest percentatge és molt superior. No ho valoro, només és una dada. Recentment vaig anar a Espanya de casament. La cerimònia va tenir lloc en una capital de província mitjana, on la gent és més clàssica en la manera de fer i de vestir que a Barcelona. És la típica ciutat on per sortir a fer un tomb a la tarda la gent es muda. Ep, no ho critico, em sembla tan bona opció com els que passegen en xancletes, texans i samarreta.
Un casament clàssic a Espanya, i aquest ho era, és tot un espectacle. Algunes senyores, no totes, portaven barret o tocado, i els senyors anaven quasi tots amb vestit fosc, camisa blanca, corbata i ulleres de sol; algun convidat portava sabates de color marró, i ho menciono perquè aquesta combinació tan habitual en els polítics d’esquerres sempre m’ha cridat l’atenció. Us imagineu Pere Aragonès amb vestit fosc i sabates negres? Jo no l’he vist mai així. I qui diu Aragonès diu qualsevol alcalde, regidor o diputat de qualsevol partit d’esquerres. I també alguns de dretes.
Des de l’església ens vam traslladar al lloc del banquet, on es va servir un aperitiu completíssim que va acabar més tard de les quatre. A quarts de cinc van començar a servir el dinar, molt complet, amb carn i peix, i ens aixecàvem de la taula poc abans de les set. Els que van optar per seguir la festa i empalmar amb la disco la tenien allà mateix, i els que vam optar per fer els centenars de quilòmetres que ens separaven de Sarrià, carretera i manta. Una festa cansada però simpàtica, això sí.
Un casament clàssic a Espanya, i aquest ho era, és tot un espectacle. Algunes senyores, no totes, portaven barret o tocado, i els senyors anaven quasi tots amb vestit fosc, camisa blanca, corbata i ulleres de sol; algun convidat portava sabates de color marró, i ho menciono perquè aquesta combinació tan habitual en els polítics d’esquerres sempre m’ha cridat l’atenció. Us imagineu Pere Aragonès amb vestit fosc i sabates negres? Jo no l’he vist mai així. I qui diu Aragonès diu qualsevol alcalde, regidor o diputat de qualsevol partit d’esquerres. I també alguns de dretes.
Des de l’església ens vam traslladar al lloc del banquet, on es va servir un aperitiu completíssim que va acabar més tard de les quatre. A quarts de cinc van començar a servir el dinar, molt complet, amb carn i peix, i ens aixecàvem de la taula poc abans de les set. Els que van optar per seguir la festa i empalmar amb la disco la tenien allà mateix, i els que vam optar per fer els centenars de quilòmetres que ens separaven de Sarrià, carretera i manta. Una festa cansada però simpàtica, això sí.
dimecres, 19 de febrer del 2020
El càstig de la T-Casual
L’Ajuntament de Barcelona ha decidit penalitzar econòmicament no pas als ciutadans que utilitzen massa els serveis públics —la qual cosa potser podria tenir algun sentit— sinó a qui els utilitza poc. Sembla una broma de mal gust. Així, ara a Barcelona et castiguen per utilitzar poc el transport públic, fent-te pagar els viatges en bus o metro més cars que si viatgessis més sovint. La nova targeta de transport T-Casual és l’instrument per perpetrar aquest atracament a l’usuari. La targeta T-Casual ve a ser com una de les antigues targetes T-10 però bastant més cara i, a més, és d’ús unipersonal, un càstig afegit. Pagués més per cada viatge que fas, i a més no la pots compartir amb la persona que viatja amb tu, que necessàriament n’ha d’utilitzar una altra. S’han produït moltes queixes però no n’han fet cap cas, ja que la targeta T-Familiar que es van treure de la màniga a última hora per suposadament resoldre el problema sembla un insult a la intel·ligència del ciutadà. La solució seria ben fàcil: que la targeta T-Casual deixés de ser unipersonal seria una bona mesura, i que es revisés a la baixa l’exagerat augment de preu aplicat també seria benvingut pel ciutadà. Recuperar el nom antic de T-10 potser ja seria demanar massa, perquè deixaria massa en evidència que s’ha comès un abús a l’usuari.
divendres, 14 de febrer del 2020
Dos hospitals a Wuhan
(L’article original en versió paper es va publicar el 7 de febrer de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.951 de La Veu de l'Anoia)
Segons els terminis prefixats per les autoritats xineses, aquesta setmana han entrat en funcionament a la ciutat de Wuhan (11 milions d’habitants) dos hospitals per a persones diagnosticades o sospitoses de patir l’epidèmia de coronavirus. El primer hospital que s’ha obert disposa de mil llits i s’ha construït en una setmana, i dilluns mateix va començar a rebre malalts. El segon, amb una capacitat per a mil cinc-cents pacients, també s’ha obert aquesta setmana, deu dies després d’iniciar-se la seva construcció. És a dir, en deu dies s’han construït dos hospitals amb una capacitat per a dos mil cinc-cents malalts, així com els equipaments tècnics i el personal sanitari necessaris per atendre’ls. Una bona part d’aquest personal —molts són militars— ha estat enviat a Wuhan des d’altres regions del país.
Una operació d’aquestes característiques només es pot tirar endavant en un règim dictatorial, i seria impensable en una democràcia, on es tardarien anys a construir unes instal·lacions similars. No s’ha d’oblidar que hi ha tot un exercit de polítics i funcionaris públics que han de justificar la seva tasca, i això vol dir fer controls de tota mena per complir amb la normativa. A la Xina, però, quan el líder màxim pren una decisió tothom creu, sense plantejar-se altra cosa que no sigui obeir sense protestar, i això val tant per a les persones que han fet l’obra civil com pel personal sanitari responsable de fer funcionar les instal·lacions. Amb un plantejament autoritari similar, la Xina manté empresonats milions de ciutadans pel sot fet de tenir principis religiosos i defensar una determinada cultura, separant els fills dels pares per reeducar-los a tots.
Amb notícies com aquestes hi ha qui es planteja si el sistema dictatorial xinès és millor que el nostre. Si ens fixem en l’epidèmia en si mateixa, hi ha molts dubtes que la política informativa del govern xinès hagi estat la més encertada. Al principi les autoritats van intentar amagar al món el greu problema sanitari que patien, i van pressionar les autoritats sanitàries internacionals per evitar fer-lo públic en tota la seva gravetat. Cap sorpresa. La Xina és un país molt orgullós, i un desastre com aquest és molt negatiu pels seus interessos, ja que el lideratge mundial que busca pot quedar malmès. I sobre la construcció dels dos hospitals en deu dies, la Xina ha demostrat que té capacitat per fer-ho i molta mà d’obra disponible. Entre els experts, però, es dubta que aquesta operació serveixi per controlar l’epidèmia.
Segons els terminis prefixats per les autoritats xineses, aquesta setmana han entrat en funcionament a la ciutat de Wuhan (11 milions d’habitants) dos hospitals per a persones diagnosticades o sospitoses de patir l’epidèmia de coronavirus. El primer hospital que s’ha obert disposa de mil llits i s’ha construït en una setmana, i dilluns mateix va començar a rebre malalts. El segon, amb una capacitat per a mil cinc-cents pacients, també s’ha obert aquesta setmana, deu dies després d’iniciar-se la seva construcció. És a dir, en deu dies s’han construït dos hospitals amb una capacitat per a dos mil cinc-cents malalts, així com els equipaments tècnics i el personal sanitari necessaris per atendre’ls. Una bona part d’aquest personal —molts són militars— ha estat enviat a Wuhan des d’altres regions del país.
Una operació d’aquestes característiques només es pot tirar endavant en un règim dictatorial, i seria impensable en una democràcia, on es tardarien anys a construir unes instal·lacions similars. No s’ha d’oblidar que hi ha tot un exercit de polítics i funcionaris públics que han de justificar la seva tasca, i això vol dir fer controls de tota mena per complir amb la normativa. A la Xina, però, quan el líder màxim pren una decisió tothom creu, sense plantejar-se altra cosa que no sigui obeir sense protestar, i això val tant per a les persones que han fet l’obra civil com pel personal sanitari responsable de fer funcionar les instal·lacions. Amb un plantejament autoritari similar, la Xina manté empresonats milions de ciutadans pel sot fet de tenir principis religiosos i defensar una determinada cultura, separant els fills dels pares per reeducar-los a tots.
Amb notícies com aquestes hi ha qui es planteja si el sistema dictatorial xinès és millor que el nostre. Si ens fixem en l’epidèmia en si mateixa, hi ha molts dubtes que la política informativa del govern xinès hagi estat la més encertada. Al principi les autoritats van intentar amagar al món el greu problema sanitari que patien, i van pressionar les autoritats sanitàries internacionals per evitar fer-lo públic en tota la seva gravetat. Cap sorpresa. La Xina és un país molt orgullós, i un desastre com aquest és molt negatiu pels seus interessos, ja que el lideratge mundial que busca pot quedar malmès. I sobre la construcció dels dos hospitals en deu dies, la Xina ha demostrat que té capacitat per fer-ho i molta mà d’obra disponible. Entre els experts, però, es dubta que aquesta operació serveixi per controlar l’epidèmia.
dilluns, 10 de febrer del 2020
Una definició equívoca: constitucionalista
El terme constitucionalista s’utilitza molt sovint per definir una part de la societat espanyola, però al meu entendre es fa de forma equívoca. Així, els ciutadans partidaris de preservar la unitat d’Espanya, aquells que molts definim com a unionistes, se n’atribueixen erròniament la propietat en exclusiva. Però als unionistes espanyols no els agrada que els defineixin així, i es van treure de la màniga el terme constitucionalista. Què vol dir constitucionalista? Si escoltem els unionistes espanyols, constitucionalistes són els que defensen la constitució espanyola de 1978, però sempre de forma excloent i donant a entendre que de constitució només n’hi pot haver una, la seva. Òbviament això és un error. Si volem ser curosos amb les definicions, el debat polític existent no és entre constitucionalistes i independentistes sinó entre unionistes i independentistes.
Un independentista català també es pot declarar constitucionalista. La majoria dels independentistes catalans també és gent d’ordre, i reivindica una constitució pel país que defensa, Catalunya. Des de l’independentisme català no es nega que els unionistes espanyols es defineixin també com a constitucionalistes, però reclamen igualtat de tracte. Així, excepte el petit món dels àcrates (“ni Déu, ni pàtria, ni patró”), políticament irrellevant, de constitucionalistes ho som tots. Uns defensen la constitució vigent al seu país, Espanya, i uns altres en defensen una altra que encara no s’ha redactat perquè la república catalana que reivindiquen encara no s’ha consolidat.
Un independentista català també es pot declarar constitucionalista. La majoria dels independentistes catalans també és gent d’ordre, i reivindica una constitució pel país que defensa, Catalunya. Des de l’independentisme català no es nega que els unionistes espanyols es defineixin també com a constitucionalistes, però reclamen igualtat de tracte. Així, excepte el petit món dels àcrates (“ni Déu, ni pàtria, ni patró”), políticament irrellevant, de constitucionalistes ho som tots. Uns defensen la constitució vigent al seu país, Espanya, i uns altres en defensen una altra que encara no s’ha redactat perquè la república catalana que reivindiquen encara no s’ha consolidat.
divendres, 7 de febrer del 2020
Per rumiar-hi
L’alcaldessa Colau ha dit que no li agrada que a les escoles es mengi carn. Una alcaldessa ha de dir com ens hem d’alimentar els ciutadans? Aquesta obsessió malaltissa d’alguns personatges públics per controlar-ho tot fins a l’extrem, des de la gestió pública de l’aigua (donant per bona la tesi —més falsa que un bitllet de sis euros— que diu que la gestió privada sempre és pitjor que la pública), promoure el consum d’un producte que sembla que sigui carn però que no és carn i, en general, aquesta moda del veganisme en general, i no només l’alimentari (recentment he vist publicitat de “pell vegana”, fins aquí hem arribat!), i altres actuacions estranyes per l’estil, ens hauria de fer rumiar sobre els interessos reals que tenen algunes administracions públiques en els negocis que sorgeixen a partir de la implantació d’aquestes polítiques. Al darrere de tot això hi ha molts diners públics en joc. Qui se n’aprofita? Per rumiar-hi.
divendres, 31 de gener del 2020
Gestió de la discrepància
(L’article original en versió paper es va publicar el 24 de gener de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.949 de La Veu de l'Anoia)
Hi ha qui nega el dret a la discrepància dels seus conciutadans. I això no només es dóna entre persones que es dediquen a la política sinó també entre ciutadans que viuen al marge de la política. I sense admetre aquest dret bàsic del teu oponent, difícilment sorgirà la solució per resoldre conflictes. Hi ha qui pensa blanc i està convençut de tenir raó, però el que pensa negre també n’està, de convençut, i, per tant, per resoldre la discrepància s’ha d’implementar un mecanisme que vagi més enllà de dir jo tinc tota la raó i tu no en tens cap, i per tant calla i es farà el que jo digui. Defensar el pensament únic com fan alguns no només no porta enlloc sinó que s’avé poc amb un tarannà mínimament democràtic. En aquestes situacions qui guanya, o li sembla que guanya, és sempre qui s’imposa mitjançant la raó de la força (judicial, policial, etc.). Però la raó de la força no resol mai el conflicte.
Quan sorgeix un conflicte polític que divideix la societat en dues meitats, només queda la via de la consulta ciutadana mitjançant una votació popular i democràtica, i qui guanya té tot el dret a tirar endavant la seva proposta. Aquí no val l’excusa de dir que la minoria no veuria respectats els seus drets, perquè l’opció que aquesta minoria està defensant, sense dir-ho clarament, és que sigui la majoria qui no vegi respectats els seus drets, com està passant ara. Els drets del ciutadà s’han de respectar sempre, però en democràcia guanya la majoria. Les opcions decidides democràticament òbviament no agraden a tothom, però quan no hi ha un camí millor per resoldre els conflictes s’han d’acceptar aquestes regles bàsiques.
Podem posar l’exemple del conflicte polític que hi ha entre Catalunya i Espanya. Ara mateix la societat catalana està dividida en dues meitats, i només podrem saber del cert quina de les dues meitats té més suport popular preguntant-ho directament al ciutadà, com es va fer l’1 d’octubre de 2017. O mitjançant mecanismes indirectes, com els resultats electorals de les eleccions catalanes. Però els resultats electorals no són cent per cent fiables, ja que hi ha una sèrie de votants que ningú sap del cert com es posicionarien sobre la independència. Els votants animalistes del PACMA, són o no són independentistes? És de suposar que hi ha de tot. Unes eleccions al Parlament només serveixen per votar 135 diputats, però no són útils per decidir si Catalunya s’ha d’independitzar d’Espanya. Per tant, si volem fer-ho bé l’única opció és preguntar-ho directament al ciutadà.
Hi ha qui nega el dret a la discrepància dels seus conciutadans. I això no només es dóna entre persones que es dediquen a la política sinó també entre ciutadans que viuen al marge de la política. I sense admetre aquest dret bàsic del teu oponent, difícilment sorgirà la solució per resoldre conflictes. Hi ha qui pensa blanc i està convençut de tenir raó, però el que pensa negre també n’està, de convençut, i, per tant, per resoldre la discrepància s’ha d’implementar un mecanisme que vagi més enllà de dir jo tinc tota la raó i tu no en tens cap, i per tant calla i es farà el que jo digui. Defensar el pensament únic com fan alguns no només no porta enlloc sinó que s’avé poc amb un tarannà mínimament democràtic. En aquestes situacions qui guanya, o li sembla que guanya, és sempre qui s’imposa mitjançant la raó de la força (judicial, policial, etc.). Però la raó de la força no resol mai el conflicte.
Quan sorgeix un conflicte polític que divideix la societat en dues meitats, només queda la via de la consulta ciutadana mitjançant una votació popular i democràtica, i qui guanya té tot el dret a tirar endavant la seva proposta. Aquí no val l’excusa de dir que la minoria no veuria respectats els seus drets, perquè l’opció que aquesta minoria està defensant, sense dir-ho clarament, és que sigui la majoria qui no vegi respectats els seus drets, com està passant ara. Els drets del ciutadà s’han de respectar sempre, però en democràcia guanya la majoria. Les opcions decidides democràticament òbviament no agraden a tothom, però quan no hi ha un camí millor per resoldre els conflictes s’han d’acceptar aquestes regles bàsiques.
Podem posar l’exemple del conflicte polític que hi ha entre Catalunya i Espanya. Ara mateix la societat catalana està dividida en dues meitats, i només podrem saber del cert quina de les dues meitats té més suport popular preguntant-ho directament al ciutadà, com es va fer l’1 d’octubre de 2017. O mitjançant mecanismes indirectes, com els resultats electorals de les eleccions catalanes. Però els resultats electorals no són cent per cent fiables, ja que hi ha una sèrie de votants que ningú sap del cert com es posicionarien sobre la independència. Els votants animalistes del PACMA, són o no són independentistes? És de suposar que hi ha de tot. Unes eleccions al Parlament només serveixen per votar 135 diputats, però no són útils per decidir si Catalunya s’ha d’independitzar d’Espanya. Per tant, si volem fer-ho bé l’única opció és preguntar-ho directament al ciutadà.
dilluns, 27 de gener del 2020
La culpa també és nostra
A les últimes eleccions al Parlament de Catalunya (que són les que s’han de considerar si volem saber com volem els catalans que sigui el futur de Catalunya, és a dir, el nostre futur), la suma de les opcions independentistes va assolir gairebé el 48 per cent dels vots. En aquelles eleccions va anar a votar molta gent, més que mai, i el resultat és molt representatiu del tarannà polític de la nostra societat. A més a més, cal no oblidar que hi havia opcions que no es posicionaven sobre el tema, i això fa sospitar que el percentatge d’independentistes supera la meitat dels votants catalans. Per posar només un exemple, no sabem si els votants animalistes del PACMA són independentistes o no ho són; és de suposar que hi haurà de tot.
No cal dir que el món unionista pot fer les mateixes elucubracions, atribuint-se també una part del vot del PACMA i altres partits que no s’acaben de definir, però sempre partint d’una xifra més baixa, el 43 per cent dels vots obtinguts pels partits contraris a una Catalunya independent. En altres paraules, l’opció independentista està molt més a prop de la majoria absoluta que l’opció unionista. Mai el món independentista havia tingut tant suport popular. Però vist amb perspectiva, ho hem sabut aprofitar? En els dos anys transcorreguts des d’aquelles eleccions, els polítics dels partits independentistes també han comès molts errors i han fet moltes bestieses.
Ens equivocaríem si atribuíssim tota la culpa del que ens ha passat en aquesta legislatura a les institucions colonials espanyoles. La culpa també és del món independentista o, més ben dit, dels tres partits independentistes amb representació parlamentària. I deixant de banda la responsabilitat de l’estat, cadascú sap en quina mesura és responsable de la situació actual. Però la culpa també és nostra. Si no volem repetir els errors comesos fins ara, caldrà fer molta autocrítica. I molts polítics independentistes haurien de deixar pas a altres persones que estiguin més disposades a arriscar-se per assolir l’objectiu. Pensem-hi.
No cal dir que el món unionista pot fer les mateixes elucubracions, atribuint-se també una part del vot del PACMA i altres partits que no s’acaben de definir, però sempre partint d’una xifra més baixa, el 43 per cent dels vots obtinguts pels partits contraris a una Catalunya independent. En altres paraules, l’opció independentista està molt més a prop de la majoria absoluta que l’opció unionista. Mai el món independentista havia tingut tant suport popular. Però vist amb perspectiva, ho hem sabut aprofitar? En els dos anys transcorreguts des d’aquelles eleccions, els polítics dels partits independentistes també han comès molts errors i han fet moltes bestieses.
Ens equivocaríem si atribuíssim tota la culpa del que ens ha passat en aquesta legislatura a les institucions colonials espanyoles. La culpa també és del món independentista o, més ben dit, dels tres partits independentistes amb representació parlamentària. I deixant de banda la responsabilitat de l’estat, cadascú sap en quina mesura és responsable de la situació actual. Però la culpa també és nostra. Si no volem repetir els errors comesos fins ara, caldrà fer molta autocrítica. I molts polítics independentistes haurien de deixar pas a altres persones que estiguin més disposades a arriscar-se per assolir l’objectiu. Pensem-hi.
dimarts, 21 de gener del 2020
El fiscal vs. Trapero
Ahir vaig tenir com a música de fons de l’ordinador el judici bis del procés, aquesta vegada contra el major Trapero i altres dirigents dels Mossos. Gairebé tot el dia el va ocupar el fiscal interrogant Trapero, i el seu interrogatori encara no ha acabat. No sembla, però, que el fiscal busqui la veritat sinó que Trapero es despisti i digui allò que ell vol sentir. Preguntes molt llargues i rebuscades, sovint poc concretes i farcides de falses afirmacions com si fossin fets comprovats, i quan la resposta de Trapero no agradava al fiscal aquest intentava tallar-lo. Veurem com continua el judici, però el que vaig veure ahir no em va agradar gens. Tot sembla indicar que el disseny de la condemna ja el tenen fet, i que tota aquesta farsa només servirà per intentar justificar una pena llarga de presó.
Dues consideracions finals: no em va sorprendre gens que la presidenta del tribunal deixés fer al fiscal sense interrompre’l, quan al meu entendre tocava cridar-lo a l’ordre; però jutgessa i fiscal juguen a la mateixa lliga, i això explica una certa complicitat entre ells. Sí que em va sorprendre que l’advocada defensora de Trapero no es queixés pels evidents excessos del fiscal durant el seu llarg interrogatori. Potser només es tracta d’una estratègia de defensa, així que ho deixo aquí. Ha sigut el primer dia d’un judici que també serà llarg, però pel que es va poder veure ahir tot plegat no pinta gaire bé pel major Trapero.
Dues consideracions finals: no em va sorprendre gens que la presidenta del tribunal deixés fer al fiscal sense interrompre’l, quan al meu entendre tocava cridar-lo a l’ordre; però jutgessa i fiscal juguen a la mateixa lliga, i això explica una certa complicitat entre ells. Sí que em va sorprendre que l’advocada defensora de Trapero no es queixés pels evidents excessos del fiscal durant el seu llarg interrogatori. Potser només es tracta d’una estratègia de defensa, així que ho deixo aquí. Ha sigut el primer dia d’un judici que també serà llarg, però pel que es va poder veure ahir tot plegat no pinta gaire bé pel major Trapero.
divendres, 17 de gener del 2020
L’abstenció d’Esquerra
(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de gener de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.947 de La Veu de l'Anoia)
Alguns semblen haver oblidat que el pacte per a la investidura de Sánchez es va tancar entre el PSOE i UP dos dies després de les eleccions. Ho recordo perquè veient el tractament informatiu que des d’aquella data s’hi ha donat, podria semblar que l’acord s’hagués fet amb Esquerra, i evidentment no és així. Però per tirar endavant aquell pacte d’investidura, en clau espanyola, era imprescindible també que alguns diputats s’abstinguessin, i aquesta tasca l’ha fet Esquerra. Esquerra sempre podrà dir que ells no han votat a favor del nou govern, i formalment tindran raó, però ja no podran negar que són igualment responsables del que faci el nou govern a partir d’ara.
Esquerra tenia els escons necessaris per fer aquest paper diguem-ne de comparsa, i estava disposat a fer-lo, de la mateixa manera que si els escons imprescindibles els hagués tingut un altre partit, aquesta tasca l’hagueren fet uns altres. La política té aquestes coses, i de vegades et trobes que has de fer uns paperots galdosos. Però quan finalment decideixes fer allò que mai t’haguessis imaginat que faries, has d’estar preparat, també, per entomar la crítica, i Esquerra no sembla disposada a pagar aquest peatge polític.
Hi ha qui considera que tenint bones relacions amb Espanya, a Catalunya ens anirà bé, però la solució del nostre conflicte no vindrà d’Espanya sinó a pesar d’Espanya. Els partits del pacte de Madrid han fixat les seves prioritats en claus espanyola i social, deixant en segon terme les reivindicacions nacionals de Catalunya. Un pacte que pot esquerdar el govern català, amb el trencament de la coalició i la convocatòria d’eleccions anticipades. Ara cal aprofitar el que es pugui (peix al cove), i encara que només serveixi per millorar rodalies, millor això que res. Però hem de ser conscients que aquest pacte no ajudarà a resoldre el nostre conflicte polític, i potser tampoc el problema de rodalies.
El pacte amb el PSOE l’ha fet Esquerra, no pas el govern de Catalunya, i això vol dir que no es pot oferir res en nom del govern de Catalunya sinó només en nom d’un dels partits que en formen part. I donant a entendre que es negociava en nom del Govern, Esquerra ha relliscat. I convé recordar-ho ara perquè quan comencin els incompliments habituals de la metròpoli, el Govern no en serà responsable sinó només aquells que han facilitat la investidura de Sánchez. Amb tot el dret a fer-ho, només faltaria. Per cert, Esquerra ha optat per una abstenció amable, però el seu líder Junqueras seguirà tancat a la presó.
Alguns semblen haver oblidat que el pacte per a la investidura de Sánchez es va tancar entre el PSOE i UP dos dies després de les eleccions. Ho recordo perquè veient el tractament informatiu que des d’aquella data s’hi ha donat, podria semblar que l’acord s’hagués fet amb Esquerra, i evidentment no és així. Però per tirar endavant aquell pacte d’investidura, en clau espanyola, era imprescindible també que alguns diputats s’abstinguessin, i aquesta tasca l’ha fet Esquerra. Esquerra sempre podrà dir que ells no han votat a favor del nou govern, i formalment tindran raó, però ja no podran negar que són igualment responsables del que faci el nou govern a partir d’ara.
Esquerra tenia els escons necessaris per fer aquest paper diguem-ne de comparsa, i estava disposat a fer-lo, de la mateixa manera que si els escons imprescindibles els hagués tingut un altre partit, aquesta tasca l’hagueren fet uns altres. La política té aquestes coses, i de vegades et trobes que has de fer uns paperots galdosos. Però quan finalment decideixes fer allò que mai t’haguessis imaginat que faries, has d’estar preparat, també, per entomar la crítica, i Esquerra no sembla disposada a pagar aquest peatge polític.
Hi ha qui considera que tenint bones relacions amb Espanya, a Catalunya ens anirà bé, però la solució del nostre conflicte no vindrà d’Espanya sinó a pesar d’Espanya. Els partits del pacte de Madrid han fixat les seves prioritats en claus espanyola i social, deixant en segon terme les reivindicacions nacionals de Catalunya. Un pacte que pot esquerdar el govern català, amb el trencament de la coalició i la convocatòria d’eleccions anticipades. Ara cal aprofitar el que es pugui (peix al cove), i encara que només serveixi per millorar rodalies, millor això que res. Però hem de ser conscients que aquest pacte no ajudarà a resoldre el nostre conflicte polític, i potser tampoc el problema de rodalies.
El pacte amb el PSOE l’ha fet Esquerra, no pas el govern de Catalunya, i això vol dir que no es pot oferir res en nom del govern de Catalunya sinó només en nom d’un dels partits que en formen part. I donant a entendre que es negociava en nom del Govern, Esquerra ha relliscat. I convé recordar-ho ara perquè quan comencin els incompliments habituals de la metròpoli, el Govern no en serà responsable sinó només aquells que han facilitat la investidura de Sánchez. Amb tot el dret a fer-ho, només faltaria. Per cert, Esquerra ha optat per una abstenció amable, però el seu líder Junqueras seguirà tancat a la presó.
dilluns, 13 de gener del 2020
Polítics indecents
A tot arreu hi ha gent de bona fe i honesta, persones que compleixen els seus compromisos. Però en el món de la política, per desgràcia, d’aquestes n’hi ha ben poques. No estic insinuant que tots els polítics siguin persones mancades d’una mínima decència, però sí que, dissortadament, molts polítics són uns perfectes indecents. Les conseqüències de les seves indecències les paguem els ciutadans que els hi garantim un sou més que generós, i hem de patir les conseqüències de la seva gestió. És indecent el polític que promet unes coses i després en fa unes altres justament oposades. No és decent el polític que assegura que, si guanya les eleccions, no prendrà determinades mesures, i quan accedeix al càrrec i té signatura al BOE —o al DOG o a qualsevol altre butlletí oficial— el primer que fa és exactament allò que va prometre que no faria mai. Si repassem amb una mica d’esperit crític les decisions dels polítics que ens governen o ens han governat veurem que pocs se’n salven, i els partits polítics als quals pertanyen els governants indecents són igualment responsables d’aquesta manca de decència. Si busquem una mica trobarem casos d’aquests a totes les administracions territorials, començant pels ajuntaments i acabant per dalt de tot. Aquestes situacions resulten molt frustrants, i als ciutadans només ens queda l’opció de fer una protesta pública i el càstig de no tornar-los a votar mai més. La primera vegada que un polític o un partit polític ens enreda és, òbviament, culpa seva; la segona vegada que el mateix polític o partit polític ens aixeca la camisa ja podem dir que la culpa és nostra, per rucs. Siguem, doncs, mínimament coherents i actuem en conseqüència: no els tornem a votar, no s’ho mereixen.
dijous, 9 de gener del 2020
Espanya ja té president
Finalment Pedro Sánchez s’ha sortit amb la seva, i ha pactat pels pèls la seva investidura. Presidirà el primer govern de coalició d’Espanya des dels anys trenta del segle passat, i el més d’esquerres de la democràcia. Tot sembla indicar, però, que aquesta legislatura tornarà a ser una legislatura curta. La poca cultura política de la coalició acabarà xocant amb tot un seguit de compromisos amb massa gent molt diferent, amb interessos polítics molt contraposats. Respecte a Catalunya, aquest govern no resoldrà el conflicte; tothom sap que, si es vol resoldre, de solució només n’hi ha una, i es diu referèndum d’autodeterminació. La manca d’idees polítiques dels unionistes (ara d’esquerres, abans de dretes, però tots tallats pel mateix patró anticatalà) conduirà sense cap mena de dubte a una continuació de la deriva judicial. La vicepresidenta espanyola no ha tardat ni vint-i-quatre hores a recordar-nos-ho. Però és un govern legítim i se l’ha de deixar treballar. Ni que només servís per millorar el tema de rodalies ja el donaria per bo, però molt em temo que ni el peix al cove sabrem aprofitar. Els governs espanyols són culpables de moltes de les coses dolentes que ens passen a Catalunya, però els dirigents polítics catalans tampoc han demostrat que se’ls pugui tenir confiança. Aquest país, Catalunya, necessita amb urgència polítics nous amb idees noves, sense lligams amb el passat. Els que han governat fins ara ja han demostrat la seva gran incompetència, i no es mereixen una segona oportunitat.
divendres, 3 de gener del 2020
Els Pirineus com a frontera judicial
(L’article original en versió paper es va publicar el 27 de desembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.945 de La Veu de l'Anoia)
A les altes instàncies judicials del sud dels Pirineus tot sovint es prenen decisions equivocades en forma de sentència, més basades en el patriotisme estomacal de molts dels membres d’aquests tribunals que en els principis d’una democràcia consolidada i el sentit comú. Són ja uns quants els casos en els quals la justícia més independent, més imparcial i més endreçada de més amunt dels Pirineus ha hagut de corregir i posar en evidència algunes decisions forassenyades de la justícia espanyola. Les plantofades judicials que des d’Europa s’estan infligint al sistema judicial espanyol tardarem anys a oblidar-les, però el cas de Comín, Junqueras i Puigdemont, dissortadament, no crec que sigui l’últim.
A Espanya es conculquen drets democràtics bàsics amb una sorprenent impunitat, i molt especialment quan es tracta d’episodis relacionats amb el conflicte polític català. De resultes de tot això a Espanya hi ha presos polítics, i també persones que s’han hagut d’exiliar a la recerca d’una justícia imparcial que no troben a les instàncies judicials espanyoles. Els perjudicats no són només els protagonistes polítics del procés sinó que en aquestes situacions personals tan lamentables s’hi troba gent que no es dedica a la política. Els fets recents ens demostren que a les altes instàncies judicials espanyoles (AN, TS i TC) la separació de poders brilla per la seva absència, i la composició d’aquests organismes és més que qüestionable. Dit en altres paraules, la cúpula estatal disposa de tribunals polítics sempre oberts a defensar la unitat de la pàtria espanyola per davant de tot, i això es tradueix en una causa general contra l’independentisme català.
Per entendre millor el problema cal fer-se tres preguntes senzilles. És il·lícit declarar-se independentista? És delicte convocar un referèndum d’autodeterminació? És jurídicament qüestionable treballar políticament amb aquests objectius? Al meu entendre i sense cap mena de matís, la resposta a aquestes preguntes és no. Alguns jutges i fiscals, però, opinen el contrari, i les conseqüències de les seves decisions estan a la vista de tothom: la condemna a un segle de presó per a un grup de catalans, polítics i no polítics. És d’esperar, però, que gràcies a la justícia més endreçada de més amunt dels Pirineus la pena efectiva quedarà en molt menys. Això sí, mentrestant les autoritats espanyoles els tenen segrestats, com diuen alguns quan es refereixen a diputats electes que no poden exercir la tasca política per a la qual han estat elegits.
A les altes instàncies judicials del sud dels Pirineus tot sovint es prenen decisions equivocades en forma de sentència, més basades en el patriotisme estomacal de molts dels membres d’aquests tribunals que en els principis d’una democràcia consolidada i el sentit comú. Són ja uns quants els casos en els quals la justícia més independent, més imparcial i més endreçada de més amunt dels Pirineus ha hagut de corregir i posar en evidència algunes decisions forassenyades de la justícia espanyola. Les plantofades judicials que des d’Europa s’estan infligint al sistema judicial espanyol tardarem anys a oblidar-les, però el cas de Comín, Junqueras i Puigdemont, dissortadament, no crec que sigui l’últim.
A Espanya es conculquen drets democràtics bàsics amb una sorprenent impunitat, i molt especialment quan es tracta d’episodis relacionats amb el conflicte polític català. De resultes de tot això a Espanya hi ha presos polítics, i també persones que s’han hagut d’exiliar a la recerca d’una justícia imparcial que no troben a les instàncies judicials espanyoles. Els perjudicats no són només els protagonistes polítics del procés sinó que en aquestes situacions personals tan lamentables s’hi troba gent que no es dedica a la política. Els fets recents ens demostren que a les altes instàncies judicials espanyoles (AN, TS i TC) la separació de poders brilla per la seva absència, i la composició d’aquests organismes és més que qüestionable. Dit en altres paraules, la cúpula estatal disposa de tribunals polítics sempre oberts a defensar la unitat de la pàtria espanyola per davant de tot, i això es tradueix en una causa general contra l’independentisme català.
Per entendre millor el problema cal fer-se tres preguntes senzilles. És il·lícit declarar-se independentista? És delicte convocar un referèndum d’autodeterminació? És jurídicament qüestionable treballar políticament amb aquests objectius? Al meu entendre i sense cap mena de matís, la resposta a aquestes preguntes és no. Alguns jutges i fiscals, però, opinen el contrari, i les conseqüències de les seves decisions estan a la vista de tothom: la condemna a un segle de presó per a un grup de catalans, polítics i no polítics. És d’esperar, però, que gràcies a la justícia més endreçada de més amunt dels Pirineus la pena efectiva quedarà en molt menys. Això sí, mentrestant les autoritats espanyoles els tenen segrestats, com diuen alguns quan es refereixen a diputats electes que no poden exercir la tasca política per a la qual han estat elegits.
dimecres, 1 de gener del 2020
Bon any 2020!
Potser fa de mal dir que l’any 2020 pugui ser millor que el 2019, però no m’estaré de desitjar-ho. Posats a destacar aspectes positius, avui falten menys dies perquè Catalunya esdevingui un estat independent; sempre que una majoria de catalans ho continuï desitjant, és clar. I també falten menys dies perquè els presos polítics segrestats per l’estat puguin tornar a casa seva. I falten menys dies perquè tornin els exiliats. Ara bé, cal ser realistes i acceptar que en aquest sentit d’Espanya no es pot esperar res de bo. Qualsevol progrés en la gestió política de les reivindicacions del món independentista s’assolirà gràcies a les pressions polítiques i judicials provinents de l’exterior. I això és una tasca dura, llarga i que requereix molta paciència. Però ens en sortirem, és clar que ens en sortirem. D’això no en tic cap dubte. Bon any a tothom.
divendres, 20 de desembre del 2019
La T-10
(L’article original en versió paper es va publicar el 13 de desembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.943 de La Veu de l'Anoia)
La T-10 és la targeta de transport públic més utilitzada tant pels barcelonins com per les persones foranes que visiten la ciutat de Barcelona. Permet fer deu viatges en bus i/o metro, així com els transbords corresponents. És una targeta emesa per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), i això vol dir que no només depèn de l’Ajuntament de Barcelona sinó també d’altres administracions supra-locals. Actualment les decisions de l’AMB depenen de diversos partits polítics, i els salaris dels seus màxims dirigents superen amb escreix els 100.000 euros anuals que cobra l’alcaldessa Colau.
Feta aquesta necessària contextualització, l’AMB ha decidit reformular l’oferta dels títols de transport, i entre altres mesures ha eliminat la targeta de transport més utilitzada, la T-10. Bé, els polítics que ho han decidit no parlen d’eliminar la T-10 sinó de reorganitzar l’oferta, que per això són polítics i utilitzen el llenguatge ambigu que tots coneixem. Així, a la T-10 li han canviat el nom (ara es dirà T-Casual), n’han reduït les prestacions (només es podrà validar una vegada per viatge, és a dir, només la podrà utilitzar una persona per viatge) i l’han augmentat de preu, passant de 10,20 a 11,35 euros (11,3 per cent més).
Vist el rebuig gairebé unànime de les persones perjudicades per aquesta mesura tan desafortunada, resulta evident l’error de l’administració que ha pres aquesta decisió, com passa sovint amb moltes decisions preses des d’un despatx i no sobre el terreny. Ara caldrà veure si els polítics i els dirigents de l’AMB rectifiquen o, com passa habitualment en aquests casos, persisteixen en l’error. Possiblement els càlculs que estan fent els polítics és que com que falten més de tres anys per a les pròximes eleccions municipals, llavors la gent ja haurà assumit el nou sistema i no els castigarà a les urnes. Veurem què passa.
Un objectiu lloable de les administracions públiques és que ens oblidem del cotxe i utilitzem el transport públic. Ara bé, castigar d’aquesta manera els usuaris habituals de la T-10 pot produir l’efecte contrari. Amb un exemple s’entendrà millor. Una família amb tres fills que vulgui pujar al Tibidabo fins ara en tenia prou amb una targeta T-10 (cinc viatges d’anada i cinc de tornada, total 11,20 euros). Ara necessitarà una T-Casual per a cada membre de la família (11,35 x 5 = 56,75 euros), cinc vegades més. Se’ns està convidant a anar-hi en cotxe? És ben cert que amb aquestes targetes es poden fer més viatges, però en molts casos no s’aprofitaran.
La T-10 és la targeta de transport públic més utilitzada tant pels barcelonins com per les persones foranes que visiten la ciutat de Barcelona. Permet fer deu viatges en bus i/o metro, així com els transbords corresponents. És una targeta emesa per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), i això vol dir que no només depèn de l’Ajuntament de Barcelona sinó també d’altres administracions supra-locals. Actualment les decisions de l’AMB depenen de diversos partits polítics, i els salaris dels seus màxims dirigents superen amb escreix els 100.000 euros anuals que cobra l’alcaldessa Colau.
Feta aquesta necessària contextualització, l’AMB ha decidit reformular l’oferta dels títols de transport, i entre altres mesures ha eliminat la targeta de transport més utilitzada, la T-10. Bé, els polítics que ho han decidit no parlen d’eliminar la T-10 sinó de reorganitzar l’oferta, que per això són polítics i utilitzen el llenguatge ambigu que tots coneixem. Així, a la T-10 li han canviat el nom (ara es dirà T-Casual), n’han reduït les prestacions (només es podrà validar una vegada per viatge, és a dir, només la podrà utilitzar una persona per viatge) i l’han augmentat de preu, passant de 10,20 a 11,35 euros (11,3 per cent més).
Vist el rebuig gairebé unànime de les persones perjudicades per aquesta mesura tan desafortunada, resulta evident l’error de l’administració que ha pres aquesta decisió, com passa sovint amb moltes decisions preses des d’un despatx i no sobre el terreny. Ara caldrà veure si els polítics i els dirigents de l’AMB rectifiquen o, com passa habitualment en aquests casos, persisteixen en l’error. Possiblement els càlculs que estan fent els polítics és que com que falten més de tres anys per a les pròximes eleccions municipals, llavors la gent ja haurà assumit el nou sistema i no els castigarà a les urnes. Veurem què passa.
Un objectiu lloable de les administracions públiques és que ens oblidem del cotxe i utilitzem el transport públic. Ara bé, castigar d’aquesta manera els usuaris habituals de la T-10 pot produir l’efecte contrari. Amb un exemple s’entendrà millor. Una família amb tres fills que vulgui pujar al Tibidabo fins ara en tenia prou amb una targeta T-10 (cinc viatges d’anada i cinc de tornada, total 11,20 euros). Ara necessitarà una T-Casual per a cada membre de la família (11,35 x 5 = 56,75 euros), cinc vegades més. Se’ns està convidant a anar-hi en cotxe? És ben cert que amb aquestes targetes es poden fer més viatges, però en molts casos no s’aprofitaran.
dimarts, 17 de desembre del 2019
Què en quedarà de la cimera del clima?
Quan es va posar en evidència que Xile tenia dificultats per organitzar la cimera mundial del clima, Pedro Sánchez, amb un objectiu utilitarista pels seus interessos polítics, es va oferir a fer-la a Espanya. Estava convençut que en trauria un rèdit polític però, vistos els nuls resultats obtinguts, no en traurà res de positiu. Un cop la cimera s’ha acabat, amb un balanç que, sent molt generosos, només podem qualificar de gran fracàs de la diplomàcia, Sánchez i el govern espanyol han quedat en evidència, ja que, com a amfitrions i participants actius de la reunió, alguna responsabilitat devien tenir. Al principi de la cimera Sánchez hi treia el cap i es fotografiava amb els delegats, però a mesura que s’intuïa que allò acabaria malament Sánchez va desaparèixer d’escena i va traspassar la gestió del fracàs a gent del seu equip ministerial. Què en quedarà de la cimera del clima de Madrid? A banda de la visita mediàtica de Greta Thunberg, poca cosa més. Aviat ni se’n parlarà. I vistes les necessitats imperioses de reduir les emissions i les expectatives que s’havien creat entorn d’aquesta trobada, tot plegat resulta lamentable.
divendres, 13 de desembre del 2019
Sánchez diu que farà un truc a Torra
Com a bon dirigent polític espanyol, Sánchez és al·lèrgic a tot el que vingui de Catalunya, i és per això que durant molt temps a Torra no li ha agafat el telèfon. Ara diu que aviat li trucarà, però perquè ningú se senti ofès trucarà també als disset presidents autonòmics espanyols. Malament rai quan una trucada telefònica s’ha de fer pública abans que la trucada tingui lloc, com volent demanar permís a la societat espanyola per un fet tan greu com és agafar el telèfon i marcar les nou xifres del destinatari.
Si Sánchez hagués tornat la trucada a Torra sense més, molts espanyols s’haurien emprenyat, però si l’inclou en una ronda de trucades als presidents autonòmics, aquesta trucada potser passarà més desapercebuda. Malament anem quan Sánchez s’ha de justificar per fer una simple trucada. Hem passat del nefast cafè para todos, a la ridícula llamada para todos.
Per acabar, no em puc estar de destacar l’oportunisme infantiloide d’alguns polítics catalans que ni han esperat que la trucada es produís per posar-se la medalla per aquest anunci de trucada. Estem en males mans, aquí i allà. Genteta.
Si Sánchez hagués tornat la trucada a Torra sense més, molts espanyols s’haurien emprenyat, però si l’inclou en una ronda de trucades als presidents autonòmics, aquesta trucada potser passarà més desapercebuda. Malament anem quan Sánchez s’ha de justificar per fer una simple trucada. Hem passat del nefast cafè para todos, a la ridícula llamada para todos.
Per acabar, no em puc estar de destacar l’oportunisme infantiloide d’alguns polítics catalans que ni han esperat que la trucada es produís per posar-se la medalla per aquest anunci de trucada. Estem en males mans, aquí i allà. Genteta.
dijous, 5 de desembre del 2019
Sanitat privada vs. sanitat pública
(L’article original en versió paper es va publicar el 29 de novembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.941 de La Veu de l'Anoia)
A Catalunya tenim una llarga tradició de ser atesos a les mútues privades, fins al punt que molta gent, davant d’un problema de salut, ni tan sols es planteja la possibilitat d’anar a un hospital públic. En aquest article no mencionaré noms d’establiments, públics i privats, però segur que el lector en té uns quants al cap i es pot sentir identificat amb aquests comentaris. El fet és que, sortosament, un bon percentatge de catalans només utilitza la sanitat privada. I dic sortosament perquè si de cop i volta tota aquesta gent anés a la pública, el sistema quedaria col·lapsat per excés de demanda.
Abans era partidari de la sanitat privada, però d’uns anys ençà defenso molt la pública. Abans pagava una assegurança privada i sabia que si un dia ho necessitava —sortosament no ho he necessitat mai— podria ingressar en un hospital privat, tenir la meva habitació individual i un càtering que tal vegada és una mica millor que el de la sanitat pública, tot i que pel que he anat veient aquí i allà això no sempre és així. Mai m’havia plantejat la vàlua professional del personal de la sanitat privada, ni els seus mitjans tècnics, ni la ràtio de personal d’infermeria per malalt ingressat, ja que donava per suposat que seria similar al nivell que et trobes a la sanitat pública. Després he sabut que no sempre és així, i he vist casos de malalts de la privada que quan es complicaven les coses eren derivats a la sanitat pública, suposo que per estalviar diners, o per una incapacitat tècnica per gestionar correctament segons quines patologies massa complicades.
He pogut comparar els dos sistemes, les instal·lacions, com treballen els seus professionals, els temps d’espera i les incomoditats inevitables que pateixen els malalts i els seus acompanyants, i no veig massa diferència entre un sistema i l’altre. I és que el principal problema d’una persona malalta que ha d’anar a un hospital per ser atesa per professionals de la salut no són els petits o no tan petits detalls diguem-ne secundaris sinó la mateixa malaltia. Si una persona pensa que té un problema greu de salut no es planteja el càtering de l’hospital sinó la qualitat professional i humana dels professionals que la tractaran. I si el problema que l’amoïna més és què menjarà per dinar potser vol dir que la seva malaltia no és tan greu com pensa. La conclusió és que s’ha de potenciar el millor servei de la sanitat pública que paguem entre tots, sempre coexistint amb la sanitat privada per aquelles persones que opten per aquesta via.
A Catalunya tenim una llarga tradició de ser atesos a les mútues privades, fins al punt que molta gent, davant d’un problema de salut, ni tan sols es planteja la possibilitat d’anar a un hospital públic. En aquest article no mencionaré noms d’establiments, públics i privats, però segur que el lector en té uns quants al cap i es pot sentir identificat amb aquests comentaris. El fet és que, sortosament, un bon percentatge de catalans només utilitza la sanitat privada. I dic sortosament perquè si de cop i volta tota aquesta gent anés a la pública, el sistema quedaria col·lapsat per excés de demanda.
Abans era partidari de la sanitat privada, però d’uns anys ençà defenso molt la pública. Abans pagava una assegurança privada i sabia que si un dia ho necessitava —sortosament no ho he necessitat mai— podria ingressar en un hospital privat, tenir la meva habitació individual i un càtering que tal vegada és una mica millor que el de la sanitat pública, tot i que pel que he anat veient aquí i allà això no sempre és així. Mai m’havia plantejat la vàlua professional del personal de la sanitat privada, ni els seus mitjans tècnics, ni la ràtio de personal d’infermeria per malalt ingressat, ja que donava per suposat que seria similar al nivell que et trobes a la sanitat pública. Després he sabut que no sempre és així, i he vist casos de malalts de la privada que quan es complicaven les coses eren derivats a la sanitat pública, suposo que per estalviar diners, o per una incapacitat tècnica per gestionar correctament segons quines patologies massa complicades.
He pogut comparar els dos sistemes, les instal·lacions, com treballen els seus professionals, els temps d’espera i les incomoditats inevitables que pateixen els malalts i els seus acompanyants, i no veig massa diferència entre un sistema i l’altre. I és que el principal problema d’una persona malalta que ha d’anar a un hospital per ser atesa per professionals de la salut no són els petits o no tan petits detalls diguem-ne secundaris sinó la mateixa malaltia. Si una persona pensa que té un problema greu de salut no es planteja el càtering de l’hospital sinó la qualitat professional i humana dels professionals que la tractaran. I si el problema que l’amoïna més és què menjarà per dinar potser vol dir que la seva malaltia no és tan greu com pensa. La conclusió és que s’ha de potenciar el millor servei de la sanitat pública que paguem entre tots, sempre coexistint amb la sanitat privada per aquelles persones que opten per aquesta via.
dilluns, 2 de desembre del 2019
Propietat privada
Escoltant determinats activistes del món de les esquerres més esverades, bàsicament comuns i cupaires, podria semblar que la defensa de la propietat privada —un dels puntals de la nostra societat— fos un dret que ja ha deixat d’existir. Per defensar en veu alta els propietaris de determinades propietats immobiliàries et miren malament i tot, com si els propietaris no paguessin els corresponents impostos o, encara pitjor, com si haguessin pagat les propietats amb diners robats. El fet és que per a una part de la nostra societat, una part relativament petita, tot s’ha de dir, gaudir d’una propietat immobiliària gairebé és sinònim de delinqüència, o així es pot deduir escoltant les seves abrandades prèdiques socials plenes de demagògia barata. No cal dir, però, que aquestes persones es passen immediatament a l’altra banda del taulell i deixen de criticar els propietaris privats tan bon punt elles mateixes accedeixen a una propietat privada, encara que sigui per mitjà d’un crèdit hipotecari. Llavors et trobes que de cop i volta s’han convertit en grans defensors d’allò que fins al dia abans criticaven.
dilluns, 25 de novembre del 2019
Política lingüística: PSOE = PP/Vox
Escoltant el senyor Iceta, la senyora Granados, el senyor Zaragoza i altres directius de la franquícia catalana del PSOE sobre el nou posicionament dels socialistes respecte a la llengua catalana, ara ja ha quedat clar que el gir lingüístic socialista cap al PP/Vox és la posició comuna dels membres del politburó de la franquícia catalana, i coincideix amb la doctrina de facto de la casa central del carrer Ferraz de Madrid. El PSOE busca desesperadament els votants orfes de Ciudadanos, i ha optat per no dissimular més i posar negre sobre blanc un gran menyspreu a la llengua pròpia de Catalunya, una opció que en segons quins llocs tothom sap que sempre dóna vots. Alguns socialistes, poquets, potser s’enfadaran i es donaran de baixa del partit, però la gran majoria mirarà cap a una altra banda. D’això se’n diu disciplina de partit.
divendres, 22 de novembre del 2019
El mur de Berlín i altres murs
(L’article original en versió paper es va publicar el 15 de novembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.939 de La Veu de l'Anoia)
Fa trenta anys va ser enderrocat el mur de Berlín, una infraestructura que fins al dia abans de la seva caiguda semblava que no cauria mai. Fins poc abans del col·lapse comunista, els presidents del politburó del partit únic alemany, Honecker i Krenz, defensaven la utilitat del mur i la vigència del comunisme, i asseguraven que aquella gàbia no s’obriria mai. Doncs bé, a partir de la caiguda del mur va sorprendre la facilitat amb la qual tota aquella enganyifa del comunisme es fa desfer com un terròs de sucre.
S’ha de tenir molta barra per batejar una d’aquelles gàbies, l’Alemanya oriental, com la República Democràtica Alemanya quan, òbviament, de democràtic aquell país no en tenia res. Si el balanç que ens ha deixat el comunisme no fos tan greu i inhumà semblaria una broma de mal gust. Un detall significatiu demostra que els extrems es toquen: durant la dictadura franquista a Espanya els homosexuals eren empresonats, però als països comunistes també, encara que a alguns progres no els agrada que es recordi.
Aquell mur, a diferència d’altres murs que s’han construït posteriorment, tenia una particularitat, i és que no servia per impedir l’entrada de la gent de fora sinó per impossibilitar que sortís la gent del país. Les autoritats de l’època no devien estar gens convençudes de les bondats del sistema comunista, quan s’impedia que la població abandonés aquell suposat paradís. Tot això avui pot semblar inversemblant, però aquells episodis tan desgraciats tardaran molts anys a oblidar-se.
Ara els murs construïts pels estats a les línies frontereres no hi són per impedir que la gent marxi sinó per dificultar l’entrada d’estrangers. D’aquestes vergonyoses infraestructures a Europa i fora d’Europa se n’han construït unes quantes, i són la prova del cotó del fracàs més absolut de la política mundial. Els dirigents polítics del tercer món no són capaços de garantir a la seva població l’accés a unes mínimes condicions de vida, i a la gent només li queda l’opció d’intentar votar amb els peus.
Les persones que tenen la desgràcia de viure en països pobres no tenen com a fita el comunisme que ens pretenien vendre quan hi havia el mur de Berlín sinó el sistema lliure i democràtic dels països que ara es protegeixen amb els nous murs. Tots els dirigents mundials són responsables d’aquesta situació, uns per impedir i/o no fomentar unes mínimes condicions de vida als països del tercer món, i els altres per no impedir amb els mitjans que disposen que aquestes situacions tan injustes s’eternitzin.
Fa trenta anys va ser enderrocat el mur de Berlín, una infraestructura que fins al dia abans de la seva caiguda semblava que no cauria mai. Fins poc abans del col·lapse comunista, els presidents del politburó del partit únic alemany, Honecker i Krenz, defensaven la utilitat del mur i la vigència del comunisme, i asseguraven que aquella gàbia no s’obriria mai. Doncs bé, a partir de la caiguda del mur va sorprendre la facilitat amb la qual tota aquella enganyifa del comunisme es fa desfer com un terròs de sucre.
S’ha de tenir molta barra per batejar una d’aquelles gàbies, l’Alemanya oriental, com la República Democràtica Alemanya quan, òbviament, de democràtic aquell país no en tenia res. Si el balanç que ens ha deixat el comunisme no fos tan greu i inhumà semblaria una broma de mal gust. Un detall significatiu demostra que els extrems es toquen: durant la dictadura franquista a Espanya els homosexuals eren empresonats, però als països comunistes també, encara que a alguns progres no els agrada que es recordi.
Aquell mur, a diferència d’altres murs que s’han construït posteriorment, tenia una particularitat, i és que no servia per impedir l’entrada de la gent de fora sinó per impossibilitar que sortís la gent del país. Les autoritats de l’època no devien estar gens convençudes de les bondats del sistema comunista, quan s’impedia que la població abandonés aquell suposat paradís. Tot això avui pot semblar inversemblant, però aquells episodis tan desgraciats tardaran molts anys a oblidar-se.
Ara els murs construïts pels estats a les línies frontereres no hi són per impedir que la gent marxi sinó per dificultar l’entrada d’estrangers. D’aquestes vergonyoses infraestructures a Europa i fora d’Europa se n’han construït unes quantes, i són la prova del cotó del fracàs més absolut de la política mundial. Els dirigents polítics del tercer món no són capaços de garantir a la seva població l’accés a unes mínimes condicions de vida, i a la gent només li queda l’opció d’intentar votar amb els peus.
Les persones que tenen la desgràcia de viure en països pobres no tenen com a fita el comunisme que ens pretenien vendre quan hi havia el mur de Berlín sinó el sistema lliure i democràtic dels països que ara es protegeixen amb els nous murs. Tots els dirigents mundials són responsables d’aquesta situació, uns per impedir i/o no fomentar unes mínimes condicions de vida als països del tercer món, i els altres per no impedir amb els mitjans que disposen que aquestes situacions tan injustes s’eternitzin.
dilluns, 18 de novembre del 2019
Arran i els drets humans
Núria Martí, portaveu nacional d’Arran, i qui diu Arran diu la CUP, va dir dissabte a TV3 que la seva organització no creu en els drets individuals de les persones i, per tant, no els pot defensar. Per Arran, i qui diu Arran diu la CUP, només són legítims els drets col·lectius. I encara que no ho va dir, va deixar entendre que és la gent d’Arran, i qui diu Arran diu la CUP, qui decideix quins són els drets col·lectius a defensar. Des d’un plantejament mínimament democràtic de la societat és fàcil d’entendre que hi hagi tanta gent que escoltant aquestes bestieses antidemocràtiques no tingui massa simpatia per aquesta opció política.
divendres, 8 de novembre del 2019
Franco i el franquisme
(L’article original en versió paper es va publicar el 31 d'octubre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.937 de La Veu de l'Anoia)
Quaranta-quatre anys després del seu enterrament, i com si fos un acte més de la campanya electoral del PSOE, el cadàver del dictador Franco s’ha canviat de lloc de manera gens discreta. El trasllat no s’ha fet amb els honors de 1975 però sí amb una gran parafernàlia i una cobertura televisiva que estaven fora de lloc. L’exhumació s’hauria pogut fer discretament, de nit, i anunciar-la un cop feta, però Sánchez va optar per treure’n profit electoral. L’han tret del Valle de los Caidos, a Cuelgamuros, i l’han traslladat al cementiri de d’El Pardo, dos indrets pertanyents al patrimoni públic i que només estan separats per 30 km. Així, les visites dels nostàlgics del franquisme al nou lloc d’enterrament no desapareixeran.
El trasllat va ser una operació de màrqueting dissenyada fins a l’últim detall per a lluïment del govern en funcions presidit per Pedro Sánchez, el qual amb aquest gest pretén guanyar vots per poder seguir governant després de les eleccions del 10 de novembre. Se’ns ha dit que el cost del trasllat era d’uns seixanta mil euros, però veient els mitjans aeris i terrestres i els funcionaris utilitzats segur que ens ha costat bastant més. Sigui com sigui, el cadàver de Franco ja no és al Valle de los Caidos. Molta gent pensa que ja era hora, com si s’haguessin tret un pes de sobre. Però el gest de Sánchez s’ha limitat a canviar de lloc una mòmia. El franquisme, però, segueix vigent.
El problema no és tant el lloc on Franco es troba enterrat sinó la dificultat d’enterrar el franquisme residual que a la mort del dictador no va desaparèixer de les institucions espanyoles. Llavors hauria fet falta una depuració a fons de l’exèrcit, la policia, la justícia, la fiscalia, etc. S’imposava la desaparició dels tribunals franquistes com el TOP, ara anomenat AN. Però no es va fer. Ni Sánchez ni cap dels seus antecessors, del PSOE i del PP, han considerat mai seriosament la possibilitat de desterrar el franquisme de les institucions. El fet és que quaranta-quatre anys després de la mort de Franco i a partir d’una transició política mal feta, el franquisme segueix vigent.
D’exemples de la vigència del franquisme a Espanya en tenim a dojo. Només cal veure amb quina manca d’intel·ligència a Madrid segueixen tractant el conflicte polític català. O el menyspreu de les institucions espanyoles a la normalització de l’ús del català. O, sense anar més lluny, com ha anat el judici del procés, i amb quina violència està reaccionant Espanya a les queixes per una sentència totalment injusta.
Quaranta-quatre anys després del seu enterrament, i com si fos un acte més de la campanya electoral del PSOE, el cadàver del dictador Franco s’ha canviat de lloc de manera gens discreta. El trasllat no s’ha fet amb els honors de 1975 però sí amb una gran parafernàlia i una cobertura televisiva que estaven fora de lloc. L’exhumació s’hauria pogut fer discretament, de nit, i anunciar-la un cop feta, però Sánchez va optar per treure’n profit electoral. L’han tret del Valle de los Caidos, a Cuelgamuros, i l’han traslladat al cementiri de d’El Pardo, dos indrets pertanyents al patrimoni públic i que només estan separats per 30 km. Així, les visites dels nostàlgics del franquisme al nou lloc d’enterrament no desapareixeran.
El trasllat va ser una operació de màrqueting dissenyada fins a l’últim detall per a lluïment del govern en funcions presidit per Pedro Sánchez, el qual amb aquest gest pretén guanyar vots per poder seguir governant després de les eleccions del 10 de novembre. Se’ns ha dit que el cost del trasllat era d’uns seixanta mil euros, però veient els mitjans aeris i terrestres i els funcionaris utilitzats segur que ens ha costat bastant més. Sigui com sigui, el cadàver de Franco ja no és al Valle de los Caidos. Molta gent pensa que ja era hora, com si s’haguessin tret un pes de sobre. Però el gest de Sánchez s’ha limitat a canviar de lloc una mòmia. El franquisme, però, segueix vigent.
El problema no és tant el lloc on Franco es troba enterrat sinó la dificultat d’enterrar el franquisme residual que a la mort del dictador no va desaparèixer de les institucions espanyoles. Llavors hauria fet falta una depuració a fons de l’exèrcit, la policia, la justícia, la fiscalia, etc. S’imposava la desaparició dels tribunals franquistes com el TOP, ara anomenat AN. Però no es va fer. Ni Sánchez ni cap dels seus antecessors, del PSOE i del PP, han considerat mai seriosament la possibilitat de desterrar el franquisme de les institucions. El fet és que quaranta-quatre anys després de la mort de Franco i a partir d’una transició política mal feta, el franquisme segueix vigent.
D’exemples de la vigència del franquisme a Espanya en tenim a dojo. Només cal veure amb quina manca d’intel·ligència a Madrid segueixen tractant el conflicte polític català. O el menyspreu de les institucions espanyoles a la normalització de l’ús del català. O, sense anar més lluny, com ha anat el judici del procés, i amb quina violència està reaccionant Espanya a les queixes per una sentència totalment injusta.
divendres, 1 de novembre del 2019
El president de tots
Com que el món unionista no disposa d’arguments sòlids per defensar la seva postura política davant de l’opció independentista majoritària, s’ha posat de moda criticar el president Torra per suposadament no ser el president de tots els catalans, sinó només de la meitat dels catalans, és a dir, dels catalans independentistes. Aquest és un argument tan feble que no hi hauríem de dedicar ni un minut. Però avui faré una excepció i li dedicaré un minut.
Torra és, òbviament, el president de tots els catalans, l’hagin votat o no, de la mateixa manera que Sánchez és el president de tots els espanyols, siguin o no de la seva corda política. Així funciona la democràcia, i no caldria dir res més. Però posats a filar prim, jo mateix, sense anar més lluny, considero que el president legítim de Catalunya hauria de ser Puigdemont. Torra ocupa el càrrec precisament perquè a Puigdemont Espanya li va impedir ser-ho, tot i disposar dels vots necessaris.
Senyores i senyors unionistes, cal saber perdre. Si no us agrada que Catalunya tingui un president independentista ho teniu ben fàcil, a les pròximes eleccions al Parlament voteu les franquícies del PP, Cs o PSOE, i reseu-hi un parenostre perquè disposin dels vots suficients per presidir la Generalitat. A mi no m’agradaria gens que això passés, però mai diria que el candidat unionista no és el president de tots els catalans, de la mateixa manera que no ho vaig dir quan Maragall i Montilla van presidir la Generalitat.
Torra és, òbviament, el president de tots els catalans, l’hagin votat o no, de la mateixa manera que Sánchez és el president de tots els espanyols, siguin o no de la seva corda política. Així funciona la democràcia, i no caldria dir res més. Però posats a filar prim, jo mateix, sense anar més lluny, considero que el president legítim de Catalunya hauria de ser Puigdemont. Torra ocupa el càrrec precisament perquè a Puigdemont Espanya li va impedir ser-ho, tot i disposar dels vots necessaris.
Senyores i senyors unionistes, cal saber perdre. Si no us agrada que Catalunya tingui un president independentista ho teniu ben fàcil, a les pròximes eleccions al Parlament voteu les franquícies del PP, Cs o PSOE, i reseu-hi un parenostre perquè disposin dels vots suficients per presidir la Generalitat. A mi no m’agradaria gens que això passés, però mai diria que el candidat unionista no és el president de tots els catalans, de la mateixa manera que no ho vaig dir quan Maragall i Montilla van presidir la Generalitat.
divendres, 25 d’octubre del 2019
Venjança en forma de sentència
(L’article original en versió paper es va publicar el 18 d'octubre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.935 de La Veu de l'Anoia)
Que l’independentisme és una operació de risc s’ha tornat a posar en evidència amb la sentència del procés. Un dia de presó pels fets jutjats ja hauria estat excessiu, i la sentència parla d’un segle de presó. A Madrid s’ha perpetrat la venjança d’un estat que no admet la discrepància, i la sentència posa en evidència que per exercir la venjança s’han utilitzat, també, les mentides dels funcionaris públics. Així, veient com s’ha desenvolupat el judici, amb un munt d’irregularitats que algun tribunal més seriós que els d’aquí necessàriament haurà de substanciar, podem dir que aquest no ha estat un judici just. Algú l’ha anomenat un judici-farsa, ja que el càstig als independentistes catalans estava decidit abans de començar el judici.
Quan es tracta del conflicte català, a Espanya no existeix la separació de poders, i això significa que els poders de l’estat actuen perfectament coordinats en contra de la voluntat majoritària dels catalans. Alguns, equivocadament, d’això en diuen democràcia. Estava cantat que els grans poders de l’estat havien decidit que la sentència havia de ser dura, i així ha estat. S’ha buscat que en els pròxims anys cap dirigent del món independentista torni a organitzar un altre referèndum. Se’n sortiran?
Ara es posaran en marxa els recursos, però fa de mal dir com i quan pot acabar aquest disbarat judicial. Tot indica que es necessitaran anys per arribar al final d’aquest malson. Avui molts polítics espanyols brinden amb cava, o amb patxaran, i la majoria dels jutges de les altes instàncies judicials també se suma a la gran festa unionista. També brinda el nét polític del dictador, el qual va mostrar en públic una vergonyosa complicitat amb les forces de seguretat que l’1 d’octubre del 2017 es van dedicar a atonyinar catalans amb una violència inusitada, uns fets que la justícia hauria de condemnar.
Les reivindicacions dels independentistes catalans només es poden resoldre a les urnes, i els unionistes espanyols saben perfectament que amb aquesta venjança en forma de sentència no només no es resol el conflicte sinó que s’agreuja. En una democràcia, votar sobre el futur dels seus ciutadans no pot ser mai un acte delictiu, diguin el que diguin les lleis, els polítics i els jutges d’aquesta atrotinada democràcia. Espanya, formalment, ha guanyat aquesta primera etapa judicial, però alhora ha perdut per a la causa unionista uns quants catalans més que es troben cada dia més allunyats d’un estat gens respectuós amb la discrepància política dels seus ciutadans.
Que l’independentisme és una operació de risc s’ha tornat a posar en evidència amb la sentència del procés. Un dia de presó pels fets jutjats ja hauria estat excessiu, i la sentència parla d’un segle de presó. A Madrid s’ha perpetrat la venjança d’un estat que no admet la discrepància, i la sentència posa en evidència que per exercir la venjança s’han utilitzat, també, les mentides dels funcionaris públics. Així, veient com s’ha desenvolupat el judici, amb un munt d’irregularitats que algun tribunal més seriós que els d’aquí necessàriament haurà de substanciar, podem dir que aquest no ha estat un judici just. Algú l’ha anomenat un judici-farsa, ja que el càstig als independentistes catalans estava decidit abans de començar el judici.
Quan es tracta del conflicte català, a Espanya no existeix la separació de poders, i això significa que els poders de l’estat actuen perfectament coordinats en contra de la voluntat majoritària dels catalans. Alguns, equivocadament, d’això en diuen democràcia. Estava cantat que els grans poders de l’estat havien decidit que la sentència havia de ser dura, i així ha estat. S’ha buscat que en els pròxims anys cap dirigent del món independentista torni a organitzar un altre referèndum. Se’n sortiran?
Ara es posaran en marxa els recursos, però fa de mal dir com i quan pot acabar aquest disbarat judicial. Tot indica que es necessitaran anys per arribar al final d’aquest malson. Avui molts polítics espanyols brinden amb cava, o amb patxaran, i la majoria dels jutges de les altes instàncies judicials també se suma a la gran festa unionista. També brinda el nét polític del dictador, el qual va mostrar en públic una vergonyosa complicitat amb les forces de seguretat que l’1 d’octubre del 2017 es van dedicar a atonyinar catalans amb una violència inusitada, uns fets que la justícia hauria de condemnar.
Les reivindicacions dels independentistes catalans només es poden resoldre a les urnes, i els unionistes espanyols saben perfectament que amb aquesta venjança en forma de sentència no només no es resol el conflicte sinó que s’agreuja. En una democràcia, votar sobre el futur dels seus ciutadans no pot ser mai un acte delictiu, diguin el que diguin les lleis, els polítics i els jutges d’aquesta atrotinada democràcia. Espanya, formalment, ha guanyat aquesta primera etapa judicial, però alhora ha perdut per a la causa unionista uns quants catalans més que es troben cada dia més allunyats d’un estat gens respectuós amb la discrepància política dels seus ciutadans.
dilluns, 21 d’octubre del 2019
Sense precs, sense preguntes i sense respostes al ciutadà
Aquests dies que es parla tant dels cops de porra i altres agressions de la policia als ciutadans catalans, caldria parlar també d’un cop de porra simbòlic contra la ciutadania del nostre districte, Sarrià-Sant Gervasi. Resulta que fins ara, i des de fa molts anys, abans dels consells plenaris del districte es feia una sessió de preguntes i respostes batejada com Audiència Pública. La gent preguntava i l’equip de govern contestava o, si més no, ho intentava. I acabats els precs i preguntes, començava el Consell Plenari. Doncs bé, a partir del Plenari convocat per demà, el públic ja no podrà preguntar, ja que la Junta de Portaveus així ho va decidir per majoria. L’excusa que donen els membres de l’equip de govern per justificar aquest menysteniment al ciutadà és que ells vetllen pels nostres interessos, i amb aquesta mesura volen facilitar la conciliació familiar. Vaja, que se’ns tracta com si els veïns del districte fóssim pàrvuls de P3. Maco, oi? Però com que la majoria de les persones que promouen aquesta censura són tan intel·ligents com els que hi van votar en contra, un pot intuir que aviat s’adonaran de l’error, rectificaran i demanaran disculpes al veïnat per aquesta relliscada. Això és si més no allò que esperem molts veïns que amb aquesta decisió ens sentim poc respectats.
divendres, 18 d’octubre del 2019
Espanya va perdent
Aquesta setmana s’ha pogut constatar que el jovent ha tornat a sortir als carrers, i això és una molt bona notícia pel moviment independentista. La joventut també hi està implicada, i ja no és només reclamar la independència de Catalunya, que també, sinó que el que es reclama són els drets humans i els principis bàsics de la democràcia (dret d’opinió, dret de manifestació, dret de protesta, etc.) que la sentència ha posat en qüestió.
Avui fa quatre dies que es va fer pública la sentència del procés. Tothom sabia que la sentència seria condemnatòria, i gairebé tothom coincideix que és molt injusta, com injust i trampós va ser tot el procés del judici. Cap sorpresa. Espanya, però, sap que va perdent, tot i que de moment haurà guanyat aquesta primera etapa judicial. Però els independentistes seguiran sent-ho, amb més suport i intensitat que abans.
Avui els independentistes són més. Si fins ara eren el 48 per cent dels votants (contra el 43 per cent d’unionistes), a partir d’ara superaran la xifra emblemàtica del cinquanta per cent, i a les pròximes eleccions catalanes ho podrem comprovar. Els mitjans de comunicació unionistes —que són gairebé tots— celebren la sentència, uns obertament i altres intentant dissimular la seva alegria, però uns i altres no ignoren el final polític que ens espera a tots.
Espanya potser no és conscient que celebrant la sentència està celebrant també una etapa més de la seva derrota final. Ara fa una estona el MHP Puigdemont ha tornat a quedar en llibertat a Bèlgica, sense fiança. El sistema judicial espanyol grinyola quan el comparem amb el sistema judicial que hi ha al nord dels Pirineus, i el jutge espanyol torna a quedar en evidència davant dels seus col·legues europeus.
Avui fa quatre dies que es va fer pública la sentència del procés. Tothom sabia que la sentència seria condemnatòria, i gairebé tothom coincideix que és molt injusta, com injust i trampós va ser tot el procés del judici. Cap sorpresa. Espanya, però, sap que va perdent, tot i que de moment haurà guanyat aquesta primera etapa judicial. Però els independentistes seguiran sent-ho, amb més suport i intensitat que abans.
Avui els independentistes són més. Si fins ara eren el 48 per cent dels votants (contra el 43 per cent d’unionistes), a partir d’ara superaran la xifra emblemàtica del cinquanta per cent, i a les pròximes eleccions catalanes ho podrem comprovar. Els mitjans de comunicació unionistes —que són gairebé tots— celebren la sentència, uns obertament i altres intentant dissimular la seva alegria, però uns i altres no ignoren el final polític que ens espera a tots.
Espanya potser no és conscient que celebrant la sentència està celebrant també una etapa més de la seva derrota final. Ara fa una estona el MHP Puigdemont ha tornat a quedar en llibertat a Bèlgica, sense fiança. El sistema judicial espanyol grinyola quan el comparem amb el sistema judicial que hi ha al nord dels Pirineus, i el jutge espanyol torna a quedar en evidència davant dels seus col·legues europeus.
divendres, 11 d’octubre del 2019
Revifa la repressió
(L’article original en versió paper es va publicar el 4 d'octubre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.933 de La Veu de l'Anoia)
Amb la sentència del procés a punt de fer-se pública, revifa la repressió provinent de les institucions estatals. Actuant amb un total desconeixement de la realitat política catalana, als poders estatals espanyols l’única opció que se’ls acut és coordinar-se per a un enduriment de la repressió. S’ha enviat a Catalunya més personal repressiu buscant acoquinar la gent, pensant que com més repressió apliquin més possibilitats tindran de mantenir per la via de la força bruta les seves immobilistes tesis unionistes. Ni se’ls acut considerar la possibilitat d’intentar buscar una sortida política. El discurs oficial espanyol respecte a Catalunya ha evolucionat a pitjor. Ara diuen obertament que independència és terrorisme i violència, oblidant que els únics episodis greus de violència es van produir amb la forassenyada actuació de les forces repressores espanyoles ara fa dos anys.
Sorprèn la curtedat de mires de Pedro Sánchez i companyia, i quan menciono la companyia penso en els partits estatals partidaris de tornar a aplicar als catalans l’article 155, que són tots. Penso també en la gran patronal i els grans sindicats, els fiscals i els jutges del TS, la banca, l’Ibex 35 i la majoria dels mitjans de comunicació. Tots formen part de l’“a por ellos” anticatalà, cadascú aplicant amb mà de ferro les seves eines de repressió, treballant perfectament coordinats contra l’independentisme català i sense proposar cap via intel·ligent de sortida al conflicte. Cal dir-ho clar, per gestionar el contenciós català no existeix la separació de poders, i a banda de la recepta de la repressió Espanya no té cap altre projecte per a Catalunya.
L’últim episodi ha estat la detenció d’uns suposats terroristes catalans. Quin valor tenen les declaracions obtingudes de matinada per les forces de seguretat després de moltes hores d’interrogatori, dies sense dormir, maltractaments i amenaces de tota mena, incomunicació, absència d’advocat i altres irregularitats? En una democràcia aquestes declaracions no haurien de tenir cap valor, i un jutge compromès amb la seva independència ni tan sols les hauria de considerar. A Espanya, però, et poden tancar a la presó i tenir-te allà indefinidament. Aquesta és la raó de la força de l’estat, que juga amb aquests abusos i sotmet la voluntat del detingut fins que diu i signa el que li posen al davant. Aquesta mena d’episodis passen a les democràcies no consolidades. Passen a Rússia i a Turquia, i a la majoria de països del món. I, dissortadament, també a Espanya.
Amb la sentència del procés a punt de fer-se pública, revifa la repressió provinent de les institucions estatals. Actuant amb un total desconeixement de la realitat política catalana, als poders estatals espanyols l’única opció que se’ls acut és coordinar-se per a un enduriment de la repressió. S’ha enviat a Catalunya més personal repressiu buscant acoquinar la gent, pensant que com més repressió apliquin més possibilitats tindran de mantenir per la via de la força bruta les seves immobilistes tesis unionistes. Ni se’ls acut considerar la possibilitat d’intentar buscar una sortida política. El discurs oficial espanyol respecte a Catalunya ha evolucionat a pitjor. Ara diuen obertament que independència és terrorisme i violència, oblidant que els únics episodis greus de violència es van produir amb la forassenyada actuació de les forces repressores espanyoles ara fa dos anys.
Sorprèn la curtedat de mires de Pedro Sánchez i companyia, i quan menciono la companyia penso en els partits estatals partidaris de tornar a aplicar als catalans l’article 155, que són tots. Penso també en la gran patronal i els grans sindicats, els fiscals i els jutges del TS, la banca, l’Ibex 35 i la majoria dels mitjans de comunicació. Tots formen part de l’“a por ellos” anticatalà, cadascú aplicant amb mà de ferro les seves eines de repressió, treballant perfectament coordinats contra l’independentisme català i sense proposar cap via intel·ligent de sortida al conflicte. Cal dir-ho clar, per gestionar el contenciós català no existeix la separació de poders, i a banda de la recepta de la repressió Espanya no té cap altre projecte per a Catalunya.
L’últim episodi ha estat la detenció d’uns suposats terroristes catalans. Quin valor tenen les declaracions obtingudes de matinada per les forces de seguretat després de moltes hores d’interrogatori, dies sense dormir, maltractaments i amenaces de tota mena, incomunicació, absència d’advocat i altres irregularitats? En una democràcia aquestes declaracions no haurien de tenir cap valor, i un jutge compromès amb la seva independència ni tan sols les hauria de considerar. A Espanya, però, et poden tancar a la presó i tenir-te allà indefinidament. Aquesta és la raó de la força de l’estat, que juga amb aquests abusos i sotmet la voluntat del detingut fins que diu i signa el que li posen al davant. Aquesta mena d’episodis passen a les democràcies no consolidades. Passen a Rússia i a Turquia, i a la majoria de països del món. I, dissortadament, també a Espanya.
dilluns, 7 d’octubre del 2019
La força del PP a Catalunya
El Partido Popular, que vol tornar a governar Espanya, té una sucursal a Catalunya. Molta gent es pregunta si també aspira a governar Catalunya i quina és la força real d’aquest partit a Catalunya. Unes quantes dades ens ajudaran a respondre aquesta pregunta. Dels 135 diputats del Parlament, aquesta sucursal només en té 4. Dels 47 diputats catalans que formen part del Congreso de los Diputados, la sucursal només en té un, una per ser precisos, i ni tan sols viu a Catalunya. Dels 947 alcaldes catalans, el PP només en té 1. Dels 41 regidors de l’Ajuntament de Barcelona, el PP només en té 2. De les 4 diputacions catalanes, el PP no en presideix cap, com tampoc presideix cap consell comarcal. A partir d’aquestes dades, i per més soroll mediàtic que facin els dirigents de la franquícia, queda clar que la força del PP a Catalunya és absolutament residual, gairebé nul·la. Això sí, el soroll que fa el PP a Catalunya l’utilitzen per obtenir més simpaties a l’Espanya anticatalana. Com més canya als catalans, més vots obtenen a Espanya. És bàsicament per això que el PP manté oberta aquesta franquícia, i no pas per accedir al govern d’un territori (Catalunya) que saben que difícilment assoliran.
dijous, 3 d’octubre del 2019
Objectiu immediat: liquidar Torra
Espanya busca ara carregar-se políticament el MHP Torra, i si cal fer-ho per mitjans il·legals, com tot indica que s’està preparant, no tindran cap remordiment a utilitzar qualsevol via antidemocràtica per treure’l de circulació. A Rússia això ho fan tot sovint, i a Turquia també, i no són precisament dos exemples de democràcies exemplars. A Espanya no agrada que se la compari amb Rússia i Turquia, però els mètodes que utilitza per silenciar la discrepància política són similars.
Ara Espanya diu que el problema de Catalunya és Torra, i alguns curts de mires pensen que, si el treuen de circulació, hauran resolt el problema català. Recordo quan el president era Mas, i com Espanya no va parar de fer joc brut fins que se’l van treure de sobre (amb l’ajut de la CUP, per cert). Van resoldre el problema? No, al contrari, el van agreujar. Després de Mas va venir Puigdemont, i no cal dir els esforços i mitjans que Espanya destina des de fa dos anys —i ja abans del seu exili— per carregar-se’l.
Espanya encara no ha entès que el problema català no depèn de qui ocupi el Palau de la Generalitat (Mas, Puigdemont, Torra...) sinó de la voluntat dels catalans expressada a les urnes. I la voluntat dels catalans expressada a les urnes i representada al Parlament amb una majoria absoluta diu que la societat catalana està dividida en dues meitats, una més petita que defensa l’opció unionista i que disposa del 43,5% dels vots, i una altra que defensa la independència, amb el 47,5% del suport a les urnes. La resta, comuns que no es mullen, enquestes interessades i fum. Molt fum.
S’acabaran carregant Torra? No s’ha d’excloure, però sortirà un altre president que assumirà la defensa oficial dels independentistes catalans els quals, cal anar-ho repetint als desmemoriats, des de fa anys són més que els unionistes. I en democràcia, les majories guanyen, i les minories perden. I la majoria és la meitat dels vots emesos més un vot. Recordeu Escòcia i el Quebec? Doncs és això. No deixem que s’escapi aquesta oportunitat quan es convoquin eleccions catalanes. Quan superem el cinquanta per cent el món ens mirarà d’una altra manera, i veurem la llum al final del túnel.
Ara Espanya diu que el problema de Catalunya és Torra, i alguns curts de mires pensen que, si el treuen de circulació, hauran resolt el problema català. Recordo quan el president era Mas, i com Espanya no va parar de fer joc brut fins que se’l van treure de sobre (amb l’ajut de la CUP, per cert). Van resoldre el problema? No, al contrari, el van agreujar. Després de Mas va venir Puigdemont, i no cal dir els esforços i mitjans que Espanya destina des de fa dos anys —i ja abans del seu exili— per carregar-se’l.
Espanya encara no ha entès que el problema català no depèn de qui ocupi el Palau de la Generalitat (Mas, Puigdemont, Torra...) sinó de la voluntat dels catalans expressada a les urnes. I la voluntat dels catalans expressada a les urnes i representada al Parlament amb una majoria absoluta diu que la societat catalana està dividida en dues meitats, una més petita que defensa l’opció unionista i que disposa del 43,5% dels vots, i una altra que defensa la independència, amb el 47,5% del suport a les urnes. La resta, comuns que no es mullen, enquestes interessades i fum. Molt fum.
S’acabaran carregant Torra? No s’ha d’excloure, però sortirà un altre president que assumirà la defensa oficial dels independentistes catalans els quals, cal anar-ho repetint als desmemoriats, des de fa anys són més que els unionistes. I en democràcia, les majories guanyen, i les minories perden. I la majoria és la meitat dels vots emesos més un vot. Recordeu Escòcia i el Quebec? Doncs és això. No deixem que s’escapi aquesta oportunitat quan es convoquin eleccions catalanes. Quan superem el cinquanta per cent el món ens mirarà d’una altra manera, i veurem la llum al final del túnel.
dilluns, 30 de setembre del 2019
Les incoherències de la CUP
Que la CUP es presenti a les eleccions espanyoles no és cap drama, però a les persones que valorem la coherència dels polítics ens resulta com a mínim sorprenent. Quan la CUP decidia no presentar-se a les eleccions espanyoles per centrar la seva actuació en la política catalana, els cupaires asseguraven que aquella opció era coherent amb la seva ideologia. Era el discurs que anaven repetint per intentar evitar les discrepàncies públiques. Ep, hi tenien tot el dret.
Però ara el politburó de la CUP ha fet un gir de 180 graus, i ha decidit presentar-se a les eleccions espanyoles. No em digueu, si us plau, que els cupaires decideixen per la via assembleària, que una cosa és qui pren les decisions i una altra és la manera de gestionar-les i presentar-les en societat. Així, aquell discurs tan aparentment sòlid d’abans ha passat a millor vida, i ara toca fer el discurs oposat. A partir d’ara la coherència dels cupaires consistirà a fer política espanyola.
Aparentment res ha canviat que justifiqui aquest canvi de rumb. Si eren coherents quan la decisió era la de no presentar-se, no ho són ara. Si ho són ara que han decidit presentar-se, potser no ho eren abans. Sigui com sigui, es torna a demostrar que els cupaires no saps mai per on et sortiran. En un moment determinat la CUP es va carregar Mas, i ara tot indica que donarà preferència a jugar a la lliga espanyola. Catalunya sempre pot esperar, també pels cupaires.
Però ara el politburó de la CUP ha fet un gir de 180 graus, i ha decidit presentar-se a les eleccions espanyoles. No em digueu, si us plau, que els cupaires decideixen per la via assembleària, que una cosa és qui pren les decisions i una altra és la manera de gestionar-les i presentar-les en societat. Així, aquell discurs tan aparentment sòlid d’abans ha passat a millor vida, i ara toca fer el discurs oposat. A partir d’ara la coherència dels cupaires consistirà a fer política espanyola.
Aparentment res ha canviat que justifiqui aquest canvi de rumb. Si eren coherents quan la decisió era la de no presentar-se, no ho són ara. Si ho són ara que han decidit presentar-se, potser no ho eren abans. Sigui com sigui, es torna a demostrar que els cupaires no saps mai per on et sortiran. En un moment determinat la CUP es va carregar Mas, i ara tot indica que donarà preferència a jugar a la lliga espanyola. Catalunya sempre pot esperar, també pels cupaires.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)