Cinc senyores que ens enreden

Yolanda Díaz, vicepresidenta de la quota podemita del govern espanyol —tot i que no queda clar si encara milita a Podemos—, ha fet trampa amb l'estadística dels aturats. Ha presumit d'una xifra, que el seu departament ha fet pública, que no s'avé amb la realitat, ja que s'han deixat d'incloure 90.000 persones en la xifra d'aturats. Dit en altres paraules, donya Yolanda s’ha posat una medalla que no toca.

Esborrar paraules del diari de sessions d'un parlament també és fer trampa, i la diputada socialista catalana Meritxell Batet, com a presidenta del parlament espanyol i responsable que el diari de sessions reflecteixi la realitat, ha fet trampa. Quan en un parlament els diputats no són lliures per dir el que vulguin, la democràcia fa aigües. Eliminar paraules del diari de sessions és molt lleig, ja que, si aquest ha estat censurat, el relat oficial no reflecteix la realitat. I si l'excusa és que un reglament intern permet la censura parlamentària per part de la presidència, la conclusió és que aquest reglament de democràtic en té més aviat poc.

La ministra espanyola de Podemos Irene Montero també ha fet trampa, donant la culpa als jutges de les mancances més que evidents d'una llei del seu departament, popularment coneguda com la llei del "només sí és sí". La llei està mal feta o, com a mínim, és incompleta. Una ministra incompetent no pot traspassar la culpa de la seva incompetència a la judicatura. Des que la nova llei és vigent fins al moment d'escriure aquest comentari, gairebé mig centenar de persones acusades/condemnades per delictes de violació s'han vist beneficiades per la nova llei. La culpa no és dels jutges, la culpa és de la ministra tramposa.

Ada Colau, alcaldessa de Barcelona gràcies, especialment, al vot de monsieur Valls, un polític que té la història política que té, ens ha enredat tantes vegades des que va accedir a l’alcaldia que em resulta impossible destacar només un episodi. El dia que abandoni el seu despatx de Sant Jaume molt pocs barcelonins la trobaran a faltar, però tots la recordarem durant molts anys com l’alcaldessa destroyer d’una ciutat que abans ens agradava molt més que ara.

I què podem dir de Laura Vilagrà, consellera de presidència de la Generalitat? Des que va deixar de ser monitora de natació per dedicar-se a la política les ha dit de l’alçada d’un campanar, i cada vegada que treu el tema de la taula de diàleg ens fa envermellir.

PS: Aviat sortirà publicat un altre article amb el mateix títol, però substituint “senyores” per “senyors”. I començarem per dalt de tot, és clar.

La llibertat d'expressió del ciutadà

El problema d'una gran part dels dirigents polítics d'aquest país és que com que venim d'on venim i tenim uns antecedents històrics antidemocràtics relativament recents, els costa d'entendre que la democràcia té uns peatges que necessàriament han de pagar. Un d'aquests peatges és la llibertat d'expressió del ciutadà, i la possibilitat que els governants puguin ser criticats pels seus administrats amb total llibertat i sense censures ni limitacions de cap mena. La majoria dels governants, però, són al·lèrgics a la crítica, i pretenen fer la seva feina saltant-se aquest peatge.

Raúl del Pozo, un periodista que des de fa més de tres dècades té columna fixa a El Mundo, un diari espanyol de capital italià i molt anticatalà —no hi ha dia que no porti en portada una notícia negativa referida a Catalunya—, alguna vegada l'encerta i s'expressa amb sensatesa. No fa gaire va escriure que la libertad de expresión no nació para proteger a los gobiernos, sinó para vigilarlos. És una afirmació que, òbviament, comparteixo, i es pot aplicar a qualsevol govern del món.

La majoria dels governants porten incrustada la censura en el seu ADN; només els més intel·ligents no cauen en aquest error. Així, tal com insinua l'articulista del Pozo, massa sovint els nostres governants tenen una certa tendència a rebregar les lleis que ells mateixos han promogut per aprofitar-se'n en benefici propi, per tal d'intentar tapar les seves mancances i misèries. Però no volen que es digui, i menys en públic. I no cal dir que, protegint els seus interessos particulars per sobre de tot, deixen desprotegits els interessos generals dels ciutadans, als quals només ens queda l'opció de l'exercici de la crítica. I si aquesta és pública encara millor, tot i que vermells tampoc s'hi posen.

Llenguatge laberíntic

Tot sovint advocats, fiscals, jutges, procuradors dels tribunals, secretaris judicials i altres professionals que es mouen en el sector del dret i la judicatura utilitzen professionalment un llenguatge i unes expressions que, per a la gent que no pertanyem a aquest món, resulten gairebé inintel·ligibles. Ignoro si ho fan a propòsit, buscant precisament que no se'ls entengui, ves a saber amb quins foscos objectius. El fet és que les persones que no pertanyem a aquest ram, cada dos per tres ens veiem obligats a haver de demanar aclariments i explicacions sobre el significat de determinats documents, redactats en un llenguatge que, sense exagerar, podríem perfectament qualificar de laberíntic. He arribat a veure textos oficials d'una pàgina sense que hi aparegui ni un sol punt. No estic parlant de persones analfabetes, que prou pena tenen —segons les estadístiques oficials, l'u i mig per cent dels catalans són oficialment analfabets—, sinó de gent com jo, persones que ens movem pel món sense dificultats, que viatgem sovint, que parlem idiomes, que entenem la gran majoria de les coses que llegim, i que utilitzem amb normalitat les quatre regles i la regla del tres. Com que no crec que ho facin expressament, he arribat a pensar que el llenguatge laberíntic d'aquest sector professional potser només és el fruit d'una incapacitat, no corregida a temps, que impedeix a aquests professionals expressar-se amb un mínim de claredat. Sigui com sigui i pel bé de tothom, s'hi hauria de posar remei amb urgència.

I tu, com t'informes?

Aquesta és una pregunta que em fan de tant en tant, i no només me la fan persones conegudes sinó també gent que no conec de res, i que utilitzen Twitter o altres sistemes per contactar amb mi. Però com que sempre he pensat que d'això ningú n'ha de fer res, i menys encara una persona desconeguda o anònima, normalment no tinc costum de contestar aquesta pregunta. Només faig una excepció: per saber què passa a Sarrià sempre consulto El Jardí, però aquesta és una opció fàcil, ja que gairebé no hi ha alternativa.

Quan, per exemple, faig un comentari sobre, posem per cas, alguna notícia o programa de TV3, o alguna cosa que he llegit a La Razón de Madrid, o al The Guardian de Londres, o al Granma de l'Havana, sempre hi ha qui es creu amb el dret a donar-me una lliçó sobre allò que ens cal llegir i allò altre que n'hem de prescindir. Doncs bé, amb mi tenen una mala peça al teler, ja que tinc una tirada especial per llegir-ho tot, especialment aquells mitjans que estan als antípodes del meu pensament liberal, i això despista una mica als meus amables prescriptors de lectura.

Avui, però, em ve de gust explicar com m'informo. De fet, no sóc gens original, i cada dia som més els que utilitzem aquest sistema. M'informo bàsicament via Internet, i em connecto amb mitjans de tot el món, des del Global Times de la Xina i el Daily Nation de Nairobi, fins al Washington Post o El Mercurio de Santiago de Xile, sense oblidar el South China Morning Post i molts altres; quan anava sovint a Hong Kong, aquest últim sempre me’l passaven a primera hora del matí per sota la porta de l’habitació de l’hotel. Tant m'és en quin idioma estiguin escrits els mitjans que consulto —m'espavilo en unes quantes llengües—, i en cas necessari avui en dia tenim sistemes de traducció en línia que ens faciliten molt la feina.

Vaig deixar d'informar-me per TV3 fa uns quants anys, quan encara feien uns Telenotícies que es podien veure sense passar vergonya; ara només me’ls miro per saber com ho expliquen, més que per saber què expliquen. Com deia abans, de vegades també em miro coses d'aquesta cadena. Si no ho fes, no podria fer crítiques sobre un mitjà d'informació que paguem entre tots els catalans via impostos i el qual, dissortadament, cada dia s'assembla més a Telecinco; deu ser per allò d'eixamplar la base que d'un temps ençà ens predica el senyor Junqueras. Si preteneu informar-vos sobre l'Orient Mitja amb perspectiva cent per cent palestina, TV3 és una bona cadena. Però si voleu saber què passa realment a la zona, faríeu bé de prescindir d'un mitjà tan esbiaixat ideològicament. Més clar, l’aigua.

De la Via Augusta a la Via Amish?

(Article original publicat el 18/11/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2096, pàg. 2)

Observo amb interès les intervencions públiques i les actuacions pràctiques que en els últims set anys han anat fent els governants de Barcelona, és a dir, la colla colauista i els seus socis oficials (PSOE), els oficiosos (ERC) i, també, els cupaires, que no es mullen mai, però aplaudeixen de portes endins les mesures de l'equip d'Ada Colau.

Els colauistes tenen una obsessió des del primer dia, i és la seva ferma voluntat de perjudicar amb tots els mitjans possibles al seu abast el trànsit de vehicles gasolina i dièsel, i també els elèctrics. El seu objectiu és que aquests vehicles acabin desapareixent en benefici del trànsit de vehicles de tracció humana, bicicletes, patinets i artefactes similars, i potenciar una cosa tan cara i obsoleta com és el tramvia.

Per la ciutat no sóc usuari dels vehicles de tracció humana, però també tinc motius de satisfacció. Així, estic content que a la gent que acostumem a anar a peu per la ciutat, no se'ns criminalitzi gaire, i de moment només se'ns castiga a compartir unes voreres que abans eren per a ús exclusiu dels vianants amb els conductors de bicis i patinets.

Ara bé, pretendre com volen alguns suprimir els vehicles que passen per la Via Augusta té un inconvenient insalvable, i és que la continuació d'aquesta via és el Túnel de Vallvidrera, amb tot el que això comporta per a la mobilitat ciutadana. La Via Augusta és l'única via d'entrada i sortida de la ciutat que connecta amb el túnel que va cap al Vallès.

Però els defensors de la teoria del decreixement diuen que això també té solució, i aquesta implica replantejar la utilitat del túnel. Hi ha des d’algun forassenyat que proposa tapiar-lo i destinar aquell espai a altres activitats, fins als que suggereixen deixar només un carril de circulació per a urgències i reconvertir els altres en carrils bici segregats d'anada i tornada. Com veieu, a Barcelona tenim gent amb idees.

El decreixement, tan de moda entre uns col·lectius clarament minoritaris, implica no només destruir llocs de treball —la primera tinent d'alcaldia de Barcelona va arribar a insinuar que es podria tancar la Seat— sinó dificultar que se'n creïn de nous. Qui defensa el decreixement sembla oblidar la legítima aspiració de les moltes persones que busquen feina o aspiren a trobar-ne una de millor. Però, per a alguns, la seva ideologia sembla tenir prioritat sobre els interessos més generals. La fita que somnien alguns seria convertir la Via Augusta en una mena de Via Amish sense ni un sol cotxe; espero que no se'n surtin.

Precarietat laboral

Tot sovint em pregunto si l'objectiu de molts dels dirigents polítics i sindicals d'aquest país és anar consolidant la precarietat laboral que tant sovinteja i tant critiquem. Sóc conscient que polítics i sindicalistes alliberats això no ho admetran mai, però de vegades sembla que treballin amb aquesta finalitat tan equivocada. També em pregunto si el fet de treballar en una cooperativa o organització similar ha d'implicar, necessàriament, l'acceptació d'unes condicions laborals precàries.

Penso ara mateix en un centre cívic municipal de gestió privada del meu barri, Sarrià. Es tracta d'una entitat que en alguns àmbits també és coneguda com la catedral sarrianenca de l'economia social i solidària, molt d'esquerres, molt anticapitalista, molt pro palestina, molt antijueva i molt silenciosa respecte al que passa ara a l'Afganistan. Així, des d'aquella entitat es publiciten, es debaten i es promouen tota mena d'iniciatives de caràcter anticapitalista, la majoria dominades per la precarietat laboral, com ara cooperatives, horts comunitaris i altres instruments amb l'objectiu d'implementar allò que alguns consideren que és l'economia bona.

A l'altra banda d'aquest ampli espectre ideològic hi hauria el pervers sistema capitalista, aquell que tan poc agrada a l'esquerra, tot i que ben bé que dels seus evidents avantatges se n'aprofita tothom. Si la gent viu ara molt millor que fa mig segle, és precisament gràcies a les eines que van associades al capitalisme: la iniciativa privada, el lliure comerç, la lliure competència, l'emprenedoria real sense tutories públiques innecessàries ni interferències de l'administració, i altres eines igualment perverses.

Amb un exemple potser s'entendrà millor. Escoltar no fa gaire en aquella catedral de l'economia social i solidària que per part dels responsables d'una cooperativa del barri es considera raonable que els seus treballadors tinguin un cost mitjà per a l'empresa de 7 €/hora fa grinyolar els principis bàsics de les persones que hem tingut la responsabilitat de gestionar una empresa pròpia i pagar sous raonables als col·laboradors. I a partir d'aquí es poden fer moltes comparacions. Sense anar més lluny, la senyora que ve a netejar a casa nostra en cobra dotze, assegurança a banda, i som perfectament conscients que no li estem fent cap regal.

Sant tornem-hi!

Ja ha passat un altre any des de l'última Marató de TV3. Sant tornem-hi! La setmana passada vaig fer una piulada que, per la limitació de 280 caràcters imposada per Twitter, vaig haver de resumir molt. Avui la desenvoluparé una mica més.

Cada any, amb la promoció pesadíssima de La Marató de TV3, un esdeveniment que a Catalunya ja s'ha convertit en tot un clàssic, sento la necessitat de publicar un comentari per explicar a qui no s'ho hagi plantejat que no tot són les flors i violes que ens presenten els seus organitzadors. La Marató de TV3 té un clar rerefons polític força negatiu que els governants intenten amagar per tapar-se les vergonyes. Però segons com ho comentes et poden titllar d'insolidari en amunt. Un any més, assumeixo el risc d’opinar per lliure i dir-hi la meva.

No cal dir que sobre La Marató de TV3 es poden dir coses molt positives, tot i que no són aquestes l'objecte del meu comentari d'avui; d'això ja se n'ocupa l'eficaç departament de propaganda de la casa. Però hi ha un aspecte de La Marató que de positiu en té més aviat poc, i del qual gairebé ningú en parla. Així, van passant els anys i la marató és, també, la trista constatació que els nostres governants no n'aprenen, ja que segueixen sense fer la feina que els pertoca i per a la qual els hem elegit.

Al meu entendre, l'objectiu de La Marató no hauria de ser cap altre que aquest esdeveniment no s'hagués de repetir mai més, perquè això voldria dir que allò que es busca resoldre amb la recollida popular de diners ja hauria quedat resolt per part de qui tocaria fer-ho: les administracions públiques. Molt em temo, però, que estem lluny d'assolir aquesta fita més que raonable, i La Marató continuarà sent una eina excel·lent per tapar les incompetències dels responsables polítics.

Uns polítics que, en comptes d'amagar-se sota les pedres el dia de La Marató per tal d'intentar passar desapercebuts, busquen la seva quota de protagonisme cínic en la gran festa. Uns polítics que demanen uns calerons per la causa i agafen el telèfon a primera fila d'una d'aquelles sales per garantir-se que sortiran per televisió. Uns polítics que semblen estar molt satisfets de mostrar en públic les seves vergonyes, és a dir, les conseqüències de la seva mala gestió pública que porten a gent benintencionada a participar en maratons i altres esdeveniments per l'estil per intentar cobrir unes necessitats que hauria de cobrir l'administració.

Salaris baixos i lloguers alts, alguna cosa falla

Segons s’informava fa uns dies, a Barcelona el percentatge sobre els ingressos destinat a pagar el lloguer de l'habitatge és del 52,2%, i no cal ser un expert en el tema per concloure que aquesta dada resulta socialment insostenible. Alguna cosa falla. Hi ha qui diu que els preus del lloguer són massa alts, i que haurien de baixar, però no expliquen com. Altres sostenen que els salaris són massa baixos, i que haurien de pujar, però que això no depèn d'ells. Uns i altres tenen les seves raons, però no disposen de les eines efectives per aplicar-les.

Segons diuen els experts, l'objectiu raonable seria que el percentatge actual del 52,2% es reduís fins al 33,3% dels ingressos com a màxim, és a dir, que no més d'un terç dels ingressos es destinessin a pagar el lloguer o la quota hipotecària de l'habitatge. Els polítics han de decidir com fer quadrar aquesta divergència, i ho han de fer respectant les lleis vigents, o fent unes lleis noves més efectives. Tot el que no sigui això, només és soroll mediàtic sense cap utilitat pràctica.

Dit tot això, si els governants haguessin començat a fer bé la seva feina quan tocava, fent una aposta clara per l'habitatge públic, avui no ens trobaríem en la situació dramàtica en la qual ens trobem. A França, sense anar més lluny, aquest problema el tenen bastant ben resolt, ja que els ajuntaments francesos tenen un parc important d'habitatges públics que es lloguen a la ciutadania a preus raonables i proporcionals als salaris. Al nostre país, en canvi, aquesta és una gran assignatura social pendent, i tots els partits polítics que han governat en democràcia són els culpables del desgavell actual. No he vist enlloc que cap partit s’hagi disculpat pel desistiment de la seva obligació.

El barber de Kim Jong-un

(Foto: Wikipedia)

M'admetran que el tall de cabell del dictador comunista de Corea del Nord és bastant original; pel meu gust, lleig amb ganes, però ja sabem que sobre gustos tothom hi pot dir la seva. Sense anar tan lluny, si ens fixem en alguns personatges del nostre entorn més proper, podem trobar imitacions bastant semblants. A TV3, la televisió pública d'Esquerra pagada amb els impostos de tots els catalans, un bon imitador del senyor Kim podria ser un tal Marc que fa programes sobre restaurants, cuines i manduca en general. Déu-n'hi-do la pinta que té el personatge, amb aquelles cadenes a joc que li pengen dels pantalons! Vull pensar que ell es troba molt afavorit, però si te'l trobes de nit pel carrer potser canvies de vorera. Contra gustos...

Per escriure una cosa així a Pyongyang, anant bé, et poden tancar una temporada a la presó, i no anant tan bé et poden fer desaparèixer del mapa, literalment. Ara puc publicar aquestes coses perquè el meu intent d'establir relacions comercials amb les autoritats d'aquell paradís comunista no va fructificar, i aquella aventura va finalitzar fa temps. És d'esperar que l'amic Cho Sun-il, representant oficiós a l'estranger del règim dels estimats líders —aquí més conegut com a Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez, un comunista català de família aristocràtica—, no passi un informe als seus amics nord-coreans, que aquests tenen la mà molt llarga per perseguir els crítics del règim.

Inversions fake

Fa unes setmanes es va anunciar que la multinacional Volkswagen faria una fàbrica de bateries a Sagunt (València). Va ser notícia de portada a tots els mitjans de comunicació, amb fotos dels directius de la multinacional alemanya, el president del govern espanyol, el president de la Generalitat valenciana i altres autoritats a la recerca de la foto, tots ells posant cara de gran satisfacció.

A l'altra banda d'aquesta notícia, es feia públic l'emprenyament més que justificat de les autoritats polítiques catalanes, que veien perdre una inversió la qual, inicialment, estava previst i s'havia anunciat que vindria a Catalunya. Espanya, però, va demostrar la seva estima cap als catalans a la seva manera, desviant aquesta inversió cap a Sagunt mitjançant la promesa d'una propina extra per als alemanys.

Amb els pressupostos de l'estat passa més o menys el mateix: molta satisfacció i molta foto quan es fa públic que la inversió de l'estat a Catalunya serà, aquesta vegada sí, molt important, i una gran frustració col·lectiva quan al cap d'un any ens assabentem que de tots aquells recursos estatals promesos a Catalunya, només se n'havien confirmat una tercera part.

Prometre sobre el paper és molt fàcil, és de les primeres coses que aprenen a fer els polítics, potser perquè juguen amb la possibilitat que quan sigui l'hora de passar comptes amb la ciutadania ells ja no hi seran, i no entrarem ara a qualificar èticament aquestes pràctiques.

Els directius alemanys que han de donar el vistiplau definitiu a la localització de la planta de bateries no se n’amaguen, i ja han dit que decidiran en funció dels ajuts públics que aconsegueixin de les administracions. Ara les fàbriques de bateries es munten així, en funció de quina sigui l'administració pública que afluixi més la mosca. De tot en diuen "economia lliure de mercat", però en aquest cas no deixa de ser una distorsió simpàtica d'aquest concepte.

La pobresa energètica no existeix

(Article original publicat el 4/11/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2094, pàg. 2)

Es van treure de la màniga el terme "pobresa energètica", i a partir d'aquí han anat proposant solucions per pal·liar-la, bàsicament a còpia de repartir subvencions públiques als afectats. L'objectiu és clar: mitjançant el repartiment d'unes engrunes en forma de subvencions, es tracta d'anar construint una societat cada dia menys emprenedora i més dependent dels poders públics buscant, sobretot, que la ciutadania es mostri agraïda al "papà governant", sigui el regidor, l'alcalde, el conseller o el president de la Generalitat, o els ministres de Madrid. I en comptes d'intentar resoldre el problema de fons, la pobresa, ara els governants intenten parcel·lar aquest trist fenomen social, i ja es parla de la pobresa energètica, la pobresa de l'habitatge, la pobresa escolar i la pobresa alimentària.

Al meu entendre, però, la pobresa energètica, com a tal, no existeix. Així, si no pots pagar la factura de la llum, també tens dificultats per pagar el rebut del lloguer o la quota hipotecària del teu habitatge, la factura del supermercat o el rebut de l'escola concertada dels teus fills. Obro parèntesi: espero que ningú pretengui que els pares que van justos de butxaca no tenen dret a escolaritzar els seus fills a l'escola que més els convingui, sigui pública o no ho sigui. Tanco parèntesi.

Existeix la riquesa i existeix la pobresa, i aquesta afecta no només a la dificultat d'accés als serveis bàsics necessaris per viure amb dignitat i un mínim de comoditat (gas, llum, aigua, wifi, etc.), sinó també a molts altres aspectes de la vida. Si la classe política insisteix tant en la pobresa energètica, també és per treure's les puces de sobre, ja que a continuació no li costa gaire treure conclusions populistes i del tot equivocades. Així, segons alguns governants, el culpable de la pobresa energètica seria l'empresa que dóna aquest servei al ciutadà, i, per tant, seria l'empresa qui hauria de resoldre el problema social. D'aquesta manera tramposa, el polític intenta eludir una responsabilitat que, com a governant, és exclusivament seva.

No em puc estar d'acabar aquest comentari fent referència a una notícia molt recent. Resulta que la consellera d'Igualtat i Feminismes de la Generalitat ha començat a parlar de la "pobresa de temps", i s'ha tret de la màniga la Xarxa Catalana pel Dret al Temps, de moment sense concretar quins costos tindrà pels contribuents. No sabem encara quina estructura administrativa tindrà aquesta ocurrència, però, per si de cas, anem preparant la cartera.

L'esbarzer de la semàntica

(Article original publicat el 3/11/2022 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 89/11-2022, pàg.20)

El significat de les paraules dóna molt de joc, ja que els mots no sempre s'interpreten de la mateixa manera, i no cal dir que quan entrem en l'esbarzer de la semàntica tenim moltes possibilitats de sortir-ne esgarrinxats. Exagerant una mica, des de la perspectiva de la semàntica dos i dos no necessàriament sumen quatre. Parlava l'altre dia amb el regidor encarregat dels temes de seguretat d'una gran ciutat catalana, i vaig veure de seguida que el seu concepte de la seguretat ciutadana, molt centrat a augmentar els mitjans policials combinant-ho amb la restricció de les llibertats de la ciutadania, s'allunya força del que altres persones entenen per aquest concepte.

El mateix dia, un altre polític de rang inferior m'assegurava que segons una enquesta recent, i contràriament a la percepció ciutadana, determinats serveis municipals obtenen una valoració força alta per part dels usuaris. No cal dir que, a partir d'aquí, el polític arribava a una conclusió massa fàcil i, al meu entendre, gens contrastada, i és que si l'enquesta diu que un determinat servei municipal aconsegueix una valoració popular alta, això va a missa; bé, de missa no en va parlar, però ja ens entenem.

En aquella conversa tractàvem sobre el servei municipal de recollida d'escombraries d'aquella ciutat. Com qui no vol la cosa, vaig tenir la gosadia de preguntar-li qui havia encarregat i pagat l'enquesta —a qui se li acut preguntar aquestes coses?—, i resulta que, oh, sorpresa!, no era un organisme o entitat neutrals com potser caldria esperar sinó que l'havia encarregat el mateix ajuntament del qual depèn la recollida d'escombraries. I doncs, què se suposa que ha de dir una enquesta que has pagat tu?

Intueixo que la recollida d'informació per elaborar aquella enquesta es va fer de forma correcta, però convindrem que en la cuina que sempre es fa posteriorment, l'enquestador no perd mai de vista qui li paga la feina. Així, des d'una concepció àmplia de la semàntica i partint d'unes mateixes dades, podem considerar aquest cas des de dos punts de vista oposats. El punt de vista, normalment optimista, de qui ha encarregat l'enquesta, i el punt de vista menys amable i potser més realista dels ciutadans que reben un servei manifestament millorable. I sí, parlem de Sarrià i del seu sistema de recollida Porta a Porta.

Nens i gossos

No pretenc comparar els nens amb els gossos, ja que si ho fes segur que en sortiria esgarrinxat. Però, sense cap afany de comparar els dos col·lectius, quan les estadístiques municipals de Barcelona ens diuen que a la ciutat hi ha més gossos que nens, crec que tots plegats ens ho hauríem de fer mirar. Aquesta desproporció a alguns potser ja els està bé, tot i que potser obliden que les pensions no les pagaran els gossos sinó els que avui són nens i demà seran contribuents responsables, això sí, suposant que no marxin com a expatriats a altres països més seriosos que el nostre a buscar-se la vida.

Bateig amb sorpresa inesperada

Tot i que d’aquestes cerimònies religioses a Barcelona cada dia se’n celebren menys, ahir érem a una parròquia de l’Eixample per assistir al bateig d’una nena al qual ens havien convidat. Una cerimònia de gairebé tres quarts d’hora de durada, seguint fil per randa una litúrgia clàssica que, si més no a Barcelona, ja no sovinteja. En un moment determinat de l’acte, els nens presents a l’església van ser cridats pel mossèn a pujar a l’altar per llegir els seus desitjos per la nena batejada. Un d’ells, de set o vuit anys, va desitjar “que ella estigui bé i ningú la faci callar sobre allò que vulgui dir, us ho demanem Senyor”, o una expressió similar, ja que no vaig prendre nota de les paraules exactes. A la sortida de l’acte, la seva mare em va assegurar que aquella nota que va llegir el seu fill en veu alta no havia estat dictada per ningú. Venint d’un nen petit, aquella petició em va deixar de pedra, però alhora em va generar una sensació d’optimisme sobre el futur de la nostra societat. Em lamento sovint que els nostres dirigents polítics sempre sembla que aspirin a governar una societat mesella, obedient i sense esperit crític, i aquesta situació em preocupa. És per això que les paraules d’aquell nen em van generar molta esperança sobre el nostre futur com a societat. No tot està perdut.

Esquerra vs. Junts

En el lamentable afer Dalmases, alguns han optat per la sortida fàcil, és a dir, per la sortida d'intentar matar el missatger. El missatger és, en aquest cas, l'advocada Magda Oranich la qual, seguint indicacions de la direcció de Junts, va elaborar un informe asèptic sobre el tema. Però alguns, en comptes d'intentar resoldre l'arrel del problema, han optat per anar en contra de l'advocada que ha explicat el problema.

L'escuderia d'Esquerra i també la d'altres partits, però avui em centro en l'univers dels militants, simpatitzants, votants i càrrecs del partit que governa Catalunya, no pot evitar dissimular que amb aquest escàndol estan encantats de la vida. De la mateixa manera que l'escuderia de Junts estava encantada amb l'escàndol d'"el de les mamelles" d'Esquerra, del qual no se n'ha parlat més. Tinc entès que segueix en nòmina, en sentit ampli, del partit, i diria que encara no s'ha disculpat.

Uns i altres, en comptes de centrar-se en el veritable enemic a batre —batre políticament, ja s'entén—, es fiquen el dit a l'ull entre ells. Tots plegats fan més pena que gràcia, la veritat. Vull pensar que tant l'escuderia de Junts com la d'Esquerra encara són independentistes, tot i que discrepen en la forma d'assolir la independència de Catalunya. Sempre he dit que aquesta discrepància s'ha de respectar, però ara que ens trobem en el "mentrestant" tothom hauria de fer un esforç per no continuar fent el ridícul.

Ara mateix el risc no és que els independentistes deixen de ser-ho —potser n'hi ha algun, però, amb tota franquesa, jo no en conec cap— sinó que, quan s'hagi d'anar a votar, alguns independentistes es quedin a casa esperant temps millors. S'ha de lluitar contra l'abstencionisme del sector independentista, ara mateix majoritari a Catalunya (vots canten). Posem-nos-hi! El que facin els unionistes no depèn de nosaltres, ens ha de preocupar menys. Formem part de la Unió Europea, i més aviat que tard la independència arribarà per la via democràtica. No en tinc cap dubte.

Anar a Brussel·les a fer-se la foto

 

(Foto d'El Nacional: el MHP Aragonès amb el comissari Reynders)

Els dirigents polítics tenen molta afició a agafar l'avió, no cal dir que a càrrec del contribuent, per anar a Brussel·les a fer-se la foto amb un comissari de la Comissió Europea, el que sigui. És una pràctica habitual de la qual no se n'escapa Catalunya, ni Espanya, ni cap altre país. Vist des de fora del món polític partidista, sempre m'ha cridat l'atenció la devoció gairebé malaltissa que a alguns polítics i alts funcionaris públics els genera qualsevol autoritat que estigui per sobre d'ells. No he entès mai el culte a l'autoritat, tot i que si visqués a, posem per cas, Corea del Nord, no tindria més remei que simular el que calgués, per més ridícul que ho trobés. Però per als que no tenim vocació d'esdevenir màrtirs per la causa, sigui la causa que sigui, qualsevol cosa val per evitar que ens engarjolin. Així i tot, repeteixo, per mi és molt més important la persona que el càrrec que ocupa provisionalment. No acostumo a tractar els polítics pel càrrec que ocupen sinó pel seu nom o cognom, com faig amb la resta de les persones amb les quals em relaciono. Però el món petit dels polítics té unes altres regles, i gairebé tots sense excepció volen tenir en un lloc preeminent del despatx oficial que ocupen temporalment la foto amb el comissari de torn. El MHP Aragonès ja la té, una foto que, òbviament, hem pagat entre tots.

No tot és el que sembla: Garcia és català

 

(Foto: Garcia, Ajuntament de Garcia)

S'ha fet públic que Garcia és el cognom més comú a Catalunya. Té tot el sentit. A la comarca de la Ribera d'Ebre hi ha un poblet que es diu Garcia, que té mig miler d'habitants. L'alcaldessa es diu Blanca López Quiñones, i pertany al partit Units per Garcia UpG, que té majoria absoluta al consistori. Sobre Garcia podríem dir moltes més coses —de fet, alguns experts diuen que l'origen de Garcia podria ser basc—, però amb aquestes dades queda clar que Garcia és tan català com ho pot ser Saumell o Corderroura, encara que hi ha gent que per ignorància digui que Garcia és un cognom castellà; intueixo que no han passat mai per Garcia. No tot és el que sembla a primera vista.

Una transacció

(Article original publicat el 21/10/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2092, pàg. 2)

Canviar d'opinió és legítim, fins i tot és legítim simular-ho. Les persones que semblen tenir opinions polítiques consolidades també tenen dret a canviar d'opinió. Així, per tal de sortir de la presó, si jo hagués estat en el lloc de les nou persones segrestades per l'estat tampoc m'hauria negat a negociar amb els segrestadors, ja que, per sortir en llibertat val tot, i això inclou també el dret a mentir. Però quan es tracta de dirigents polítics i socials i, per tant, amb un perfil públic, crec que, un cop alliberats, se'ls hauria d'exigir alguna explicació sobre el seu aparent canvi d'opinió. Ara ho veuen vermell i abans ho veien blau, d'acord, res a dir. Però quan se'ls retreu el canvi d'opinió no s'hi val a negar-ho com han fet fins ara, sinó que haurien d'explicar el seu canvi de posicionament.

Aquesta introducció em porta a afirmar que no s'ha d'excloure la possibilitat que l'indult de les nou persones injustament condemnades en el judici del procés no va ser de franc. L'indult no hauria estat un gest amistós de Pedro Sánchez cap a Catalunya, com els socialistes i els comuns, interessadament, ens volen fer creure. Tot plegat podria ser el resultat d'una transacció política: t'obro les portes de la gàbia i tu, a canvi de poder sortir en llibertat, et compromets a fer bondat, i ja et definiré què és fer bondat. Una mena de xantatge o, si volem ser més amables en la forma d'expressar-ho, una transacció lliure entre dues parts. La part forta, la que té a les seves mans la clau de la gàbia, imposa a la part dèbil l'obligació de fer bondat.

Tot sembla suggerir que la decisió del govern espanyol va tenir una contrapartida política acceptada pels empresonats, els seus partits i les seves organitzacions. I, pel que es va veient, tothom es va comprometre a ser discret. D'altra manera costa de justificar una evolució tan sobtada del pensament polític dels indultats. La contrapartida podria ser el compromís de deixar aparcada la independència de Catalunya durant una bona temporada, almenys mentre les persones que es van beneficiar d'un indult condicional i reversible corrin el risc de tornar a ser empresonades. I després ja es veurà què passa, però, mentrestant, la metròpoli haurà guanyat uns quants anys d'aparent tranquil·litat. Diuen que qui dia passa, any empeny. Uns i altres, però, s'han oblidat d'un detall, i és que la ciutadania no va participar ni va ser informada d'aquesta transacció, i els polítics corren el risc que el poble acabi passant per sobre dels seus interessos.

Els últims espeternecs

Ciudadanos, conegut a Catalunya com "el partit de l'odi", va néixer fa tres lustres a Barcelona amb uns objectius clars: desestabilitzar Catalunya, provocar una guerra lingüística entre la comunitat educativa i més enllà, i fer d'ariet de la repressió de l'independentisme. No són paraules meves, així definia no fa gaire el director d'El Nacional aquest perillós artefacte polític en forma de partit.

Màxims (ir)responsables, per ordre d'aparició en l'escenari de la política catalana, són Albert Rivera i Inés Arrimadas, i ara mateix Carlos Carrizosa des del Parlament de Catalunya. Els seus votants, orfes d'altres referents, d'aquí a quatre dies defensaran les tesis de les franquícies catalanes de Bocs, el PP i el PSOE, amb els matisos que calguin. El fet és que els politburons d'aquests tres partits esperen amb candeletes que la persiana de Ciudadanos s'abaixi definitivament per sortir a pescar votants orfes. A Andalusia (Espanya) ja s'hi han posat i, pel que diuen, amb força èxit.

Sortosament, després de tres lustres fent tant de mal com han pogut a la convivència de la societat catalana, el partit es troba ara a punt de desaparèixer del mapa. Resulta curiós, almenys ho és per mi, que els pocs simpatitzants de Ciudadanos que encara defensen unes idees lingüístiques políticament tòxiques, odioses i destructives, es facin els ofesos quan se'ls critica. Han passat més de tres lustres des del naixement del partit i encara no han entès que el perillós camí que van emprendre va ser un error.

Sorprèn que encara no hagin entès que quan a una persona li toques un element essencial de la seva existència, el més normal és que reaccioni i es defensi. Com deia l'altre dia el director-propietari d'El Punt Avui, “enterrar tanta toxicitat és imprescindible i serà un gran descans per a tothom si desapareixen.” Cal repetir-ho tantes vegades com calgui, el català és la llengua pròpia de Catalunya. Així ho defineix, també, una llei orgànica espanyola, repeteixo, espanyola, anomenada Estatuto de Autonomía de Cataluña. Una llei ben peculiar, per cert, ja que encara que s’aplica des de fa anys no ha estat mai votada pels catalans. Una irregularitat així no passa enlloc més de l’estat.

L'espectable lamentable que els regidors de Ciudadanos estan oferint aquests dies a l'Ajuntament de Barcelona només representa una prova més que no saben on són ni on volen anar. I tot i que ells ja ho poden intuir, els puc ajudar a entendre-ho: són al lloc equivocat i van cap a l'abisme polític. I, sobretot, l'últim que tanqui el llum, que va molt cara.

De dos en dos

Especialment a partir dels anys pandèmics 2020 i 2021, últimament es valora en excés la disciplina malentesa. Des dels llocs de comandament polític de la nostra societat s'intenta transmetre el missatge que la ciutadania ha d'obeir sempre, tant sí com no, sense qüestionar-se res. Diguem-ne disciplina militar —el cas de la Xina resulta paradigmàtic— o, en el món suposadament democràtic, diguem-ne obediència suggerida, però el missatge subliminar del governant sempre és el mateix, aquí, a la Xina i a tot arreu.

Quan cada setmana TV3 ens mostra els membres del Consell Executiu de la Generalitat creuant el Pati dels Tarongers per entrar a la sala on es reuneix el govern, continua produint-me una sorpresa incòmoda que els consellers sempre caminin de dos en dos, com si fos una filera ordenada d’alumnes de P4 entrant a classe un cop acabada l'hora del pati, obedients i ben alliçonats per la senyoreta. Em molesta aquest missatge d'un ordre excessiu i fora de lloc que intenta transmetre el govern català.

Tot i els repetits intents governamentals de restringir-les, tinc en gran estima les llibertats individuals, combinades, sempre que calgui, amb les discrepàncies, públiques o privades, ben argumentades. Però obeir per obeir, com si es tractés de la mainada d'un parvulari, doncs no. Som adults, i hem d'exigir que se'ns tracti com a tals. Els governants, si en són capaços, que es limitin a resoldre els problemes que depenen de la seva signatura al DOG, que prou feina tenen i per això ja els paguem un sou força raonable. Els ciutadans ja tenim criteri, no necessitem que una Fräulein Rottenmeier ens controli que anem de dos en dos.

Quan el millor editorial és un dibuix

 

(Portada del The Economist d'aquesta setmana)

L'Espanya buidada: Conca, Sòria, Terol...

Observo des de la distància les reivindicacions de les autoritats polítiques de zones despoblades d'Espanya, i alguna vegada he seguit les intervencions dels procuradores de Soria ¡YA! en el seu parlament regional. Són polítics que reivindiquen més inversions estatals en infraestructures, i ben fet que fan, però, alhora, exigeixen una política més generosa de subvencions estatals a fons perdut per compensar la precarietat econòmica de les seves províncies. Aspiren, en definitiva, a gestionar una societat basada en la subvenció.

Alguns semblen ignorar que les subvencions públiques només els portaran, en el millor dels casos, a consolidar l'agonia econòmica de la seva regió i, alhora, a desincentivar les iniciatives privades que puguin sorgir. El plantejament de basar la viabilitat d'una societat —en aquest cas, la societat de la España vaciada— en la subvenció per la subvenció és un greu error. Si una empresa de Sòria genera pèrdues repetidament, i qui diu de Sòria diu de Girona o de l'Alentejo portuguès, i s'arriba a la conclusió que aquell negoci resulta inviable, el que cal fer és tancar l'empresa com més aviat millor.

Com s'argumenta compensar pèrdues privades amb subvencions públiques? Amb quin criteri? Cal subvencionar amb fons públics un restaurant estrellat —ara mateix en tinc un al cap— només per evitar que tanqui i mantenir el prestigi d'una determinada zona? I per què no una merceria, una botiga de vins o de roba, o una discoteca? Basar el funcionament d'una societat en una política clientelista de subvencions públiques a fons perdut és un disbarat, i un greu error que el contribuent sempre acaba pagant amb interessos. La nostra societat no es pot permetre aquestes frivolitats.

Sorpresa agradable a Sarrià

Dilluns al vespre es va celebrar al Teatre de Sarrià una Taula Rodona sobre "El Capitalisme a Catalunya: fet diferencial", amb un panel de luxe format per Alfons Durán-Pich, Xavier Roig i Ricardo Romero de Tejada, i Jaume Marfany com a moderador de l'acte. El tema prometia i, tot i la incomoditat de les butaques d'aquell teatre, m'hi vaig acostar.

Les entitats de Sarrià organitzen regularment actes, fòrums, debats i taules de tota mena, però és la primera vegada que per part d’uns ponents vaig sentir al nostre barri que es defensaven, sense vergonya ni puerils excuses ideològiques, realitats com el capitalisme i les lleis del mercat. Sé com pensen els ponents, ja que llegeixo els escrits d'aquestes persones des de fa anys, però era la primera vegada que els sentia en directe.

Un liberal com el que escriu aquestes reflexions només podia experimentar una sorpresa agradable escoltant-los. Acostumat a debats sobre "economies socials i solidàries" —com donant per fet que el sistema capitalista és molt dolent, i deixa de banda la solidaritat i la sensibilitat social—, crítiques al dret a la propietat privada, defensa de determinades okupacions i moltes altres coses que a la majoria de sarrianencs ens grinyolen (vots canten), va ser molt positiu poder escoltar aquests quatre ponents. I estic encantat de deixar-ne constància pública.

De l'abundància a l’escassetat

Ens trobem al principi d'una crisi que alguns pateixen més que altres. Que s'acosten moments molt durs ho resumia recentment el president francès, Emmanuel Macron, amb aquesta expressió: "estem entrant a la fi de l'abundància".

El món occidental s'havia acostumat a una irresponsable orgia consumista de béns i serveis que semblava no tenir fi, però les circumstàncies ens estan portant a tocar més de peus a terra i a vigilar les nostres despeses molt més que abans.

Podríem associar abundància amb riquesa, i escassetat amb pobresa. No són termes sinònims, però en segons quin context ho podrien ser. Fa temps vaig comentar que ser ric vol dir que cada vegada que et fiques la mà a la butxaca puguis treure un bitllet de vint euros. Ho continuo pensant.

Amb la fi de l'abundància, però, el bitllet ja no és de vint euros sinó més petit, i encara gràcies de trobar un bitllet a la butxaca. I és que es podria donar el cas que la fi de l'abundància no ens permetés comprar roba amb butxaques, amb tot el que això representaria.

La fi de l'abundància ha començat, i cal estar preparats per temps molt més complicats. De moment se salven els funcionaris públics, amb llocs de treball i salaris teòricament garantits de per vida. Però tal com van les coses tindria tot el sentit que a ells també els toqués el rebre.

Encara estem lluny del sistema nord-americà, on el divendres et criden al despatx de l'empresa o de l'ajuntament on treballes i et diuen: "dilluns no cal que tornis, que ja no et necessitem". I apa, busca't la vida.

No hi ha cap motiu raonable per mantenir determinats privilegis heretats d'altres èpoques. Per més que els funcionaris s'ho hagin guanyat mitjançant unes oposicions. Abans, entrar a treballar a laCaixa també era com una assegurança de vida, i el temps ha anat posant les coses al seu lloc.

Una agressió que no hauria de quedar impune

(Article original publicat el 7/10/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2090, pàg. 2)

Fa cinc anys, l'1 d'octubre del 2017, Espanya va prendre una decisió del tot desafortunada i contrària al sentit comú. Així, el govern espanyol va enviar a Catalunya els seus uniformats armats amb l'ordre d'atacar catalans, tota mena de catalans, dones i homes, grans i joves, pobres i rics, solters i casats, de poble i de ciutat. Al crit de "a por ellos" i amb l'odi anticatalà marcat a la cara, els uniformats espanyols es van dedicar tot el matí d'aquella jornada a amenaçar i atonyinar persones pacífiques que es trobaven fent cua a les portes dels col·legis electorals.

Unes persones que estaven a punt de cometre un dels pitjors delictes que es poden cometre en dictadura: intentar votar, és a dir, l'operació de ficar una papereta dins d'una urna. Després d'ocasionar més de mil ferits i causar destrosses en alguns col·legis electorals, per pressions de les autoritats comunitàries europees, escandalitzades amb el que estava passant, cap al migdia del mateix dia els de la porra es van replegar i van deixar d'agredir els votants, els quals van poder continuar votant a la tarda, ja sense la violència del matí. El resultat d’aquella votació va ser inequívoc: una gran majoria de catalans va votar a favor de la independència del seu país.

Quan es diu que va ser una agressió que no hauria de quedar impune alguns pensem, però no només, en els uniformats que es dedicaven a atonyinar catalans sense cap motiu més enllà que el de complir unes ordres que no tenien cap mena de justificació; en democràcia, votar no és delicte. Pensem també en la cúpula dirigent espanyola, és a dir, els autors intel·lectuals de l'agressió: els membres del govern espanyol que la van ordenar i la cúpula judicial que mirava cap a una altra banda i no la va aturar.

Tampoc s'ha d'oblidar la conformitat de la violència anticatalana per part del màxim representant de la corona espanyola el qual, un parell de dies després i perquè no quedessin dubtes, també va voler deixar clar en quin equip jugava. No era l'equip dels demòcrates que pretenien votar sinó l'equip dels uniformats, armats amb porres, esprais de gas mostassa i altres eines d'agressió, els quals volien impedir, al preu que fos, una pacífica expressió democràtica. Només per aquell discurs tan innecessàriament agressiu, el net polític del dictador Franco va posar en joc la institució de la monarquia. No s'ha d'excloure que seguint la tradició familiar, més d'hora que tard el marit de la senyora Ortiz i la seva família hagin d'emprendre, també, el camí de l'exili.

Experiències pròpies

Sempre he treballat pel meu compte, i sempre en el sector del comerç internacional; com diem la gent del ram, sempre on a commission basis. Mai m'han pagat un salari fix enlloc. Dit d'una altra manera, he cobrat uns honoraris per la feina feta que ha arribat a bon port, que no és ben bé el mateix que cobrar un sou fix a final de mes passi el que passi. Només he col·laborat amb empreses estrangeres dels cinc continents, però cap d'espanyola (les empreses espanyoles també les considero estrangeres). Cadascuna d'aquestes empreses amb les seves peculiaritats, la majoria amb unes tradicions i cultures empresarials molt allunyades de la nostra. La meva activitat professional m'ha permès tractar amb persones de tota mena, amb mentalitats i maneres de fer molt diverses, i això m'ha ajudat a entendre el món amb més facilitat.

Tot i que la gran majoria de les empreses amb les quals he tractat són privades, en els països d'economia centralitzada en els quals l'activitat econòmica estava en mans estatals he hagut de tractar amb algunes empreses públiques i, per tant, els meus interlocutors han sigut alts funcionaris públics. Moure's en aquest bosc de maneres de fer tan diferents no t'ho ensenyen a les escoles de negocis, ho has d'anar aprenent pel teu compte al llarg dels anys i a base, també, d'equivocar-te de tant en tant. Per tirar endavant amb èxit, de cada deu negocis que emprens, almenys sis t'han de sortir bé.

Una mancança inevitable de les escoles de negocis és que estan dirigides per grans teòrics que sobre el paper en saben molt més que ningú, però que mai han arriscat un euro de la seva butxaca en un negoci. Per ser més precisos, però, alguns empresaris dediquen una part del seu temps a fer de professors d'aquestes escoles, però aquests són l'excepció que confirma la regla. En aquest sentit, i encara que hi ha una certa tendència a confondre els seus respectius papers, cal diferenciar molt bé un alt directiu empresarial el qual, personalment, no arrisca el seu patrimoni, de l'empresari que amb la seva activitat professional se'l juga cada dia.

El lobby ciclista

 

(Foto: Audrey Hepburn i Gregory Peck a "Vacances a Roma". Si la pel·licula es rodés avui... potser anirien en bici)

Tot sovint el lobby ciclista publica manifestos sobre el maltractament que pateixen els ciclistes, tant per part d'algunes administracions públiques com per part d'alguns ciutadans que condueixen vehicles motoritzats. Tota la meva solidaritat cap als ciclistes, tot i que si jo fos ciclista, no em posaria mai a circular per carreteres estretes compartint amb els cotxes espais molt limitats com, per exemple, les Costes de Garraf. Un ha de ser conscient dels riscos que està disposat a córrer, i alguns ciclistes de vegades no sembla que ho siguin. De persones irresponsables el món n'és ple, però quan parlem de les reivindicacions dels ciclistes, la resta d'usuaris de la via pública, començant pels vianants, també ens hem de protegir. Els ciclistes reivindiquen per a ells una protecció 1.0, però hauria de ser una protecció 2.0, una protecció per a tothom.

Les bicicletes haurien d'anar correctament identificades amb una matrícula ben visible, disposar d'una il·luminació efectiva tant al davant com al darrere, i passar regularment la ITV, com tots els altres vehicles, pel bé dels mateixos ciclistes i dels vianants que patim les conseqüències dels ciclistes irresponsables. A Sarrià, per exemple, però no només a Sarrià, la gran majoria dels ciclistes no s'atura mai davant d'un semàfor vermell. Abans de reivindicar més vies per a les bicicletes i altres facilitats, els ciclistes potser haurien de resoldre aquest problema tan greu. El lobby ciclista té el verí dels ciclistes irresponsables ficat a dins i ho hauria d’admetre, i pel bé de tothom proposar solucions efectives. Perquè després passen coses i tothom es treu les puces de sobre.

El Tram. Més

 

(Foto: Daniel Antunes)

Puc entendre que allà on tradicionalment sempre hi ha hagut tramvies aquests artefactes es mantinguin, i s'hi inverteixin els recursos necessaris perquè continuïn funcionant i formant part del paisatge urbà donant servei al ciutadà. En aquest sentit, Lisboa (ciutat amb moltes pujades i baixades) i Amsterdam (ciutat gairebé plana) podrien ser dos bons exemples de ciutats ben diferents amb tramvies consolidats, cadascuna a la seva manera. Costa d'imaginar aquestes dues ciutats sense els tradicionals tramvies.

Pel mateix motiu, la tradició, els barcelonins no ens acostumem a veure l'avinguda del Tibidabo de Barcelona sense el Tramvia Blau. L’alcaldessa Colau ens el va treure sense gaires explicacions, i des de l'ajuntament van prometre que el reposarien un cop s'haguessin enllestit unes suposades reparacions. Però el fet és que seguim sense el Tramvia Blau ni data per reposar-lo, i les eleccions municipals són, com qui diu, a tocar.

Mentrestant, a Barcelona hi ha aquesta obsessió malaltissa de les esquerres i altres comissionistes per comunicar tramviariament per la Diagonal els dos tramvies existents a punta i punta de la ciutat. En aquesta obra faraònica hi ha molts diners en joc i, en conseqüència, moltes comissions a repartir, no necessàriament amb diners. Avui en dia, però, existint el bus elèctric d'alta capacitat, molt més pràctic i molt més barat que el tramvia, costa d'entendre que el projecte tramviaire encara no hagi decaigut. És un tema de caprici pueril d’una alcaldessa que vol deixar la seva petjada a la ciutat, però la festa dels tramviaires l'estem pagant tots els barcelonins, com si Barcelona no tingués prioritats socials molt més urgents.

La llista cívica

Així, d'entrada, i des d'un punt de vista estrictament teòric, la possibilitat de configurar una llista cívica al marge dels partits polítics de cara a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya no sembla una mala idea; seria una reacció lògica a la inoperància manifesta dels partits. Almenys des de fa cinc anys els partits independentistes no han fet ni fan mínimament bé la seva feina, i a ningú ha de sorprendre que des de la societat civil es busquin vies alternatives per impedir que uns i altres, cadascú amb les seves particularitats, continuïn posant bastons a les rodes de l'independentisme, conscientment o no.

No es tracta de ressuscitar allò del "Tenim pressa", però sí d'intentar posar fre a aquells que de pressa no només no en tenen cap sinó que continuen imposant el calendari del qui dia passa, any empeny, com si els fes mandra la possibilitat d'arribar fins al final del procés, que no és cap altra que l'assoliment de la independència de Catalunya. Els independentistes convençuts, vagin per lliure com qui signa aquest comentari o militin en un partit dels que es declaren inequívocament favorables a la independència de Catalunya, s'equivocarien si menystinguessin el fet de poder discutir la viabilitat d'una llista cívica. Això sí, a ningú se li escapa que una condició imprescindible de l'anomenada llista cívica seria que cap partit polític hi fiqués el nas.

No seria gens fàcil, però ningú amb dos dits de front ha dit mai que l'assoliment de la independència de Catalunya hagi de ser fàcil. Fa temps vaig suggerir a la presidenta anterior de l'Assemblea que s'estudiés la creació d'una llista electoral de persones independents dels partits, però ni ella ni ningú del seu entorn van tenir la cortesia de contestar-me, ni tan sols per acusar rebut de la meva proposta. Ara sembla que la seva successora es vol posar les piles i, insisteixo, crec que plantejar seriosament aquesta possibilitat és un deure que tenim els independentistes. Sap greu haver-ho de repetir, però des de fa cinc anys els partits polítics independentistes només semblen defensar els seus interessos partidistes, al marge de la voluntat inequívoca dels seus votants independentistes els quals, amb els seus impostos, els mantenen operatius.

Quan el deute esdevé un simple apunt comptable

(Article original publicat el 23/9/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2088, pàg. 2)

Amb l’estructura actual del club, el deute del Barça és impagable. Encara que a partir d’ara el Barça guanyés tres Champions seguides, les Lligues corresponents i altres competicions, amb tots els ingressos extra que això comportaria, el deute continuaria sent impagable. Des que es van anar confirmant les famoses “palanques”, que no són res més que venda de patrimoni del club en forma de drets televisius i altres actius de l’entitat, el Barça ha configurat un equip molt car. Una gestió més conservadora de l’entitat hauria aconsellat reservar una part dels ingressos per anar pagant el deute, però no s’ha fet.

Un dia pot aparèixer un inversor que, a canvi de pagar als creditors, aconsegueixi la majoria dels actius del club fins a acabar forçant la transformació de l’entitat en una societat anònima esportiva. Per als socis, propietaris de l’entitat, perdre’n el control seria una pèssima notícia, però si es posés a votació la transformació en societat anònima explicant que és l’única alternativa a haver de liquidar el club, que aquest és el risc que hi ha, guanyaria per golejada la transformació. Cal recordar que a can Barça no tots els socis tenen dret a vot sinó només els compromissaris.

Amb un altre exemple potser s’entendrà millor. Posem el cas d’Espanya, el Regne d’Espanya, que també té un deute impagable. Així, encara que estiguéssim un any i mig dedicant el cent per cent del PIB a pagar el deute, això no seria suficient. I arribats al punt d’assumir la impossibilitat de tornar els préstecs, els creditors sempre acaben sent realistes, i passen de considerar el deute com una obligació de pagament a transformar-lo en un simple apunt comptable. En el millor dels casos s’aniran liquidant els interessos, tots o una part, però deutors i creditors assumeixen que el capital no es podrà tornar mai.

La Xina, oficialment un país comunista, quan li convé actua com la societat més capitalista del món, i sempre intenta aprofitar en benefici propi les situacions de precarietat. Els xinesos s’estan convertint en els amos de molts països pobres, africans en bona part, oferint inversions multimilionàries en infraestructures... sabent que els “països agraciats” no les podran pagar. Però els xinesos no busquen recuperar aquestes inversions, ja que l’objectiu és aprofitar-se dels recursos naturals dels països pobres. “No em pots pagar aquell pont que t’he construït? Cedeix-me a canvi l’explotació d’aquella mina com a compensació”. Allò que no es paga amb diners, es paga amb dinades.

Les cues de la gana

A banda dels jubilats amb una pensió misèrrima, els estudiants sense ingressos, els aturats que ja han esgotat les prestacions d’atur, els immigrants sense recursos ni possibilitats de trobar una feina per manca de papers, i altres casos equiparables, ja hi ha persones que tot i tenir papers i una feina més o menys fixa, també han d’aparcar l'orgull i anar a fer cua a Càritas o a altres entitats, privades i públiques, per demanar menjar. Les cues de la gana. Les cues als llocs on es reparteix gratuïtament menjar a la gent necessitada, que molts valoren com una alternativa raonable a la difícil situació actual, no deixen de ser la prova del cotó d'un gran fracàs de la nostra societat. Així, la valoració d'un governant no l’hem de mesurar per les facilitats que ofereix a les persones necessitades que es veuen obligades a demanar ajuts socials per menjar, sinó per evitar que aquests ajuts hagin d'existir. Les cues de la gana, més que ser una solució a problemes greus de la nostra societat, no deixen de ser la trista evidència d'un gran fracàs col·lectiu i, molt especialment, el fracàs estrepitós dels governants com a mals gestors dels impostos que paguem els ciutadans.

L’escàndol de la cúpula judicial

Si hi ha una institució pública espanyola que s'ha anat degradant fins a uns extrems que ningú es podia arribar a imaginar, aquesta és la cúpula judicial, amb el CGPJ, l'AN, el TS i el TC, com els seus organismes més representatius. Hi podríem afegir el Tribunal de Cuentas, ja que, encara que els seus membres no necessàriament són jutges, fan de jutges i dicten sentències molt dures d'obligat compliment, i molt especialment quan es tracta de castigar catalans.

El descrèdit de la cúpula del poder judicial és degut a errors propis, però no només. Estem parlant d'uns alts funcionaris que en teoria tenen l'obligació d'oferir al ciutadà un servei que resulta imprescindible: una justícia imparcial, ràpida i, sobretot, justa. Això ara no passa. Estem parlant d'uns personatges que tenen un sou més que decent, cotxe i conductor que paguem entre tots sempre al seu servei, i altres regalies que ara no detallaré, ja que tampoc es tracta de fer posar vermell a ningú. Em ve al cap que quan els jutges van als toros s'acostumen a posar a la barrera, i entenc, per tant, que d'entrada no en paguen. Ho declaren com a cobrament de salari en espècies?

El gran desgavell del poder judicial espanyol té uns quants responsables: el Congreso de los Diputados per no fer les lleis que toquen, unes lleis que haurien de contemplar sancions exemplars als jutges que es passen de la ratlla; la cúpula judicial que dèiem abans, per aferrar-se il·legalment a la poltrona de manera escandalosa amb el mandat caducat, sabent que no els passarà res; i el PP i el PSOE, per ser els partits que des de fa més de quatre dècades es van alternant en el govern d'Espanya. Tots són còmplices.

No cal dir que qui pateix les conseqüències de tot això és el ciutadà, ja que mentre ells discuteixen de les seves coses, aquest no rep el tracte ni el servei que es mereix. Sent la justícia imparcial, ràpida i justa un dels pilars de la democràcia, un país com Espanya —i Catalunya de retruc— amb una justícia low cost combinada amb tot un catàleg d'escandaloses irregularitats judicials, trampes i il·legalitats manifestes, no es mereix la consideració de país democràtic.

Si Junts deixés el Govern

El risc que Junts deixi el Govern, una possibilitat que vista des de la lògica del sentit comú no s’ha d’excloure, és que l'endemà es reeditaria un tripartit d'esquerres, i els nous governants posarien per sobre de tot un catàleg atractiu de prioritats socials... que tothom sap que s'incompliria per manca de recursos. I no cal dir que les expectatives nacionals de la majoria de catalans que opta per la independència quedarien temporalment arxivades.

Encara que de vegades costa —als que no som creients del junquerisme, Junqueras ens ho posa cada dia més difícil—, estic convençut que Esquerra continua sent un partit independentista, si més no ho són la majoria dels seus votants. Sigui com sigui, no hem de perdre de vista que un tripartit d'esquerres com a alternativa del govern actual estaria presidit pel cap de llista del partit que va guanyar les eleccions, el PSOE, i Illa d'independentista en té tant com jo de cirurgià cardíac. (Obro parèntesis. No insistiu a anomenar-lo PSC. Aquell partit, de facto, va passar a millor vida fa bastants anys. Ara els socialistes catalans són del PSOE, mitjançant una franquícia catalana que només intenta preservar l’aparença, les sigles. Tanco parèntesis).

Sabem del cert que ni el PSOE ni els comunistes són ni seran mai independentistes, aquests últims amb el nom que toqui, sempre dissimulant que ho són, tot i que a hores d'ara ja no se'ls creu gairebé ningú. Tenen tot el dret a considerar que Espanya és el seu país, amb qualsevol de les fórmules derivades del concepte ampli que anomenem federalisme, però ha d’incloure necessàriament l'encaix de Catalunya a Espanya. Ara bé, no tenen més dret que el 52% dels catalans que consideren que el seu país és Catalunya. Se'n diu democràcia.

Si Junts deixés el Govern, aquest partit hauria d'afrontar un altre repte, i són els centenars o milers de polítics i càrrecs de confiança que es quedarien sense feina. Però aquest és un problema que haurien de resoldre ells i, francament, com a ciutadà això no em preocupa. I si alguna de les persones que es quedés sense feina no fos capaç de guanyar-se la vida fora de l'aixopluc públic, potser és que tampoc era la més adequada per gestionar correctament i amb eficiència els recursos públics, els nostres recursos.

Vacunes i conflictes d’interessos

S'anuncien més campanyes de vacunació. Un sector del món de la sanitat les assumeix com a imprescindibles, mentre altres metges expressen dubtes raonables. Ningú està en condicions d’assegurar que els efectes positius de la quarta dosi de la vacuna Covid a persones de més de vuitanta anys superaran els efectes negatius que des que es va iniciar la vacunació contra la Covid han anat quedant acreditats en les persones més grans. Metges que em mereixen tota la confiança parlen de riscos importants relacionats amb la vacuna Covid, especialment amb persones que pateixen malalties autoimmunes i determinades patologies cardíaques. I com que tinc alguns casos d’aquests molt propers, em resisteixo a no escoltar-los. Però els professionals que expressen dubtes són silenciats per la majoria dels mitjans de comunicació.

Com dèiem, s’ha anunciat una quarta dosi de la vacuna Covid, de moment per a les persones de més de vuitanta anys. Sorprèn, però, que els seus defensors que des de fa dos anys i mig acaparen les aparicions en els mitjans de comunicació, no hagin acceptat mai debats públics amb científics discrepants, i tampoc sobre possibles conflictes d'interessos. Qui paga les seves investigacions? Qui finança els centres on treballen? En definitiva, quina contribució fan els laboratoris farmacèutics que fabriquen les vacunes? Són tres preguntes que necessiten respostes clares, més enllà de la desqualificació personal de qui les fa en públic com hem vist fins ara.

Si es busca seriositat i credibilitat, i jo que no pertanyo al sector sanitari les necessito més que els meus parents i amics que professionalment estan en aquest sector, hi hauria d'haver una transparència absoluta, i totes aquestes dades no s'haurien de silenciar com passa des de fa dos anys. No sóc negacionista de l'efectivitat de les vacunes —de fet, estic vacunat contra la Covid—, però com a usuari de la sanitat que viu en un país democràtic tinc tot el dret a ser informat amb tots els ets i uts abans que se m'obligui a prendre una decisió, en el sentit que sigui.

Sovint un té la sensació que alguns polítics i investigadors ens volen fer creure que el nostre país és com la Xina, és a dir, un país on el ciutadà té l’obligació de creure a ulls clucs tot el que li diguin les autoritats, sense qüestionar res. Doncs no, sortosament Catalunya no és la Xina, aquí no necessitem governants amb mentalitat de dictador que ens imposin manu militari què hem de pensar, què hem de fer i què no ens hem de qüestionar. Abans de prendre les nostres decisions, els ciutadans tenim tot el dret a qüestionar-ho tot, i a escoltar els arguments tècnics d’uns i altres, sense censures ni desqualificacions prèvies.

God Save The Queen!

Estic gairebé segur que si jo fos britànic, seria monàrquic. Això ho escriu una persona que es declara republicana per convicció democràtica, una persona que sempre ha tingut claríssim que la votació popular dels ciutadans és l’únic sistema raonable per decidir qui ha de ser el cap d'estat d'un país. Algú potser considerarà aquesta afirmació com una provocació, o com una contradicció. Bé, les opinions són lliures, però afirmant que si jo fos britànic segurament seria monàrquic, no estic proposant traslladar el sistema monàrquic a altres països del món sinó que només defenso una monarquia concreta, la britànica, com una mena d’excepció que confirma la regla.

Sempre que sóc a Londres, i hi he estat unes quantes vegades, he pogut constatar que la defensa de la seva monarquia és un sentiment majoritari entre els britànics. Molts es declaren monàrquics de la reina Elizabeth II ara desapareguda, potser perquè no n'han conegut cap altra. A Espanya i salvant totes les distàncies, que són moltes, és com aquells que es declaren republicans per convicció, però alhora diuen que es consideren juancarlistas. Al Regne Unit és monàrquic des de l'escombriaire negre que neteja el carrer i el porter que t'obre la porta de l'hotel i t'agafa la maleta, fins al banquer de la City i el professor universitari.

La meva defensa de la tradició britànica encara se'm reafirma més quan aquests dies observo com la majoria dels periodistes i tertulians que surten per TV3 fan befa contínuament de la monarquia britànica, de la reina que s'ha mort, del rei que l'ha substituït, dels familiars que estan de dol i, last but not least, de determinades tradicions del bon gust que al nostre país s'estan perdent, com la d'anar correctament vestit quan toca anar ben vestit. Que a casa nostra uns personatges, amb títol de periodista o sense, que es presenten a treballar amb bermudes, xancletes o samarretes amb missatge, ens vulguin donar lliçons del tipus que sigui, i que els responsables de l'empresa no només ho permetin sinó que d’un temps ençà sembla que ho esperonin, supera qualsevol límit.

Els missatges que porten incorporades les samarretes particularment s'han de respectar, però al plató d'una televisió pública estan fora de lloc. Unes samarretes que alguns homes gosen portar sense mànigues, el súmmum de la mala educació. Alguns confonen el plató de TV3 amb un pavelló de bàsquet. Sovint oblidem que aquests personatges del jijijaja que surten per TV3 són empleats nostres i, com a tals, ens deuen un respecte. Tinc al cap productes totalment prescindibles com Planta Baixa i Tot es mou. N'hi ha alguns que, intentant mantenir les formes, es posen una americana, però la combinen amb la junqueriana manera de portar la camisa per fora dels pantalons. I ja no parlem dels texans estripats, i de determinats estampats de les camises fosques que serien més adequats per anar a un concert d'Els Pets que a un programa de televisió. Posats a escollir, prefereixo la tradició britànica de la camisa blanca ben planxada, amb corbata o sense.

Que aquesta gent tan guai de TV3 pretengui donar lliçons a l'audiència sobre com s'haurien de fer les coses, a molts ens produeix un sentiment de rebuig. Algú em podrà dir que la solució és ben fàcil, apagar la tele; ja ho faig, ja, fins aquí encara hi arribo. El fet és, però, que som el país que som i tenim la gent que tenim. Amb personatges com els descrits anirem rodolant que fa baixada pel camí de buscar el gran objectiu de l'esquerra que ens governa i governa TV3: igualar per baix, sempre per sota, mai per sobre. Doncs bé, davant d’això, visca la monarquia britànica! Podria completar aquests comentaris amb una comparació entre TV3 i la BBC, però per no cansar al lector això ho deixaré per un altre dia.

God Save The King!

Més enllà d'unes eleccions municipals

(Article original publicat el 9/9/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2086, pàg. 2)

Els partits unionistes, des dels més tradicionals —socialistes, populars i comunistes, aquests últims amb noms canviants, per dissimular que ho són—, fins als nous partits que estan sorgint fruit de les divisions, lluites personals i el desmesurat afany de protagonisme d'alguns personatges, tots sense excepció reivindiquen el terme constitucionalista per definir-se políticament. Pretenen, així, diferenciar-se de la resta de l'oferta política. Però aquest intent de patrimonialitzar el terme constitucionalisme no deixa de ser una apropiació indeguda. L'entorn unionista tendeix a oblidar que de constitucionalistes ho som gairebé tots —anarquistes i cupaires juguen en una altra lliga—, amb una petita diferència: els unionistes ja tenen una constitució, l'espanyola de l'any 1978, mentre que el 52 % dels catalans encara no tenim una constitució catalana. Però la tindrem aviat.

Unes eleccions locals tenen òbviament com a primer objectiu els interessos municipals, però no només això. La gestió d'una alcaldia va bastant més enllà de la recollida d'escombraries, l'ordenament del trànsit i altres temes locals. Així, aspectes més polítics, més de país, no es poden excloure del debat municipal. Amb un exemple s'entendrà millor. En temps de la monarquia d'Alfonso XIII el meu besavi era l'alcalde d'Igualada. Doncs bé, en fer-se públics els resultats electorals de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, va caure la monarquia espanyola, i el monarca espanyol va agafar el camí de l'exili. I no cal dir que el meu parent, l'alcalde Josep Lladó, també va haver d’abandonar el seu despatx del primer pis de l'ajuntament.

Amb aquests records, alhora familiars i polítics, vull posar sobre la taula que intentar limitar els efectes d'unes eleccions locals a la gestió tècnica del municipi és utòpic, com ho era pretendre que les eleccions de 1931 no anirien molt més enllà de la pura gestió municipal. Tan enllà que van fer caure la monarquia, un dels pilars del règim. En aquest context, no s'ha d'excloure que una possibilitat per afavorir el camí cap a la independència de Catalunya pugui venir per la via d'unes eleccions municipals, no les de l'any que ve, que no hi hauria temps per preparar-ho, però sí les de l'any 2027. Llavors farà noranta-sis anys d'aquelles eleccions municipals que van capgirar Espanya. Els polítics cal que siguin imaginatius, i enlloc està escrit que unes altres eleccions municipals no puguin acabar servint de palanca definitiva per assolir la independència de Catalunya.

Una foto que ho diu tot

 

 

Dos dies després de la gran manifestació 11-S, i després de constatar el fracàs estrepitós de l'operació desmobilització liderada per Esquerra, aquest partit tenia la necessitat de fer alguna cosa de cara a la galeria, i la va fer ahir. Així, el MHP va convocar amb urgència una reunió a Palau amb els representants de l'Assemblea Nacional Catalana, l'Associació de Municipis per la Independència i Òmnium Cultural. Esquerra buscava, bàsicament, la foto reproduïda a dalt, amb la voluntat de traslladar a la ciutadania una unitat política que, amb foto o sense, tothom sap que no existeix. La cara de la presidenta de l’Assemblea és el millor resum. Però a banda de la foto, un altre objectiu no confessat que buscava el MHP era intentar transferir als seus convidats una part de la responsabilitat pel més que evident fracàs de l'operació desmobilització que buscava frenar que la gent participés en la gran manifestació. Tampoc se'n va sortir.

11-S: Els meus motius

 

Foto: ANC

(Article original publicat el 12/9/2022 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià, i en paper al núm. 88/10-2022, pàg. 14)

Resum del resum: un gran èxit dels convocants de la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona, combinat amb un fracàs estrepitós de l’operació desmobilització liderada per Esquerra.

Hi ha qui presumeix d'haver anat a totes les manifestacions de la Diada des dels anys setanta del segle passat, quan es manifestaven quatre gats. Doncs bé, començaré dient que aquest 11 de setembre no he sortit a manifestar-me. Per tal d'evitar interpretacions malintencionades, no sóc ni he sigut mai comunista, ni d'Esquerra, ni de cap partit polític o sindicat de classe, ni he seguit mai les seves consignes. Tinc amics, coneguts i saludats a tots els partits, però sempre vaig per lliure, i aquesta llibertat només m'ha comportat satisfaccions.

A la mort del dictador, a Catalunya, d'independentisme gairebé no se'n parlava; era una legítima aspiració política però molt minoritària. Sigui com sigui, com que per compromisos professionals l'11 de setembre gairebé sempre em trobava a l'estranger, encara que ho hagués volgut difícilment m'hagués pogut manifestar. Això sí, recordo un any que, a París, pels passadissos d'una fira internacional, un grupet d'expositors catalans amb poc sentit del ridícul va organitzar una passejada sonora per commemorar la Diada, amb estelada i tot. Amb tota franquesa, allò em va semblar esperpèntic.

Per altra banda, les aglomeracions no m'han agradat mai. Sóc molt reticent a sortir al carrer a protestar, és una activitat que em genera incomoditat. Quan ets al carrer envoltat de milers de persones, sempre es pot donar el cas que altres ho aprofitin en benefici propi i no t'agradi tot el que es crida. Considero més efectiu si concreto les meves queixes i reivindicacions amb la publicació dels meus articles, en paper i digital, que posant-me a cridar al mig del carrer, amb samarreta d'uniforme o sense.

Vaig participar, excepcionalment, a la manifestació de l'onze de setembre del 2012, i estic molt satisfet d'haver-hi anat. Allà va començar allò que alguns en diem l'etapa decisiva del procés de Catalunya cap a la independència. No he anat a més manifestacions patriòtiques, tot i que alguna vegada he aprofitat la Diada per dinar amb amics vinguts de fora, i després els he acompanyat fins a la concentració. La capacitat de mobilització dels catalans independentistes ja ha quedat repetidament acreditada, i entenc que no cal demostrar res més per la via d'ocupar els carrers.

En democràcia, fins i tot en democràcies imperfectes com la nostra, no es compten manifestants sinó vots. Per altra banda, les enquestes no me les he cregut mai, ja que gairebé totes diuen allò que vol que diguin qui les ha pagat. El dictador Franco també n'encarregava, d'enquestes, i organitzava manifestacions multitudinàries. Tinc molt presents les imatges de la Plaza de Oriente de Madrid, amb un milió de manifestants —això ens asseguraven— cridant "Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos", i altres imbecil·litats patriòtiques per l'estil.

Ara som en una altra etapa, que és la de votar bé, i que cadascú ho entengui com vulgui. Els últims resultats electorals acrediten que els catalans independentistes ja som més de la meitat. I encara que sigui una obvietat recordar-ho, qui no vota, no compta, ja que qui es queda a casa el dia de la jornada electoral ningú sap què pensa. Manifestacions, banderes, himnes i altres demostracions públiques de patriotisme pujat de to, ho deixo pels nostàlgics i els col·leccionistes de samarretes.

Si Espanya no empresona a tots els independentistes catalans, i per manca d'espai a les presons això no passarà, la meva previsió és que Catalunya serà independent abans d'acabar aquesta dècada. La independència s'assolirà per vies democràtiques i, n'estic convençut, sense violència. No hi ha cap governant del món endreçat, el món al qual Espanya encara pertany, que es pugui permetre el luxe de posar-se en contra de la voluntat majoritària dels seus ciutadans. Catalunya és una nació, i els seus ciutadans han demostrat repetidament que volen negociar directament amb Brussel·les prescindint dels actuals intermediaris.

Quan la fita és igualar per sota

No és cap secret que la majoria dels governants d'esquerres d'aquest país tenen com a fita de la seva gestió igualar per sota. Que els estudiants de l'ESO no han assolit els coneixements mínims exigits per passar de curs? Cap problema, els aprovem igualment i, sobretot, que no es frustrin. Que arriben al final del batxillerat amb assignatures suspeses? Títol per tothom i avall que fa baixada. I llavors ens trobem que els que van a la universitat es mostren sorpresos quan alguns professors no els aproven amb la facilitat i la irresponsabilitat amb les que passaven de curs a l'escola. I quan se'ls fa veure amb tota la delicadesa que calgui que fent faltes d'ortografia no poden tenir un títol universitari, no ho entenen i han d'anar al psicòleg, quan el que tocaria és que tornessin a l'escola a aprendre a escriure. Igualar per sota és prescindir de posar accents, i comes i tot el que calgui per acreditar un mínim coneixement del llenguatge i saber expressar-se.

Tot això ho lligo amb la realitat del nostre dia a dia. Tinc al cap un personatge, un tal Iceta, que no ha fet res més a la vida que anar grimpant en càrrecs del seu partit, un personatge que destaca per tenir habilitats de ballador, unes habilitats que demostra cada any als seus a la festa de la rosa. Però, alhora, un personatge gens aficionat a aprofitar la seva llarga estada a la universitat per treure's un títol universitari. I tot d'una el veiem aterrar al Ministerio de Cultura espanyol per cobrir la quota catalana de ministres. El cas de Montilla s'hi assembla força, i també va arribar a ministre d’Espanya. Això també és igualar per sota.

L'altre dia, tot fent una copa de vi a la plaça de Sarrià celebrant l'aniversari d'una veïna del barri, va sorgir el tema del sou de l'alcaldessa. Ja fa gairebé vuit anys que ocupa els despatxos de la plaça de Sant Jaume i a Sarrià encara continuem debatent sobre la carraca del sou de la senyora alcaldessa. Els meus interlocutors eren gairebé tots de la colla comunaire, i aviat em van recordar que, si no s'ha retallat el sou, no va ser per la seva voluntat sinó perquè el plenari de l'ajuntament va tombar la proposta populista de Colau. No cal dir que en el seu moment vaig aplaudir aquella decisió del plenari, i els que em coneixen saben que sóc poc d'aplaudir a la classe política.

Molta gent diu que és un escàndol cobrar cent mil euros l'any per fer d'alcaldessa, més altres ingressos en forma de salari en espècie que dubto que inclogui en la seva declaració d'IRPF. Amb tota franquesa, també ho penso, però per motius oposats. Als nostres gestors públics, i dic nostres perquè gestionen els nostres diners i no uns diners caiguts miraculosament del cel, han de fer bé la seva feina, i si volem que facin bé la feina hauríem d'escollir els millors. I per poder escollir els millors, primer de tot hauríem de veure quins són els honoraris del gestor d'una empresa privada amb un volum anual de negoci de tres mil milions d'euros. I, a partir d'aquí, fer una proposta econòmica competitiva que no freni a un bon gestor del món privat que vulgui dedicar uns anys de la seva vida a la gestió pública. Però això aquí no ho fem, i després passa el que passa, i tornem a constatar l'obsessió de la nostra classe política per igualar per sota.

Bons i dolents

Patim les males herències del comunisme que alguns encara semblen enyorar. La Xina sempre ha castigat els pobles que volen ser independents, incloent-hi els que hi volen arribar o hi han arribat per vies democràtiques; Taiwan n'és un bon exemple. A Rússia passa el mateix, i la campanya criminal contra Ucraïna no és res més que un nou pas en aquest sentit. L'altre dia un assessor de Putin —lamento no recordar el seu nom— es va despenjar dient que el govern rus ni tan sols reconeix que Ucraïna sigui un país independent. Aquell personatge assegurava que els ucraïnesos en realitat són els russos de l'oest, de la mateixa manera que els habitants de Moscou són els russos de l'est, i tots pertanyen al mateix país, la gran Rússia, que inclou la regió d'Ucraïna. Adaptant la frase a entorns geogràfics més propers, és a dir, canviant Ucraïna i Rússia per Catalunya i Espanya, ja ho tindríem.

Des d'una certa estretor mental, hi ha qui en els conflictes de política internacional sempre considera que els americans han estat, són i seran els dolents de totes les pel·lícules. Em costa d’entendre com s’arriba a aquesta conclusió, ja que sempre que he anat als Estats Units he tingut molt clar que aquell país és una gran democràcia. Amb la invasió d'Ucraïna, els americans han optat per ajudar els ucraïnesos, i a partir de la teoria falsa que diu que els americans són els dolents, conclouen que, per exclusió, els russos serien els bons. A casa nostra, veiem polítics comunaires, cupaires i fins i tot alguns socialistes i d'Esquerra els quals, de moment amb la boca petita, s'apunten a aquesta tesi: els menys dolents serien els invasors d'Ucraïna; per tant, qui ajudi els ucraïnesos, està en el lloc equivocat. És una gran perversió de la realitat.

No ha de sorprendre que determinades ideologies sempre tinguin tendència a pactar tripartits d'esquerres, com aquell artefacte liderat primer per Pasqual Maragall i, un cop aquest va ser defenestrat ignominiosament pels seus, pel seu successor en el càrrec, un tal Montilla, el van enviar cap a casa sense ni tan sols agrair-li els serveis prestats. I tot això sempre en clau unionista, buscant, si cal, la complicitat dels unionistes de dretes. Un exemple va ser el pacte entre Manuel Valls i Ada Colau per tal d'evitar que un independentista accedís a l'alcaldia de Barcelona.

A la Xina, a Rússia i a Espanya, l'objectiu no confessat de l'unionisme és que l'actual majoria independentista es cansi i acabi llençant la tovallola. Però està passant exactament el contrari, i tot indica que l'actual cinquanta-dos per cent a favor d'una Catalunya independent anirà evolucionant a l'alça. En conseqüència, amb tripartit o sense, a Catalunya la suma de l'unionisme —de dretes i d'esquerres— continuarà inexorablement una davallada més que merescuda fins a la derrota definitiva.

Vi, cava, prosecco, champagne, corpinnat i TV3

(Article original publicat el 26/8/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2084, pàg. 2)

Els Telenotícies de TV3 ens informen cada mes sobre les grans audiències d'aquesta cadena, que sempre estan per sobre de les xifres de les cadenes de la competència, públiques i privades.

A moltes vinyes catalanes i no catalanes va començar la verema a finals de juliol, una mica avançada si la comparem amb les dates de fa uns anys. L'avançament de la verema es deu al canvi climàtic, que fa que el raïm maduri abans.

El lloc més austral de l'estat espanyol on es produeix raïm i s'elabora vi són les Illes Canàries. A Lanzarote, per exemple, el propietari de la vinya ha pagat als veremadors 10 €/hora per la feina i, un cop recollit el raïm, els pagesos el venen a 3 €/kg a la bodega que elaborarà el vi.

Si comparem sous i feines, a Sarrià una senyora de la neteja cobra 12 €/hora, més assegurança, però deixaré de banda les derivades impositives, ja que, a les Canàries, l'economia informal és més habitual que aquí. Per no tenir, les Canàries no tenen IVA, tot i que també formen part de la Unió Europea.

A Catalunya, els grans productors de cava paguen el raïm a menys de mig euro el quilo. Són dues empreses que recentment es van vendre a inversors estrangers; són grans en producció, però no necessàriament en qualitat. En ampolles venudes al mercat interior i a l'estranger, una d'aquestes empreses seria la TV3 del cava.

Al Priorat paguen el raïm a 1,20 €/kg, i si obrim més l'objectiu geogràfic i busquem preus d'altres països, tant a França com a Itàlia el preu del raïm encara és molt més car. Si ho centrem en els vins escumosos, a França, en general, produeixen un champagne de molta més qualitat que el cava, i els preus així ho reflecteixen. A Itàlia, en canvi, on el raïm també es paga força bé, l'equivalent del nostre cava, el prosecco, no val res. Dit això salvant totes les distàncies dels gustos particulars i del patriotisme vinicultor del consumidor.

Per tal de revalorar el producte, uns pocs productors de vins escumosos catalans van decidir que s'havien de desvincular de la dinàmica cavista dels grans productors que dèiem abans, delimitant també el territori d'actuació, i per diferenciar-se van crear la marca Corpinnat. Tot i que els resultats s'aniran veient en els pròxims anys, sembla una bona iniciativa.

La conclusió és que el preu del raïm té poc a veure amb la qualitat del producte final, com tampoc té relació la qualitat dels programes de TV3 amb la xifra declarada d'espectadors. En tots dos casos, dissortadament, tenim una clientela poc educada i, per tant, poc exigent.

Barcelona (i Igualada): es perfilen candidatures (3/3)

(ve d'aquí)

Parlant d'Esquerra, obrim ara un petit parèntesi, ja que el cas d'Igualada té alguna semblança amb Barcelona. Així, semblança és que, a la capital de l'Anoia, una diputada anomenada Alba Vergés també es va postular molt aviat per encapçalar la candidatura d'Esquerra, i l'actiu més rellevant que va aportar és el seu pas per la Conselleria de Salut de la Generalitat durant la pandèmia Covid-19. Però a parer de persones del ram que em mereixen la màxima credibilitat, en el cas de Vergés el fet d'haver estat consellera és més aviat un passiu. La seva gestió no va ser precisament exemplar. Per poca sensibilitat humana que tingui, que em consta que la té, el record de les moltes persones que van morir sense la companyia dels seus familiars a les residències de gent gran a causa de la nefasta gestió de la Generalitat, l'acompanyarà sempre. Una altra pista per anticipar el seu fracàs anunciat a l'alcaldia d'Igualada és que el suport rebut per Vergés per part de la militància igualadina d'Esquerra en les primàries va ser escàs, i els igualadins que coneixen el tema saben que sóc amable utilitzant aquest adjectiu. Tanquem el parèntesi igualadí.

A la franquícia catalana del PSOE, allò que alguns nostàlgics encara anomenen PSC, no està decidit qui serà el cap de llista per Barcelona. Diuen que podria ser Collboni, el qual s'ha anat convertint en l'alter ego de Colau, però el politburó del partit podria tenir amagada una sorpresa d'última hora. A cal comuns, aquella amalgama d'ideologia comunista que des de 2015 s'ha dedicat a destrossar una ciutat que costarà temps i diners reconstruir, Colau aspira a un tercer mandat, prescindint de la normativa interna del seu partit. Personalment, espero que no se’n surti; no s’ho mereix. La resta de partits podríem dir que constituiran allò que a l'oest en diuen la pedrea. I aquí tant incloc les escorrialles cupaires com les franquícies catalanes del PP i de Bocs, així com l'enèsim invent polític d'aquella advocada col·leccionista de carnets de partit la qual, amb els càrrecs institucionals que ha anat ocupant fins ara, se n'ha sortit prou bé. Però tot indica —enquestes diverses— que aquesta vegada la sort no l’acompanyarà.