Sentiment independentista

L’última enquesta que vaig llegir ens deia que, a Catalunya, el sentiment independentista ja està instal·lat en el 42 per cent dels catalans. Tot i que intueixo que aquesta xifra podria estar, per entendre’ns, arrodonida a l’alça, el que difícilment es pot negar és que en els darrers anys aquest sentiment s’ha incrementat de manera notable entre els catalans que pensen i que saben fer anar la calculadora. Conec independentistes fiscals pertanyents a tot l’arc ideològic, incloent-hi fins i tot persones que el 20N votaran ben convençuts el Partido Popular. És incompatible tenir un sentiment independentista i votar popular? No, conec gent que ho fa. I és que el negoci de la butxaca l’entén tothom, i quan et toquen massa la pròpia no hi ha cap ideologia que pugui justificar allò que, es miri com es miri, és totalment injustificable.

Spain’s secret conflict és un reportatge de Gary Bibson que de manera molt didàctica ens explica aquest sentiment –i també el sentiment contrari, igualment respectable-. Tots i cadascun dels personatges entrevistats que hi intervenen queden ben retratats. Té una durada de 40 minuts, però val la pena dedicar-los-hi.

La Fonda del Saumell... i altres

A Catalunya i Euskadi es parla molt sovint dels restaurants triestrellats; a la resta de l’estat espanyol se’n parla menys perquè no n’hi ha cap. Des de fa uns anys, però, trobo que hi ha un excés d’informació sobre l’alta gastronomia i sobre els nostres molt estimats cuiners mediàtics. Excés en el sentit que són informacions sovint repetitives, i això deixant de banda que tracten sobre establiments molt exclusius i, per tant, a l’abast de molt poca gent. El cas és que a partir dels molt merescuts èxits de Ferran Adrià a nivell planetari em sembla que tots plegats n’estem fent un gra massa; es comença a detectar un cert cansament informatiu gastronòmic. A més a més, deixant de banda el vessant purament informatiu, els restaurants on no en surts per menys de 50, 100 o més euros, vi apart, no m’interessen gaire. Sempre he pensat que sortir satisfet d’un restaurant car no té cap mèrit. El que seria remarcable seria sortir-ne descontent, i això tots sabem que de vegades també passa. Però d’aquests casos no se’n parla gaire, hi ha com una mena de gremialisme que ho amaga, com si criticar determinats establiments no fos propi d’un bon català. Si més no, aquesta és la meva sensació.

Reconec que, en contraposició, tinc una certa tendència a parlar dels llocs on pots dinar bé per un preu força raonable. D’aquells establiments populars on demanes el menú del dia i en surts satisfet. Això sí que té mèrit, mèrit per l’establiment, és clar. Fa pocs dies vaig explicar aquí mateix que a finals de setembre, a l’Empordanet, varem dinar cada dia a llocs diferents, sempre de menú i molt correctament, per entre deu i quinze euros tot inclòs. Més recentment, al Santuari dels Àngels de Sant Martí Vell varem sopar molt bé per 10 € tot inclòs. En nivells similars de qualitat i preu hi ha també el restaurant Mirasol d’Igualada, un altre bon exemple de restaurant de menú molt digne; jo no el coneixia, m’hi van portar no fa gaire uns bons amics. Un altre exemple: per 12 € tot inclòs la setmana passada vaig dinar francament bé a La Fonda del Saumell de Vallbona d’Anoia (he reproduït el seu logotip perquè m’ha semblat francament interessant). Cap parentesc; encara que tinc arrels anoienques la coincidència de cognoms és ben bé una casualitat. Aquesta fonda és del tot recomanable, un lloc per tornar-hi. I avui m’he limitat a parlar de les meves últimes experiències, però podria posar molts més exemples similars.

Evidentment en aquests llocs de menú popular no et donen gambes de Palamós, ni foie gras del Périgord, ni caviar Beluga ni altres delicadeses per l’estil. Però et serveixen un menjar sa, bo i ben cuinat, i encabat en pagues un preu força raonable. En aquest sentit, ara mateix la meva frontera mental són els quinze euros, i si el preu s’acosta als deu encara em dono per més satisfet. Això sí, al marge del preu que et cobrin hi ha llocs de menú on hi vas una vegada i no hi tornes mai més. És a dir, evidentment no tots els restaurants de menú són recomanables, n’hi ha molts que són francament lamentables. Per això és bo anar parlant dels llocs que ho fan bé, són amables i tenen ganes de quedar bé amb el client. El boca a boca és la millor propaganda que es pot fer d’un restaurant, sigui estrellat o de menú.

De vegades una imatge val més que mil paraules

Autor: Erlich, d'El País d'avui

Carta oberta (*) a l’alcalde Trias

Sr. Alcalde de Barcelona,

Se suposa que les pàgines web municipals estan actualitzades. Vàrem consultar, doncs, la informació disponible sobre els horaris de visita del Monestir de Pedralbes, i a la pàgina web hi deia textualment el següent: "Horari de visita: De l'1 d’abril al 31 d’octubre: de dimarts a divendres de 10 a 17 h. Dissabtes de 10 a 19 h. Diumenges de 10 a 20 h."

Dissabte dia 1 ens presentem a la porta del monestir a quarts de cinc amb d’intenció de visitar-lo amb uns amics que han vingut expressament des del Baix Empordà (250 km. entre anada i tornada). El personal de l’entrada, un noi i una noia, no ens hi deixa accedir perquè ja estant tancant. Ens diuen que la visita s’acaba a les cinc, no a les set. Els hi expliquem el què diu la pàgina web oficial de l’ajuntament, i ens contesten que ja ho saben, que aquestes incidències passen sovint, però insisteixen que l’hora de tancar són les cinc. Afegeixen que la placa metàl·lica que hi ha a l’entrada també és errònia, però que ells no tenen autorització per tapar-la.

Fem una reclamació per escrit i marxem amb la cua entre les cames convençuts que algú ens ha enredat. No sabem del cert, però, si ens ha enredat el personal de l’entrada o és l’ajuntament qui enreda els potencials visitants difonent una informació falsa. Estic convençut que vostè, senyor Trias, ens ajudarà a sortir de dubtes.

Cordialment,

Miquel Saumell


(*) Aquesta carta, ara oberta, va ser enviada el dia 3 d’octubre a l’alcalde Trias. Fins al moment cap resposta, cap disculpa, ni un simple justificant de recepció. Res de res. És la coneguda política del que jo en dic silenci administratiu prepotent que, pel que sembla, ha estat adoptada també per l’alcalde Trias. Els seus antecessors a l’alcaldia feien exactament el mateix, i tot plegat resulta molt decebedor.

Camats i Candini censuren

Diverses experiències personals de tracte amb polítics m’han fet arribar a la conclusió que els polítics professionals del nostre país tenen una certa tendència a censurar o amagar allò que no els agrada i/o allò que no els fa quedar massa bé davant de la societat que cada final de mes els hi paga religiosament el sou. Entenc per polític professional aquell que ha fet de la política el seu modus vivendi, sigui de manera temporal amb intenció de tornar a la vida civil després d’uns anys dedicats a la cosa pública, o amb l’objectiu clar d’estar-s’hi fins a la jubilació. Aquests últims constitueixen una clara majoria encara que no tots els que s’ho proposen aconsegueixen l'objectiu.

Fa anys, a Barcelona, hi havia un cap de l’oficina principal de correus que es dedicava a contestar totes les cartes de queixa que rebia per correu o es publicaven als diaris. Era, però, l’excepció que confirma la regla. Els càrrecs públics no només no acostumen a contestar les cartes que reben dels ciutadans sinó que, si poden i tal com explicava al principi, intenten exercir la censura. Avui posaré dos exemples agafats a l’atzar, i de tant en tant aniré afegint noms a aquesta llista de polítics amb ànima de censor. Segurament no els faré canviar de manera de fer però almenys quedaran en evidència.

Dolors Camats, diputada d’ICV, va publicar aquest article i em va censurar el següent comentari que li vaig enviar:

Sense entrar en el fons de l’assumpte, que donaria per utilitzar molt més espai del que et permet un simple comentari, voldria dir-li que:
1/ D’entrada, en utilitzar el tuteig per respondre la carta d’en Marc Vilarassau sj, que mirant-me ambdós currículums intueixo és més gran que vostè, vostè ja intenta posar-se en un pla superior. Segurament és quelcom inconscient per part seva però jo ho veig així. No és la persona jove qui ha de dir a la persona gran “pots parlar-me de tu” sinó justament al revés.
2/ Si com he llegit avui a l’Ara vostè és del barri barceloní de Sant Gervasi, que és d’on són la majoria dels polítics de Barcelona, segur que sap que en aquesta zona hi ha molt bones escoles que ensenyen aquestes normes bàsiques de cortesia, suposant que no s’hagin aprés a casa.
3/ Em treu de polleguera aquesta suposada superioritat moral típica l’esquerra, i com més esquerra més agreujada, que pretén estar sempre per sobre del bé i del mal. Sortosament vostès són els que són, més aviat pocs, i tenen la representació democràtica que tenen, més aviat minsa, suposant que els criteris de representació democràtica siguin els correctes. Ho dic perquè ahir, passejant per Gràcia i just al costat d’un local d’Iniciativa, hi havia una pancarta que deia “La democràcia no ens ha portat la llibertat”. Segurament encara hi ha algú que té nostàlgia de la dictadura del proletariat que vostès defensaven fins fa quatre dies.
4/ Continguts al marge, la felicito pel seu to de veu educat quan apareix al faristol del Parlament. La majoria dels seus 134 col·legues n’haurien d’aprendre. Lo cortés no quita lo valiente.

Montserrat Candini, senadora de CiU, va publicar aquest article i em va censurar el següent comentari que li vaig enviar:

Tot i estar molt d’acord amb el fons de l’article, no puc estar gens d’acord amb la trampeta que se’ns intenta colar en fer el balanç que fa vostè dels mitjans de premsa de paper en una i altra llengua. A Catalunya tenim tres diaris en català (Ara, El Punt i El 9), dos de bilingues (La Vanguardia i El Periódico) i dos en espanyol (Sport i El Mundo Deportivo). I no hi incloc els diaris comarcals (Regió 7, etc.) sinó que només hi poso els d’àmbit nacional català. Per tant, no s’hi val a barrejar en aquesta llista premsa feta a Madrid, encara que el capital de l’empresa editora sigui català (Público i La Razón), com tampoc s’hi val incloure-hi els altres diaris estatals que vostè menciona. Repeteixo, estic molt d’acord en el fons, tenim tota la raó, però no cal fer trampeta, no en tenim cap necessitat, que aquesta sempre se’ns pot girar en contra.

Com ja he dit altres vegades, els blogs personals cadascú se’ls administra a la seva manera. Però un polític amb sou públic que en gestioni un on hi tingui activada la possibilitat de deixar-hi comentaris, queda molt lleig que, un cop rebuts, els censuri.

Barruts!

Ahir, alguns dels protagonistes d’aquest article van celebrar la seva festa nacional amb tota la parafernàlia de rigor. Llampants uniformes militars, medalles i condecoracions a discreció, els avions volant en formació i dibuixant la rojigualda al cel, el flamant RollsRoyce reial que només treuen en comptades ocasions, tota aquella família subvencionada mudada de cap a peus com si anessin a un casament, els legionaris i la seva famosa cabra i tot allò que tant agrada als espanyols. Diuen que ahir es van sentir menys xiulets que en anys anteriors, potser perquè aquest any de públic no n’hi havia. De fet sí que n’hi havia, però l’havien situat tan lluny que semblava que no n’hi hagués. Però bé, acabada la festa nacional espanyola que, com a bons veïns, hem de respectar si pretenem que ells ens respectin la nostra, es torna a aixecar la veda de la crítica a uns polítics que, els molt barruts, sembla que només ens vulguin treure de polleguera.

Ja cansa haver d’escoltar segons què, encara que estiguem en campanya electoral. Haver d’escoltar repetidament com la ministra del capitán, mande firmes! critica demagògicament les retallades comença a ser fastigós. Unes retallades, per cert, que el govern de la Generalitat es veu obligat a fer degut a les contínues pressions i la morositat manifesta del govern espanyol al que pertany la ministra. I encara sap més greu haver d’escoltar també com aquesta senyora, que fa anys que no trepitja Catalunya si no és per algun acte familiar o electoral, fa aquestes crítiques injustes presumint d’una suposada catalanitat. Pels desmemoriats cal recordar que els primers aplaudiments a la sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya sobre l'Estatut de Catalunya van ser d’aquesta ministra; els segons, de la senyora Sánchez-Camacho. I després encara hi ha qui nega que en les coses importants PP i PSOE no vagin sempre de la maneta! El súmmum del surrealisme polític i la cara dura és haver d’escoltar també els mateixos retrets en boca del màxim responsable del govern anterior. Un govern que, com s’ha pogut demostrar després, va deixar el país literalment trinxat i amb uns comptes més falsos que una moneda de tres euros. Barruts!

La barra que tenen els que tant a Catalunya com a Espanya s’han passat anys negant la crisi i, per tant, no prenent, quan tocava fer-ho, determinades mesures econòmiques per tal d’intentar apaigavar-la, és quelcom que no té nom. La ciutadania sempre ha demostrat tenir una paciència gairebé infinita amb els polítics que suposadament la representen. Però tot té un límit. Fins i tot hi ha qui parla de demanar responsabilitats penals, i jo hi estaria d’acord. L’altre dia, a Igualada, m’explicaven que alguns significats membres de l’equip de govern anterior de vegades són escridassats quan surten al carrer. La gent se sent enganyada, se sent literalment estafada, i exerceixen el derecho al pataleo. És el límit de la paciència que dèiem abans. El peculiar tripartit igualadí format per socialistes i verdcomunistes –que compartien llista electoral-, amb el suport extern del Partido Popular, va deixar l’ajuntament literalment en fallida. Ara aquesta destrossa l’haurà de resoldre el govern de CiU, que va guanyar les darreres eleccions. I resoldre en aquest cas vol dir retallar. Doncs bé, en comptes d’intentar passar desapercebuts durant una bona temporada, ara, els correligionaris de la ministra que dèiem abans, intenten capitalitzar políticament a favor seu unes retallades de les que ells en són molt més responsables que qui les ha de tirar endavant. Barruts!

La importància de la línia

A partir de la mort d’Steve Jobs s’ha parlat molt dels invents comercialitzats per Apple, i de com a alguns usuaris aquests estris els han canviat la vida. O almenys això diuen. En el meu cas i en el d’altres persones que conec no ha estat així. Jo concretament utilitzo una BlackBerry (BB), i no tinc ni he tingut mai un Mac, ni un iPhone, ni un iPad ni cap altre producte de la poma mossegada. Els partidaris d’Apple sempre presumeixen que els seus productes són els millors, i jo això no ho objectaré. Però si se’m permet sí que diré que tot depèn. Depèn de quines necessitats t’hagis creat a partir de disposar d’un d’aquests aparells. Tinc la sensació que, amb totes les excepcions que hi pugui haver, que n'hi ha, la majoria dels compradors d’iPads i iPhones primer s’han comprat el producte i després han mirat què es pot fer amb ell. És a dir, justament al contrari del que solc fer jo: primer se’m presenta la necessitat i, a partir d’aquí, busco quin producte necessito i em faig amb l’aparell corresponent. I ara un es pot preguntar per què vaig optar per una BB i no per un iPhone. La meva elecció va ser molt senzilla: perquè la BB costa bastant menys, perquè pesa bastant menys, perquè és un aparell menys voluminós i, last but not least, perquè quan viatges disposes d’unes tarifes planes d’internet que no tens amb l’iPhone. Si aneu a una fira internacional i us fixeu en quin aparell utilitzen els expositors i els visitants veureu que dominen les BB.

Però bé, avui no volia parlar del hardware, l’aparell, allò que veus i toques, sinó del software, allò que no es veu però que resulta essencial perquè aquests aparells facin la seva feina. I encara que estrictament parlant la línia d’internet potser no forma part del software de l’aparell, avui toca parlar molt concretament de la línia. I és que ahir dilluns es va produir una caiguda del servei Blackberry a diversos països d’Europa, Orient Mitjà, Àfrica, Índia, etc. Dit amb altres paraules: els que utilitzem una BB ens vam quedar sense internet. Jo vaig perdre la línia abans de dinar i a l’hora d’escriure aquestes notes, just abans de sopar, encara no l’havia recuperada. I vaig tenir sort que l’avaria no m’agafés viatjant.

Com a resum puc dir que em preocupa molt més el servei, en aquest cas la manca de servei, que l’aparell en sí. Com molts dels usuaris que conec no utilitzo la majoria de les funcions que ofereix la BB. I això que els partidaris de la poma mossegada sempre em diuen que si la comparem amb un iPhone, la BB, de funcions, no en té gaires. Doncs bé, per mi encara en té massa. Això sí, en una cosa tots coincidirem: la línia és molt més important que l’aparell. Sense línia no es pot fer pràcticament res.

La FavB, que diu una cosa i fa la contrària

El passat dia 15 de juny la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FavB) va donar presumptament suport al lamentable i antidemocràtic intent de segrest del nostre Parlament. Segons estima ara l’administració de justícia espanyola, aquell acte podria ser delictiu. Les persones que presumptament hi van participar i que han pogut ser identificades per la policia han estat citades a declarar aquests dies pel jutge que porta el cas. No cal dir que sóc convençudament partidari de la presumpció d’innocència per a tothom i, per tant, formalment s’haurà d’esperar que surti la sentència del judici per deixar de banda el mot presumpció i parlar o no de delicte sense adjectius. Llegeixo que els ara imputats s’hi juguen uns quants anys de presó.

Doncs bé, tot i que ni en els seus estatuts ni en el seu reglament intern no està contemplat el saltar-se les lleis, directius de la FavB van participar presumptament en aquell presumpte intent de segrest de la democràcia, com a mínim donant-hi un suport presencial gens dissimulat. Malgrat que el seu president, Jordi Bonet, va negar per TV3 aquest suport, ho va fer amb una dosi tan alta d’ambigüitat calculada que se li va entendre perfectament la seva gens dissimulada simpatia per aquells energúmens. Una simpatia que, per cert, ha quedat ara plenament confirmada amb l’article que la FavB va publicar la setmana passada a la seva web. Per si encara hi havien dubtes, aquesta és la prova del cotó que ens faltava per completar el puzle.

A rel d’aquells tristos fets, el 26 de juny vaig enviar aquest missatge a la FavB:

Pertanyo a una associació de veïns barcelonina i sovint em miro la vostra web. Em sobta que no hi tingueu activada la possibilitat de deixar comentaris sobre les diferents notícies que hi van apareixent. Res, només us ho volia comentar perquè avui en dia una web 1.0 com la vostra en un entorn 2.0 no deixa de cridar l’atenció, i més en un lloc com la FavB que se suposa és o ha de ser de participació veïnal.

Aprofitaré per comentar que vaig demanar a la meva associació que degut a la vostra posició ambigua sobre l'intent de segrest del Parlament es donés de baixa de la FavB fins que no quedés perfectament clara la vostra desvinculació d'aquells fets lamentables. Al meu entendre, l’entrevista que Cuní va fer al vostre president només hi va afegir confusió. Jo em vaig quedar amb l’idea d’una gens dissimulada complicitat d’en Bonet amb aquells energúmens, i us puc assegurar que no sóc l’únic que vaig treure aquesta conclusió.

Ni en Bonet ni ningú de la FavB em van contestar, i això ja es prou significatiu del tarannà d’aquesta gent, tot i que els silencis cadascú els pot interpretar a la seva manera. Jo ja ho vaig fer, en el sentit que ja us podeu imaginar. I de moment ho deixo aquí.

Convenció del Partido Popular

Vull expressar gràficament la meva plena coincidència amb en Peridis d’El País. Suposo que algun dia el politburó del Partido Popular es dignarà explicar-nos, també als catalans que de forma molt majoritària votem altres opcions polítiques, què pensen fer quan governin Espanya. Guanyaran, sí. Per majoria absoluta, també. Però serà per demèrit dels seus contrincants. De mèrits propis, almenys fins al moment, encara no se’n veu cap ni un. Potser es destaparan avui, a la cloenda de la convenció de Màlaga, però ho dubto molt.

Mor Steve Jobs, el visionari

FitchRating, Moody’s i Standard&Poors

Des que el món és món, comprar i vendre deuria ser de les primeres coses que es van inventar, i des de llavors el comerç encara no s’ha aturat. Els béns objecte de comerç poden ser de qualsevol naturalesa, des de les matèries primeres fins als productes elaborats, serveis, diners, etc. En el món capitalista, que és l’únic sistema econòmic que existeix perquè fins i tot els països d’economia centralitzada, altrament dits comunistes, proclamaven amb orgull (i uns pocs encara proclamen) el capitalisme d’estat, els diners corren d’un lloc a un altre canviant contínuament de mans. Com que els diners amagats a sota la rajola no només no produeixen sinó que a causa de la inflació més aviat tenen una certa tendència a florir-se, a perdre valor, necessiten airejar-se. No s’estan mai quiets. Sempre hi ha qui en necessita i qui en té de sobrers, i posar d’acord aquestes dues realitats és la base del comerç de diners. Si tu necessites diners i en demanes a un que en té de sobrers no li estàs demanant cap favor. O dit d’una altra manera: el favor és mutu. L’interès que tu tens perquè te’ls deixi és el mateix que el seu per deixar-te’ls a canvi de dues condicions: una raonable seguretat de recuperar-los, i dic raonable perquè la seguretat absoluta no existeix, i una taxa d’interès igualment raonable que cobreixi la inflació que dèiem abans, les despeses pròpies del negoci i una mica més. Aquest una mica més seria el benefici comercial de l’operació. El cas és que amb aquestes premisses bàsiques els diners van canviant de mans contínuament. Money makes the world go round. Sempre s’ha dit i, ens agradi o no, això segueix sent una gran veritat, aquí i a la Xina.

FitchRating, Moody’s i Standard&Poors són les famoses agències de qualificació de riscos tan criticades i escarnides per gairebé tothom, i que darrerament no fan més que sortir dia sí i dia també a les portades dels diaris, gairebé sempre amb connotacions molt negatives. D’aquestes agències en depenen no només els interessos que s’acaben fixant pels préstecs sinó la seva pròpia viabilitat. Els informes i les valoracions que fan poden ser més o menys encertats però sempre van a missa, i tant els prestadors com els prestataris accepten lliurement sotmetre’s al seu inapel·lable veredicte. I no només això. Els informes que fan aquestes agències i que tan malament deixen a determinats països, són voluntaris. L’agència només et fa l’informe si tu l’encarregues expressament i el pagues. Els informes els encarreguen i els paguen els governs dels països sotmesos a estudi, encara que l’informe els acabi perjudicant greument. Dit d’una altra manera: els països europeus actualment més perjudicats per aquests informes, els coneguts com PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Spain), són els que han anat pagant els informes que tan malament els deixen. Algú d’això potser en diria masoquisme d’estat i no seré pas jo qui li porti la contrària.

La pregunta que ara lògicament ens podem fer és si el sistema de préstecs entre països basats en els informes de les agències de qualificació de riscos es pot canviar. I la resposta és òbvia: i tant que es pot canviar! Per fer-ho només cal un acord entre prestadors i prestataris. Però no es veu cap interès ni per part dels uns ni per part dels altres per canviar el sistema.

Dret d’expulsió

Aquest estiu a les cartes dels lectors de La Vanguardia s’ha debatut la conveniència de prohibir l’entrada als restaurants a la mainada de menys d’una determinada edat. Em sembla que va ser Quim Monzó qui va obrir el tema, i a partir del seu article uns quants lectors van fer les seves aportacions, amb opinions a favor i en contra de la prohibició. La realitat és que massa sovint et trobes amb persones queixoses, i s’ha de dir que estan carregades de raó, per la manca d’urbanitat i d’un mínim respecte cap a la gent que els envolta per part d’energúmens que actuen amb total impunitat al restaurant, al cine, a l’hospital, a la fleca o a la platja. I aquests impresentables no són necessàriament nens, te’n trobes de ben granadets. Són els típics personatges que es caracteritzen per prescindir de tot el que no siguin estrictament els seus propis interessos particulars.

Quan la quitxalla marraneja al restaurant –tots ens hi hem trobat- normalment la culpa no és del nen sinó dels adults responsables de la seva educació. Com que probablement ningú no els ha ensenyat a educar la seva prole i a més a més acostumen a anar bastant mancats de sentit comú, es poden donar dues situacions: o que els pares no en sàpiguen prou, i si és així prou penen tenen, o que, sabent-ne, no vulguin assumir les conseqüències d’un enfrontament puntual amb el nen, i llavors opten per la via fàcil de permetre als seus fills conductes asocials encara que perjudiquin el veí, mentre ells es fan l’orni. Per tant, posats a prohibir l’admissió, que no seria pas la meva primera opció, en tot cas a qui s’hauria de prohibir l’entrada als restaurants és als adults mal educats. Òbviament els seus fills, tant o més mal educats que els pares, tampoc no hi entrarien sols. Però com que aquestes conductes asocials són difícilment detectables a priori, penso que l’opció de prohibir l’entrada que demanaven alguns lectors de La Vanguardia no seria gens pràctica ni operativa.

La meva proposta és que en comptes del conegut reservat el dret d’admissió es regulés el dret d’expulsió, suposant –ho ignoro- que aquest dret del propietari del local encara no estigui contemplat per la normativa vigent. Amb un cartell que digués reservat el dret d’expulsió, col·locat de manera ben visible a l’entrada del local, s’evitaria que ningú pogués al·legar ignorància i, d’aquesta manera, no generalitzaríem el càstig fent pagar justos per pecadors. Tots coneixem nens ben educats que es poden portar tranquil·lament a tot arreu, que saben perfectament quan és el moment de jugar i fer gresca i quan és el moment de no cridar i comportar-se, i seria injust que aquests nens no poguessin entrar als restaurants. Amb la regulació del dret d’expulsió només sortirien afectats aquells adults, i de retruc la seva prole, que amb la seva conducta demostressin que no poden anar als llocs on s’ha de compartir l’espai amb altres persones.

Filibusterisme parlamentari

Repassant la premsa dels darrers dies m’assabento que dijous i divendres de la setmana passada es van produir al Parlament uns lamentables i gens exemplars episodis. Els diaris els han titllat de delirants, desconcertants, surrealistes, hilarants, ridículs, tragicòmics, rocambolescos i marxistes (dels germans Marx). El motiu: les peticions, un dret que tenen els diputats contemplat en el reglament de la cambra, de fer votar punt per punt i article per article les propostes de resolució del debat de política general, en comptes de fer-ho d’una forma més global tal com es fa habitualment. El filibusterisme parlamentari, però, no es va inventar la setmana passada al Parlament de Catalunya. Aquest fenomen, bastant més antic, només és la conseqüència de les escletxes legals i reglamentàries que aprofiten determinats partits polítics, normalment els més petits, per fer-se més visibles a les cambres legislatives. D’aquestes tàctiques dilatòries alguns en diuen obstruccionisme parlamentari, i segurament tenen raó, però el fet és que el reglament de la cambra catalana permet que una votació que normalment s’enllesteix en uns minuts pugui durar hores i fins i tot dies si un diputat s’ho proposa.

El mateix reglament que els partits més petits, petits en representació parlamentària, aprofiten sempre que poden per fer-se més visibles, ni que només sigui fent el trist paper de mosca collonera, és el que els manté relegats a una posició gairebé testimonial durant la major part de la legislatura, amb la satisfacció gens dissimulada dels partits més grans, grans en representació parlamentària. El que vull donar a entendre és que si busquem culpables els trobarem repartits per tot l’arc parlamentari. Però no estic criticant el reglament, ni l’ús que uns i altres en fan en defensa dels seus legítims interessos, ni tampoc estic qüestionant la major o menor visibilitat parlamentària dels diferents grups. Simplement estic descrivint una realitat que dissortadament tampoc no va saber reconduir la persona que presideix el Parlament, en una demostració més que el càrrec li ve massa gran.

Dit això, episodis parlamentaris tan poc edificants com els de la setmana passada, amb votacions que es van allargar més de tres hores de manera absolutament innecessària, només consoliden l’allunyament existent que hi ha entre la classe política i la ciutadania que els hi paga el sou. Per tal d’intentar evitar el risc que aquest allunyament esdevingui un perillós divorci tal vegada irreversible, semblaria molt convenient procedir a una urgent adequació del reglament a la realitat de la cambra catalana, que actualment es troba en una situació de representació parlamentària com no s'havia vist mai abans a Catalunya; fins a deu partits polítics hi són actualment representats. Cap altre cambra legislativa de l'estat té tants partits polítics amb representació parlamentària.

Twitter

L’altre dia un amic meu que tot just ara comença a interessar-se per les diferents eines digitals que tenim disponibles a la xarxa em va preguntar què era el twitter. Vaig contestar amb una resposta convencional: el twitter no és res més que un microblog, és a dir, un blog que té limitada l’extensió de les seves piulades a un màxim de 140 caràcters amb espais. Per donar-vos una idea, aquest paràgraf que esteu llegint té 560 caràcters amb espais i, per tant, per poder-lo transmetre sencer via twitter es necessitarien quatre piulades (560 dividit per 140).

Evidentment la limitació dels 140 caràcters com a màxim obliga el tuitaire a fer un esforç de concisió en el llenguatge. S’han d’estalviar caràcters sigui com sigui, però alhora s’ha de transmetre el missatge que es vol transmetre. Al principi costa acostumar-s’hi però amb la pràctica les dificultats inicials acaben desapareixent. Com que les coses sempre s’entenen millor amb casos concrets posaré l’exemple del meu propi twitter. Així, durant els set dies que van del 23 al 29 de setembre, un període que vaig estar desconnectat del blog, vaig tuitejar una mica. La meva activitat tuitaire va ser, segons es pot comprovar clicant aquí, de dotze piulades, que reprodueixo a continuació:

23 Set
La censura a RTVE de moment s’aparca només per estratègia electoral, però l’ànima censora de fons hi és. Trist i decebedor
23 Set
RTVE: també em pregunto que si la representació política de la ciutadania la tenen els partits què coi hi pinten els sindicats al C.d'A.?
23 Set
RTVE/2: i per cert, si al Consell d’Administració hi són representats els sindicalistes, per què no hi són els empresaris?
24 Set
Amb l’OK de l’almoina petroQatarina ha quedat clar que els principis són els principis i els dòlars són els dòlars, i el Barca un club mes
25 Set
Des de platja Es Monastri de St.Antoni Calonge brindem perquè aquesta salvatjada dels toros quedi només com un record de la nostra història
26 Set
Una Vanguardia molt protoros. Les seves 3 cròniques taurines surten a la secció de “cultura” i no a “tendències”, junt amb les necrològiques
26 Set
La llista de politics que eren a la Monumental es ben significativa. Res de debat animalista. Debat identitàri pur i dur. No cal dissimular
26 Set
President Mas: traspassar la línea vermella es pretendre reduir en un 50% més la paga extra d’infermeres i metges, ja reduïda en un 25%!!!
26 Set
President Mas: recordeu que aquests col·lectius també voten, i el 20-N potser molts no us votaran
27 Set
PresidentMas:entre allargar agonia empresa en fallida i rebaixar encara+ sous de metgesses i infermers,la prioritat no hauria de ser Spanair
28 Set
PresidentMas: llegeixo que ara retallareu residencies gent gran i discapacitats.Voleu dir que aquests estalvis son els que toquen? Jo dic NO
28 Set
Amb les retallades els socialistes tenen 2opcions: criticar-les o mirar de passar desapercebuts. Alguns opten per l’opció menys intel·ligent

Alguns lectors d’aquest blog potser trobaran que aquestes explicacions tan bàsiques sobre el twitter són sobreres per ser conegudes per a tothom. Però s’equivoquen. Massa sovint aquells que utilitzem les noves eines digitals amb regularitat patim una mena de deformació digital que ens porta equivocadament a donar per suposat que tothom és com nosaltres, que tothom sap què és el twitter i, en definitiva, que tothom ha entrat a l’era digital amb la mateixa rapidesa i intensitat. I evidentment no és així. Ningú nega que la cultura de comunicació digital s’està imposant de manera irreversible, però encara hi ha molta feina a fer.

A l’altre extrem de la balança hi trobem les persones que des que s’aixequen al matí fins que se’n van a dormir sembla que no facin altra cosa més que tuitejar de manera compulsiva, amb un ritme tan exagerat que em sembla no només malaltís sinó de nul·la utilitat, si el que busquen són seguidors que llegeixin les seves piulades. Per entendre’ns, parlo de piuladors que deixen moltes dotzenes, centenars en alguns casos, de missatges diaris, i a més a més molts d’aquests missatges contenen arxius annexos, que intueixo que molt poca gent té la paciència i el temps necessaris per llegir-los.

Sortosament amb el twitter passa com amb les religions en els països lliures: hi ha llibertat de culte per a tothom. Amb el twitter cadascú administra a la seva manera la imatge que vol mostrar de sí mateix a la xarxa. La meva imatge tuitaire, ho reconec, és més aviat discreta: 108 piulades en els últims quatre mesos; no arribo a una piulada diària de promig. Com acostuma a passar en altres àmbits, entre poc i massa hi deu haver el punt d’equilibri. Però és evident que aquest punt no té per a tothom el mateix significat.

Reflexions des de l’Empordanet

Gràcies al bon temps que està fent aquest final de setembre, el que en principi només havia de ser un cap de setmana llarg s’ha acabat convertint en unes curtes vacances de vuit dies molt ben aprofitats amb base a l’Empordanet i, més concretament, a la Platja d’Es Monestri, que és la darrera de les platges de la badia de Sant Antoni de Calonge abans d’arribar al terme municipal de Palamós. Aquests dies he estat a Aiguablava, Aiguagelida, Begur, Castell d’Empordà, Cruïlles, Fitor, Fornells, La Pera, Madremanya, Matajudaica, Monells (molt recomanable el restaurant l’Hort del Rector), Púbol (al Restaurant Can Bosch, l’únic del poble, fan un més que recomanable menú d’onze euros), Sant Feliu de Boada, Sant Martí Vell, Sant Miquel de Cruïlles, Sa Riera, Sa Tuna, Tamariu, Ullastret, i algun indret més que em deixo. Tot això i molt més és l’Empordanet, aquell territori al que Josep Pla es referia com una terra sense latifundis (que encara deu ser veritat) i sense hipoteques (segur que avui ja no és així).

Quan sóc a l’Empordanet sempre em pregunto si cal anar més lluny per gaudir d’unes tranquil·les vacances en un entorn privilegiat. I si el temps acompanya, la segona quinzena de setembre és la millor època de l’any per anar-hi a passar uns dies. El turisme més massificat (del que, per cert i per sort, a l’Empordà no n’hi ha gaire) fa dies que ja ha marxat. Ara les platges estan pràcticament buides i semblen d’us gairebé privat. No hi ha cues ni empentes enlloc, i el tracte que rep el visitant no té res a veure amb el de juliol i agost. Pots visitar els llocs d’interès sense aglomeracions, i en molts indrets estàs pràcticament sol. Les estretes carreteres secundaries de l’Empordanet van pràcticament buides. Els preus tornen a la normalitat i pots dinar de menú molt correctament i sense haver de buscar gaire per entre deu i quinze euros TOT inclòs.

Cal anar a Jamaica o a Botswana per gaudir d’unes bones vacances, tenint l’Empordanet a una hora de cotxe des de Sarrià? Sabem valorar en la seva justa mesura el que tenim més a prop de casa nostra? En definitiva, cal gastar molt per ser feliç? Cal consumir de forma desmesurada com fins fa quatre dies aquesta colla de polítics irresponsables que ens ha tocat, de dretes i d’esquerres, ens aconsellava que féssim per tal de mantenir el sistema? El consum pel consum basat en el crèdit gairebé il·limitat, el creixement pel creixement sense mirar més enllà, totes aquestes excentricitats que ens han venut com la panacea de tots els nostres mals, algú encara se les creu?

Totes aquestes preguntes i altres per l’estil me les he anat fent aquests dies mentre rellegia un llibre que porta per títol El crash del 2010. Toda la verdad sobre la crisis. N’és l’autor l’economista i catedràtic universitari Santiago Niño. Vaig llegir el llibre quan va sortir al mercat, ara fa dos anys i mig. Llavors em va impactar i vaig pensar que tal vegada l’autor exagerava, tot i que un any abans jo mateix ja n’havia parlat en un sentit similar. Però en aquests darrers anys s’ha anat complint tot allò que Niño vaticinava. Un mèrit remarcable d’aquest assaig és que va ser escrit a finals de l’any 2008, quan el nostre govern encara negava la crisi sistèmica (en definició del propi autor) en la que aparentment estem ara instal·lats. Segons el professor Niño els propers anys encara seran pitjors, però la part positiva és que cada dia que passa és un dia menys que ens queda per començar a treure el cap del fangar on ens trobem ara. Però sigui com sigui, mentrestant sempre ens quedarà l’Empordanet.

Qui fos navarrès!

En el debat reobert ara sobre l’oportunitat o no d’abolir determinats impostos injustos i/o restablir-ne uns altres igualment injustos –injustos al meu entendre, és clar–, el grau de demagògia utilitzat per uns i altres per defensar les respectives posicions polítiques és veritablement vergonyós. Sempre he pensat que, per més estrafolàries que siguin, totes les posicions ideològiques són políticament defensables, però quan s’intenta casar ideologia amb matemàtica la cosa sempre acostuma a grinyolar. Les ideologies sempre poden ser objecte d’interpretació i també d’aggiornamento, però mani qui mani dos i dos sempre sumen quatre.

És oportú recordar que l’impost de successions i donacions va ser sàviament suprimit fa uns anys pel govern tripartit pel que fa al 90 per cent de la seva recaptació. El 10 per cent restant que encara es pagava ha estat abolit per l’actual govern de CiU. Dues decisions tardanes però plenes de sentit comú. Entre altres injustícies, aquest impost era un càstig clar als estalviadors. Si et gastaves el teu patrimoni abans de morir (parlo de gastar, no d’invertir, perquè si inverteixes mantens el patrimoni), els teus hereus es quedaven sense l’herència familiar i, òbviament, mort el gos morta la ràbia, i l’impost no s’havia de liquidar. Aquest era el missatge subliminal que se’ns transmetia des del govern: gasteu-vos-ho tot i no haureu de pagar res! Però si conservaves el teu patrimoni en forma d’inversió, els hereus havien de pagar sobre un capital que ja havia tributat amb escreix via IRPF i, sovint, a més a més, via societats. És a dir, l’impost de successions era la segona o la tercera clatellada impositiva sobre un mateix objecte tributari. Tots coneixem casos de famílies que han hagut de malvendre el patrimoni rebut en herència per tal de poder liquidar l’impost, especialment quan l’herència no és diner líquid. Sé de negocis que per aquest motiu van haver de tancar, i treballadors que es van quedar a l’atur gràcies a l’impost de successions.

Pel que fa a l’impost extraordinari sobre el patrimoni, aquest va ser feliçment abolit l’any 2007 pel govern d’esquerres del president Zapatero, quan encara manava. Ara Zapatero només governa, però manar, allò que se’n diu manar, ja no mana gens. Ara, almenys fins a la seva previsible derrota electoral del 20N, a Espanya mana Rubalcaba. Quan fa quatre anys es va abolir l’impost, per part del govern es van utilitzar uns arguments plens de lògica i de sentit comú. Però ara aquells arguments tan sensats sembla ser que ja no tenen vigència, i donde dije Digo, digo Diego. Ara s’acosten unes eleccions que els socialistes saben que tenen irremissiblement perdudes. Ara toca treure de l’armari tota aquella demagògia barata de perseguir els rics, tot aquell fals argumentari electoral que acostuma a reaparèixer just abans d’unes eleccions. Però això sí, de les societats anomenades Sicavs que tributen l’1 per cent, on els rics-rics hi tenen ben aparcats els seus patrimonis, gairebé ni se’n parla.

En l’àmbit estatal l’impost del patrimoni ara reintroduït gravarà uns 160.000 contribuents, dels quals 41.448 (26 per cent) són catalans, i la recaptació total s’estima en 1.080 milions d’euros (272 a Catalunya). Però el diner és poruc, sempre ho ha sigut i, com no podria ser d’altra manera, la deslocalització discreta de capitals ja ha començat. Als advocats especialistes se’ls ha girat feina. Per entendre-ho millor hem de tenir present que de l’Europa dels 27 l’impost del patrimoni només existeix a França, que aquest any ha abaixat el tipus màxim de l’1,8 al 0,5 per cent, com a pas previ a la seva definitiva desaparició. Però Spain is different! I per cert, a Euskadi i Navarra no tenen aquest problema, allà la gestió dels impostos la decideixen ells solets, sense interferències foranes. Qui fos navarrès!

L’excepcionalitat de tancar bé

Avui en dia, un tancament empresarial modèlic que hauria de ser la norma resulta que és l’excepció que confirma la regla. A casa nostra les empreses acostumen a tancar malament. No cobra ningú i els treballadors sort en tenen del Fogasa per cobrar una part de la indemnització que per llei els correspon. Normalment tothom en surt emprenyat, i ho dic amb coneixement de causa. La setmana passada vaig visitar una empresa industrial d’un país que va entrar a la Unió Europea fa bastants anys i que té, per tant, ben assumida i consolidada la seva pertinença a Europa així com la moneda única, amb tots els avantatges –molts- i inconvenients –alguns- que això comporta. És tracta d’una petita empresa però molt prestigiosa dintre del seu ram d’activitat. Fabriquen un producte d’alta qualitat destinat gairebé en la seva totalitat als mercats de l’anomenat primer món. La seva ràtio exportadora és gairebé del cent per cent. Excepte un petit percentatge en dòlars i altres monedes fortes ho compren quasi tot en euros, i vénen bàsicament en una proporció similar en quant a monedes. És a dir, s’estalvien el risc de canvi de moneda que tant ha perjudicat, i ha beneficiat, segons els casos, a moltes empreses.

La companyia sempre ha estat ben dirigida pels seus propietaris però a causa de la competència dels països emergents anomenats BRICS (Brasil, Rússia, India, Xina i Sud-àfrica), ja feia temps que anaven disminuint el seu marge comercial així com les seves quotes de mercat. L’empresa encara no generava pèrdues comptables però anava pel camí d’entrar-hi aviat. Els propietaris tenien molt clar que no s’emmirallarien mai en les pràctiques empresarialment suïcides de molts dels seus competidors quan es trobaven en situacions similars. Són aquelles empreses que abans de perdre clients opten per abaixar els preus de venda de manera irresponsable i entren en una dinàmica imparable de pèrdues que, normalment, acostuma a acabar en una gran fallida. L’empresa acaba tancant igualment però no cobra ningú.

Fa uns mesos els propietaris van prendre una difícil decisió: tancar ordenadament l’empresa. Disposaven d’un estoc important que estan col·locant a preus de mercat entre la seva clientela tradicional, sense presses i, per tant, sense rebentar preus. Quant als treballadors, des de feia temps l’empresa ja no cobria les baixes; si puntualment necessitaven algú l’agafaven d’una ETT. No s’ha produït cap conflicte laboral, els treballadors són ben conscients de la situació d’inviabilitat futura de l’empresa. Tothom ha cobrat bastant més del que per llei els corresponia ja que els amos de l’empresa, que a la vegada hi treballaven com qualsevol altre però moltes més hores, no han volgut quedar malament amb ningú. Evidentment els proveïdors també han cobrat sense problemes ja que l’empresa no ha deixat mai de pagar al comptat. Els bancs no tindran cap problema per cobrar els seus crèdits. Doncs bé, tot això que pot semblar tan normal a ulls d’un que no segueixi de prop el món de l’empresa, no deixa de ser l’excepció que confirma la regla. Dissortadament.

Els polítics canvien mentre el radar prossegueix el seu camí

El 18 de setembre de 2007 va aparèixer a la xarxa El radar de Sarrià, el blog que estàs llegint ara mateix. Llavors a Espanya ja manava Zapatero, i parlo expressament de manar i no de governar perquè ara Zapatero ja no mana, només governa. Darrerament el president espanyol rep ordres del seu més que previsible successor, Rubalcaba, que fins fa quatre dies estava a les seves ordres, tot i que aquesta peculiar circumstància, és a dir, manar després de deixar el govern, no li evitarà una estrepitosa derrota electoral de les que fan història. Quan vaig obrir aquest blog a Catalunya manava José Montilla, que per manca de suport electoral aviat farà un any que ho va deixar. Seguint amb el repàs de les nostres administracions públiques, fa quatre anys el també socialista Celestino Corbacho presidia la Diputació de Barcelona, però després de les darreres eleccions municipals allà ja tampoc no hi governen els socialistes. A l’Ajuntament de Barcelona l’any 2007 manava Jordi Hereu, que fa quatre mesos també ho va deixar, no pas per voluntat pròpia sinó pels seus fluixos i, per altra banda, del tot merescuts resultats electorals. Entre les seves virtuts podem dir que va fer bo el seu antecessor Clos, i amb això ja està tot dit. Però cal deixar constància, això sí, que els socialistes, en un any, hauran passat de governar a tot arreu a no fer-ho enlloc.

Però tornem al blog, perquè avui fa exactament quatre anys de l’inici de la meva experiència com a blogaire. No em fa res confessar que aquests quatre anys han estat per a mi una experiència satisfactòria i enriquidora, amb unes activitats que m’agraden força: escriure, debatre i conèixer gent nova, ni que només sigui virtualment. Si aquest blog fos l’empresa en la que jo m’hi guanyés les garrofes, des de fa un any ja estaria cobrant el primer trienni, i ara mateix ja hauria completat una tercera part del temps de treball necessari per tenir dret a cobrar el segon. Però El radar de Sarrià no és la meva empresa sinó només un simple entreteniment. No em proporciona cap ingrés pecuniari, i potser millor que sigui així; d’aquesta manera no tinc compromisos amb ningú i puc escriure el que em sembli sense patir per les reaccions dels eventuals espònsors. Ara bé, si algú en coneix algun, algun espònsor openminded disposat a donar suport financer a El radar de Sarrià, prego que m’ho faci saber i segur que ens posarem d’acord. Si cal retribuir la gestió amb una comissió, cap problema. Això sí, tinc clar que no vull rebre ajuts públics de cap mena; els diners públics es necessiten per altres activitats molt més necessàries i urgents que la gestió d’un blog personal.

Durant aquest període de 1.460 dies com a blogaire han aparegut publicats a El radar de Sarrià 977 articles, o posts, o entrades, o com cadascú ho vulgui anomenar. Això vol dir que, de mitjana, he publicat dos articles cada tres dies, o vint articles cada mes, una regularitat de producció que ja la voldrien molts empresaris pels col·laboradors de les seves empreses. Òbviament parlo només de quantitat doncs la qualitat dels meus articles no sóc pas jo qui l’ha de valorar. Ara només em manquen 22 articles per arribar a la xifra emblemàtica de l’article número 1.000, que previsiblement apareixerà cap a la segona quinzena d’octubre. Mentrestant, mentre tots els nostres governants han anat canviant, he anat celebrant amb molta satisfacció el primer, el segon i el tercer aniversaris d’un blog que avui, 18 de setembre, compleix els seus primers quatre anys de vida.

Si no pots amb el teu competidor, intenta pactar-hi o compra-li el negoci

Recordo el cas d’una gran companyia que va acabar comprant Rosdor, una petita empresa anoienca propietat d’un igualadí, amb l’únic objectiu de tancar-la i evitar que li seguís fent la competència. Rosdor produïa i venia snacks (les seves patates rosses eren de les millors que hi havia al mercat) en una zona en la que pràcticament en tenia el monopoli. Aquell èxit empresarial feia nosa a la gran multinacional, i la solució per posar fi a la competència va ser dràstica: oferir l’oro i el moro al propietari d’aquella petita empresa per tal que no pogués negar-se a vendre-la. El senyor Seuba va cobrar trinco-trinco i es va acabar la competència tan aviat com els nous propietaris de Rosdor van abaixar definitivament les persianes.

Per acabar aquesta història cal recordar que amb aquells diners el fundador de Rosdor va crear una altra empresa, Paellador, que encara té més èxit que la primera. En comptes de patates rosses ara elaboren i venen paelles i altres especialitats gastronòmiques precuinades i llestes per escalfar i consumir.

Aquest episodi m’ha vingut al cap veient que sobre el tema de la llengua catalana i la ferma voluntat que tenen alguns de deixar-la reduïda al consum familiar i poca cosa més, aquí tenim dos partits que es fan durament la competència. Un de gran a nivell d’estat, el Partido Popular, i un de petit a nivell més local, Ciudadanos. Doncs bé, no m’estranyaria gens que mes tard o més d’hora Ciudadanos acabés sent el Rosdor de la política catalana, tot i que sóc incapaç d’intuir qui faria llavors el paper de Paellador.

Barbacid, el CNIO i el govern espanyol

Recordo que quan fa uns anys es va convèncer Mariano Barbacid, un científic i investigador espanyol reconegut mundialment, perquè tornés dels Estats Units i s’instal·lés a Espanya, ens ho van presentar com un gran èxit del govern. Va ser portada a tots els diaris i telediaris. I la foto, sobretot que no falti mai la foto del governant de torn amb el científic que torna a casa. Però posteriorment, i això va passar gairebé desapercebut, van sorgir discrepàncies entre Barbacid i el govern espanyol. El científic feia temps que es queixava de la manca de finançament, i lamentava també que les autoritats no li permetien utilitzar un finançament addicional privat per a les seves investigacions sobre el càncer de pulmó. I potser hi van haver més discrepàncies que no s’han fet públiques.

Degut a la manca de suficient diner públic per tirar-les endavant amb una mínima garantía d’èxit, l’equip de Barbacid es va espavilar per altres vies. Finalment va trobar una font de finançament complementària, d’origen privat, però quan els governants espanyols se’n van assabentar no els hi va agradar gens. Tal vegada el nostre govern no vol compartir els possibles èxits que pugui assolir aquest equip punter d’investigadors. La foto que dèiem abans, la punyetera foto, i el desmesurat afany de protagonisme tan habitual entre els dirigents polítics. La reacció governamental, però, va anar una mica més lluny: a Barbacid el van fe fora de la presidència del Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas CNIO, tot i que podia continuar treballant com a investigador en el mateix organisme.

No crec que a aquestes alçades ningú discuteixi la qualitat científica i professional de primer ordre de Barbacid, reconeguda a tot el món. Ara que encara el tenim aquí seria lamentable que per uns temes bastant secundaris, que sembla ser que la cosa pot anar per aquí, Barbacid se n’acabés atipant i fes novament les maletes per tornar als Estats Units, on per altra banda el rebrien amb els braços oberts. Si els bons continuen marxant, aquest país (Espanya o Catalunya, tant se val) no aixecarà mai el cap. ¡Que inventen ellos! deia Unamuno. Però resulta que els ellos d’avui són també científics d’aquí que han hagut d’emigrar i buscar-se la vida a l’estranger, i quan tornen els fan la vida impossible perquè tornin a marxar. Decebedor.