Banca ètica amb una ètica de cal justet

Fa tretze anys —a Internet, una eternitat— vaig publicar uns comentaris sobre el Triodos Bank (aquí), una banca ètica en la qual algunes persones benintencionades tenen dipositats els seus estalvis. Més recentment, es va fer públic un cas lleig que afecta aquesta entitat financera, amb la comercialització d'un producte d’inversió de risc elevat similar al de les participacions preferents. Sent realistes, ni que sigui perdent un percentatge important de la inversió, la solució és una utopia.

La paraula ètica és molt llaminera, i algunes persones, sense fer-se gaires preguntes, donen tota la credibilitat a qualsevol entitat que es presenti amb aquest adjectiu. La realitat és, però, que milers de clients del Triodos van cometre l'error d'adquirir un producte financer que es pensaven que era segur i que tenia liquiditat, perquè així els ho havien assegurat en el seu moment els empleats del banc. Però el temps ha demostrat que aquesta seguretat era inexistent. Si això no és una versió més, segurament legal —aquella lletra petita dels contractes que per mandra ens resistim a llegir—, de la típica estafa piramidal, s'hi assembla força.

Per acabar-ho d'arreglar, Triodos assegura que els seus cromos no són un producte d'estalvi sinó d'inversió. Això vol dir que, a més, aquests imports no estan coberts per l'assegurança FGD (Fondo de Garantía de Depósitos de Entidades de Crédito). D'aquesta manera, els clients del Triodos hauran rebut per partida doble, ja que sense l’assegurança tenen molt complicat recuperar la seva inversió.

"Banca ètica" no és res més que una denominació comercial, com hi poden haver també llibreries, restaurants, merceries i concessionaris de cotxes que es presentin com a negocis ètics. De vegades, però, potser no s'ho mereixen tant com els seus directius pretenen.

El tracte que massa sovint rep la gent gran

S'ha fet públic que Maria Branyas Morera, una senyora catalana de cent quinze anys, és la persona més gran del món. Filla de catalans, però nascuda als Estats Units, va venir de molt petita a Catalunya, i des de fa uns anys viu en una residència de gent gran d'Olot. L'altre dia ens la van ensenyar per TV3, i em va sorprendre el tracte que va rebre, molt similar al que reben els nens de P3 al parvulari. Les preguntes i el to de veu innecessàriament infantiloide de l'empleada de la residència contrastaven amb les respostes assenyades d'una senyora molt gran però gens tonteta, la qual va demostrar tenir el cap molt més endreçat que el de l'empleada. Em sap greu que les persones grans siguin maltractades, també perquè tots serem grans algun dia. Tothom mereix ser respectat, i la gent gran encara més. Ha de ser decebedor passar els últims anys de la vida rebent un tracte com si tornéssim a ser uns pàrvuls, i més, com en aquest cas, quan les persones maltractades mantenen intactes les seves facultats mentals. No ho voldria per mi i tampoc ho vull pels altres.

Quatre Barcelones

(Article original publicat el 20/1/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 91/1-2023, pàg.19)

Barcelona està dividida en deu districtes, i cadascun d'aquests districtes en barris, amb un total de setanta-tres. La divisió administrativa per districtes està feta pensant en la governació de la ciutat, ja que els districtes tenen una certa autonomia administrativa, tot i que molta menys de la que necessitarien els ciutadans que hi viuen. Sigui com sigui, els districtes tenen molta menys autonomia que la munió de funcionaris adscrits als districtes pot donar a entendre. A més, en l'àmbit polític, per cada districte tenim un regidor, un president i una vintena de consellers designats a dit pels partits, i són càrrecs remunerats per l'ajuntament. Però, als efectes pràctics, la idea d'una administració municipal descentralitzada no va massa més enllà d'un desig.

La divisió per barris, en canvi, té tot el sentit per a la gent que hi viu. Així, difícilment et trobaràs un barceloní que si li preguntes on viu et contesti que viu al districte de Sarrià-Sant Gervasi, o al de Sants-Montjuïc, o al de Nou Barris; et dirà que viu a Sarrià, o a Hostafrancs o a la Guineueta, però difícilment et mencionarà el districte.

Alguns, però, dividim la ciutat en només quatre zones: l'Upper Diagonal (de la Diagonal en amunt), l'Eixample (que va de la Diagonal a la Granvia), el Down Town (de la Granvia fins al mar), i allò que els italians en diuen dintorni, els entorns. A l'Upper hi viu la gent amb més poder adquisitiu. L'Eixample, urbanísticament, seria la Barcelona més endreçada, tot i que l'alcaldessa Colau s'ha proposat destruir allò tan útil i copiat arreu del món que el senyor Cerdà ens va deixar en herència. El Down Town seria la Barcelona estrangera. I, en quart lloc, tenim els entorns, més difícils de definir per la seva gran diversitat. Dit això amb totes les excepcions que calguin.

Són quatre Barcelones bastant ben diferenciades, especialment quan baixes per l'Eixample en direcció mar i creues la Granvia. A partir d'allà canvia tot, des dels comerços, bars i restaurants que hi vas trobant, fins a un paisatge humà format per una majoria d'estrangers, barreja de turistes i barcelonins, alguns d'ells potser ja nascuts aquí, però amb unes característiques racials que denoten, i espero que ningú se m'enfadi, que no tenen una trentena de cognoms catalans com els que sense haver fet cap mèrit puc tenir jo. Una altra característica del Down Town és que difícilment trobaràs algú que parli la llengua pròpia de Catalunya, i això ho menciono com a constatació d'una trista realitat que costarà molt de revertir.

Tothom

Havent-hi en català el pronom "tothom", un mot que el diccionari defineix com "tota la gent", un es pot preguntar per què hi ha persones que per referir-se a "tothom" encara utilitzen l'expressió "tots i totes", una forma d'expressar-se tan ridícula lingüísticament com innecessàriament llarga, com si la paraula "tothom" no ho englobés tot, fins i tot el "totis" d'aquella consellera de la Generalitat que es permet traspassar totes les fronteres lingüístiques del sentit del ridícul sense posar-se vermella.

L'últim exemple: aquest cap de setmana s'ha celebrat a Sarrià la Festa de Sant Vicenç, una mena de festa major d'hivern, més petita que la de l'octubre. L'esdeveniment ha estat un gran èxit de participació popular. Però tots sabem que la perfecció no existeix. El cartell de l'esdeveniment deia textualment "Amb, per i de totes". Si haguessin posat "Amb, per i de tothom", tothom s'hi sentiria inclòs. Però segurament això hauria estat mal vist pels defensors d'aquesta moda tan ridícula lingüísticament, i els organitzadors de la festa van optar per no molestar-los.

Distàncies

(Article original publicat el 3/1/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 90/12-2022, pàg.30)

Les distàncies sempre són relatives, ja que depèn de com i amb què les comparem i, també, en quines circumstàncies ho fem. Recordo que al migdia d'un divendres tornava a Barcelona des de l'Extrem Orient, amb escala en un aeroport holandès. El mateix dia a la tarda tenia un casament a la comarca de la Selva, amb el temps just de passar per casa, canviar-me de roba i agafar el cotxe per arribar a temps al castell d'Hostalric per a la cerimònia.

Aquell viatge des de Hong Kong fins a Barcelona, de milers de quilòmetres i unes quinze hores entre els dos vols, me'l vaig passar dormint gairebé tota l'estona. No se'm va fer especialment pesat, potser perquè per un upgrade inesperat per part de la companyia aèria viatjava en business i, en aquests casos, es pot descansar millor. Però la distància entre Barcelona i Hostalric, d'una hora de cotxe, se'm va fer molt llarga, i més llarga encara se'm va fer la tornada a les tantes de la nit, segurament degut al cansament acumulat aquella setmana.

La distància entre les posicions polítiques de Junts i Esquerra, que fins no fa gaire semblava una distància curta, ara és sideral, i tot indica que a mitjà termini difícilment s'acostaran posicions. Esquerra té molt clara la seva prioritat actual, és a dir, continuar sent un partit independentista, i Junqueras no dissimula que vol ser el Pujol del peix al cove del segle XXI. A curt termini i amb aquest objectiu, la seva obsessió és ocupar l'espai electoral de la franquícia socialista catalana.

Junts, en canvi, sembla donar prioritat al debat nacional, és a dir, vol assolir la independència per poder deixar de ser un partit independentista com més aviat millor, segurament perquè els seus dirigents intueixen, i potser no van desencaminats, que un cop assolida la finalitat nacional Catalunya disposarà, per dedicar-los al destí social, dels recursos necessaris que ara van a Madrid i no tornen.

A partir de la pandèmia Covid-19 i de la invasió d'Ucraïna, alguns dirigents polítics s'han esforçat a posar distància amb els seus col·legues. En aquest sentit, el president de Rússia potser és qui més ha destacat. Putin sap que està més sol que mai i, amb aquella taula tan llarga on rep els seus interlocutors, pretén escenificar una gran distància amb els altres dirigents del món. Cada dia queda més clar que l'única amenaça real que pot posar sobre la taula és la utilització d'armament nuclear. És d'esperar que Putin mantingui les distàncies que li calguin, però que no acabi complint les seves amenaces.

Sempre s'ha fet així

(Article original publicat el 13/1/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2104, pàg. 2)

"S'ha de fer així perquè sempre s'ha fet així", la típica cantarella que escoltem massa sovint en àmbits molt diversos: una associació, un club esportiu, una administració pública, una empresa privada, l'escola, la universitat, la família, és a dir, gairebé a tot arreu. Hi ha qui pensa que perquè una cosa sempre s'ha fet d'una determinada manera, això ja és l'argument definitiu per no canviar res, i no es plantegen la possibilitat d'intentar assolir millores mitjançant camins alternatius.

Defensant l'immobilisme ens trobem amb el perfil d'un conservador, i si ho traslladem al món de la política, es tracta d'un perfil que tant pot ser de dretes com d'esquerres. De dretes, per motius obvis; hi ha qui, erròniament, atribueix el conservadorisme en exclusiva a les dretes. Però no hi ha res més conservador que el politburó d'un partit comunista —se suposa que el comunisme és una ideologia d'esquerres—, i més encara si és el d'un país amb partit únic. No cal posar exemples que tothom té ben presents.

És precisament degut a la xacra de l'immobilisme de les societats de l'Europa de l'Est, un bon exemple de l'antiemprenedoria personal, combinada amb la repressió dels estats, que el comunisme va durar tants anys. Tothom veia que allò no anava ni amb rodes, però ningú s'arriscava a denunciar-ho en veu alta sabent el perill que això comportava. El fet és que a partir de 1989, amb la caiguda del Mur de Berlín, gairebé ningú sent nostàlgia d'aquell experiment tan nefast per a la humanitat, i molt especialment per a aquelles persones que el van patir de forma directa.

Bé, de fet encara queda gent que defensa el comunisme, i alguns fins i tot ens governen; són persones que potser han llegit coses sobre el tema, però que mai han viscut en carn pròpia l'experiència, i òbviament no parlo de passar quinze dies a Cuba i pretendre que ja ho has viscut.

Pensant en el bé de la ciutadania, no ens ha de fer mandra actuar de forma diferent davant d'allò que no acaba de funcionar. És així com les societats han anat evolucionant de forma positiva. Es miri com es miri i deixant de banda nostàlgies molt minoritàries dels que defensen que temps passats sempre van ser millors, avui estem molt millor que anys enrere.

Les coses sempre es poden fer millor. Fem-ho diferent! Fem-ho millor! Abandonem la comoditat del club conservador dels immobilistes, siguin de dretes o d'esquerres! Mirem més enllà de la punta del nas! Intentem innovar en els nostres entorns! Amb aquestes reflexions, us desitjo un molt bon any 2023.

Assessors financers

D'assessors financers n'hi ha de dos tipus: els que contractes i pagues tu de la teva butxaca quan necessites un assessorament professional, i els comercials que paga el banc —persones que el banc té en plantilla, o treballant pel banc com a autònoms— com a assessors dels seus clients. Ho poso en cursiva perquè els assessors dels clients que posen els bancs no treballen a favor de la clientela del banc sinó a favor de l'entitat que els paga el sou, tot i que no s'ha d'excloure que en algun cas els interessos d'uns i altres puguin ser coincidents. La tasca que fan aquests assessors consisteix a convèncer als clients que contractin els productes i serveis que el banc ha decidit col·locar al mercat. Aquests professionals, uns venedors dels productes que fabrica el banc, tenen denominacions diferents segons l'entitat per a la qual treballen, però el nom amb el qual es presenten en societat tan sols és una eina més de màrqueting. L'assessor que el banc posa a disposició del client treballa sempre a favor del banc.

Vam tenir aquells casos tan escandalosos de les participacions preferents (en vaig parlar fa deu anys, aquí), una clara estafa legal adreçada, especialment però no només, a la gent gran sense coneixements financers. Vaig haver de gestionar amb una caixa d'estalvis catalana de llarga trajectòria, ja desapareguda, un assumpte familiar d'aquesta naturalesa, i només quan vaig amenaçar el director de l'entitat de portar un notari i un periodista per aixecar acta d'aquella irregularitat, me'n vaig poder sortir pels pèls, amb el cent per cent dels diners recuperats. Si haguéssim esperat només dos dies més, quan el tema va saltar a les portades dels diaris, hauríem rebut de valent, com va rebre la majoria dels afectats.

Un bon consell és que si un dia heu de tancar una operació important amb el banc com, per exemple, endeutar-vos de per vida amb un crèdit hipotecari, consulteu abans a un advocat de la vostra confiança, i no signeu res sense que abans tingueu el seu vistiplau. De res.

El procés està més viu que mai

El president de la República Francesa, Emmanuel Macron, i el primer ministre del Regne d'Espanya, Pedro Sánchez, es reuniran aquesta setmana a Barcelona. Escollint Catalunya com a lloc de la trobada, Sánchez pretén demostrar a Macron i al món que el procés català cap a la independència de Catalunya està mort. Però el president espanyol està molt equivocat, i confon els seus desitjos unionistes que la majoria de catalans no compartim, però que, òbviament, s’han de respectar, amb una realitat basada en dades empíriques que més d'hora que tard s'acabarà imposant. En democràcia, la matemàtica electoral sempre acaba posant tothom al seu lloc.

El procés cap a la independència de Catalunya està més viu que mai, i aquesta afirmació és compatible amb el fet que moltes persones que hi donen suport estiguin enfadades amb els polítics que l'han liderat durant els últims anys. Però tot i l'emprenyada més que justificada, no en conec cap que s'hagi tornat unionista. Al marge dels desitjos del senyor Sánchez, la vitalitat del procés no es mesura amb trobades internacionals de presidents, ni amb enquestes cuinades al gust de qui les encarrega, sinó amb els vots d'unes eleccions democràtiques. I dels resultats de les últimes eleccions se'n deriva que la majoria de catalans són partidaris de la independència de Catalunya.

Cal repetir-ho sempre que algú asseguri que el procés és mort. I convé no aigualir la seva vigència, ben viva, amb la tasca dels polítics que l'han liderat fins ara. El futur lideratge no el tindrà ni Junqueras, ni el MHP Aragonès ni cap dels membres del seu govern, els quals ara mateix tenen uns altres objectius al marge de la independència. I el lideratge difícilment sorgirà d'aquells que van ser tancats injustament a la presó, i posteriorment alliberats de forma condicional a canvi d'uns compromisos polítics que intueixo que mai es faran públics. Per no repetir-me, en vaig parlar aquí.

El procés està més viu que mai, i per reactivar-lo cap a la fase definitiva calen nous lideratges que sorgiran d'allà on menys ens podem esperar. El protagonisme de l'última fase del procés no el tindran els líders dels actuals partits independentistes, els quals ja ens han demostrat que no estaven preparats per fer el que tocava quan tocava. Però la gent hi és, i la voluntat majoritària de construir el nou estat d'Europa, també. Ara només falta que sorgeixin persones disposades a fer el sacrifici personal que calgui per donar l'empenta definitiva. Segur que sorgiran. Mentrestant, aquí no s'ha acabat res!

Les subvencions i l'emprenedoria

No m'agraden les societats subvencionades com la nostra, tot i que no he negat mai que situacions de pobresa extrema i determinades necessitats socials bàsiques s'han de cobrir, si cal, amb fons públics. En aquest sentit, cap ciutadà ha de quedar desemparat. Però m'he posicionat sovint en contra de l'amplíssim catàleg de subvencions públiques que té establert el nostre sistema polític, i sóc perfectament conscient que qui defensi el replantejament a la baixa d'aquest pervers sistema clientelar rebrà moltes més crítiques que aplaudiments.

Si al darrere d'aquestes quatre activitats hi ha persones que aspiren a fer tres àpats al dia, pagar el lloguer de l'habitatge i guanyar-se raonablement la vida, unes aspiracions ben legítimes, un es pot preguntar per què s'han de subvencionar amb fons públics el teatre o el cinema, i no les merceries o les peixateries. Una peixatera té menys valor que un actor de teatre? Al meu entendre, no. La meva tesi és que la subvenció generalitzada que tenim establerta és un fre a l'emprenedoria personal i col·lectiva i al progrés de la societat. Amb tanta subvenció la societat s'apoltrona i es va empobrint, i no ho dic només en termes econòmics.

El fet evident és que per mantenir l'ordre i minorar la queixa ciutadana, els governants disposen d'una eina tan efectiva com és la subvenció pública. L'amenaça de reduir o denegar una subvenció a la qual sobre el paper tens dret a rebre fa canviar de parer a molta gent. Així, en molts casos els teus principis passen a un segon terme, i queden condicionats per la pagueta. I llavors hem de ser conscients que el governant ja ha guanyat.

D'aquesta debilitat humana el governant n'és perfectament conscient, i juga amb la discrecionalitat d'adjudicar o no uns diners que són de tots. El governant, i el funcionari que rep les seves ordres, sovint tendeixen a oblidar que els diners públics no són de la seva propietat, ja que ells només els administren. I quan parlem de subvencions no sempre les administren amb la correcció deguda.

Els polítics i els feminicidis

Amb el nou any les agressions sexuals i els feminicidis no s'han aturat. Dones assassinades, balanç insuportable, patriarcat, arraconar el masclisme, violència masclista contra les dones, cap agressió sense resposta, la lluita feminista, ni una morta més, ens volem vives i lliures, assassinats massius... i podríem continuar amb l'ampli catàleg del contingut de les pancartes, i les consignes que es poden escoltar a les concentracions de protesta en contra d’aquests crims.

Els polítics, normalment, es posen a primera fila de la concentració, just al darrere de la pancarta. Sempre busquen la seva quota de protagonisme. Per a alguns personatges públics sortir a la foto és més que una necessitat, és una prioritat, i no ho dissimulen. La foto és imprescindible. Però a banda de participar en les concentracions, a banda de sortir a la foto, què podríem exigir que fessin els polítics i no fan, o no ho fan amb l'efectivitat que la societat reclama?

Més enllà de tranquil·litzar consciències, veient la inutilitat pràctica de les concentracions i manifestacions de protesta, els polítics haurien de promoure amb urgència un canvi legal a fons, i fer les lleis més efectives. Costa d’entendre que, en molts casos, després d'una agressió sexual, l'agressor quedi en llibertat a l'espera d'un judici que, normalment, no serà un judici ràpid. La culpa, però, no és del jutge que decreta la llibertat sinó de la llei que aquest funcionari ha d'aplicar, i està repetidament demostrat que la llei actual no és prou efectiva.

Si havent-hi uns indicis de culpabilitat prou contrastats per qui ho hagi de contrastar, l'agressor sexual fos conscient del risc que corre d'anar a la presó fins a la celebració del judici, abans de delinquir potser s'ho rumiaria dues vegades. Així, la modificació de la llei hauria d'incidir, també, en la presó preventiva, però, segons sembla, als nostres polítics els agrada més sortir a la foto que legislar amb més efectivitat.

En l'àmbit governamental també hi ha coses a fer. Per exemple, en comptes de dedicar milers de policies a controlar il·legalment les vides i miracles dels independentistes catalans, seria una mostra d'intel·ligència que se'n destinessin alguns més a protegir les dones amenaçades. Actualment, només es destina un policia per cada seixanta dones en situació de perill, una ràtio del tot insuficient. Per altra banda, quants se’n destinen a vigilar discretament els presumptes violadors i assassins que fan vida normal a l’espera de judici, amb el risc per a la societat que això comporta?

Argentina, un país tan ric i tan desgraciat alhora

L'equip de futbol patrocinat per Argentina, un dels països més corruptes de l'Amèrica Llatina, ha guanyat a Qatar el campionat del món de futbol. Però tot i aquest triomf esportiu, Argentina continuarà sent un país tan corrupte i tan devastat econòmicament com ho era abans del campionat. Dissortadament.

Fa uns anys, trobant-me a Buenos Aires, dinava amb el meu proveïdor de llana, un empresari que tenia una gran estancia a la zona de Bariloche. La finca era tan extensa que, per fer l'inventari anual del bestiar que hi pastava (vaques i ovelles) utilitzaven la fotografia aèria: fotografiaven un cinc per cent del territori, ampliaven les fotos, comptaven els animals i multiplicaven les xifres de vaques i ovelles per vint, i així tenien una idea aproximada del bestiar que tenien.

Doncs bé, aquell comerciant es lamentava que un país tan ric com Argentina patís la desgràcia de tenir uns governants tan corruptes que robaven les vint-i-quatre hores del dia, i no deixaven que la terra es recuperés durant la nit. Afegia que només que es limitessin a robar de dia i permetessin que la terra es recuperés durant la nit, Argentina esdevindria un país econòmicament de primera divisió. Però ni els peronistes ni la resta de polítics que governen el país semblen disposats a acceptar aquest joc. I així els va, a ells la mar de bé, mentre el poble viu en la misèria. Un poble que només té l'equip de futbol liderat pel senyor Messi per apaivagar les seves penes. Decebedor.

Cavalcada de Reis

Ahir al vespre vaig ser a Igualada veient la cavalcada de Reis, com he fet des que vaig néixer; la meva família és originària de l'Anoia i el cinc de gener gairebé sempre sóc a la capital d'aquella comarca. La cavalcada d'Igualada és una de les més antigues de Catalunya —potser la més antiga, en això tinc algun dubte—, però, sobretot, és una cavalcada que manté la tradició de donar tot el protagonisme a la festa dels Reis, i no barrejar-la amb altres celebracions i expressions populars ciutadanes.

No he vist mai en directe, però sí en diferit, les cavalcades que es fan a Barcelona, la de ciutat i les dels districtes que encara les mantenen. Totes tenen una característica pròpia, i al meu entendre, inapropiada, que les fa diferents de la gran festa d'Igualada. Així, amb els anys, a Barcelona els organitzadors de la cavalcada han acabat confonent la cavalcada dels Reis amb una rua del carnaval. Ignoro els motius d'aquesta evolució de Reis cap a Carnestoltes, però no m'agrada. Cada cosa quan toca.

Carnestoltes ha de tenir la seva celebració, i ja la té, però la festa dels Reis hauria de mantenir el seu esperit original, un esperit que a Igualada perviu i a Barcelona s'ha anat perdent. Aquesta festa té dos protagonistes, la canalla que espera els regals, i els patges que, a Igualada, els van repartint per totes les cases de la ciutat. I dic totes i dic bé perquè la comissió organitzadora ja s'ocupa que sigui així, i disposa del finançament necessari amb l'objectiu que cap nen igualadí es quedi sense regal.

Les cavalcades de Barcelona les organitza l'Ajuntament de Barcelona, amb tot el que això comporta de positiu, en forma de finançament públic, i també de negatiu, com s'ha explicat abans. La cavalcada d'Igualada l'organitza una comissió organitzadora privada al marge dels polítics —ara com a fundació privada— que vetlla per mantenir l'esperit original de la festa. La col·laboració de l'Ajuntament d'Igualada es limita als temes logístics imprescindibles perquè la festa surti rodona, i segurament concedeix alguna subvenció que ara mateix no recordo. És d'esperar que el model igualadí es mantindrà, per tal de no desvirtuar aquesta celebració tan important per a la mainada.

Per cert, la majoria del miler de patges d'Igualada, homes i dones, tots voluntaris, van pintats de negre. També van pintats de negre, o de blanc, cantants d'òpera i actors d'altres manifestacions artístiques. Així, a l'òpera xinesa alguns cantants actuen pintats de blanc. On és el problema, senyors del blackface i del whiteface? També haurem de prohibir el maquillatge?

El casc i el cinturó de seguretat

(Article original publicat el 30/12/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2102, pàg. 2)

Hi ha llocs de l'estat espanyol on és habitual que els motoristes no portin el casc. Com més al sud, com més t'endinses a Espanya i més t'apropes al continent africà, més fàcil resulta veure motoristes circulant sense casc per les zones urbanes, és a dir, allà on el control i la possibilitat de multar són competència de les policies municipals. En carretera aquest incompliment no acostuma a donar-se, ja que aquesta tasca la fa la Guardia Civil de Tráfico —a Catalunya, són els Mossos els que ho controlen—, i aquests són uns cossos policials molt més estrictes que les policies locals en el control del compliment de la normativa.

Els que no es posen el casc acostumen a ser persones joves que no se sap si ho fan perquè ignoren el risc que corren de patir un accident o, simplement, per presumir davant de les seves amistats circulant amb el casc penjant del braç. I un es pot preguntar: presumir de què, de ser uns rucs integrals amb rodes i manillar, combinat amb un cervell que més aviat justeja?

Fent un parèntesi, també es podrien qüestionar els motius que va tenir el legislador per obligar els motoristes a posar-se el casc i, en canvi, la llei no ens prohibeix fumar a l'aire lliure, quan fumant també posem en risc la nostra salut. Podria ser un debat interessant. Hi ha qui justificarà l'obligatorietat de portar el casc i de cordar-se el cinturó de seguretat per motius estrictament econòmics perquè, en cas d'accident i resultar ferits els que no compleixen la norma, és el conjunt de la societat que, via impostos, finança la seva estada a l'hospital i el tractament mèdic.

Per tant, es pot entendre l'obligatorietat de portar el casc i de cordar-se el cinturó de seguretat basant-ho en arguments estrictament econòmics. Però ja resultaria més difícil d'acceptar que aquesta normativa es justifiqués amb l'objectiu de salvar vides humanes. La vida pròpia cadascú la gestiona com vol, o com pot, i el suïcidi no està penat per la llei, entre altres motius per la dificultat que hi hauria per aplicar-la si la persona ja no hi és.

Com dèiem abans, sovint s'oblida que les conseqüències econòmiques dels accidents són assumides per la societat solidàriament, mitjançant el finançament dels serveis sanitaris públics. Potser ens hauríem de plantejar que s'establissin responsabilitats individuals per a les persones que incompleixen la norma, és a dir, que els irresponsables assumissin els riscos econòmics derivats d'un accident per no portar el casc o per no cordar-se el cinturó de seguretat.

La militància obedient

Algú potser pot pensar que "militància obedient" és una reiteració innecessària, i segurament no va desencaminat. El militant d'un partit ha de ser necessàriament obedient, contràriament corre el risc que des de la direcció el tinguin arraconat o li mostrin el camí de la porta. Encara que molt sovint és enriquidora, els partits polítics són molt reticents a admetre la discrepància, i si tu decideixes entrar-hi com a militant ja saps què t'hi trobaràs. Aquest és un dels motius pels quals ni milito ni he militat mai en un partit polític.

Tot i que en converses privades te'ls deixen a tots dos de volta i mitja, el militant obedient del PSOE no pot criticar en veu alta a Pedro Sánchez, un mentider compulsiu que ara presideix el govern espanyol. Tampoc pot criticar a l'encarregat de la seva franquícia catalana, Salvador Illa, el típic funcionari de partit que sobre el paper serveix per tot, des de fer de regidor d'un poble fins a seure a la taula del consell de ministres del govern espanyol. Montilla i Iceta serien casos similars.

El militant obedient d'Esquerra no pot criticar al de "les mamelles", aquell personatge impresentable que ja es torna a moure en cotxe i xofer que paguem entre tots, potser com a premi de Junqueras pels seus excessos verbals. Tampoc pot criticar al periodista Saül Gordillo per les presumptes agressions sexuals a periodistes joves quan ell diu que anava borratxo; abans estava al servei del partit des de Catalunya Ràdio, i ara fa la mateixa tasca des de la direcció d'un pamflet digital anomenat Principal.

El militant obedient de Junts no pot criticar en veu alta a la MHP Laura Borràs, ni al MHP Carles Puigdemont, i això que a alguns que conec bé de ganes no els en falten. Aquests dos personatges han comès relliscades, com les comet tothom, tot i que penso que Puigdemont és un dels grans actius polítics de Catalunya i, per tant, és un error considerar-lo políticament amortitzat; tornarà més aviat que tard.

El militant obedient dels comuns no pot criticar l'equip d'Ada Colau, i això que molts n'estan fins al cap de munt de l'alcaldessa de Barcelona i les seves excentricitats. Amb la resta de partits que actuen a Catalunya, políticament menys rellevants, passa exactament el mateix. Com dèiem al principi, l'obediència és un els peatges ineludibles del militant d'un partit.

La dependència entre els partits i la militància és mútua. Els partits necessiten els militants per motius obvis. Per altra banda, moltes persones que opten per militar, necessiten el partit com el pa que mengen, ja que si aspiren a ocupar càrrecs institucionals, la militància és pràcticament l'única via per accedir-hi. Així, si no tens una bona relació amb els dirigents del partit que donen el vistiplau a les llistes electorals, difícilment en podràs formar part. És una ficció que els ciutadans elegim els nostres governants; qui designa les persones que ens governen és el politburó del partit al qual pertanyen. La ciutadania es limita a votar-los, que no és ben bé el mateix.

Jutges independents?

No vam quedar que en una democràcia comme il faut, amb una estricta separació de poders, els jutges han de ser independents i políticament neutrals? Sí, hi vam quedar, però a la cúpula judicial espanyola sembla que aquell pacte cada dia l’afecta menys.

Assistim a aquest espectacle tan escandalós d'uns jutges de la cúpula judicial espanyola totalment dependents dels partits polítics que els van proposar per ocupar aquests càrrecs. Així, coneixent la posició del partit sobre un tema determinat, ja sabem què decidiran els jutges nomenats per aquell partit. Amb honroses excepcions, tot s'ha de dir. Alguns jutges tenen el mandat caducat des de fa anys, i si ho combinem amb les traves que posen uns i altres —jutges i partits polítics— per tirar endavant els nomenaments dels substituts, s'arriba a l'escàndol majúscul de veure com uns jutges que han de plegar i, per tant, els afecta directament la decisió, participen també en la votació. Esperpèntic és poc. I després encara hi ha qui té les galtes d'afirmar que Espanya és una democràcia plena. Tot plegat és tan escandalós que la conseqüència és un desprestigi creixent del món judicial espanyol, tant a dins del país com a l'estranger, amb la manca de seguretat jurídica que això comporta.

No pertanyo al món de la justícia ni al de l'advocacia, i sempre tinc al cap aquella dita popular que diu que advocats i procuradors, a l'infern de dos en dos. Bé, potser tampoc cal ser tan dràstic, tinc bastants advocats a la família i tampoc els vull cap mal. De fet, sempre que els he necessitat m'han tractat més que bé. Però, dit això, cal dir també que cap dels meus familiars advocats forma part de la cúpula judicial espanyola, i intueixo que ells deuen estar tan sorpresos i emprenyats com ho estem els ciutadans que ens movem al marge d'aquest negoci.

Aquesta setmana s'han incorporat dos magistrats nous al TC, però no podem oblidar un petit detall: han estat designats per un CGPJ caducat. Un advocat amb ganes de gresca judicial —en conec algun— ho podria portar a la justícia, però resulta que tal com està muntat el sistema al final qui hauria de dir l'última paraula són els mateixos personatges. És el peix que es mossega la cua. No pretenc pas, ni de bon tros, que els únics culpables del desgavell judicial siguin els jutges. La culpa és compartida amb els partits polítics que mouen els fils de la judicatura espanyola, i en aquest cas ho podem concretar amb els dos grans culpables: el PP i el PSOE. La resta de partits només són comparses.

Més demòcrates que independentistes?

Una senyora només pot estar embarassada o no estar-ho, no hi ha terme mitjà. Amb la democràcia passa exactament igual: o ets demòcrata o no n'ets. I amb la independència, més o menys el mateix: o ets independentista o ets unionista; aquí tampoc hi cap l'equidistància. Així, aquells que diuen que això de la independència de Catalunya no ho acaben de tenir clar, no en tingueu cap dubte, la gran majoria, per no dir la totalitat, encara són unionistes, i hi poso l'"encara" amb tota la intenció. És com aquells que diuen que no són de dretes ni d'esquerres: tots sabem que són de dretes. Els autoanomenats federalistes, confederalistes, els de la tercera via i altres opcions per l'estil, és evident que no són independentistes, ja que tots formen part de l'entorn unionista. No feu cas d'aquells que sobre aquest tema entren en graduacions, matisacions i puntualitzacions, els del sí però potser no, els del no però potser sí, o d'aquells altres que diuen que són més demòcrates que independentistes. Quan el diputat espanyol Gabriel Rufián diu que nosaltres som més demòcrates que independentistes, ens està volent dir que té molt clar que ell és demòcrata. Però Rufián ens està dient, també, que no té tan clar això de la independència de Catalunya; si ho tingués clar, Rufián ho diria d'una altra manera, sense conrear aquesta mena d'equívocs en públic, com volent quedar bé amb tothom; ara d'això alguns en diuen eixamplar la base. Fugiu, també, d'aquells que manifesten ser més independentistes que demòcrates, ja que ens estan dient que no són prou demòcrates; aquesta gent, per més independentistes que es declarin, com més lluny, millor. No estic fent un joc de paraules, només intento treure l'entrellat de les paraules pronunciades pel vicari parlamentari del senyor Junqueras a Madrid.

Nadal, Sant Esteve, Cap d'Any i Reis

Aquests dies tornen les reunions familiars, i et trobes amb membres de la família que fa molt temps que no has vist. O perquè viuen molt lluny i no venen gaire per Barcelona, o perquè els que vivim aquí tampoc anem gaire allà on viuen ells, o pel motiu que sigui. La família Saumell és multitudinària, i geogràficament està molt estesa. Així, entre els germans, els fills i els nebots i les seves parelles, així com els nets i els renebots que encara són molt petits, som una vuitantena. I tot i que no tothom passarà per Barcelona, pel dinar de Sant Esteve ens reunirem a les Tres Torres entre cinquanta i seixanta persones, que són moltes però no són totes com ens agradaria.

Aprofito aquesta avinentesa per desitjar molt bones festes de Nadal, Sant Esteve, Cap d'Any i Reis als lectors d'El radar de Sarrià, un blog modest que va néixer fa més de quinze anys amb una clara vocació de romandre a la xarxa sense data de caducitat.

PS: aprofito també per recordar que aquest blog no participa mai en els ridículs i innecessaris desdoblaments lingüístics del tipus totes i tots i similars, que tant s'han posat de moda i que, com totes les modes sense excepció, tindran data de caducitat. Sortosament.

Més enllà del futbol

(Article original publicat el 16/12/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2100, pàg. 4)

En temps de Franco, qui tenia aspiracions democràtiques es lamentava que els governants aprofitessin el futbol com a eina política per tenir a la gent entretinguda. El futbol era la droga simpàtica del règim. De fet, a molts països el futbol fa una tasca social que potser no sempre és prou reconeguda. Una tasca que consisteix a unir persones d'ideologies i nivells de renda molt diversos, mitjançant un himne, una bandera i una pilota que pot entrar o no a la porteria contrària. Si acaba entrant, entusiasme general i una festassa, i si no entra, o entra a la porteria pròpia, una desgràcia patriòtica, i molt soroll al carrer gairebé sempre està garantit.

Ara governen els descendents dels crítics amb el franquisme, aquells que es lamentaven que s'utilitzés el futbol per mantenir la ciutadania anestesiada, tant políticament com socialment. Però els polítics d'ara, siguin de dretes o d'esquerres, siguin al govern o a l'oposició, continuen promovent el patriotisme futbolístic amb el mateix entusiasme. Aviat van aprendre que, al marge del vessant estrictament esportiu, el futbol era una eina molt útil per tenir la ciutadania ben distreta. Van passant els anys i a tot arreu el futbol continua sent, també, una droga social.

Fa anys, coincidint amb un campionat mundial de futbol que se celebrava a Europa —o potser eren uns jocs olímpics, no ho recordo bé—, em trobava visitant indústries de diverses ciutats del sud del Brasil. Gairebé cada dia havia d'agafar un avió. Quan em tocava volar, si l'hora del vol coincidia amb un partit de la selecció brasilera, o d'una altra selecció que fos d'interès pels aficionats del Brasil, l'avió no sortia fins que el partit s'acabava. Recordo que a les sales d'espera dels aeroports posaven grans pantalles de televisió perquè pilots, hostesses, empleats de l'aeroport i viatgers poguéssim seguir les evolucions de la pilota. Mai vaig veure ningú queixant-se pels retards dels vols, i això que estem parlant de la zona més seriosa i endreçada del Brasil.

El futbolista està intel·lectualment sobrevalorat, i sovint es tendeix a oblidar que la majoria de futbolistes només llegeix premsa esportiva. No els paguen per fer altres coses, tan sols se'ls exigeix que juguin bé. Però hi ha futbolistes de cultura limitada, la majoria, que no són conscients de la seva ignorància, i cauen en la temptació d'opinar en públic sobre temes que desconeixen, aliens al futbol. Hi ha qui valora positivament aquestes opinions. A mi, en canvi, em produeixen més aviat vergonya.

Icebergs

 

(Església de Sant Romà, Pantà de Sau)

Nou desenes parts dels icebergs estan submergides, i, per tant, només un deu per cent és visible per sobre de la superfície del mar. Però, pels científics, la part submergida sempre resulta més atractiva. Generalitzant molt, la part de les persones i les coses que queda amagada i no veiem i, en conseqüència, només podem intuir, sol atraure més que la que es troba a la vista de tothom.

Quan el pantà de Sau està ple d'aigua, només es pot veure la punta del campanar de l'església romànica de Sant Romà. Però ara que el pantà està gairebé buit i tota l'església ha quedat al descobert, molta gent s'hi acosta per admirar-la. És una activitat que poques vegades s'ha pogut fer des que els anys seixanta del segle passat aquell poble va quedar cobert per l'aigua. El gran mèrit dels constructors d'aquesta església és que després de sis dècades en remull, el seu campanar encara s'aguanta dret.

Passa una cosa similar amb el vel i les sotanes que porten algunes senyores musulmanes; lamento no recordar com s'anomena aquesta peça de roba fosca que tapa tot el cos i que, per cert, també existeix en versió masculina. Entre allò que queda cobert per aquesta peça de roba i el vel, una bona part del cap de les senyores i tot el seu cos només es poden intuir. Però deixant de banda l'aspecte físic, les persones, dones i homes, musulmanes i no musulmanes, no mostren, d'entrada, la seva personalitat, i això que aquesta acostuma a ser molt més interessant que la seva imatge externa. Així, per poder valorar en la justa mesura la part no visible de l’iceberg humà, cal compartir un cafè o un vaset de ratafia amb la persona desconeguda, i tenir-hi una llarga conversa, o més d'una.

Personalismes a la política (2/2)

(Ve d'aquí)

Ciudadanos haurà durat disset anys, en dues etapes, la catalana del principi, i l'espanyola de després, però sempre amb un ull posat a Catalunya i l'obsessió malaltissa d'aquest partit amb la llengua pròpia del nostre país. En el cas de Podemos, fa una mica d’angúnia veure el vodevil entre Pablo Iglesias primer, i ara Yolanda Díaz, amb el politburó del partit. Uns i altres no s’entenen i ja no dissimulen, i tot sembla indicar que aquesta formació també està a punt d’entrar en fase d'autodestrucció. Podemos haurà durat deu anys menys que Ciudadanos, any més o any menys, però molt ben aprofitats en termes de càrrecs al gobierno. Això és molt o és poc? Depèn des d'on t'ho miris.

Des de la seva fundació, Ciudadanos ha portat a terme una tasca molt negativa a Catalunya, i convé anar-ho repetint per tal que no s’oblidi i no es repeteixi mai més. Alguns dels seus dirigents ja en comencen a ser conscients, i constatant com se'ls enfonsa l’eina política anticatalana ara ho lamenten. Algun dirigent m'ho ha reconegut privadament, i s’ha disculpat. És d’agrair. Altres, en canvi, consideren que promoure el trencament de la convivència lingüística catalana era i continua sent, en clau espanyola, una obligació patriòtica. El problema d'aquesta gent és que no volen reconèixer que el país on viuen és com és, i no com a ells els agradaria que fos.

Tant un partit com l'altre es troben en hores molt baixes. Ciudadanos, ja en estat de sedació, i Podemos a punt d'entrar a l'UVI. Aquests partits relativament joves també tenen equips, però són artefactes polítics molt centrats en els seus líders màxims i, quan falla el dirigent, normalment s'enfonsa tot. La confluència dels Comuns/Colau va per un camí semblant, i no cal dir que la gran majoria de barcelonins —vots canten— celebraran la seva desaparició política amb una copa de cava; no és el meu cas, ja que no tinc costum de consumir begudes amb bombolles. El colauisme destructor haurà estat com un malson que haurà durat vuit anys, però estic convençut que ens recuperarem.

He deixat pel final els dos grans partits de l’estat. Del PP hem vist tres líders en relativament poc temps (Rajoy, Casado i Feijóo), tot i que en el que fa referència a Catalunya el discurs no ha variat ni un mil·límetre. Però aquí no hi veig tant personalisme, i si Feijóo no fa la farina plana, el tornaran a Galícia i n’hi posaran un altre. I sobre el PSOE cal destacar la rapidesa amb la qual el seu líder, Pedro Sánchez, ha aconseguit el control total del partit, on ara no es mou ni una fulla sense que ell hi doni abans el vistiplau. S’han equivocat aquells que deien que Sánchez, com a cap del PSOE, duraria menys que un caramel a la porta d’una escola. De moment no té ningú que li faci ombra.