Gestionar un blog d’internet et porta tota mena de sorpreses. La darrera és que fa uns dies des del Diari de Barcelona em van proposar fer-me una curta entrevista per parlar del meu blog. Un cop superada la sorpresa vaig pensar que per provar-ho no hi perdia res. Haig d’admetre, però, que em costa d’entendre que aquest blog pugui generar un interès com per justificar una entrevista al seu autor. Però bé, la vida és plena de misteris i les coses són com són.L’entrevista me la va fer la setmana passada en Rafael Luján i ahir la van penjar aquí. El lloc que vaig triar per fer-la va ser la Plaça del Monestir, situada al davant del sarrianenc Monestir de Pedralbes. Ara ja sé que parlar davant d’una camera i un micro, una nova experiència per aquest blogaire, no té res a veure amb la facilitat que representa anar fent un blog. La veritat és que em vaig trobar una mica com un pop en un garatge i haig de reconèixer que si ha sortit una cosa mig aprofitable és en molt bona mesura mèrit del periodista.
4 comentaris:
Espectacular les escenes pujan i baixan les escales en plan peli. Molt bon lloc per la entrevista. El seguent pas ha de ser que la gent de la ateneuesfera aneu al programa del gran i inconfusible CUNÍ.
David,
Gràcies pel suggeriment però no estic tan segur de si és massa bona idea això que suggereixes d'anar a escoltar una lliçó de "l'amo". I dic escoltar perquè el que és parlar als altres poc ho permet en Cuní.
Per què Cuní ha de ser el següent pas? Per què no pot ser un Barril, un Om, un Basté o qualsevol altre periodista? O simplement, perquè hi ha d'haver un altre pas? Que no és bo aquest moment? Sempre més, més... Esperem que ni mitjans de comunicació tradicionals ni les il·lusions d'una fama efímera ens facin oblidar que escrivim pel simple plaer d'escriure.
Aleix,
Tens raó però no em negaràs que una entrevista amb un dels cracs i tota l’audiència que això comporta seria potser el trampolí per passar d'escriure pel simple plaer d'escriure a fer exactament el mateix però alhora cobrant una pasta. En el fons del fons a mi qui m’agradaria que m'entrevistés seria, per exemple, aquell que ara no recordo com es diu, abans que els bisbes no “el marxin”. Somniar és gratis.
Publica un comentari a l'entrada