Policia franquista?

Deixar assumptes tan delicats com la gestió de la policia en mans d’incompetents té els seus riscos. A Barcelona, dimecres passat vam assistir a un nou episodi de violència gratuïta fruit d’una clara incompetència política, amb el resultat de vuitanta ferits, entre ells una trentena de periodistes. La policia és com és i, per tant, allò que de veritat compta és de qui rep les ordres.

Encara que per definir la lamentable actuació policial de dimecres passat l’expressió policia franquista s’està utilitzant molt aquests dies, crec que titllar de franquista a la policia és un error. Sota el franquisme o amb el montillisme, la policia és sempre la policia. No sóc cap expert en el tema però, vist des de fora, lamento constatar la poca diferència que hi ha entre la policia franquista i la policia d’ara. Apallissaven llavors, sovint sense cap motiu, i ho segueixen fent ara. Veient les filmacions de dimecres em venien al cap aquelles grans manifestacions dels anys setanta, gestionades llavors per la Policia Armada. Excepte el color de l’uniforme que va canviant amb el temps (del gris al blau passant pel marró), cap altra diferència substancial. Això sí, ara es fan dir mossos. El fet diferencial.

Recordo que llavors donaven les ordres i es comunicaven entre ells en espanyol i ara, curiosament, segueixen utilitzant el mateix idioma. Llavors cometien excessos i torturaven i ara ho fan menys perquè saben que estan més vigilats. Però ho segueixen fent. Em remeto a les sentències judicials que massa sovint condemnen policies per aquesta mena d’excessos. Ens agradi o no, policia és sempre sinònim de violència. No nego que també sigui sinònim d’altres coses però, bàsicament, policia i violència són dos termes que van lligats. Es tracta d’una violència legal, cosa que ningú nega, però no per això deixa de ser violència.

En situacions de conflicte com la de dimecres, el policia que porta la porra a la mà està entrenat per no pensar gaire (millor encara si s’absté de pensar del tot) i per posar-se a repartir estopa a dojo en quan rep l’ordre de carregar. I això és el que va passar dimecres. Els policies no crec pas que es plantegin si el fet de començar a repartir a tort i a dret, indiscriminadament, contra qualsevol ciutadà que se’ls posi pel davant, és correcte o no ho és. M’imagino que en aquesta feina els plantejaments ètics i morals deuen quedar bastant al marge. El policia està entrenat per imposar la raó de la força prescindint d’altres consideracions. En conseqüència, el policia no té cap mania en posar-s’hi quan se li ordena que reparteixi a discreció. Precisament per això, els cossos de policia estan formats per gent un pèl especial. És evident que no tothom és vàlid per fer aquesta feina. Entenc que com a mínim han de ser persones potencialment violentes i aquesta virtut no la té tothom.

Per tant i tornant al començament, penso que no porta enlloc queixar-nos tant del policia de la porra i en canvi tenim tot el dret de queixar-nos dels que donen les ordres, és a dir, dels responsables polítics de la policia. Parlo de Rafael Olmos, director general, del conseller Saura i, per damunt de tots, del president Montilla. Aquests senyors són els veritables responsables dels fets de dimecres.