Tornant al tema sempre pendent del finançament de Catalunya i per tal de tenir-nos entretinguts, ara, passades les eleccions europees i de cara al tancament estival, la classe política governant ens torna a obsequiar parlant-nos d’ultimàtums, una estratègia que a aquestes alçades tothom que hagi seguit el tema sap que només és fum. Que si no hi ha acord abans de tal data passarà no sé què, que aneu molt en compte perquè ara parlem seriosament (dedueixo que fins ara tot era broma), que si tomba i que si gira.
Els dos governs involucrats en aquest negoci haurien de saber que la majoria de la gent ja no es creu res. Han estirat tant la corda de la paciència que han perdut la poca credibilitat que tenien. Aquestes amenaces de falsos ultimàtums les haurien de reservar en exclusiva per a les trobades amb les seves esforçades i sofertes militàncies, però a la resta dels mortals no cal que ens expliquin sopars de duro.
Quan una llei no es compleix els governs seriosos no parlen d’ultimàtums sinó que van al jutjat. Quan a l’estiu passat es va superar sense acord la data límit que fixa l’Estatut per concretar el nostre finançament, el que li tocava a Catalunya era anar a cal jutge a exposar-li aquest nou cas d’incompliment flagrant per part d’Espanya. Qualsevol altra alternativa no va massa més enllà d’una nova demostració de debilitat. Sovint algú sembla oblidar que la posició de força només la té qui disposa de la clau de la caixa.
Ens agradi o no, la realitat és que per la via dels fets aquí s’estan donant per bones les contínues tàctiques dilatòries de Madrid. Criden molt i fan el paper d’ofesos però en el fons les dues parts en aparent conflicte (el govern de la metròpoli i el govern de la colònia) estan d’acord. Al cap i a la fi tampoc estem descobrint la sopa d’all, ambdós governs tenen el mateix amo i no ens hauria d’estranyar que defensin els mateixos interessos, és a dir els interessos de la metròpoli per damunt de tot. I quan dic per damunt de tot vull dir fins i tot per damunt de la llei, encara que es tracti d’una llei orgànica de l’estat que encara ens acull (és un dir), una llei anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya.
Els dos governs involucrats en aquest negoci haurien de saber que la majoria de la gent ja no es creu res. Han estirat tant la corda de la paciència que han perdut la poca credibilitat que tenien. Aquestes amenaces de falsos ultimàtums les haurien de reservar en exclusiva per a les trobades amb les seves esforçades i sofertes militàncies, però a la resta dels mortals no cal que ens expliquin sopars de duro.
Quan una llei no es compleix els governs seriosos no parlen d’ultimàtums sinó que van al jutjat. Quan a l’estiu passat es va superar sense acord la data límit que fixa l’Estatut per concretar el nostre finançament, el que li tocava a Catalunya era anar a cal jutge a exposar-li aquest nou cas d’incompliment flagrant per part d’Espanya. Qualsevol altra alternativa no va massa més enllà d’una nova demostració de debilitat. Sovint algú sembla oblidar que la posició de força només la té qui disposa de la clau de la caixa.
Ens agradi o no, la realitat és que per la via dels fets aquí s’estan donant per bones les contínues tàctiques dilatòries de Madrid. Criden molt i fan el paper d’ofesos però en el fons les dues parts en aparent conflicte (el govern de la metròpoli i el govern de la colònia) estan d’acord. Al cap i a la fi tampoc estem descobrint la sopa d’all, ambdós governs tenen el mateix amo i no ens hauria d’estranyar que defensin els mateixos interessos, és a dir els interessos de la metròpoli per damunt de tot. I quan dic per damunt de tot vull dir fins i tot per damunt de la llei, encara que es tracti d’una llei orgànica de l’estat que encara ens acull (és un dir), una llei anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya.
4 comentaris:
L'ultimàtim no era l'agost de l'any passat? Quan escolto la radio tinc una sensació de "Dejà vu"...
Aquest govern nostre, sucursalista, ja fa temps que hauria hagut de deixar d'existir ... si no fos que l'altra opció també fa esgarrifances ...
Ramon,
D'ultimàtums n'hi han hagut tants que ja he perdut el compte. Però sí, em sembla recordar que a l’agost també es parlava d’ultimàtums. I mentrestant els receptors dels ultimàtums es fan un tip de riure, a costa nostra.
Clidice,
I doncs, què hem de fer? Amb aquests que tenim ara ja es veu fins on es pot arribar. A banda d’un pacte a la basca (que si no s’ha fet encara només és perquè no sumen), ens queda alguna tercera via que m’hagi passat desapercebuda?
D'això se'n diu mentalitat provinciana: de molts ciutadans i de la majoria de polítics. De mica en mica l'Estat va guanyant... reaccionarem?
Publica un comentari a l'entrada