Dreta conservadora i esquerra progressista, una equació molt repetida però al meu entendre poc convincent. Tan poc convincent com la que resultaria d’invertir els adjectius: dreta progressista i esquerra conservadora. Tant el conservadorisme com el progressisme són políticament transversals, cada dia més. De formes de ser de dretes n’hi ha moltes, i d’esquerres també. Per posar només un exemple, no hi ha un lloc amb més conservadorisme que dins del Comitè Central del Partit Comunista de Cuba. És de dretes o d’esquerres aquest partit? La resposta la deixo pels experts, només sé que és un partit manifestament conservador. Per la mateixa regla del tres hauríem d’acceptar amb normalitat que hi pugui haver una dreta de caire progressista, i que tan ètica o poc ètica pot ser una opció com l’altra.
Si a una persona que se sap que és més aviat de dretes se li pregunta per la seva ideologia política i no li ve de gust manifestar-se, el més segur és que per no mullar-se respongui que és apolític. És la sortida clàssica, la resposta fàcil que t’acostumen a donar moltes persones de dretes quan els preguntes si són de dretes. Sembla com si hi hagués un impediment ideològic per manifestar-se obertament de dretes. En canvi, un que es consideri d’esquerres normalment t’ho diu sense complexos, jo soc d’esquerres, fins i tot amb un cert orgull. Cóm és possible això? És necessàriament dolent ser de dretes? Són necessàriament bones les esquerres? Les respostes a aquestes preguntes no són blanc o negre.
Quan em pregunten per la meva ideologia política sempre dic que vaig per lliure i que voto allò que en cada moment crec que em convé, sense estar casat políticament amb ningú. Si classifiquem les opcions polítiques entre dretes i esquerres puc dir que he votat tant els uns com els altres. Ep, això sí, sempre que siguin partits d’aquí. I diguem-ho tot, de vegades he anat a votar tapant-me el nas. El possibilisme en política sovint et porta per camins a primera vista difícils d’entendre. De dretes o d’esquerres? Depèn, sóc més aviat partidari d’aprofundir una mica més, de portar l’anàlisi una mica més lluny. Hi podem anar pensant durant la progressista Setmana Santa o, si us agrada més, les conservadores Vacances de Primavera. O potser aquí també hem d’invertir els adjectius?
Si a una persona que se sap que és més aviat de dretes se li pregunta per la seva ideologia política i no li ve de gust manifestar-se, el més segur és que per no mullar-se respongui que és apolític. És la sortida clàssica, la resposta fàcil que t’acostumen a donar moltes persones de dretes quan els preguntes si són de dretes. Sembla com si hi hagués un impediment ideològic per manifestar-se obertament de dretes. En canvi, un que es consideri d’esquerres normalment t’ho diu sense complexos, jo soc d’esquerres, fins i tot amb un cert orgull. Cóm és possible això? És necessàriament dolent ser de dretes? Són necessàriament bones les esquerres? Les respostes a aquestes preguntes no són blanc o negre.
Quan em pregunten per la meva ideologia política sempre dic que vaig per lliure i que voto allò que en cada moment crec que em convé, sense estar casat políticament amb ningú. Si classifiquem les opcions polítiques entre dretes i esquerres puc dir que he votat tant els uns com els altres. Ep, això sí, sempre que siguin partits d’aquí. I diguem-ho tot, de vegades he anat a votar tapant-me el nas. El possibilisme en política sovint et porta per camins a primera vista difícils d’entendre. De dretes o d’esquerres? Depèn, sóc més aviat partidari d’aprofundir una mica més, de portar l’anàlisi una mica més lluny. Hi podem anar pensant durant la progressista Setmana Santa o, si us agrada més, les conservadores Vacances de Primavera. O potser aquí també hem d’invertir els adjectius?
5 comentaris:
jo sé que, objectivament, sóc d'esquerres, per l'adscripció d'aquesta opció política cap a les polítiques socials i l'intervencionisme en la societat. En un món amb quatre gats, segurament seria de dretes, o sigui liberal, però essent com en som tants entenc que cal un control més ferm de tot el sistema.
En quant a conservador i liberal, penso que són definicions que se superposen en totes les tendències polítiques.
De tota manera per a tot plegat ara t'escriuria una persiana :P o sigui que: Bones Vacances de Setmana Santa ^^
Això que expliques és del tot cert. El problema d'aquest país, però, es troba que els partits exploten uns clixés fins a la sacietat i proven de vendre'ls com els "millors" a la societat perquè s'hi sentin identificats i els votin. Tot pura propaganda sense cap mena de contingut ideològic.
Coincideixo plenament. La poliarització dreta-esquerra es troba cada cop més desfassada i és, al meu entendre, menys representativa de la realitat social. És una altra d'aquelles qüestions on hem d'esperar que la política atrapi al poble.
Dretes? Esquerres? Aquí els més conservadors són els d'ICV, que sempre tenen el no a la boca.
Per cert, ja has vist que enderroquen la Vil·la Contxita de Major de Sarrià, 13?
Clidice,
El control no és necessàriament bo ni dolent, tot depèn de qui controli i amb quins criteris ho faci. De totes maneres deixa’m dir-te que el liberal autèntic no és de dretes ni d’esquerres: és liberal i punt.
Albert,
Però és que si a la política hi suprimeixes la propaganda ben poca cosa queda, oi?
Miquel,
Avui en dia aquesta polarització política que dius la veig més marcada entre liberals i intervencionistes.
Joan,
Que els d'ICV cada dia són més conservadors ja fa temps que molts ho detectem.
Per cert, a Sarrià cada dia queden menys "pedres" i ens hi posen més alumini. És la modernitat, diuen. Aquí l’intervencionisme municipal consisteix en desnaturalitzar el barri.
Publica un comentari a l'entrada