Societats masclistes

Jo tenia vint-i-pocs anys i em trobava viatjant per feina per l’Amèrica del Sud. Concretament aquesta anècdota em va passar a Montevideo. Una senyora ja madura que podríem definir com de tarannà més aviat conservador era la representant a l’Uruguai de l’empresa on jo treballava llavors, i em va convidar a dinar. Em va portar a un bon restaurant on hi anava la societat més chic de Montevideo. A l’hora dels cafès em va dir que estava amoïnada, que tenia un problema i que ja feia una estona que hi pensava però que no sabia com dir-m’ho per si m’ho prenia malament. Li vaig preguntar de què es tractava i em va dir que en una societat com aquella no estaria socialment massa ben vist que pagués ella el dinar, doncs se suposa que és l’home qui ha de pagar en aquests casos, i que tal vegada fins i tot jo mateix també em podria sentir incòmode si pagava ella. Li vaig dir que per la meva part cap problema, però que si el problema el tenia ella ja pagaria jo el dinar i assumpte resolt. Em va contestar que de cap manera, que era ella qui m’havia convidat, i llavors em va demanar per favor que agafés un bitllet que em passava amb molta discreció per sota la taula i demanés jo el compte al cambrer. Així ho vaig fer, vaig pagar jo (amb els seus diners) i la senyora ja és va quedar tranquil·la. Aquest va ser un dels detalls que em van fer veure que aquella societat encara tenia molt camí per recórrer.