Respecte per l’accionista

Qui és l’amo del Banco Santander? Sense rumiar gaire algú podria respondre que l’amo és el senyor Botín. Doncs no, no és el senyor Botín. Aquest senyor és un accionista més del banc, un accionista important si es vol, tot i que segurament tampoc és el més important. Això sí, és el president, el primer gestor, és qui apareix com la cara visible del banc. Però els gestors d’una empresa no haurien d’oblidar mai que ells representen un col·lectiu de milers d’accionistes als qui deuen un mínim respecte. No tinc res contra aquesta empresa, només poso com exemple el Santander ja que és una empresa on sovint s’identifica una persona concreta amb la seva propietat, una situació que no s’acostuma a donar en altres grans empreses.

Anem al tema. La setmana passada vaig assistir a la junta general de accionistes d’una altra gran empresa. Cal recordar que aquest acte, la junta, és l’única vegada de l’any que els accionistes, en la seva qualitat de copropietaris, es troben cara a cara amb els consellers i administradors de l’empresa on tenen invertits els seus diners. Se suposa que alguns van allà no només a escoltar les explicacions dels administradors i a recollir la memòria sinó també, si ho consideren convenient, a fer suggeriments i demanar explicacions i aclariments sobre qualsevol tema del seu interès relacionat amb l’empresa. Doncs bé, només començar a parlar un accionista que va participar en el torn obert de paraula ja va rebre un avís per part de la taula dient-li que no s’allargués (i tot just havia començat a parlar!), que no fes enfadar –textual- a qui dirigia aquell minidebat. L’accionista va quedar tan sorprès que va preguntar-li que ja m’està renyant?, i la persona que dirigia el debat li va respondre encara no, però no m’obligui a fer-ho. Allò semblava una classe de pàrvuls amb el mestre que té ganes de plegar com més aviat millor, prescindint de qualsevol altre consideració. Buscant-hi una explicació vaig deduir que el membre del consell potser no tenia un bon dia, o que tal vegada tenien pressa per anar a sopar, doncs d’altra manera no s’entén aquella inoportuna i sorprenent manca de respecte.

Francament, situacions com aquesta dissortadament sovintegen massa en aquesta mena d’actes. Demanaria que no es repetissin. El dia de la junta d’accionistes els protagonistes haurien de ser els accionistes. De fet, és l’únic dia de l’any que d’alguna manera tenen la possibilitat d’intervenir públicament en els assumptes de la seva empresa. Seva, sí, ells en són els propietaris. I si el torn obert de paraula ha de durar més del que tenen previst els organitzadors no passa res. Com tampoc crec que passi res si la cosa s’allarga més del compte i els membres del consell han de deixar el sopar del consell per un altre dia. Perquè potser cal recordar que el sopar del consell també el paga aquell accionista al que des de la taula de vegades s’intenta silenciar de manera com a mínim poc educada. És a dir, aquí no estem parlant de cortesies sinó directament de mala educació.