Prenem un cafè?

Tenim moltes maneres de comunicar-nos. De paraula, per escrit. Amb la mirada, amb un simple gest. Amb el silenci. Sí, en silenci; el silenci de vegades és molt cridaner, el silenci també ens diu coses o, com a mínim, ens pot donar pistes. Ens podem comunicar en veu baixa, a crits, parlant normalment. Ho podem fer per carta, per telegrama, per telèfon, per tèlex, per fax, per videoconferència. Internet amb totes les seves múltiples possibilitats com el correu electrònic, el skype, el blogger, el twitter, el facebook, són unes fantàstiques eines de comunicació personal. Encara hi podríem afegir altres sistemes més antics com el codi Morse i las senyals de fum. I deixem-ho aquí, amb aquesta relació ja és suficient.

Com es pot veure els mitjans per comunicar-nos són molts i molt variats. Cada dia en tenim més, i sempre en trobarem algun que s’adapti millor al nostre gust personal. És a dir, la manca de mitjans ja no pot ser una excusa per no comunicar-nos. Però per altra banda els experts ens diuen que cada dia hi ha més incomunicació entre les persones. Sembla ser que estem davant d’una curiosa contradicció: com més mitjans tenim per comunicar-nos més incomunicació es posa de manifest.

On és, doncs, el misteri? És molt senzill. Sovint oblidem que, per comunicar-nos, primer de tot necessitem complir amb una premissa prèvia: la nostra voluntat de fer-ho. Sovint és això el què ens falla. Si no ens volem comunicar, si no hi tenim cap predisposició, per més mitjans que tinguem al nostre abast no ens comunicarem. Tot plegat és tan simple com que disposem d’un munt de mitjans per comunicar-nos però de vegades ens falta la voluntat o l’excusa per utilitzar-los. I l’excusa pot ser tan banal com quedar un dia per prendre un cafè. Prenem un cafè?