Encara que sembli estrany en comptes d’intentar esquivar la crisi alguns encara l’empaiten, com si no en tinguessin prou i en volguessin més. Parlo d’aquells propietaris i empleats que tant sovintegen en molts establiments on el client té l’estranya i desagradable sensació que allà li estan fent un favor en comptes d’agrair-li la visita.
Imaginem-nos una persona que s’atura a esmorzar en un concorregut bar de carretera. Un cafè i un croissant, res de l’altre món. En acabar i demanar el compte el cambrer es fa l’orni. Tot i demanar el compte dos cops més el client segueix sense saber quant ha de pagar, primer perquè el cambrer està xerrant amb un altre client, i més tard perquè decideix que és el moment més adient per moldre cafè i posar unes begudes a la nevera. Bé, cadascú té les seves prioritats, i és evident que pel cambrer el fet de cobrar aquella venda no és una prioritat.
En un cas com aquest, què se suposa que hagués hagut de fer el client? Potser carregar-se de paciència i demanar el compte per quarta vegada? Doncs no, en aquest cas el client ho va tenir clar: va marxar sense pagar i sense cap remordiment, pensant allò tan nostrat del ja ho trobarem. Al nostre personatge l’esmorzar li va sortir de franc.
Potser algun dia es dirà que degut a la crisi aquell establiment ha acabat tancant, però quedi clar que almenys en aquest cas no tota la culpa serà de la famosa crisi. Hi ha també els clients que sense voler-ho han de marxar sense pagar, i una sangria així no hi ha cap negoci que la pugui suportar.
Imaginem-nos una persona que s’atura a esmorzar en un concorregut bar de carretera. Un cafè i un croissant, res de l’altre món. En acabar i demanar el compte el cambrer es fa l’orni. Tot i demanar el compte dos cops més el client segueix sense saber quant ha de pagar, primer perquè el cambrer està xerrant amb un altre client, i més tard perquè decideix que és el moment més adient per moldre cafè i posar unes begudes a la nevera. Bé, cadascú té les seves prioritats, i és evident que pel cambrer el fet de cobrar aquella venda no és una prioritat.
En un cas com aquest, què se suposa que hagués hagut de fer el client? Potser carregar-se de paciència i demanar el compte per quarta vegada? Doncs no, en aquest cas el client ho va tenir clar: va marxar sense pagar i sense cap remordiment, pensant allò tan nostrat del ja ho trobarem. Al nostre personatge l’esmorzar li va sortir de franc.
Potser algun dia es dirà que degut a la crisi aquell establiment ha acabat tancant, però quedi clar que almenys en aquest cas no tota la culpa serà de la famosa crisi. Hi ha també els clients que sense voler-ho han de marxar sense pagar, i una sangria així no hi ha cap negoci que la pugui suportar.
4 comentaris:
Què us sembla als defensors de l'Estatut que la tisorada de l'Estatut que implica el decret Zapatero hagi rebut l'abstenció de CiU?
Zapatero i CiU han retallat l'Estatut abans de que ho faci el Constitucional.
Suposo que ara començarem a veure editorials per la dignitat oi?
Clar que tenint en compte que l'Estatut el van pactar Mas i Zapatero tampoc no passa res que el retallin ells no?
Artur,
No soc defensor d’aquest estatut i per tant no em sento gens al·ludit, però dit això em quedo amb la lògica curiositat de saber què tenen a veure les teves preguntes amb el meu post d’avui.
Els propietaris d'aquest bar no es mereixien altra cosa, per tenir un cambrer tan incompetent.
Isabel,
Cert, els propietaris són els que permeten aquest passotisme al seu cambrer.
Publica un comentari a l'entrada