La mida importa

Podríem parlar, per exemple, de les diferències que hi han entre un estatut, un estatut retallat i un estatut doblement retallat. Tots tres són estatuts, sí, però es pot donar el cas –de fet, es dóna- que el primer i l’últim no s’assemblin de res. Alguns anem una mica més enllà i ni tan sols acceptem l’estatut del 2005 aprovat pel Parlament, ni tampoc l’estatut retallat aprovat posteriorment en referèndum, ni menys encara les escorrialles que finalment ens ha deixat el Tribunal Constitucional d’Espanya. Ara bé, mentre no tinguem una constitució pròpia ens tocarà regir-nos una temporada per aquestes escorrialles. Més endavant ja arribarà el referèndum i, si es guanya, la constitució catalana.

La mida importa. És evident que no és el mateix viatjar en un petit Smart que fer-ho en un gran Lexus. Tots dos són cotxes i tots dos tenen quatre rodes, però en poc més s’assemblen. Tot i tractar-se de dues peces de fruita, no és el mateix menjar-se una poma que un gra de raïm. La forma de viatjar no té res a veure segons quin cotxe s’utilitzi, i si per postres només et deixen menjar un gra de raïm et quedaràs amb una lògica sensació de gana. Entre un estatut retallat de colònia i una constitució d’estat passa exactament el mateix. És aquesta sensació de gana la que ens queda a molts catalans, que no pretenem empatxar-nos però almenys sí que ens agradaria deixar de passar gana amb les minses engrunes que ens retorna la metròpoli. Volem el nostre Lexus i la nostra poma i només ens tornen un Smart i un granet de raïm.

Fa sis anys no se’ns va plantejar viatjar en un cotxe qualsevol, sense especificar-ne les característiques, ni que ens menjaríem una peça de fruita, així, en abstracte. Fa sis anys es van concretar tots els detalls (marca i model del cotxe, tipus de fruita, etc.). És a dir, els catalans vam decidir que viatjaríem en un determinat cotxe i que ens menjaríem una peça de fruita molt concreta. Catalunya no s’hauria de conformar amb res que quedi per sota d’allò que l’any 2005 va decidir el Parlament per majoria absoluta. Allò va ser l’expressió de la voluntat majoritària dels catalans. Aquell text hauria de ser el catàleg de mínims. I ja que hi som, potser tampoc és sobrer recordar un altre petit detall, i és que tant el Lexus com la poma, encara que ara no els tinguem, els hem pagat nosaltres. És a dir, no s’està demanant que ens regalin res sinó que ens tornin quelcom que ja tenim pagat amb escreix. Per això la mesquinesa espanyola encara sap més greu, perquè ens estan negant allò que és nostre.