Diumenge

Vaig trobar un pèl ridícul que a la premsa catalana d’ahir es parlés en termes de “gran èxit” i fins i tot d’“eufòria” sobre la minsa participació del vint per cent a la consulta de diumenge. En fi, tot depèn de com es miri i de la cota on posem el llistó, però d’entrada penso que tot plegat ens aniria millor si fóssim una mica més exigents amb nosaltres mateixos. I les coses són com són, un vint per cent de participació és quelcom molt discret, aquí i a l’Uruguai. Dit això, que un de cada cinc barcelonins s’hagi acostat a les urnes del Barcelona Decideix per a una consulta no vinculant és certament una dada força remarcable, però sempre tenint molt present que els altres quatre no hi van participar. Però ara no cometré l’error, com ja es fa des de determinada premsa, d’atribuir als abstencionistes el sentit del seu vot. En democràcia les normes són clares. És a dir, qui no vota, no vota. Només val el vot de qui exerceix el sufragi, no la suposada intencionalitat de qui s’absté d’anar a votar.

Posar com a excusa que la consulta de diumenge no era vinculant tampoc justifica res. Tampoc eren vinculants altres referèndums com el de la Nato, tot i que aquells eren oficials, i no per això es va posar com a excusa per justificar un baix índex de participació. A partir d’aquí, però, es pot afirmar que els barcelonins són independentistes, encara que més del vuitanta per cent no votessin a favor d’aquesta opció, sigui perquè es van quedar a casa o perquè hi van votar en contra. Allò que dèiem abans, en democràcia qui no vota, no vota, i diumenge a Barcelona es va votar majoritàriament a favor de la independència.

I a partir d’ara, què? A partir d’ara toca fer molta pedagogia per tal que el referèndum oficial que tard o d’hora s’acabarà convocant amb tots els ets i uts tingui una participació com a mínim del cinquanta per cent del cens electoral. Per sota d’aquest llistó serà difícil tirar endavant un procés que per alguns excessivament optimistes ja és imparable, i per altres que toquen més de peus a terra encara té moltes assignatures pendents. Resumint-ho amb una senzilla pregunta: n’hi ha per tirar coets? La meva resposta és que no, que encara hi ha molta feina a fer. Però això sí, el camí es fa pas a pas, i el de diumenge té també la seva importància.