Alfonso Guerra @ mienmano ha declarat que Pérez Rubalcaba @ azotedelosricos, el més que previsible futur cap dels socialistes espanyols, finalment l’ha convençut perquè segueixi fent de diputat a Madrid quatre anys més. Ell no volia seguir, no, ja ens ho creiem, ja, però un deure patriòtic -malentès- i un -equivocat- sentit de la lleialtat amb el seu partit l’han fet agafar el compromís de sacrificar-se quatre anys més per la seva pàtria (no puc evitar que se m’escapi el riure). Així, Guerra es tornarà a presentar a les properes eleccions per tal d’intentar revalidar l’acta de diputat que conserva ininterrompudament des de l’any 1977. Porta, per tant, 34 anys al Congreso de los Diputados d’Espanya. No crec que ningú amb un mínim de sentit comú pugui negar que 34 anys són massa anys.
Estic convençut que la limitació de mandats que alguns reclamem, val a dir que amb un èxit més aviat escàs per no dir nul, hauria d’afectar també els diputats. No sóc tècnic en la matèria i ignoro si un parlamentari hauria de tenir fixat per llei un límit de vuit anys com a diputat o n’haurien de ser un màxim de dotze, però que no s’hi hauria d’estar tota la seva vida laboral n’estic ben convençut. Els que manen de veritat, però, que no són precisament els diputats, dissortadament ho veuen de manera diferent, i així ens va. Ara bé, no cal anar tant lluny, no cal anar fins a Espanya per trobar casos de longevitat parlamentària. A casa nostra també en tenim algun exemple, casualment o no també d’un socialista: Higini Clotas va entrar al Parlament quan es va reobrir l’any 1980, i des de llavors encara no n’ha sortit. Quan l’any 2014 s’acabi la present legislatura, l’home portarà com a diputat els mateixos anys que ara porta Guerra al parlament espanyol: trenta-quatre.
Sense cap intenció d’acusar als senyors Guerra i Clotas, sobre els que no tinc cap mena de sospita de corrupció, està sobradament demostrat que la corrupció política té com a un dels seus aliats principals les llargues estades dels bandarres ocupant càrrecs públics, siguin d’elecció democràtica o siguin d’accés digital. Altres vegades ja hem parlat dels excessius 23 anys del mandat de Pujol, o dels encara més excessius 32 anys del mateix color polític a molts ajuntaments (per exemple, el de Barcelona), i molt sovint amb el mateix alcalde. I ara algú potser dirà que no es pot prohibir que governi un partit que va rebent el suport popular majoritari cada quatre anys. I és cert, no es pot prohibir. Però si hi hagués hagut la limitació de mandats de vuit anys (dues legislatures), tant l’alcalde Maragall com el president Pujol haguessin hagut de plegar després d’aquests vuit anys, i l’alternança política que alguns demanem amb tanta insistència hagués estat molt més factible. Per tant, limitació de mandats ja!
Estic convençut que la limitació de mandats que alguns reclamem, val a dir que amb un èxit més aviat escàs per no dir nul, hauria d’afectar també els diputats. No sóc tècnic en la matèria i ignoro si un parlamentari hauria de tenir fixat per llei un límit de vuit anys com a diputat o n’haurien de ser un màxim de dotze, però que no s’hi hauria d’estar tota la seva vida laboral n’estic ben convençut. Els que manen de veritat, però, que no són precisament els diputats, dissortadament ho veuen de manera diferent, i així ens va. Ara bé, no cal anar tant lluny, no cal anar fins a Espanya per trobar casos de longevitat parlamentària. A casa nostra també en tenim algun exemple, casualment o no també d’un socialista: Higini Clotas va entrar al Parlament quan es va reobrir l’any 1980, i des de llavors encara no n’ha sortit. Quan l’any 2014 s’acabi la present legislatura, l’home portarà com a diputat els mateixos anys que ara porta Guerra al parlament espanyol: trenta-quatre.
Sense cap intenció d’acusar als senyors Guerra i Clotas, sobre els que no tinc cap mena de sospita de corrupció, està sobradament demostrat que la corrupció política té com a un dels seus aliats principals les llargues estades dels bandarres ocupant càrrecs públics, siguin d’elecció democràtica o siguin d’accés digital. Altres vegades ja hem parlat dels excessius 23 anys del mandat de Pujol, o dels encara més excessius 32 anys del mateix color polític a molts ajuntaments (per exemple, el de Barcelona), i molt sovint amb el mateix alcalde. I ara algú potser dirà que no es pot prohibir que governi un partit que va rebent el suport popular majoritari cada quatre anys. I és cert, no es pot prohibir. Però si hi hagués hagut la limitació de mandats de vuit anys (dues legislatures), tant l’alcalde Maragall com el president Pujol haguessin hagut de plegar després d’aquests vuit anys, i l’alternança política que alguns demanem amb tanta insistència hagués estat molt més factible. Per tant, limitació de mandats ja!
4 comentaris:
Bon dia Miquel,
Aquesta vegada sento dissentir una mica del teu punt de vista. Estic d'acord en el fet de què una persona que porta 20 anys d'alcalde o de President de la Generalitat no pot fer res de profitós. Ara bé, en el cas dels parlamentaris/senadors, el fet de ser-hi durant 30 o 40 anys pot ser bo, ja que solen tenir molta experiència en negociacions o com tractar projectes de llei. Sense anar més lluny, als Estats Units és molt normal que hi hagi senadors o membres del congrés que faci dècades que revaliden el seu seient (cal dir però que allà la plaça la guanyen ells, no el partit), mentre que al President dels Estats Units se li imposa una limitació de dos mandats.
Malgrat tot jo sóc contrari a limitar mandats mentre siguin persones escollides per la ciutadania. De fet també tenim experiències (molts països d'Hispanoamèrica) on tenen limitacions de mandat molt estrictes i que no brillen precisament per la seva qualitat democràtica.
Penso que el problema no està tant en fer X anys a un determinat estament polític, sinó que la política estigui només reservada a una casta que dels 18 als 70 anys van ocupant tot tipus de càrrecs, començant per consejals i acabant per president d'una fundació pública. La clau està doncs en eliminar bona part de les barreres d'entrada, el que evitarà que la política estigui monopolitzada per persones del perfil que he citat més amunt.
Hola David,
Moltes gràcies. Em referia bàsicament al nostre entorn més immediat, Catalunya i Espanya, que no té res a veure amb el sistema parlamentari dels Estats Units que, amb tota franquesa, ja m’agradaria que fos el nostre. Jo parlava de tota aquesta colla de parlamentaris "de a pie", la majoria dels quals no coneix ningú ni han demostrat mai cap habilitat parlamentària, i que l’únic mèrit que han fet al llarg dels anys/lustres/dècades és escalfar l’escó i, quan toca, votar el que diu el “jefe” i, “last but not least”, està bé amb el politburó dels seus partits per tal que els tornin a posar a les llistes quan venen eleccions.
Perquè si no es posa fi a aquestes pràctiques, que ens donen com a resultat uns polítics bastant mediocres, que estrenen el càrrec quan tot just es comencen a afaitar i no el deixen fins que són besavis, si a més a més es posen tantes dificultats afegides a que sorgeixin noves formacions polítiques amb noves idees i noves persones que les defensin, ara amb aquesta nova condició d’haver de presentar milers de signatures perquè un nou partit es pugui presentar a unes eleccions (ho conec de prop, estic mig vinculat a una d'aquestes noves formacions), tot plegat sembla que els privilegiats que ja hi són es blindin la seva finca particular per tal que no hi entri sang nova, talment com si aquells organismes fossin de la seva exclusiva propietat i no “del poble” que cada mes els paga religiosament un sou més que generós i altres avantatges com una jubilació de luxe, uns viatges per tot el món que en molts casos no serveixen per res, etc.
Tens raó en la teva resposta i estic d'acord amb tu que, o canviem el sistema parlamentari, o limitem els mandats. Perquè aquests senyors, de lleis i tot plegat, manta vegades, les justes per tal de veure com colen allò que els convé als seus adlàters, i para de comptar.
Clidice,
:-))
Publica un comentari a l'entrada