Referint-se a determinats esdeveniments històrics que van tenir lloc al segle XVII l’home va deixar anar que ...se tomó la decisión de dejar a Portugal y quedarnos con los catalanes. La frase és de Gregorio Peces-Barba Martínez, polític socialista espanyol, jacobí de soca-rel com gairebé tots els seus companys de partit. En política, Don Gregorio ho ha estat gairebé tot, és d’aquells personatges que han anat sempre en cotxe oficial, sempre a càrrec del contribuent. Dijous, a Cadis, el pocavergonya es va permetre esplaiar-se amb alguns disbarats més, sempre adreçats als catalans que diu que tant estima, sempre dirigits amb molta bad milk -que ell, curiosament, tradueix per humor- a la región díscola del noreste peninsular. Alguns de tan gruixuts i provocadors com els que feien referència als diversos bombardeigs que ha patit Barcelona al llarg de la seva història. Curiosa manera d’estimar-nos la de Don Gregorio! Però tot i que banalitzar els actes de guerra resulta fastigós, deixem ara els necesarios bombardeos de banda i quedem-nos amb la frase reproduïda al principi, aquella del quedarnos con.Quedarnos con, aquesta és l’expressió clau per entendre el peculiar tarannà d’un dels anomenats padres de la Constitución Española, aquell document que va servir, entre altres coses, per tapar allò tan lleig que es va decidir fer en morir Franco, i que algú amb molt d’encert ho va anomenar el pacte de l’amnèsia. No ens enganyem, Peces/Peixos no és una excepció, la seva jacobina visió d'Espanya és compartida per molta altra gent. Una vegada més es posa clarament en evidència el sentit patrimonialista que sobre determinades perifèries tenen la majoria dels dirigents polítics espanyols. I parlo de perifèries per no dir-ne directament colònies, una expressió que reflectiria millor el veritable pensament d’aquests sinistres personatges. Parlen de quedarnos con ben convençuts, com aquell que va al mercat i se queda con un quilo de mandarines. Sempre s’han cregut que són els amos de la finca, i que nosaltres només hi som per treballar per compte d’ells de sol a sol a canvi d’un salari de misèria. I és tanta la seva prepotència i el seu desvergonyiment que de tant en tant s’obliden de dissimular i verbalitzen els seus pensaments d’aquesta manera tan gràfica com barroera. En el fons, però, se’ls ha d’agrair la seva claredat expositiva. En endavant ningú no podrà al·legar ignorància. Quedarnos con, així és com ens consideren; com si fóssim uns esclaus de la seva propietat.
***
Mil. Aquest és l’article número mil del blog i no cal dir que estic raonablement satisfet d’haver assolit aquesta xifra tan rodona.
17 comentaris:
Primer de tot, felicitats pels 1.000 escrits al blog. Una xifra enorme!
Pel que fa a l'individu motiu del teu article és l'essència del que en relació de parelles en diríem un maltractador. "La maté porque era mía". Actuen sota els paràmetres de la submissió i no pas del respecte.
El problema d'aquesta gentola és que mai han volgut entendre que el respecte no s'aconsegueix amb la força dels tancs i la impossició, perquè pots perdre una batalla, aquesta que recordem (no pas celebrem), però no la contesa.
I això no ha acabat! :-)
no es la primera que Peces Barba desbarra en aquest sentit. A vegades com quan diu "quedarnos con" els traeix el subconscient jacobí i imperialista. Sincerament, jo n'hi n'he parlat d'ell, ni tan sols a Collonades.
Enhorabona pels 1000 escrits.
Enhorabona pels 1000. Tot i essent important la quantitat, que és tan sols un pas més, fent camí, jo en valoro la qualitat, de cada un, o diguem de gairabé tots. Et felicito.
Sobre els come ntaris del Peces Barba, jo no entenc les reaccions ofeses. Jo li diria, si és que em sentís: Tens tota la raó. Vosaltres haguessiu estat millor quedant-vos Portugal i deixant-nos lliures a nosaltres, però allà era més difícil l'ajuda de l'exercit francès, i vosaltres, els castellans, ja sabieu que en treurieu més de la rica Catalunya que no pas del pobre Portugal, i per això ens vàreu ocupar, amb l'ajut Borbó.
I, lo de les bombes, doncs, les penúltimes amb l'ajut dels italians feixistes. I les properes, a saber... i, en broma, també, que confio entendria, em recordaria dels seus morts, i dels nostres.
Però ofès, mai!
Volia dir, crec que s'entèn, dels morts... per les bombes.
De tot el seguit de bestieses que va dir, el més greu, amb diferència, són les expressions que denoten "propietat" les més sagnants de totes. Sense desmerèixer res de la resta del "discurs", són la clau per entendre la relació entre Catalunya i Espanya dels últims segles.
No estaré mai prou agraït a aquest senyor, per haver dit en públic el que sabiem que pensaven ell i els seus.
ps: enhorabona pels 1000. És molta feina, això!
Et felicito pels 1000 post. Respecte del Sr, Peces Barba, ens agradi o no no fa més que refrectir el parer de moltes persones de la resta de l'Estat. No han deixat mai de sentir-se imperialistes, nosaltres som una de les seves "conquestes" i només entenen d'estats centralistes. Si t'he de ser sincera jo mai no havia estaT INDEPENDENTISTA, sempre m'he sentit catalana mai espanyola, però si ens deixaven rasnquils i podiem actuar amb el màxim de llibertat possible no em molestava estar dins de l'Estat espanyol, sempre he estat més federalista que no pas una altra cosa però entenc perfectament el sentiment naixent d'independestisme que s'ha creat a rel de la política, per sobre de tot del PP, que ha utilitzat Catalunya com a marc de totes les ires. En ek moment actual no m'importaria votar independència però tinc un problema i és que no m'agrada cap dels parits independentistes que existeixen i la veritat no sé que fer en les properes eleccions. Tampoc m'identifico amb la política de, i perdona l'expressió, la puta i la ramoneta a la que ens té acostumats Convergència, així que aixís estic.
LO MES DIVERTIT,ES EL SILENÇI DELS ANOMENATS SOCIALISTES CATALANS,I DIUEN QUE GUANYARAN A CATALUNYA EL 20N.,QUIN POBLE EL NOSTRE¡¡¡¡¡
JUGANT AMB BARCELONA
El federalisme és una quimera, perquè depèn de la voluntat de dos. L'independentisme és possible perquè només depèn de nosaltres.
No sé de què s'ha estranyat tothom. Ha dit el que pensa i històricament el raonament és impecable.
Ara només cal que nosaltres apliquem el que creiem. Diuen que una bona relació entre dos es basa amb la sinceritat. Doncs endavant!
PD. Els 1.000 apunts que ja portes no són més que una autèntica autofelicitació per la bona feina feta. Només el rigor i la constància permet arribar a una xifra així.
Vaig escoltar com en Jordi Baste l' entrevistava a RAC1 i el tipus deia que tot havia estat una broma, que els catalans no podíem prendre'ns les coses amb tanta serietat, en Jordi li va comentar que amb els bombardejos de Barcelona no es podia tolerar bromes, i l'impresentable va contestar que la única premsa que va tenir ressò del comentari ha estat la catalana.
Jo sóc una desenganyada de la política, però és que amb declaracions com aquesta no se si s' esta perdent el món de vista, o estem envoltats de polítics anormals, sincerament em faig aquesta pregunta.
Felicitats pels 1000 apunts
Moltíssimes felicitats pels 1000 apunts i per la seva qualitat! Llegir-te és un plaer.
I sobre en Peces-Barba, calma, molta calma i a aprofitar el camí de sinceritat que ha obert sense voler.
Víctor,
Intueixo que això només s’acabarà quan Espanya nomeni un ambaixador a Catalunya, i Catalunya el seu a Madrid.
Francesc,
Siguem realistes! PB no desbarra, no ens equivoquem, és així com pensen la majoria dels polítics espanyols.
Ramon,
Jo diria que deixéssim en pau als portuguesos tal com estan, que els pobres prou feina tenen, i ens centréssim en els nostres problemes i la millor forma de resoldre’ls. Al meu entendre, eliminant els peatges espanyols i passant comptes directament amb Brussel·les. Potser no és el súmmum però... és el mal menor.
Ferran,
S’ha de ser pràctic. El concepte “propietat” a lo millor avui en dia ja és inevitable, però posats a tenir amo potser millor tenir-ne només un (Brussel·les) que dos (Madrid i Brussel·les).
Carme,
Gràcies, però discrepo de la teva aposta federalista, molt maca sobre el paper però inexistent a la pràctica. No n’hi ha prou que a Catalunya hi hagin molts federalistes si a Espanya els federalistes es poden comptar amb els dits d’una mà. I no ens equivoquem: en aquest aspecte concret, no en altres, PP i PSOE són exactament la mateixa cosa. .../...
.../...
Oliva,
Si a Catalunya tornés a guanyar el PSOE seria la prova del cotó que alguna culpa hi tenim els catalans en tot això que ens està passant. Potser és que som una mica masoquistes... sense ser-ne conscients.
Galderich,
D’acord, una bona relació passa per la sinceritat, però també pel respecte mutu. La sinceritat la dono per suposada però, “visto lo visto”, sobre el respecte mutu –per ambdues parts, també per la nostra- tinc uns dubtes més que raonables.
Marta djinn,
Et fas una pregunta molt oportuna que jo, per no desenganyar-te encara més, no et respondré. I dient-te això ja t’ho he dit gairebé tot, oi?
Marta voladora,
Calma, molta calma, sí, però alguns comencem a tenir pressa, molta pressa. Estic d’acord, després de tants anys i segles ja no vindrà d’un any, ni de dos, però posem-nos-hi ja!
I a tots vosaltres moltes gràcies per les felicitacions, entenc que raonablement merescudes :-)
Per cert, l'enhorabona pel Mil! Dels peixos a la barba no en vull parlar, que m'encenc :(
Gràcies, Clidice.
Publica un comentari a l'entrada