.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 31 de gener de 2011

El Tea Party, allà i aquí

Als Estats Units el moviment ultraconservador i ultraliberal del Tea Party es va posar en marxa, encara no fa ni dos anys, una mica com si diguéssim amb una sabata i una espardenya. Tot va començar com aquelles primeres reunions de senyores que servien com a excusa per vendre els productes Tupperware, i després ja hem vist fins on ha arribat aquesta coneguda empresa d’envasos de plàstic. Doncs bé, el Tea Party sembla seguir un camí similar, i en poc temps ha anat agafant una importància que al principi pocs preveien. Tot sembla indicar que estem davant d’un fenomen important. Per posar només un exemple, aquest moviment potser condicionarà qui serà el proper president dels Estats Units, i si no ho condiciona directament segur que almenys condicionarà les seves polítiques.

A casa nostra el Tea Party encara no existeix oficialment però la filosofia bàsica que hi ha al darrere sí, evidentment adaptada al nostre entorn sociopolític. La nostra versió del Tea Party de moment viu al marge dels partits polítics tradicionals, però és una filosofia que amb les dificultats socials creixents que estem patint darrerament s’està enfortint cada dia que passa. És de preveure que arribarà un moment en que el nostre Tea Party esclatarà en forma d’organització política independentment estructurada, i això podria capgirar el nostre esquema polític bàsic. Però tot i que s’han dit alguns noms, encara no està gens clar qui podria ser la nostra Sarah Palin particular.

Intueixo que avui en dia el gruix dels simpatitzants del Tea Party de casa nostra no milita a cap partit, a l’espera que se’n formi un que defensi aquestes idees sense embuts. Diria que molts dels seus simpatitzants són d’aquelles persones que sovint es defineixen com apolítiques, però que a la que hi profunditzes una mica veus perfectament de quin peu calça el seu proclamat apoliticisme. El Tea Party és un moviment polític interessant i haurem de seguir molt de prop els futurs esdeveniments que sorgeixin a l’entorn d’aquesta filosofia. Segons quina importància arribi a tenir el Tea Party a casa nostra –això és quelcom que encara no es pot avaluar- és de preveure que en major o menor mesura d’alguna manera ens condicionarà el nostre futur.

divendres, 28 de gener de 2011

Dictadors en potència

Españoles en el mundo és un programa de la televisió pública espanyola que només veig molt de tant en tant. Es tracta d’un programa que normalment dóna una visió excessivament superficial dels espanyols expatriats i dels llocs on han anat a viure, i és per això que no m’interessa gaire. A principis de desembre van emetre un episodi sobre espanyols que viuen a Jerusalem, un programa que havia estat enregistrat uns mesos abans i que tampoc vaig veure quan es va emetre. Poc després, per pressions d’uns determinats col·lectius que pel que sembla són més contraris als jueus que favorables a la llibertat d’expressió, aquell vídeo es va suprimir de la web de RTVE. Censura pura i dura. Jo mateix ho vaig poder comprovar. No és cap secret que el lobby palestí té força i influència i, pel que vaig llegir, es veu que el senyor Oliart, cap de RTVE, es va acoquinar per les pressions rebudes i va decidir aplicar la censura. Mort el gos morta la ràbia, devia pensar Oliart, i jo li podria respondre que en democràcia només censuren els dictadors en potència.

Però ja se sap que la censura a internet té un abast molt limitat per no dir totalment nul, i encara que RTVE pretengui que no es pugui tornar a veure un programa emès amb anterioritat, sempre ens queden camins alternatius per visionar-lo. Fa uns dies un conegut meu jueu que viu al Brasil em va passar un enllaç pirata d’aquell programa, juntament amb uns comentaris en els que es mostrava molt escandalitzat per aquell acte de censura del govern espanyol. Llavors vaig tenir interès en veure el programa per tal de formar-me una opinió pròpia sobre el tema. Doncs bé, vaig veure el programa i, com altres que havia vist abans, no era res de l’altre món. Mitja dotzena de testimonis d’espanyols que viuen a Jerusalem i poca cosa més. Pro palestí? Pro jueu? No hi entro, aquest no és el tema.

Però ja se sap que les pressions diplomàtiques van en totes les direccions, i el lobby jueu no s’ha quedat quiet i també ha sabut moure les seves fitxes. Finalment el senyor Oliart ha baixat del burro de la censura i ha reposat el programa a la web oficial de RTVE d’on mai s’hagués hagut de treure. Fi d’aquesta història i retorn a la normalitat. El programa es podrà criticar tant com es vulgui però repeteixo, ara no vull entrar en els seus continguts. El que no es pot fer és censurar un programa que hem pagat entre tots (RTVE és una cadena pública) només perquè hi hagi algú que discrepa dels seus continguts. Encara que determinats col·lectius així com el senyor Oliart han demostrat no ser-ho, jo sóc un ferm partidari de la llibertat d’expressió amb l’única limitació del Codi Penal. Per això explico aquesta petita història tot i que intueixo que ningú es posarà vermell en fer-se públic aquest lamentable episodi. Alguns porten la censura tan incrustada en el seu ADN que fins i tot la consideren una bona pràctica, es pensen que ho fan pel nostre bé. En fi, de gent equivocada n’hi ha per tot arreu, i de dictadors en potència també.

dijous, 27 de gener de 2011

Pujol també

Diuen que rectificar és de savis, però no deixa de cridar força l’atenció que de ser nomenat español del año es pugui passar uns anys més tard a declarar-se gairebé independentista català. Això de Jordi Pujol, la seva posició revisada d’abans d’ahir sobre l’opció d’una Catalunya independent, una opció política que en els darrers anys han anat abraçant un nombre creixent de catalans, té més importància de la que a primera vista pugui semblar. Pujol fa molts anys que es dedica a la política però no recordo que mai s’hagués manifestat en aquests termes tan contundents. Diria que Pujol se’ns ha tornat independentista, o almenys això em sembla deduir després de llegir el seu article un parell de vegades. Segurament a Espanya seguiran fent veure que aquí no passa res, que tot segueix igual, que prietas las filas i tota la pesca. Però repeteixo, que un home moderat com Pujol també hagi decidit manifestar-se en aquests termes és per rumiar-hi una mica. I els dirigents polítics espanyols farien bé en llegir-se lentament les seves reflexions i meditar-les a fons. No sé si des d’Espanya encara són a temps de rectificar i mirar de reconduir la situació, ni tampoc sé si a Espanya hi ha la sensibilitat política necessària per plantejar-se la possibilitat de fer un gir copernicà en la seva política cada dia més anticatalana. Ho repeteixo per evitar confusions: política espanyola cada dia més anticatalana. No ho sé però intueixo que ara ja és massa tard. Si un dia a Espanya s’aixequen el matí i llegeixen que la majoria dels catalans ha optat de manera democràtica i sense temors ni complexos per la independència de Catalunya, no podran pas al·legar que al llarg d’aquests darrers anys no han rebut avisos a dojo en aquest sentit. Ens podran enviar l’exèrcit i la Guardia Civil (no crec pas que ho facin, encara que els empari la seva constitució) però el que és segur és que no podran al·legar desconeixement del que s’està coent a Catalunya. Diguem-ho clar i català, els principals responsables de la deriva independentista que hi ha a Catalunya viuen a 600 quilometres de Barcelona en direcció oest. I si en deuen ser de convincents que fins i tot han convençut el president Pujol.

dimarts, 25 de gener de 2011

Anar per lliure

Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid i coneguda també com la lideresa, és una persona que sovint es permet el luxe d’anar per lliure. Aguirre de tant en tant manifesta públicament que ella va a la seva, encara que la seva postura particular discrepi de la línia oficial del seu partit. En aquest sentit, es diu que Aguirre és una política atípica i més aviat poc disciplinada. Resulta simptomàtic constatar, però, que quan es presenten aquests episodis de discrepància pública, la direcció del seu partit miri cap a una altra banda i... a esperar que escampi, però sense anar més enllà. Sembla ser que ni el Partido Popular es vol arriscar a prescindir de la senyora Aguirre, ni la senyora Aguirre es pot permetre el luxe de fer política sense seguir estant associada a una marca tan consolidada com la del PP. Entenc perfectament les dues postures.

Ara ha tornat a demostrar que va per lliure. A Astúries el seu partit ha nomenat una candidata per a les properes eleccions autonòmiques que no agrada a la senyora Aguirre. Ha fet pública la seva discrepància dient que durant la campanya electoral no ajudarà a la candidata escollida, i afegint que el senyor Álvarez Cascos, que ja no forma part del seu partit, hagués sigut un millor candidat. Segurament té raó però com a mínim s’ha de reconèixer que la senyora Aguirre ha sigut valenta, tot i que en aquest cas no ha fet altra cosa que expressar en veu alta allò que molts militants i simpatitzants del seu partit pensen però no gosen expressar públicament. Quan parlem de política no estem gaire acostumats a que els polítics diguin el que pensen. La nostra classe política prefereix unes masses de militants disciplinats com a xaiets abans que arriscar-se a posar a debat determinades discrepàncies. Alfonso Guerra ho va expressar fa anys de manera molt gràfica: el que se mueva no sale en la foto.

Són molts els que critiquen aquests posicionaments de la senyora Aguirre, però si jo fos un dirigent polític preferiria tenir al meu costat a persones que em diguessin allò que pensen de veritat, encara que jo discrepés de les seves opinions. No m’agraden els polítics que estan sempre rodejats d’un grup d’incondicionals que només saben dir si, bwana a qualsevol proposta o decisió de la direcció, encara que aquesta pugui ser desencertada o, com a mínim, objecte d’un debat més profund. I he posat l’exemple del Partido Popular perquè les declaracions de la senyora Aguirre són de molta actualitat, però n’hagués pogut posar qualsevol altre. En major o menor mesura a Espanya tots els partits pateixen del mateix mal. I a Catalunya també. Dissortadament.

dilluns, 24 de gener de 2011

La salut del català a Sarrià

La salut de la llengua catalana a Sarrià està força malmesa, però en comptes d’intentar posar-hi remei aquí sembla que només ens preocupi allò que passa a Madrid. Així, mentre uns i altres (jo també) perdem temps i energies discutint per bajanades com, per exemple, si a determinades institucions oficials de la metròpoli, el Senado per exemple, s’ha de parlar només en espanyol o també es pot parlar en les llengües oficials de les colònies, aquí a casa nostra, a Catalunya, a Barcelona, a Sarrià concretament, tenim una sèrie de llocs on o parles d’entrada en espanyol o quasi que ja no cal que hi entris. I quan dic una sèrie de llocs m’estic referint a molts llocs. Exemples? Tots els que vulgueu. Botigues, bars, perruqueries, bancs, fleques, restaurants i pizzeries, els hotels del senyor Gaspart, El Corte Inglés, tot i que oficialment aquesta botiga pertany al barri de Les Corts. S’ha de dir que en alguns d’aquests establiments si insisteixes veus que hi han empleats que entenen el català. Alguns fins i tot són capaços de parlar-lo però, això sí, quasi mai ho fan per iniciativa pròpia. Primer t’has de fer una mica pesat, suposant que parlar a Catalunya en la llengua pròpia de Catalunya sigui fer-se pesat, que de vegades segons amb qui parles ho pot arribar a semblar. Vaja, de psiquiatre. Aquest petit detall ja ens dóna pistes sobre l’abast del nostre problema.

Fixeu-vos que no parlo d’altres barris de Barcelona, no parlo de Nou Barris ni de Ciutat Vella on tenen un altíssim percentatge d’immigració provinent d’Espanya, i darrerament també de fora d’Espanya. Parlo de Sarrià, el barri de Barcelona on més vots treuen els anomenats nacionalistes i on, japonesos a banda, menys immigració hi ha. Doncs bé, tot i això a Sarrià la llengua franca d’atenció al client quasi sempre és l’espanyol. Si algú no coneix el barri i ho dubta, només cal que s’hi acosti i ho comprovi per ell mateix. I si això passa a Sarrià no cal fer un gran esforç intel·lectual per imaginar-se què deu passar en altres barris de la ciutat amb un alt percentatge d’immigració. El que intento transmetre posant sobre la taula la trista realitat lingüística del català a Sarrià és que on s’està perdent el català és a casa nostra. Per tant, és aquí on l’hem de defensar i promocionar, no a Madrid. Si volem defensar la nostra llengua som nosaltres els que ens hem de moure. A Madrid tenen altres interessos entre els que no hi ha la defensa del català.

Digui el que digui la Unesco el català va a menys. Si continuem mirant cap a una altra banda i no fem res per tal d’evitar-ho, tots plegats serem còmplices d’aquest magnicidi cultural. Cultural i m’atreviria a dir que també nacional. Sí, ja sé que a molta gent això de Catalunya i el català se’ls en fot, però vull creure que encara queden persones amb una mica de sensibilitat per aquestes coses, persones que encara no han perdut els seus orígens ni la seva identitat. A veure si entre tots ens hi posem. Jo, per exemple, si en una botiga es posen tontos tractant d’imposar-me l’espanyol amb aquella mala educació que tots hem hagut de patir alguna vegada, els hi dic bon dia amb un somriure als llavis i marxo. Vull dir que per defensar la llengua tothom pot fer coses, cadascú segons les seves idees i possibilitats. Perquè aquesta feina l’hem de fer bàsicament nosaltres, el poble, la gent del carrer. Els governants es dediquen a altres assumptes.

dijous, 20 de gener de 2011

El Senado de los pinganillos

Aquesta definició, el Senado de los pinganillos, la vaig escoltar ahir per la ràdio. Em va agradar i he preferit no traduir-la. El fet que un senador català (per cert, algú sap de què serveix un senador?) ara pugui parlar en llengua catalana en algunes sessions del Senado espanyol (per cert, algú sap de què serveix el Senado?) ha causat molt rebombori i excitació. Hi ha polítics que s’han escandalitzat pel fet que s’hagi de substituir la seva ignorància lingüística, és a dir, la seva incapacitat d’entendre el català, per un servei de traducció que els permeti entendre el que es diu des del faristol quan l’orador no utilitza l’espanyol. El gran argument que posen sobre la taula els senadors ignorants és que si pels passadissos d’aquell casalot es parla normalment en llengua espanyola, ells no entenen que quan es parla des del faristol alguns no ho facin també en aquesta llengua. És una argumentació que a primera vista potser té la seva lògica, tot i que no cal ser massa imaginatiu per veure-hi una clara intencionalitat política.

Molts diputats del Parlament Europeu es troben amb una situació similar, necessiten traducció per entendre les intervencions dels diputats que s’expressen en una llengua que desconeixen. Però la diferencia que hi ha és que el rebombori que s’ha muntat a Madrid pel cost del servei de traducció, que no deixa de ser la xocolata del lloro del pressupost d’un organisme que no serveix per res, no s’ha muntat mai a Estrasburg. És a dir, un servei de traducció que a Europa donen per bo a Espanya el consideren un escàndol. Per cert, en aquest sentit el Parlament de Catalunya també té les seves particularitats lingüístiques. Hi ha uns diputats, que formarien el nostre TeaParty lingüístic particular, que han decidit que quan pugen al faristol ho fan en una llengua que no és la que utilitzen pels passadissos. Cap problema, des del primer dia al nostre Parlament tothom té garantida la llibertat de fer el ridícul, però estaria bé que aquests capricis lingüístics no costessin diners als contribuents.

Sense ànim d’ofendre ningú i també sense perdre de vista que s’ha d’estalviar, tinc algunes propostes sobre aquests temes. En primer lloc, tota vegada que el Senado i els senadors no serveixen per res, jo de moment el tancaria sine die, el deixaria sense pressupost, i tot això que ens estalviaríem. Si més endavant es considerés necessari reobrir-lo, trobaria lògic que la llengua oficial fos exclusivament l’espanyol, però si algú es volgués expressar en una altra llengua tampoc ho prohibiria. Això sí, sense traducció a costa del contribuent. A Estrasburg, posaria l’anglès com a llengua única, amb les mateixes regles: llibertat absoluta de parlar en altres llengües però sense traducció a costa del contribuent. Evidentment dono per suposat que per ser diputat europeu s’ha de dominar l’anglès, de la mateixa manera que s’ha de dominar l’espanyol per ser senador a Espanya, i el català per ser diputat del Parlament del Parc de la Ciutadella.

dimarts, 18 de gener de 2011

Carles Lladó i Badia

En Carles Lladó i Badia compleix avui els seus primers vuitanta anys. En Carles és un personatge polifacètic. És doctor arquitecte i diplomat en urbanisme, però a banda de la seva tasca professional com a arquitecte no ha parat mai quiet. És allò que alguns en diuen un belluguet. S’ha dedicat a un munt de coses, des de l’escultura fins a la gemmologia i la joieria. Ha escrit una dotzena de llibres sobre temes molt diversos. Ha estat ficat en política amb un munt d’iniciatives que van culminar amb la fundació d’un partit polític. S’ha dedicat a l’esport amb intensitat, com a practicant i també com a dirigent federatiu; ha estat campió de diverses categories i modalitats d’atletisme i de curses d’orientació. Ha viatjat per tot arreu. Com a curiositat, a La Vanguardia va ser entrevistat per Manuel del Arco al Mano a mano, cosa de la qual no tothom pot presumir. I a banda de tot això i moltes més coses que em descuido, és una persona que amb les seves variades iniciatives sap transmetre entusiasme. Amb en Carles hi pots estar d’acord o no, jo sovint hi he discrepat, però mai et deixa indiferent. Després d’una conversa amb ell sempre saps més coses que abans. Avui toca felicitar-lo i encoratjar-lo a continuar endavant amb els mateixos ànims i entusiasme de sempre.

El model d’Espanya és França

Darrerament escoltem espanyols de dretes i espanyols d’esquerres repetint com a lloros que les grans culpables de tots els nostres mals són les disset autonomies. Sovint es diu que França és centralista i Espanya no ho és. Fals, o com a mínim una afirmació molt discutible. Espanya, el gruix de la seva classe política, sigui d’esquerres o de dretes, té una mentalitat tan centralista com la poden tenir els francesos. Ni el PP ni el PSOE entenen ni han entès mai això de la realitat plurinacional d’un estat. Encara entenen menys el plurilingüisme. Parlem clar, a l’oest molts veuen això de la llengua pròpia de Catalunya com un caprici de quatre sonats. De llengua pròpia per a ells només n‘hi ha una: l’espanyol. Una grande y libre és un bon eslògan per definir la mentalitat centralista dels espanyols, de la mateixa manera que liberté égalité fraternité és el dels francesos. Però a diferència d’Espanya, França no té regiones díscolas (el cas de Còrsega el deixarem per un altre dia), com sovint s’anomenen les realitats nacionals de Catalunya i Euskadi. I si voleu també hi podem afegir Galícia.

En aquest sentit, França ho té més fàcil. Tenint en compte aquest fet diferencial i per tal d’intentar aigualir les lògiques aspiracions polítiques de bascos i catalans, a la mort de l’anterior cap d’estat Espanya es va inventar allò tan rebuscat de les nacionalidades y regiones, amb unes intencions molt clares i també, per què no dir-ho, molt perverses: fer menys visibles les realitats nacionals, polítiques, culturals, lingüístiques i de tota mena que conviuen a la península. En el fons, el model d’Espanya era i és França però, per despistar, aquí es va escollir un camí que creava determinades falses expectatives, unes expectatives que evidentment no s’han complert. Tres dècades després aquell experiment, que alguns van anomenar amb encert café para todos, s’ha demostrat erroni i inviable. Es va voler donar café fins i tot als que només prenien te o es conformaven amb una simple infusió d’herbes del Cadí, i al final s’ha produït un empatx. Ara se n’adonen que aquest model tan forçat no només no resol els problemes sinó que en genera de nous, i pretenen tornar enrere.

Des d’Espanya ara constaten que amb el disseny polític dels anys setanta del segle passat no només no han desaparegut les aspiracions polítiques de Catalunya i Euskadi, com mig d’amagat es pretenia des d’un bon principi, sinó que s’han generat tota mena de regnes de taifes artificials en uns territoris que no tenien cap més aspiració política que la de continuar sent provincias españolas. Sempre mirant de reüll cap el model francès, la ferma voluntat d’Espanya consistia en mantenir-ho tot més o menys igual, atado y bien atado. Aquest era i és el gran objectiu no declarat dels espanyols. La meva conclusió és que intentar equiparar les realitats polítiques de les nacions sense estat d’Espanya amb, posem per cas, les de Murcia o La Rioja, no deixa de ser un gran despropòsit, un error polític de primera magnitud. Espanya, no ens enganyem, sempre ha volgut ser França, i des de Catalunya difícilment ho podrem canviar. Quan la majoria de catalans això ho tinguem clar potser arribarem a la conclusió que de camí només ens en queda un: marxar.

dilluns, 17 de gener de 2011

Deu anys sense fum

Amb l’entrada en vigor de la nova llei antitabac, aquesta feta amb una mica més de sentit comú que la llei del 2005, una llei que pretenia acontentar tothom però que no va acontentar quasi ningú, ara tothom es veu amb cor de dir-hi la seva. Que si és una bona llei, que si és massa intervencionista i va en contra de la nostra llibertat, que si hi ha diversos aspectes millorables (que hi són), i altres opinions per l’estil. Jo no seré menys, però ho faré des d’un angle diferent. Més que de la llei que ara ha entrat en vigor parlaré, val a dir que una mica avergonyit, de la meva faceta de molts anys com a fumador. Parlaré d’una activitat gens recomanable que vaig deixar ara fa deu anys.

Tot i que no m’és massa agradable recordar-ho, parlaré d’aquells anys en que vaig ser fumador, i de com amb el fum dels meus cigarrets vaig perjudicar el meu entorn de familiars, amics i coneguts. Primer de tot, aprofito aquesta oportunitat per demanar disculpes. És el mínim que puc fer perquè, es miri com es miri, fumar a la cara dels altres és lleig, és molt lleig. I si ho deu ser de dolent això del tabac que fins i tot ens impedeix adonar-nos del perjudici que causem a les persones que ens envolten. Jo sabia que el tabac era perniciós però no era conscient dels danys causats a tercers amb el meu fum, i no vaig aterrar a la realitat dels perjudicis socials del tabac fins que fa deu anys jo mateix em vaig passar a l’altra banda del taulell. Després també he patit en pell pròpia la contaminació del fum aliè, una situació desagradable que em recorda quan jo fumava, però quan ara tinc al costat un fumador procuro no queixar-me. Contràriament a l’actitud d’altres exfumadors, no m’he convertit en un talibà de la lliga antitabac. Em molesta el fum però intento entendre, que no justificar, aquells que encara fumen al costat de persones no fumadores. Vull pensar que si jo no era massa conscient dels perjudicis causats a tercers ells potser tampoc en deuen ser.

Ara veig el fumador bàsicament com un malalt que té una addicció, sense que això vulgui dir necessariament que la societat li hagi de finançar la deshabituació. Sigui com sigui, fumar és un hàbit lliurement adquirit i, per tant, quan ho vols deixar és poc seriós pretendre que t’ho pagui la societat, suposant que la voluntat de deixar de fumar sigui quelcom que es pagui amb diners. El que intento transmetre és que de truco per deixar el tabac només n’hi ha un: la ferma voluntat de deixar-ho. Proposar-s’ho seriosament és el pas bàsic i imprescindible per deixar-ho. Sense aquesta voluntat prèvia de deixar-ho no hi ha res a fer, per més química que hi posem. Aquesta va ser almenys la conclusió que en vaig treure després de la meva experiència d’ara fa deu anys. Deu anys sense fum.

divendres, 14 de gener de 2011

Paracaigudisme polític

Moltes vegades he escoltat crítiques, unes crítiques que comparteixo, per les pràctiques paracaigudistes del PP, que especialment a les eleccions municipals escullen com a candidats a l’alcaldia de determinades poblacions catalanes a personatges que no només no viuen al municipi que pretenen governar sinó que ni tan sols hi tenen cap vinculació. La raó del PP per actuar així –ells mateixos m’ho han explicat- és molt senzilla; si no tenen militants al poble els candidats s’han d’anar a buscar més lluny, ni que només sigui per cobrir l’expedient de presentar candidatura pròpia a com més municipis millor. Però amb molt poques excepcions (ara mateix penso en Vic, amb un alcalde d’Unió que no hi viu, o el cas de l’anterior batlle socialista de Santa Coloma de Gramanet, que també vivia a Barcelona) aquestes candidatures estan condemnades al fracàs. A les eleccions municipals es vota més a la persona que al partit, i difícilment un candidat podrà recollir gaires vots si no hi viu i no el coneix ningú.

Al marge del que digui la llei, que em sembla que no ho contempla, penso que seria més que raonable que el candidat visqués a la població d’on pretén ser-ne l’alcalde, de la mateixa manera que tampoc s’entendria gaire que el candidat a governar Catalunya visqués a Zamora o a Montpeller. Doncs bé, amb les benediccions suposades però no oficialment reconegudes per part del seu partit, la senyora Tura, que no viu ni té intenció d’anar a viure a Barcelona segons ha dit ella mateixa, ara pretén ser-ne l’alcaldessa o, per ser més precisos, la candidata del seu partit a les properes eleccions municipals.

Diuen que la senyora Tura va ser una bona alcaldessa de Mollet. No ho discutiré, suposo que si els seus administrats la votàvem devia ser per alguna cosa. Recordo, això sí, que quan ella era alcaldessa, els divendres al matí anava amb altres alcaldes de la zona a fer soroll al peatge de Mollet exigint la seva desaparició, just fins al moment d’entrar al govern de la Generalitat i... avalar-ne la seva continuïtat. Visca la coherència dels nostres governants! De fet, set anys després durant els quals Tura ha estat consellera de la Generalitat, el peatge de Mollet continua existint; ahir mateix vaig tornar a pagar els 1.42 Euros que demanen per creuar-lo. I sobre si va ser una bona consellera d’interior, si la comparem amb el seu col·lega Saura evidentment Tura guanya per golejada. De la mateixa manera que si per l’alcaldia de Barcelona l’hem de comparar amb l’actual alcalde poca gent dubta que, almenys sobre el paper, qualsevol candidat farà més bon paper que Hereu, que diuen que és el pitjor alcalde de Barcelona des de la fundació de Barcino pels romans. Però al meu entendre aquesta operació de paracaigudisme a corre cuita no evitarà que, després de trenta-dos anys de govern continuat socialista, el proper alcalde de Barcelona sigui el senyor Trias, i per primera vegada des del restabliment de la democràcia l’alternança política també serà una realitat a la meva ciutat.

dijous, 13 de gener de 2011

On som i d’on venim

Si a casa tenim fred premem un simple botó i posem en marxa la calefacció elèctrica o de gas, i en poca estona disposem d’una temperatura confortable. Abans s’havia d’anar a buscar llenya, preparar la llar de foc i tota la pesca. Tot plegat era molt més lent i feixuc. Ara, amb uns simples clics dels comandaments a distància regulem la tele i la música, obrim la porta del garatge i la del cotxe, i un munt de coses més. Abans ens havíem d’aixecar cada vegada per abaixar el volum de la tele, i havíem d’utilitzar la clau per obrir les portes. Avui, amb els túnels i les carreteres que tenim anar a la Cerdanya és només una petita excursió quan fa uns anys anar a l’altra banda del Cadí representava tot un llarg viatge. Ens hem anat acostumant a totes aquestes facilitats que ens fan la vida diària molt més còmoda, però alhora aquestes facilitats ens han anat convertint en menys preparats que abans per acceptar les eventualitats que se’ns presenten quan de sobte desapareixen. Estem massa ben –o mal, segons com es miri- acostumats. I cóm de pesat resulta tornar enrere!

Tot això em venia al cap ahir al matí mentre conduïa a pas de tortuga formant part d’una filera interminable de camions i cotxes. Anava per la carretera N-II en direcció Lleida. Devien ser les vuit del matí quan en arribar al Coll del Bruc, allà on hi ha l’hotel del mateix nom, els mossos ens van desviar per l’antiga carretera que passa pels coneguts revolts de Can Llucià, un tros de l’antic traçat de la N-II que inclou unes pendents importants combinades amb unes espectaculars paelles de 180º. Vaja, un lloc perquè els conductors de tràilers puguin demostrar les seves habilitats al volant. Resulta que ahir el túnel del Bruc estava tallat, sembla ser que s’havien produït uns despreniments de roques i l’estaven revisant. Així, un tram que normalment es fa en un parell de minuts ahir es va convertir en tota una excursió de quasi tres quarts d’hora de caravana per l’antic traçat per on es passava abans de la construcció del túnel.

La lliçó que en vaig treure és que de tant en tant és bo que ens passin aquestes coses, és bo que recordem com eren les coses abans per valorar més les facilitats que tenim d’ara. És bo aprofitar totes les millores que ens va proporcionant la vida moderna, però per tal de valorar-les en tota la seva intensitat resulta convenient no oblidar d’on venim i de cóm eren les coses abans.

dimecres, 12 de gener de 2011

Les farmàcies

En una societat tan intervinguda pels poders públics com la nostra, molt especialment quan governen les autoanomenades esquerres progressistes, que d’esquerres no m’hi fico si en són però de progressistes, agafat en el sentit d’anar a favor del progrés de la societat, hi hauria molt a discutir, un país on es pretén tenir-ho tot controlat i regulat, on sovint se’ns limita l’autonomia personal a uns nivells ridículs, sorprèn que encara ens quedin petites escletxes de llibertat no vigilada pels poders públics. Crida l’atenció, per exemple, que puguis obrir una llibreria a dos portals de distància d’una altra llibreria. O que puguis obrir una botiga de roba just al davant d’una altra botiga de roba. O que puguis obrir una clínica dental sense haver de demostrar abans a l’autoritat competent que a 250 metres a la rodona no n’hi ha cap altra. Suposo que els legisladors, sempre disposats a augmentar el llindar del seu ofegador intervencionisme, no han vist encara que aquí hi ha un important filó legislatiu per desenvolupar.

Però òbviament a mi el que em sorprèn no és la llibertat de decidir la localització geogràfica d’un negoci sinó justament la situació contrària. Em crida l’atenció la sorprenent regulació restrictiva de les farmàcies, uns negocis que gaudeixen d’un tractament privilegiat que no he entès mai. Al capdavall, un farmacèutic no deixa de ser un honorable comerciant com tants, que compra a cent i ven a cent més ics. Al ram de les farmàcies, però, no hi ha llibertat d’establiment. Tu no pots obrir una farmàcia al costat d’una altra farmàcia. Hi ha d’haver una distància mínima entre farmàcies. Algú ens pot explicar per què? Algú ens pot justificar per què un ginecòleg pot obrir lliurement una consulta privada just al costat de la consulta d’un altre ginecòleg, i un farmacèutic no pot obrir una farmàcia al costat d’una altra farmàcia? Gremialisme? Corporativisme? Tradició? Drets adquirits? Tracte de favor cap a uns professionals que, per cert, no es pot dir que no es guanyin bé la vida?

La discriminació positiva a favor dels farmacèutics consolidats i en detriment dels nous, que no tenen llibertat d’establir-se allà on vulguin, és al meu entendre injustificable. Vaig llegir fa poc que recentment s’ha discutit aquest tema a Brussel·les, i és d’esperar que aviat la lliure localització d’aquests negocis pugui ser una realitat també al nostre país.

dilluns, 10 de gener de 2011

Primers incompliments?

Hi ha un refrany molt adient per il·lustrar el tema d’avui: a sants i a minyons no els prometis si no els dons. Ja fa uns quants dies que tenim un nou govern presidit per una persona que durant la campanya electoral de promeses molt concretes que jo recordi només ens en va fer dues: eliminar l’impost de successions i eliminar la limitació de vuitanta per l’autopista. La primera no m’afecta perquè aquest impost l’he pagat dues vegades en pocs anys i difícilment em tocarà pagar-lo una tercera vegada. La segona m’afecta molt directament, i cada vegada que surto de Barcelona i agafo l’autopista miro si ja s’han retirat les plaques metàl·liques amb el “80” de la vergonya. Evidentment en el programa electoral d’Artur Mas també hi havien altres promeses, però eren d’aquelles que es poden interpretar de diferents formes segons qui les llegeixi; és a dir, no tan concretes com aquestes dues.

Però fins al moment les plaques del “80” continuen als seus llocs i els radars segueixen retratant als que corren massa a criteri de qui va decidir aquesta tonteria de fer-nos anar per l’autopista com qui diu al pas de l’antiga diligència que feia el trajecte entre Igualada i Barcelona (a la foto). Un incís, a vuitanta en quarta el meu cotxe contamina un cinquanta per cent més que a 120 en cinquena velocitat, i ho recordo ara perquè la contaminació ambiental va ser la gran excusa per reduir el límit de velocitat a l’autopista. Sigui com sigui, darrerament he escoltat des d’àmbits governamentals declaracions del tipus “això no és tan clar com semblava, ho hem d’estudiar més a fons, es crearà una comissió d’experts, etc.”, i tot sembla indicar que aquesta promesa de reintroduir el sentit comú en la conducció per autopista corre el risc que se l’emporti el vent. Vull aclarir que només parlo de la limitació de vuitanta i no de la velocitat variable, que són coses diferents tot i que sempre hi ha qui tendeix a barrejar-les.

Com diuen més enllà lo prometido es deuda, i en aquest cas no costaria gaire complir allò que s’ha promès. El retorn a la normalitat de les autopistes només depèn de la voluntat política de tirar endavant quelcom que se’ns va prometre repetidament durant la recent campanya electoral. I hem de suposar que els que van guanyar les eleccions s’ho havien estudiat a fons i ho tenien perfectament clar. Per tant, ara només els cal enviar uns operaris amb uns tornavisos i unes claus angleses amb l’ordre que treguin les plaques, i deixar així de marejar la perdiu amb nous informes. Si no es fa aviat alguns començarem a veure-hi un incompliment flagrant. I d’aquí a considerar la possibilitat que de cara a les properes eleccions potser haurem de fer determinades recomanacions de vot o, més concretament, de no vot, només hi ha un pas. A sants i a minyons no els prometis si no els dons.

divendres, 7 de gener de 2011

Aquest blog no té etiquetes, però té buscador

Sovint em recriminen, val a dir que ho fan de forma amistosa, que no etiqueti els articles. És cert, no ho faig, i l’explicació és ben senzilla. Vaig començar a etiquetar els meus articles tot i que sense un criteri massa definit, però no vaig ser constant i finalment ho vaig deixar córrer. Penso que el buscador propi de Blogger (a dalt a l’esquerra d’aquesta pàgina), encara que no és cap meravella ni té tota la fiabilitat que ens agradaria que tingués, és suficient per trobar allò que sobre un tema concret o sobre una determinada persona ha sortit publicat al blog amb anterioritat. Sí, ja ho sé, la majoria dels lectors ja sabeu aquestes coses, però sempre hi ha algú que no les sap i és bo recordar-les. Per això ho faig.

dimecres, 5 de gener de 2011

El Brasil que deixa Lula vist des d’Europa

Brasil, i concretament el sud del país on hi he estat diverses vegades i sempre n’he marxat ben impressionat, és un dels llocs on no m’importaria gens instal·lar-m’hi. Amb totes les excepcions que hi vulguem posar, que evidentment hi són, veig Europa mirant més al passat que al futur, mentre que Brasil té un present i un futur molt més brillants que el seu passat. I el que és més important: els brasilers ho saben i s’ho creuen. És aquesta la gran diferencia que hi ha entre un país jove i emergent com Brasil i una Europa més aviat decadent. A Europa hem estirat més el braç que la màniga, és a dir, allò de treballar poc i viure bé. A Europa estem massa ben acostumats, gaudim d’un estat del benestar que dissortadament ara comencem a tenir clar que no ens el podem pagar i que, per tant, ens agradi o no anirà a menys. Es comença a tenir la sensació que en el millor dels casos els europeus ens estancarem, i no estic parlant d’uns pocs anys sinó d’un termini més llarg de temps. Sóc molt conscient que dir aquestes coses és força impopular però tampoc porta enlloc amagar el cap sota l’ala. Sempre és més pràctic ser realista que viure enganyat, i la realitat ens diu que ara mateix les perspectives d’Europa no són massa brillants comparades amb les d’altres indrets com, per exemple, Brasil.

Quan l’any 2002 Luiz Inácio Lula da Silva va guanyar les eleccions brasileres, coneixent el passat sindicalista del nou president alguns ens vàrem mostrar escèptics sobre com enfocaria la seva presidència. Però aviat es va veure que aquelles previsions pessimistes estaven equivocades, i vuit anys després no em sap greu admetre que, com molts, em vaig equivocar de mig a mig. Segons una bona part dels brasilers i dels organismes internacionals Lula ha estat un molt bon president, i ha deixat el càrrec amb un altíssim grau de popularitat. És precisament per això que, seguint la recomanació de Lula, a les últimes eleccions els brasilers van votar massivament per Dilma Vana Rousseff, perquè era el vot de la continuïtat d’unes polítiques que s’han demostrat raonablement positives per a una majoria dels brasilers.

Mirat des d’Europa i amb la perspectiva dels vuit anys de Lula a la presidència, amb el triomf electoral de Rousseff he deixat de banda l’escepticisme que vaig manifestar fa vuit anys quan las va guanyar Lula. Tot sembla indicar que la senyora Rousseff no es desviarà gaire de la línia marcada per Lula, almenys això és el que repetidament han dit ells mateixos. De moment ja és tot un símptoma que part de l’equip de Lula segueixi amb Rousseff. Tot plegat ens demostra que un líder sindical com Lula o una antiga guerrillera com Rousseff poden evolucionar i arribar a ser uns bons polítics. Cóm governarà la senyora Rousseff encara està per veure però de moment la cosa pinta bé. Lula ja ho ha demostrat.

dilluns, 3 de gener de 2011

No saber perdre. El cas Mascarell

Es pot estar vint anys sent consumidor de Coca-Cola i de sobte passar-se a la Pepsi-Cola. Es pot ser un client fidel de Movistar i tot d’una marxar cap a Vodafone. S’és per això un traïdor? Jo crec que no. "Això a mi algú m’ho ha d’explicar". Aquesta frase forma part de la reacció de l’encara alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, quan la setmana passada es va assabentar que un militant del seu partit havia fitxat per la competència. En comptes de mostrar-se discret i especialment alleujat en veure desaparèixer de la cursa per l’alcaldia de Barcelona un company de partit que aspirava a ocupar el seu lloc, l’alcalde se’ns mostra dolgut i demana explicacions. Bé, en primer lloc cal dir que Hereu pot respirar tranquil, Mascarell ja no li farà ombra i l’alcaldia la perdrà ell solet. Dit això, l’explicació que demana Hereu té a veure amb quelcom que no agrada gaire a les cúpules del partits polítics: la llibertat individual dels seus militants.

Ens hauríem d’anar acostumant que, en democràcia, les persones, també les que es dediquen a la política, són lliures de prendre les seves pròpies decisions. Ara aquí hi ha democràcia, o almenys això diuen, encara que alguns no semblen estar-ne del tot convençuts. Sortosament les coses ja no són com eren abans. Allò de l’obediència absoluta i l’acatament sense objeccions a les decisions del politburó, allò de la raó absoluta del partido per davant de tot i de tothom ja no es porta, almenys ja no es porta per aquestes contrades. M’és difícil imaginar que hi hagi un partit democràtic que tingui contemplada en els seus estatuts la prohibició a la seva militància de prendre decisions personals.

Alguns dirigents socialistes, mentalment més ancorats en el passat que amb visió de futur, estan demostrant que no saben perdre. Veient com alguns s’han esquinçat les vestidures amb el fitxatge de Mascarell com a conseller del nou govern, semblaria que Mascarell hagués comés un delicte greu. Crida l’atenció que alguns dirigents socialistes parlin fins i tot d’una suposada traïció comesa per Mascarell. O és que només els socialistes poden fitxar personatges d’altres partits (cas de Guardans, per exemple)? Guardans va ser un traïdor per haver fitxat per un govern socialista sent militant de CiU? Mascarell és un traïdor per haver fitxat per un govern nacionalista sent militant del PSOE? La meva resposta a aquestes preguntes és no. Ara bé, si per formar part d’un govern s’ha de deixar de banda determinada militància, es deixa i no passa res. Però no veig per enlloc la suposada traïció atribuïda a Mascarell.