.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 28 de febrer de 2011

Emprenedors, policies i manifestants

Organitzades sota mà pel propi govern espanyol, durant el franquisme es feien sovint manifestacions espontànies davant de l’ambaixada britànica per reclamar Gibraltar español! En una ocasió el ministre espanyol d’afers exteriors va telefonar a l’ambaixador britànic lamentant-se cínicament de la concentració de manifestants davant de l‘ambaixada, i fent-li el suggeriment d’enviar-hi policies per posar una mica d’ordre. L’ambaixador va respondre amb aquella ironia que tan bé utilitzen els britànics: moltes gràcies pel seu oferiment senyor ministre, però em sembla que si es limités a no enviar-me tants manifestants ja em donaria per satisfet. L’anècdota m’ha vingut al cap al veure que quan es plantegen cóm atreure els emprenedors, el discurs oficial de les administracions públiques pràcticament no ha variat. Els poders públics parlen més d’ajuts (enviar policies) que d’impulsar la desaparició de traves (deixar d’enviar manifestants). Parlen més d’oferir subvencions i així anar enfortint una nefasta dependència dels poders públics que és a les antípodes de l’emprenedoria, que de preparar el terreny eliminant innecessaris entrebancs.

En termes d’economia, l’emprenedor és la persona que crea, desenvolupa i implanta un projecte empresarial. L’altre dia vaig llegir que no recordo quina administració pública buscava emprenedors. Ho plantejaven amb la mateixa candidesa que explicarien que van a buscar bolets o que intenten fer-se amb un bitllet d’avió low cost per anar a Londres. Em sembla que això d’anar al darrere de l’emprenedor denota una certa confusió sobre el terme. Si més no, no coincideix amb el meu concepte d’emprenedor. L’emprenedor no s’ha d’anar buscar com qui va a buscar bolets. Si en un indret determinat es donen les condicions favorables per desenvolupar una activitat econòmica, l’emprenedor sorgirà per generació espontània. L’emprenedor no necessita que una administració el tuteli o li digui on s’ha d’instal·lar. Si hi ha previst algun petit ajut benvingut sigui, però l’ajut no farà que hi hagin més emprenedors.

L’emprenedor només espera de les administracions públiques que el deixin fer, que no interfereixin amb excessius requeriments burocràtics com massa sovint passa ara, unes traves que només fan que desanimar els veritables emprenedors. Les administracions públiques no han de buscar emprenedors sinó simplement estar preparades per rebre’ls i no entorpir. Però amb les seves pràctiques sembla que més aviat els convidin a marxar. Només que les administracions públiques no posessin pals a les rodes seria suficient perquè sorgissin nous emprenedors. Però mentre aquí es tardin uns quants mesos de gestions burrocràtiques per posar en marxa una empresa i als Estats Units només es necessitin tres dies, no avançarem. Mentre aquí hi hagi un exercit d’administracions, amb els seus corresponents polítics, funcionaris i inspectors que es miren l’empresari més com un adversari perillós que s’ha de vigilar de prop que com un element molt necessari per el desenvolupament de la nostra societat, els emprenedors seguiran creuant l’Atlàntic o els Pirineus, o se n’aniran a l’Extrem Orient, on les condicions per desenvolupar un projecte empresarial són molt més favorables que les que tenim aquí. En definitiva, els emprenedors no necessiten més policies sinó que es conformarien amb menys manifestants. Tant costa això d’entendre des de l’administració?

divendres, 25 de febrer de 2011

Carme Chacón, nacionalista?

Chacón diu que cada vegada serà menys nacionalista, i llavors alguns ens preguntem: és que potser ara ho és o ho ha sigut en el passat? No recordo cap escrit ni discurs seu, ni episodi passat o present que m’hagi fet treure la conclusió que Chacón hagi sigut alguna vegada nacionalista. A no ser... a no ser que ser nacionalista espanyola sigui per a la senyora Chacón ser nacionalista. Però això costaria de creure, perquè si per una cosa es caracteritzen els nacionalistes espanyols és per no acceptar mai que ho són, tot i ser una opció política tan vàlida i mereixedora de respecte com qualsevol altra. En fi, ganes de marejar la perdiu d’una persona políticament molt ambiciosa que a ningú amaga que aspira a succeir a un Zapatero en hores baixes.

No és cap secret que tant a Espanya com a Catalunya Chacón és la personificació d’un nacionalisme espanyol que no deixa lloc a cap mena de dubte. Si no fos així, si Chacón no fos espanyolista, no l’haguessin pas nomenat pel càrrec que ocupa, perquè és de sentit comú que per dirigir la cosa militar es requereix una dosi contrastada d’espanyolisme. Per tant, com que Chacón no ha sigut mai una nacionalista catalana, que molt possiblement és això el que ella volia dir encara que no ho especifiqués, és impossible que en el futur ho sigui menys.

Com que ja ha quedat clar que Chacón aspira a continuar fent política a nivell de l’estat, com a nacionalista espanyola que és tampoc em crec que en el futur vulgui deixar de ser-ho, arruïnant així les seves justes aspiracions. En definitiva, Chacón sap perfectament què és encara que de vegades pretengui amagar-ho amb ambigües declaracions com aquestes últimes, que només s’han d’agafar en clau estrictament espanyola d’una aspirant a ser nomenada pel PSOE candidata a succeir a Zapatero. Per tant i responent al títol d’aquest article, la resposta és sí, Carme Chacón és una nacionalista espanyola, amb tot el dret a ser-ho.

dijous, 24 de febrer de 2011

El trist paperot de Millo

Sens dubte que el responsable directe de l’ennegriment de TV3 a València ara fa una setmana és el PP. Però el PSOE, i concretament dos catalans, Clos i Montilla, com a titulars que van ser del Ministerio de Industria, també tenen la seva part de culpa. Dit això, qui en nom del PP va tenir el trist honor de donar explicacions a Catalunya va ser Enric Millo, un diputat popular que abans ho havia estat de CiU. Res a dir, tothom té dret a canviar d’opinió. I de partit. I d’interessos. Ara bé, el que sempre s’hauria d’evitar és fer el ridícul. Que aquest personatge surti al faristol del Parlament fent el trist paperot d’intentar justificar allò que és injustificable produeix vergonya aliena. Millo va justificar el tancament de TV3 a València utilitzant com a únic argument que es tracta d’emissions pirates. No discuteixo que tècnicament pugui ser així, però Millo sembla haver oblidat de cop tota la llarga història de despropòsits que fa que s’hagi arribat a aquesta esperpèntica situació, amb, com dèiem abans, responsabilitats compartides entre el PP (moltes) i el PSOE (algunes).

Cóm els agrada la tisora i la censura als dirigents polítics de la franquícia valenciana del partit del senyor Millo! Tant és que es tracti d’una exposició de fotografies com de les emissions de TV3. La qüestió és eliminar tot allò que els fa nosa, i sembla ser que TV3 els feia molta nosa. I després des del PP encara es sorprenen que a Catalunya no els votin gaire. Un minso 12.33 per cent de suport popular és tot el que els populars van ser capaços de recollir en les darreres eleccions. I doncs, què es pensaven, que l’anticatalanisme els sortirà de franc? Per altra banda, tot i que des de la llunyania de Sarrià ens ho mirem amb una respectuosa indiferència, crida l’atenció que, electoralment parlant, a València el PP arrasi. Un es pregunta per què tants valencians premien amb el seu vot l’afany censor d’aquests dirigents polítics. I no ho dic per defensar TV3, parlo de llibertats en general.

Intueixo que a partir d’aquests fets ara ens tornaran a assegurar que el PP no va en contra de la cultura catalana ni del català. Però la veritat és que cada dia ho sembla més. Vaja, no només ho sembla, alguns n’estem convençuts. Amb esperpèntiques actuacions com la de prohibir que els valencians puguin veure TV3 difícilment es pot negar aquest anticatalanisme militant del PP que, per altra banda, tants bons resultats els dóna fora de Catalunya. I després encara diuen que a Egipte, a Líbia, a Tunísia, al Iemen o a Bahrein hi ha censura. Doncs no cal anar tan lluny. La censura la tenim aquí al costat. Amb una petita diferència: com que en una democràcia la censura és molt lletja, aquí sempre es busca una excusa. Aquesta vegada l’excusa és que TV3 és una cadena pirata, i el diputat gironí Millo ha estat l’encarregat de fer-nos combregar amb rodes de molí. A mi, però, no m'ha convençut.

dimecres, 23 de febrer de 2011

¡Quieto todo el mundo!

Avui fa trenta anys d’aquell famós crit casernari ¡quieto todo el mundo! Un crit que, pistola en mà apuntant a l’hemicicle, va vomitar des de la tribuna del Congreso de los Diputados un energumen amb tricorni anomenat Tejero (a la foto). Si una cosa hem d’agrair a la democràcia és que a partir d’aquell fet resulti impensable que un esperpent similar es pugui repetir. Afortunadament l’exèrcit ja no és el poder fàctic que era fa trenta anys, i avui en dia està totalment subordinat al poder civil. Això és el que toca en un règim democràtic. Poden agradar més o menys determinades tasques d’ong que té actualment encomanades l’exèrcit espanyol, però això ja seria tema per a un altre debat.

Diuen que va ser el propi Franco qui davant de l’assassinat del seu segon Carrero Blanco va dir allò de no hay mal que por bien no venga. Ben mirat és una frase que també podria ser d’aplicació al 23F. Sense aquell intent frustrat dels uniformats potser el govern no s’hagués posat les piles. És a dir, si el fallit cop d’estat va servir per posar els militars al seu lloc, ja el podem donar per bo. I qui diu els militars diu els guàrdies civils i personal assimilat. Quina tropa!

dilluns, 21 de febrer de 2011

Sortu

Ja fa dies que volia tornar a escriure sobre la situació a Euskadi després d’aquesta enèsima declaració de treva, així com dels moviments polítics que s’han produït des de llavors amb la constitució d’un nou partit, Sortu, com un dels episodis més remarcables. Però per una banda em feia una mica de mandra perquè és un tema sobre el que sembla que ja s’hagi dit tot, i per l’altra sóc conscient que amb un assumpte tan delicat com aquest sempre hi ha lectors que es poden sentir molestos amb segons quines opinions. Per tant, tractant-se d’un tema que fereix algunes sensibilitats, avui intentaré ser especialment respectuós amb les persones que discrepen de la meva opinió, una opinió que, per altra banda, és prou coneguda pels lectors habituals d’aquest blog. Per posar només un exemple, segueixo pensant que al marge del que diguin algunes sentències judicials hi ha una diferència molt clara entre una banda terrorista i un partit polític, i em resisteixo a admetre que puguin ser la mateixa cosa com alguns jutges pretenen. Em resisteixo a creure que el 10/15 per cent dels votants bascos justifiquin la violència i, per tant, a acceptar que la societat d’Euskadi estigui tan malalta com alguns ens volen fer creure.

Ja he explicat en altres ocasions que quan amb el suport legal de la llei de partits (al meu parer, una llei nefasta) s’han prohibit determinades opcions polítiques, la primera conseqüència pràctica és que l’actual parlament d’Euskadi no representa el poble d’Euskadi. Per ser més precisos, no el representa fidelment. Ens agradi o no, hi ha un sector de la societat basca format per votants potencials de l’esquerra independentista no violenta que no ha pogut votar la seva opció. Els experts diuen que l’actual govern d’Euskadi no hi seria si aquests votants no s’haguessin hagut de quedar a casa en les darreres eleccions. Quan comentes aquesta peculiaritat electoral amb els populars i els socialistes sempre tenen la resposta a punt i ben apresa: que votin qualsevol altre partit, com si els votants d’aquests partits d’obediència espanyola fossin els més indicats per donar consells a un independentista basc sobre el sentit del seu vot. Les coses no són tan senzilles, i el fet és que estem parlant d’uns ciutadans que no poden votar l’opció política que els agradaria. Per això deia abans que el parlament no és un reflex massa fidel de la societat basca, perquè hi han uns quants bascos que no hi són representats tot i la seva voluntat de ser-hi. Òbviament l’actual govern d’obediència espanyola sorgit d’aquest parlament pateix de les mateixes mancances.

Cal recordar que, segons els deixin votar o no, els votants independentistes d’esquerres són els que fan decantar la balança cap a una banda o l’altra de l’espectre polític basc. Doncs bé, amb el suport d’una justícia espanyola que, com no podria ser d’altra manera, veu amb molt poca simpatia qualsevol moviment independentista, els polítics d’obediència espanyola es proposen que també aquest nou partit sigui declarat il·legal. L’objectiu és clar: que aquests votants potencials segueixin sense votar. No tinc cap dubte que a nivell humà tothom voldria veure la desaparició del terrorisme. Repeteixo, a nivell humà. Però no tinc tant clar que també sigui així a nivell polític. Escoltant aquests dies a segons quins personatges sembla que aquesta treva els faci nosa, i cada dia tinc més dubtes sobre quina és la seva veritable voluntat, en tant que polítics, sobre el futur d’Euskadi. Saben que el dia que s’acabi aquest malson alguns dels que ara tenen un discurs polític bàsicament centrat en el terrorisme es quedaran sense discurs, sense clientela i potser sense feina.

divendres, 18 de febrer de 2011

Barcelona 1939-2011: de Mateu a Hereu

Franco traspassà l’any 75 del segle XX, quan una bona part de la població actual encara no havia nascut. Des de llavors ha plogut molt. Doncs bé, a finals d’aquella dècada, la dels 70 del segle passat, com qui diu amb el cos de Franco encara calent, a l’ajuntament de Barcelona ja manaven els socialistes. La Generalitat encara no existia però els socialistes ja estaven instal·lats a l’ajuntament. Durant tota la dècada dels 80 no se’n van moure. I tota la dels 90. I tota la primera dècada del segle XXI. I ara ja som a la segona dècada d’aquest segle i encara hi són. Les persones que ara tenen quaranta anys només en tenien vuit quan els socialistes van prendre possessió dels despatxos de la plaça de Sant Jaume, banda mar. Des que tenen ús de raó aquestes generacions només han vist l’equació ajuntament = socialisme. Les persones que ara tenen cinquanta anys van entrar a la universitat quan els socialistes ja manaven a l’ajuntament. Alguns d’aquells universitaris després es van casar, van tenir fills i ara ja són avis, i els socialistes encara hi són. Durant els darrers setanta-dos anys Barcelona només ha tingut alcaldes franquistes o ben vistos pel franquisme i alcaldes socialistes, i es dóna la particularitat que tots menys un (Narcís Serra) van arribar al càrrec no per la via electoral sinó per la digital. De Miquel Mateu (a la foto) a Jordi Hereu.

No són prou contundents aquestes dades? No semblen argument suficient per imposar-nos tots plegats una reflexió a fons que pugui propiciar un canvi polític? O és que potser els avantatges de l’alternança política no acaben de fer el pes als barcelonins? Sigui com sigui, és bo rumiar-hi. Ep, sense que això representi treure cap legitimitat als socialistes, però potser ja comença a ser hora de ventilar aquells despatxos i permetre que hi entrin persones i -sobretot- idees noves. I dit això, no em sembla malament que mentrestant Hereu i Tura es disputin aquests dies qui ocuparà molt previsiblement el càrrec de cap de l’oposició a l’ajuntament. No és una feina gaire agraïda però algú l’ha de fer, no? Vull aclarir que situar els socialistes a l’oposició no resulta gens agosarat sinó que és el que es desprèn de totes les enquestes publicades fins ara.

Els barcelonins tornarem a tenir aviat la clau del nostre futur. Aprofitem-la! Quan arribi el mes de maig meditem-hi a fons i votem a qui ens sembli que ho pot fer millor, que m’atreveixo a dir que no seran els que hi han ara. Tants anys seguits del mateix partit al govern assequen les idees, i sense idees només poden sorgir actuacions municipals prepotents, decisions equivocades, corrupcions que sovintegen massa, propostes de futur estrafolàries i, en definitiva, més del mateix. És això el que volem els barcelonins?

dimecres, 16 de febrer de 2011

Sector espanyolista vs. sector catalanista

Francesc Vallès és un diputat de la franquícia catalana anomenada PSC(PSC-PSOE); per entendre’ns, el PSOE de Catalunya. Vallès és el coordinador dels 25 diputats d’aquesta franquícia al parlament espanyol i formaria part del conegut com a sector espanyolista del partit que, tenint en compte d’on surten els vots, és sens dubte el majoritari. Per aquest diputat la solució als problemes de la franquícia passaria per una major integració en el PSOE, i ha tingut la valentia de explicar-ho públicament en una entrevista. És d’agrair que de tant en tant els polítics s’expressin dient allò què pensen prescindint d’altres consideracions, i des d’aquest punt de vista les declaracions de Vallès són d’agrair.

Altres companys del partit agrupats en el conegut com a sector catalanista, que tenint en compte d’on surten els vots és clarament minoritari, diuen exactament el contrari. Consideren que per resoldre els creixents problemes de la franquícia seria convenient marcar una major diferenciació a Madrid, i fins i tot tornen a parlar de l’oportunitat de recuperar el grup parlamentari propi que ja havien tingut fa trenta anys. Uns propugnen més dependència del PSOE i els altres diuen que en volen menys. Quan les coses van bé tot és vaselina però quan, com passa ara, es comencen a tòrcer, sorgeixen les discrepàncies. Tot plegat molt humà.

Segurament ambdues tendències tenen raó, cadascuna la seva raó. Els seus respectius objectius no sempre són coincidents i, per tant, les solucions tampoc poden ser les mateixes. Si ens ho mirem amb els ulls del sector majoritari la seva prioritat és Espanya, mentre que si ho fem amb ulls del sector catalanista, l’objectiu prioritari és o hauria de ser Catalunya. El problema es presenta quan s’ha d’optar, quan, com passa sovint, els interessos d’Espanya són contraris als interessos de Catalunya. Fins ara la franquícia catalana ho tenia clar: en cas de conflicte o dubte, sempre a favor d’Espanya. És de suposar que a partir d’aquesta major integració amb el PSOE que proposa Vallès la prioritat d’Espanya sobre Catalunya més aviat s’enfortirà. La conclusió és que el sector catalanista ho té cru, i potser més aviat que tard s’haurà de buscar la vida política fora d’aquestes sigles. O oblidar-se del seu suposat catalanisme, que és el que molts han fet fins ara.

dimarts, 15 de febrer de 2011

Pa negre, llei Sinde, analfabetisme digital

Ahir els goyas guanyats per Pa negre eren notícia de portada a quasi tots els diaris catalans i espanyols. Però com que encara no l’he vist no parlaré de la pel·lícula. L’acte de diumenge tenia el morbo afegit sobre el discurs que faria el president de l’acadèmia, que poc abans havia presentat la dimissió a la ministra del ram per les seves públiques discrepàncies sobre la millor forma de defensar el cinema espanyol. Diumenge a Madrid uns quants tenien ganes de passar comptes: gent del ram del cinema, mitjans d’informació i polítics.

Per exemple, alguns, més que parlar de l’èxit d’una pel·lícula catalana clarament guanyadora dels goyas parlaven de la conseqüència no buscada del càstig dels acadèmics a altres pel·lícules igualment candidates als premis. Com intentant treure mèrits a Pa negre. Com dient que més que votar a favor de Pa negre els acadèmics van votar en contra d’alguns del seus col·legues, i de retruc en va sortir beneficiada Pa negre. Potser és que no havien vist la pel·lícula i per això no gosaven parlar-ne, i llavors van sortir amb aquestes estranyes elucubracions mentals. Vull pensar que darrere de tot això no hi ha res en contra del fet que la gran guanyadora de la nit del cine espanyol hagi estat una pel·lícula catalana. Ho vull pensar però segons com es miri ho pot semblar.

Em va agradar el discurs del president de l’acadèmia, que es pot resumir en aquesta afirmació: Internet no és el futur, como alguns creuen. Internet és el present. Aquest senyor ho ha vist clar. En comptes de negar la realitat i amagar el cap sota l’ala, en comptes d’intentar posar portes al camp donant suport a una llei, l’anomena llei Sinde, que els experts diuen que ja ha nascut morta, aquest senyor ens demostra que ha fet els deures i que toca de peus a terra. Mentrestant la ministra encara no ha baixat de la figuera analògica, i ha tirat endavant una llei que segurament ha estat redactada per uns grans experts analògics, però que han demostrat ser uns perfectes analfabets digitals. No és incompatible. La pròpia ministra n’és un altre bon exemple.

dilluns, 14 de febrer de 2011

La mida importa

Podríem parlar, per exemple, de les diferències que hi han entre un estatut, un estatut retallat i un estatut doblement retallat. Tots tres són estatuts, sí, però es pot donar el cas –de fet, es dóna- que el primer i l’últim no s’assemblin de res. Alguns anem una mica més enllà i ni tan sols acceptem l’estatut del 2005 aprovat pel Parlament, ni tampoc l’estatut retallat aprovat posteriorment en referèndum, ni menys encara les escorrialles que finalment ens ha deixat el Tribunal Constitucional d’Espanya. Ara bé, mentre no tinguem una constitució pròpia ens tocarà regir-nos una temporada per aquestes escorrialles. Més endavant ja arribarà el referèndum i, si es guanya, la constitució catalana.

La mida importa. És evident que no és el mateix viatjar en un petit Smart que fer-ho en un gran Lexus. Tots dos són cotxes i tots dos tenen quatre rodes, però en poc més s’assemblen. Tot i tractar-se de dues peces de fruita, no és el mateix menjar-se una poma que un gra de raïm. La forma de viatjar no té res a veure segons quin cotxe s’utilitzi, i si per postres només et deixen menjar un gra de raïm et quedaràs amb una lògica sensació de gana. Entre un estatut retallat de colònia i una constitució d’estat passa exactament el mateix. És aquesta sensació de gana la que ens queda a molts catalans, que no pretenem empatxar-nos però almenys sí que ens agradaria deixar de passar gana amb les minses engrunes que ens retorna la metròpoli. Volem el nostre Lexus i la nostra poma i només ens tornen un Smart i un granet de raïm.

Fa sis anys no se’ns va plantejar viatjar en un cotxe qualsevol, sense especificar-ne les característiques, ni que ens menjaríem una peça de fruita, així, en abstracte. Fa sis anys es van concretar tots els detalls (marca i model del cotxe, tipus de fruita, etc.). És a dir, els catalans vam decidir que viatjaríem en un determinat cotxe i que ens menjaríem una peça de fruita molt concreta. Catalunya no s’hauria de conformar amb res que quedi per sota d’allò que l’any 2005 va decidir el Parlament per majoria absoluta. Allò va ser l’expressió de la voluntat majoritària dels catalans. Aquell text hauria de ser el catàleg de mínims. I ja que hi som, potser tampoc és sobrer recordar un altre petit detall, i és que tant el Lexus com la poma, encara que ara no els tinguem, els hem pagat nosaltres. És a dir, no s’està demanant que ens regalin res sinó que ens tornin quelcom que ja tenim pagat amb escreix. Per això la mesquinesa espanyola encara sap més greu, perquè ens estan negant allò que és nostre.

divendres, 11 de febrer de 2011

El món al revés

Imagineu-vos que algú us deu diners i no hi ha manera que us pagui. L’aneu a veure al seu despatx per fer una mica més de pressió i després de molt discutir us promet que aviat us pagarà una part del deute. Dels interessos evidentment ni se’n parla. Torneu a casa sense cap xec però amb uns copets a l’esquena i una promesa vaga de rebre’l aviat. Us conformeu amb aquesta nova promesa (quin remei us queda!), i ara us torna a tocar esperar que el creditor no s’oblidi d’aquest nou compromís i us pagui aviat allò que és vostre.

Mas ha tornat de Madrid amb el compromís de Zapatero que es mirarà amb bons ulls un deute de l’any 2008 que Espanya té amb Catalunya. Cap referència als deutes posteriors ni al famós deute històric. També ha rebut el compromís de Zapatero que es mirarà amb bons ulls que Catalunya mentrestant pugui endeutar-se (escanyar-se) una mica més, un endeutament que segurament no seria necessari si es cobrés el que s’ha de cobrar quan toca i no es perdessin tants diners pel camí. Això és tot el que s’ha dit en públic després del viatge de Mas a Madrid. Alguns ja l’han batejat com un nou episodi del peix al cove. Aquí no hi entraré, les definicions i les opinions són lliures.

Cóm han reaccionat les altres autonomies, els partits polítics d’àmbit estatal i altres institucions de l’estat? Doncs ho han fet queixant-se en veu alta i dient que Catalunya és una región privilegiada, que això no pot ser, que Espanya i en el seu nom Zapatero s’han abaixat els pantalons davant d’una Catalunya garrepa, insolidària i antipàtica, que els catalans sempre estem demanant més, i tot aquell seguit de greuges, insults i desqualificacions anticatalanes que ja coneixem. No se sap ben bé per què però en aquest contenciós sempre hi ha qui busca convertir la víctima en botxí. El món al revés.

dijous, 10 de febrer de 2011

Un marquesat reial per distreure el personal

El desprestigi dels títols nobiliaris es posa novament de manifest quan se’n concedeixen de nous i veus els mèrits que han fet alguns dels agraciats per esdevenir marquesos. Segurament una de les poques atribucions oficials que té en exclusiva el rei d’Espanya sigui la d’atorgar títols nobiliaris als seus súbdits. Una altra és la de tutejar-los per sistema. I encara hi podríem afegir una gestió opaca del generós pressupost que l’estat posa a la seva disposició. Ara s’han concedit uns quants marquesats més, i entre els agraciats hi ha un seleccionador de futbol que té el mèrit d’entrenar un equip que jugant en terres africanes va fer un gol que valia un campionat. Un gol que pel que s’ha vist ara també valia un marquesat. En fi, això és el que dóna de si la monarquia, títols nobiliaris a canvi de gols, i poca cosa més. I mentre comentem aquestes bajanades, com ara mateix estic fent jo, no es parla dels temes realment importants que preocupen a la gent com pot ser, per posar només un exemple, el dèficit fiscal insostenible que suporta Catalunya amb un estoïcisme difícil d’entendre.

Però no em sento gens ofès com s’han sentit alguns pel marquesat concedit a l’entrenador de la roja, ni em sentiria ofès si aquests títols portessin incorporada alguna assignació pecuniària provinent de l’estat espanyol. Això seria només la xocolata del lloro. El que de veritat sorprèn i ofèn és que a l’Europa del segle XXI hi hagi un rei en exercici que va ser escollit per un dictador. Estem parlant d’un país que fa trenta i pocs anys va optar per la via democràtica. Un país que ho ha anat renovant quasi tot, fins i tot les estàtues d’en Clarà, però que mai no s’ha atrevit a sotmetre a votació popular i democràtica la figura del seu cap d’estat. Són coses que no deixen de cridar l’atenció.

Espero que no se’m mal interpreti. No estic insinuant el clàssic debat entre monarquia i república, sinó posant negre sobre blanc l’expressió pública d’unes mínimes exigències democràtiques que molts no entenem perquè encara no s’han atès. Al meu entendre, en una democràcia la figura del cap d’estat també s’hauria de sotmetre a votació cada ics anys, i si després s’acorda dir-ne monarquia, cap problema. El nom no fa la cosa, però en una democràcia es vota. Ve-t'ho aquí! Perdoneu, però algú ho havia de dir.

dimarts, 8 de febrer de 2011

Marxi, dona, marxi!

"Que la gent m’oblidi, vull anar-me’n a Mallorca". Així de clar s’expressa Imma Mayol, cinquena tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona. Evidentment ho diu ara que sap que els seus perdran les eleccions. Diu que vol que la gent l’oblidi però segueix concedint entrevistes. Diu que vol marxar però no acaba de marxar. I una de dues, o no sap què vol però no sap que no ho sap, o directament ens enreda. Perquè dues coses són evidents. La primera és de sentit comú. Si segueix fent declaracions la gent no l’oblidarà. La segona és una pura obvietat. Si vol anar-se’n a Mallorca, només cal que vagi a l’aeroport i agafi el primer avió cap a Palma. El que és segur és que quan marxi aquí pocs la trobaran a faltar. S’haurà acabat el risc que torni a promoure disbarats com el d’intentar construir un hotel de luxe per a gossos al barri de Pedralbes, precisament allà on no la vota ningú. I quan dic ningú, vull dir ningú. No em voteu, oi? Doncs us hi portaré els gossos. Si marxa també tindrem la tranquil·litat que ja no ordenarà arrancar més arbres amb l’excusa declarada d’eixamplar les voreres, i la no declarada de suprimir els aparcaments, que és una de les seves dèries. Aneu al barri de Gràcia, el seu districte, i pregunteu als veïns.

Mayol és l’expressió municipalista d’aquesta filosofia barata que diu que els cotxes i les fàbriques són l’origen de tots els mals i s’han de perseguir fins a la seva total supressió. Tot amb la justificació d’aquest talibanisme verd que no admet discussions per part de qui ens el vol encolomar peti qui peti. És així perquè ho dic jo, i punt. És la nova religió laica que de mica en mica es va carregant l’activitat econòmica d’aquest país. És aquesta pretesa superioritat moral dels que fins fa quatre dies eren comunistes i ara s’anomenen ecologistes, i que per demostrar-ho es retraten anant en bicicleta. Tot això és Mayol, una senyora que em treu de polleguera, i sé que no sóc pas l’únic que experimento aquest rebuig. Ara diu que marxa. Doncs a veure si és veritat i d’una vegada per totes els barcelonins ens podem treure aquest malson de sobre.

PS: ara m’adono que avui potser he sostrejat un pèl massa. Però la senyora s’ho mereix, i tant que s’ho mereix! Marxi, dona, marxi!

dilluns, 7 de febrer de 2011

Un entranyable esmorzar a Rubió

Un dia del mes de desembre de l’any passat vaig rebre una telefonada de la Maria Rosa, a qui no coneixia personalment però que em va donar determinades pistes per poder saber de qui es tractava. Aquella inesperada trucada era per convocar-me a un esmorzar que tindria lloc al cap de dos mesos, amb la particularitat que l’únic lligam dels convocats a la trobada era que tots pertanyem a una família d’origen igualadí que té com a primer titular documentat a un senyor que es deia Josep Carles (l’escut reproduït a la dreta l’he trobat a internet, però no en garanteixo la seva autenticitat), i que va arribar a Igualada a principis del segle XVIII, ara fa quasi tres-cents anys. Jo no em dic Carles ni de primer ni de segon cognom però la meva avia paterna es deia Clara Carles Torras (1893-1958). L’avia Clara, Clareta com ahir vaig saber que era coneguda familiarment, era una de les set persones descendents directes d’aquell senyor, els germans Carles Torras (Francisca, Bartomeu, Bonaventura, Pere, Josep, Clara i Mercè), els descendents de les quals érem els convocats a l’esmorzar. D’aquí ve la justificació d’aquella sorprenent convocatòria. Allò ja es veia que prometia.

Tot i saber que no coneixeria pràcticament a ningú vaig dir que hi aniria, i ara tinc molt clar que no anar-hi hagués estat un error per part meva. Han passat dos mesos des d’aquella trucada i finalment l’esmorzar de forquilla va tenir lloc ahir diumenge a Rubió, un petit poble de la comarca de l’Anoia, més concretament de l’Alta Anoia. Un lloc que jo no coneixia. Segons els organitzadors ens vam aplegar unes 110 persones, i tot i que com deia abans alguns dels assistents no coneixíem pràcticament a ningú, va ser un acte molt entranyable. Tot va anar com una seda. Vaig poder saludar a parents meus molt simpàtics i agradables que evidentment no coneixia, i dic parents ja que al capdavall allà tots érem parents, propers o llunyans, directes o sobrevinguts.

Paral·lelament a aquesta iniciativa se’ns va anunciar que ara s’està preparant un llibre amb la història d’aquesta família, és a dir, que el retrobament familiar no es limitarà només a l’esmorzar d’ahir sinó que quedarà perfectament documentat. Vull per tant aprofitar aquesta ocasió per agrair la bona tasca portada a terme pels organitzadors de la trobada, encapçalats per en Pere. Vaig observar que la gent en sortia molt satisfeta, i no s’ha d’oblidar que perquè això passi sempre hi ha algú que se n’ha cuidat fins a l’últim detall. Ho dic perquè ahir no va fallar ni tan sols l’últim detall, aquest en forma d’un artístic punt de llibre commemoratiu fet amb genuïna pell igualadina, com no podia ser d’altra manera tractant-se d’una família d’Igualada. Ara només ens cal esperar que aviat podrem llegir el llibre anunciat, i mentrestant vull reiterar el meu agraïment als organitzadors per aquesta fantàstica iniciativa.
***
Recordatori: els ressaltats en color blau corresponen a enllaços relacionats. Clicant-hi a sobre, apareixerà l’enllaç corresponent.

***
Afegitó del 9/2/2011: algunes fotos de la trobada.

***
Afegitó del 10/2/2011: la crònica de L'Enllaç, també en versió pdf.

divendres, 4 de febrer de 2011

Caixes i diputacions

Deixem de banda la delicada situació financera d’algunes caixes d’estalvis. Deixem també de banda que, amb més o menys urgència, algunes necessitin prendre determinades mesures dràstiques de sanejament per tal d’assegurar-ne la seva viabilitat futura. Dit això, com a principi general trobo molt positiva la reconversió de les caixes en bancs. Fins ara i amb alguna excepció, com que les caixes no tenien amo allò era un veritable campi qui pugui. Darrere d’una caixa hi ha la corresponent institució política que la controla. Evidentment no tots els casos són comparables doncs aquesta relació està molt més marcada en unes entitats que en altres. Per altra banda, les caixes juguen al mercat però fent la competència deslleial als bancs que sí que tenen uns amos exigents, i quan dic exigents vull dir que lògicament pretenen ser retribuïts amb uns dividends fruit dels beneficis generats per l’entitat. Mentre els bancs tenen un control i unes exigències per part del seu accionariat les caixes no tenen accionariat. Les caixes tenen les seves assemblees, sí, però tots sabem cóm es maneguen aquests actes, i cóm es trien els consellers de les caixes més polítiques. Vaja, si no fos perquè em podrien titllar de xenòfob, diria que la gestió de determinades caixes és el que més s’assembla a un berenar de negres.

Un exemple molt clar de fins on es poden arribar a deteriorar les coses fruit del peculiar estatus de les caixes el trobem en la relació que hi ha entre Catalunya Caixa i la Diputació de Barcelona, una institució política que el dia que canviï d’amos, d’amos polítics s’entén, i s’hi faci una auditoria ben feta i amb ganes de saber tota la veritat, estic segur que ens donarà moltes sorpreses. Sé que ara seré molt esquemàtic, potser massa i tot, però intueixo que qui mana a Catalunya Caixa i qui mana a la Diputació de Barcelona és el mateix sanedrí format per un grup molt reduït de personatges que tenen una bona entrada, i potser despatx propi i tot, al carrer Nicaragua de la ciutat de Barcelona, allà on hi tenen els despatxos els delegats del PSOE a Catalunya. Aquest sanedrí decideix a qui es concedeixen els crèdits polítics i a qui se’ls perdonen si convé. Tot es fa amb els coneguts criteris d’opacitat i amiguisme polític que tantes vegades s’han denunciat. La gestió professional sovint queda molt en segon terme i els resultats estan a la vista.

Per tant, benvingut sigui aquest nou plantejament de les caixes. Ara almenys les caixes tindran un amo exigent a qui se l’hi hauran de retre comptes. Intueixo que la primera conseqüència d’aquests canvis serà que les caixes s’hauran de dirigir amb criteris estrictament professionals, deixant de banda la política. Ja per acabar, la defensa de l’obra social de les caixes no justifica els disbarats que s’han fet fins ara, però l’obra social és un tema que deixarem per un altre dia. Cal recordar que el fet que les caixes no tinguin amo només vol dir que quan van mal dades i se les ha d’ajudar es fa amb diner públic. I això és exactament el que està passant ara.

dijous, 3 de febrer de 2011

Egipte

Des de fa uns dies obrim els diaris amb Tunísia i Egipte a les portades. A Tunísia no hi estat mai però a Egipte sí, i em va agradar molt haver-hi anat. No tinc cap queixa d’aquell viatge, al contrari, al marxar del Caire vaig dir-me que algun dia hi tornaria amb més calma. Però ara, observant els esdeveniments d’aquests dies, penso que els que viatgen a països governats per dictadors són també en alguna mesura responsables de la consolidació d’aquestes dictadures. I ho dic perquè estic convençut que sense els ingressos generats pel turisme aquests règims dictatorials tindrien molt menys recorregut. Per tant, penso que d’entrada potser ens tocaria entonar un mea culpa per la part que ens toca, i almenys en el meu cas estic disposat a entonar-lo sense recances.

També hi ha qui diu que sense el suport dels ingressos generats pel turisme aquella gent encara les passaria més magres. Bé, és un altre plantejament que segur que té la seva part de veritat. Si més no, és una bona excusa per justificar-nos nosaltres mateixos quan decidim viatjar a segons quines destinacions. Sigui com sigui, sempre que he anat a determinats països se m’ha plantejat aquest dilema, de la mateixa manera que potser es feien un plantejament similar els turistes que venien a Espanya fa cinquanta anys. Això suposant que aquells turistes es plantegessin que anaven a passar les vacances no només a una destinació de sol, platja, toros i sangria barata sinó també a un país governat per una dictadura. Admeto que potser és massa suposar. De la mateixa manera que potser també és molt suposar que qui va a passar una setmana a Varadero es plantegi que, ni que sigui indirectament, està donant suport a la dictadura cubana dels germans Castro.

Bé, segueixo pensant que fer-se aquests plantejaments diguem-ne morals no és gens gratuït, i menys aquests dies. El debat és obert. Intueixo, però, que no ens posarem d’acord. I com deia abans, a Egipte hi penso tornar algun dia, però vull pensar que quan hi torni allà hi haurà un règim més presentable que el d'ara.

dimecres, 2 de febrer de 2011

El futur que ens espera

Amb totes les excepcions que hi vulguem posar m’atreviria a assegurar que, com a norma general, el món evoluciona sempre en sentit positiu. Si parlem en termes generals, ara es viu millor que fa cinquanta anys, i d’aquí cinquanta anys intueixo que es viurà millor que ara. Ningú nega que al món hi ha molta pobresa però tots els indicadors diuen que n’hi ha menys que abans, i que els índexs de misèria tenen tendència a seguir disminuint. Aquesta podríem dir que és la norma general, i les excepcions puntuals no deixen de ser això, excepcions que confirmen la regla.

Ara podríem estar davant d’una d’aquestes excepcions. Els experts vaticinen que, per primera vegada en molt temps, la generació que segueix a la nostra viurà pitjor que nosaltres. Els experts afegeixen que nosaltres hem viscut clarament per sobre de les nostres possibilitats. Hem estirat més el braç que la màniga i ara s’hauran de compensar els excessos comesos fruit de la nostra irresponsabilitat, i en bona mesura tot això ho haurà de pagar la generació que segueix a la nostra. Les expectatives no són certament gaire engrescadores. Però tot i això, és d’esperar que aquesta baixada de nivell serà de caire temporal i aviat es tornarà al ritme normal que dèiem abans. Aviat poden ser, però, uns anys, i tot dependrà de les nostres actituds davant d’aquesta nova realitat certament incòmoda que ens ha tocat viure.

Què es pot fer per tal de pal·liar aquests foscos vaticinis? No hi han receptes màgiques però sens dubte s’haurà de treballar més, i segurament guanyant menys. És a dir, allò d’arribar a una entrevista de feina i preguntar quan són les vacances i si els divendres es plega al migdia s’haurà d’anar oblidant. Els experts ens diuen que per tal de superar una situació difícil com aquesta tots haurem de ser més competitius en les nostres activitats professionals. Tocarà treballar més però, bàsicament, tocarà treballar millor. La fita és que el nostre país torni a ser competitiu en la línea dels països del nostre entorn que més ens fan la competència. Però per assolir aquesta fita s’imposa que tots plegats fem primer un exercici de realisme. Per saber on volem arribar primer de tot hem de saber on som, i sovint tinc la sensació que d’això encara no en som prou conscients.