.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 29 d’abril de 2011

El Petit Príncep

No fa gaire vaig conèixer l’existència d’una associació sense ànim de lucre anomenada El Petit Príncep de Catalunya, que té entre els seus objectius fomentar el coneixement i els valors del llibre El Petit Príncep : l’amistat, la solidaritat, la pau, la diversitat, la tolerància, els drets humans, etc. Si creieu que el tema us pot interessar, a la seva web hi trobareu totes les informacions sobre les activitats que porten a terme a l’entorn de l’obra més coneguda de l’escriptor, poeta i aviador francès Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944). Llegeixo que associar-s'hi només costa un euro al mes.

dijous, 28 d’abril de 2011

Rejoveniment o gerontocràcia amb xandall?

Sempre he cregut que el sentit del ridícul no és necessàriament quelcom negatiu, i d’aquí que consideri esperpèntic que s’intenti minimitzar el declivi físic i intel·lectual del compañero Fidel vestint-lo amb uns ridículs xandalls tan llampants que semblen comprats al mercadillo de la cantonada. Però veient que el dictador de Caracas també porta sovint uns xandalls similars, dedueixo que els assessors de moda cubans i veneçolans potser es deuen haver inspirat en les mateixes tendències. En fi, contra gustos... dictadors amb xandall. I el sentit del ridícul dels dictadors? Zero, però això tampoc és cap novetat. Modes a banda, voleu saber què passa a Cuba, explicat des de la mateixa Havana? No cal que llegiu el Granma, és una avorrida pèrdua de temps; llegiu el blog de la Yoani Sánchez, i segur que m’agraireu el consell.

Ara s’ha celebrat el 6è Congrés del Partit Comunista de Cuba. A partir d’aquell article que vaig publicar l’any 2007 i que de forma privada em va generar alguna felicitació i més d’una crítica (llavors aquest blog encara no tenia activats els comentaris públics), el tema de Cuba l’he tractat diverses vegades, sempre allunyat dels comentaris laudatoris sobre determinats aspectes de la política castrista. Per exemple, allò tan gastat i fals d’enaltir la sanitat i l’educació cubanes. Només cal anar a Cuba i preguntar una mica per treure’n l’entrellat. On s’operen els dirigents comunistes cubans que tenen possibilitats de sortir a l’estranger? A Cuba segur que no. Doncs no cal dir res més. Però avui en dia no crec que siguin molts els que encara defensin amb honestedat intel·lectual el model comunista. Altra cosa són els interessos particulars que pugui tenir cadascú, com per exemple aquells que viuen, i viuen molt bé, de governar països comunistes en franca descomposició.

Produeix tristesa observar el nou nucli dirigent de Cuba després que el compañero Fidel ho hagi deixat, almenys oficialment, quan està a punt de fer 85 anys. És gairebé un sarcasme veure que la tan repetida promesa de renovació i rejoveniment ha consistit en confirmar al capdavant del país a un senyor de vuitanta anys, germà de l’anterior, que també fa més de mig segle que governa, rodejat d’una majoria de personatges de la mateixa generació, uns amb guayabera civil i altres d’uniforme verde olivo. És una burla sense cap gràcia que durant el recent congrés del partit, Raul Castro, ara al capdavant del país, fes aprovar amb tota solemnitat, entre els aplaudiments generalitzats dels estomacs agraïts, una resolució que prohibeix exercir càrrecs directius més enllà de dues legislatures seguides (deu anys). El petit detall és que la mesura no l’afecta a ell, que n’hi porta més de cinquanta. Tot plegat és un insult a la intel·ligència dels cubans, que demostren tenir una paciència infinita amb els germans Castro i altres compañeros de la revolución.

dimecres, 27 d’abril de 2011

Respecte institucional i sentit del ridícul

Els polítics amb càrrec reivindiquen cada dos per tres el respecte institucional, però sovint obliden que el respecte institucional no és quelcom automàtic sinó que te l’has de guanyar cada dia. La Molt Honorable Senyora Núria de Gispert, presidenta del Parlament, va justificar la seva no participació en la recent consulta sobre la independència de Catalunya pel càrrec institucional que ocupa. Hi podem estar d’acord o no (de fet, jo no ho vaig acabar d’entendre) però si més no la seva decisió té per a alguns una certa lògica i coherència. Però pocs dies després, concretament diumenge passat, la mateixa molt honorable senyora es va exhibir disfressada a la contraportada d’un dels grans diaris espanyols, oblidant-se, llavors sí, del càrrec institucional que ocupa i prescindint, també, de qualsevol sentit del ridícul. No em vull ni imaginar què hagués passat si qui s’hagués disfressat hagués estat algun dels seus antecessors en el càrrec. Què li haguessin dit a Ernest Benach en una situació similar? No, si al final tindran raó aquells que sostenen que algunes persones, quan accedeixen a un càrrec públic, de sobte s’obnubilen i perden el món de vista. És de suposar que a partir d’ara la molt honorable senyora ja no reivindicarà per a ella el respecte institucional que dèiem abans, perquè ella soleta se'l va carregar diumenge amb aquell numeret a El País. El respecte institucional que reclamen alguns comença per l’autorespecte.

dimarts, 26 d’abril de 2011

La nostàlgia subvencionada

Durant el govern tripartit vaig criticar determinats aspectes de la Feria de Abril de Catalunya, que en l’edició d’enguany comença aquesta setmana. Doncs bé, ara que a la Generalitat hi ha un altre govern, cal renovar aquella crítica en uns termes similars. Tot i que no he visitat mai aquell sarau, mirat des de fora i amb totes les limitacions que això comporta, veig la feria bàsicament com una trobada de nostàlgics, com una demostració més de l’existència d’un sector de la població catalana que no s’ha integrat mai a Catalunya, ni possiblement té cap intenció de fer-ho. Amb totes les excepcions que calguin i salvant totes les distàncies, que són de moltes milles nàutiques, ho veig com aquells emigrants que al segle passat marxaven cap a Amèrica i es passaven el diumenge conreant nostàlgia al Casal Català de Buenos Aires o a la Casa de España de Caracas.

A la Feria de Abril, però, hi veig també molt joc polític interessat, en forma de premi que es concedeix a un determinat col·lectiu d’immigrants per agrair-los el vot, per intentar conservar-lo o per captar-ne de nou. Per això els partits polítics hi tenen instal·lades les seves casetes. I per això els seus líders hi van cada any, en unes visites gairebé obligades i sovint carregades d’un populisme vergonyós. Però amb l’excusa de la feria hi ha també un gran negoci per part dels organitzadors, un grup privat que disposa, però, d’importants ajuts de diner públic. Amb totes les excepcions que calguin, bàsicament allò s’ha convertit en un gran negoci privat que comercialitza la nostàlgia d’uns emigrants que fa anys es van veure obligats a deixar la seva terra per venir a Catalunya.

Dit això, els que deixen molt que desitjar són els governants que continuen abocant els nostres diners a la feria, prioritzant aquest sarau per davant de les necessitats de tota mena que des de l’administració pública es deixen sense atendre per manca de pressupost. Diuen que aquest any les subvencions públiques a la feria no només no s’han suprimit sinó que ni tan sols s’han retallat. Vaja, una veritable burla a la ciutadania. Una vegada més estem davant d’unes prioritats de despesa equivocades. En aquest sentit, resulta decebedor constatar que mentre van passant els anys i gairebé tot evoluciona, algunes pràctiques polítiques perverses es mantenen invariables, manin els uns o manin els altres.

dijous, 21 d’abril de 2011

Himnes i banderes

L’himne d’Espanya que va sonar ahir al camp del València es va haver d’imposar sorollosament mitjançant una guerra desequilibrada de decibels. Mentre els himnes, siguin els que siguin, no puguin sonar sense ultrapassar els nivells màxims de soroll recomanats per l’OMS i pel sentit comú, mentre no es puguin escoltar amb respecte i educació, aquest continuarà sent un país de segona i amb alguna assignatura pendent. Ens agradi o no el futbol, un dia o altre els catalans haurem de manifestar a les urnes amb quin himne ens identifiquem.

Els afeccionats del Madrid portaven banderes del seu club i banderes d’Espanya, amb o sense el toro d’Osborne incorporat. Els del Barça, banderes del Barça i banderes de Catalunya, estelades o no, amb ruc o sense. Considerant que entre els culés hi ha de tot, també persones que senten com a seves banderes que no són la meva, aquest fenomen a l’entorn de la simbologia no deixa de cridar-me l’atenció. Si com es diu sovint el Barça aspira a ser un club global, potser s’hauria d’anar pensant en una simbologia que representés millor aquesta voluntat de ser global. Que rememorant aquella afirmació de Josep Lluís Núñez feta amb tota solemnitat a l’ajuntament de Barcelona (aquesta ciutat que porta el nom del nostre club!), no ens surti un dia un president dient aquest país que té la bandera del nostre club! Tot té un límit.

dimecres, 20 d’abril de 2011

Comme d’habitude

La franquícia catalana del PSOE ha amenaçat amb votar diferent de la seva casa central quan properament es sotmeti a votació dels parlamentaris espanyols el pagament pendent d’uns diners que Espanya deu a Catalunya, i que es fa el ronso per fer-ne la transferència. D’amenaces d’aquestes ja se n’han vist unes quantes al llarg dels darrers trenta anys, i algunes per a temes bastant més greus. Però aquestes amenaces mai s’han acabat materialitzant. Tot indica que ara passarà exactament el mateix. Els 25 diputats socialistes catalans obeiran com a xaiets les instruccions de votació que els transmetin els seus franquiciadors des del carrer Ferraz de Madrid. I mentrestant els dirigents de la franquícia catalana del carrer Nicaragua de Barcelona (Iceta, Montilla, Nadal, Zaragoza...) respiraran tranquils. Res es trencarà. Com sempre. Comme d’habitude.

dimarts, 19 d’abril de 2011

Don Miguel

Amb tots els meus respectes per a les persones que es dediquen al màrqueting telefònic, deixeu-me dir que començo a estar una mica tip d’aquelles tècniques de venda consistents en utilitzar de forma repetitiva tractaments pretesament honorífics o deferents com poden ser els mots castellans don i caballero. Parlem d’aquells venedors que es permeten la llibertat de telefonar-te a hores intempestives per oferir-te quelcom que no t’interessa, i dic hores intempestives perquè per a la majoria d’aquestes trucades totes ho són. Llavors, per congraciar-se amb la persona que rep la trucada, potser es pensen que a base d’anomenar-lo don Miguel i afegir-hi un caballero cada dos per tres, talment com si visquéssim a l’oest, el client potencial els prestarà més atenció que si es dirigissin a ell de manera més natural, és a dir, tal com acostumem a fer per aquestes contrades. Això sí, don Miguel per aquí i caballero per allà, sempre en la seva llengua i gairebé mai en la llengua del potencial client a qui s’adrecen i pretenen encolomar-li el seu producte o servei. Utilitzar la llengua del client, una de les primeres coses que s’aprenen quan es vol ser venedor però que a alguns encara els sembla estrany, és una tàctica de venda o si més no de mínima educació que tampoc els hi ensenyen, i quan de forma amable els ho fas veure encara es fan els ofesos. En fi, ja s’ho faran!

dissabte, 16 d’abril de 2011

De la presa a la rajola

Intentes ajudar i poses exemples d'un munt de coses que fins ara han estat alegrement finançades amb diner públic i que es podrien perfectament retallar o suprimir i et contesten dient que fas demagògia, que això que proposes retallar és la xocolata del lloro, com volent donar a entendre que retallar 30.000 euros per aquí i 5.000 per allà són quantitats tan petites que no val la pena tocar-les. Fals. La suma de les xocolates del lloro equival al cost de mantenir obert un quiròfan o una planta d’hospital, a la millora de determinades pensions de misèria o als contractes d’uns mestres que són imprescindibles per mantenir uns mínims nivells de qualitat educativa. Per tant, entenc que és tan oportú parlar d’una petita despesa o subvenció fàcilment prescindible com d’una de grossa. El que compta és la suma final i cóm s’utilitza. Sovint oblidem que d’unes petites preses de xocolata en surt una rajola.

dijous, 14 d’abril de 2011

Fer la maleta

La setmana passada vaig estar de viatge i lògicament abans de marxar vaig haver de fer la maleta. Mentre la feia em van venir al cap aquestes reflexions i he pensat que de cara a les vacances de Setmana Santa, o Festes de Primavera com ridículament les anomenen alguns, era un bon moment per tocar un tema tan banal com el de fer la maleta.

Recordo que fa anys feia la maleta amb uns criteris molt diferents dels d’ara. Abans sempre incloïa a la maleta algunes coses d’aquelles que es coneixen com els per si. Per si plou, per si fa fred, per si fa calor, etc. Ara no, ara quan viatjo sé mes o menys amb quin temps em trobaré i per fer la maleta em complico molt menys la vida. I sé que en cas de necessitat, sigui allà on sigui sempre em puc comprar un paraigües. I qui diu un paraigües diu un jersei o un parell de mitjons. I en qualsevol cas, si et mulles una mica tampoc passa res. La part positiva d’aquesta evolució cap a la simplicitat a l’hora de fer la maleta és que a mesura que he anat deixant de banda els per si, fins a no incloure-n’hi pràcticament cap, la meva maleta cada vegada ha esdevingut més ràpida de fer i més lleugera de portar.

Un altre canvi que he experimentat en la forma de fer la maleta està relacionat amb els controls de seguretat dels aeroports. Aquest és un tema que abans no tenia importància però ara les xulesques actituds dels prosegurs de torn les has de tenir molt en compte a l’hora de fer la maleta, especialment si com és el meu cas et mous amb equipatge de mà. I si no vols enfadar-te s’han de complir totes les normes, encara que siguin unes normes totalment ridícules. Sé per experiència que és inútil discutir amb els prosegurs dels aeroports; ells sempre tenen raó... encara que no la tinguin. I si el passatger es posa tonto, que de vegades hi té tot el dret, ells li poden fer perdre l’avió. Així que poca broma amb els prosegurs, que com no es cansen de repetir quan et queixes ells solo cumplen órdenes. I això és tot, que un tema tan banal com el d’avui tampoc dóna per gran cosa més.

dimecres, 13 d’abril de 2011

Diumenge, més

Primer la vicepresidenta Ortega ens diu que va anar a votar a la consulta de diumenge, però no ens explica en quin sentit ho va fer. Hi té tot el dret, a votar i a no explicar el seu vot. Només faltaria!

A continuació Duran i Lleida, que no va anar a votar, ens diu que Ortega ha votat “no”. En fer-li veure que estava violant el secret de vot d’Ortega, Duran afegeix que ho explica “perquè li dona la gana”, i que té el permís de la senyora Ortega per fer-ho. Potser sí, però és estrany que no ho expliqués ella mateixa, i que permetés que es fes públic el sentit del seu vot per persona interposada.

Per acabar-ho d’embolicar, entra en escena Marta Ferrusola i ens assegura que Ortega ha votat “sí”, i tampoc sabem cóm ho sap, tenint en compte que el vot és secret.

És evident que a la coalició governant hi ha un cert nerviosisme, i també és més que evident que aquí hi ha algú que menteix descaradament. És impossible que tots tres diguin la veritat. Però també podria ser que tot plegat fos només una coordinada cortina de fum per tal d’evitar que mentrestant es parli d’altres temes que tots tenim al cap.

dimarts, 12 d’abril de 2011

Diumenge

Vaig trobar un pèl ridícul que a la premsa catalana d’ahir es parlés en termes de “gran èxit” i fins i tot d’“eufòria” sobre la minsa participació del vint per cent a la consulta de diumenge. En fi, tot depèn de com es miri i de la cota on posem el llistó, però d’entrada penso que tot plegat ens aniria millor si fóssim una mica més exigents amb nosaltres mateixos. I les coses són com són, un vint per cent de participació és quelcom molt discret, aquí i a l’Uruguai. Dit això, que un de cada cinc barcelonins s’hagi acostat a les urnes del Barcelona Decideix per a una consulta no vinculant és certament una dada força remarcable, però sempre tenint molt present que els altres quatre no hi van participar. Però ara no cometré l’error, com ja es fa des de determinada premsa, d’atribuir als abstencionistes el sentit del seu vot. En democràcia les normes són clares. És a dir, qui no vota, no vota. Només val el vot de qui exerceix el sufragi, no la suposada intencionalitat de qui s’absté d’anar a votar.

Posar com a excusa que la consulta de diumenge no era vinculant tampoc justifica res. Tampoc eren vinculants altres referèndums com el de la Nato, tot i que aquells eren oficials, i no per això es va posar com a excusa per justificar un baix índex de participació. A partir d’aquí, però, es pot afirmar que els barcelonins són independentistes, encara que més del vuitanta per cent no votessin a favor d’aquesta opció, sigui perquè es van quedar a casa o perquè hi van votar en contra. Allò que dèiem abans, en democràcia qui no vota, no vota, i diumenge a Barcelona es va votar majoritàriament a favor de la independència.

I a partir d’ara, què? A partir d’ara toca fer molta pedagogia per tal que el referèndum oficial que tard o d’hora s’acabarà convocant amb tots els ets i uts tingui una participació com a mínim del cinquanta per cent del cens electoral. Per sota d’aquest llistó serà difícil tirar endavant un procés que per alguns excessivament optimistes ja és imparable, i per altres que toquen més de peus a terra encara té moltes assignatures pendents. Resumint-ho amb una senzilla pregunta: n’hi ha per tirar coets? La meva resposta és que no, que encara hi ha molta feina a fer. Però això sí, el camí es fa pas a pas, i el de diumenge té també la seva importància.

dilluns, 11 d’abril de 2011

Retallades amb criteri equivocat

És un clam generalitzat que abans de retallar el personal d’atenció sanitària, llits i altres recursos dels hospitals públics s’haurien de suprimir moltes altres coses menys importants pel benestar general de la societat. Tothom ho diu, però a l’hora de posar nom a aquestes altres coses fa una mica de mandra. Doncs bé, ara mateix se m’acuden unes quantes d’aquestes altres coses. Per exemple, l’activitat política de les diputacions i consells comarcals; les festes majors, carnavals i altres saraus pagats amb fons públics; les subvencions al cinema, a la música i a la premsa; les subvencions a la majoria d’oenagés que tenen com a lemes català bo busca negre pobre, amics dels indis guatemalencs, solidaris amb el ruc català i similars; els assessors dels alts càrrecs; la majoria dels cotxes oficials de les administracions i organismes públics; la munió de publicacions que editen aquestes administracions i que no llegeix ningú; l’esquiada del 2022; l’Agència Catalana de Notícies, que em diuen que no ha parat de perdre diners des de la seva fundació; la disbauxa de la propaganda política en forma de publicitat institucional; viatges de polítics i càrrecs públics que no serveixen per res; les milionàries subvencions a les organitzacions sindicals; els drets d’emissió de la FormulaOne que TV3 paga religiosament cada any; organismes públics de tota mena que només serveixen per justificar sous; emissores de ràdio públiques que no escolta pràcticament ningú; plans de pensions pels polítics que són un insult per a la resta de la ciutadania; un excés de personal a TV3 i a Catalunya Ràdio que ni els seus mateixos directius neguen. I moltes coses més.

I això només pel que fa a Catalunya, que si ho estenguéssim a l’estat espanyol hi podríem afegir el tancament d’alguns ministeris que ja no tenen competències; un senat i altres alts organismes que no serveixen per a res; l’activitat de l’exèrcit espanyol als països estrangers; una bona part de l’activitat de l’Instituto Cervantes. I evidentment també tot el llarg catàleg de subvencions que en la majoria dels casos només serveixen per generar un funest clientelisme polític com si això nostre fos una veneçuela qualsevol. La llista també seria interminable. El missatge que pretenc transmetre és la contradicció que hi ha quan et diuen que per manca de recursos no et poden operar de cataractes encara que tocaria fer-ho, mentre construïm una xarxa de trens d’alta velocitat que ni els Estats Units es poden permetre, amb moltes línees que no seran mai rendibles per manca de demanda. I mentrestant, de l’eix mediterrani que tindria un indubtable rendiment econòmic, el més calent encara és a l’aigüera.

I que no se’m mal interpreti. Amb això no estic dient que tot el que proposo suprimir o com a mínim aturar temporalment a canvi de mantenir el nivell de la sanitat pública no tingui la seva importància. Però ara estem parlant de retallades de serveis bàsics en el marc d’una situació econòmica complicadíssima. Estem parlant d’uns governs que tenen unes estranyes prioritats que poca gent entén. Si aneu al cinema i pagueu un preu polític de 8 euros per una entrada que en termes econòmics tindria un cost real de 250, seguireu defensant que és millor subvencionar aquella pel·lícula que gairebé no té espectadors, per davant d’una sanitat pública amb cara i ulls? I què dir de les pel·lícules molt subvencionades que mai s’arriben a estrenar als cinemes? Preferiu el diari en català subvencionat i que aquell desgraciat que es troba pendent d’operar-se estigui patint en llista d’espera un temps més llarg del que és raonable? Sense oblidar, per cert, que en casos de manca de salut qualsevol espera deixa de ser raonable per esdevenir absolutament impresentable.

dijous, 7 d’abril de 2011

Avís poc important

Ho sento. Em vaig oblidar de comentar que aprofitant que aquests dies sóc fora de viatge em va semblar oportú fer una petita pausa. Tornaré amb un nou article el proper dilluns dia 11.

dilluns, 4 d’abril de 2011

El gest és d’agrair

Encara que vull pensar que la seva ha estat una decisió molt ben rumiada i no pas fruit de la rauxa, passats uns dies encara em queda el dubte de si tot plegat només és degut a que Jordi Pujol tot d’una se’ns ha fet gran. Em pregunto què li deu haver passat a l’expresident per declarar-se de cop i volta independentista. Sigui com sigui, aquest gir inesperat després de tota una llarga trajectòria política en contra de l’independentisme és d’agrair. Diuen que rectificar és de savis. El gest de Pujol sens dubte provocarà que altres catalans es replantegin el seu posicionament polític sobre la conveniència d’una Catalunya que deixi enrere les actuals tutories espanyoles. Intueixo que a partir d’aquest gest simbòlic de Pujol alguns més s’afegiran a la causa d’una Catalunya que passi comptes directament amb Brussel·les, sense intermediaris, una opció potser encara minoritària però que cada dia que passa té més defensors. Dit això, no s’acaba d’entendre el motiu d’aquest secretisme a l’hora d’anar a votar. I això val igualment pel president Mas, que també ha reconegut que va anar a votar mig d’amagatotis. Potser ens ho van amagar perquè pensaven que feien una cosa lletja? Però si fos així, llavors per què després ho han fet públic? Sigui com sigui, però, el gest és d’agrair.

divendres, 1 d’abril de 2011

La Vanguardia abans que el menisc?

De la possibilitat que sortís una edició de La Vanguardia en català se’n parla des de fa anys, i especialment a partir de l’aparició de la versió catalana d’El Periódico. Després, amb l’absorció de l’Avui per El Punt es va dir que els Godó estaven estudiant el projecte de fer una segona versió del seu diari, i amb la sortida del diari Ara se’n va tornar a parlar amb insistència. Finalment a can Godó han fet números, evidentment sense oblidar la generosa subvenció complementària que rebran del contribuent català via Generalitat. Si la cosa els surt bé encantats de la vida, i si s’equivoquen saben que només assumiran una part de les pèrdues, perquè la seva aventura empresarial la finançarem entre tots. Dissortadament de peatges com aquest ens en toca pagar cada dia a la Catalunya subvencionada.

Crec que és bo que La Vanguardia tregui una versió en català. De fet, com a subscriptor del diari ja he demanat que tan aviat com estigui disponible m’enviïn a casa la versió catalana. Això sí, no estic gens d’acord en finançar aquesta aventura empresarial amb diner públic, i encara menys ara amb les retallades generalitzades que s’anuncien sobre molts serveis bàsics, uns serveis que al meu entendre haurien de ser prioritaris. Al marge de la llengua en la que es publiquen, els diaris s’haurien de finançar exclusivament amb les quotes dels subscriptors, les vendes als quioscos, la publicitat i tots els complements com arracades i collarets, estris de cuina, música, llibres, etc. que aquestes empreses considerin convenients per retenir el lector. I si amb tot això el diari no resulta viable, el camí només hauria de ser un: tancar-lo.

Per què els diaris reben generoses subvencions públiques i els bars de tapes, les camiseries o les adoberies no en reben? Trobo que aquesta discriminació és totalment injusta i denunciable. Penso que és bo que finalment el diari dels Godó surti al mercat també en català però trobo injust que també l’hagin de pagar aquells que no en són lectors, o aquells altres que, sent-ho, no els poden operar del menisc a la sanitat pública per manca de pressupost. Massa sovint els governs, tots els governs sense excepció, tenen les prioritats equivocades. I així ens va. Tenim diaris en català generosament subvencionats però no ens poden operar del genoll quan toca.