Reflexions per cap d’any

Des que el 2007 vaig inaugurar la sèrie, aquesta és ja la sisena vegada que acomiado l’any des d’El radar de Sarrià. En els anys anteriors he parlat de L’home dels nassos (2007), he fet un Balanç dels propòsits pel 2008 (2008), us he desitjat un Bon any!!! (2009) i Un molt bon any dos mil onze!!! (2010) i, ara fa un any, vaig meditar en veu alta sobre que Ens pensàvem que érem rics. El més decebedor és, però, que alguns governants encara s’ho pensen, i segueixen fent autèntics disbarats amb els nostres diners, com ara, per posar només un exemple, salvar Bankia i, de retruc, salvar-ne els impresentables gestors. L’excusa que és una entitat sistèmica no s’aguanta per enlloc; la realitat pura i dura és que els governants han decidit tapar-se les seves pròpies vergonyes amb els nostres diners. És així de senzill i així de cru.

Però per dura que sigui, la realitat es pot afrontar des del pessimisme o des d’un moderat optimisme. Acostumo a dir que per més problemes que se’ns presentin, i segur que tots tenim experiències individuals i/o col·lectives que ens afecten directament o afecten persones molt properes, per afrontar-los amb alguna garantía d’èxit, s’ha d’intentar fer-ho amb un cert grau d’optimisme o, com a mínim, des d’una actitud mínimament positiva. Dit d’una altra manera, la desesperança, tot i que humanament és molt comprensible, és una molt mala consellera.

Intento, però, tocar de peus a terra. Si darrerament he escrit que l’any 2013 serà pitjor que el 2012 és perquè, honestament, penso que serà així, diguin el que diguin els nostres governants que, aquests dies que els toca fer el balanç de l’any que acaba avui, intenten transmetre, tot i que amb molt poca convicció, un missatge irresponsablement optimista a la ciutadania que els paga generosament el sou. No ens enganyem, de cara a l’any vinent les coses no pinten bé, no pinten gens bé, i segurament l’únic vessant positiu és que cada any de crisi que deixem enrere, i ja en portem més de cinc, ens en queda un menys per començar a veure una mica de llum al final del fosc túnel on ens trobem.

Avui em sumo als desitjos del ninotaire Erlich d’El País i, tal com està tot, casi que ja em donaria per satisfet si els nostres governants no ens fessin més difícils les coses del que ja són. Que intentin resoldre allò que està a les seves mans resoldre però, sobretot, que no ens facin més la guitza amb mesures que no tenen cap sentit i que no fan més que complicar-nos encara més les coses. I si no estan segurs de què s’ha de fer per facilitar-nos la vida, que no facin res i deixin immediatament els seus càrrecs però, sobretot, que no facin més experiments estranys a costa nostra. Bon any 2013!

Problemes amb l’esquerra

En comptes de tocar-me la grossa de Nadal m’ha tocat una altra mena de rifa: trencar-me un dit. Aquesta és una loteria que et toca quan menys t’ho esperes, no cal jugar-hi expressament. Ja porto tres dies així, enguixat i, per tant, disposo de només la meitat de les eines que utilitzo habitualment per fer anar els teclats. Però al marge de teclejar amb més o menys dificultats, només quan t’hi trobes saps fins a quin punt el fet d’utilitzar una sola mà t’impossibilita el tirar endavant les activitats més senzilles del dia a dia. Encara he estat de sort que la perjudicada hagi sigut la mà esquerra, perquè excepte per tallar la carn i altres coses de menjar, que a taula sempre he sigut un esquerrà sense fissures, per a la resta de les meves activitats diàries sóc dretà. I ara espero que ningú tregui conclusions equivocades, que quan dic que sóc un esquerrà sense fissures em refereixo, exclusivament, a les meves habilitats manuals amb el ganivet.

En fi, ho aniré trampejant de la millor manera que pugui, sobre la marxa, i segur que m’aniré adaptant a la nova situació d’invalidesa provisional. Tots els nostres problemes fossin com aquest! Potser aquests dies comentaré alguna cosa de les moltes que hi ha per comentar, fent així una lectura més aviat relaxada d’un concepte poc precís, “repòs relatiu”, que l’equip mèdic de traumatologia de la Vall d’Hebron m’ha receptat per tal de posar, com més aviat millor, una mica d’ordre en el mal funcionament de la meva mà esquerra. I arribats a aquest punt un es pot preguntar perquè, gairebé sempre, els problemes ens acostumen a arribar des de l’esquerra. Però potser en faig una lectura forçada, tal vegada una mica interessada i tot, i només es tracta d’una casualitat. En fi, us desitjo unes bones festes, siguin de caire esquerrà o dretà. Però repeteixo, jo, ara mateix, el problema el tinc perfectament delimitat, és a dir, amb l’esquerra.

Conspirant?

(d’aquí)

Els protagonistes de la foto són els dirigents de La Vanguardia, José Antich i Màrius Carol, i els dirigents d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran Lleida i Josep Sánchez Llibre. Parlem, doncs, de gent de casa. Als que esteu al cas de les posicions polítiques que es defensen des d’aquest blog intueixo que la foto tampoc us sorprendrà gaire. La trobada diuen que va tenir lloc la setmana passada i, més concretament, el mateix dia que es va tancar el pacte parlamentari entre CiU i ERC. Jo encara hi afegiria que, per part d’algun dels seus protagonistes, es va voler que aquesta foto es fes pública, però només em baso en la meva intuïció i, per tant, estic fent un judici d’intencions que no puc demostrar. Sigui com sigui, és un fet constatat que d’enemics i d’adversaris, que evidentment no són la mateixa cosa però sovint es fa força difícil diferenciar-los, en tenim allà i aquí. Tot i que els més sorollosos els tenim a sis-cents quilometres de distància direcció oest, m’atreviria a dir que els més perillosos els tenim a casa nostra. I els titllo de perillosos pel que tenen d’imprevisibles, tota vegada que sovint fan el doble joc polític. Quan sembla que defensen una posició t’adones que en realitat estan defensant exactament la contrària. Parlo també d’aquells mitjans que, com La Vanguardia, fins ahir es mostraven moderadament independentistes i avui tornen a ser convençudament unionistes. El que pot arribar a fer una subvenció!

Quan des d’un diari s’explica el futur de Catalunya i les posicions que uns i altres defensen es pot ser més aviat barroer o tirant a sibil·lí. Per concretar i limitant-ho als diaris de paper, podríem dir que, des d’un bon principi, l’ABC, El Mundo, La Gaceta i La Razón han actuat barroerament. Però això sí que ho tenen, aquests mitjans acostumen a anar de cara i no enganyen sobre les seves intencions. En canvi, El País i La Vanguardia actuen més sibil·linament, tot i que les formes emprades no impedeixen que se’ls vegi clarament el llautó de les seves simpaties o antipaties polítiques. I és que a mesura que van passant els dies i s’acosta l’hora de la veritat tothom es va posicionant, tothom es va traient les caretes. La Vanguardia ja ho va fer el dia després de les eleccions, però del gir estratègic del diari dels Godó ja en vaig parlar. Cal deixar constància, això sí, que cada dia que passa es posiciona més clarament en contra que es pugui preguntar, per mitjans democràtics, quina és la voluntat dels catalans.

Així que ara potser hauríem de parlar dels altres protagonistes de la foto, és a dir, dels dirigents d’UDC. Però, ben mirat, potser no cal ni parlar-ne, tota vegada que sobre aquest partit i els seus dirigents des d’aquest blog ja s’ha dit gairebé tot. Cada dia es veu més clar que UDC i el seu líder en les darreres tres dècades, Duran i Lleida (visca la limitació de mandats!), intentaran torpedinar el procés, en principi des de dins. Sibil·linament o barroerament, això encara està per veure, però les formes només constituiran un detall secundari. Exclusivament dels seus socis convergents dependrà que ho facin des de dins de la coalició o que, a partir d’ara, vagin per lliure i treballin des de fora. Al capdavall, per malament que es posessin les coses els diputats d’UDC només són 13, és a dir, el 9,63% del Parlament. Per cert, cal no perdre de vista que no tots pensen igual que el seu cap de files.

Fi del món, voleu dir?

Com que per avui divendres hi ha anunciada la fi del món he pensat que era sobrer fer l’esforç d’escriure el meu article habitual, i que més em val utilitzar el poc temps que em queda de vida per fer altres coses més interessants, sense que això vulgui dir que escriure no sigui una activitat interessant, que per mi ho és i força. Però cal ser pràctics i, al capdavall, si avui tots desapareixem del mapa tampoc podrem llegir ni comentar res. Ara bé, si pel motiu que sigui l’anunci de la fi del món no s’acaba confirmant, dilluns hi tornaré com si res no hagués passat. De ganes segur que no me’n faltaran.

Ordinadors a les aules?

(d’aquí)

Li sembla bé que als deu anys es doni un ordinador a cada alumne? Això no soluciona els problemes del sistema educatiu: és una fugida que pot empitjorar-los. M’alegra que es rectifiqui.
(De l’entrevista de Víctor-M. Amela a Imma Tubella, rectora de la UOC i experta en comunicació. La Vanguardia, 12.12.2012).

Des que el govern de la Generalitat va decidir fa uns anys donar un ordinador a cada alumne -em sembla recordar que llavors governava el tripartit-, o obligar els pares a comprar-lo, o subvencionar-ne parcialment l’adquisició (en aquestes reflexions el vessant econòmic de la mesura resulta secundari), he canviat impressions sobre el tema amb molta gent. Ho he comentat amb persones de l’entorn del govern, amb mestres i experts en educació i en les TIC. També n’he parlat amb pares i alumnes directament afectats per la mesura, que em diuen i es lamenten que la societat no és prou conscient dels inconvenients de tota mena ocasionats per l’introducció a les aules dels ordinadors individuals.

No dubto que la mesura deu tenir aspectes positius, però ens enganyaríem si neguéssim que també en té de negatius, tot i que no he estat capaç de fer un balanç neutral i treure’n una conclusió definitiva. No entraré ara en els arguments favorables i contraris defensats per uns i altres perquè ja s’han explicat abastament en els mitjans de comunicació. No crec que a aquestes alçades ningú discuteixi que a Catalunya tenim un greu problema amb l’ensenyament, amb un baixíssim nivell i una taxa molt preocupant de fracàs escolar i abandonament dels estudis. Suposo que la poca consideració social que, tradicionalment, la nostra societat ha mostrat cap els mestres hi té també molt a veure. Sigui com sigui, no penso que ningú amb dos dits de front pugui pretendre que aquest problema endèmic de la nostra societat es pot resoldre donant un ordinador a cada alumne. I no només això sinó que, tal com diu la rectora, segons com la mesura encara pot agreujar-lo.

L’opinió de la rectora Tubella, tractant-se de qui es tracta i amb el currículum que té, m’ha sorprès. Penso que se l’ha de felicitar per la seva valentia tota vegada que, normalment, aquells que s’expressen en termes similars acostumen a ser immediatament titllats pels experts de tecnològicament antiquats, carpetovetònics i contraris a les TIC. I, evidentment, no és pas així. Però no podem oblidar el que és evident -estadístiques canten-, i és que les solucions als greus problemes de l’ensenyament a casa nostra passen per adoptar altres mesures, segurament molt més dràstiques i, políticament, poc o gens agraïdes, abans d’introduir l’ús d’ordinadors individuals a les aules. Semblaria que alguns van intentar començar a construir la casa per la teulada, quan tothom sap que un edifici sense fonaments no és viable. I, dissortadament, els fonaments de l’edifici de l’ensenyament a Catalunya segueixen sent una de les grans assignatures pendents de la nostra societat. I així ens va.

Le Capital, un film de Costa-Gavras

Fa uns dies vaig escoltar per Catalunya Ràdio part de l’entrevista que Manel Fuentes feia al director de cine Costa-Gavras, i a la contra de La Vanguardia vaig llegir una altre entrevista amb el cineasta grec. Em va semblar que, per l’edat que té, a punt de fer-ne 80, Costa-Gavras es mantenia en una envejable plenitud intel·lectual. Com a pista addicional, el mateix diari va qualificar amb tres estrelles la seva última pel·lícula, Le Capital, així que em vaig proposar que l’aniria a veure. Havia vist altres pel·lícules d’aquest director però especialment dues, Z i Missing, em van deixar un record inesborrable. Doncs bé, ara puc dir que la darrera pel·lícula de Costa-Gavras és un film perfectament prescindible, i tot indica que passarà sense pena ni gloria, tal com ha passat amb alguna de les últimes pel·lícules de Woody Allen. Ens fem grans o ens tornem més exigents?

Un Churchill és el que necessitem a Catalunya!

Dissabte passat, a la cruïlla de la Via Augusta amb la Ronda del General Mitre de Barcelona, es va inaugurar un monòlit en memòria de Sir Winston Churchill. L’homenatge ciutadà, promogut per la Fundació Catalunya Oberta i organitzat per l’Ajuntament de Barcelona, va començar amb una puntualitat tan britànica que, tan mal acostumats com estem els barcelonins en temes de puntualitat municipal, va sorprendre molt agradablement. Presentava l’acte Joan Oliver, president de l’esmentada fundació, i a continuació es va escoltar una cinta amb la veu de Sir Winston. Després van prendre la paraula la seva besnéta, en anglès, així com el consol britànic a Barcelona, amb un terç del seu discurs en un català força acceptable, dos terços en anglès i, perquè no fos dit, una frase en espanyol. Va tancar l’acte l’alcalde de la ciutat, Xavier Trias, amb una petita part del seu discurs en anglès i la resta en català.

No acostumo a anar a actes d’aquesta naturalesa però, en aquest cas, hi vaig voler anar perquè Winston Churchill sempre m’ha semblat un dels personatges polítics més interessants del segle XX. Avui en dia es troben a faltar polítics com ell. L’altre motiu per anar-hi era pel morbo de saber que el merescut homenatge de la ciutat de Barcelona a Churchill va ser vetat mentre governaven les esquerres, que estaven per homenatjar altres personatges històrics de molt diferent tarannà que Sir Winston. I és que cal dir les coses tal com són... encara que a alguns els puguin resultar incòmodes.

Durant la segona Guerra Mundial i, més concretament, el 6 de juny de 1940, en una de les seves intervencions radiofòniques més conegudes, Sir Winston va encoratjar els britànics a resistir, i es va referir als criminals bombardeigs a que havia estat sotmesa la ciutat de Barcelona uns anys abans, durant la nostra Guerra Civil, amb aquestes paraules: “No subestimo la severitat de càstig que ens cau al damunt. Però confio que els nostres conciutadans sabran resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona”.

Penso que el que ara mateix ens caldria a Catalunya és un polític de la talla de Sir Winston Churchill. Són temps molt difícils, i més difícils que en vindran. Però, dissortadament, mires en totes direccions i no en veus cap que s’hi assembli ni de lluny. Esperem, doncs, que el president Mas, que al capdavall va guanyar sense discussió les eleccions amb una promesa formal en aquest sentit, se’n surti i ens organitzi el promès referèndum per tal que els catalans puguem decidir, democràticament, quina mena de futur volem per Catalunya.

Aquí i aquí també se n'ha parlat.

Debat sobre “el tema” a la Fonda Gaig

Fa uns dies deu persones vam celebrar un sopar de Nadal en un dels reservats de la Fonda Gaig de Barcelona. Dones i homes per meitats, gairebé tots professionals independents i/o amb negoci propi. Edats al voltant de la cinquantena i escaig, algú amb més escaig que altres. Una trobada d’amics més de les moltes que es celebren arreu aquests dies prenadalencs. Un sopar molt agradable, sobretot per les persones que compartíem taula però també pel lloc escollit, una sala tancada i, per tant, sense interferències acústiques ni orelles tafaneres d’altres comensals del restaurant. Tractant-se de l’acreditada cuina del Gaig m’estalviaré de comentar el vessant gastronòmic de la nostra trobada ja que aquest aspecte s’escaparia del tema de d’avui. Però recordant que, quan encara no fa cinc anys van obrir a l’Eixample barceloní, el senyor Gaig va decidir conservar per el seu nou establiment el qualificatiu de fonda, gairebé ja està tot dit. I és que, normalment, a les fondes s’hi menja bé. Sigui com sigui, el fet és que durant el sopar vam anar consumint el temps amb converses banals sobre temes més aviat intranscendents, sempre amb el molt bon rotllo d’un grup de persones que es coneixen des de fa anys. Al final del segon plat va entrar a la sala el senyor Gaig, que coneixia un dels comensals. “Tot bé?”. “Sí, tot bé”. “Doncs me n’alegro”. Després van arribar les postres, els cafès i les infusions i, gairebé de manera inevitable, va acabar sorgint “el tema”.

Vam tenir un canvi d’impressions respectuós, sense espetecs ni sortides de to. Alguns hi ficàvem cullerada i ens mullàvem sense complexos, mentre que altres comensals, més discrets, van optar per limitar-se a escoltar, però observant les cares que anaven posant resultava fàcil intuir de quin peu calçava cadascú. No vam discutir gaire sobre l’opció democràtica de decidir el futur de Catalunya, el nostre futur, mitjançant un referèndum vinculant. Això pot agradar més o menys però gairebé tothom dóna per fet que la votació, sigui en el format legal que sigui, acabarà sent una realitat inevitable. Sí, en canvi, vam parlar molt sobre els pros i els contres d’una Catalunya deslligada d’Espanya, i sobre l’actitud que prendran durant aquest procés els nostres actuals tutors espanyols. S’admetia que, des de Madrid, intentaran escanyar-nos per tots els mitjans disponibles, per terra, mar i aire. O rememorant la frase d’aquell periodista impresentable d’El Mundo, Espanya intentarà aturar aquest procés por lo civil y por lo criminal. De fet aquesta etapa ja ha començat i tots som plenament conscients que els espanyols ens faran suar sang amb tots els mitjans disponibles al seu abast.

Es va parlar d’empreses concretes que ja s’estan assessorant professionalment per si, arribat el moment, decideixen marxar de Catalunya, ja sigui a uns centenars de quilòmetres cap a l’oest o potser més enllà. Tot pot ser, és de preveure que en aquest procés ens trobarem amb tota mena de casuística. De totes maneres sovint es cau en la trampa de parlar de l’actitud de l’empresariat com si tots els empresaris pensessin igual. I no és així. Aquí vam discrepar obertament i tots vam posar sobre la taula alguns exemples concrets per reforçar les nostres respectives posicions. Es va comentar també que durant aquest procés previ casi tots els polítics involucrats, d’aquí i d’allà, ho estan fent bastant malament. Dissortadament. En això varem coincidir tots. Després d’una estona de debat i quan encara teníem moltes coses a dir ens vam adonar que era tardíssim i que ens havíem quedat sols al restaurant, així que vam pagar el que ens van demanar i vam marxar. Com no podria ser d’altra manera, no ens vam posar d’acord.

Però tot i que ningú va canviar d’opinió considero molt recomanable que se’n parli, i és igualment positiu escoltar els arguments contraris, ni que només sigui per reforçar els propis. Sembla, però, irreversible, que amb totes les dificultats que diem abans i moltes més que se’ns presentaran, al final els catalans decidirem democràticament com volem que sigui el nostre futur. Estic convençut que aquest procés és imparable i no l’aturarà ningú. Personalment tinc molt clar que més que decidir el meu futur particular, que em preocupa relativament poc, el que més aviat que tard decidirem serà el futur de les noves generacions de catalans, amb dos objectius: que deixin de sentir-se menyspreats per una metròpoli que no ens ha respectat mai i que sembla que només ens vulgui com la seva vaca lletera particular i, sobretot, que puguin viure millor que nosaltres. Algú pot pensar encara que això és massa demanar?

Consideracions per sortir de la crisi

Per sortir de la crisi com més aviat millor no existeixen els miracles. Arribats al dificilíssim punt on ens trobem, amb una taxa d’atur que no para d’augmentar i que, es miri com es miri, resulta del tot insuportable, amb una gravíssima situació social que pot esclatar en qualsevol moment en forma d’una violència descontrolada, ens toca a tots, als dirigents polítics especialment però també a tots nosaltres, fer un exercici de realisme. Perquè si continuem com fins ara, esperant un miracle merkelià que ens caigui del cel, segur que no ens en sortirem. Aquesta crisi la podem resoldre en part nosaltres mateixos, i no és gaire realista esperar que ens la resolguin des de fora. I pel que ens toca a nosaltres de recepta només n’hi ha una: treballar més i millor que el veí i deixar d’estirar més el braç que la màniga. El concepte de treballar més i, molt especialment, treballar millor, no té secrets, tothom l’entén. Hem de ser més competitius que els nostres competidors, sigui en el sector d’activitat que sigui. Doncs apa, posem-nos-hi! I no estirar més el braç que la màniga és el mateix que dir que els límits de l’estat del benestar que tant ens agrada a tots haurien d’estar estrictament delimitats pels recursos disponibles per finançar-lo. No es pot gastar allò que no es té. El recurs a l’endeutament no només no és la solució dels nostres problemes sinó que, amb el temps, els agreuja.

Als nostres governants, per altra banda, se’ls hauria d’exigir que, d’una vegada per totes, fossin responsables i realistes. I si no, que pleguin. Ara mateix la majoria no són ni una cosa ni l’altra i, sentint-los, sembla que visquin en una altra galàxia. Resulta decebedor escoltar que, una vegada més, el govern espanyol ajorna la reforma (aprimament) de l’administració pública, diuen que fins el 2014. La majoria dels nostres governants no han trepitjat mai la realitat del carrer, i només cal mirar-se els seus currículums per constatar que la majoria no han treballat mai en l’economia productiva. I d’aquí vénen una bona part dels nostres mals. Mentre coexisteixin aquestes dues realitats, la del carrer que pateix i la dels dirigents polítics que fan com si sentissin ploure, no avançarem. Hem de tenir molt clar que els governants estan al nostre servei i no nosaltres al seu. En una democràcia comme il faut els dirigents polítics no són intocables com si això fos una república bolivariana qualsevol. Sempre que toqui fer-ho s’han de demanar responsabilitats als dirigents polítics, no només responsabilitats polítiques sinó, també, penals. Sense por, tant per acció com per omissió.

El principal problema de la nostra societat és l’atur i, per tant, l’objectiu irrenunciable hauria de ser la creació de llocs de treball productius. Aclareixo, econòmicament productius. Paral·lelament, s’hauria de procedir a una reducció dràstica de l’administració pública, però no precisament dels professionals que es dediquen a la salut i a l’ensenyament com s'ha fet fins ara. Parlo, bàsicament, de la burrocràcia que no para de créixer. Els governs haurien d’actuar pensant en els interessos del país. I no ho fan. Els governants es mouen en funció dels seus propis interessos, siguin particulars o de partit, i així no avançarem mai. L’administració pública hauria de donar tota mena de facilitats -no confondre facilitats amb subvencions- a tots aquells que es vegin capaços de muntar una empresa i/o de crear llocs de treball. Però, repeteixo, la solució no pot ser mai la subvenció per la subvenció que, normalment, és diner llençat inútilment. Una societat tan subvencionada com la nostra només crea nefastos clientelismes polítics i conrea persones sense iniciativa. I sense l’iniciativa privada no sortirem mai de la crisi. No és tan complicat, de vegades donar facilitats des de l'administració és tan senzill com no posar entrebancs administratius. La burrocràcia de l’administració pública és un dels càncers de la nostra societat. La burrocràcia s’autoalimenta fins a l’infinit, entre altres motius perquè tothom intenta justificar el seu salari. Massa sovint un té la sensació que les nostres administracions públiques estan especialitzades en fer la traveta i posar pals a les rodes dels seus administrats. Aquesta és almenys la meva impressió.

L’aprofitament dels animals

Hi ha persones que són convençudament vegetarianes, poques però n’hi ha. Consideren que, havent-hi opcions alimentàries alternatives a la carn, sacrificar un animal per alimentar-se no és correcte. Res a dir, tota la meva simpatia pels vegetarians, fins i tot per aquells que han renunciat a menjar-se un entrepà de pa amb tomàquet i truita a la francesa. N’he conegut molts arreu del món i, tot i que no m’han convençut mai de les bondats de la seva opció alimentària, els hi tinc un gran respecte. N’hi ha d’altres, però, i m’atreviria a dir que són -som- la majoria, que de tant en tant mengem carn. Carn de cangur, d’ànec, de xai, de vaca, de gall dindi, de cabrit, de conill, de bou, de pollastre, etc. I això per no parlar de la carn dels animals voladors o de les bèsties que neden en aigua dolça o salada.

Però a banda de la carn cal no oblidar que de les bèsties comestibles se n’obtenen també una sèrie de subproductes que, pels humans, tenen diferents aprofitaments: pells, fibres tèxtils (llana, mohair, alpaca...), ossos, greixos i altres productes que, amb més o menys consciència, gairebé tothom utilitza. Però per tal d’evitar confusions, avui estic parlant exclusivament dels animals dels quals se n’aprofita la carn per a l’alimentació humana i, per tant, aquí no hi incloc els visons, les xinxilles, les guineus i tota la colla d’animalons que es produeixen pensant exclusivament en l’aprofitament de la pell per a la fabricació d’abrics i jaquetes fetes amb el que s’anomenen pells fines.

Però les pells fines no tenen res a veure amb les dels animals que dèiem al principi i que, a banda de l’alimentació humana, tenen múltiples subaplicacions, com ara una la fabricació d’una corretja de rellotge, unes sabates, uns guants, la tapisseria d’un cotxe o d’una butaca, un moneder, una funda per a l’iPad i moltes aplicacions més. Convindria tenir ben present aquestes diferències i que no ho talléssim tot pel mateix patró. Està bé protestar contra el maltractament animal però, massa sovint, hi ha molt desconeixement de la realitat. Ho dic perquè es podria donar el cas que entre les persones de la foto d'El Mundo que il·lustra aquest article n’hi hagi més d’una que, ni que només sigui de tant en tant, gaudeixi d’unes costelletes de xai a la brasa o d’un filet de vedella, sagnant o molt fet, al gust del consumidor.

Wert o el fanatisme anticatalà d’un ministre

El cap de l’estat espanyol nomenat l’any 1969 pel dictador Francisco Franco com el seu successor va dir no fa gaire a l’Índia que Espanya fa venir ganes de plorar. No és un invent d’un periodista republicà, hi ha uns quants testimonis que van escoltar la frase. Doncs bé, ni que només sigui una excepció i sense que serveixi de precedent, penso que l’home va dir una cosa força sensata, tan sensata com si en comptes del mot plorar hagués utilitzat el verb riure. No hi ha dia que no sorgeixi un motiu nou per expressar-se en aquest sentit. L’últim. Ara ha sortit, un cop més, el tertulià d’Intereconomía en excedència i actualment ministre piròman del govern espanyol, un tal Wert, a donar la nota i a provocar, una vegada més, a la majoria dels catalans. L’obsessió malaltissa del ministre espanyol i el govern que representa en contra de Catalunya i del català comença a semblar un cas clar de psiquiatre. Aquest home està cada dia més obsessionat, i el seu cap o no se n’adona, que ja seria greu, o ja li està bé, que seria de jutjat de guàrdia.

Però tinguem-ho clar: Wert no està sol, i no cal fixar-se només en Espanya. A Catalunya mateix hi ha una part de la població, una part minoritària, que és clarament anticatalana. Utilitzo molt conscientment l’expressió anticatalana en el sentit que aquesta minoria està en contra dels interessos de la majoria dels catalans. Catalunya com a tal potser no té interessos, aquest és un debat en el que ara no hi vull entrar, però el que sí que és segur és que els catalans sí que en tenim d’interessos. I la majoria de catalans volem que Catalunya i la seva llengua pròpia siguin respectades, i volem també que el nostre país no quedi diluït en el café para todos com si fos una rioja espanyola qualsevol, amb tots els meus respectes, faltaria més, pels meus amics de La Rioja. I parlo d’una majoria de catalans, d’una gran majoria, perquè els escons obtinguts per uns i altres en les darreres eleccions canten: de 135 escons del Parlament, ells només en van obtenir 28, repartits entre 19 populares i 9 ciudadanos. Són molts, sí, però només representen el 21 per cent dels diputats de la cambra legislativa catalana. Són molts, sí, però només representen el 21 per cent dels votants catalans. Números canten.

Wert va dir recentment que el seu objectiu com a ministre era espanyolitzar els alumnes catalans, entenent-ho com descatalanitzar-los. Wert i els seus només entenen una manera de ser espanyol, la seva, i d'aquí deriva tot el problema catalán. No es tractava d’una boutade més del personatge com alguns van dir per disculpar-lo. L’home no enganya, el seu objectiu anticatalà el té clar, i no pararà fins que ho aconsegueixi, plegui voluntàriament o el cessin. Davant d’un personatge així no s’ha de cedir ni un mil·límetre, perquè si cedim estem perduts. La consellera Rigau ha sigut molt criticada però, al meu entendre, ahir va fer santament deixant-lo plantat a Madrid quan va constatar, un cop més, que discutir amb Wert és com jugar una partida de frontó. La dignitat no s’ha de perdre mai. I una cosa hem de tenir meridianament clara: al final guanyarem nosaltres, no només perquè som més, que també, sinó perquè tenim raó.

Espanya no ha guanyat, senyor Juliana, però La Vanguardia ha perdut un subscriptor

Del diari La Vanguardia n’he parlat moltes vegades, i només cal escriure La Vanguardia al buscador del blog per comprovar-ho. Avui ho torno a fer, i és per comentar el meu adéu a aquest diari com a subscriptor. Dir que La Vanguardia és un diari més aviat de dretes és gairebé una obvietat. És el diari de la gent conservadora de Catalunya, el diari de la burgesia, o de la gent d’ordre com a alguns els agrada definir-se, tot i que de persones d’ordre i conservadores tant se’n troben a les dretes com a les esquerres. No he vist mai una concentració més gran de dirigents polítics d’ordre i conservadors com en les reunions dels partits comunistes de l’antiga URSS i països de l’Europa de l’Est, o de la Xina, o de Corea del Nord, o de Cuba. I cal recordar que aquests partits, unes ideologies que només tenen sortida en tasques de govern en dictadures polítiques de partit únic, eren i són d’esquerres, almenys sobre el paper.

Si repassem una mica la història dels 131 anys de La Vanguardia des que l’any 1881 va ser fundada per dos igualadins, els germans Godó, veurem que el que sempre ha estat conegut com el diari de referència de Catalunya i que, ens agradi o no, encara és ara, amb molt poques excepcions sempre ha anat a remolc de qui governa. Jo acostumo a dir que La Vanguardia és el diari dels que manen o... dels que La Vanguardia intueix que manaran aviat. Així, darrerament, i molt especialment a partir del passat onze de setembre, La Vanguardia va fer un gir estratègic en favor de les tesis sobiranistes d’Artur Mas. Un gir que es veia forçat per les circumstancies i que molts lectors del diari no van entendre i encara no entenen ara. No tinc cap prova que aquest gir estratègic tingués alguna cosa a veure amb les generoses subvencions que l’empresa editora dels Godó ha anat rebent de tots nosaltres via govern català. Si per mi fos les subvencions, mentre es paguin amb els meus diners, les suprimiria totes.

Però aquesta deriva sobiranista i pro Mas de La Vanguardia es va donar sobtadament per acabada fa vuit dies, el dilluns 26 de novembre, el dia després de les eleccions. Aquell article del director adjunt Enric Juliana que portava per títol “Guanya Espanya” ho deia tot, sense oblidar el semàfor vermell per a Mas que li van dedicar a la pàgina 2, tot i haver guanyat còmodament les eleccions amb més del doble de vots i escons que el segon partit. La Vanguardia va confondre, vull suposar que interessadament, la victòria-fracàs de Mas amb una minva del moviment sobiranista a Catalunya, quan tot indica que aquest és ara més fort que abans del 25N. En fi, ja feia temps que, per diversos motius, em ballava del cap donar-me de baixa com a subscriptor, i l’exemplar del 26 de novembre va ser la gota que va fer vessar el vas. De fet, per estar informat cada dia em miro per internet un munt de diaris, catalans i estrangers, i el fet de rebre a casa un exemplar La Vanguardia de paper era només una tradició familiar heretada que ara he donat per acabada. Segur que m’hi acostumaré.

La presumpció d’innocència

S’hauria d’exigir a la classe política, i també a la periodística, que quan comentin i valorin episodis de presumpta corrupció política apliquessin la prudència i la coherència a parts iguales, al marge de les simpaties o les antipaties polítiques que pugui tenir cadascú. I és que a determinats personatges se’ls veu el llautó, els veus venir d’una hora lluny. Repeteixo el que sempre he dit: la presumpció d’innocència és una dels fets diferencials de la democràcia, de la mateixa manera que la presumpció de culpabilitat és una realitat molt habitual a les dictadures. Per tant, concedeixo a l’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, la presumpció d’innocència, sense reserves. Defenso per a Bustos la mateixa presumpció d’innocència que els seus sectaris companys de partit no van ser capaços de concedir al president Mas i van donar -i molts encara donen- per bona tota aquella porqueria d’El Mundo. Demano per a Bustos la mateixa presumpció d’innocència que en el seu dia vaig demanar per a Alavedra i Prenafeta, als que els socialistes que llavors ens governaven (quin malson!) van condemnar a la pena de telenotícies mostrant-los sortint d’un camió de la Guàrdia Civil espanyola, esposats i portant a la mà unes grans bosses de plàstic negre amb les seves pertinences, quan ni tan sols havien estat jutjats. De fet, després de tot aquell rebombori mediàtic, a dia d’avui lo més calent encara és a l’aigüera.

Si a Bustos li molesta -i jo l’entenc- la condemna mediàtica i política a la que l’estan sotmetent determinats mitjans informatius, jo li suggeriria que parlés en primer lloc amb els dirigents del seu propi partit que fa quatre dies semblaven gaudir d’allò més quan es van deixar retratar envoltats de pancartes que deien Catalonia is not Switzerland, una afirmació totalment certa però que, en les circumstàncies actuals, constitueix una clara al·lusió anticonvergent, al relacionar-ho amb una presumpta corrupció política però no demostrada ni condemnada per cap jutge. A veure si m’explico, estic convençut que el veterinari Oriol Pujol Ferrusola, a qui militants molt significats del seu partit sempre s’hi refereixen com el fill de l’amo, si no es digués com es diu no hauria arribat mai a la cúpula de la seva formació política. Penso també que, considerant la seva presumpta relació amb un cas de presumpta corrupció política pendent de judici, ha estat un greu error polític haver-lo inclòs a les candidatures electorals del 25N. La política demana una mínima dosi de prudència. Haver de llegir determinats noms a les paperetes electorals, i això passa a la majoria dels partits, em sembla, com a mínim, el resultat d’una gran imprudència combinada amb una nul·la visió de futur. Però un cop pressa una decisió política tan arriscada com és la d’incloure determinats personatges a les llistes electorals, tothom sense excepcions es mereix la mateixa presumpció d’innocència. Per tant, a dia d’avui Bustos i Pujol són tan innocents com tu que m’estàs llegint, i seguirà sent així mentre un jutge no ens demostri amb una sentència ferma que són culpables.

Partits extraparlamentaris i resultats de Sarrià

A banda de les set candidatures que han obtingut representació parlamentària, en aquestes eleccions s’han presentat onze llistes més que no han entrat al Parlament. Comentarem els resultats de quatre d’aquests partits extraparlamentaris.

Abans, però, un incís. En les eleccions de 2010 també van ser set les candidatures que van obtenir escons, mentre que les extraparlamentàries van ser més de trenta, és a dir, tres vegades més que diumenge. Suposo que un dels motius que justifica la dràstica reducció de l’oferta electoral ha sigut l’exigència dels avals que en aquestes eleccions es demanaven als partits per tal de poder-hi participar.

PxC. És el xiringuito racista de l’Anglada, i han tret uns resultats molt pitjors que els de fa dos anys ja que, tot i el sensible augment de la participació, han perdut un vint per cent dels vots obtinguts el 2010. Personalment ho considero una bona notícia pel país.

Si. Han perdut més de la meitat dels vots obtinguts fa dos anys. Causes: per una banda, aquesta vegada no tenien el ganxo de Laporta. Per l’altra, el discurs del cap de llista, López Tena, tot i compartir-ne el fons, ha sigut massa agressiu en les formes i, sovint, fins i tot un xic mal educat. I això, en general, a l’electorat català no li agrada. Un fracàs en tota regla i, al meu entendre, ben merescut.

Eb. Han augmentat el numero de vots en un cinquanta per cent, que aviat està dit. Llàstima que la seva manca de recursos no els permeti donar-se a conèixer en més àmbits, perquè l’idea de deixar escons sense ocupar que representin el vot en blanc és molt bona. De moment ja hi ha dos ajuntaments amb regidories sense ocupar, i és d’esperar, jo almenys n’estaria encantat, que amb el temps veurem escons buits al Parlament.

UPyD. Els rosadíez saben perfectament que, defensant pràcticament les mateixes idees que els ciudadanos, no té cap sentit presentar-se per separat. En fi, per ells va el pollastre.

Al Districte de Sarrià-Sant Gervasi ha guanyat CiU, com sempre, aquesta vegada amb el 45% dels vots. A continuació el PP, amb el 20%, i en tercer lloc els ciudadanos, amb gairebé el 10%. El 25% restant se l’han repartit, com a bons germans, la resta de partits.

Els resultats electorals, partit a partit (2/2)

PP. Digui el que digui la lideresa de la seva franquícia catalana, era un partit residual a Catalunya i segueix sent-ho. Dotze per cent, aquest és el suport electoral dels populares. Segueixen sense arribar al tretze, tot i que aquesta vegada, amb el 12,99%, s'hi han acostat molt. Pels desmemoriats potser cal recordar que Alejo Vidal Quadras va obtenir el tretze i escaig per cent.

ICV-EUiA. Han guanyat quota electoral gràcies a molts socialistes decebuts, passant de 10 a 13 escons. I poc més a dir d’una formació política que durant el tripartit, amb un tal Saura al capdavant, va fer veritables disbarats que els catalans pagarem amb escreix durant molts anys. En un país de desmemoriats com el nostre cal deixar constància que alguns encara conservem la memòria.

C’s. Són els grans protegits d’Intereconomia i de la dreta extrema espanyola que ha deixat de creure en els populares. Poca broma, han triplicat els seus escons. Un gran èxit, sí, però sense oblidar que, mirat globalment, només reben el suport del set i mig per cent dels catalans. El que és segur és que ara, al Parlament, sentirem a parlar més en espanyol que en la legislatura anterior. Santa paciència!

CUP. Com que partien de zero els resultats obtinguts són tot un èxit, com ho haguessin sigut igualment si només haguessin tret un escó. Però quan vaig veure que en sortir a saludar només es dirigien als Països Catalans i a Palestina, com si no hi haguessin més països al món que es mereixien la seva salutació (Israel, per exemple), ja en vaig tenir prou i vaig apagar la tele. Però són molt joves, ja n’aprendran!

I això és tot per avui. En un proper article parlaré dels partits que s’han quedat sense representació parlamentària, incloent els prometedors resultats d’Escons en Blanc. I com ja és una tradició en aquest blog, comentaré també els resultats electorals del meu barri, Sarrià.

Les dades són les dades i el demés són trons

Si encara teniu dubtes sobre quina opció va guanyar, de llarg, les eleccions de diumenge, mireu-vos aquest vídeo. Dura vuit minuts però si voleu sortir de dubtes val la pena dedicar-los-hi.

Els resultats electorals, partit a partit (1/2)

CiU. Poc més puc afegir al que ja vaig escriure ahir. Ha sigut la força política clarament guanyadora d’aquestes eleccions i, alhora, la gran perdedora, ex aequo amb els socialistes. Han perdut dotze escons quan aspiraven a guanyar-ne mitja dotzena. És a dir, han quedat a 18 escons de les seves expectatives electorals. Han tornat a guanyar però, alhora, han fracassat estrepitosament. A veure com gestionen ara la seva victòria-derrota. No els serà gens fàcil. I, mentrestant, fer una mica d'autocrítica no els aniria gens malament. Les causes de la davallada electoral són diverses. El Mundo i el discurs de la por han fet el seu efecte, segur que sí, però de la seva estratègia electoral messiànica, molt equivocada, no se'n pot fer responsable a ningú més que a ells mateixos. La independència de Catalunya és cosa de tots, o d'una àmplia majoria, i en aquestes eleccions algú se l'ha intentat apropiar. Més clar encara, Convergència és el primer partit de Catalunya però, encara que alguns s'ho pensin, Convergència no és Catalunya, un país molt divers. Afortunadament.

ERC. Passa a ser la segona força política del Parlament, amb 21 escons. Tot un èxit, tenint en compte que només en tenia 10. He dit repetidament que els greus errors comesos per Esquerra durant el tripartit haurien de tenir un càstig d’un mínim de dues legislatures. Ara puc dir que, com que el càstig només ha estat de dos anys, m’he equivocat estrepitosament. Una conclusió ràpida és que la memòria dels catalans és molt curta, i així ens va. És d’esperar que ara que, molt possiblement, tornaran a governar o, si més no, tornaran a ser decisius per a la governabilitat de Catalunya, ho facin millor que durant els governs tripartits de trista memòria. Oriol Junqueras és respectuós i educat, i ben preparat intel·lectualment. Segur que ho farà molt millor que un messiànic Carod que, en prendre possessió del seu Audi i del seu despatx de la plaça de Sant Jaume, va deixar de tocar de peus a terra, i allò va acabar com va acabar. I dic “seu” sent molt conscient que, òbviament, tant el cotxe com el despatx els pagàvem nosaltres.

PSOE. Continua la davallada electoral imparable de la franquícia socialista catalana coneguda com PSC. S’han quedat amb només 20 escons. Tot molt previsible en un partit que no té un líder sòlid ni un programa clar. Cap expectativa de millora a curt i mitjà termini. La seva travessia del desert serà molt més llarga del que ells intueixen. Han de renovar completament el seu discurs així com el seu politburó. Navarro és oficialment el primer secretari però, un cop més, es constata que segueixen manant els mateixos de sempre. M'ha agradat força, pel seu realisme, aquesta piulada d'una ja exdiputada socialista.

(Seguirà demà)

Uns resultats poc previsibles

A primer cop d’ull els minsos resultats electorals obtinguts per Artur Mas només es poden qualificar de desastre sense pal·liatius, tant per a ell com també pel país. M’he passat tota la campanya electoral advertint, molt convençut, dels perills d’una majoria absoluta. Ho segueixo pensant. I no ho dic per Mas, en qui encara confio, sinó pel seu entorn. Però que hagi quedat tan lluny d’obtenir-la no ho hagués dit mai ni fart d’Aromes de Montserrat. M’esperava que Mas obtingués una forquilla entre els 62 diputats que tenia fins ara i 67 com a màxim. És evident que de política no hi dec entendre gaire i algú potser em dirà que em dediqui a escriure sobre altres coses. Agrairé el consell però seguiré fent comentaris polítics, bàsicament perquè és el que m’agrada. Diuen que de les derrotes sempre se n’aprenen coses, i sempre estic disposat a aprendre'n de noves. Ara em refereixo concretament no a la derrota electoral de Mas sinó al meu greu error de percepció com a comentarista polític. Veiem, doncs, què va passar ahir.

Aquesta ha estat, sense cap mena de dubte, la campanya electoral més crispada de la democràcia, especialment per les interferències vingudes, majoritàriament, de l’oest, amb tot el catàleg de mentides del que s’ha acabat coneixent com el discurs de la por. Bàsicament se’ns presentaven dues grans opcions polítiques per escollir: seguir com fins ara, prietas las filas, o poder decidir si volem marxar o ens volem quedar. Insisteixo, en aquestes eleccions no es decidia si Catalunya trencava amb Espanya sinó només si se’ns consultava sobre el tema. I després de les eleccions els partidaris de fer aquesta consulta segueixen sent majoria. És d’esperar que, tal com ens han promès durant la campanya, seran capaços d’organitzar el referèndum que la majoria de catalans volem i que democràticament ens mereixem. Hi ha posicions discrepants i contràries al dret a decidir, és clar, però aquestes segueixen sent minoritàries i hauran d’acceptar la voluntat de la majoria. Així és la democràcia.

Ha guanyat un Artur Mas a qui totes les enquestes, sense excepció, donaven com a guanyador clar d’aquestes eleccions. Però ha guanyat perdent tants vots i diputats que sembla que hagi perdut, tot i que el segon partit del nou Parlament tindrà menys de la meitat dels vots i dels diputats obtinguts per Mas. Però el fet és que qui ha guanyat sembla que hagi perdut, i psicològicament aquest detall pot ser important tot i que ignoro fins a quin punt. I parlo expressament d’Artur Mas i no del seu partit perquè sóc plenament conscient que, aquesta vegada, molta gent l’ha votat a ell en una demostració de confiança no en un partit sinó en una persona. Ha estat un vot arriscat, tothom ho reconeix, i aquest ha sigut un dels fets diferencials de les eleccions celebrades ahir.

En els diversos articles i comentaris que he publicat aquestes últimes setmanes ja he anat comentant alguns problemes seriosos de la candidatura de Mas, des d’un cartell messiànic que no l’ha afavorit gens fins a les indefinicions polítiques a l’entorn del concepte estat propi, el paper de Duran i Lleida i d’Unió, passant per la inclusió a la papereta electoral d’alguns candidats que, per raons òbvies, no s’hi haurien d’haver posat. No cal entrar en detalls però tots tenim al cap algun nom que ens grinyola relacionat amb casos de corrupció. I, sobretot, genera molts dubtes la sobtada conversió de Mas de l’autonomisme a l’independentisme, d’un dia per l’altre, a partir de la manifestació de l’onze de setembre. En política, els canvis radicals sobtats generen les lògiques reserves de l’electorat. Però de tot això ja n’he parlat i ara no em repetiré. Els guanyadors de les eleccions hauran de fer una cura d’humilitat i segurament hauran de canviar radicalment algunes de les seves estratègies polítiques.

Un altre dubte potser era saber qui quedaria en segon lloc, però la distància en vots i en escons entre el primer i la resta de partits és tan àmplia que la segona posició del podi no té més importància que la satisfacció particular del partit agraciat. El fet és que es confirma que a Catalunya hi segueix havent una clara majoria partidària del dret a decidir dels catalans. Mas ha tornat a rebre la confiança dels electors per quarta vegada, ara per organitzar un referèndum mitjançant el qual els catalans podrem decidir el nostre futur com a ciutadans, així com l’encaix internacional de Catalunya com a nou estat d’Europa. Espero que se’n surti.

I per avui ja n’hi ha prou. Properament comentaré, més en detall, els resultats electorals, partit per partit.

Espanya: propaganda electoral en jornada electoral

(d’aquí)

Tot esperant diumenge

Encara que la memòria històrica no és pas un dels meus punts forts, no recordava una campanya electoral tan extremadament barroera i dialècticament violenta, amb tantes mentides, infàmies, amenaces, tergiversacions, insults i manipulacions de tota mena com aquesta. Persones que hi entenen més que jo em diuen que, tal com s’han posat les coses entre la metròpoli i la colònia díscola, una campanya així era perfectament previsible. Bé, potser sí, però potser no tant, oi? Veient com els polítics i mitjans informatius espanyols han reaccionat i estan reaccionant a partir de la gran manifestació popular de l’onze de setembre a Barcelona, i també, uns quants, pocs, des de Catalunya, semblaria que segons quins fossin els resultats electorals de demà passat a alguns els hi anés la vida. I això que diumenge, els catalans, no decidirem pas -encara- el proposat canvi de dependència de Catalunya. És a dir, diumenge, els catalans, encara no decidirem si volem passar de dependre de Madrid a dependre directament de Brussel·les, prescindint dels actuals intermediaris, tutors i comissionistes que des de sis-cents quilometres de distància ens regulen el dia a dia de la nostra vida i les nostres butxaques. La pregunta cabdal, aquesta sí que ho serà, vindrà més endavant. Diumenge els catalans només decidirem la llista dels 135 diputats que des del Parlament hauran de decidir, i és d’esperar que ho facin per una amplia majoria, que són partidaris que els catalans ens preguntem si volem emancipar-nos i marxar d'Espanya, amb totes les expectatives i incògnites que això ens suposaria, o ens volem quedar i continuar més o menys com fins ara. A veure, doncs, si escollim bé i no ens equivoquem, que en aquesta engrescadora aventura ens hi estem jugant molt, i una oportunitat com aquesta no se’ns tornarà a presentar en molts anys.

CiU no vota, Foment tampoc

El per a alguns suposat independentisme de CiU té un problema per poder ser mínimament creïble. El problema és diu Josep Antoni Duran i Lleida o, si es vol, el problema que impedeix consolidar el suposat independentisme de CiU és diu Unió. Dit això, però, no s’ha d’oblidar que CiU és la força política més important de Catalunya, i sembla que a les enquestes hi ha unanimitat en el sentit que ho serà també a partir de les eleccions de diumenge vinent. Per tant, ho serà quan se celebri el referèndum que, és d’esperar, es convocarà en el transcurs de la propera legislatura. En altres paraules, si hi hagués la seguretat que tots els escons assolits per CiU fossin independentistes, la independència de Catalunya seria cosa feta en quatre dies. I qui diu quatre dies diu un parell d’anys a tot estirar. Però la realitat no és així.

Cal no oblidar quatre punts bàsics. El primer és que els partits i les institucions, com a tals, no voten. El segon és que en una democràcia el vot és un acte individual que només poden exercir les persones, no els partits. El tercer és que el sentit del vot en unes eleccions sempre és secret. I el quart és que tots els vots tenen exactament el mateix valor. Té el mateix valor el vot del Cardenal Arquebisbe de Barcelona que el del rector de l’església més petita de l’Empordanet, tot i que a ningú se li escapa que els altaveus del primer tenen una gran potència mediàtica. Però l’església com a institució, sigui de la religió que sigui, no vota. Les esglésies poden opinar i intentar orientar el vot dels seus feligresos, i de fet ho fan obertament i no se n’amaguen pas, però no poden anar més enllà.

De la mateixa manera, CiU, com a primera força política de Catalunya, pot opinar i pot intentar orientar el vot dels seus militants i simpatitzants, però ni vota ni pot controlar el sentit del vot de ningú. Com tampoc no voten els sindicats de classe ni els desclassats, ni les organitzacions patronals. Tampoc no voten els círculos ni les grans empreses. L’empresa Planeta del senyor Lara no vota. Vota ell, però el seu vot val exactament igual que el vot del seu xofer. L’empresari Joaquim Gay de Montellà i Ferrer-Vidal, president de la patronal Foment, pot dir missa, com el senyor Josep Piqué del Círculo de Economía i els presidents dels altres círculos però, diumenge, els socis de les organitzacions que presideixen faran el que més els convingui.

Si us llegiu el programa electoral de CiU (jo he tingut la paciència de fer-ho, tot i que en diagonal) veureu que en lloc es diu que CiU sigui una organització independentista i, per tant, podem afirmar sense cap risc d’equivocar-nos que CiU, com a organització política, no és independentista. Però és que si ho fos la meva tesi seria la mateixa, és a dir, que CiU ni vota ni controla el vot de ningú. Convergència tal vegada podria acabar declarant-se independentista, però la realitat és que fins ara no ho ha fet. I no és gens previsible que ho faci. CiU és una coalició de dos partits, i si Convergència es declarés independentista la coalició es trencaria. És així de senzill. O, segons com es miri, així de complicat.

Senyor Pedro José Ramírez, @ PedroJota:

A la premsa no tot val, i no s’hauria d’oblidar mai l’exigència ètica de dir sempre la veritat. Com a periodista vostè ens ha demostrat, repetidament, que està molt acostumat a fer trampa i a dir i a escriure mentides en el diari espanyol de capital italià que dirigeix, així com en altres mitjans de comunicació ideològicament afins. El poder i la influència social de la premsa és important, i tant en règims dictatorials com en una democràcia és bo que ho sigui. Però un dels principis bàsics del negoci de la premsa és que sempre s’hauria de dir la veritat. Vostè això no ho té en compte i barreja alegrament informacions, falsedats i opinions. Estic convençut que vostè es pensa que tothom el tem, i segurament molta gent el tem. Però molta gent no vol dir tothom. Alguns no el temen ni es deixen impressionar per les astracanades periodístiques que es permet la gosadia de vomitar amb una certa regularitat i, darrerament, dia sí i dia també. Vostè aquests dies segurament vendrà més diaris que de costum, però professionalment s’anirà enfonsant en el fang del descrèdit professional més vergonyós.

Gens cordialment,

Miquel Saumell

Recta final de la campanya

Arribats a la recta final de la campanya i a només una setmana de la jornada electoral poques coses queden ja per aclarir. Potser la més mediàtica és si CiU assolirà o no la majoria absoluta, un tema al meu entendre políticament poc rellevant tot i que personalment, per higiene democràtica, preferiria que no passessin dels 67 escons. Les majories absolutes, tant se val del color polític que siguin, no acostumen a ser bones, sigui qui sigui qui les encapçali. La segona incògnita d’aquestes eleccions és quin partit ocuparà el segon lloc del podi, un honor que, pel que ens diuen les enquestes, ara mateix es disputen tres partits: un de genuïnament català, ERC; un altre, el PP, d’una clara i gens dissimulada obediència espanyola; i un tercer, el PSOE, que a Catalunya es presenta amb una marca diferenciada (PSC), però que no està clar si, com asseguren ells, van per lliure o, com tot sembla indicar, fan el que els ordenen els seus tutors del carrer de Ferraz de Madrid. Sigui com sigui i encara que algú em pugui acusar d’escombrar cap a casa, tant per tant prefereixo que la medalla de plata sigui pels de casa.

Els neocomunistes verds és de suposar que, diputat amunt diputat avall, seguiran fent, com a l’hora de la veritat sempre han fet, de comparses dels socialistes. ICV-EUiA té la seva clientela fixa, bastant fidel per cert, tot i que aquesta vegada rebran algun vot prestat socialista. I dit això, poca cosa més. Si C’s treu algun diputat més que els tres que tenen ara segur que serà molt important per a ells però resulta poc rellevant pel país, com igualment serà poc rellevant si els de Si acaben renovant el mandat parlamentari de López Tena i companyia o esdevenen un partit extraparlamentari. Al capdavall, si perden la representació parlamentària que tenien fins ara serà de lamentar pel moviment independentista però s’ho hauran guanyat a pols. I no serà perquè no se’ls ha avisat repetidament dels seus errors estratègics i d'imatge. Qui queda? Les CUP sembla ser que ho tenen magre, i els d’UPyD encara més. Ja per acabar, penso que estaria bé que els voluntariosos d’Escons en blanc en poguessin deixar algun sense ocupar. Seria la prova del cotó que indicaria que, en aquesta societat amb tantes mancances democràtiques, no tot està perdut.

Una nota final. Segons va explicar Quim Monzó fa uns dies a La Vanguardia, dels 156.617 catalans residents a l’estranger amb dret a vot, 150.346 no podran emetre’l. És a dir, només podrà votar el quatre per cent del cens. En ple segle XXI i disposant de les eines tecnològiques a l’entorn d’internet per poder emetre el vot, si cal, des de l’ordinador de casa, aquesta informació sembla retornar-nos al segle XX. Algú s’haurà de posar les piles per tal que una situació esperpèntica com aquesta no es torni a repetir mai més.

Vaga general... a Lisboa

Aquesta setmana torno a ser a Lisboa, una ciutat que, com ja he comentat anteriorment, és tan poc coneguda com absolutament interessant per visitar. Qualsevol època de l’any és bona per anar a Lisboa. Mai em cansaré de recomanar-ne la visita. Sense entrar en concrecions, us diré que Lisboa té de tot i més, i amb això ja està tot dit. Per a detalls concrets em remeto a les guies especialitzades així com als diversos articles publicats en aquest mateix blog (en trobareu uns quants posant “Lisboa” al buscador del blog, a dalt a l’esquerra). Si teniu oportunitat de fer-hi una escapada no us en esteu. Tingueu, però, en compte que, degut a la crisi, en només dos anys l’oferta de vols de Barcelona a Lisboa s’ha reduït a la meitat. Ara només hi ha vuit vols diaris repartits entre Air Portugal, Vueling i Easyjet.

La meva estima d’anys per Lisboa, un sentiment similar al que experimento per altres capitals de l’Europa del sud (Atenes, Barcelona, Istanbul, Madrid, Roma), no ha minvat gens pel fet que Portugal sigui, des de fa uns anys, un dels anomenats països PIGS (porcs) d’Europa, és a dir, Portugal, Italy, Greece, Spain, utilitzant un acrònim insultant i de pèssim gust que es van inventar els europeus rics, o que es pensen que encara ho són, que aquí també hi hauria molt a discutir. En el viacrucis econòmic europeu encara no sabem qui riurà l’últim. La realitat és, però, que, a dia d’avui, Portugal ocupa el segon lloc del podi europeu de la pobresa encapçalat per Grècia i completat per Espanya. Itàlia i Irlanda, tot i pertànyer també al club dels nous pobres d’Europa, de moment es queden sense medalla i s’han de conformar amb el diploma olímpic.

Demà, a Portugal, gaudirem d’una vaga general que va ser convocada molt abans que se’n convoqués una de similar a casa nostra. És perfectament coneguda la meva aversió a les vagues generals, i no insistiré ara en els meus arguments. El fet inqüestionable és, però, que els treballadors es van guanyar el dret a fer vaga i la fan quan ho consideren oportú, però tinc la sensació que més que beneficiar-se de la vaga en seran els primers perjudicats. Cal dir també que, en comparació amb els nostres, els sindicats portuguesos, almenys en aparença, són més esquerranosos i revolucionaris, especialment aquells que tenen els comunistes entre els seus ideòlegs. Sí, sí, encara queden comunistes. A Portugal és molt corrent trobar-te amb cartells de partits polítics i sindicats més o menys afins amb el comunisme que llueixen el logo de la falç i el martell, uns símbols pràcticament desapareguts en altres indrets d’Europa. És quelcom que sempre que vaig a Portugal em crida l’atenció.

Impediments tècnics i logístics m’impedeixen penjar el cartell oficial de la vaga portuguesa i m’haig de conformar amb un cartell de la vaga catalana, fotografiat la setmana passada al Barri del Rec d’Igualada. Sigui com sigui, la justificació dels sindicats portuguesos per convocar una nova vaga general no crec que difereixi massa de la dels nostres sindicats. El fet evident és que tant els portuguesos com els catalans hem patit uns governs que, per dir-ho suaument, ho han fet i ho fan molt malament. Es van trobar amb una herència nefasta, això no ho discuteix ningú, però la crua realitat és que ara encara estem pitjor. I quan uns governants com els nostres, que han retallat per allà on no tocava i no han tocat allò que haurien d’haver retallat, es combinen amb una política econòmica europea excessivament estricta, el resultat és que ni els portuguesos ni nosaltres podem començar a aixecar el cap.

La realitat és que cada dia que passa ens enfonsem més. Hi ha, però, un bri d’esperança: persones normalment ben informades comencen a dir ara que la senyora Angela Merkel acabarà cedint, ni que sigui només una mica, per permetre que els països pobres d’Europa comencem a aixecar el cap... per poder comprar productes alemanys. Veurem com acaba tot plegat però, de moment, la vaga de demà que, repeteixo, no servirà per a res de positiu, ens l’haurem d’empassar ens agradi o no. A l’hotel ja ens han avisat que potser no ens faran el llit.

El “culpable” no és Mas, són els catalans

Observant els mitjans de comunicació espanyols, gairebé sense excepció, així com alguns de catalans, sembla que s’hagin posat d’acord per fer una anàlisi tan simplista com absolutament falsa de l’actual situació política de Catalunya, per acabar traient tots la mateixa conclusió equivocada. Així, el president Mas seria l’únic culpable de la deriva independentista que ha esclatat darrerament al nord-est espanyol. Doncs bé, per dir-ho suaument, això és totalment fals. Mas no és l’origen d’aquesta moguda, Mas només va a remolc dels esdeveniments, a remolc dels catalans.

Partint d’aquesta falsedat, els mitjans de comunicació d'obediència espanyolista han decidit posar-se a desbarrar contra la primera autoritat de Catalunya. I, pel que sembla, val tot: desqualificacions polítiques i també personals, tergiversacions i manipulacions interessades i, tot plegat, adobat amb insults, grolleries i mentides de tota mena. Si recopiléssim tot el catàleg d’improperis, falsedats, desqualificacions i insults rebuts per Mas en els últims dos mesos de ben segur que amb un llibre prim no n’hi hauria pas prou per encabir tota la porqueria acumulada.

Fins fa com qui diu quatre dies Artur Mas no era un polític independentista. Mas només era el líder d’un partit que, des de la seva fundació, ha portat com a bandera l’ambigüitat calculada del peix al cove i la puta i la ramoneta, és a dir, la doctrina política coneguda com el pujolisme. I tampoc està tan clar que ara en sigui, i és que davant de conversions polítiques tan sobtades com aquesta és recomanable posar-se preventivament en guàrdia. Per si de cas. Vull pensar que el discurs de Mas és sincer, de fet m'agradaria molt que ho fos, però com que venim d’on venim tampoc no hi posaria encara la mà al foc.

L’impressionant esclat popular de l’onze de setembre va agafar per sorpresa a tothom, també a Mas, i ara la classe política intenta adaptar-se a la nova situació sorgida a partir d’aquell esdeveniment. Els uns defensant les tesis d’un espanyolisme caspós i tronat que ja semblava desat a la caixa de la història, però que, pel que sembla, només estava mig adormit. Els altres mostrant unes esperpèntiques complicitats amb un suposat model federalista que a Espanya no defensa gairebé ningú. I entremig, molts catalans que pensen, i no crec pas que vagin gaire desencaminats, que una oportunitat com aquesta no se’ns tornarà a presentar en dècades. Aprofitem-la! És ara o mai!

Four more years

Four more years. Finalitzades les eleccions i amb el recompte de vots gairebé enllestit, els americans avui es tornen a posar a treballar. A treballar de valent. En primer lloc i com és lògic, a treballar per a ells mateixos i les seves famílies, però, de retruc, saben que també ho fan pel seu país. La situació econòmica dels Estats Units és força complicada, amb un dèficit desbocat al que ara s’hi haurà de fer front sense més excuses ni dilacions. Això significarà sacrificis importants per a la població. Els americans saben que els propers quatre anys no seran de flors i violes, però hi ha una cosa que diferencia els Estats Units dels estats europeus i que es copsa només arribar-hi: els americans són terriblement patriotes i creuen profundament en el seu país i les seves gairebé il·limitades possibilitats. Vull entendre que és un patriotisme sa tot i que, en les seves formes externes, em resulta molt ridícul i difícil d’entendre. Trobo ridículs els crits histriònics de caire patriòtic així com les banderetes americanes en mans de persones de tota edat i condició.  Trobo igualment ridícul que es posi la bandera americana al jardí de casa o al cotxe. Però dit això, que al capdavall només es tracta d’un tema cultural i de l’alçada on cadascú decideix posar el llistó del sentit del ridícul, els americans estan plenament convençuts de les immenses potencialitats del seu país i de la seva gent, i saben que se’n sortiran. I sabent això, encara que sigui una creença equivocada, estic segur que és molt més fàcil sortir-se’n. A Europa n’hauríem de prendre nota.

Maneres de fer el ridícul: “fem pinya”

Aquests dies va de manifestos polítics, i qui no en signa un en contra del procés democràtic català cap a l'estat propi no és ningú. Si encara no n’heu signat cap aquí teniu una nova opció en forma d’organització catalana teòricament neutral. Fixeu-vos que el terme teòricament està escrit en cursiva. Prestem-hi, doncs, una mica d’atenció.

Només cal fer una mirada ràpida a aquesta pàgina web per adonar-se que, tot i que el títol "fem pinya" és en català, la pàgina principal és en espanyol, sent la versió catalana subsidiària de la pàgina principal. És només un petit detall, però és la primera pista.

Segona pista. A més a més la pàgina web compta amb una traducció només parcial al català i, per cert, amb tantes faltes d’ortografia i sintaxi que sembla que se’n fotin de la llengua catalana. És d’esperar que a partir del comentari que els he deixat faran les correccions pertinents.

Tercera pista. Si això ho complementem amb les biografies d’alguns personatges que es dignen donar la cara, ens trobem gairebé sense cap dubte amb un sucursal ideològica, més o menys emmascarada, de la franquícia catalana del Partido Popular.

Deixeu-me dir per acabar que el fotomuntatge del punt fronterer reproduït a dalt resulta francament fastigós. I després encara diuen que els separadors són uns altres! Per cert, els que han dissenyat aquesta web potser ignoren que la bandera de l’esquerra ni és legal ara ni ho serà en una futura Catalunya independent com a nou estat d’Europa. Aquesta és la pista del mal gust.

Afegitó (14:40 hrs): tal com ens diu la Clidice, la de la dreta tampoc ho és; li manca l'escut.

Cert o fals?

Un senyor entra en un bar i demana una cervesa. “Un euro”, li diu el cambrer.

“Sí que és barata la cervesa aquí”, pensa el client tot deixant una moneda d’un euro sobre el mostrador.

“Perdó, però si no s’ha portat el seu propi vas, són dos euros més”, li diu el cambrer.

El client, una mica mosca, paga els dos euros, agafa la gerra i se’n va cap a una de les taules del local, quan sent la veu del cambrer que li diu: “Si s’asseu hi haurà d’afegir tres euros, i si no ha reservat seient haurà de pagar dos euros més”.

El client, ara sí, molt molest, s’atansa al cambrer i li etziba: “Això és un abús, vull parlar amb el responsable d’aquest bar”.

El cambrer, somrient, li respon: “Ho sento, només hi pot contactar per correu electrònic. I per cert, si no pensa rentar el vas són dos euros més”.

Creieu que una situació així pot ser veritat, o penseu que aquest episodi que corre per la xarxa és tan fals com el fals certificat de naixement kenyà del president Obama reproduït a dalt? Aplicant una mínima dosi de sentit comú no cal dir quina hauria de ser la resposta.

Però si feu l’esforç d’imaginar-vos que el cambrer es diu Michael O’Leary, CEO d’una companyia aèria anomenada Ryanair, i que el client del bar és un dels soferts passatgers de la low cost irlandesa, llavors potser ja no ho trobaríeu tan increïble. El que són totalment increïbles són les atípiques pràctiques comercials i de màrqueting de Ryanair, unes pràctiques que comporten el tracte gairebé degradant que tot sovint reben els passatgers d’aquesta companyia aèria.

Sí, ja ho sé, ningú t’obliga a ser client d’aquesta mena de companyies, i si no vols pols, no vagis a l’era i tot allò que s’acostuma a dir en aquests casos, però resulta sorprenent, almenys em resulta sorprenent a mi, que les autoritats comunitàries europees, tan intervencionistes en segons quins casos, aquí no hi tinguin res a dir.

Guantanamo i les eleccions americanes

El proper dimarts, el dimarts següent al primer dilluns de novembre dels anys de traspàs, es celebren les eleccions als Estats Units. Com que, d’entrada, sento curiositat per tot el que passa a tot arreu, òbviament també estic interessat per la situació política dels Estats Units. Reconec, però, que aquesta vegada, amb tot el que està passant a Catalunya i el procés imparable cap a constituir-se en un nou estat d’Europa, he seguit una mica de passada i amb menys interès que altres anys la llarguíssima campanya electoral americana. Amb tota franquesa, ara mateix m’interessa molt més el que passa a Catalunya que qui serà el proper president dels Estats Units. Sóc conscient que fent aquesta afirmació corro el risc que algú pensi que estic demostrant ser un aldeano, que és així com ens consideren alguns nacionalistes espanyols que encara no han entès els motius pels quals molts catalans pretenem deixar de ser espanyols. Bé, res a dir, el pensament és lliure i visca la llibertat d’expressió, però pels espanyols també resulta vàlida aquella dita que diu que mai és tard per aprendre coses, tot i que de vegades s’aprenen massa tard, quan ja no hi ha remei.

Fa quatre anys tenia clar que d’haver sigut un americà amb dret a vot hagués votat per Barack Obama. Avui, però, ni m’he plantejat si repetiria aquell hipotètic vot o optaria pel republicà Mitt Romney. He viatjat unes quantes vegades als Estats Units i he treballat amb empreses americanes, i amb els anys m’he anat convencent que cada dia hi ha menys diferència entre un president demòcrata i un president republicà. Els polítics americans, com gairebé tots els polítics, tenen bàsicament més interessos que principis, i sembla ser que, quan dels interessos nacionals americans es tracta, entre demòcrates i republicans hi ha molta coincidència. Posaré només un exemple: una de les promeses electorals de l’actual president Obama en la campanya de fa quatre anys va ser que, si sortia elegit president, durant el seu primer any de mandat es tancarien els vergonyosos llimbs legals del Guantanamo Bay detention camp creats pel seu antecessor republicà Bush. Doncs bé, ja n’han passat quatre i aquella promesa ha quedat en un no res. Cal recordar que allà hi ha gent engarjolada des de fa anys sense judicis, advocats civils ni garanties processals i, pel que sembla, seguirà sent així sine die. I més trist encara, en aquesta campanya electoral de Guantanamo pràcticament ni se n’ha parlat, com donant per bones republicans i demòcrates aquestes pràctiques governamentals inhumanes i totalment antidemocràtiques. Tampoc s’ha parlat gaire de la pena de mort vigent als Estats Units i de la seva possible abolició. Interessos nacionals o manca de sensibilitat humana i democràtica? Potser una barreja d’ambdues coses.

Les enquestes donen pràcticament un empat i a hores d’ara no se sap qui guanyarà tot i que, francament, no crec que canviïn molt les coses. Guanyi un o guanyi l’altre tot sembla indicar que les vergonyes de Guantanamo i la pena de mort continuaran existint davant d’una gran indiferència general. Decebedor.

Un desig de molts catalans

Mentre per poder treballar a qualsevol administració pública de Catalunya el coneixement del català només sigui un mèrit més i no un requisit in-e-lu-di-ble, el problema, que per a molts catalans ho és, de la pèrdua de pes de l’ús social del català s’anirà engrandint. Per tant, és d’esperar que quan Catalunya assoleixi l’estatus de nou estat d’Europa amb tots els ets i uts, els redactors de la nova constitució catalana ho tindran in-e-lu-di-ble-ment en compte. Amén.

Independentistes vs. unionistes al Parlament

Els 135 diputats del Parlament de Catalunya de la legislatura recent acabada pertanyien a deu partits polítics diferents: CDC, UDC, PSC, PP, ERC, ICV, EUiA, C’s, Si (que és, a la vegada, una coalició de set partits) i, en últim lloc DC, el partit de Laporta. Alguns d’aquests partits estaven agrupats en coalicions i altres es van presentar per lliure a les eleccions de fa dos anys, però cadascun d’ells té personalitat jurídica pròpia i una estructura política i organitzativa independent. Mirat des de segons on, des d’Espanya per exemple, algú potser pot pensar que un país amb tants partits amb representació parlamentària pot arribar a resultar ingovernable. Jo, en canvi, prefereixo fer-ne una lectura positiva i valoro especialment que, comparat amb els nostres veïns, Catalunya ha estat sempre un país ideològicament i políticament molt divers, amb tot el que d’enriquidor aquesta diversitat comporta.

És fa difícil calcular quants dels 135 diputats del Parlament ara dissolt eren independentistes, és a dir, quants haguessin votat “sí” en un hipotètic referèndum en el que es decidís si ens quedàvem a Espanya o marxàvem a entendre’ns directament amb Brussel·les. Deixant de banda els diputats dels partits que no enganyen (ERC i altres partits més petits es declaren inequívocament independentistes), la clau es troba en els diputats amb un tarannà personal igualment independentista però que pertanyen a partits ambigus que, almenys fins ara, no s’han declarat explícitament com a tals, però tampoc han dit mai que siguin contraris a l’independentisme. Arribats a aquest punt a ningú se li escapa que els diputats de CDC haguessin tingut -quantitativament almenys- un paper cabdal per decantar la balança en un sentit o un altre. Per altra banda tampoc s’ha de descartar que a la franquícia del PSOE, que a Catalunya opera amb la marca PSC, potser també hi havia algun diputat independentista, tot i que personalment ho dubto. Però sigui com sigui, només sortirem de dubtes quan, a la propera legislatura, es sotmeti a votació del Parlament una declaració inequívoca en aquest sentit, i els 135 diputats que surtin elegits el 25 de novembre s’hagin de mullar un a un.

Quant a la quota espanyolista o unionista del Parlament o, com a ells els agrada definir-se, constitucionalista, la cosa està una mica més definida, però tampoc ho està del tot. Per tal d’esvair dubtes, aclareixo que pels termes espanyolisme, unionisme o constitucionalisme entenc, bàsicament, la defensa prioritària dels interessos d’Espanya per sobre dels de Catalunya, uns interessos que molt sovint, massa sovint m’atreviria a dir, són totalment contraposats: el que és bo per Espanya no sempre ho és per Catalunya, i el que és bo per Catalunya no necessàriament ho és per Espanya. D’entrada, diria que a la quota unionista només hi podem incloure, amb la seguretat de no equivocar-nos, els diputats de la franquícia catalana del PP així com els del partit Ciudadanos de Rivera, Cañas, el Yoyas & Co. I sense oblidar que en aquesta quota unionista també s’hi haurien d’incloure tots o gairebé tots els diputats de la franquícia catalana del PSOE, així com un percentatge indeterminat dels d’UDC (Vila d’Abadal, per exemple, és declara independentista, però per decisió del politburó del seu partit la propera legislatura ja no tornarà a ser diputat).

Sortirem una mica de dubtes, però no del tot, la nit del 25 de novembre, quan es facin públics els resultats de les eleccions, suposant, que segurament és molt suposar, que tots els partits que obtinguin representació parlamentària es presentin a les eleccions amb un programa on aquest aspecte cabdal del futur de Catalunya estigui clarament definit. I dic que això és molt suposar perquè, tenint en compte els orígens i la transversalitat dels seus votants, se’m fa molt difícil imaginar-me a, per exemple, ICV-EUiA o CiU presentant-se a les eleccions com a partits clarament independentistes, perquè saben que si ho fessin potser guanyarien algun vot, però segur que també en perdrien. Intueixo que aquests partits trobaran una fórmula prou ambigua que els permeti, ni que sigui només temporalment, sortir del pas de les eleccions del 25 de novembre sense acabar de definir-se. Però més aviat que tard ho hauran de fer. A Catalunya sembla ser que, per fi, s’han acabat les indefinicions.

Orgull de ser català?

Per entrar en matèria començaré amb una afirmació que potser a alguns els sorprendrà o, si més no, pot resultar difícil d’entendre: acceptant, com no podria ser d’altra manera, que ho sóc, no em sento gens orgullós de ser català. Tinc, això no ho puc pas negar, el sentiment de pertinença a Catalunya, però no he tingut mai aquesta mena de sentiment afegit, que diuen que experimenten altres persones, de l’orgull de pertinença a un territori. Quan el debat entre Catalunya i Espanya acaba derivant, com passa sovint, cap a plantejaments d’orgull de pertinença a un territori, tractant-se al meu entendre d’uns sentiments desenvolupats al marge de qualsevol racionalitat, i sense cap relació amb l’esforç personal de cadascú, reconec que en aquestes situacions em quedo sense arguments per continuar debatent. Al meu entendre, davant d’una persona que s’expressi en aquests termes no hi ha debat que valgui. Es pot argumentar en termes d’història, d’economia, de cultural, de geografia, de política, però quan apareixen els sentiments no hi ha cap argument racional que valgui per rebatre-ho. Jo, almenys, no estic en condicions de rebatre amb arguments racionals quan una persona s’expressa en aquests termes: però és que jo em sento molt orgullós de ser espanyol (o català).

Com deia al principi, no m’he sentit mai orgullós de ser català, ni de ser d’una raça determinada, ni de tenir els ulls d’un color concret, ni d’altres característiques físiques que pugui tenir. No em sento tampoc orgullós de les meves capacitats intel·lectuals. Tot això són coses que m’han vingut donades sense cap esforç i, per tant, difícilment me’n puc sentir orgullós. No estic orgullós de res que tingui a veure amb aspectes que queden fora del meu control i/o al marge del meu esforç personal. Puc estar, per exemple, orgullós d’aquest article que estàs llegint, perquè hi he posat un esforç personal i, rellegint-lo, veig que més o menys ha sortit allò que tinc al cap i pretenia expressar negre sobre blanc. Pel mateix motiu, em puc sentir orgullós d’aspectes concrets de la meva feina o d’altres vessants de la meva trajectòria vital que depenen exclusivament de la meva actuació personal. Però de ser català difícilment me’n puc sentit orgullós, no he fet res de la meva part per ser-ne, no hi he posat el més mínim esforç. Espero que se’m disculpi que avui hagi optat per aquestes digressions filosòfiques, fins i tot per part d’aquelles persones que van pel món mostrant el seu orgull de ser catalanes.

Artur Mas, l’última esperança de Catalunya?

Últimament m’estic trobant amb persones, molt diverses en tots els sentits, de dretes i d’esquerres, joves i no tan joves, de poble i de ciutat, però que tenen una característica comuna: no són votants habituals de CiU tot i que, sent conscients que una oportunitat com aquesta no se’ls tornarà a presentar en molt temps, el 25 de novembre s’estan plantejant molt seriosament prescindir dels seus partits habituals i fer un vot de confiança a Artur Mas. No és un vot a CiU ni als altres candidats que compartiran la llista electoral amb l’actual president de la Generalitat, alguns dels quals ja ens han demostrat repetidament la seva incompetència, algun altre no pot dissimular que és un trepa sense escrúpols i fins i tot algun se’ns mostra massa proper a la corrupció política. I no cal concretar els noms que ara mateix segur que tots tenim al cap.

El fet és que tenim un vergonyós sistema electoral de llistes tancades i bloquejades que, quan vas a votar, t’obliga a votar també alguns bandarres que inexplicablement han estat inclosos a la teva llista pels cuiners del partit. Els meus interlocutors són molt conscients que, votant Artur Mas, de retruc també votaran la resta de candidats de la llista, però després d’una profunda reflexió han arribat a la conclusió que, en aquestes eleccions, això és el mal menor. Fan un plantejament d’estricta confiança personal, no en un partit sinó en la persona d’Artur Mas. A més a més, tinc la sensació que el col·lectiu no ciuenc que el 25 de novembre, de manera molt excepcional i sense que serveixi de precedent, prestarà temporalment el seu vot a Artur Mas, està creixent força. Alguns socialistes m’han reconegut que votaran la llista d’Artur Mas tapant-se el nas, però han decidit que aquesta vegada els toca sacrificar-se i fer un vot més personal que ideològic. Han arribat a la conclusió que Artur Mas és l’última esperança de Catalunya.

Només el temps ens dirà si aquests vots prestats han estat encertats i, sobretot, si han acabat servint per fer realitat el lema de la manifestació de l’onze de setembre: Catalunya, nou estat d’Europa. Aquest moviment pro-Mas comporta, però, un alt risc, i és que el 25 de novembre hi ha la possibilitat que CiU tregui una majoria absoluta tan aclaparadora que, fruit de les pressions que sens dubte rebran, els seus dirigents acabin oblidant-se dels seus compromisos electorals. És el perill que tota majoria absoluta comporta, i per això sempre dic que les majories absolutes no m’agraden gens, siguin del partit que siguin. Les pressions fortíssimes que sense cap mena de dubte rebrà Artur Mas perquè aigualeixi el seu pla, un pla que ja és el de molts catalans, vindran de tot arreu però, molt especialment, intueixo que vindran del seu propi partit, és a dir, del sector peix al cove i del sector negocis que han governat Catalunya durant tants anys. Esperem que Mas s’aïlli de les pressions i se’n surti amb èxit, i que el pujolisme, amb totes les seves llums i ombres, passi aviat a ser només un record més de la nostra història.