La dreta espanyola

Per les seves afinitats ideològiques podem classificar la població espanyola en tres grans grups: la dreta, l’esquerra i els liberals. Si us plau, no confondre aquests últims amb els que ara estan governant Espanya. Es pot ser d’esquerres o de dretes, o fins i tot un autèntic liberal, però a una persona oberta de mires i mitjanament intel·ligent segur que li semblarà interessant conèixer millor els seus adversaris polítics. Com més es coneix l’adversari més fàcil resulta discutir-hi i, si s’escau, combatre’l políticament. Així, avui parlarem de la dreta i un altre dia ho farem de l’esquerra. Amb els liberals potser no cal perdre-hi massa el temps ja que són tan pocs que, als efectes pràctics, pràcticament no tenen incidència política en la nostra societat. Parlo evidentment dels autèntics liberals, res a veure amb els polítics peperos que, per intentar confondre el personal, es declaren liberals. Els fets ens demostren que, quan els deixen, són tan intervencionistes com els polítics d’esquerra.

Dintre del grup de la dreta hi trobaríem tres subgrups. En primer lloc la dreta més extrema, és a dir, els neofeixistes i altres companys de viatge. Són molt pocs tot i que quan s’ho proposen fan molt soroll. Després vindria la dreta diguem-ne més endreçada, aquella que regularment obté majories parlamentàries que li permeten governar, sola o en coalició. Aquests s’acostumen a definir com de centre o de centredreta. Finalment tenim la gran majoria silenciosa dels que es declaren apolítics, aquells que quan se’ls pregunta per la seva adscripció política proclamen als quatre vents que no són de cap partit; aquesta majoria silenciosa també acostuma a ser de dretes. A partir d’una definició tan esquemàtica de les diferents famílies de la dreta política podem intentar conèixer els trets bàsics de la seva ideologia, i els mitjans de comunicació que consumeixen ens poden donar algunes pistes.

Víctor Amela, el crític de TV de La Vanguardia, escrivia l’altre dia que cal mirar Intereconomia TV per saber què es cou als intestins de la dreta espanyola. Jo hi afegiria que, encara que només sigui de tant en tant, cal escoltar també els debats d’altres cadenes de ràdio i televisió, així com llegir l’ABC, La Gaceta, La Razón i El Mundo. Fa mandra, ja ho sé, però per estar correctament informat sovint s’han de fer sacrificis. No cal llegir-los cada dia però, per exemple, un viatge en avió resulta ideal per fer una ullada a l’ABC -un diari de format petit i ben grapadet- sense haver de molestar el veí de seient. Sí, de tant en tant també sóc consumidor d’aquests mitjans, i sé que fent-ho corro el risc que segons qui tregui conclusions equivocades, com si pel fet de llegir segons què un ja s’estès definint políticament. Vaig estar una setmana sencera a Cuba, per feina; a l’hora d’esmorzar cada dia fullejava el Gramma i al vespre feia una ullada al Juventud Rebelde, i puc assegurar que no em vaig pas tornar comunista; això sí, tot s’ha de dir, tampoc em vaig assabentar massa del que passava pel món. Bé, com a resum diria que si es vol estar ben informat sobre la dreta espanyola s’ha de fer us esforç extra; no n’hi ha prou amb llegir diaris clàssics com El País, El Periódico, Público i La Vanguardia.