Llibertat d’expressió i de premsa

Una de les línies vermelles que no es pot creuar mai en democràcia és la de la llibertat d’expressió i, per extensió, la llibertat de premsa. Un governant que en un moment determinat, sigui amb l’excusa que sigui, no permeti exercir aquestes llibertats als seus conciutadans deixa de ser demòcrata. Si ens fixem en determinats països centre i sud-americans veurem que, encara que els seus ciutadans vagin a votar cada quatre anys, allò no són democràcies reals, encara que formalment se’n diguin. Evidentment no parlo de Cuba, que allà ni els mateixos germans Castro reivindiquen que la seva finca particular tingui res a veure amb una democràcia. Però podem parlar de Veneçuela, un país que, encara que formalment és una democràcia, té un president, Hugo Chávez, que es dedica a expropiar i tancar mitjans de comunicació que diuen allò que el dictador no vol que diguin. Massa sovint a Veneçuela es creua la línia vermella que dèiem abans. I parlo d’un dictador, sí, perquè Chávez té l’ADN propi dels dictadors. Molts dels seus defensors s’obliden que la primera vegada que va intentar accedir al poder ho va fer mitjançant un cop d’estat i, tot i que més endavant va guanyar les eleccions, amb aquestes credencials colpistes ja es podia intuir el tarannà del personatge.

A l’Amèrica del Sud un dels últims episodis on s’ha creuat la línia vermella que dèiem abans ha estat l’Equador, un país que, almenys de manera formal, també és una democràcia. Però unes multes supermilionàries als editors i periodistes del diari El Universo, combinades amb penes de tres anys de presó, són les eines que el president Correa ha utilitzat durant mesos per fer-los callar. Al final, però, en vista de l’escàndol internacional a què s’enfrontava, tot ha quedat només, de moment, en un gran ensurt. El president Correa, magnànim ell, els ha perdonat la multa de 40 milions de dòlars i l’estada a la presó. Ara, però, els periodistes equatorians ja saben com les gasta el seu president, i què s’hi juguen si escriuen segons què. Avís per a navegants.

Encara que a la més endreçada Europa aquestes coses no solen passar, de tant en tant a l’Estat espanyol també es produeixen episodis similars. Aquí s’han tancat periodistes a la presó per delictes d’opinió i s’han tancat il·legalment diaris pel mateix motiu (l’últim, Egunkaria). Espanya manté tancat a la presó Arnaldo Otegui per motius similars, és a dir, per uns suposats delictes d’opinió que en una democràcia com cal no haurien d’existir. Sovint tinc la sensació que no som prou conscients de la gravetat que impliquen aquests casos, i de vegades fins i tot sembla que no visquem en una veritable democràcia.

Per començar el dia amb un somriure, potser

Forges, a El País d'avui

El ministre espanyol té raó: ni Catalunya és Escòcia, ni Espanya és el Regne Unit

La setmana passada el ministre espanyol d’Assumptes Exteriors i de Cooperació, José Manuel García-Margallo y Marfil, va comentar a Londres que una possible independència d’Escòcia no suposaria ni tan sols la possibilitat que es produís una situació paral·lela a Catalunya. La Constitución Española prohibeix expressament aquesta possibilitat ja que es fonamenta en “la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. Cal recordar que aquesta constitució va ser elaborada sota l’estreta i perillosa tutela dels sabres dels militars, les omnipotents forces de seguretat, les sotanes dels bisbes, la gran banca i, en definitiva, la classe política franquista que va governar aquest país durant quatre dècades. Cal recordar també que, poc després d’aprovar-se la constitució postfranquista, a Espanya hi va haver un cop d’estat, oficialment frustrat en les formes però del que encara en patim les conseqüències legals. Això ja ens demostra el pes que tenien i encara tenen els anomenats poders fàctics. Amb tots aquests antecedents i sense que a Espanya s’hagi produït cap mena de depuració política, no ens ha de sorprendre que la Constitución Española digui el que diu. El ministre espanyol, que va admetre que si fos el cas no posaria cap impediment per part del seu país en el reconeixement diplomàtic d’una Escòcia independent, va tancar la seva declaració londinenca amb una pura obvietat: “l’ordenament jurídic britànic és un i l’espanyol, un altre”. Vist des del punt de vista d’un espanyol, el ministre té raó.

Mirem-nos-ho ara des del punt de vista d’un català. Dono per suposat, i admeto que donar-ho per suposat potser és molt agosarat per part meva, que la majoria dels catalans voldrien viure en una Catalunya més lliure i més pròspera. Alguns pensem, i aquí potser començarien les discrepàncies, que per assolir aquesta fita els catalans hauríem de passar comptes directament amb Brussel·les, prescindint dels actuals peatges i comissionistes espanyols. Però dit això i deixant al marge l’ordenament jurídic espanyol, que diu el que diu, per accedir a la seva independència Catalunya no necessitaria l’autorització d’Espanya ni de ningú. Tots sabem que si agafés el camí de demanar submisament permís com si fos un país menor d’edat, Catalunya tindria sempre les de perdre. Sabem igualment que les lleis espanyoles no permeten ni permetran mai la secessió pactada d’una part del seu territori i, per tant, el camí no ha de ser el d'Escòcia sinó un altre, molt més senzill.

Per accedir a la seva independència Catalunya no ha de demanar res a la seva actual metròpoli i, en aquest sentit, cal recordar que les independències no es demanen. Es proclamen i llestos! El procediment català cap a la independència serà molt simple. Primer hi haurà d’haver una decisió important del Parlament; es necessitaran 68 diputats que estiguin d’acord en convocar un referèndum vinculant. Aquests no caldrà que siguin diputats independentistes sinó que n’hi ha prou que tinguin un tarannà mínimament democràtic, i que no els faci por de demanar democràticament l’opinió dels catalans. A continuació s’haurà de convocar els catalans a les urnes, i aquí podríem discutir si cal establir un percentatge mínim de participació per donar com a vàlids els resultats. La pregunta haurà de ser molt clara, i haurà de tenir dues possibilitats de resposta, sí o no. Si l’opció del sí assoleix el cinquanta per cent dels vots emesos més un vot, el Parlament haurà d’emetre una solemne declaració unilateral d’independència adreçada als catalans, amb còpies a Madrid (Espanya), Brussel·les (UE) i Nova York (UN). A partir d’aquestes formalitats, començaran les negociacions amb l’antiga metròpoli per concretar què els devem nosaltres a ells i què ens deuen ells a nosaltres, fer la resta entre ambdues xifres i, finalment, acordar els terminis de liquidació del deute i tots els detalls que facin falta. Aquest és l’únic camí per resoldre allò que a Madrid anomenen el problema catalán. I mentrestant, tots sabem perfectament que seguir parlant del pacte fiscal i totes aquestes bajanades és una absoluta pèrdua de temps. Alguns comencem a tenir pressa!

Quatre anys al twitter és una eternitat

El twitter és una xarxa social creada fa menys de sis anys que es caracteritza per poder enviar i rebre missatges curts, d’un màxim de 140 caràcters. Tan aviat ho vaig conèixer em va interessar, i avui fa exactament quatre anys que, mig en broma i per curiositat, vaig fer la meva primera piulada al twitter. D’aquí uns minuts, per anunciar aquest post que estàs llegint, faré la piulada 861, 53 com a radarsarria, en una primera etapa de proves i d’utilització gens regular d’aquesta eina, i 808 com a MiquelSaumell, ja en l’etapa actual més consolidada.

En aquests quatre anys he dit i escrit algunes coses sobre twitter que avui en dia encara les penso, i d’altres que avui ja no les diria. Si algú té curiositat històrica per les meves opinions al respecte, només li cal escriure la paraula twitter al buscador del blog i prémer la tecla enter. El fet és que en el món digital tot evoluciona amb moltíssima rapidesa, i quatre anys a la xarxa potser és més que una vida biològica, gairebé una eternitat. No he buscat les dades però m’atreviria a assegurar que avui en dia la majoria de tuitaures actius a la xarxa tenen una presencia de menys de quatre anys a twitter. En altres paraules, un tuitaire amb quatre anys d’activitat podríem dir que ja és tot un veterà.

Utilitzo el twitter per a moltes coses que fa quatre anys ni se m’haguessin passat pel cap. El twitter m’avisa d’un radar mòbil camuflat a l’autovia, d’un accident o d’una carretera tallada, d’una incidència puntual d’horari en un transport públic, de l’anulació d’un vol de Lufthansa, dels detalls i serveis mínims d’una vaga, del temps que fa en un indret determinat, de les notícies que s’acaben de produir ara mateix, de l’últim article que ha publicat un escriptor que m’interessa, de les ofertes d’última hora d’una empresa determinada, de la cotització al mercat de valors d’unes accions, del menú del dia del restaurant on aniré a dinar, dels horaris del cinema, etc. I el twitter l’utilitzo també per donar la meva opinió sobre un tema i/o per transmetre una informació, per generar un debat a la xarxa, per reservar taula en un restaurant, per preguntar qualsevol cosa, per dirigir-me a una autoritat política i cantar-li les quaranta si s’ho mereix, per rectificar una informació falsa i per moltes coses més.

València, un país d'excessos

Tot va començar fa uns dies amb la protesta d’uns alumnes per denunciar la manca de calefacció al seu institut. Res de l’altre món, una protesta més de les moltes que hi ha cada dia. Però si amb el fred que fa aquests dies les autoritats ni tan sols et permeten manifestar-te per protestar per la manca de calefacció, això ja ens indica que quelcom no va bé a València. Recordem que en els darrers anys València ha estat un dels indrets de l’estat on s’han fet més excessos de despesa pública, amb una política d’aparador més pròpia d’uns nous rics per a lluïment personal que de governants que pensen en les necessitats reals del poble. València són les curses de Fórmula 1 en un circuit urbà que s’ha de muntar i desmuntar cada vegada, amb el cost afegit que Mr. Bernie Ecclestone (l’amo del circ) cada any passa la seva voluminosa factura. Com a imatge de la València dels excessos potser cal recordar aquella volta d’honor en un Ferrari conduït per l’aleshores president Camps @mi-amigo-del-alma i copilotat per una alcaldessa que té fal·lera per les bosses Louis Vuitton, un regalo de lo más corriente, segons va explicar la mateixa Rita Barberá. La València dels excessos és també aquell aeroport de Castelló sense vols ni avions que, abans d’estrenar-lo, ja s’hi han de fer obres de millora a causa d’uns càlculs erronis que no permetrien maniobrar correctament als avions, si algun dia n'hi aterra algun. València és una cursa internacional de vaixells pour épater la bourgeoisie. València és una Ciudad de las Artes y las Ciencias que, anant bé, s’acabarà de pagar el segle XXII. I així podríem seguir durant una bona estona.

Però en contrast amb la València dels excessos, la Generalitat Valenciana diu que no té diners per engegar la calefacció d’un institut de secundària i batxillerat. I llavors els alumnes se n’atipen i protesten. Però la reacció de la policia és desmesuradament violenta, i llavors esdevé la València dels excessos policials. Sempre complint ordres, segons diuen els representants sindicals dels que reparteixen llenya a tort i a dret. Ordres d’un cap de la policia conegut per la seva mai dissimulada simpatia per l’extrema dreta local, un personatge que davant tota una munió de periodistes es permet la gosadia de definir els estudiants com els seus enemics, mentre va donant cops a la taula per reafirmar la seva malaltissa argumentació. I per sobre del cap de policia hi ha les ordres d’una Delegada del Gobierno que no és pas la primera vegada que demostra la seva incompetència combinada amb una absoluta manca de respecte envers qualsevol persona o cosa que gosi discrepar d’ella.

I llavors surt el ministre Fernández, és a dir, el màxim cap polític dels dos personatges abans esmentats, i quan tothom s’esperava que intentaria apagar el foc tallant algun cap de segona fila per salvar-se ell mateix, decideix incomprensiblement afegir més gasolina a l’incendi, sense adonar-se que aquest assumpte se li ha escapat de les mans. Surt primer parlant en català per Catalunya Ràdio (el ministre Fernández parla català, no com altres membres catalans del seu partit que això de parlar català ho veuen com una degradació social) i parla dels “excessos d’alguns policies”. Però davant les queixes del sindicat de la policia, surt el ministre a la tarda per TVE rectificant-se ell mateix. Aclareix que quan al matí ha parlat d’uns “excessos” en realitat es referia “als excessos d’uns radicals i violents”, sense especificar més. Per tant i per no allargar-me, entenc que el ministre potser ens ha volgut dir, sense dir-nos-ho clarament, que alguns policies són radicals i violents. Veient les imatges de televisió això sembla fora de qualsevol dubte, però a veure si al final serà el ministre qui haurà de marxar abans d’hora.

Gràcies, Intereconomía!

Intereconomía és un grup de mitjans de comunicació (premsa de paper i digital, televisió, etc.) de la ideologia ultranacionalista espanyola més extrema. Basa una bona part de la seva línia editorial en un atac sistemàtic i implacable en contra de Catalunya (s’entén la idea de Catalunya representada per una gran majoria dels diputats del Parlament), els catalans (s’entén la majoria de catalans) i, en definitiva, de qualsevol persona o cosa que faci la més mínima olor de català, per lleugera que sigui. El fet diferencial amb altres mitjans de comunicació de caire similar és que, per dur a terme la seva tasca, Intereconomía utilitza amb molta intel·ligència bastants periodistes catalans, uns professionals que practiquen sense vergonya ni descans un autoodi francament desagradable que fins i tot m’atreviria a definir com de malaltís. El fet és que aquesta circumstància afegida encara dóna més morbo als seus fidels lectors i televidents més addictes.

Però de la mateixa manera que en el seu moment, quan a Catalunya molta gent en demanava el tancament dia sí i dia també, vaig defensar repetidament la continuïtat de les emissions radiofòniques de la Cope, ara també defenso que Intereconomía segueixi treballant amb tota normalitat, també a Catalunya. Cal que el diari i la televisió d’aquest grup de comunicació segueixin mostrant a tothom qui ho vulgui veure la seva fastigosa i del tot lamentable política de màrqueting anticatalana. A aquestes alçades de la pel·lícula ja no és cap secret per a ningú que a Espanya l’anticatalanisme cada dia ven més, i com que ven s’ha d’esprémer i treure’n tot el suc com si fos una llimona.

Però segurament el que ignoren els dirigents d’aquest grup de comunicació i, en general, la clientela d’Intereconomía, és que la seva peculiar i gens dissimulada política anticatalana és actualment un dels principals motors del moviment independentista català, una tendència política que segons totes les enquestes sembla no tenir aturador. Gràcies molt especialment als mitjans de comunicació d’aquesta mena, Catalunya ha esdevingut en els últims anys una gran fàbrica d’independentistes de tots els colors polítics, i això ja no hi ha qui ho aturi. Per tant i practicant allò tan espanyol que diu que es de bien nacidos ser agradecidos, vull transmetre el meu agraïment més sincer als propietaris, treballadors, anunciants i clientela d’Intereconomía. Per cert, empresa que veig que s’anuncia a Intereconomía és empresa que ipso facto deixa de ser proveïdora meva. És el risc que corren els seus anunciants, però suposo que ja el tenen ben calculat.

La nova etapa d’El Punt Avui

En els temps que corren i sota una greu crisi econòmica a la que encara no s’hi veu el final, el fet que algú aposti per la compra d’una empresa amb treballadors no deixa de ser, d’entrada, quelcom que crida l’atenció. I quan és prou conegut que arreu del món cada setmana estan desapareixent diaris de paper, si a més a més es tracta precisament de l’empresa editora d’un diari de paper (tot i que també disposa de la seva versió digital) podria semblar fins i tot una operació massa arriscada. I si per acabar-ho d’adobar es tracta d’un diari en català aquest canvi de propietat té sens dubte un valor afegit. Considerant totes aquestes circumstàncies, el canvi de mans del diari El Punt Avui fet públic la setmana passada és una operació que, sense conèixer-ne els detalls, no deixa de cridar-me poderosament l’atenció.

Dit això, deixeu-me dir també que criticar, com ja han fet alguns membres conspicus del ram i també de fora del ram, que el comprador només n’ha pagat un euro, ho veig com a mínim una mica malintencionat. A veure, pagar un euro per les accions d’una societat fent-se simultàniament càrrec dels seus deutes no ho veig massa allunyat de pagar un preu de mercat raonable per una empresa neta de deutes. Només són diferents maneres de comptabilitzar-ho. De moment el que sabem és que els venedors tenien diversos deutes pendents i que els compradors s’han compromès a pagar-los. Ara caldrà veure que els compradors facin front als seus compromisos.

Al llarg dels anys 2009, 2010 i 2011 han sortit articles meus al diari El Punt i sento, per tant, una simpatia molt especial per aquest diari. Amb l’Avui, en canvi, la meva col·laboració no ha estat mai literària (tot i que de manera molt puntual m’hi han publicat alguna cosa) sinó econòmica, mitjançant la compra d’uns títols emesos per Premsa Catalana SA que van ajudar a sortir el diari. Evidentment les persones que hi vàrem col·laborar teníem molt clar que aquella inversió no era en clau de negoci sinó de país i a fons perdut, com així ha estat. Però cada vegada que n’ha perillat la seva continuïtat ho he considerat una mala notícia tot i que, per altra banda, des d’aquí mateix he criticat sovint els ajuts públics que al llarg dels anys han anat rebent les empreses editores dels diaris d’aquest país. Les meves no són posicions contradictòries: faig una aposta clara per l’existència de diaris en català però estic radicalment en contra que es financin amb diner públic. Al meu entendre, les empreses en general i, per tant, també les empreses editores de diaris, han de ser viables per se. Així, és d’esperar que en la nova etapa que ara comença del diari El Punt Avui el nou editor se’n surti i es guanyi raonablement la vida amb els seus propis recursos.

Política de gestos

En les seves aparicions públiques l’encarregada de la franquícia catalana del Partido Popular és molt aficionada a gesticular i a fer teatre. Ho fa, al meu entendre, d’una manera absolutament desmesurada. Dimarts, l’escenificació del pacte entre el seu partit i CiU va ser exactament això: teatro del bueno, que diria el nostre vell amic Mourinho. Per cert, dilluns a la nit Alícia Sánchez Camacho no va poder estar a l’hotel Neri de Barcelona on, en un episodi més d’aquesta comèdia, es va escenificar la part final de la negociació. Es va dir que la causa de l’absència de la líder popular era un sopar a Madrid, i hem de pensar que aquell sopar era més important que una suposada negociació final dels pressupostos de Catalunya. Després s’ha sabut que la persona amb qui va sopar a Madrid era una tal Tita Cervera. Ara, fer un acudit seria massa fàcil però... deixem-ho aquí.

Sobre el pacte en sí, és a dir, el document aprovat entre ambdós partits que ella, ufanosa, mostrava als mitjans informatius (a la foto, del diari ara.cat) com si aquells paperots fossin la salvació de Catalunya, és poca cosa més que una declaració de bones intencions combinada amb una reformulació, lleugerament a la baixa, del tema de les taxes (receptes i hotels), així com una subvenció de 50.000 euros per a les víctimes del terrorisme com a únic assumpte concret i quantificable. Alguns ho diem sovint, els partits estatals tenen una certa tendència a jugar amb aquestes coses tan tristes, i sembla que ara tocava un altre gest a favor de les víctimes del terrorisme. I per què no per a les víctimes dels accidents de trànsit, que són moltes més i ningú se n’ocupa? La resposta és crua i senzilla alhora: una cosa dóna més vots que l’altra. Gestos, política de gestos.

I mentre la líder catalana del Partido Popular es passejava pels platós de televisió, els seus caps de la metròpoli feien quelcom més que un gest i, aprofitant la confusió, ressuscitaven el corredor ferroviari –que no mediterrani– que tant el PP com el PSOE sempre han reivindicat, és a dir, aquell que passa per Madrid –només faltaria!– i Saragossa, amb un petit ramal, sense continuïtat, cap al Mediterrani valencià, perquè no sigui dit que el corredor no toca el Mediterrani. I, com sempre, a Catalunya ni aigua. Més que un gest això és una provocació en tota regla, una obscenitat política de primera magnitud que, si acabés tirant endavant, portaria conseqüències molts negatives per a la nostra economia. Menys gestos de centralisme ferroviari i més sentit comú!

Un desenllaç inesperat (i 2)

Any 2011, gener. Surt publicada una carta de queixa al mateix diari, molt educada però alhora molt contundent, en la que, ras i curt, es diu que la imatge que es dona d’MP en els articles que publica Ma no es correspon amb la realitat. CP, signant d’aquesta carta, assegura que disposa de documentació que justifica la seva versió. La carta no rep cap resposta ni rectificació pública per part de Ma, i si n’hi va haver alguna se’m va escapar. La polèmica semblava donar-se, doncs, per acabada.

Any 2011, desembre. Es produeix una sorpresa que pocs s’esperaven. Una revista local d’Igualada publica un número monogràfic dedicat a la guerra incivil espanyola a Igualada. Entre els articles que s’hi inclouen, tots molt interessants, n’hi ha un, signat precisament per CP, on s’explica amb pèls i senyals i amb un munt de documentació annexa que ho avala que, tot just acabada la guerra, MP (la persona que l’any 1939 va rebre aquella plantofada a la plaça de l’Ajuntament) es va convertir en un delator al servei de les noves autoritats franquistes. Es dóna la desgraciada circumstància que un avantpassat de CP va ser víctima d’una delació d’MP que va suposar-li presó i que acabaria portant-lo a una condemna d’expulsió de la ciutat i de pagament de dues sancions econòmiques.

La mateixa revista explica i documenta que Jm, que després va ser nomenat alcalde per les autoritats franquistes de l’època en dos períodes diferents, condemnava l’ús de les delacions, tan habituals durant la postguerra, amb aquestes paraules: “Nosotros, tanto como amamos la justicia despreciamos la venganza, y más todavía estas pequeñas venganzas personales...” (Jm). Quan algú em diu que l’alcalde Jm era franquista haig de recordar-me a mi mateix que, en aquella època, els alcaldes eren nomenats a dit pel governador civil i que, òbviament, l'acceptació del càrrec no era obligatòria. Segurament amb això ja està tot dit però, sigui com sigui, no vaig poder preguntar-li mai a ell directament sobre la seva ideologia política, perquè quan Jm va morir jo només tenia cinc anys. Jm era el meu avi.

De tot plegat només en trec una conclusió: mai més!

Un desenllaç inesperat (1)

Entre avui i demà explicaré quelcom que va passar en la immediata postguerra i que ara, setanta-tres anys després, ha tingut un desenllaç inesperat. Es tracta d’uns fets molt lamentables els protagonistes directes dels quals ja són morts. Però primer de tot ens hem de situar, situem en el temps els diferents episodis d’aquesta història.

Any 1939, just acabada la guerra incivil espanyola. Plaça de l’Ajuntament de la ciutat d’Igualada, capital de la comarca de l’Anoia (a la foto, en una imatge d’aquella època). Acte d’afirmació franquista davant de les noves autoritats. A l’hora de saludar brazo en alto MP no aixeca el braç. Jm, la persona que té al seu costat, discuteix amb ell insistint-li que ha d’aixecar el braç com fa tothom i, recriminant-li la seva actitud díscola, li acaba clavant un mastegot. MP i Jm es coneixen, Igualada era llavors una ciutat petita on tothom es coneixia. MP és detingut per la policia, el tenen uns dies tancat a la presó i després el deixen anar sense més conseqüències. Anys després i aprofitant una malaltia familiar Jm demana disculpes a MP, que les accepta, i l’incident es queda en això, en un episodi més, molt lamentable, de la postguerra.

Any 2009, novembre. Ma, fill d’MP, publica un article en un diari local reivindicant la memòria del seu pare. L'article té un títol ben significatiu: "L'amistat vertadera està per damunt de qualsevol ideari polític", donant a entendre que els protagonistes d'aquesta història tenien diferents idearis polítics. En l'article s'explica de manera parcial aquell episodi ocorregut l’any 1939. En relata els detalls però s’oblida de les disculpes posteriors, tot i disposar d’espai per fer-ho. Ma completa la seva columna del diari amb una altra anècdota que no té res a veure amb aquest assumpte. Algú pot pensar que, per part de l’autor, pot haver-hi un interès per silenciar les disculpes rebudes pel seu pare, tenint en compte que disposa de l’espai per explicar-ho però l’utilitza per parlar d’una altra cosa. El fet és que llegint aquell article es pot treure fàcilment la conclusió que MP era un díscol desafecte al nou règim. Un descendent de Jm que, per via familiar, coneix els detalls d’aquesta història, es queixa personalment a Ma pel relat incomplet, i rep una pobra excusa per intentar justificar allò que és injustificable. Sigui com sigui, més endavant i en un altre article Ma explica l’episodi de les disculpes, però ja queda fora del context del primer relat. El mal ja està fet sense perdre de vista, però, que l’agressió soferta per MP era del tot gratuïta i injustificable. Però una cosa no treu l’altra.

Nota: Avui queda anul·lada l’opció dels comentaris però demà, amb la publicació de la segona part d’aquest article, hi tornarà a ser.

Per fi, el comiat

Per tot hi ha de tot. Hi ha persones que quan els toca prendre una decisió difícil reaccionen amb rapidesa. N’hi ha d’altres, però, que són més lentes de reflexes i necessiten temps per adonar-se de les coses. Jordi Hereu és un bon exemple d’aquests últims. Fa nou mesos va perdre estrepitosament i amb tot mereixement les eleccions a l’alcaldia de Barcelona, amb la qual cosa es donava per acabat un cicle de 32 anys seguits de socialisme governant a la banda mar de la plaça de Sant Jaume. Des de la meva coneguda defensa de l’alternança política penso que amb aquell gest tan generós –perdre les eleccions–, Hereu es va guanyar l’agraïment de molts barcelonins. Ben mirat, perdre les eleccions és una de les poques coses bones que va fer durant la seva època com a alcalde. A l’hora de fer balanç del seu mandat cal recordar, en primer lloc, que Hereu, seguint la norma dels seus antecessors en el càrrec, va arribar a l’alcaldia fent trampeta, per dimissió de l’antecessor. Hereu va ser, però, el primer alcalde de Barcelona de la democràcia que va deixar l’alcaldia per decisió popular. Els seus antecessors van marxar tots fent trampeta, plegant abans d’hora, quan no tocava fer-ho. Com a fites de la seva obra de govern em quedo amb dues: el fiasco absolut del referèndum de la Diagonal (a la foto, Hereu fent veure que vota) i el projecte de l’esquiada del 2022 que, incomprensiblement, encara es manté. Els nostres governants, amb aquestes expansions pressupostàries que no porten enlloc, es deuen pensar que els barcelonins som rics de mena i que no ens ve mai d’aquí.

La mateixa nit electoral ja es veia que a l’Ajuntament l’exalcalde no hi tenia cap futur, i que la millor decisió hauria estat tocar el dos. Però, com dèiem abans, Hereu és una persona de reaccions lentes. Ha necessitat nou mesos, com si fos un embaràs, per adonar-se que a l’Ajuntament hi feia més nosa que servei. Finalment divendres va decidir marxar i els seus companys de partit, molt alleujats i gens orfes de lideratge en conèixer la seva dimissió, li van dedicar un gran però poc sentit aplaudiment. Es deia que hi havia el risc que si no marxava ell motu proprio els seus el marxarien sense contemplacions. No ha fet falta, almenys de cara enfora s’han mantingut les formes i, finalment, s’ha acabat imposant el sentit comú. És de suposar que deixant el càrrec de regidor deixarà automàticament la Diputació (segur que trobarà a faltar aquelles generoses dietes!) i qualsevol altre càrrec associat a l’Ajuntament de Barcelona. Ara caldrà veure on el col·loquen, perquè no crec que els seus el deixin abandonat. Hi ha tantes menjadores per a casos com el d’Hereu que segur que li trobaran un raconet. Algun dia, però, hi haurà un governant amb ganes de treballar veritablement pel poble que acabarà amb tots aquests cementiris inútils que només serveixen per anar-hi aparcant els elefants caiguts en desgràcia.

Una rebequeria de nens malcriats

A Catalunya el món del cinema està representat per l’Acadèmia del Cinema Català. Es tracta d’una entitat presidida per Joel Joan, un personatge polièdric que, com a actor i humorista, ha assolit fites professionals brillants. Plats bruts, per exemple. Però en el seu paper com a president de l’Acadèmia s’està equivocant de tàctica. El darrer exemple és la lamentable presa de pèl organitzada per aquesta entitat en ocasió de l’entrega dels premis Gaudí. Una rebequeria més pròpia de nens malcriats que de persones adultes, però que almenys ha servit per fer rumiar molta gent sobre l’oportunitat de les subvencions públiques al cinema. Cada dia són més les persones que mostren la seva contrarietat amb aquestes subvencions, i les sortides de to de l’altre dia (ells en diuen humor) hi tenen molt a veure. Es tracta d’un tipus d’humor –per anomenar-ho d’alguna manera– que a la majoria dels mortals més que fer-nos riure ens provoca vergonya aliena. Els paguem la festa i ells, en agraïment a la societat, encara es queixen!

Vaig veure alguns trossos de l’acte, en diferit, i allò feia més pena que gràcia, excepte a Jordi Hereu, exalcalde de Barcelona, que reia com un beneit i semblava gaudir d’allò més veient com des de l’escenari es feia burla barata del president i un conseller de la Generalitat, tots dos a la sala i sense saber quina cara posar. Però la crítica a les subvencions públiques que rep aquesta indústria és fàcil de justificar per poc que s’intenti respondre unes preguntes bàsiques. Per què s’ha de subvencionar els cineastes i no els venedors de bicicletes o els fabricants de curtits? Per què hem de subvencionar els espectacles de Joel Joan i no ho hem de fer amb el propietari de la fruiteria de la cantonada? Per què es manté aquest tracte de favor selectiu al col·lectiu dels cineastes? En definitiva, per què aquesta discriminació?

Però quan els intel·lectuals i artistes se senten molestos perquè consideren que les retallades no els haurien d’afectar, o perquè pensen que encara els haurien de subvencionar més, es corre el risc que es rebotin com l’altre dia, amb aquella manca de respecte cap a les persones i institucions que decideixen les subvencions. I davant la crítica generalitzada que estan rebent, a sobre els joels i companyia encara es fan els ofesos i diuen que els polítics tenen la pell molt fina. Quan un s’acostuma a la subvenció no en té mai prou, i el món de la cultura n’és un excel·lent exemple. I davant de la més mínima retallada, per petita que sigui, et pot organitzar un sarau com el dels premis Gaudí. I em permeto afegir que criticar aquestes actituds dels intel·lectuals i artistes no té res a veure amb la llibertat d’expressió que reclama amb tanta solemnitat el col·lectiu subvencionat. Una cosa és la llibertat d’expressió i una altra és el recurs a l’insult permanent i la manca de respecte generalitzada per la classe política.

Acabo, i espero que ningú no hi vegi demagògia. Si les persones que pateixen en carn pròpia les retallades de serveis bàsics sabessin que el motiu de l’endarreriment d’una operació de maluc o la manca d’un professor de reforç a l’escola dels seus fills té quelcom a veure amb les generoses subvencions al cinema i al món cultural en general potser s’enfadarien, no amb els artistes sinó amb el govern que ho subvenciona. I si a més a més sabessin que hi ha pel·lícules generosament subvencionades amb diner públic que ni tan sols s’arriben a estrenar al cinema, potser hi començarien a haver manifestacions en contra d’aquesta estranya política de la repartidora. Potser ja comença a ser hora de dir les coses pel seu nom. I dir les coses pel seu nom vol dir que, mentre duri aquesta crisi, i sembla que va per llarg, tal vegada no seria mala idea establir el principi que cal eliminar les subvencions i que cadascú, quan vagi al cinema, al teatre o al Liceu, s’ho pagui integrament de la seva butxaca. És allò que diem sovint, governar és prioritzar, i fer-ho amb sentit comú. I subvencionar pel·lícules –s’acabin estrenant al cinema o no– alhora que es tanquen quiròfans no sembla que sigui la millor opció.

Dotze vots que no resolen res

Després d’El desenllaç i Els principis de Groucho Marx aquest és el tercer i últim article sobre el congrés del PSOE celebrat aquest cap de setmana a Sevilla. Dissabte, Rubalcaba va obtenir vint-i-dos vots més que Chacón. Això vol dir que si dotze votants de Rubalcaba haguessin votat a Chacón, la catalana seria ara la nova secretaria general del PSOE, un partit, per cert, del que la candidata perdedora ni tan sols n’és militant. O almenys això ens diuen. Tinc alguna intuïció però només és això, una intuïció, que alguns d’aquests pocs vots que li van faltar a Chacón -o potser tots dotze- podien ser de delegats del PSC que, molt enfadats amb la direcció del partit i aprofitant-se de la circumstància d’una votació secreta, no van obeir les ordres de Nicaragua, és a dir, van desobeir les instruccions taxatives de Navarro i Zaragoza de donar suport a Chacón.

I arribats aquí, un incís. És ben sabut que des dels anys setanta del segle passat el PSC políticament no existeix tot i que, formalment, de la franquícia catalana del PSOE encara en diuen PSC, o més exactament PSC(PSC-PSOE), suposo que per mantenir el foc sagrat de l’antiga tradició pesecera. Fins fa uns anys la colla PSC dirigia la franquícia, però sempre sota una estricta supervisió de Ferraz. Per altra banda, els vots sempre els ha posat la colla PSOE. Tots sabien quin era el joc i es mantenia la ficció en una mena de divertida esquizofrènia política. Però fa uns anys es va imposar el sentit comú i tot va quedar en mans de la colla PSOE: direcció i vots. En altres paraules: des de fa anys el PSC no existeix.

Quan en una elecció com aquesta, amb quasi un miler de votants, el marge entre guanyador i perdedora és tan minso, ens indica que la militància del PSOE està pràcticament dividida en dues meitats. Una meitat va donar suport a la perdedora de Catalunya i l’altra meitat va donar suport al perdedor d’Espanya. I quan parlo de perdedors parlo, òbviament, de les eleccions de fa dos mesos i mig al parlament espanyol, aquelles que va guanyar Rajoy per golejada. Però malament rai quan en una votació només et donen dues opcions encapçalades ambdues per candidats que van ser clars perdedors fa molt poques setmanes. Dissabte a Sevilla hi va haver un guanyador i una perdedora, i possiblement va guanyar el menys dolent dels candidats, però tothom sap que amb aquest congrés el problema del partit no ha quedat resolt. Però si els dotze congressistes que dèiem abans haguessin canviat el sentit del seu vot i hagués guanyat Chacón el problema continuaria existint, bàsicament per mancances polítiques evidents de la candidata. Encara que ella se n’amagui Chacón és la continuïtat de Zapatero, i amb això ja està tot dit. El problema de fons del PSOE és que encara manen els mateixos que es van fer càrrec del partit al Congrés de Suresnes de 1974. I es miri com es miri 38 anys són molt anys, potser masses i tot.

Els principis de Groucho Marx

La frase és de Groucho Marx: aquests són els meus principis, però, si no li agraden, en tinc uns altres. José Antonio Griñán Martínez, president de la Junta de Andalucía, feia temps que es buscava una sortida professional pel dia després de les eleccions andaluses, que sap perfectament que les té perdudes. Griñán intuïa que el congrés del seu partit era una bona ocasió per assegurar-se una futura poltrona i, com molta altra gent, estava convençut que el congrés el guanyaria Chacón. Així, en els dies previs a l’esdeveniment, i sempre tenint al cap allò tan nostrat de ¿qué hay de lo mío?, va donar un suport gens dissimulat a la candidata, encara que ell no en deia suport sinó neutralitat activa. Són els eufemismes del llenguatge políticament correcte que massa sovint utilitzen els polítics. Així mateix, Griñán va amenaçar seriosament els seus delegats andalusos al congrés que si votaven a Rubalcaba ell donaria un cop de porta i no es presentaria a les properes eleccions andaluses. Fins i tot s’ha fet públic que, en petit comitè, Griñán va arribar a dir que ell no estava disposat a col·laborar amb un vell ni menys encara a donar-li el seu suport. Rubalcaba és més gran que Chacón, sí, té 60 anys, és cert, però potser cal recordar que... Griñán ja en té 65 i mig! Qui és el vell aquí?

El cas és que després de posar sobre la taula tots aquests principis, vet aquí que per una dotzena de vots Chacón no va guanyar l’elecció a la secretaria general del PSOE. Pel que diuen els diaris hi va haver moltes pressions per orientar el vot dels delegats, especialment per part de la vella guàrdia del partit; no se n’havien vist tantes en cap dels congressos anteriors. Unes pressions polítiques i personals l’efectivitat de les quals s’entén perfectament sabent que tres de cada quatre delegats al congrés viuen d’un càrrec públic. És a dir i per entendre’ns, si la direcció del partit s’emprenya amb tu, et quedes sense càrrec. Tant és així que la contrarietat electoral soferta per la seva patrocinada comportava que Griñán es quedava sense la poltrona que buscava. Però llavors el nostre personatge reaccionà amb molta rapidesa, com només els oportunistes de llarg recorregut com ell saben fer-ho. Recordant el personatge de Groucho Marx (si no li agraden els meus principis, en tinc uns altres), i oblidant-se també de les seves aparentment insalvables diferències polítiques amb el vell Rubalcaba, guanyador del congrés, Griñán hi acabà pactant, i va acceptar entrar a la nova executiva amb un càrrec honorífic i sense cap poder executiu: president del partit. Cal recordar que el president del PSOE no té cap poder, però això sí, el càrrec comporta cotxe i xofer, secretari, despatx, targeta de crèdit Visa platí i tota la pesca. Griñán, donant el seu suport a Chacón, volia assegurar-se la poltrona, una poltrona que, finalment, ha obtingut del seu gran adversari en aquest congrés, el vell Rubalcaba. Griñán, un exemple de transvestisme polític sense complexos.

El desenllaç

Els congressos dels partits polítics se sap com comencen però difícilment es pot preveure com acabaran, especialment quan les votacions són secretes, amb urna i papereta, com és el cas del 38è congrés del PSOE que es celebra aquest cap de setmana. I més imprevisibles eren encara els resultats si abans del congrés uns i altres ens deien que les forces estaven molt equilibrades. Si jo fos socialista i avui hagués estat a Sevilla, que no és el cas ni una cosa ni l’altra, m’hagués resultat realment molt difícil decantar-me per una de les dues candidatures, tenint en compte que avui aquest premi no podia quedar desert. Tot i que m’he esforçat per trobar alguna diferència entre Chacón i Rubalcaba no he estat capaç de veure-la. Aquest migdia he escoltat pel canal 3/24 una bona part dels discursos previs a la votació que havia d’escollir la persona que substituiria Zapatero. Per cert, tenint en compte que el canal 3/24 el paguem entre tots, potser algú ens hauria d’explicar el perquè d’aquesta transmissió en directe, que al meu entendre no es justifica des de cap punt de vista.

Escoltant ambdós discursos no he trobat propostes ni posicionaments ideològics que diferenciessin ambdues candidatures. Només tòpics i més tòpics, amb una buidor de continguts estrepitosa. Posats a buscar-hi matisos, sempre de caire menor, Rubalcaba potser ha estat més moderat en les formes, menys cridaner, més institucional, com si encara fos el vicepresident i ministre de Zapatero que va ser fins fa quatre dies. Això sí, pel meu gust ha abusat massa de l’expressió compañeros y compañeras. Ha repetit la fórmula dotzenes de vegades, cada tres frases la deixava anar, i vist des de fora penso que no calia. En l’actiu de Rubalcaba s’ha de dir que no ha llegit el seu discurs, ha anat improvisant, i ha demostrat que d’improvisar en sap força, encara que només sigui per anar repetint els quatre tòpics de sempre i no dir res de nou.

Pel meu gust Chacón s’ha mostrat massa mitinera, excessivament cridanera, com si els delegats desplaçats a Sevilla fossin sords. A mesura que anava llegint el discurs que portava escrit Chacón feia unes impostacions de veu del tot exagerades, com si fos un d’aquells predicadors que durant el franquisme feien l’homilia dominical talment com si estiguessin renyant els seus feligresos. Però això sí, cap contingut, cap concreció, res de res. Al cap d’unes hores de tancar-se la votació ens han dit que Rubalcaba havia guanyat pels pèls. Enhorabona! Al carrer de Nicaragua de Barcelona, però, ja deuen estar despenjant el rètol que diu “PSC” per substituir-lo per un que hi posi exclusivament “PSOE”. El consol és que si s’hagués imposat Chacón el canvi de rètol l’haguessin hagut de fer amb la mateixa rapidesa. El PSC fa dècades que va deixar d’existir, i això a partir d’ara encara es farà més visible.

Paraula contra paraula

Ara tenim el cas de D.T., un jove advocat que, quan la setmana passada es disposava a agafar un avió per anar a Madrid, va ser greument vexat per dos números de la Guàrdia Civil espanyola, amb agressions físiques diverses i insults de tota mena. El motiu de l’agressió? Negar-se l’advocat a dirigir-se als números en la seva llengua, en la lengua del imperio, en cristiano. Tot va començar amb un petit incident entre l’advocat i un prosegur del control de seguretat de l’aeroport de Barcelona, cosa que tampoc ens ha de sorprendre gens veient, amb poquíssimes excepcions, la mena de personal que t’hi trobes. Jo mateix, que ja tinc una edat com per rebel·lar-me contra certs abusos de procediment, també m’hi he hagut d’enfrontar més d’una vegada. El fet és que Franco va morir va dècades però alguns espanyols amb una clara mentalitat colonialista es creuen amb el dret d’imposar la seva llengua allà on els destinin. I com que tenen la raó de la força (aquests impresentables anaven armats) no els resulta difícil imposar-se davant de qui només té la força de la raó que li dóna la llei.

Que m’he deixat el presumptament? Doncs va, posem-li, que ja no ve d’aquí. Però com que tot plegat va passar amb els dos guàrdies i l’agredit tancats en un quarto sense finestres (els agressors lingüístics saben perfectament que no tenen raó, i no volen testimonis de les seves malifetes), ara es tracta d’aclarir quina versió té més credibilitat. Doncs bé, conegudes ambdues versions dels fets em quedo clarament amb la versió de l’advocat i, per tant, no em crec la versió dels números, que asseguren que van ser insultats per l’advocat i neguen l’agressió, i presenten com a gran argument el fet que porten anys destinats a Catalunya i que, per tant, es troben perfectament integrats. Com si el fet de portar anys a Catalunya fos garantía de res.

El ministre Fernández s’ha afanyat a donar credibilitat a la versió dels seus guàrdies, i ha afegit que l’advocat és un mentider. És a dir, cornut i pagar el beure; vexat i, a sobre, titllat de mentider. I de moment la cosa no dóna més de sí. La paraula d’uns guàrdies contra la paraula d’un advocat que parla en català. Finalment hi haurà un judici, però ja sabem que entre la paraula d’un ciutadà policia i la d’un ciutadà que no ho és, el jutge gairebé sempre acostuma a donar la raó al policia. Ja es veurà en el seu moment. Siguem, però, realistes. Continuarà la manca de respecte per la nostra llengua per part de personal vingut de fora. No ho entenen ni ho volen entendre, i de solució perquè episodis de caire lingüísticament colonialista com aquest no es repeteixin només n’hi ha una: tocar el dos. No n’hi ha d’altra.

Participacions preferents: una estafa legal

Al darrere de les anomenades participacions preferents que les entitats financeres van encolomar a la seva clientela hi ha un fastigós abús de confiança que, a banda dels perjudicis directes que pateixen les persones que han perdut una bona part dels seus estalvis, em provoca molta vergonya aliena. Bancs i caixes han jugat amb la gent senzilla que tenia plena confiança en el seu metge de capçalera i en el director de la caixa on tenien dipositats els seus estalvis. Doncs bé, després de l’escàndol de les participacions preferents, ara ja només poden confiar en el metge, i encara. Així, emparats en la confiança dels seus clients, majoritàriament persones senzilles i jubilats en general, directors i apoderats de bancs i caixes, amb el caramel d’un interès una mica més alt, els van vendre uns cromos anomenats participacions preferents. Uns productes que ara no es poden fer efectius perquè, com diuen aquests executius de pacotilla, ara mateix no hi ha mercat, no hi ha compradors, s’ha d’esperar que en surti algun; s’ha de tenir paciència, molta paciència.

¿Com pretenien fer-nos creure que sortirien compradors per a uns cromos d’una entitat amb greus problemes que, en alguns casos, ha hagut de ser rescatada per l’estat? ¿Com van tenir les penques de vendre a uns pobres jubilats uns productes que ni tan sols estaven coberts per l’assegurança del fons de garantia de dipòsits bancaris? ¿Com podien aquells impresentables assegurar repetidament als compradors que no es preocupessin, que amb una mica de paciència tot es recuperaria? ¿Com podien actuar amb aquell cinisme? Això sí, s’ha d’admetre que l’alt risc d’aquesta inversió i la manca de liquiditat és quelcom que es podia intuir llegint la lletra petita del document de compravenda. ¿Però quin jubilat es llegeix la lletra petita en una relació de tanta confiança? No poso en dubte que, legalment, ara bancs i caixes s’han cobert les espatlles; poc a veure amb aquell escàndol de les primes úniques de fa uns quants anys. Però avui no parlo d’això. Avui parlo de la confiança que hi havia entre l’entitat financera i el client, una confiança que ara ha desaparegut.

Barruts! Això és el que són aquests bancaris impresentables, i encara són més barruts els banquers que els obligaven a vendre aquestes porqueries. Ho repeteixo per si abans no ha quedat prou clar: la col·locació que bancs i caixes van fer de les participacions preferents, jugant amb una manifesta desinformació i aprofitant-se de la confiança de la seva clientela, és una estafa. Una estafa legal si es vol, però estafa. Conec la qüestió i sé perfectament de què parlo perquè jo mateix em vaig trobar amb aquest problema fa uns mesos, quan vaig intentar recuperar els diners d’una persona gran de la família que es considerava estafada, amb tota la raó, perquè els seus estalvis s’havien transferit a un corralito privat.

Sortosament vaig poder resoldre el meu problema familiar, però no abans d’exercir una pressió molt forta davant del director de la sucursal, que feia setmanes que se'ns torejava, dient-li: o en un parell de dies em resols el problema o el dia 1, quan tota la teva clientela vingui a cobrar la pensió, em presento aquí amb un notari i un periodista i te n’organitzo una de grossa! Vaig tenir molta sort, en aquell moment el problema de les participacions preferents encara no havia sortit a la llum pública i no se’n parlava com ara. Aquells impresentables devien pensar que era més intel·ligent resoldre un petit problema puntual amb un client que haver de fer front a la possibilitat d’una munió de reclamacions si, com jo els suggeria, el meu cabreig s’encomanava entre la clientela de la sucursal. Encara que normalment no em fa res parlar de noms propis, aquesta vegada no diré de quina entitat es tracta; al capdavall encara els hauria d’estar agraït perquè finalment em van resoldre el meu problema, suposo que a costa d’enganyar algú altre perquè es quedés amb els nostres cromos. Lamentable.