Dotze vots que no resolen res

Després d’El desenllaç i Els principis de Groucho Marx aquest és el tercer i últim article sobre el congrés del PSOE celebrat aquest cap de setmana a Sevilla. Dissabte, Rubalcaba va obtenir vint-i-dos vots més que Chacón. Això vol dir que si dotze votants de Rubalcaba haguessin votat a Chacón, la catalana seria ara la nova secretaria general del PSOE, un partit, per cert, del que la candidata perdedora ni tan sols n’és militant. O almenys això ens diuen. Tinc alguna intuïció però només és això, una intuïció, que alguns d’aquests pocs vots que li van faltar a Chacón -o potser tots dotze- podien ser de delegats del PSC que, molt enfadats amb la direcció del partit i aprofitant-se de la circumstància d’una votació secreta, no van obeir les ordres de Nicaragua, és a dir, van desobeir les instruccions taxatives de Navarro i Zaragoza de donar suport a Chacón.

I arribats aquí, un incís. És ben sabut que des dels anys setanta del segle passat el PSC políticament no existeix tot i que, formalment, de la franquícia catalana del PSOE encara en diuen PSC, o més exactament PSC(PSC-PSOE), suposo que per mantenir el foc sagrat de l’antiga tradició pesecera. Fins fa uns anys la colla PSC dirigia la franquícia, però sempre sota una estricta supervisió de Ferraz. Per altra banda, els vots sempre els ha posat la colla PSOE. Tots sabien quin era el joc i es mantenia la ficció en una mena de divertida esquizofrènia política. Però fa uns anys es va imposar el sentit comú i tot va quedar en mans de la colla PSOE: direcció i vots. En altres paraules: des de fa anys el PSC no existeix.

Quan en una elecció com aquesta, amb quasi un miler de votants, el marge entre guanyador i perdedora és tan minso, ens indica que la militància del PSOE està pràcticament dividida en dues meitats. Una meitat va donar suport a la perdedora de Catalunya i l’altra meitat va donar suport al perdedor d’Espanya. I quan parlo de perdedors parlo, òbviament, de les eleccions de fa dos mesos i mig al parlament espanyol, aquelles que va guanyar Rajoy per golejada. Però malament rai quan en una votació només et donen dues opcions encapçalades ambdues per candidats que van ser clars perdedors fa molt poques setmanes. Dissabte a Sevilla hi va haver un guanyador i una perdedora, i possiblement va guanyar el menys dolent dels candidats, però tothom sap que amb aquest congrés el problema del partit no ha quedat resolt. Però si els dotze congressistes que dèiem abans haguessin canviat el sentit del seu vot i hagués guanyat Chacón el problema continuaria existint, bàsicament per mancances polítiques evidents de la candidata. Encara que ella se n’amagui Chacón és la continuïtat de Zapatero, i amb això ja està tot dit. El problema de fons del PSOE és que encara manen els mateixos que es van fer càrrec del partit al Congrés de Suresnes de 1974. I es miri com es miri 38 anys són molt anys, potser masses i tot.