Any 2011, gener. Surt publicada una carta de queixa al mateix diari, molt educada però alhora molt contundent, en la que, ras i curt, es diu que la imatge que es dona d’MP en els articles que publica Ma no es correspon amb la realitat. CP, signant d’aquesta carta, assegura que disposa de documentació que justifica la seva versió. La carta no rep cap resposta ni rectificació pública per part de Ma, i si n’hi va haver alguna se’m va escapar. La polèmica semblava donar-se, doncs, per acabada.Any 2011, desembre. Es produeix una sorpresa que pocs s’esperaven. Una revista local d’Igualada publica un número monogràfic dedicat a la guerra incivil espanyola a Igualada. Entre els articles que s’hi inclouen, tots molt interessants, n’hi ha un, signat precisament per CP, on s’explica amb pèls i senyals i amb un munt de documentació annexa que ho avala que, tot just acabada la guerra, MP (la persona que l’any 1939 va rebre aquella plantofada a la plaça de l’Ajuntament) es va convertir en un delator al servei de les noves autoritats franquistes. Es dóna la desgraciada circumstància que un avantpassat de CP va ser víctima d’una delació d’MP que va suposar-li presó i que acabaria portant-lo a una condemna d’expulsió de la ciutat i de pagament de dues sancions econòmiques.
La mateixa revista explica i documenta que Jm, que després va ser nomenat alcalde per les autoritats franquistes de l’època en dos períodes diferents, condemnava l’ús de les delacions, tan habituals durant la postguerra, amb aquestes paraules: “Nosotros, tanto como amamos la justicia despreciamos la venganza, y más todavía estas pequeñas venganzas personales...” (Jm). Quan algú em diu que l’alcalde Jm era franquista haig de recordar-me a mi mateix que, en aquella època, els alcaldes eren nomenats a dit pel governador civil i que, òbviament, l'acceptació del càrrec no era obligatòria. Segurament amb això ja està tot dit però, sigui com sigui, no vaig poder preguntar-li mai a ell directament sobre la seva ideologia política, perquè quan Jm va morir jo només tenia cinc anys. Jm era el meu avi.
De tot plegat només en trec una conclusió: mai més!
5 comentaris:
Què fàcil que és catalogar les persones, oi? I és que una cosa és la HISTÒRIA i una altra les històries. Si, al damunt, publiquem segons els nostres amors i odis, flac favor li fem a la de les majúscules.
Clidice,
Hi estic d'acord. Per altra banda, tot i els 73 anys transcorreguts des de l’acabament de la guerra, aquest és un tema molt delicat que encara genera molts recels. Com a curiositat, aquesta entrada m’ha generat més comentaris privats que qualsevol altra des que l’any 2007 vaig obrir aquest blog. He intentat respondre’ls tant bé com he sabut, tot i que sóc molt conscient que encara ha de ploure molt més abans no es pugui tractar d’aquest tema de manera més objectiva (suposant que l’objectivitat existeixi), és a dir, més amb el cervell que amb el fetge.
Els tombs que dóna la vida i els matisos que té.
La revista d´Igualada em va facilitar un correu, he estat intentat fer-ne ús però els missatges se´m retornen. Possiblement hi hagi algun error.Després de varis intents he pensat que aquest era l´unic mitjà per contactar.
Sarrianenc,
Ja ho pots ben dir, ja!
CP,
Vaig rebre el teu missatge, que t’agraeixo. Et contestaré privadament d’aquí una estona.
Publica un comentari a l'entrada