Per fi, el comiat

Per tot hi ha de tot. Hi ha persones que quan els toca prendre una decisió difícil reaccionen amb rapidesa. N’hi ha d’altres, però, que són més lentes de reflexes i necessiten temps per adonar-se de les coses. Jordi Hereu és un bon exemple d’aquests últims. Fa nou mesos va perdre estrepitosament i amb tot mereixement les eleccions a l’alcaldia de Barcelona, amb la qual cosa es donava per acabat un cicle de 32 anys seguits de socialisme governant a la banda mar de la plaça de Sant Jaume. Des de la meva coneguda defensa de l’alternança política penso que amb aquell gest tan generós –perdre les eleccions–, Hereu es va guanyar l’agraïment de molts barcelonins. Ben mirat, perdre les eleccions és una de les poques coses bones que va fer durant la seva època com a alcalde. A l’hora de fer balanç del seu mandat cal recordar, en primer lloc, que Hereu, seguint la norma dels seus antecessors en el càrrec, va arribar a l’alcaldia fent trampeta, per dimissió de l’antecessor. Hereu va ser, però, el primer alcalde de Barcelona de la democràcia que va deixar l’alcaldia per decisió popular. Els seus antecessors van marxar tots fent trampeta, plegant abans d’hora, quan no tocava fer-ho. Com a fites de la seva obra de govern em quedo amb dues: el fiasco absolut del referèndum de la Diagonal (a la foto, Hereu fent veure que vota) i el projecte de l’esquiada del 2022 que, incomprensiblement, encara es manté. Els nostres governants, amb aquestes expansions pressupostàries que no porten enlloc, es deuen pensar que els barcelonins som rics de mena i que no ens ve mai d’aquí.

La mateixa nit electoral ja es veia que a l’Ajuntament l’exalcalde no hi tenia cap futur, i que la millor decisió hauria estat tocar el dos. Però, com dèiem abans, Hereu és una persona de reaccions lentes. Ha necessitat nou mesos, com si fos un embaràs, per adonar-se que a l’Ajuntament hi feia més nosa que servei. Finalment divendres va decidir marxar i els seus companys de partit, molt alleujats i gens orfes de lideratge en conèixer la seva dimissió, li van dedicar un gran però poc sentit aplaudiment. Es deia que hi havia el risc que si no marxava ell motu proprio els seus el marxarien sense contemplacions. No ha fet falta, almenys de cara enfora s’han mantingut les formes i, finalment, s’ha acabat imposant el sentit comú. És de suposar que deixant el càrrec de regidor deixarà automàticament la Diputació (segur que trobarà a faltar aquelles generoses dietes!) i qualsevol altre càrrec associat a l’Ajuntament de Barcelona. Ara caldrà veure on el col·loquen, perquè no crec que els seus el deixin abandonat. Hi ha tantes menjadores per a casos com el d’Hereu que segur que li trobaran un raconet. Algun dia, però, hi haurà un governant amb ganes de treballar veritablement pel poble que acabarà amb tots aquests cementiris inútils que només serveixen per anar-hi aparcant els elefants caiguts en desgràcia.