En les seves aparicions públiques l’encarregada de la franquícia catalana del Partido Popular és molt aficionada a gesticular i a fer teatre. Ho fa, al meu entendre, d’una manera absolutament desmesurada. Dimarts, l’escenificació del pacte entre el seu partit i CiU va ser exactament això: teatro del bueno, que diria el nostre vell amic Mourinho. Per cert, dilluns a la nit Alícia Sánchez Camacho no va poder estar a l’hotel Neri de Barcelona on, en un episodi més d’aquesta comèdia, es va escenificar la part final de la negociació. Es va dir que la causa de l’absència de la líder popular era un sopar a Madrid, i hem de pensar que aquell sopar era més important que una suposada negociació final dels pressupostos de Catalunya. Després s’ha sabut que la persona amb qui va sopar a Madrid era una tal Tita Cervera. Ara, fer un acudit seria massa fàcil però... deixem-ho aquí.Sobre el pacte en sí, és a dir, el document aprovat entre ambdós partits que ella, ufanosa, mostrava als mitjans informatius (a la foto, del diari ara.cat) com si aquells paperots fossin la salvació de Catalunya, és poca cosa més que una declaració de bones intencions combinada amb una reformulació, lleugerament a la baixa, del tema de les taxes (receptes i hotels), així com una subvenció de 50.000 euros per a les víctimes del terrorisme com a únic assumpte concret i quantificable. Alguns ho diem sovint, els partits estatals tenen una certa tendència a jugar amb aquestes coses tan tristes, i sembla que ara tocava un altre gest a favor de les víctimes del terrorisme. I per què no per a les víctimes dels accidents de trànsit, que són moltes més i ningú se n’ocupa? La resposta és crua i senzilla alhora: una cosa dóna més vots que l’altra. Gestos, política de gestos.
I mentre la líder catalana del Partido Popular es passejava pels platós de televisió, els seus caps de la metròpoli feien quelcom més que un gest i, aprofitant la confusió, ressuscitaven el corredor ferroviari –que no mediterrani– que tant el PP com el PSOE sempre han reivindicat, és a dir, aquell que passa per Madrid –només faltaria!– i Saragossa, amb un petit ramal, sense continuïtat, cap al Mediterrani valencià, perquè no sigui dit que el corredor no toca el Mediterrani. I, com sempre, a Catalunya ni aigua. Més que un gest això és una provocació en tota regla, una obscenitat política de primera magnitud que, si acabés tirant endavant, portaria conseqüències molts negatives per a la nostra economia. Menys gestos de centralisme ferroviari i més sentit comú!
10 comentaris:
De sentit comú no en veurem mai, a la política espanyola; són conceptes antagònics en sí mateixos.
Sense dubte, la política de "gestos" és la que s'aplica allà on no hi ha política de "fets". Així són les coses, a Catalunya, ara i abans, i a Espanya ara i abans. Desastre.
El PP és qüestió de "marketing". Tot és hipocresia. Fixeu-vos que és com una promoció d'una pel·lícula o un cantant. El de menys és el producte, l'important és vendre per treure'n profit.
Aquesta dona és un insult a l' intel.ligencia dels catalans.
Ferra, Jordi, Marta,
Gràcies, ja veig que tots teniu molta simpatia per aquesta senyora.
Perdó, FerraN, amb "n" final.
Puntualització: les meves "simpaties" són cap a la classe política catalana i espanyola... sencera. N'hi ha que em demanen més Almax perquè no se'm posi malament el sopar, però tots m'acaben provocant mal de panxa. Tots.
Veure aquests senyora per la tele i apagar-la en una fracció de segon és tot u. No puc, em posa frenètica, ella i l'Aznar els que més, i acabaria sortint a la secció de "sucesos" d'El Caso. Perquè si bé els polítics "de per amunt", em fan ben poc de goig, amb aquests puc perdre els papers amb una facilitat pasmosa. Se'ns pixen a la cara i encara els riem la gràcia, som una colla de ... de ... de ... bé, de.
Ferran,
Val, d’acord, però mentre no ens inventem un sistema que prescindeixi d’aquest personal però que alhora no deixi de ser democràtic, una tasca que intueixo impossible, molt em temo que ens haurem de conformar amb intentar millorar el sistema vigent.
Clidice,
I per acabar-ho d’arrodonir, ara la senyora ha demanat eliminar les subvencions a Òmnium, però no ha dit ni piu sobre les que reben les "seves" fundacions (Faes, Francis Franco, etc.). De totes maneres, sobre les subvencions públiques i per tal d’evitar discussions presents i futures jo ho tinc clar: totes suprimides, i mort el gos morta la ràbia.
Per a ella som ejpanyols que vivim a Catalunya i la cultura catalana ha d'anar desapareixen. És una cosa del passat, de pobles conquerits. Però com no ha de eliminar-se si tenim la sort de tenir una cultura molt superior que se'ns ofereix? I aquesta cultura, que mai s'ha imposat a ningú, inclou las FAES, la Fundació del seu estimat Paco, l'Institut Cervantes (ho sento pel Cervantes però començo a relacionar negativament el seu nom) i altres organitzacions no nacionalistes per suposat, que nacionalista sona negatiu i en aquesta cultura tot és positiu, superior, la millor, la resta KK.
Amb les subvencions crec que ha d'haver-hi. No tot ha de ser negoci o ingressos. Hi ha més coses a la vida. Bé, si podríem eliminar una subvenció, la que donem a l'estat escanyol.
Jordi,
Doncs mira, sobre les subvencions avui discrepem. Jo les eliminaria totes. No oblidem que les subvencions es paguen amb diner públic, és a dir, no és un diner caigut del cel sinó que és de la nostre, només que temporalment (durant els quatre anys següents d’haver guanyat les eleccions) ens l’administren uns senyors anomenats governants, que suposadament estan al nostre servei i que suposadament han d’administrar els nostres recursos amb més cura que si fossin els seus propis diners. Per això uns no entenen que Òmnium rebi subvenció i altres no entenen que la rebi la Faes, perquè tot plegat és un tema d'interessos. Però no acabo d’entendre la teva frase “No tot ha de ser negoci o ingressos”. No sé a que et refereixes.
Publica un comentari a l'entrada