Ara no toca

T.Batllori, La Vanguardia

Jordi Pujol, que porta molts anys en aquest negoci i que sap escollir les paraules exactes que la gent vol escoltar en cada moment determinat, i que de política en sap molt més que tota la cúpula del seu partit junta, va dir a Reus, entre moltes altres coses, que “si algú ha de guiar la batalla som nosaltres, serem la tropa de xoc”, que és només una manera de no dir res però que sembli que es diu molt. Pujol Soley sabia que el seu auditori esperava un discurs èpic i va fer un discurs èpic, però sense concretar res. Escoltant-lo, però, vaig saber que a Reus el discurs independentista de Convergència no tocava. La calculadora de les majories del Parlament s’ha de tenir sempre present, i si s’han de mantenir pactes amb el Partido Popular es pot estirar una mica la corda però sempre tenint molta cura que no es trenqui. A Reus tocava dissimular i fer una mica de teatre utilitzant tot el catàleg d’eufemismes a què els convergents ens tenen ja molt acostumats. I s’ha de dir que ho van fer bé.

Però sense aquesta convicció pujoliana de l’ara no toca, escoltant els discursos patriòtics que els diferents dirigents del partit van pronunciar aquest cap de setmana, també es podia fer la lectura que Convergència estava fent un pas endavant definitiu cap a la concreció d’objectius i d’estratègies i tàctiques per assolir-los. De fet, alguns delegats van sortir del Palau de Congressos de Reus amb la impressió que aquesta vegada el partit anava de pet cap a l’independentisme irreversible, sense excuses ni subterfugis. Jo mateix, quan entre altres proclames patriòtiques vaig sentir que deien que “hem posat rumb a Ítaca, això és la transició nacional...”, vaig pensar: “mira, potser sí que la cúpula de Convergència ja es comença a prendre seriosament una bona part de la seva militància i dels seus votants”. I quan vaig veure que el plenari del congrés es posava dempeus i cridava amb convenciment “in-inde-independència!” gairebé em vaig arribar a creure que aquell gir ideològic de la cúpula del partit era una realitat.

Però no, tot plegat era un miratge. Ahir dilluns les aigües ja s’havien calmat, i el nou flamant secretari general, Pujol Ferrusola, un dels oradors més abrandats durant el cap de setmana reusenc, es va posar la jaqueta de polític seriós i va declarar que “Convergència no és un partit independentista”. Per tal que no en quedés cap dubte, en les diverses entrevistes que va anar concedint als mitjans d’informació va anar repetint la mateixa frase diverses vegades. Per tant, tranquil·litat, que aquí no passa res. I el Partido Popular que no es preocupi, que tot segueix igual. Business as usual. Independència? Ara no toca.