.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 28 de març de 2012

Governar sense guanyar les eleccions

Després de les eleccions de diumenge passat celebrades en dues comunitats autònomes d’Espanya tot sembla indicar que tant a Andalusia com a Astúries acabaran governant els perdedors de les eleccions. Governs de perdedors però 100% legals, que a Espanya aquestes excentricitats estan perfetament emparades per la llei. Així, tot i que a Andalusia el PP ha guanyat clarament les eleccions, governarà el PSOE amb l’ajut dels comunistes. I a Astúries, on ha guanyat el PSOE, a hores d’ara tot fa pensar que seguirà governant Cascos (FAC), ara amb l’ajut del PP. És el món al revés: qui guanya es queda a l’oposició i qui perd és premiat amb el govern. Sense anar més lluny, a Catalunya tenim l’experiència recent del govern tripartit format pels partits que van perdre les eleccions. I tot i que aquestes situacions es van repetint regularment, sempre les he trobat estranyes.

A França i a molts altres països aquest problema el resolen amb una segona volta electoral, i d’aquesta manera sempre governa el guanyador de les eleccions, sigui en primera o en segona volta. Si en la primera volta cap partit assoleix el 50% dels vots més un vot, en la segona volta s’enfronten els dos partits més votats i, qui guanya, governa. Aquesta opció té avantatges evidents com ara la d’una major estabilitat parlamentària dels governs, però també té l’inconvenient de deixar els partits petits, petits en termes de votants, sense representació parlamentària. Amb un exemple proper s’entendrà millor. A Catalunya, dels deu partits polítics que actualment tenen representació parlamentària, si s’apliqués la norma de les dues voltes electorals set partits (PP, ERC, ICV, etc.) es quedarien sense cap representació, i només tres es repartirien els 135 escons: Convergència, Unió -que tot i tractar-se de dos partits diferenciats formen coalició electoral- i el PSOE, que a la franquícia de Catalunya opera amb la marca PSC.

En termes de qualitat democràtica un govern que no estigui encapçalat pel partit guanyador de les eleccions a mi personalment em grinyola, em molesta molt. I un Parlament sense la representació política d’altres partits que no siguin els més votats que dèiem abans tampoc m’agradaria. Quina és la solució? No en tinc ni idea, aquesta és una feina pels politòlegs. A veure si s’hi posen i amb els seus coneixements polítics i una bona dosi d’imaginació acaben trobant el desllorigador i ens proposen una solució que resolgui aquest puzle a gust de tothom.

2 comentaris:

Jordi ha dit...

També cal pensar que la unió de dos partits no guanyadors pot tenir més representació que el guanyador.

A mi se'm fa estrany que no pactin PP i PE (PSOE), s'assemblen més entre ells que el PE i IU. Però es clar, cal fer teatre del bo.

Pot ser la solució seria escollir representants per zones de manera que la gent pogués conèixer el seu representant i expressar-li la seva opinió (seria un representant) i el podria reganyar en cas de prendre decisions a esquenes del poble...

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
Sigui com sigui el cas és que la normativa actual no resol el problema que sovint es presenta després d'unes eleccions.