Tres famílies, dos països, una realitat

Cal recordar d’entrada que a Catalunya hi ha aproximadament sis-centes mil famílies amb fills en edat escolar, i d’aquestes sis-centes mil n’hi ha tres que voldrien un altre sistema lingüístic. Són tres famílies que no estan d’acord amb la immersió lingüística en l’ensenyament que estableixen les nostres lleis. Al meu entendre aquestes tres famílies tenen tot el dret a defensar els seus interessos i, per tant, no tinc res a objectar sobre la seva lluita ideològico-lingüística. En democràcia tenim majories i minories, però fins i tot les postures més minoritàries i estrafolàries es poden defensar. L’episodi judicial d’ahir (nova sentència del TSJC sobre el model d’immersió lingüística a Catalunya) només és un pas més d’un plet de llarg recorregut que formalment van engegar tres famílies fa sis anys.

Però tots sabem que es tracta d’un contenciós que, en els seus diferents formats, fa tres-cents anys que s’arrossega, i difícilment s’acabarà mentre Catalunya no elimini els actuals peatges espanyols (fiscals, polítics i culturals). El problema només es resoldrà quan Catalunya pugui liquidar directament amb Brussel·les i, mentrestant, aquí hi ha dos models clarament oposats de país, i cap de les dues parts està disposada a cedir. Un model pretén una impossible uniformització de l’Estat espanyol, també lingüística, una opció política majoritària a Espanya però molt minoritària a Catalunya. L’altre es rebel·la contra aquest model i, més concretament, contra els continuats intents de fer desaparèixer del mapa la llengua pròpia de Catalunya. És així de senzill, i utilitzo el concepte llengua pròpia perquè aquesta és la definició legal del català que apareix en una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya. Mentre uns diuen témer per la supervivència de l'espanyol a Catalunya, els altres es preocupen per una supervivència del català clarament amenaçada.

Amb aquesta sentència no es pot pas donar el tema per tancat, perquè tant si guanyaven els uns com si haguessin guanyat els altres el recurs davant del Tribunal Supremo d’Espanya estava garantit. Ahir van perdre les tres famílies catalanes que fa sis anys van iniciar aquest plet. Cal aclarir, però, que aquestes tres famílies no només pretenen resoldre el seu problema particular -un problema que tècnicament ja estava resolt abans- sinó que pretenen imposar el seu model lingüístic a la resta de la societat catalana. I això ja són palabras mayores, aquí hi ha una línia vermella que no es pot creuar. Els advocats de les tres famílies ja estan preparant el recurs, i ho fan amb l’ajut polític de dues petites formacions polítiques: el Partido Popular i Ciudadanos. I quan dic que es tracta de partits petits no m’equivoco: els populares només tenen el dotze per cent dels vots de Catalunya, i el percentatge de vots dels ciudadanos ara mateix no el recordo, però de diputats només en tenen tres. És a dir, es tracta de posicions polítiques absolutament minoritàries.

Ja hem parlat de les tres famílies i dels dos països. Ara parlem de la realitat. I la realitat és que l’ús de la llengua catalana a Catalunya s’està perdent a marxes forçades. I davant d’aquesta realitat no ens podem quedar de braços creuats. Si s’ha de donar un suport particular a tres famílies que ho demanen -o ni que fossin tres mil- es dóna i llestos, tot i que potser no seria un mal consell recomanar-los que es posessin en mans d’un bon psicòleg. De vegades aquestes coses són més fàcils de resoldre a la consulta d’un expert que davant d’un tribunal. Però, sigui com sigui, el que no es pot fer amb la nostra llengua és deixar que es mori mentre mirem cap una altra banda. I és d’això i no d’una altra cosa del que estem discutint des de fa tres-cents anys.