CiU: convicció o un nou gir estratègic?

Diuen que rectificar és de savis i, per tant, no em sembla gens malament que les persones admetin que s’han equivocat i rectifiquin públicament. Donde dije Digo, digo Diego. No passa res, fins i tot el president d’un país es pot equivocar. De fet, dissortadament per a nosaltres, tenim bastants exemples de presidents que durant el seu mandat s’han equivocat molt més del que semblaria raonable. El fet és que diumenge al vespre Jordi Pujol va sortir per una televisió espanyola i va dir allò que ja havia mig insinuat a principis de l’any passat, encara que llavors ho va fer una mica a la gallega, donant-ho a entendre però sense acabar-ho de dir del tot. Més endavant, aviat farà un any, van venir aquelles votacions de broma i llavors Pujol ja es va posicionar amb claredat, deixant al marge el seu acostumat galleguisme sobre el tema.

El cas de Jordi Pujol queda clar, o almenys queda una mica més clar que abans. Però Pujol ja no té signatura al DOG; avui en dia la seva autoritat és només moral. Centrem-nos, doncs, en l’actual govern presidit per Artur Mas. Aquí la cosa és una mica més complicada. Al marge del que un conseller, a títol particular, hagi pogut opinar sobre el tema, ara, amb l’excusa de l’anomenat pacte fiscal, hi ha la consigna que el govern com a institució no s’ha de mullar. Un pacte fiscal, per cert, que qualsevol persona amb dos dits de front sap que quedarà en res, o almenys tots sabem o tindríem l’obligació de saber que, si s’acaba signant, no tindrà res a veure amb la moto que ens han estat venent des de fa tres anys. Espanya no està per pactes fiscals amb les colònies, i menys per pactes delicats com els que es plantegen des de Catalunya. La virreina d’Espanya a Catalunya, María de los Llanos de Luna, ara mateix està molt enfeinada en fer complir la Ley de Banderas de 1981. A nosaltres ens preocupa la cartera i a ells els preocupa la bandera. Com diria en Serrat, cada loco con su tema.

Ens queda el soci petit, la U de CiU. El líder perpetu d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, ho té molt clar: ell no és independentista. Però té companys de partit que sí que ho són, o almenys ho diuen dia sí i dia també i no se n’amaguen. L’alcalde de Vic, per exemple. Haurem d’esperar, doncs, els propers congressos d’aquests partits per veure qui guanya i com evoluciona tot plegat. Mentrestant queda clar: CDC (Convergència) no és independentista; UDC (Unió) tampoc. Fins ara tot queda reduït a unes manifestacions personals. El tema no sembla estar prou madur. Haurem d’esperar i, mentrestant, ens caldrà tenir molta paciència. Però s’ha de ser realista, sense el concurs de CiU no hi ha res a fer.