Primer votar i després negociar

Quan hi ha un conflicte entre dos territoris només hi ha dues maneres d’acabar-lo. Una és per la imposició d’una de les parts sobre l’altra; normalment, la part més forta s’imposa a la part més feble, però llavors el conflicte es tanca en fals i tard o d’hora s’acaba reobrint. L’altra manera d’arreglar-ho és mitjançant una negociació de tu a tu que possibiliti arribar a un final pactat entre les parts enfrontades. Això tant val pels conflictes irlandès i escocès com pot valdre pels conflictes basc i català. Negociar no vol dir renunciar a res bàsic ni oblidar-se dels principis. Prendre la decisió de negociar només vol dir fer un exercici de realisme, i ser realista vol dir que quan hi ha un problema sempre és millor tractar de solucionar-lo que deixar que es vagi enquistant sense resoldre’l. No fer res només es deixar podrir el conflicte i/o encara pitjor, traspassar-lo a les generacions futures.

I què és negociar? Negociar vindria a ser un procés endreçat de discussió amb voluntat d’arribar a un acord raonable entre les dues parts enfrontades. Negociar és el regateig, l’estira-i-arronsa, on tothom cedeix alguna cosa i tothom n’obté una altra. En llatí en diuen quid pro quo. A Espanya en diuen algo por algo, toma y daca; també tú me das y yo te doy. Més enllà, what for what, give and take. A Itàlia ho tenen molt clar: Io ti do una cosa a te, e tu mi dai una cosa a me. La filosofia de la negociació és l’intercanvi; ningú ho guanya tot ni ningú ho perd tot. Per tant, tal com va dir John F. Kennedy, “no es pot negociar amb aquells que diuen el que és meu és meu i el que és teu és negociable”. Si vols que et donin alguna cosa has d’estar disposat a cedir-ne una altra a canvi. Si no fos així no seria una negociació, seria una altra cosa. Un cop finalitzada la negociació ningú és l’únic guanyador ni ningú s’ha de sentir com l’únic perdedor. En acabar-se una negociació com cal ambdues parts han d’estar convençudes de l'acord assolit i raonablement satisfetes del resultat obtingut.

Però com deia el Premi Nobel d’Economia Reinhard Selten, “negociar no és sentir el què diuen sinó esbrinar el què volen”. Serà possible que algun dia Espanya esbrini què vol Catalunya, i quan parlo de Catalunya em refereixo a la majoria dels catalans? Estic convençut que sí. Evidentment tothom sap que només hi ha una manera d’esbrinar-ho, i és preguntar-ho mitjançant urnes i paperetes en un referèndum oficial i, sobretot, vinculant. Ara ja no es tracta de continuar marejant la perdiu amb enquestes, gairebé sempre interessades i sovint manipulades. Ha arribat l’hora de ser valents i acceptar la realitat que resulti de les urnes. I qui guanya, guanya, tot i que, com a principi, quan s’aplica la democràcia tothom hi surt guanyant, sigui quin sigui el resultat. Amb una rigorosa campanya informativa que posi sobre la taula tots els elements que s’hi hagin de posar, personalment tinc pocs dubtes sobre el resultat d’un referèndum d’autodeterminació, però això no ho sabrem del cert fins que no anem a votar. I llavors, segons quin fos el resultat començaria la negociació per pactar tots els detalls sobre cóm es porta a terme el resultat del referèndum. Resulta difícil d’entendre que quelcom tan senzill encara no s’hagi fet, però hi ha un sector de la classe política que encara es mostra molt repatani a aplicar la democràcia i el sentit comú. Tanta por els fa a alguns saber què pensen i què volen els seus administrats?