El diputat Xavier Crespo, imputat

(Foto: El País)

Sempre he estat un ferm partidari de la presumpció d’innocència per a tothom, sigui qui sigui i es tracti del presumpte delicte que es tracti. Segueixo sent-ho. Sóc a les antípodes dels partidaris de la justícia mediàtica i sempre he criticat la pena de telenotícies que han hagut de patir personatges que finalment ni tan sols han estat declarats culpables per la justícia. Fins ahir mateix i sempre que algú l’interpel·lava, Xavier Crespo repetia que ni estava ni havia estat mai imputat per la justícia i, per tant, no hi havia cap motiu per apartar-se de l’activitat política. Aquest ha estat durant molt temps el seu principal argument. Penso que Crespo tenia tota la raó.

Ara el diputat i exalcalde de Lloret ha estat formalment imputat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per la seva presumpta vinculació amb un tema de la màfia russa. Doncs bé, tot i seguir mantenint la mateixa presumpció d’innocència penso que ara Crespo hauria de deixar voluntàriament tots els seus càrrecs públics, ni que fos de manera provisional, fins que s’acabés l’episodi judicial que a partir d’ara l’afecta directament. Sóc molt conscient que el risc de fer un gest com aquest és que al final potser es demostrarà que Crespo és innocent, i tot aquest procés haurà estat una gran injustícia per a ell, difícilment compensable.

Però l’alternativa, és a dir, que Crespo segueixi exercint de diputat, és encara pitjor. Al meu entendre seria lleig i molt poc seriós que el Parlament de Catalunya tingués diputats imputats per la justícia com si fos, per exemple, el de València, que si no m’he descomptat em sembla que ja en té deu. Crec que en temes de regeneració política des de Catalunya ens convindria marcar la diferència amb altres indrets de l’estat espanyol. Òbviament faig extensives les mateixes reflexions en el cas que qualsevol altre diputat es pugui trobar ara o més endavant en la mateixa situació que Crespo.

S’acaba la submissió del PSC?

Hi ha sempre el debat de si el PSC és un partit independent que pren les seves pròpies decisions al marge de tutories externes, o de si només es tracta d’una franquícia més de l’espanyolíssim PSOE. Però la realitat és molt tossuda i al llarg dels anys les votacions han anat demostrant que el PSC només és la sucursal que el PSOE té a Catalunya. Estic convençut que al jardí de Nicaragua no es mou ni una fulla sense el permís exprés dels jardiners de Ferraz. Però ahir a Madrid hi va haver una votació en la que alguns diputats catalans elegits a les llistes del PSC van votar diferent dels seus companys diputats espanyols elegits sota les sigles PSOE. Diuen que és la primera vegada que passa una cosa així, i després de més de tres dècades d’una gens dissimulada submissió aquest episodi d’aparent rebel·lia crida força l’atenció. Discursos al marge, fins ara la prova del cotó de la clara dependència del PSC al PSOE han sigut les votacions a Madrid, sempre en el mateix sentit, sense fissures ni excepcions de cap mena, ni tan sols quan els interessos espanyols xocaven frontalment amb els interessos catalans. Fins ahir. A partir d’ara això ja no es podrà dir, a no ser que aquesta votació discrepant només acabi sent l’excepció anecdòtica que confirma la regla. Personalment m’apunto a la tesi de l’excepció, és a dir, segueixo pensant que el PSC com a partit independent és una ficció política. Des de la reunificació dels socialistes catalans el PSC sempre ha sigut el PSOE a Catalunya, amb les sigles una mica tunejades, això sí, més que res per despistar a votants incauts. Només el temps ens dirà si a partir de la sorprenent votació d’ahir es confirma el canvi d’estratègia dels socialistes catalans que alguns optimistes diuen entreveure. I què podem dir de la diputada Chacón? Res, ella sempre ha tingut clars els seus interessos i actua en conseqüència.

Tertulians

Alguns tertulians radiofònics i televisius sovint em fan agafar vergonya aliena, de vegades fins a treure’m de polleguera. No puc evitar la sensació de rebuig quan el típic tertulià saberut no només es limita a donar la seva opinió sobre el tema que es tracta sinó que pretén pontificar i imposar el seu punt de vista als altres tertulians: això és així perquè ho dic jo i no se’n parli més. No sóc cap expert en mitjans de comunicació ni menys encara en ràdio i televisió, i ignoro si en altres països del nostre entorn existeix la figura del tertulià professional. Aquí sí, tenim una sèrie de personatges, alguns de ben peculiars, que del matí al vespre es dediquen a passejar-se per les ràdios i les teles, públiques i privades, per participar en tertúlies de tota mena. No sé què cobren ni quins requisits se’ls exigeixen per participar en aquestes tertúlies, però sí sé que com que els temes que es tracten són molts i molt diversos és poc probable, per no dir gairebé impossible, que els tertulians els puguin dominar tots. I com que encara que no tinguin formada una opinió sòlida al respecte ja que hi són han de dir-hi la seva, molt sovint els tertulians rellisquen i fan el ridícul. Però deuen pensar que si cobren uns bons calerons per una estoneta de tertúlia els seus honoraris inclouen també el risc de quedar malament. Avui tampoc no cal posar-hi noms, la veritat és que no són gaires i segurament tots en tenim algun al cap. Un altre dia parlarem de la manca de respecte d’alguns tertulians amb els seus companys de taula, i del paper poc lluït d’alguns moderadors que semblen ignorar una regla bàsica d’aquestes tertúlies, i és que quan parlen dues persones alhora no s’entén mai el que diuen.

Eva Piquer

Eva Piquer és una periodista catalana que va decidir passar-se a la política. Anava a les llistes d’Esquerra i va sortir elegida diputada. D’això encara no fa ni tres mesos. Ara diu que en aquest curt període de temps ja n’ha tingut prou per adonar-se que el Parlament no era el seu lloc. Ha anunciat que deixa l’escó i torna al periodisme. Alguns alaben el seu gest, que qualifiquen d’honest. Jo aquí no hi entro, però la decisió de presentar-se a les eleccions em va semblar molt poc meditada.

I doncs, què es pensava Eva Piquer? Potser no sabia que la feina més visible dels diputats rasos és purament mecànica? Ignorava tal vegada que l’hemicicle és com una reunió en la que set decideixen i la resta obeeix? És a dir, ocupar l’escó, fixar-se en les instruccions de vot de qui seu més endavant i votar el que s’indica, al marge de l’opinió particular que un pugui tenir. Sí, ja ho sé, hi ha les comissions i tal, però jo em centro en la feina més visible, la que els ciutadans veiem per la tele quan hi ha ple del Parlament. Pot agradar o no però el nostre Parlament funciona d’aquesta manera, és a dir, sense llibertat individual de vot. I això passa perquè el diputat no depèn dels electors d’una circumscripció sinó de la cúpula del partit.

Tinc molt clar que jo no serviria com a diputat, suposant que algun partit em volgués a les seves files, que ja és molt suposar. Com deia no sé qui, mai no em faria militant d’un partit que m'admetés a les seves files, perquè la meva admissió suposaria que jo acceptava unes determinades renúncies personals a les quals, mirant-m’ho fredament, no hi estic pas disposat. Eva Piquer, benvinguda al món real, però aquestes coses s’han de pensar abans de donar el pas i no quan un ja és dintre. Tu ja sabies o hauries de saber el que et trobaries, no crec en el factor sorpresa. Deixa-m’ho dir, no queda bé marxar quan tot just acabes d’arribar.

Cultura mèdica popular

Des de fa tres setmanes assisteixo cada dia a unes sessions de recuperació. Al desembre em vaig trencar el dit i al treure’m el guix em vaig trobar que no podia fer tots els moviments que feia abans de l’accident. Em diuen que això és normal i que aviat recuperaré tota la mobilitat. Bé, així ho espero. Vaig a un centre on la gran majoria de la clientela és femenina. Vaig preguntar-ne el motiu a la meva fisioterapeuta i em va dir que era normal, que les senyores tenen més problemes d’aquesta mena que els homes. El primer dia em vaig sentir una mica estrany però ara ja m’he acostumat a estar en clara minoria. Hi ha senyores grans però també n’hi ha unes quantes de joves. Moltes sembla que hi vagin més aviat per poder explicar la seva cultura mèdica popular que no amb la intenció de fer cas de les instruccions de les fisioterapeutes del centre.

Em sorprèn que allà gairebé tothom parli en veu alta del seu mal. Privacitat gairebé zero. Hi ha unes quantes senyores que semblen que són unes grans expertes en resoldre els problemes dels altres, o bé perquè tenen una amiga que coneix un metge que suposadament és el més bo de Barcelona i bla bla bla, o bé perquè una veïna amb un problema similar un dia va comentar que si naps o que si cols. Són aquesta mena de persones que sempre van donant consells de cultura mèdica popular: fes això o fes allò altre, que tinc un parent que tenia el mateix que tu i l’hi va anar la mar de bé.

També n’hi ha alguna que tot i tenir un problema físic evident deixa clar que l’objectiu prioritari d’anar a les sessions de recuperació no és solucionar aquest problema sinó per passar-se una estona xerrant amb el personal. Hi ha persones que es deuen sentir molt soles i necessiten una estona de conversa i, sobretot, algú que les escolti, sigui amb l’excusa que sigui. Ho puc entendre. Jo, en canvi, mentre faig els exercicis em passo l’estona observant i rumiant, però sense obrir la boca. He posat tota la confiança en la meva fisioterapeuta i la cultura mèdica popular que m'ofereixen no m’interessa gaire.

Espies: al final encara tindré raó

Fa una setmana vaig escriure que no s’havia de descartar que les gravacions les haguessin fet les pròpies protagonistes del dinar, i llegint la premsa madrilenya d’avui sembla que la meva intuïció no anava gaire desencaminada. Sigui com sigui, el fàstic que avui em fan aquestes senyores és exactament el mateix que vaig experimentar quan es va fer pública aquesta història tan sòrdida.

Querelles que no es presenten

Ara s’han fet públics uns nous escàndols d’espionatge i alguns polítics i altres personatges públics han reaccionat molt enfadats anunciant la presentació de querelles a tort i a dret. Contra l’establiment on suposadament s’ha produït l’espionatge, contra l’empresa de detectius o contra qui ha encarregat la feina. Els nostres dirigents polítics segueixen caient en el mateix error de sempre, que consisteix en anunciar la presentació de querelles per, en la majoria dels casos, acabar sense presentar-ne cap. Repetim-ho, les querelles no s’anuncien sinó que es presenten, i després ja és la justícia qui ha de dir-hi la seva. De moment de querelles se n’han anunciat moltes però no se n’ha presentat gairebé cap. Això sí, mentrestant els mitjans de comunicació no només informen sinó que fan les seves especulacions periodístiques en funció de les simpaties o antipaties polítiques d’uns i altres. Ep, amb les excepcions que calguin, que encara queden alguns periodistes independents. Les querelles que s’anuncien i no es presenten constitueixen un altre dels termòmetres de la nostra democràcia. Amenaçar i no fer res. Val a dir que és una manera de fer entre ridícula i poc seriosa. Democràcia low cost.

Mentiders

Aquest article es pot aplicar també, òbviament, a la classe política, però avui escric pensant en la societat en general. Diguem-ho alt i clar, la mentida és un símptoma més d’una societat moralment malalta. Tots coneixem gent falsa, d’aquells que et diuen una cosa quan saps del cert que estan pensant exactament la contrària. Quan detecto un mentider ja ni em molesto en contestar-lo. No s’ho mereix, sento un gran rebuig social pels mentiders. Si són intel·ligents ja se n’adonen que no te’ls creus, encara que no els contestis, que els silencis i les mirades, de vegades, diuen molt més que les paraules. I si no són prou intel·ligents per adonar-se’n i es queden amb la sensació que te l’han colat, pobrissons, prou pena tenen. Com deia aquell catedràtic, ja els suspendrà la vida. Sento un gran menyspreu pel mentider, no ho puc evitar. El problema és que en la nostra societat la gent falsa i la mentida no sempre estan mal vistes. Diré més, per a una part de la societat aquestes lacres socials estan força ben acceptades. Molts nens mamen la mentida a casa seva des de ben petits. És el símptoma de la societat malalta que dèiem abans. En segons quines circumstàncies la mentida fins i tot està judicialment protegida. Com a arma de defensa un acusat pot mentir tant com vulgui durant el judici, perquè sap que no hi haurà pena addicional per mentider. Només es començarà a deixar de mentir el dia que el mentider senti que hi ha un rebuig social generalitzat per la mentida. Però estem molt lluny que això es produeixi. Dissortadament.

Impagaments hipotecaris i “fiesta nacional”

Una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) és un mecanisme que té la societat civil per fer arribar al parlament determinats assumptes per tal que es discuteixin i, si es considera convenient, es millori la legislació vigent. Darrerament se n’han presentat dues al Congreso de los Diputados: una sobre els efectes dels impagaments de les hipoteques i una altra sobre la protecció de la fiesta nacional, aquesta amb el rerefons d’intentar deixar sense efecte la prohibició dels toros vigent a Catalunya i a altres parts de l’estat.

Com que el Partido Popular té majoria absoluta, si aquest partit decideix que una ILP no s’admet a tràmit aquí s’acaba el seu recorregut. Això és el que ha estat a punt de passar amb la ILP de les hipoteques, tot i el milió quatre-centes mil signatures de suport que té. En canvi, la ILP dels toros, amb molt menys suport, des del primer moment havia trobat les simpaties populares per tirar endavant. Aquesta és la imatge d’Espanya que aquests dies s’ha donat a l’estranger: es pot discutir de toros però no d’hipoteques. Diguem-ho clar, el que estava a punt de fer el Partido Popular era una indecència. Hagués sigut legal, sí, però hagués sigut lleig, molt lleig. Massa sovint sembla que els nostres representants polítics es burlin dels ciutadans, i aquest episodi n’és un altre exemple. Celebro, però, que degut a la gran pressió social a l’últim minut es rectifiqués, però la mala imatge de país no ens la treu ningú.

I dit això i per tal d’evitar malentesos, diré també que sóc contrari a la dació en pagament “amb efectes retroactius de forma automàtica i generalitzada”, bàsicament perquè no em queda clar qui s’hauria de fer càrrec del cost econòmic que representaria introduir els efectes retroactius de la dació en pagament en els contractes hipotecaris en curs. Com que ja m’hi he referit amb anterioritat ara no ho repetiré, però bàsicament hi estic en desacord pel problema d’inseguretat jurídica que es generaria. Això no exclou, però, que es pugui modificar la llei hipotecària i s’introdueixi la dació en pagament en totes les hipoteques que es contractin a partir d’ara. De fet, me n’alegraria.

Una d’espies a La Camarga

Fem-ho fàcil! La gravació de la conversa entre una dirigent política popular i una altra senyora amb uns foscos interessos que no se’ns han acabat d’explicar potser la va preparar una agència de detectius tal com ens expliquen. Però per portar a terme la gravació no els calia que hi hagués un micròfon amagat a la taula del restaurant. El micròfon el podia portar a sobre qualsevol de les dues persones que dinaven a La Camarga. Segurament tant una com l’altra tenien motius de sobra per gravar aquella conversa. I fins i tot no s’ha d’excloure que de gravacions n’hi hagin dues, una de cada comensala.

Les vagues, el vot secret i el vot a mà alçada

Les decisions assembleàries sovint em fan pensar en aquelles grans concentracions que es feien a la plaza de Oriente de Madrid per escoltar els discursos del caudillo i dir amen a tot el que el dictador Franco deixava anar des d’aquell balcó. No sóc gens partidari del sistema assembleari, i la raó del meu posicionament en contra és que no el considero prou democràtic. Moltes vagues es convoquen i es mantenen, al meu entendre erròniament, perquè les decisions és prenen votant a mà alçada, amb tot el que de pervers el vot a la vista de tothom comporta. Els promotors d’una vaga saben que molts treballadors no partidaris de fer-la se sentirien coaccionats pels seus companys si mostressin públicament la seva discrepància. I la veritat, avui en dia poca gent té vocació de màrtir.

Les votacions importants haurien de ser sempre secretes i mitjançant urnes, especialment quan s’han de decidir temes com ara la convocatòria, el manteniment o l’acabament d’una vaga. Potser cal recordar que els primers perjudicats per una vaga són els vaguistes que deixen de cobrar el seu salari i, per tant, han de poder decidir sense pressions i amb totes les garanties de privacitat. Els sindicats, però, no són gaire partidaris del vot secret dels treballadors, i per això acostumen a ser repatanis a utilitzar les urnes, dificultant així que el treballador pugui decidir en llibertat i sense el risc de ser coaccionat pels companys que no comparteixen la mateixa decisió.

A Sevilla hi ha hagut una vaga d’escombriaires i només s’ha donat per acabada quan ha estat possible el vot secret dels treballadors, que s’han manifestat massivament a favor de tornar a la feina. Un dia abans, en votació a mà alçada, s’havia decidit per àmplia majoria continuar la vaga. És la diferència que hi ha entre votar coaccionat i votar en llibertat. Estaria bé que els treballadors es posessin d’acord per posar fi al sistema assembleari i a les votacions a mà alçada que tant defensen les organitzacions sindicals. S’hauria d’establir que una vaga només es pogués tirar endavant per mitjà d’una votació lliure i secreta, que és com es vota en democràcia.

Autisme social o provocació gratuïta?

Qui els anomena nou-autistes m’ha inspirat a escriure el comentari d’avui. Suposo que són més o menys els de sempre, però avui en dia encara criden més l’atenció. Són les persones que, ignorant la misèria i les necessitats bàsiques sense cobrir de molta gent, es passen el dia lamentant-se d’unes suposades dificultats materials que experimenten... còmodament instal·lats en el luxe. Hi ha famílies que, literalment, no arriben a final de mes i et surt el típic curt de gambals lamentant-se per bajanades com, per exemple, l’elevat cost d’anar a esquiar amb la família a Baqueira o el del canvi de pneumàtics d’un quatre per quatre de luxe. Les persones que en els difícils temps actuals que ens toca viure no pateixen les dificultats econòmiques que experimenta una bona part de la gent que els envolta són molt afortunades. I tant de bo que les coses els segueixin anant bé, però com a mínim haurien de ser una mica més prudents. Determinats comentaris fereixen la sensibilitat de moltes persones, i de vegades fins i tot voregen la provocació. Sigues discret i no et queixis del preu del foie gras del Périgord quan hi ha gent molt propera a tu que potser no en té prou ni per anar a comprar el pa. Perquè segons qui t’escolti pensarà, amb tota la raó, que o ets un autista social o un provocador de mena. I no sé que és pitjor.

Codi ètic?

Malament rai quan la solució que se’ns proposa per lluitar contra la corrupció política és l’establiment d’un codi ètic. Sempre que surten a la llum casos de corrupció política, i ara mateix en tenim uns quants per triar i remenar, apareixen persones benintencionades reclamant, com si aquesta fos la solució, un codi ètic per a qui es dedica a la política. Al meu entendre això és, més que un error, que també, una pèrdua de temps. Què ens fa pensar que els individus que se salten les lleis vigents complirien un codi ètic? Entre individus sense ètica no hi ha codi ètic que valgui. En casos de presumpta corrupció els únics codis a aplicar són el civil i el penal, és a dir, deixar que actuï la justícia. Aquest codi ètic que demanen alguns només el complirien les persones ètiques, però aquestes ja actuen èticament, no per l’existència d’un codi ètic sinó per una íntima convicció personal i, per tant, el codi ètic no els fa punyetera falta. La lluita contra la corrupció política no passa per establir un codi ètic sinó per foragitar dels negocis públics les persones sense ètica.

La pregunta del referèndum

"Should Scotland be an independent country? Yes / No" ("Escòcia hauria de ser un país independent? Sí / No"). Aquesta és la pregunta que els governs d'Escòcia i el Regne Unit han acordat pel referèndum escocès de l'any que ve. És una pregunta clara, concisa, concreta, entenedora per a tothom i, sobretot, és una pregunta neutral, que no pressuposa ni orienta sobre quina ha de ser la resposta del votant. Estic d’acord amb britànics i escocesos, cal eliminar tota la fullaraca de la pregunta del referèndum. Cal eliminar qualsevol retòrica que pugui portar a la confusió. Per tant, no cal fer cap referència al més que probable lligam d’una Escòcia independent amb la Unió Europea, ni tampoc al model de societat que tindrà el nou estat.

A Catalunya, pels mateixos motius, penso que no cal donar tantes voltes sobre el redactat de la pregunta. "Catalunya hauria de ser un país independent? Sí / No". Aquesta també podria ser perfectament la pregunta del nostre referèndum. No cal mencionar el lligam amb Europa, que personalment dono per suposat, tot i que tampoc podem oblidar que la Unió Europea també hi haurà de dir la seva. Tampoc cal dir res sobre el model de societat que s’establirà en el nou estat independent, ja que evidentment això dependrà dels governs de torn, uns governs que s’aniran ratificant o canviant cada quatre anys mitjançant les eleccions, i tant poden ser de dretes com d’esquerres.

Poso de manifest aquestes obvietats perquè veig que, amb l’excusa del referèndum, determinats dirigents polítics pretenen anar més enllà i donar per suposada quina serà la relació de la Unió Europea amb una Catalunya independent. O altres formacions polítiques que, amb la mateixa excusa, pretenen establir una futura Catalunya ideològicament encotillada i feta a la seva imatge i semblança. I no és això, els programes de govern s’hauran de votar cada quatre anys, tal com passa ara. Demano, doncs, una mica de rigor i que no ens fem trampes amb la pregunta. La pregunta és si ens quedem o marxem, i el dia del referèndum no s’ha d’entrar en altres consideracions.

Donar la cara amb pantalla interposada

(Foto: EFE)

Dissabte es va reunir la cúpula del partit que governa Espanya per parlar de l’escàndol de la presumpta corrupció del PP. La premsa de tot el món en va plena. Però no hi va haver cap sorpresa, la trobada va consistir en negar-ho tot i amenaçar amb querelles contra els periodistes. Va ser una reunió de prietas las filas i poca cosa més. La cúpula del PP sembla viure instal·lada en una mena d’autisme polític combinat amb una malaltissa cleptomania que sembla no tenir límit, com tampoc en té la seva aparent manca d’ètica. Tot apunta a que els nostres dirigents polítics ens roben impunement i a la vista de tothom. Tot presumptament, és clar.

Dels pagaments informals que ha publicat la premsa uns pocs beneficiaris han confirmat que van rebre els diners però, pel que sembla, els presumptes delictes ja han prescrit. Altres ho han argumentat com si fossin préstecs del partit que després es van tornar; tot en negre, faltaria més. Presumpció d’innocència, sí, però jo no me’ls crec. La cúpula del partit ha anunciat querelles a tort i a dret contra els missatgers, és a dir, contra els periodistes i els mitjans de comunicació que estan ventilant l’escàndol. Per cert, en l’acte de dissabte els periodistes no van tenir cap possibilitat de fer preguntes a Rajoy, perquè només van poder seguir l’acte per mitjà d’una pantalla de televisió. D’això alguns encara tenen la barra de dir-ne donar la cara.

Els corruptes són els que cobren, però també ho són els que paguen. Ens estan robant els nostres diners a plena llum del dia. Tot presumptament, és clar. Són faves comptades. Si una empresa constructora, per exemple, unta el partit del govern a canvi de determinats encàrrecs públics, això vol dir que el preu d’aquestes inversions públiques s’encareix en la mateixa proporció que les propines pagades per la constructora. Ens estan robant i ningú fa res útil per aturar-ho.

No tots els polítics són corruptes, és clar que no, però el sistema està podrit per dins, i això només es pot resoldre començant de zero. Aquests personatges, si algun dia deixen de ser presumptes delinqüents i són declarats culpables per la justícia, difícilment aniran a la presó, i més difícilment encara tornaran els diners. Per això cada dia som més els que volem marxar, perquè marxar voldrà dir començar de zero, i sempre serà més fàcil fer les lleis de nou en nou que intentar modificar les existents, perquè qui les hauria de modificar són precisament els lladres, els presumptes lladres, que s’aprofiten de les lleis vigents per robar-nos impunement. El peix es mossega la cua. Presumptament, és clar.

El cinisme, la mentida i la corrupció

Hi ha persones que són perfectament capaces de pensar una cosa i dir exactament la contrària sense ni posar-se vermelles. De gent així tots en coneixem, te’n trobes per tot arreu i en tots els àmbits de la vida. En el microcosmos de la política aquests personatges sovintegen força, i m’atreviria a dir que són molt més habituals que en altres escenaris. No penso que tots els polítics siguin uns cínics i uns mentiders, seria injust tallar-los a tots pel mateix patró, però alguns són uns veritables mestres de la mentida i el cinisme. Menteixen amb una naturalitat que si no estàs molt al cas de l’assumpte que es tracta te’ls pots arribar a creure i tot. Actuen amb una seguretat envejable i, com dèiem abans, passi el que passi mai es posen vermells. Aquesta és una de les claus, no posar-se mai vermell ni demostrar cap inseguretat, et diguin el que et diguin.

Al marge de la seva peculiar manera d’explicar-se, sovint utilitzant l’insult personal, i del radical gir ideològic que ha fet últimament, Salvador Sostres escriu coses interessants. Fa pocs dies parlava d’aquests temes i rememorava una famosa escena de Casablanca, equiparant els personatges ficticis de la pel·lícula amb personatges reals del present. Jo em limitaré a reproduir aquella escena sense canviar els personatges originals. És aquell diàleg antològic que el capità de la policia i el crupier del casino semiclandestí mantenen a la porta del Rick's Cafe Americain de Casablanca:

Captain Renault: I'm shocked, shocked to find that gambling is going on in here!
Croupier: Your winnings, sir.
Captain Renault: Oh, thank you very much.

Tot això m’ha vingut al cap escoltant les declaracions d’alguns personatges polítics que neguen repetidament unes acusacions que, per altra banda, cada dia que passa semblen més contrastades, tot i que ells s’expressen amb una rotunditat que no sembla deixar cap escletxa de dubte. No sé com acabaran aquestes històries però per la salut de la nostra democràcia me n’alegraria molt que al final s’acabés demostrant que aquests personatges no ens han estat mentint. I mentrestant ho tinc clar: presumpció d’innocència per a tothom, també per els nostres protagonistes, que la presumpció d’innocència és un dels pilars de la democràcia, i s’ha de preservar. I avui no hi poso cap nom concret, expressament, perquè ara mateix en tinc uns quants al cap i no em vull allargar més.