Donar la cara amb pantalla interposada

(Foto: EFE)

Dissabte es va reunir la cúpula del partit que governa Espanya per parlar de l’escàndol de la presumpta corrupció del PP. La premsa de tot el món en va plena. Però no hi va haver cap sorpresa, la trobada va consistir en negar-ho tot i amenaçar amb querelles contra els periodistes. Va ser una reunió de prietas las filas i poca cosa més. La cúpula del PP sembla viure instal·lada en una mena d’autisme polític combinat amb una malaltissa cleptomania que sembla no tenir límit, com tampoc en té la seva aparent manca d’ètica. Tot apunta a que els nostres dirigents polítics ens roben impunement i a la vista de tothom. Tot presumptament, és clar.

Dels pagaments informals que ha publicat la premsa uns pocs beneficiaris han confirmat que van rebre els diners però, pel que sembla, els presumptes delictes ja han prescrit. Altres ho han argumentat com si fossin préstecs del partit que després es van tornar; tot en negre, faltaria més. Presumpció d’innocència, sí, però jo no me’ls crec. La cúpula del partit ha anunciat querelles a tort i a dret contra els missatgers, és a dir, contra els periodistes i els mitjans de comunicació que estan ventilant l’escàndol. Per cert, en l’acte de dissabte els periodistes no van tenir cap possibilitat de fer preguntes a Rajoy, perquè només van poder seguir l’acte per mitjà d’una pantalla de televisió. D’això alguns encara tenen la barra de dir-ne donar la cara.

Els corruptes són els que cobren, però també ho són els que paguen. Ens estan robant els nostres diners a plena llum del dia. Tot presumptament, és clar. Són faves comptades. Si una empresa constructora, per exemple, unta el partit del govern a canvi de determinats encàrrecs públics, això vol dir que el preu d’aquestes inversions públiques s’encareix en la mateixa proporció que les propines pagades per la constructora. Ens estan robant i ningú fa res útil per aturar-ho.

No tots els polítics són corruptes, és clar que no, però el sistema està podrit per dins, i això només es pot resoldre començant de zero. Aquests personatges, si algun dia deixen de ser presumptes delinqüents i són declarats culpables per la justícia, difícilment aniran a la presó, i més difícilment encara tornaran els diners. Per això cada dia som més els que volem marxar, perquè marxar voldrà dir començar de zero, i sempre serà més fàcil fer les lleis de nou en nou que intentar modificar les existents, perquè qui les hauria de modificar són precisament els lladres, els presumptes lladres, que s’aprofiten de les lleis vigents per robar-nos impunement. El peix es mossega la cua. Presumptament, és clar.