Tertulians

Alguns tertulians radiofònics i televisius sovint em fan agafar vergonya aliena, de vegades fins a treure’m de polleguera. No puc evitar la sensació de rebuig quan el típic tertulià saberut no només es limita a donar la seva opinió sobre el tema que es tracta sinó que pretén pontificar i imposar el seu punt de vista als altres tertulians: això és així perquè ho dic jo i no se’n parli més. No sóc cap expert en mitjans de comunicació ni menys encara en ràdio i televisió, i ignoro si en altres països del nostre entorn existeix la figura del tertulià professional. Aquí sí, tenim una sèrie de personatges, alguns de ben peculiars, que del matí al vespre es dediquen a passejar-se per les ràdios i les teles, públiques i privades, per participar en tertúlies de tota mena. No sé què cobren ni quins requisits se’ls exigeixen per participar en aquestes tertúlies, però sí sé que com que els temes que es tracten són molts i molt diversos és poc probable, per no dir gairebé impossible, que els tertulians els puguin dominar tots. I com que encara que no tinguin formada una opinió sòlida al respecte ja que hi són han de dir-hi la seva, molt sovint els tertulians rellisquen i fan el ridícul. Però deuen pensar que si cobren uns bons calerons per una estoneta de tertúlia els seus honoraris inclouen també el risc de quedar malament. Avui tampoc no cal posar-hi noms, la veritat és que no són gaires i segurament tots en tenim algun al cap. Un altre dia parlarem de la manca de respecte d’alguns tertulians amb els seus companys de taula, i del paper poc lluït d’alguns moderadors que semblen ignorar una regla bàsica d’aquestes tertúlies, i és que quan parlen dues persones alhora no s’entén mai el que diuen.