La cultura de la subvenció ens aboca al fracàs

Un dels problemes més greus que té aquest país és que la cultura de la subvenció pública està tan arrelada en la nostra societat que sembla que no hi hagi alternativa. Amb les excepcions que calguin, que n’hi ha alguna però són poques, la cultura de la subvenció generalitzada és perversa, perquè amb la majoria de les subvencions només es pretén comprar silencis i voluntats. I s’ha exagerat tant subvencionant a tort i a dret que per a molta gent la subvenció s’ha convertit en una mena d’addicció malaltissa, de dret adquirit i irrenunciable.

Una societat depenent de la subvenció generalitzada està abocada al fracàs. Una societat tan subvencionada com la nostra difícilment tirarà endavant, perquè la filosofia de la subvenció és contrària a la filosofia de l’esforç i la meritocràcia. Si sé que tinc garantida la subvenció, per què m’hi haig d’esforçar? Per altra banda, si el polític que decideix les subvencions sap que tu formes part de la xarxa de clientelisme que s’ha anat teixint via subvencions, tampoc tindrà cap interès per canviar el sistema.

Els polítics pretenen tenir-ho tot perfectament controlat i, amb aquest objectiu, la solució fàcil és subvencionar-nos, i alhora donar-nos a entendre que, pel nostre bé, ens convé ser submisos. Encara que en públic manifestin el contrari, la majoria dels politics tenen pànic a les iniciatives privades i, per tal de desarticular-les, ho subvencionen gairebé tot. Després alguns encara tenen la barra de parlar del protagonisme de la societat civil quan, en molts casos, els poders públics són els seus principals enemics.

Subvencionem diaris com La Vanguardia i El Periódico. Per què? Subvencionem les anquilosades organitzacions patronals i sindicals. Per què? Subvencionem tota mena de pessebres culturals i no culturals. Per què? Subvencionem ràdios que no escolta ningú, publicacions que no llegeix ningú, obres de teatre que no va a veure ningú. Per què? La resposta a aquestes preguntes sempre és la mateixa: per comprar voluntats. L’objectiu de la subvenció és comprar les nostres voluntats. I els nostres silencis.

Això té solució? Sí, és clar que en té. Però per resoldre aquest greu problema caldria partir de zero. Per tant, com a primera mesura caldria suprimir totes les subvencions, sense excepcions. A continuació, veure quins ajuts públics són realment imprescindibles i reposar-los. Posaré un exemple de subvenció plenament justificada: persones malaltes i gent gran que no disposen de recursos i que física o mentalment no es poden valdre per sí mateixes. Evidentment cal ajudar aquest sector de la societat amb recursos públics.

Una consideració final. Els diners que s’utilitzen per pagar les subvencions no ens cauen del cel, són els nostres propis diners que, temporalment, ens administren els poders públics. Res és gratis, són diners d’anada (que ens recapten via impostos) i tornada (que reverteixen en forma de subvencions). Hem de continuar permetent que mentre es tanquen quiròfans i no es contracten mestres ni bombers es continuïn subvencionant pel·lícules que ni tan sols s’arriben a estrenar als cinemes?