Sense violència, tot és possible?

“En política, sense violència tot és possible”. Aquesta frase l’hem escoltat infinitat de vegades. Sempre que hi ha hagut un atemptat terrorista ha format part de la resposta institucional de les autoritats. Alguns, contraris a qualsevol mena de violència, ens la creiem. Però ara veiem que aquella afirmació era mentida, veiem que ens enredaven, perquè ara ens diuen que per la via democràtica no tot és possible sinó que només ho és allò que els convingui a ells. I, dissortadament, el que els convé a ells no sempre és el que ens convé a nosaltres. Ens intenten enganyar, un cop més.

Amb violència no es va enlloc, totalment d’acord, però quan el camí no és la violència sinó que es proposa la via democràtica de les urnes tampoc ens ho permeten. Tenen una visió de la democràcia força peculiar, molt propera a aquella democràcia orgànica que semblava feliçment superada. Amb la seva actitud colonialista ens estan abocant a la insubmissió, perquè se suposa que ningú amb dos dits de front pot pensar que a aquestes alçades del conflicte els catalans tornarem a abaixar el cap i ens oblidarem de lo nostre.

Espanya encara no ha entès que el problema catalán no és un problema jurídic sinó polític i, com a tal, esgrimint la seva constitució no es resoldrà mai. Tot indica que el xoc de trens està servit, veurem com acaba tot plegat. Ara bé, costarà més o menys però al final guanyarà qui tregui més vots. Així funciona la democràcia que alguns ens intenten segrestar, però és d’esperar que aquesta vegada no se’n sortiran. Aquesta vegada guanyarà la democràcia, i això també vol dir que tots plegats haurem d’acceptar el resultat de la consulta, sigui el que sigui, encara que sigui contrari als nostres interessos.