.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 27 de març de 2013

El “corralito” de Bankia

Aquests dies es parla molt de Xipre però els nostres corralitos particulars no tenen res a envejar dels xipriotes. Uns diners que ens pensàvem que eren segurs resulta que s’han esvaït com el fum en forma d’accions, participacions preferents i productes similars. Per proximitat podríem parlar, per exemple, de Catalunya Caixa, però avui em centraré en un cas encara més flagrant, Bankia. Les accions de Bankia van sortir al mercat borsari a bombo i plateret al preu de 3,75 euros encara no fa dos anys. Algun dia potser es demostrarà judicialment que aquella sortida a borsa va ser una gran estafa, perquè amb el suport de documentació falsa es va assegurar que l’empresa guanyava molts diners quan en realitat es tractava d’una empresa en fallida. El Banco de España, que tenia la tasca de supervisar l’operació, també es va cobrir de glòria. Ara el preu d’aquestes accions s’ha fixat en un cèntim, és a dir, han perdut el 99,7% del seu valor, i això suposant que hi hagi algú disposat a pagar-les a un cèntim, que segurament és molt suposar. A la pràctica, els titulars d’aquestes accions -la majoria forçats per l'entitat mateix- han perdut la totalitat de la seva inversió.

Anem, però, als orígens d’aquests accionistes forçats. Hi ha gent que es mira el director de la seva caixa d’estalvis amb els mateixos ulls que si fos el seu metge de capçalera, és a dir, els considera gent de la seva màxima confiança només pel fet d'ocupar el càrrec que ocupen. Com que són persones sense formació financera ni mèdica potser no tenen cap altra opció que creure-se’ls. Així, quan el director de la caixa els induïa a actuar de determinada manera amb els seus estalvis ho acceptaven sense ni llegir-se el contracte. Actuaven igual que quan el metge els recepta unes pastilles, que se’l creuen i fan allò que els recomana sense ni tan sols consultar el prospecte del medicament. Per ser justos cal dir que moltes d’aquestes operacions financeres es basaven en la combinació de la ignorància del client estafat i el poc coneixement dels mateixos venedors sobre el producte que els estaven col·locant. El fet és que massa sovint el client confon la tasca d’un assessor financer privat amb la d’un venedor de productes financers.

Molts accionistes de Bankia eren abans clients de Caja Madrid. En un moment determinat els van canviar els seus estalvis col·locats en dipòsits a la vista o a termini i, per tant, cent per cent segurs, per uns cromos anomenats participacions preferents. I quan van voler transformar aquests cromos en diners i els van dir que no era possible, els van convèncer per canviar-los per aquestes accions que ara no valen res. És a dir, gràcies a aquests canvis de cromos forçats per l’entitat molts clients ho han perdut tot. Els culpables d’aquestes estafes tenen nom i cognom, i no són precisament els directors de les oficines, que tampoc sabien ben bé quin producte estaven col·locant per ordre dels seus caps, sinó les cúpules directives de les entitats que van dissenyar aquestes perverses operacions. Així, ja que parlem de Bankia podem parlar, per exemple, del senyors Miguel Blesa i Rodrigo Rato. Els diners s’han esfumat però algun dia veurem aquests personatges tancats a la presó per estafa? Jo no hi posaria pas la mà al foc.

dilluns, 25 de març de 2013

És tot una comèdia

Aquests dies alguns ens volen fer creure que hi ha una mica de llum al final del túnel de les desavinences entre Catalunya i Espanya, i ens asseguren que el govern espanyol té ara unes ganes sinceres de diàleg. Fins i tot hi ha qui dóna per fet que els d’Esquerra, que per a alguns representa que són els dolents de la pel·lícula catalana, acabaran fent un lleig al president Mas i el deixaran penjat, obligant-lo a reconduir tot el procés en clau constitucional mitjançant un pacte amb els partits d’obediència espanyola. Tot indica, però, que aquí es barregen interessadament desitjos amb realitats.

Duran i Lleida lidera aquest trist paperot que tant agrada a Madrid així com als membres dels círculos barcelonins. Sense oblidar el Grupo Godó, és clar. Ens asseguren que les coses estan canviant, que els ministres De Guindos i Montoro en realitat són uns bons jans, que Espanya ens mira amb més bons ulls que abans, que el projecte de pacte fiscal, que ja va néixer mort, ara torna a ser possible, i que si naps i que si cols. Tot a canvi que ens oblidem de la consulta, en un xantatge polític i moral del tot impresentable.

Siguem realistes, aquest suposat canvi de tarannà del govern espanyol només és un miratge. La realitat és que a canvi d’unes vagues millores financeres sense concretar només pretenen que ens oblidem del referèndum, la celebració del qual ja té el suport del vuitanta per cent del Parlament. Siguem realistes, a Madrid no preocupa la situació d’extrema feblesa financera de la Generalitat sinó la possibilitat que els catalans acabin marxant, i faran el que sigui per tal d’impedir-ho, potser oblidant que les independències no es demanen sinó que es proclamen.

Aquí seguim marejant la perdiu mentre els escocesos ja tenen a punt el text de la pregunta i la data del referèndum. Aquí alguns dels nostres polítics segueixen fent uns paperots que només provoquen vergonya aliena entre molts catalans, i el somriure sorneguer dels que des de Madrid encara porten la batuta del negoci català. Al meu entendre de solució definitiva per a Catalunya només n’hi ha una, i aquesta passa per establir un canvi de dependències, de Madrid a Brussel·les. Prèvia votació democràtica en referèndum, faltaria més. Altres plantejaments només serveixen per fer volar coloms mentre anem allargant la nostra agonia.

divendres, 22 de març de 2013

Diputats imputats

Un altre diputat del Parlament de Catalunya ha estat imputat per la justícia i no ha dimitit. Ja en són quatre, els diputats que es troben en aquesta situació, imputats i mantenint l’escó. Imputat no vol dir culpable, ho sé, i res indica que un imputat hagi d’acabar sent condemnat per la justícia. Presumpció d’innocència? És clar que sí, sense reserves. No pretenc, per tant, que dimiteixi només pel fet d’haver estat imputat, que això seria una exigència opinable, sinó per haver-s’hi compromès ell mateix. Va donar clarament a entendre que si l’imputaven plegaria, i no ha plegat. Però deixant aquest episodi al marge, una cambra legislativa amb vocació de ser considerada seriosament no s’hauria de permetre la lleugeresa de tenir diputats imputats, i menys ara que a Catalunya ens trobem en un procés polític que des de tot arreu s’observa amb una lupa de molts augments.

L’excusa que aquest diputat ha deixat altres càrrecs, al meu entendre secundaris, tant al Parlament com al seu partit (on, per cert, tampoc ha dimitit sinó que ha “delegat temporalment” les seves responsabilitats en persones de la seva confiança) la valoro com una excusa de mal pagador i una burla a l’electorat. La realitat és que tot apunta a que el diputat ara imputat segueix manant allà on manava abans, segueix mantenint el sou i pot recuperar la secretaria general del partit demà mateix perquè, de fet, no ha deixat de ser el secretari general. Després alguns encara diuen que no entenen les causes del descrèdit de la mal anomenada classe política.

I ja que hi som aprofito per comentar que quan la cúpula del seu partit va decidir la successió política en clau familiar vaig pensar que allò era un disbarat, i que difícilment acabaria bé. Llavors em van venir el cap exemples d’altres països on passen aquestes coses tan peculiars, i tots sabem quina mena de països són. Beneint aquella proposta els militants que van donar el vistiplau a la successió en clau familiar es van equivocar. Portar uns determinats cognoms no constituïa cap raó objectiva ni suficient que justifiqués l’ascens polític del diputat ara imputat fins a la cúpula del partit. Potser podríem concloure que de aquellos polvos... però segur que les presumptes malifetes dels seus germans tampoc l’han ajudat gaire.

dimecres, 20 de març de 2013

Consulta sense diàleg previ?

(d’El Punt Avui)

Observant la tensió creixent que hi ha entre Catalunya i Espanya la conclusió és clara: no tothom té interès a resoldre el problema. Tot plegat és més vell que l’anar a peu: dos no dialoguen si un no vol. I n’hi ha un que clarament no vol dialogar, mentre que sobre les veritables intencions de l’altre a dia d’avui tampoc no posaria la mà al foc. Si el diàleg previ fos imprescindible per tirar endavant la consulta, de consulta, no n'hi hauria mai, perquè algú ja s’ocuparia abans d’impedir el diàleg. Amb quin objectiu? Que no hi hagi consulta. En altres paraules, els que temen perdre-la no autoritzaran mai la consulta.

Per tant, ens equivocaríem si penséssim que el problema de Catalunya s’ha d’encarrilar necessàriament mitjançant el diàleg previ, perquè abans caldria que es complís una premissa encara més important que el diàleg, i que són les ganes veritables de les parts en conflicte per resoldre el problema per aquesta via. N’hi ha, de ganes? Permeteu-me que ho dubti. Mentrestant, els que mai no acceptaran la celebració de la consulta insisteixen en la necessitat teòrica d’un diàleg entre les parts en conflicte, perquè saben que de diàleg seriós amb un referèndum a l’horitzó no n’hi haurà mai. Filibusterisme polític? És l’estratègia dels que només hi veuen un problema legal.

Alguns miops, i d’aquests, dissortadament, se’n troben a ambdues bandes del taulell, deuen pensar que la tensió permanent els donarà més rèdits polítics. I si només pensem en el curt termini possiblement tenen raó. El fet és que es passen el dia alimentant la tensió tant com poden, però sense presentar alternatives viables per resoldre un problema que no és legal sinó polític. I arribats a aquest punt la pregunta només pot ser una: ja que de diàleg per acordar el tipus de consulta molt previsiblement no n’hi haurà, la consulta, quan i com? Una cosa és evident, i és que tal com estan les coses el nostre problema només el resoldrem votant, tal com s’acostumen a resoldre els problemes polítics.

dilluns, 18 de març de 2013

Fiasco vaticanista

Una vegada més hem vist com els grans experts vaticanistes, tots sense excepció, han quedat perfectament retratats amb les seves equivocades previsions sobre el nom del nou papa. Quina manera de fer el ridícul! Fer previsions té els seus riscos, i si en dubteu pregunteu per exemple a qualsevol economista o meteoròleg sobre què passarà demà relacionat amb la seva professió. Pujarà la borsa? Nevarà a la Cerdanya? A pesar de les moltes pistes que es puguin tenir endevinar el futur sempre és arriscat, entre altres raons perquè el factor sorpresa acostuma a desmuntar la millor previsió. I sense oblidar que moltes vegades endevinar el futur no va gaire més enllà d’allò que es coneix com si l’encerto l’endevino.

En el recent fiasco vaticanista s'hi han d’incloure tertulians i periodistes en general, corresponsals i enviats especials al Vaticà, suposats grans especialistes en el tema i fins i tot algun cardenal elector que abans de tancar-se per votar tampoc es va poder estar de dir-hi la seva, ni que fos amb insinuacions fetes en petit comitè. Tant senzill que hauria sigut per a tots ells mantenir-se en silenci durant uns quants dies! Però es veu que amb les febleses de la condició humana no hi ha excepcions i tothom reivindica el dret de preveure el futur i, per tant, el dret d'equivocar-se. Són tantes les tertúlies i els articles de fons que des de l’anunci de la renúncia de Benet XVI aquests suposats experts voldrien que desapareguessin dels arxius!

Dit això, quan ja sabem que el nom del nou papa no té res a veure amb les saberudes previsions que dèiem abans, els vaticanistes es permeten ara la gosadia de tornar a especular sobre què farà i com actuarà el nou papa. I és clar, si ara ens els tornéssim a creure la culpa potser ja no seria tota d’ells sinó, en part, nostra. Recomano, per tant, anar traient conclusions no a partir de les especulacions dels suposats experts sinó de les realitats que s’aniran produint a partir d’ara. El dret a equivocar-nos el podem exercir igualment sense la necessitat de tenir al costat un suposat expert que ens ajudi amb unes previsions equivocades.

divendres, 15 de març de 2013

Aquesta estranya mania de barrejar-ho tot amb la bandera

Em declaro contrari a l’exhibició de banderes nacionals amb qualsevol excusa esportiva, comercial, ciutadana, religiosa, cultural, etc. Sovint penso que les persones que tenen la necessitat de marcar la seva nacionalitat portant una bandera potser és que en el fons i sense ser-ne conscients tenen un problema d’identitat. Els camps de futbol plens de banderes, les que siguin, sempre m’han cridat l’atenció. Penso en el Bernabeu ple de banderes espanyoles però també en un Camp Nou farcit de senyeres. El mateix em passa amb les senyeres que el dia de Sant Jordi es veuen rebaixades a entapissar les parades de llibres. O això no és un signe prou evident de devaluació institucional?

Veure la plaça de Sant Pere del Vaticà plena de banderes mentre s’elegeix un nou papa o durant la benedicció Urbi et Orbi dels diumenges continua sorprenent-me. Tampoc entenc que quan un pilot de motos puja al podi hi posin la bandera del seu país de naixement, encara que, com acostuma a passar, el guanyador tingui fixada la seva residència en un altre país, normalment un paradís fiscal. És una contradicció ridícula abanderar nacionalment determinats personatges (esportistes, artistes, etc.) que tots tenim al cap i que decideixen marxar del seu país per tal de no pagar-hi impostos.

En determinats actes, posats a exhibir una bandera jo hi posaria la del patrocinador que paga la festa. El Santander? Doncs posem-hi el logo del Santander. No veig la necessitat d’identificar-los amb la bandera del país. Quan s’ha de celebrar un esdeveniment el primer que s’hauria saber és: qui paga aquesta festa? Vodafone? Doncs posem-hi la bandera de Vodafone i reservem l’exhibició de la bandera nacional pels actes institucionals pels que van ser creades. Perquè amb aquesta exhibició gratuïta de banderes en el fons el que estem fent, potser sense adonar-nos-en, és devaluar-les.

dimecres, 13 de març de 2013

Les Illes Falkland i Catalunya

Es miri com es miri les semblances entre les Illes Falkland i Catalunya son nul·les. Però mentre a Catalunya encara estem discutint si són galgos o podencos, a les Illes Falkland ja han celebrat el seu referèndum. Com no podria ser d’altra manera, en el referèndum de les Illes Falkland només han votat els ciutadans directament afectats, és a dir, els que hi viuen. No han votat els que viuen a Londres, i això que són els que paguen la festa, ni els que viuen a Buenos Aires, que pretenen substituir els britànics. En aquest sentit, s’ha aplicat la lògica i el sentit comú. Després ha guanyat l’opció que ha guanyat, però abans de votar el sentit del vot era secundari. I és que primer s’havia de decidir qui podia votar, i això ho tenien clar. És la gran diferència que ens separa de les Illes Falkland, ja que a Catalunya ni tan sols hi ha acord sobre qui tindria dret de vot en un referèndum d’autodeterminació. Els espanyols volen que quan es decideixi el futur de Catalunya tingui el mateix dret de vot una senyora de Santa Cruz de Tenerife que una senyor de Santa Coloma de Farners. I ja es veu que per aquest camí no anem enlloc. ¿Algú pot defensar amb arguments politics mínimament sòlids que si un dia els canaris volen ser independents els lleidatans també han de tenir dret a dir-hi la seva? Parlo evidentment d’arguments polítics, que al capdavall estem davant d’un problema polític.

dimarts, 12 de març de 2013

Hem de confiar en la policia?

Aquesta pregunta no té una sola resposta. Si m’atraquessin pel carrer o m’entressin a robar a casa avisaria els mossos, més que res perquè és el que toca tractant-se d’uns delictes pels que tenen les competències traspassades. Però si en aquell moment em creués per casualitat amb la policia nacional o la guardia civil els demanaria a ells que m’ajudessin, perquè tant un cos com l’altre també els pago jo i tinc tot el dret a utilitzar-los. I ells l’obligació de protegir-me i ajudar-me. Per altra banda vull pensar que la preparació professional de tots els cossos de policia que operen a l’estat és idònia i que tots fan igual de bé la seva feina. Conclusió: tota la meva confiança en la policia.

La líder dels populares a Catalunya, una senyora que sempre mira de reüll cap a Madrid, diu que ha deixat de tenir confiança en els mossos, i que per això ha demanat ser protegida per la policia nacional. Sembla ser que el diguem-ne caprici li ha estat concedit, i que per un tema de descoordinació entre cossos policials durant uns quants dies ha estat doblement protegida, pels uns i pels altres, però sense saber-ho els mossos. Una prova més que la coordinació policial segueix sent una de les nostres assignatures pendents. Conclusió: cap confiança en els dirigents politics i policials responsables d’aquesta descoordinació.

No m’ha sorprès el nou escàndol protagonitzat per Sánchez-Camacho. És una senyora que polititza tot el que toca. Per altra banda tampoc ha de sorprendre que tenint els interessos que té confiï més en el govern espanyol que en el català. Però una cosa és evident, siguin els uns o siguin els altres intueixo que al final del dia els escortes deuen fer un informe que envien a algú que està per sobre d’ells. És a dir, si vas amb escorta sempre hi ha algú que sap perfectament on has anat, amb qui t’has vist i que has menjat per dinar. Conclusió: cap confiança en que la policia respecti la privacitat de la persona protegida.

dilluns, 11 de març de 2013

Quan només els queda l’insult

Són tants i tan seguits els insults i les desqualificacions de l’adversari que gairebé ja no sorprenen. Ara ha sortit un socialista espanyol, un tal Rodríguez Ibarra, que s’ha permès la llicència d’equiparar Mas amb Hitler, i ho ha amanit amb altres bestieses per l’estil. Abans n’havia sortit un altre dient-la encara més grossa, i és que aquesta escalada de despropòsits sembla no tenir límit. A manca d’arguments sòlids només els queda l’insult. Potser no se n’adonen que banalitzant el nazisme són ells i només ells els que es posen en evidència. Quan a una proposta política la reacció de l’adversari és l’insult gratuït vol dir que nosaltres, els que també ens sentim insultats per aquests individus, anem pel bon camí. El fet, però, és que no tenen arguments, perquè qui en un debat polític opta per acabar insultant l’adversari és que ja no sap que dir i perd tota credibilitat. Ens insultaran, ens agrediran, ens collaran fiscalment encara més, però amb aquestes reaccions tan primàries només ens demostren, segurament sense pretendre-ho, la seva gran impotència. Al final constataran, sense poder-hi fer res, que els partidaris de marxar són encara molts més dels que ells podien intuir.

divendres, 8 de març de 2013

Post Chávez

Si ho hagués de resumir amb una frase diria que Chávez ha estat un mal governant incompatible amb la democràcia. Parlant en general, no m’agraden els militars que es fiquen en política. Òbviament encara m’agraden menys els militars colpistes. No m’agraden els governants demagogs i populistes. No m’agraden els governants que utilitzen la democràcia per assolir el poder i després s’obliden dels seus principis bàsics. No m’agraden els governants que fomenten el clientelisme polític. No m’agraden els governants que no respecten la llibertat d’expressió i castiguen les veus discrepants. No m’agraden els governants que tanquen els diaris, les ràdios i les teles que no fan bondat. No m’agraden les expropiacions per caprici. En definitiva, no m’agraden moltes de les coses que ha fet Chávez com a governant, que són molt similars a les que fan els governants de Bolívia, Cuba, Equador i Nicaragua. Posats a triar un govern d’esquerres d’aquella zona, em quedo a ulls clucs amb el de Brasil.

Però tampoc pretenc donar a entendre que tot ha estat negatiu. Chávez també ha fet algunes coses bones, especialment per a la gent més necessitada del seu país. Ha fet arribar serveis bàsics com l’educació i la sanitat allà on no hi arribaven, i ha reduït força l’analfabetisme. La classe més baixa és ara menys baixa. És a dir, on ara hi ha una pobresa digna abans hi havia una misèria difícilment compatible amb, per exemple, un govern socialista com el de Carlos Andrés Pérez, el gran amic del nostre Felipe González. Fruit del gran clientelisme polític que constitueix la base del seu suport electoral, Chávez deixa molts orfes, bàsicament tota aquella gent que va treure de l’extrema misèria en la que es trobava. I sóc molt conscient que quan les necessitats bàsiques de la població no estan cobertes discursejar sobre les bondats de la democràcia pot sonar a marcià.

De com Chávez ha deixat el país els indicadors econòmics de Veneçuela són preocupants. Degut a una gran inestabilitat i a la creixent inseguretat jurídica durant el chavisme han desaparegut moltes empreses. Com ja passava abans el gruix de l’economia veneçolana segueix basant-se en les exportacions de petroli, i aquest monocultiu econòmic és perillosíssim, especialment quan una part important de les exportacions als països amics (Bolívia, Cuba, Equador, Nicaragua) es factura a un preu simbòlic. Només un detall, a Veneçuela omplir el dipòsit de gasolina costa mig euro. I bé, per no allargar-me més i sent conscient que m’ho miro còmodament instal·lat des d’Europa, podria acabar dient que no m’agradaria gens viure en un país liderat per un personatge com en Chávez, però alhora no em costa d’entendre que hi hagi molta gent que el trobarà a faltar. Veurem si el successor de Chávez segueix pel mateix camí populista o comença a tocar una mica de peus a terra.

dimecres, 6 de març de 2013

Una senyora no pot estar mig embarassada

Una senyora pot estar embarassada o pot no estar-ho. El que no pot fer una senyora és estar mig embarassada. Suposo que fins aquí s’entén. Un dirigent polític pot decidir que té motius per plantejar-se plegar, i llavors pot fer dues coses: plegar o no plegar. El que no pot fer és plegar a mitges, perquè llavors la decisió de plegar a mitges, d’aquí sí i d’allà no, no s’entén. Un dirigent de Convergència relacionat amb uns foscos esdeveniments de presumpte espionatge que l’afecten directament ha optat per plegar del càrrec intern del partit, que m’imagino sense sou, però no del càrrec de director general que té al govern, que òbviament està generosament retribuït. No s’entén. Si creu que la seva actuació no va ser trigo limpio, i tot indica que no ho va ser, que plegui del tot. El que no pot fer és pretendre resoldre el seu problema fent veure que plega per acabar no plegant. Ara només ha volgut quedar bé amb el partit, amb l’excusa d’evitar conflictes interns; així ens ho han explicat des del partit. Llavors la conclusió fàcil és que els conflictes interns derivats de la seva decisió de no plegar del govern sembla que no importin gaire. I si no és així que ens ho expliquin, perquè la decisió de plegar a mitges molts no l’entenem. Els ciutadans ens mereixem una explicació, entre altres motius perquè el sou del càrrec que conserva resulta que el paguem entre tots via impostos.

dilluns, 4 de març de 2013

El paper dels militars en democràcia

El poder fàctic que constituïen els militars espanyols durant el franquisme i els primers anys de democràcia va quedar desactivat durant el primer govern de Felipe González, amb Narcís Serra de Ministre de Defensa. Però tot i que des de llavors ja han passat tres dècades sovint encara hem d’escoltar exabruptes de militars espanyols sobre el problema catalán i les possibles alternatives per resoldre’l de forma expeditiva per la via militar. Són aquella mena de personatges que encara tenen l’assignatura pendent de fer la seva particular transició política post franquisme, i segurament pensen que pel fet de portar uniforme, gorra i pistola estan per sobre de la resta dels seus conciutadans. És allò tan barroer de la raó de la força que a les dictadures sempre s’intenta imposar a la força de la raó. Hi ha un seguit d’elements uniformats que, amb la constitució espanyola a la mà, fins i tot serien capaços de justificar un cop d’estat. Consideren que la democràcia i la llibertat dels pobles estan per sota d’una determinada lectura de la constitució, la lectura interessada que en fan ells. S’agafen, per exemple, a l’article 8, i d’aquí ja no hi ha qui els mogui. La constitució diu el que diu però, sortosament, no ho diu tot ni molt menys. És un text àmpliament interpretable perquè es va redactar, expressament, amb una ambigüitat suficient que deixés a la majoria dels espanyols mínimament satisfets o, si més no, no gaire descontents. En un país modern i democràtic els militars no han de tenir un paper institucional superior al que poden tenir, per exemple, els bombers o els metges de la seguretat social. Els militars són uns funcionaris públics més que estan a les ordres del poder civil elegit pel poble. Per tant, no cal perdre el temps amb les vergonyoses invectives de caire provocatiu que apareixen de tant en tant i que, per altra banda, no porten enlloc. Els militars, sortosament, ja no són un poder fàctic.

divendres, 1 de març de 2013

El preu de mercat

Fa gràcia veure amb quina lleugeresa de vegades uns i altres (venedors, compradors i intermediaris) utilitzem el concepte preu de mercat aplicat a qualsevol producte o servei, normalment per intentar comprar o vendre millor. Però no sempre el preu de mercat és un terme fàcil de definir. Per explicar-ho amb més facilitat posaré un parell d’exemples, ben diferents un de l’altre.

Exemple 1. Hi ha mercats, el mercat internacional de determinades matèries primes, per exemple, que no tenen uns preus prefixats. El mercat oscil·la contínuament d’acord amb l’oferta, la demanda i els negocis que es van tancant. Imagina’t que tu ets l’intermediari. El venedor et fa una oferta a 10. Busques un client i et diu que te’n pot pagar 9. Passes la contraoferta al venedor i et contesta que a 9,50 tancaria el tracte. Tornes a parlar amb el potencial comprador i et diu que ni un ni l’altre, que intentis matar-ho a 9,25 i no se’n parli més. I o es tanca a aquest preu o es perd el negoci. Si es tanca a 9,25, aquest i no cap altre és el preu de mercat... fins que es tanqui un altre negoci a un preu diferent.

Exemple 2. Res a veure entre aquesta manera de comerciar i quan vas a El Corte Inglés a comprar unes setrilleres. Te’n demanen 10 i com que el preu és fix aquest és el preu de mercat. Només pots decidir comprar-les o no comprar-les. O buscar-ne unes de més barates en una altra botiga dels voltants. També pots esperar-te a les rebaixes. Però no hi ha res a discutir ni en temporada normal ni en temporada de rebaixes.

Comprar a preu fix exclou qualsevol negociació i resulta més fàcil que si el preu de l’operació s’ha de discutir abans, però també és molt més avorrit que comprar després de negociar el preu que en vols pagar. En un cas i en l’altre, però, el preu de mercat és el preu real que acabes pagant per aquell producte o servei. La diferència és que només en el primer exemple el comprador també col·labora directament a l’hora de fixar el preu de mercat.