Les dues cares del PP: Espanya i Catalunya

De vegades em pregunten per què em fico tant amb els populares. La resposta és clara i curta: perquè ara mateix són els principals responsables -n’hi ha més, és clar- dels mals que patim els catalans. En definició recent del president Mas que dono per força encertada, el Partido Popular és, a dia d’avui, el principal adversari de Catalunya. Però igual que dic això estic convençut que si fossin els socialistes els que governessin Espanya amb majoria absoluta, les coses no serien gaire diferents.

Quan parlem del conflicte entre Catalunya i Espanya sovint tendim a passar per alt una trista realitat que no podem perdre de vista; trista, si més no, per a l’autor d’aquestes reflexions. El Partido Popular va guanyar les últimes eleccions espanyoles amb una àmplia majoria absoluta, no de vots, ja que només compta amb el 44.6% de suport electoral, però sí d’escons, amb el 53% dels diputats. La llei D’Hondt els dóna una prima gens menyspreable de quasi el vint per cent, és a dir, per cada cinc diputats obtinguts mitjançant el vot, els en toca un de franc. Els populares controlen també el 62% del Senado, que és una segona cambra formada per uns personatges molt ben retribuïts però sense la més mínima utilitat política. Encara ningú no m’ha explicat de què serveix el Senado, i com que de moment aquest cementiri d’elefants també el pago jo em permeto insistir-hi: de què serveix el Senado? Bé, aquestes xifres volen dir, ras i curt, que com que a Espanya això de la separació de poders que tan prediquen no ha passat mai de ser una gran utopia, els populares dominen còmodament tots els poders de l’estat: el legislatiu, l’executiu -que inclou la fiscalia-, i el judicial amb els seus obedients apèndixs, és a dir, el TOP heretat del franquisme, que ara anomenen Audiencia Nacional, i els tribunals suprem i constitucional. Aquest últim, que no deixa de ser un recurs polític més en mans del govern, és una de les institucions més desprestigiades de la Marca España.

A Catalunya, però, el Partido Popular és un partit que podríem perfectament qualificar de residual i, a curt termini, amb una clara vocació extraparlamentària. Amb menys del tretze per cent de suport electoral, degut a les seves actuacions en contra dels interessos culturals i econòmics de la majoria dels catalans és un partit molt antipàtic. Els seus repetits intents de genocidi lingüístic en contra de la llengua catalana passaran a la història negra de Catalunya, com si fos l’epíleg d’un franquisme que alguns despistats o curts de vista van donar per acabat fa quasi quatre dècades. L’encarregada de la franquícia i els seus obedients secretaris i portaveus són una barreja de provocadors contumaços i, sovint, mentiders compulsius. Quant a les formes, gens amables, tenen més tendència a cridar i a renyar que a escoltar i a respectar les opinions de la majoria. L’encarregada de la franquícia és una senyora que es dedica a enregistrar converses amb les seves amistats sense ni tan sols tenir el detall d’avisar-les abans. Molt lleig. La gravació del dinar de La Camarga amb aquella simpatitzant del partit racista Plataforma per Catalunya (alerta amb les amistats perilloses!) ja forma part indissociable de la seva biografia política. Però, repeteixo, tot i el seu soroll mediàtic, el Partido Popular pinta molt poc a la política catalana. Per si encara queden dubtes, podem posar un altre exemple força significatiu: els populares amb prou feines freguen l’u per cent dels 946 alcaldes que hi ha a Catalunya.

Aquestes són les dues cares del Partido Popular, a Espanya i a Catalunya. És un partit que sempre ha estat disposat a sacrificar la seva potencial clientela catalana per guanyar pes a Espanya. Una mala jugada popular a, posem per cas, Castellfollit de la Roca, té dues conseqüències: per cada vot que els populares perden a Castellfollit (suposant que hi tinguin algun votant, que ho ignoro) en guanyen tres a Almendralejo, Espanya. I com que el seu territori polític natural no és Catalunya sinó Espanya, ja els està bé. Marxem?